Carles Riba. Biografia i antologia poètica comentada

By Albert Manent i Segimon and Jaume Medina i Casanovas

Carles Riba és un dels noms referencials de la cultura del nostre país. Poeta, narrador, crític literari, traductor i acadèmic, la seva trajectòria vital i intel·lectual és d’una intensitat aclaparadora. Algunes de les seves traduccions —"l’Odissea" d’Homer, els "Poemes" de Kavafis, etc.— es mantenen encara avui com a cims indiscutibles de la llengua catalana. L’obra poètica de Riba, no gaire extensa però fonamental, va marcar el camí de les generacions successives. Vida i obra, doncs, entrellaçades per les plomes de l’escriptor Albert Manent i l’estudiós Jaume Medina, que ens ofereixen una visió completa del que va ser i del que va escriure Carles Riba.

«Per a entrar en la meva poesia no cal més iniciació que la que procuren una bona gramàtica i un suficient diccionari; i amb ella un sentit del que és el moviment poètic, del que són els mètodes i els mitjans per a l’expressió poètica.»

• Language: Català
• Publisher: Edicions Cal·lígraf
• Release date: Dec 31, 2018
• ISBN: 9788494759871

Book preview

Crèdits

Carles Riba.

Biografia i antologia poètica comentada

Albert Manent

Jaume Medina

Edicions Cal·lígraf

Figueres, 2017

Primera edició — desembre del 2017

Esta obra ha recibido una ayuda a la edición del Ministerio de Educación, Cultura y Deporte.

Publicació

Edicions Cal·lígraf, SL

Monturiol, 2, 1r 1a. 17600 Figueres

Tel. [phone]

www.edicionscalligraf.com

[e-mail]

Disseny i maquetació

Jaime Vicente

Correcció i edició

Joan Riba

Il·lustració de coberta

Mercè Riba

Impressió

DC PLUS, Serveis Editorials

ISBN

978-84-947598-7-1

© del text

Biografia

Hereus d’Albert Manent

Pròleg i Antologia poètica comentada

Jaume Medina

© de la imatge de coberta

Mercè Riba

© d’aquesta edició

Edicions Cal·lígraf, SL

Les fotografies que acompanyen el text procedeixen de l’arxiu de la família Riba Romeva.

Queda rigorosament prohibida, sense l’autorització per escrit dels titulars del copyright, la reproducció parcial o total d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic.

Pròleg

Jaume Medina

Carles Riba, 1912.

Carles Riba (1893-1959) tingué la seva biografia publicada al cap de només quatre anys de la seva mort. En va ser l’autor Albert Manent, que un quant temps després explicava com segueix la realització de la seva tasca:

Vaig començar la biografia el 1962, dos anys després de la mort de Riba. Fou un encàrrec de Joan Oliver,¹ de 1’editorial Alcides, per a una sèrie de biografies populars. No podia passar de setanta o vuitanta folis. I m’hi vaig cenyir. Mai no havia escrit cap biografia i tanmateix em vaig adaptar al gènere. Les notícies que em va donar Clementina Arderiu van ser essencials perquè em permetien reconstruir els primers temps del mestre. I alhora vaig repassar pacientment l’arxiu del poeta, on hi havia, a més d’un llarg epistolari, sobretot retalls de premsa sobre ell que em van servir per arrodonir aspectes de la seva personalitat i de la seva obra. Ja el 1919, per exemple, amb motiu de la primera versió de l’Odissea, Josep Carner i Josep Pla llançaven les campanes al vol i el consideraven un mestre. Vaig poder eludir problemes de censura perquè ens trobàvem amb un cert moment de desglaç. I amb aquell llibre vaig obrir camí perquè, molts anys més tard, Jaume Medina pogués escriure la seva esplèndida biografia en dos volums.

El llibre, el volum 10 de la col·lecció «Biografies Populars» de l’Editorial Alcides, que exhibia a la coberta una fotografia de Carles Riba a la seva biblioteca particular, anava encapçalat per una nota preliminar anònima, versemblantment redactada per Joan Oliver, el director de la col·lecció, que deia:

La memòria de Carles Riba s’aferma cada cop més, sobretot entre els seus contemporanis estrictes, com una presència immutable, com una estàtua de marbre sagrat. L’altíssim poeta ja entra en la història, en la qual esdevé un altre dels nostres «justos», dels nostres sants. Perquè Riba fou, en bona part, un sacrificat. Els darrers temps es consumia en una apassionada puresa, brasa lenta. I avui, tot just a quatre anys del traspàs, diríem que el record de la seva irrevocable integritat moral i intel·lectual el va allunyant de pressa del nostre present, el present sempre tèrbol i movedís.

Ara ens n’adonem més que mai: ell, tot sol, valia per una Acadèmia i per un Alt Comandament; i sofria en secret —n’estem gairebé segurs— d’una tan estranya soledat. Monarca sense vocació i sense supèrbia, mai no abusà d’una autoritat que l’afeixugava i que hauria volgut compartir amb molts. Aquesta singularitat el dugué més d’un cop a sobrevalorar la mitjania i el diletantisme: per abundància de cor, buscava iguals, èmuls, potser adversaris idonis. El drama podia haver trobat un feliç desenllaç en el mestratge lliure, obert, sense destorbs; però també aquesta sortida li era negada.

I, amb tot, Carles Riba no fou pas un ressentit ni un esquerp. Al contrari, en la seva admirable i rica maduresa es lliurava pròdigament a l’amistat i distribuïa els seus dons sense mesurar-los.

Sempre hem pensat que, per amor de nosaltres mateixos, els catalans hauríem d’explotar fins al límit l’exemplaritat de Riba, encara mig oculta: la seva obra i la seva vida són una herència de tots.

Albert Manent, poeta de fina sensibilitat i escriptor conscienciós, ens dóna una imatge justíssima i, fins on la brevetat del llibre ho permet, completa del mestre. Des de la seva adolescència, Manent aprengué de conèixer-lo i estimar-lo en la intimitat² i el tractà fins a les vigílies de la mort. Gosem dir que aquest text, abundant en dades i notícies —moltes d’elles inèdites—, constituirà un document de consulta imprescindible per a qualsevol ulterior biògraf del poeta de les Elegies de Bierville.

El 1987 va veure la llum una segona edició,³ amb esmenes i ampliacions o puntualitzacions, de la biografia de Carles Riba elaborada per Albert Manent. Es tractava, com ja he tingut ocasió de remarcar, d’un recorregut breu, però tanmateix molt ben documentat, per la vida d’un dels personatges més significatius de la història recent de Catalunya: redactat en uns moments en què els estudis sobre les activitats literàries del poeta no eren encara gaire abundosos, el treball de Manent té la virtut d’haver ofert al públic una semblança fidel del camí fressat per Riba al llarg del segle passat; hom hi veu no tan solament l’home en l’esforç per a assolir una completa formació, lliurat a l’apassionant aventura del coneixement, sinó també el personatge que durant molts anys representà millor que ningú la nació desvalguda, el personatge que, mort tot just quan començava a apuntar-li la vellesa, havia fet, tant de cara a l’interior com de cara a l’exterior del país, un gran treball dedicat a reviscolar i enfortir una pàtria esmorteïda.

L’obra d’Albert Manent va ser escrita sota el guiatge i la inspiració de la poetessa Clementina Arderiu, viuda del poeta: un testimoni d’excepció amb el qual no va poder comptar el signant d’aquest escrit per a confegir la seva biografia de Carles Riba. Però afortunadament no ens trobem encara tan allunyats del temps de l’autor per a no poder conèixer també uns testimonis ben directes, els més importants dels quals són, sens dubte, llurs fills.

Riba tingué una gran cura a consignar per escrit tot allò que anava vivint: la seva correspondència és una pedrera inexhaurible, un ajut indispensable per a reconstruir —moltes vegades gairebé dia per dia— els seus avatars personals. I, juntament amb aquesta, la seva obra de poeta, de crític literari, de pensador, de traductor. Enllaçant les cartes i els treballs literaris, hom pot resseguir l’evolució del seu pensament. Riba deixà, a més, ben ordenats tots els papers que poguessin fer referència a ell o altres personatges contemporanis seus amb qui mantingué relació: l’arxiu guardat pels seus fills, al domicili particular dels quals el vam poder consultar durant el període de confecció de la biografia del poeta —i actualment dipositat a l’Arxiu Nacional de Catalunya—, conté una gran quantitat de retalls de premsa dins uns sobres que segueixen un ordre cronològic i una infinitat de cartes dels seus corresponents, perfectament classificades en dossiers segons un ordre alfabètic.

Tot aquest era el material que se m’oferí quan, havent començat un estudi sobre les Elegies de Bierville (el cim de la poesia ribiana), vaig adonar-me que per a entendre-les calia d’antuvi establir una cronologia. Primer va ser la de l’època de l’exili; després vingué la de la resta de la vida. I llavors m’animaren a redactar una nova biografia.

Ara, però, no em podia pas limitar a repetir el contingut del treball d’Albert Manent, baldament fos ampliant-lo. Posat, doncs, davant la pregunta de com calia presentar la meva biografia ribiana, vaig creure, d’una banda, que s’havia de donar al públic el màxim de documentació possible (així, de passada, s’oferia l’oportunitat de contribuir a la divulgació de coneixements sobre altres personatges o àdhuc institucions), i, d’una altra, que, rellegida l’obra de l’insigne poeta, s’havia d’avançar en la interpretació d’alguns aspectes que potser no havien estat prou aclarits —els imperatius editorials de vegades ho impedeixen— en la biografia anterior (redactada, tinguem-ho ben present, en ple franquisme).

La història de Riba i la història de la Catalunya recent. No es poden pas destriar. El mateix poeta digué en certa ocasió que les seves Elegies de Bierville eren «les paraules essencials d’un home a la gent del seu amor i de la seva cultura, en un moment estel·lar, en què es toca l’extrem perill, tràgicament culpable, admirablement disposat per a l’expiació i per a la salut». La perspectiva que ara en tenim ens possibilita de veure l’activitat de Riba com la d’un home tenaç, esforçat tothora a construir-se en el seu temps, a conèixer-se en el marc de la seva societat, una societat que a la fi restava també objectivada en la seva pròpia obra: és així com col·laborà d’una manera ben important i significativa a fer del nostre país un àmbit on pogués habitar-hi dignament la cultura i on, amb l’esperança d’un futur millor, ressorgís l’anhel d’esdevenir en plenitud allò que de sempre ha estat i és.

Albert Manent va publicar encara un altre escrit biogràfic de Carles Riba: es tracta del «Perfil biogràfic i literari de Carles Riba», amb què s’obria el llibre Carles Riba en els seus millors escrits, publicat per l’editor Miquel Arimany a Barcelona el 1984 (p. 9-20), que jo vaig recollir també en el meu llibre Albert Manent i Carles Riba, dues personalitats del Nou-cents.⁴ Manent hi comprimia, en un nombre limitat de pàgines i d’una manera molt amena, els continguts de la biografia que havia publicat el 1963 (i que havia d’editar novament el 1987). A tot això cal afegir-hi el llarg escrit titulat «Del món quotidià i anecdòtic de Carles Riba», recollit dins el llibre Solc de les hores,⁵ en què parlava de la situació de la casa de Riba dins el barri de Vallcarca i feia una descripció detallada del despatx del poeta, que mantenia a casa seva una tertúlia el diumenge a la tarda, tema del qual parlà també a «Carles Riba entre nosaltres. Recordances disperses».⁶

El 2 de desembre de 2009, dins del marc del III Simposi Carles Riba, Albert Manent participava, a l’Aula Magna de la Universitat de Barcelona, juntament amb Oriol Casassas, José Corredor-Matheos, Ricard Torrents i Joan Triadú, en una taula rodona⁷ formada per uns testimonis d’excepció que, cinquanta anys després de la mort de l’insigne humanista, podien encara representar-nos-en la viva imatge pels records de les trobades i les enraonades amb aquell home extraordinari, que ho va ser no pas tan sols per haver viscut a plena consciència els esdeveniments d’una trasbalsada circumstància històrica, sinó especialment per haver-ne sabut comprendre i interpretar el sentit i per haver expressat amb bells escrits en prosa o en vers els rics i variats aspectes de la seva transcendental experiència. Arribat el seu torn, Albert Manent s’esplaiava parlant d’«Alguns records de Carles Riba», i deia:

Vaig conèixer Carles Riba el 1944 de la mà del meu pare en una reunió a casa del mestre en què hi havia, entre d’altres, Salvador Espriu. Pocs anys després em vaig acostumar a veure’l un parell de cops per setmana, havent dinat. Alguna vegada l’havia fet alçar de la migdiada. Riba tenia un carisma extraordinari i no sols enlluernava els deixebles, sinó la gent de la seva generació i també els joves. Jo hi vaig anar de tard en tard amb companys meus que restaven entre atuïts i admirats. La seva conversa era també com una lliçó, on posava l’èmfasi en certes paraules o en certes expressions. Mai no deia una cosa sobrera ni queia en el tòpic. La densitat d’idees i de vegades d’anècdotes alliçonadores ens atreien. I recordo especialment les tertúlies del diumenge a la tarda amb sis o set persones de la seva generació o de la següent, on trobàvem, per exemple, Joan Vinyoli o Joan Triadú i en la qual jo era invariablement el més jove. També hi havia la seva muller, Clementina, sempre somrient, delicada i que hi intervenia amb la paraula o l’observació oportuna. A part temes literaris, com els grans autors estrangers o comentaris sobre alguns catalans, Riba tenia una gran preocupació religiosa, sobretot d’ençà que a l’exili s’havien desvetllat i reforçat les seves conviccions cristianes més profundes. La sotragada de l’exili fou també una sotragada religiosa i per això Riba comentava lectures de Graham Greene, Teilhard, Mauriac. Les Elegies de Bierville, editades clandestinament el 1943, en una edició limitada de setanta-cinc exemplars, són l’expressió més evident i pura d’aquesta reconversió religiosa. Però un altre tema central en les tertúlies de diumenge a la tarda i en les que tenia amb mi era la situació de Catalunya, l’opressió de la cultura catalana i l’estat de la llengua. En aquells anys quaranta i cinquanta no hi havia,