Estripar la terra

By Pol Dunyó

Estripar la terra exposa les mentides del món rural i fa una reflexió de la percepció enganyosa que tenim del nostre entorn. A través de diversos capítols, i en un format inspirat en el manifest, Dunyó estimula el lector a repensar com ens relacionem amb el temps, la terra i el que hi produïm. L'autor analitza també les nostres formes de consum i el vincle amb el nostre estil de vida, mentre rebutja la sobreexplotació, la pressa i la violència contra la natura i contra nosaltres mateixos.

Amb un llenguatge evocador i poètic, però alhora amb un estil provocador i sense complexos, ens fa replantejar les prioritats per combatre els discursos de la lògica del capitalisme.

És una obra imprescindible per conèixer i entendre aspectes al voltant de la diversitat, l'equilibri i la sostenibilitat que ens farà qüestionar les nostres pròpies dinàmiques i passar a l'acció.

• Language: Català
• Publisher: Rayo Verde Editorial
• Release date: Feb 25, 2022
• ISBN: 9788417925703

Book preview

GERMINACIÓ

Procés pel qual una llavor o una espora surt d’un període de dormició.

Soc pagès agroecològic des de fa uns anys i, tot i haver descobert la meva passió i reafirmar-la cada dia una mica més, tinc la sensació que tot el que aprenc em resta. Cada cosa nova que aprenc i interioritzo m’obre una porta a l’abisme, a la informació, a les possibilitats inacabables i a l’infinit, i això és tant apassionant com asfixiant. Vertigen. Intentaré que aquest exercici que desenvolupo serveixi per concentrar i sintetitzar part d’allò après i per aplanar el terreny de sortida cap a aquest abisme magnífic que és l’agricultura, la pagesia. I la passió que em genera.

Aquesta passió per l’agricultura neix pràcticament del no-res, de la necessitat imperant de conèixer d’on procedeix el que necessitem per viure, en primer lloc, i dels milers de dubtes i propostes noves, satisfactòries i emocionants que apareixen a partir d’aquesta primera inèrcia. A més, la idea d’autoabastir-me i no dependre dels mercats —és només una idea, repeteixo!— em va semblar una proposta molt coherent per concentrar les meves idees, desil·lusionat amb la meva participació com a activista polític en certs àmbits i de veure com la majoria de la militància no practicava les exigències col·lectives de manera individual. L’excessiva tutela paternalista dels Estats i la burocràcia, de bracet dels patrons de l’economicisme, han reduït la llibertat individual i col·lectiva a una estúpida col·lecció de drets catalogables i sovint més cars del que ens podem permetre. La pagesia i l’autosuficiència em van semblar una proposta adient per poder complir objectius sense exigir res a ningú.

L’agricultura va molt més enllà de cultivar aliments i viure de la terra; és una connexió indubtable amb la història de la humanitat i el seu desenvolupament. El treball del sòl, la relació amb l’entorn, la pedra, la carn o el foc, la suor, l’esgotament i l’aire al clatell, la fusta, el vent, els dits entumits, el sol, l’aigua… la vida i la mort; té la immensa capacitat d’obligar-nos a acceptar els esdeveniments tal com venen i a procurar donar el millor de nosaltres perquè es desenvolupin com esperes. Ens lliga, però ens fa lliures.

De les poques coses que he posat en clar aquests últims anys, la més essencial és haver estat capaç de considerar els problemes com una possibilitat a resoldre. A partir del moment en què els esdeveniments desafortunats no tenen cap possibilitat de rectificació realista, hem de ser capaços d’acceptar-los com un trànsit i no com una frustració. Si hi ha possibilitats, escollim la millor; si no n’hi ha, el problema s’acaba.

Els motius que poden dur un pagès a perdre una collita són diversos, una gelada negra, una pedregada, una plaga, una malaltia que no s’ha après a prevenir…, i en cap cas l’ofuscació rectifica el fet. Així, l’únic a què podem recórrer és a la possibilitat de salvar allò salvable —si s’escau— i a pensar en les millors opcions de cara als anys vinents, per no tornar a passar pel mateix. El problema de l’agricultura, que és alhora la seva gran virtut, és que tot allò que no funciona aquesta temporada, pel motiu que sigui, haurà d’esperar a la temporada següent.

La inèrcia que ens mou a la impaciència i l’ara per ahir mor en l’intent quan s’enfronta al clima i als cicles naturals. La pressa té poc a pelar contra la temperatura, les estacions, el pas del temps o les inclemències climàtiques. Res és per a avui, quan es treballa a camp, i moltes coses ni tan sols són per a demà. Això pot generar múltiples sensacions o reaccions segons el context de la situació i la persona que la viu, però sens dubte sempre guanyarà el temps. I penso que això, a pesar del risc que comporta, és un valor imprescindible que molts de nosaltres hem perdut (no me n’excloc) i hem de recuperar amb urgència, al meu entendre.

No sé en quin moment la percepció dels elements que m’envolten ha mutat o, simplement, ha brotat com si hagués estat fins ara un borró latent, però soc conscient d’haver experimentat un canvi pel que fa a la sensació que em provoquen certes situacions quotidianes, després de treballar en contacte amb elles i de voler entendre’n la presència. La humitat, l’herba molla a finals d’estiu i la rosada que brilla a primera hora sobre un verd esmorteït i la terra negra, les postes curtes i vermelles de finals de tardor i la sensació de placidesa que desprèn el cultiu; la violència i el caos de la pluja i del vent, de la calor extrema i de les temporades de sequera. Observar un tomàquet, un carbassó, qualsevol fruit, i percebre tot allò que el connecta amb l’univers. La saba que es mou, les arrels que viatgen i parlen entre elles, que interactuen i absorbeixen l’aigua plena de nutrients que els milers d’éssers vius que comprèn el sòl fan disponibles, l’aire sec i tallant que cargola les fulles i que passeja pertot, imperceptible, el sol que escalfa les escorces i la terra molla, l’aigua que tot ho alimenta i els pol·linitzadors que ho connecten. Fins i tot jo, sembrant-ne la llavor i tutelant-ne el creixement. I tots nosaltres alhora, en una perfecta coordinació que permet que tot visqui i es manifesti, a la seva manera, perquè després defalleixi i mori, per tornar a formar part del que prèviament n’ha facilitat la vida, afavorint-ne de noves.

La relació amb la vida i la mort avança en una direcció molt diferent de la que hem construït en conjunt, em sembla, i és una qüestió que se’m planteja amb una immensa dificultat a l’hora d’entendre-la o, si més no,