La societat de la neu

By Pablo Vierci

El relat definitiu de la tragèdia dels Andes, on el lideratge i la capacitat de superació van ser decisius. Si fos ficció, esdevindria inversemblant. Però va ser i és veritat, i tots els supervivents parlen per primera vegada des d'aquell accident d'avió que els va colpejar als Andes quan tenien uns vint anys, a quatre mil metres d'altitud, sense roba d'abric ni menjar. Ara, cadascun dels setze recorda en primera persona com van ser els setanta-dos dies a la serralada, com van superar aquella situació extrema, com van entendre la mort, què va significar l'accident i com va influir posteriorment en la seva vida.
La història més increïble mai explicada, una narració que commou des de la primera línia: una vivència extrema que posa a prova les capacitats de lideratge i superació. Un mosaic enorme sobre el qual es projecten setze maneres de superar allò insuperable.

• Language: Català
• Publisher: Editorial Alrevés
• Release date: Nov 7, 2022
• ISBN: 9788418584763

Book preview

Cinquanta anys

◆

El 2022 es compleixen cinquanta anys d’una història que no té punt final, que mai no deixa de mostrar noves mirades sobre el que va passar als Andes el 1972, i sobre nosaltres mateixos, ja que el pas del temps no enfosqueix aquesta història, sinó, ben al contrari, la reviu en una reinterpretació constant dels fets, com també l’equilibri mateix entre la vida i la mort mai no s’acaba de decantar del tot.

Després de la publicació de La societat de la neu el 2008 vaig continuar conversant amb els supervivents, amb familiars dels qui van morir i amb altres participants de la tragèdia, com els militars de la Força Aèria Uruguaiana que van col·laborar en la recerca, entre ells el capità encarregat de l’expedició final al gener del 1973 al lloc de l’accident, per mirar de buscar indicis que permetessin entendre’n les raons i enterrar els morts.

El que va passar als Andes és tan desmesurat que actua com una lent d’augment que ressalta el que és rellevant i deixa en evidència el que és intranscendent. La primera lliçó que aprenen els supervivents és com una metàfora: el fred que entra per l’esvoranc del darrere és gèlid, però si s’arrauleixen per deixar la superfície exposada més baixa i, sobretot, si s’abracen, no moren congelats: «pega’m, bufa’m l’esquena, abraça’m, dona’m escalfor», diuen al del costat.

A partir d’aquí van deixant pel camí tots els prejudicis i les mesquineses de la societat del pla, que no només no serveixen allà, sinó que destorben en una situació catastròfica com aquella, al pitjor lloc imaginable, perduts, abandonats. Contràriament al que prediuen les ficcions apocalíptiques, no hi apareix la maldat humana, el «campi qui pugui». En lloc d’això treu el cap l’esperit solidari, on és prioritari atendre el més ferit: la salvació és col·lectiva, amb compassió i misericòrdia, perquè cada vegada que un mor, tots es moren una mica.

El pacte d’entrega mútua quan decideixen que, si moren, els altres poden fer servir els seus cossos com a aliment perquè un o alguns arribin a la meta, defineix que en sortiran per ells mateixos o en els músculs dels seus companys. Tots saben que són supervivents i combustible alhora. Els que arribin a l’altra riba saben que hi tornaran pels altres i pels vint-i-nou que ja no tornaran vius, a les famílies dels quals hauran de explicar el que va passar.

El 22 de desembre, després de traslladar-se abruptament de la societat de la neu a la del pla, els supervivents triguen a adaptar-se, ja que duen la primera impregnada al cos i a l’ànima, un vincle que no es desprèn fàcilment i que mai no es diluirà del tot: els costa dormir en un pla horitzontal, els mareja la cridòria inintel·ligible del pla, o els resulten eixordadors els clàxons de la ciutat, ja que temen que siguin allaus. Aquest estat especial fa que al principi només s’entenguin íntimament entre ells. Els familiars parlen d’un vel subtil que els envolta, al principi per protegir-se de l’exterior, però després aquest vel canvia de forma, sense diluir-se del tot, per preservar aquesta societat intermèdia i nova.

A alguns, fins i tot, els costa abandonar aquell àmbit on van viure experiències radicalment diferents. «Quan marxàvem, després del rescat, l’avió va anar quedant petitó. Hi deixava setanta-dos dies de patiment continu en cos, ànima i ment, sense cap minut de pau, excepte quan em moria. I vaig pensar que alguna cosa bona me n’enduia, la pau que vaig trobar l’hauria de trobar a la vida, i en alguns moments ho he aconseguit», diu Coche Inciarte. Daniel Fernández Strauch no va voler tornar mai al lloc de l’accident perquè no s’esvaïssin alguns aprenentatges que li van calar molt profundament i que pretén preservar mentre visqui. Gustavo Zerbino plorava quan l’helicòpter s’allunyava, «no sé si d’alegria o de tristesa».

Van experimentar la incertesa absoluta, la solitud genuïna, i en tornar senten una eterna gratitud per continuar vius. Són lluitadors, no defalleixen, no es resignen. Van superar la por convencional i experimenten més intriga que no pas temor, fet que els atorga una seguretat i una confiança en si mateixos singular. Saben, a escala conscient o inconscient, que tothom té una segona oportunitat, fins i tot una segona possibilitat de redimir-se.

El compte regressiu

Des del moment de l’accident la situació és tan desesperant que es posa en marxa un rellotge truculent, i comença un compte regressiu, en una recerca embogida i a cegues de la llum al final del túnel, que acaba sortint quan els expedicionaris veuen el traginer Sergio Catalán a la preserralada xilena. Fins aquell moment tot és una carrera contra el temps, amb informació incompleta, un caminar a les palpentes (fins i tot la sortida per l’oest va acabar sent equivocada) sempre balancejant-se a la cornisa, al límit entre la vida i la mort.

En el moment de l’accident en van morir setze i en van quedar vint-i-nou amb vida. Al final els números es van invertir, setze vius i vint-i-nou morts. Van aprendre que com més dilatessin la sortida, més companys moririen: per les ferides, pel fred, per inanició, per imprevistos com l’allau o, quan pugés la temperatura a l’estiu, per les temibles infeccions que assetjarien els cossos sense defenses, que havien perdut bona part del seu pes, i que havien mantingut a ratlla en un ambient congelat de trenta graus sota zero. Però alhora, si la fugida era prematura, el risc seria majúscul, perquè tots podrien sucumbir, com van descobrir amb l’escalada del dia onze, quan dos dels tres expedicionaris, Daniel Maspons i Numa Turcatti, van acabar morint.

Pensen que no poden estar pitjor, però aprenen, amb l’allau del 29 d’octubre, que això també està equivocat: sempre poden estar pitjor, estan al fons d’un pou que no té fons.

El compte regressiu actuava per a tothom: en primer lloc, per als ferits, perquè el temps se’ls esgota; però era igualment urgent per als expedicionaris, els qui es jugarien la vida i havien de ponderar factors tan desproporcionats i desconeguts com el fet que si sortien més d’hora del que era prudent (un concepte, el de la prudència, que va caducar a la muntanya, on tota l’epopeia va estar marcada per la imprudència), arriscarien la vida de tots.

Aquest maneig dels temps va reglar de manera desesperant tota la peripècia. Com mesurar el temps quan és a costa d’amics que es moren, com sospesar la quantitat de cadàvers que els resten per alimentar-se, com endevinar el cost de la inanició galopant, quan sabien, perquè ho van aprendre, que hi ha un punt de no retorn, quan per més que es puja és impossible remuntar el pendent?

El rellotge que va regular el compte regressiu, la carrera contra el temps, van ser els morts. No hi ha estadístiques, no hi ha experiència, no hi ha teoria, perquè mai no havia passat una cosa com aquella. Tots van patir i no hi ha manera de mesurar la intensitat amb què ho van fer. Els que van sortir disparats quan l’avió impacta contra el cim de la muntanya i es parteix en dos; els que van volar quan el fusellatge llisca vertiginós pel vessant dels Andes o els que moren aixafats per ferros i seients quan s’atura abruptament contra la berma de neu. Els que moren a la nit de l’accident; els que moren després, per les ferides; els vuit que moren sepultats sota l’allau i els tres que van sobreviure bona part de l’epopeia i van anar precipitant les sortides de les expedicions. Van intentar viure tot el possible, van fer el pacte d’entrega mútua, van patir la humiliació d’haver de menjar cadàvers, la claustrofòbia de l’allau, van viure tota l’agonia, però van quedar a la riba, sense rebre’n la recompensa.

El mig segle pot ser un bon moment per ajustar el focus en els que no van tornar, els que van deixar una estela de dolor punyent que mai no acaba de cicatritzar en les seves famílies i els amics.

Dels malferits a l’accident, l’última a morir va ser Susy Parrado, la germana de Nando.

Els vuit que van morir a l’allau van fer tot el que van poder, o més, per salvar-se i salvar els altres.

A Marcelo Pérez del Castillo li va correspondre la dura tasca de fer l’aterratge d’emergència a la societat de la neu, cosa que va fer amb coratge i gentilesa, amb una noblesa que va contagiar a tota la peripècia, fins a l’últim minut.

Juan Carlos Menéndez, que només coneixia Numa Turcatti i Pancho Delgado, i que va arribar a l’avió de casualitat, va estar sempre a punt per al que es necessités, amb el perfil baix, sense estridències.

Enrique Platero, amb un físic privilegiat, reflecteix com ningú l’estoïcisme: s’oblida immediatament de la ferida a l’estómac, per la qual perd sang i s’afebleix i és present en totes les tasques fortes.

Diego Storm, un estudiant aplicat de segon any de Medicina, tot i que no és «metge de guerra», com Roberto Canessa o Gustavo Zerbino, va posar tot el seu coneixement i la seva tendresa per salvar Nando Parrado i atendre ferits des del primer moment del desastre.

El soldat de primera tècnic especialista Carlos Roque, el mecànic de l’avió, que després de l’accident perd la cadena de comandament, havia après els conceptes de disciplina i jerarquia militar a l’Escola Tècnica Aeronàutica i queda a càrrec d’aquell avió de la Força Aèria, encara que ja només sigui un munt de ferralla, mentre que a casa seva a Montevideo l’espera un nen d’un any i cinc mesos. I tot i així s’integra el grup i ajuda tant com pot, com quan els demana que busquin les bateries a la cua de l’avió per intentar fer funcionar la ràdio.

Daniel Maspons, l’únic home d’una família amb quatre germanes dones, malda desesperadament per sortir-se’n, perquè sap que, si no torna, el seu pare no es podrà sobreposar, i aquesta consternació és una de les raons per les quals va participar en la temerària expedició del dia onze, on van aprendre de les seves mancances i van saber una mica més sobre com n’estaven, de perduts.

Gustavo «Coco» Nicolich és un lluitador i la seva personalitat es reflecteix en les dues cartes que va escriure a la muntanya, redactades a estrebades, per impulsos, sense data de venciment ni destinatari assegurat, en què mostra aquella zona grisa que en un mateix paràgraf tradueix l’esperança i l’agonia, perquè ja viuen en un pla de consciència que no és ni real ni irreal. Escriu que els que van emprendre la primera expedició el dia quatre «van demostrar ser els homes més valents dels que van quedar», fent esment de Numa Turcatti, i destacant el rol dels «metges», Canessa, Zerbino i Diego Storm. També aborda el tema més espinós amb coratge i entrega: «Una cosa que et semblarà increïble i a mi també m’ho sembla; avui comencem a tallar els morts per menjar-nos-els, no tenim cap altre remei […]. Com que l’única cosa que interessa és l’ànima, no haig de sentir un gran remordiment i si arribés el dia i jo amb el meu cos pogués salvar algú, ho faria de bon grat».

Liliana, amb els quatre fills que l’esperen a Montevideo, era la mare de l’avió, que amb una carícia curava millor que qualsevol medicina que no tenien. Per això, la seva filla gran, María Laura, que tenia deu anys el 1972, ara m’explica que «la mare a casa era la mateixa que va ser a la muntanya». A la carta que va escriure als Andes, el 23 d’octubre, poc després que van sentir a la ràdio portàtil que no els busquen més, apunta: «Jo crec que això és una prova de Déu. Si sortim d’aquí, ens ha donat una experiència que no tindré més a la vida, si no, espero que Déu ajudi els meus fills i mai no el culpin de res. Cada persona té el seu destí, espero que la família se n’ocupi, no vull donar responsabilitat a ningú, ja sabran qui se n’encarregarà». I acaba: «No us podeu imaginar quin grup més bonic de joves que ens acompanyen».

A partir de l’allau, la mort és imminent, la vida al fusellatge és provisòria i han de sortir com més aviat millor, encara que no saben com, ni on, ni quan. La mort dels darrers tres va reglar el tram final, quan el temps es va accelerar exponencialment. Com més s’estira i es pateix, més s’escurcen els terminis, que ja no es mesuren en dies, ni hores, sinó en batecs dels cors que llangueixen. «Si no us afanyeu, no arribo», diu l’indestructible Rafael «Vasco» Echavarren a l’amic que va fer a la muntanya, Daniel Fernández.

La mort d’Arturo Nogueira, el 15 de novembre, va precipitar la sortida dels tres expedicionaris, que se n’anirien al cap de dos dies, el 17, cap a l’est, quan troben la cua i descobreixen la clau per dormir a l’alta muntanya, el material aïllant per al sac de dormir. Arturo, de vint-i-un anys, era un jove sensible i intel·ligent, jugador de l’Old Christians, hàbil en tots els esports. I, com ho explica a la carta que va escriure a la muntanya a la seva família, a l’accident se li va trencar una cama i se li va inflamar el turmell de l’altra, fet que el va mantenir immòbil, la major part del temps a les hamaques penjants al costat del Vasco Echavarren. Coche Inciarte descriu la manera com el va conèixer quan sortia del fusellatge per col·laborar en el que podia. «Quan vam aconseguir fabricar aigua vaig veure el primer acte de misericòrdia de la muntanya. Arturo Nogueira va fer un litre d’aigua rosada perquè feia servir una ampolla que tenia una resta de vi, i va començar a passar l’ampolla sense tastar-la ell primer, es va quedar per al final, i érem vint-i-set vius, arribava per mullar-te els llavis, ningú va fer un glop més llarg i quan l’ampolla va tornar a Arturo, estava buida, i si no hi havia sol, passava dos dies sense beure aigua. No l’havia feta per a ell, l’havia feta per als altres».

Al novembre Arturo es va afeblint més i més. Les seves converses anteriors sobre la vida en societat, sobre la utopia al pla, es tornen metafísiques, fet que fa palesa una cosa que tots estan vivint. L’espiritualitat creix a mesura que el final s’acosta. La carta que escriu a la seva família i a la seva xicota poc abans de la seva mort acaba així: «Força que la vida és dura, encara que mereix ser viscuda, fins i tot en el patiment. Valor».

El 3 de gener de 1973 el pare d’Arturo va publicar, en nom de la família, una carta al diari uruguaià La Mañana que va funcionar com un bàlsam per als supervivents: «Aquestes breus línies, sorgides per un imperatiu ineludible dels nostres cors, volen retre públicament el nostre homenatge d’admiració i reconeixement als setze joves herois supervivents de la tragèdia dels Andes». I més endavant, hi afegeix: «Convidem tots els ciutadans de la nostra pàtria a uns minuts de meditació, sobre la immensa lliçó de solidaritat, coratge i disciplina que ens han deixat aquests nois, i que ella ens serveixi a tots per aprendre a deixar de banda els nostres mesquins egoismes, les desmesurades ambicions i els desinterès envers els nostres germans».

El Vasco Echavarren va morir el 18 de novembre, un dia després que marxés l’expedició rumb a l’est. «El Vasco s’oferia a sortir, es posava dret, però queia, perquè li faltava una cama, que estava molt ferida, perquè l’empelt, quan li vam enganxar el tros que s’havia esquinçat, sense antibiòtics, no havia funcionat. Aleshores jo deia: el Vasco vol sortir amb una sola cama i vosaltres amb dues no us decidiu», explica Gustavo Zerbino.

«Quan pujava a la seva hamaca a fer-li companyia li preguntava si li feia mal la ferida, o si tenia fred, i ell sempre em responia que no, que no li feia mal, que estava bé, però jo m’adonava que li feia mal, perquè si li fregava la cama sense voler, saltava, i jo em congelava, o sigui ell també ho feia, però no es lamentava mai perquè sabia que les seves queixes afegirien angoixa en aquell infern», relata Daniel Fernández.

El Vasco no va escriure cartes: «jo no escric perquè ho explicaré personalment». Daniel Fernández va ser el primer a tornar a Montevideo, juntament amb Bobby François, el 24 de desembre, després del migdia. Volia tornar com més aviat millor i anar-se’n al camp, a la natura verda, sense gent que l’empipés, però tenia un compromís previ ineludible en arribar: «jo era la carta que el Vasco mai no va voler escriure». Al cotxe cap a casa seva, el seu pare li va explicar un fet que el va deixar ben parat: en el període de la recerca havia fet una intensa amistat amb Ricardo Echavarren, el pare del Vasco, intercanviant informacions, analitzant la serralada, que Ricardo recorria en avionetes, movent cel i terra, semblant, en tot, al vincle que Daniel havia fet amb el seu fill a la muntanya. Així que van arribar a la casa, el seu pare va trucar a Ricardo, com Daniel volia. L’endemà al matí, 25 de desembre, molt aviat, hi va anar tota la família, els pares, les tres germanes i la xicota. Daniel va començar a parlar, a explicar tots els detalls de la penúria del Vasco a la muntanya, la seva enteresa. La família l’escoltava en silenci, no se sentia ni una mosca, i encara que el relat era dur, no hi havia plors, ni exclamacions o laments. «Però el més increïble d’aquella reunió del 25 de desembre és que, a mesura que m’explicava, m’adonava que aquella família era exactament igual a com la imaginava quan escoltava els relats del Vasco». Beatriz Echavarren, la seva germana petita, m’explica que «a casa no es van treure mai les fotos de Rafael, o mai es va insinuar que aquí ningú més pot riure. El que sí que va passar és que la meva mare es va voler canviar de casa. Al pis del carrer Ponce hi havia el dormitori de Rafael i això li provocava tristesa».

Al cap d’un mes, al gener del 1973, Ricardo Echavarren va trucar a Daniel Fernández per anunciar-li que aniria als Andes a buscar el cos del seu fill per complir el desig que tantes vegades va expressar a la muntanya que en sortiria, acompanyat pel pare de Gustavo Nicolich. Ricardo va portar el seu fill a cavall fins que, quan va arribar a la ciutat més propera, San Rafael, el van detenir perquè li faltava la documentació corresponent per transportar un cos. Quan el van posar en llibertat, el va portar de tornada un avió de la Força Aèria Uruguaiana. «I el van enterrar al panteó 571 del Cementiri d’El Buceo, el mateix número que tenia l’avió que va caure a la muntanya, acompanyat pels supervivents i moltes famílies dels que no van tornar», explica Daniel. Alguns companys dels Andes van agafar les nanses del taüt fins a la tomba.

Numa Turcatti, com el Vasco, també va viatjar de casualitat, no pertanyia a l’Old Christians i dels qui van sobreviure a l’accident només coneixia Pancho Delgado, el seu amic de tota la vida. Va fer vint-i-cinc anys el 30 d’octubre, sepultat sota l’allau. Era musculós, de complexió fibrosa, encara que no gaire alt. Numa era, a més, un personatge especial. A la cursa de postes de la muntanya, va col·laborar en totes, des del primer moment, sense mesurar mai el risc, sense fer el més mínim càlcul sobre l’energia que gastava i la que havia de reservar per a ell. Va participar en l’expedició del dia quatre, en la sortida desesperada del dia onze, poc després de sentir per la ràdio que suspenien la recerca, i sempre va voler participar en les expedicions finals, tot i que una ferida que va patir durant l’allau se li havia infectat i empitjorava dia a dia, perquè els seus cossos ja no tenien defenses.

«Format com a persona des dels pantalons curts, mestre de l’amor, estimat per sempre, Numa Turcatti», com el va definir Gustavo Lussich, un company d’infància i joventut a l’escola on havia estudiat, el Sagrat Cor dels jesuïtes a Montevideo. A l’avió, en aquells pocs dies de tragèdia, es va guanyar l’afecte i l’admiració de tothom. «Quan parlo de Numa em poso a plorar: és la millor persona que vaig conèixer a la meva vida», diu Coche Inciarte. «Si jo contenia els que flaquejaven amb tendresa, Numa ho feia molt millor perquè no es cansava mai. Sempre va estar pendent de l’angoixa de tothom. Irradiava pau, mai no va claudicar, quan ell s’acostava jo sentia com si baixés Jesucrist, amb la misericòrdia a flor de pell, a la mirada. No sé d’on treia tanta força».

Nando Parrado recorda que Numa va veure una cosa molt angoixant en l’expedició del dia onze. «Gustavo Zerbino no ens deia la veritat del tot, per no desanimar-nos. Quan jo li preguntava a Numa, no sabia mentir, i em deia: fins on arribem, es veuen més muntanyes. Però ell sempre va voler ser expedicionari. Jo hi vull anar, em deia, però jo m’adonava que no podia, s’havia desgastat massa i estava ferit». Aleshores Numa s’acostava a Daniel Fernández, sabent que tenia predicament sobre els altres i intentava convèncer-lo: «jo puc, Daniel, creu-me que puc. Com que jo li deia que la ferida li ho impedia, ell tornava a treballar més fort, com un brau, traient neu per desenterrar l’avió després de l’allau, per demostrar que sí, que podia».

Si coneixem la seva família, ho entenem millor. «A casa sempre ens van ensenyar que tinguéssim el mateix respecte per totes les persones de la mateixa manera», explica Daniel, el seu germà petit. «Érem una família senzilla on es fomentava que fóssim genuïns, sense màscares. Es valorava l’esforç i el pare predicava amb l’exemple, treballant de sol a sol. La mare aportava la tendresa, la incondicionalitat envers els fills. Això es traduïa que tots els amics volien venir a casa, sempre eren benvinguts, i per això la casa era una processó de gent, amb cinc germans, quatre homes. Al seu torn, Numa encarnava bé el lema del col·legi on anàvem, "ut serviam, perquè jo serveixi, o aquell altre que el defineix: viure la vida de tal manera, que viva quedi en la mort"».

«Era una família tan harmònica que la meva millor joventut la vaig passar amb ells», assegura el seu amic Pancho Delgado. «Era humil però no submís, tenia el seu temperament. Jugant a futbol era molt viu, no tolerava el joc brut, encara que jugava fort», afegeix el seu germà Daniel. «No permetia que es parlés malament dels amics, mai no el vaig sentir criticar a ningú, tenia una lleialtat exacerbada, cosa que li va jugar en contra a la muntanya, perquè no sabia ser egoista».

«No me’l vaig imaginar mai vivint al pla, perquè el vaig conèixer i el vaig estimar en aquell turment dels Andes», diu Coche. «Li costava menjar, igual que a mi. Ho vam fer al límit, tot just per sobreviure, jo vaig perdre quaranta-cinc quilos, ell en va perdre més. A partir de l’allau se li va infectar la cama, com a mi. Tots dos ens vam operar junts, amb una fulla d’afaitar. Però ell es va deteriorar una mica més que jo, perquè s’havia desgastat molt, havia estat massa generós. Per això Numa és l’últim que mor i el primer que se sacrifica».

«Numa s’immola per provocar la sortida dels expedicionaris, com si digués: si em moro ara, primer deixo de patir i a més els impulso perquè se’n vagin», assegura Gustavo Zerbino, que va ser qui va trobar la nota que Numa va escriure al puny tancat. «Amb aquest missatge els parlava als expedicionaris: us toca a vosaltres. Vaig mirar a Roberto i Roberto em va contestar: ja està, sortim demà». «I cap dels deu dies de l’expedició final va nevar, i va haver-hi lluna plena. No van caure en una esquerda i quan van trobar un riu que els podia bloquejar la sortida, van triar la banda correcta, que els va permetre continuar. I al final van trobar un traginer generós», acaba Coche.

Temps després del retorn a Montevideo, alguns supervivents van voler visitar la mare de Numa —el seu pare havia mort— per parlar-li del que havia estat el seu fill a la muntanya. El germà petit, Daniel, que hi era present, ho recorda així: «La mare escoltava en silenci. Ells parlaven, un per un, mentre la mare revivia la vida del seu fill, aquell forat que mai no es va omplir. De sobte els pregunta en algun moment la Numa us va fallar?, i en certa manera va rebre la resposta que volia sentir, que tampoc la va sorprendre, però la va reconfortar confirmar el que ella sempre havia pensat: la mort del seu fill no havia estat debades».

Juan Antonio Bayona

A l’abril del 2017 vaig conèixer, a Londres, Juan Antonio Bayona, el cineasta espanyol que en pocs anys es va convertir en un dels més prestigiosos del món. Des de feia sis anys «Jota», com li diuen els més propers, estava molt interessat, juntament amb la seva companya i productora Belén Atienza, a fer una pel·lícula basada en el llibre La societat de la neu. Com va manifestar públicament, el llibre havia estat font d’inspiració durant el rodatge de la seva pel·lícula Lo imposible, en què va llegir-ne fragments als actors. Fins i tot el títol, Lo imposible, es va inspirar en una idea recurrent de La societat de la neu.

La seva sensibilitat i talent em van captivar immediatament, com després van captivar els supervivents i les famílies dels morts que va conèixer. Vam treballar molts anys en la versió que ell volia fer, a Madrid, Barcelona i Montevideo, on el 2018 vam entrevistar llargament, una vegada més, els supervivents i alguns amics dels qui no van tornar. Per fi Jota va trobar el que va considerar que era la manera més adequada de narrar la peripècia.

El 30 de juliol de 2021 vam anar amb Jota Bayona i Gustavo Zerbino a la Biblioteca Nuestros Hijos, on ens van rebre molts dels fills de les mares que van impulsar aquella iniciativa, en memòria dels que no van tornar de la muntanya. Jota va voler explicar el punt de vista de la pel·lícula i quan va començar a explicar que els que solen considerar-se herois a la societat del pla no sempre compleixen el seu destí a la societat de la neu, sinó que moren a la riba fent tot el sacrifici, però sense rebre’n cap recompensa, se li van entelar els ulls i la veu se li va entretallar. Tothom va entendre perfectament què volia dir. No coneixia cap dels presents, però era com si els conegués des de feia molts anys, mentre recreàvem la història del que havia passat als Andes.

Poc després, el 2 d’agost, vam anar amb Jota i l’actor uruguaià que interpreta Numa, Enzo Vogrincic, a conèixer la casa on va viure els vint-i-quatre anys, al carrer Tapes, al Prado, on ara funciona una organització de foment rural. Ens hi van acompanyar els únics germans que encara són vius: Isabel, la petita, i Daniel. Isabel observava atentament Enzo mentre recorríem la casa, el menjador on estudiava amb els seus amics, el dormitori que compartia amb els seus germans, el soterrani on els nois jugaven a futbol, amb els mateixos armaris de fusta que encara mostren les empremtes i els bonys de les pilotades. El temps va començar a diluir-se. Quan vam arribar al fons del casalot on de nens, els dies de pluja d’estiu, Numa competia corrent amb Daniel des d’una font fins a la paret límit per arribar xops de tornada, Isabel va agafar la mà del seu germà gran (Enzo), com si hagués acabat de guanyar una altra cursa.

El 8 d’octubre del 2021, poc abans que els actors viatgessin a Espanya per al rodatge (a Barcelona primer, per als assajos i després a Sierra Nevada, a més del que es filmaria als Andes argentins i xilens, a l’Uruguai, a Xile i a Espanya una altra vegada), es va organitzar una trobada amb els supervivents, en un Club House d’un barri als afores de Montevideo. La reunió va anar carregant-se d’una energia diferent, com si tots estiguessin a deu centímetres sobre el terra. Miressis on miressis es veia una escena esglaiadora: un grup de supervivents girava al voltant del capità Marcelo, per buscar les diferències físiques perquè era massa semblant; a Daniel Fernández tots li deien Francisco, a Tintín li deien Agustín, els noms dels actors, amb la mateixa naturalitat amb què els supervivents anomenaven els actors amb els seus propis noms, fins al punt que hi havia un moment en què no sabies qui era qui.

Van parlar tots els supervivents i alguns, com Gustavo Zerbino, es van referir als morts. Després van parlar els passatgers nous de l’avió. Susy Parrado va llegir un text que havia escrit sobre la mort i tots deien que el que estaven vivint no podia ser veritat, ni real, que estaven tocant el cel amb les mans, o les estrelles, com va dir Diego Storm, perquè era mort.

El 10 de gener de 2022 va començar el rodatge a Sierra Nevada, Granada, en un dels tres fusellatges envoltats de neu recreats fins en els més mínims detalls, al Base Camp Peñones. (Un altre és a més de tres mil metres, a la muntanya, en un paisatge insòlitament similar al Valle de las Lágrimas, encara que en una altra escala i el tercer en una vall envoltada d’oliveres.) El plató es troba dins d’un hangar gegantí on hi ha l’avió destruït, amb boira i pantalles que recreen l’escenari del Valle de las Lágrimas. L’avió s’acaba d’estavellar, està nevant i tots s’estremeixen. Jota Bayona, com alguns actors, s’havia infectat una setmana abans amb el virus de la COVID, li faltaven dos dies per acabar la quarantena i teledirigia amb veu ferma i emocionada per un altaveu, que ningú no sabia d’on provenia.

La veu de Jota ajuda a ubicar-se, al lloc, al moment i a l’estat espiritual de la tragèdia. Una multitud de tècnics, fotògrafs, operadors de càmera, gaffers, tècnics de so, continuistes, tècnics de vestuari, maquilladors, tècnics d’efectes especials, metges, enfundats en abrics de muntanya, amb gorres, guants i bufandes, van d’aquí cap allà, encenen i apaguen llums, mouen seients de l’avió, aparten obstacles, cadàvers, s’enfilen en bastides, operen una grua gegantina, com ombres. Obro i tanco els ulls i són com zombis, en un caos que, a diferència de l’altre, està controlat.

Els actors, en mànigues de camisa, tremolen i caminen a les palpentes, intentant entendre què ha passat, on són, orientats per la veu d’ultratomba, que a cada moment sembla provenir de més lluny. De sobte el rodatge fa una pausa i s’obren les portes enormes de l’hangar. Miro a banda i banda i és el mateix paisatge, la muntanya, la boira, el fred, el torb; miro a banda i banda i no sé quin és real, o irreal.

Els actors surten del fusellatge, alguns van morir o moriran, altres s’estan salvant, la veu del més enllà els continua guiant. Estic tan desorientat com ells, m’apropo per un instant a la cornisa en què van viure a l’octubre del 1972, oscil·lant entre la vida i la mort. Ens estem transportant.

P. V.

JULIOL DEL 2022

Carta de J. A. Bayona,

maig del 2011

◆

Vaig descobrir La societat de la neu durant un llarg procés de documentació per al rodatge de la meva anterior pel·lícula, titulada Lo imposible . Ambientada a Tailàndia durant el tsunami del 2004, la pel·lícula se centra en la història real d’una família que va sobreviure a la tragèdia.

De tots els textos que vaig llegir durant el llarg procés de documentació previ al rodatge, el vostre no només va ser el més il·luminador, sinó que va suposar un tomb per a totes les persones relacionades amb la pel·lícula, a les quals vaig anar confiant la lectura del vostre llibre com si fos un tresor.

Lo imposible està impregnada del vostre relat en la mesura que totes les experiències extremes i profundes es toquen entre si: la capacitat d’oferir-se a l’altre que té l’ésser humà; la sensació d’incertesa que revela la certesa de la mort; l’alleujament i la culpa que suposa sobreviure… El ventall coral, i per tant amplíssim, d’emocions i vivències que van viure allà a la muntanya ens va il·luminar a tots (tècnics, actors i les persones que van viure el drama real) de manera gairebé encegadora, amb la mateixa intensitat amb què el seu sol es reflectia a la neu.

La societat de la neu és un dels relats més impressionants, inspiradors i reveladors que he llegit mai. Ha passat el temps i el record de la vostra narració ens continua commovent. I no puc deixar de pensar que en tancar el llibre vaig tenir la sensació que no coneixia realment la història que creia conèixer, que allò que havia llegit o vist anteriorment no era més que la punta de l’iceberg del que realment va passar i que el seu viatge hauria de ser explicat a la gran pantalla amb la mateixa intensitat amb què jo devorava les pàgines.

Hi ha una cosa que m’obsessiona moltíssim en la vostra història i és aquesta visió profundament humana i optimista de l’home. Crec que «el cor nu» de què parla Adolfo Strauch, «on l’ésser humà s’entrega a l’altre» no ha estat portat realment al cinema. Crec que no hi ha millor motivació a l’hora de fer una pel·lícula que la de parlar de la dignitat a què es refereix Roberto Canessa quan parla de «l’oportunitat de viure la vida d’aquells que no ho van poder fer». Crec que la seva història mereix una pel·lícula que expliqui el context veritable de la muntanya, que transmeti el fred, la fam, que s’expressi en l’idioma en què es va desenvolupar realment i, per sobre de tot, transmeti la profunda espiritualitat que va néixer a la seva societat, que en ser tan profunda és universal i està a l’alçada de tot l’impossible que van viure allà dalt.

Estic a la vostra disposició per parlar del que cregueu necessari o respondre qualsevol pregunta que us sembli convenient fer-me. Amb l’esperança de tornar a parlar una altra vegada amb vosaltres us envio una abraçada molt afectuosa des d’Espanya.

Moltes gràcies,

J. A. BAYONA

1

Març del 2006: tornar a la muntanya

◆

Pujar fins a la glacera al Valle de las Lágrimas al març del 2006, on està enterrat el fusellatge del F571 que va caure el 1972 a la falda de les serres de San Hilario, entre els volcans Tinguiririca i Sosneado, és una experiència temerària.

Requereix fer un llarg recorregut, amb un ascens lent de dos dies a cavall per caminois improvisats per cabres o cavalls, de menys de mig metre d’ample, amb el precipici al costat, en una serralada que canvia contínuament els paisatges i les altures, però on sempre hi ha el vertigen del risc imminent. S’hi avança a poc a poc, pas a pas, ja sigui a la muntanya o quan es travessen les torrenteres d’aigua impetuosa i glaçada que baixen de la serralada i ho arrosseguen tot al seu pas. Fins i tot semblen voler endur-se els cavalls i les mules, que trontollen però no cauen, refermant les peülles entre els còdols del fons abans de fer el pas següent. Alguns genets avancen amb els ulls embenats per evitar l’esglai, confiant en l’instint dels animals.

De tant en tant sorgeix una imatge o un imprevist que fa estremir. Tempestes de vent i de neu irrompen de sobte. Una mula cau uns metres pel barranc, i clava guitzes en una polseguera que no permet observar el desenllaç, fins que aconsegueix afermar les peülles en un sortint del pendent, amb el genet encongit i aferrat a la crinera. Un cavall ensopega, repenja un genoll al camí i queda amb les potes del darrere fent equilibris enlaire, sobre l’abisme. Una mula de càrrega s’espanta amb la ventada i es desboca entre les roques, galopa muntanya avall i llença els paquets pel camí, mentre un guia la persegueix a tota brida. Els codis estan canviant; el vertigen s’assimila al paisatge. El grup està arribant a la prehistòria.

Quan al cap de dos dies s’arriba al Valle de las Lágrimas, a gairebé quatre mil metres d’alçada, al centre mateix de la serralada dels Andes, a la frontera entre Xile i Argentina, el panorama és grandiós i aterridor. Sembla un amfiteatre monumental: al centre, sobre un promontori de roques, hi ha una creu de ferro, on són enterrades les restes dels morts de l’accident. Al sud s’albira una inacabable successió de muntanyes i cims que arriben fins al cap d’Hornos, al final del continent. Al nord, amb un paisatge similar, s’estén fins al Panamà, desplegant els seus 7.240 quilòmetres d’extensió i conformant un massís muntanyenc més llarg que l’Himàlaia; a l’oest la vista s’estavella contra una paret de roques i gel de 5.180 metres d’alçada, les serres de San Hilario, tan imposants que impedeixen ni tan sols imaginar l’horitzó. Cap enrere, a l’est, es torna a l’Argentina, per on va arribar el grup a cavall. Els inacabables cims nevats s’acaben, a la llunyania boirosa de l’est, en el més alt de tots: