La Trinca, 20 anys cantant les 40

By David Escamilla Imparato

"Fins i tot avui em passa que em trobo amics o coneguts que acaben de comprar un disc de La Trinca, possiblement amb l'excusa de fer un regal als fills però amb la vertadera il·lusió d'escoltar aquelles cançons plenes de records". Amb la distància prudencial que ens atorga el temps, en aquest llibre constatem que els trincos van construir una obra inclassificable al llarg de vint anys d'ofici i van crear un univers propi que es va convertir en un retrat d'una època plagada de fantasmes i foscor on els tres de Canet eren un feix de llum.-

• Language: Català
• Publisher: SAGA Egmont
• Release date: Apr 28, 2022
• ISBN: 9788726987928

Book preview

La Trinca, 20 anys cantant les 40

Copyright © 2006, 2022 David Escamilla and SAGA Egmont

All rights reserved

ISBN: 9788726987928

1st ebook edition

Format: EPUB 3.0

No part of this publication may be reproduced, stored in a retrievial system, or transmitted, in any form or by any means without the prior written permission of the publisher, nor, be otherwise circulated in any form of binding or cover other than in which it is published and without a similar condition being imposed on the subsequent purchaser.

www.sagaegmont.com

Saga Egmont - a part of Egmont, www.egmont.com

«L’alegria cura.»

François Rabelais

«No hi ha res més divertit que fer broma

d’allò que no se sospitaria mai que fes riure.»

Erasme de Rotterdam

«Quan era jove, em vaig oblidar de riure.

Més tard, quan vaig obrir els ulls

i vaig veure la realitat, vaig començar a riure,

i des d’aleshores no he parat.»

Sören Kierkegaard

BADANT RAMBLES AVALL

(PRÒLEG AMB CARICATURA)

Les cançons estaven plenes

d’eufemismes a granel

i metàfores a dojo

per podel’s-hi prendre el pèl!

«Homenatge»

Sempre que et regales una estona per perdre’t, sense pressa, per les Rambles de Barcelona, t’acaben passant coses extraordinàries que mai no hauries arribat a imaginar...

No fa gaires dies, més o menys a l’alçada del Teatre Principal, vaig passar per davant d’aquella part del mític passeig on tan fàcil és ensopegar amb cavallets estesos i artistes de traç ràpid disposats a aturar-te (a crits i amb qualsevol excusa) assegurant que tens una cara prou característica per fer-te una caricatura potent per pocs euros.

El cas és que entre els típics rostres d’actors de Hollywood, de cantants de rock i d’algun futbolista de moda, la meva mirada va quedar irremeiablement atrapada per una caricatura dels de Canet, dels nois de La Trinca.

La cosa més al·lucinant és que, tot just aquelles setmanes, el meu magí anava teixint cabòries entorn del grup català, ja que estava enllestint la redacció d’aquestes pàgines que ara tens entre les mans.

Aleshores vaig pensar que el gran Miquel Ferreres podria fer una divertida caricaturització dels «trincos». Vam parlar per telèfon i en una setmana ja m’entregava en un cafè barceloní aquest genial dibuix dels tres músics a tota velocitat en un atrotinat i bohemi sidecar d’aquells que s’havien estilat molt de temps enrere.

El meu atrafegat caparró no va parar de buscar un títol ben cridaner i explícit que fos capaç de reflectir la feina feta per aquells tres amics músics que van omplir les nostres vides, durant un bon grapat de temps, d’ironies, sàtires, befes i mofes sàviament transportades a través del gènere de la cançó popular. Com que van començar a cantar amb només vint primaveres i van fer-ho al llarg de vint anys, i com que a més a més la dictadura contra la qual van disparar les seves invectives va durar quaranta anys i el grup va plegar amb uns quaranta tacos cada membre, vaig dir-me (un punt eufòric i excitat) que ja ho tenia: «Eureka, je l’ai trouvé!».

I com que, per acabar-ho d’adobar, els «trincos» sempre havien jugat en les seves lletres amb aquelles frases fetes tan i tan nostrades, vaig pensar que allò de «cantar les quaranta» podia ser prou il·lustratiu per a definir quina havia estat la seva actitud rebel, transgressora i crítica, en tots aquells anys grisos i difícils.

En l’apartat de les confessions he de sincerar-me amb tu, àvid devorador de lletra impresa, comunicant-te que, en escriure aquest retrat-relat de la trajectòria artística dels nostres protagonistes, he anat entenent millor i en tota la seva dimensió quina va ser i quina continua essent la idiosincràsia i l’especificitat del poble català, és a dir, allò que ens fa tan i tan personals i intransferibles, t’ho miris de la banda que t’ho miris.

I fins aquí aquesta mena de breu sainet introductori abans que comenci l’espectacle pròpiament dit.

Ara farem un flashback i rebobinarem uns quants fotogrames en el temps.

Em comuniquen que els artistes són a punt de sortir a l’escenari.

S’aixeca el teló, l’orquestra comença a interpretar els compassos inicials de la primera cançó que el públic ja ha reconegut i, de sobte..., «goita què fan ara!».

Senyores i senyors, amb tots vostès... LA TRINCA.

Barcelona, gener del 2006

DEL POBLE A LA «CITY»

Xauxa, Xauxa,

serà una gran ciutat,

sense cap dels vells defectes

de la vella societat.

«Xauxa»

El fet d’arribar a convertir-se en el grup musical més popular d’allò que, en unes altres coordenades d’espai i de temps, tothom anomenava «la Cançó catalana», assolint, ja des de l’inici, unes cotes d’èxit que van seguir un indeturable crescendo al llarg de vint anys de trajectòria artística (entre el 1969 i el 1987), demostra ben bé que els de Canet (de la mateixa manera que en el territori esportiu succeí amb el Barça) van aconseguir ser molt més que un grup.

Em penso que encara avui ningú no sap exactament en què va consistir la fórmula d’or, la poció màgica que La Trinca va trobar per tal de poder escampar als quatre vents, amb energia i eficàcia, el seu predicament «lúdico-festiu-reflexiu» arreu del país.

Això sí, crec que almenys en una cosa estarem d’acord: que els seus ingredients van ser, en tot moment, absolutament personals i intransferibles, factor decisiu que els va permetre de conjuminar la força d’unes sempre espectaculars mise en scène teatrals amb la característica complicitat d’un recital de cançons, i tot plegat sempre des d’una actitud alhora crítica, irònica i combativa contra qualsevol forma de repressió o d’imposició per part de l’establishment predominant en cada època.

«Els trincos» (expressió familiar que tothom feia servir quan parlava d’ells) van convertir-se, de seguida, en la cara alegre i «conyona» de la Cançó, en el costat més desacomplexat, desvergonyit o, fins i tot, poca-solta, d’un moviment cultural que, en termes generals, va mantenir-se sempre en un cert to transcendent i existencialista.

La necessària distància històrica que ens atorguen els anys ens permet pensar que els de Canet van saber exercir, amb tota dignitat i fortalesa, la seva funció de trobadors en aquells temps difícils i especialment grisos, anys de recuperació de llibertats usurpades a cops de violència pel franquisme més recalcitrant i que, a través de les seves cançons, sempre eloqüents i plenes a vessar d’irònia intel·ligent, a poc a poc, van anar desmitificant un munt de vells i enrocats tabús d’aquella societat que, tot just, semblava començar a despertar d’un malson massa llarg, seguint les primeres però encara incertes passes d’una jove democràcia.

Però cal dir amb fermesa que La Trinca, avui, en ple segle XXI, encara continua essent un fenomen ben viu que es resisteix a desaparèixer, ja que encara tenim notícia constant de ciutadanes i ciutadans que, de tant en tant, tornen a posar aquells antics vinils al seu polsós giradiscs, germans, pares i avis que continuen taral·lejant de memòria aquelles magnífiques lletres de cançons, i fins i tot, cada dia, encara continuen apareixent joves que descobreixen, fascinats, l’univers «trincaire».

Tot això, en definitiva, només significa que els de Canet encara ara continuen marcant i representant un referent destacat per un munt de gent que s’identifica amb aquell estil d’humor que només ells van saber alimentar durant tant de temps.

I ara, sense més preàmbuls, comencem a fer les presentacions pertinents per estricte ordre d’aparició (seguint una certa terminologia cinèfila, per allò dels títols de crèdits que surten a les «pel·lis»).

Aquests són els tres protagonistes d’aquesta història que es mou a mig camí entre l’amistat i la música.

En Miquel Àngel Pascual i Llinàs, va néixer el 4 de gener de 1949 a la vila de Mataró, tot i que, de fet, al cap de pocs dies, els pares es traslladaren a Canet de Mar.

Allí va començar els seus estudis a les escoles nacionals (llavors anomenades «la Vila») i uns anys més tard va entrar al col·legi Yglesias dels Maristes.

Tal com ha dit ell mateix en diverses ocasions, fou precisament aquesta formació entre capellans el factor clau que el decidí a ingressar en diversos seminaris, al de Llinars i al de les Avellanes, per exemple, dels quals en sortí tot just abans que la vocació acabés transformant-se irreversiblement en una professió per saecula saeculorum.

En Miquel Àngel, una vegada, va arribar a «confessar» (mai més ben dit!) que sempre l’havia caracteritzat aquell tret específic de la seva personalitat, allò de deixar sense resoldre les coses fins a l’últim moment.

Ara bé, es veu que mai no va tenir cap problema amb els estudis perquè, ja des de ben petit, va llançar-se amb veritable devoció a l’aventura de llegir i, pel que sembla, sempre va tenir una certa facilitat per a concentrar-se i per a exercir l’autodisciplina.

El primer instrument musical que entrà a casa seva va ser un petit tambor que li van portar els Reis i una trompeta que els pares li van