Ulls verds

By Joyce Carol Oates

La Franky creix a Seattle en una família privilegiada: el seu pare és un comentarista esportiu molt famós i la seva mare és artista i molt afectuosa. Tot a la vida dels Pierson va de meravella, des de l'estil de vida extravagant en una mansió de disseny fins a les escoles privades i les vacances a les cases elegants de platja dels seus amics rics. Però quan els pares de la Franky se separen perquè la mare decideix marxar de casa, ella pren partit pel seu pare sense relacionar la fugida de la mare amb el caràcter violent i controlador del pare. Només quan els esdeveniments arriben a un punt culminant, la Franky s'adona que ha d'emprendre una dolorosa recerca de la veritat, tot i que això impliqui deixar enrere la seva infantesa.

• Language: Català
• Publisher: L'Altra editorial
• Release date: Aug 1, 2023
• ISBN: 9788412750324

Joyce Carol Oates

Joyce Carol Oates is a recipient of the National Medal of Humanities, the National Book Critics Circle Ivan Sandrof Lifetime Achievement Award, the National Book Award, and the 2019 Jerusalem Prize, and has been several times nominated for the Pulitzer Prize. She has written some of the most enduring fiction of our time, including the national bestsellers We Were the Mulvaneys; Blonde, which was nominated for the National Book Award; and the New York Times bestseller The Falls, which won the 2005 Prix Femina. She is the Roger S. Berlind Distinguished Professor of the Humanities at Princeton University and has been a member of the American Academy of Arts and Letters since 1978.

Book preview

I

Travessar el riu

1

D’on va sortir l’Ulls Verds

Més endavant pensaria que havia estat com passar d’un costat a l’altre. Potser és això el que volia fer la mare, també. Passar d’un costat a l’altre. D’un territori conegut a un de desconegut. D’un lloc on la gent et coneix a un altre on només es creuen que et coneixen.

Com si hi hagués un riu de debò que travesses nedant, un riu perillós i traïdor, i si arribes a l’altra banda ja no seràs la mateixa persona que al principi.

Pel que fa a mi, el juliol passat va fer un any que va començar tot. Va ser poques setmanes després del meu catorzè aniversari. Quan l’Ulls Verds va entrar al meu cor.

L’assumpte dels meus pares encara no havia començat. O potser sí, però jo no en captava cap senyal. No en tenia pas ganes.

Vaig lligar amb un paio més gran, en una festa. Va ser una experiència d’allò més desagradable, però encara ho hauria estat més si no hagués estat per l’Ulls Verds.

No sé pas d’on va sortir, l’Ulls Verds. No n’he parlat mai amb ningú, ni tan sols amb la Twila, que és la meva amiga més íntima i podríem dir que té una influència tranquil·litzadora sobre mi. A la mare tampoc no l’hi vaig explicar, tot i que era una època en què estàvem força unides. Si miro enrere em penedeixo de no haver-n’hi parlat.

La festa se celebrava en una mansió de Puget Sound, al nord de la ciutat. La meva família (tret del meu germà gran, en Todd, que no havia vingut) estava convidada a la casa d’uns veïns d’aquesta gent, que també eren molt rics i tenien una casa espectacular vora el mar. Hi havia una gentada formada íntegrament per persones que no coneixia, la majoria de les quals eren prou grans per anar a la universitat. Una noia de l’Acadèmia Forrester, la meva escola de Seattle, m’hi va convidar; també hi va convidar una colla d’amics seus, i així que hi vam posar els peus va saltar cruelment a la vista que jo era la més jove de la sala. Amb la meva pell blanca i pigada, la cabellera de color de pastanaga fins a mitja esquena, lligada en una cua que semblava que esclatés en una massa de rínxols i electricitat estàtica, i la meva cara d’espant, a més del top rosa esquifit, les xancletes i l’absència de maquillatge, es veia d’una hora lluny que era la més jove de tots.

Les noies que m’acompanyaven em van deixar plantada en un temps rècord.

Almenys hi havia un quilòmetre i mig fins a la casa on s’estava la meva família, seguint un carrer sense voreres i amb molt trànsit que resseguia la platja. No obstant això, vaig tenir ganes de marxar corrent d’aquella festa al mateix moment de posar-hi els peus.

La Franky Pierson s’enfila al trampolí. Es disposa a saltar i queda paralitzada.

El cas, però, és que no hi havia cap exhibició de salts de trampolí. Podria ben bé haver estat invisible; ningú no va dignar-se a mirar-me.

La música estava tan alta que amb prou feines la sentia. Heavy-metal del fort? El cor se’m va accelerar de seguida al ritme d’aquell so eixordador, com em sol passar quan estic en una situació violenta. Al pare li agradava dir que, tot i que m’assemblo a la mare, en alguns aspectes he sortit com ell: temps enrere havia estat esportista, jugador de futbol professional i, al seu entendre, tots dos ens guiem pels senyals del nostre voltant, com fan els ocells i altres animals. Si et sents amenaçat, o LLUITES o FUGES.

No cal dir que no estava d’humor per LLUITAR. Però FUGIR tampoc no em venia gaire de gust.

Al cap d’una estona em va passar una cosa rara: em va començar a agradar la música. El que vull dir és que generalment no suportava la música, però aquella sensació d’incomoditat em va començar a agradar.

Els convidats atapeïen una gran sala amb parets de vidre que donaven al mar. En ple estiu el sol es pon tard, al nord-oest del Pacífic; en aquell moment gairebé ja s’havia enfonsat darrere l’horitzó i havia cobert l’aigua ondulada de ratlles d’un vermell flamejant, però ningú no feia gens de cas d’aquella vista.

Em vaig esmunyir cap als marges de la festa esquivant les empentes de desconeguts que portaven gots perillosament a punt de vessar. L’olor de la sala delatava que bevien cervesa. Com si jo fos les restes d’un naufragi, em vaig deixar arrossegar fins a una altra habitació àmplia, també amb parets de vidre, més gran i tot que la d’abans. Aquesta donava a un moll on hi havia ancorats un veler alt i esvelt i un iot enorme. Tot era ple de desconeguts, de paios ben plantats i de noies atractives i refinades molt més grans que jo, i que anaven molt lleugeretes de roba. Era com si hi hagués un vidre fosc entre nosaltres: eren en una dimensió on m’era impossible entrar. Però era tossuda, jo; no vaig pas tocar el dos.

Vaig pensar en la mare, en la seva mania de queixar-se perquè gairebé sempre era amb gent que només volia conèixer el pare, en «Reid Pierson», la celebritat del país. Protestava perquè la deixaven completament de banda o li parlaven amb aire de suficiència («Ah..., i a què et dediques, tu?»). La mare deia que se sentia com si no existís, i és així com em sentia jo, avergonyida però alhora engrescada, i també il·lusionada. Feia córrer els ulls per la festa amb un mig somriure penós, tot esperançat i ple d’expectació..., com si en qualsevol moment pogués aparèixer algú i abraçar-me.

Algun estudiant d’últim curs de Forrester, ben guapet, que s’obrís pas entre la gentada tot dient: «Francesca? Hola!».

No va passar d’aquesta manera. No ben bé.

En realitat, vaig anar a parar a un bany de rajoles blanques i lluents com perles, una banyera d’hidromassatge amb aixetes de llautó, i la meva cara encesa amb els ulls verds perplexos/ dolguts/estoics reflectits al mirall. Em va fer vergonya veure’m, però a qui em pensava trobar-hi, si no?

Només feia cosa d’un any que m’havia vingut la regla (venir la regla: quina expressió més ridícula!).

Abans tenia una pinta més aviat d’homenot, però ara ja no estava segura del que era. Una noia, és clar, però no gaire femenina.

O potser soc justament això: la Francesca Pierson, no la Franky. I m’hi resisteixo.

Negació, en diuen.

La mare deia que a la meva edat estava «obsessionada» per l’aspecte. I també pels nois. Em va dir que havia fet unes quantes temeritats de les grosses que li haurien pogut destrossar la vida per sempre, si no hagués estat de sort («Vaig tenir més sort que seny, Francesca»). Per això de vegades tenia por d’assemblar-me més a la mare del que volia admetre, de començar a «obsessionar-me» per l’aspecte a l’institut, com gairebé totes les persones que coneixia.

—Francesca, hola!

Em pico l’ullet al mirall. Em poso bé la cua. Decideixo tenir un aspecte acceptable. No pas atractiu i refinat, però acceptable.

—Hola.

No em pregunteu com, ni per què: un paio surt d’entremig de la gentada i em dona una empenta sense voler; tot seguit decideix aturar-se un moment, mirar-me de dalt a baix i somriure. Jo li torno el gest amb una mitja rialla, que sembla la d’una carbassa de Halloween encesa. Trobo perversa la manera com se’m calmen els nervis: interpreto el paper d’una noia que no està engrescada/espantada/emocionada fins al punt de petar. Diries que és l’escena d’una festa d’una pel·lícula. Ja l’he fet abans, aquest paper.

El paio que em somriu, que sembla trobar-me simpàtica de debò, em crida a l’orella que es diu «Cameron»; el cognom no l’entenc. És estudiant de primer curs a la USC —em sento molt idiota en preguntar-li què vol dir «USC» (Universitat del Sud de Califòrnia)—. Em pregunta com em dic i li contesto que «Francesca» —tot d’una Franky em sembla infantil— i li murmuro el nom de la meva escola. En Cameron m’explica que la seva família viu a Vashon Island, a Seattle; que el seu pare és un directiu de la Boeing; que tenen una casa d’estiueig a Puget Sound; que la vela li agrada amb bogeria, i que jo què? Estem tan junts que li ensumo l’alè de cervesa de la boca. La gent ens dona empentes, de manera que encara ens acostem més. Sento que dic a en Cameron, cridant-li pràcticament a l’orella, que vivim a Yarrow Heights i que estem passant uns quants dies a Puget Sound amb uns amics. No entro en els detalls de qui és el meu pare, ni de qui som els convidats, perquè l’amic del meu pare és un nom bastant famós (no pas gràcies als esports o la televisió, com el pare, sinó per un negoci de patents d’ordinadors ultra-moderns). A en Cameron li sembla bé, perquè de fet, tampoc no em sent. I si em sent, no el dec impressionar gaire. Està d’un humor festiu d’allò més accelerat, se m’arramba i somriu.

—Vaig a buscar-te una cervesa, Fran..., has dit «Francesca»? Quin nom més bonic.

No dic pas a en Cameron que no suporto la cervesa, ni tan sols l’olor, aquell gust fort i irritant que em fa venir ganes d’esternudar. Tampoc no li dic que els meus pares s’empiparien com una mala cosa si sabessin que he estat en una festa en què «es bevia». Tot i haver-los promès solemnement que no tastaria «res que portés alcohol», ni «experimentaria» amb drogues de cap forma, color o sabor, de sobte em trobo en una festa plena de persones que no conec, uns quants anys més grans que jo, i em fa l’efecte que totes les meves promeses i decisions se’n van aigua avall.

En Cameron m’agafa la mà i se m’emporta cap a no sé on. La música està tan alta que sembla que siguem a l’ull d’un huracà. Quina passada! Mai no he estat en una festa tan guapa! En Cameron enraona amb mi, jo faig un gran somriure i dic que sí, encara que no sé de què parlem, simplement ho trobo divertit. Soc en una festa amb un paio d’uns divuit anys que no conec de res, però ens entenem la mar de bé, i la gent balla com pot a força d’empentes tot fent xiscles, rialletes i gestos estrafolaris, només cal que facis contorsions com una serp. És com si la Frankie Pierson s’hagués transformat. Com si gràcies a en Cameron fos una noia completament diferent. Com si ell hagués fet petar els dits i hagués transformat la noia desmanegada i tímida d’abans en una d’atractiva i sensual. A més a més, sé ballar, soc flexible i àgil com una gimnasta. Moc els malucs i els braços, faig anar la cua d’un costat a l’altre. I en Cameron em mira fixament amb cara d’estar impressionat. Li agrada que altres paios més grans també em mirin i estiguin impressionats.

Veig per un moment les noies que m’han portat a la festa que m’observen bocabadades com si dubtessin dels seus ulls. La mocosa de la Franky Pierson TÉ ÈXIT!

Potser és que estic borratxa, però tant se val. Em limito a flotar i a passar-m’ho de conya i vull que la música i el ball no s’acabin mai.

—Francesca. Quin nom més bonic.

En Cameron m’ha portat a un lloc. No puc parar de fer rialletes. Tinc el cap com un globus que es fa gran i més gran i amenaça de rebentar-se, però és divertit, com si tot de bombolles de cervesa em pugessin al nas i em fessin fer atxim-atximatxim.

La música ja no està tan alta, ara. Encara la sento i en noto les vibracions, però de lluny.

En Cameron murmura paraules que no sé desxifrar. Som en una habitació amb un finestral que ocupa tota la paret i que dona al mar, però ja s’ha fet fosc. M’arriba l’olor de l’aigua, i la sento xipollejar, però no la veig enlloc. Em fa l’efecte que soc dalt d’un trampolí amb els ulls tancats i que de sobte m’ha agafat por de saltar. I por de caure. En Cameron té els dits forts i em fa mal; m’agafa pel tòrax com si em volgués aixecar. S’inclina i em comença a fer petons. Però no és com el primer petó, sinó un petó que ja ha començat, insistent, brusc, i la seva llengua fa força contra els meus llavis fermament tancats; tot passa molt de pressa. Penso: «És això el que vull, oi? Que no és això, el que vull: que em facin petons?». Perquè no recordo on soc, ni qui és en Cameron. L’únic que sé és que li hauré de tornar el petó. Vet aquí el que has de fer: tornar el petó. No paro de riure i de tremolar, i em domina una sensació molt estranya, com si algunes parts del cos se m’entumissin. Com si els dits de les mans i dels peus se’m tornessin de gel. És pànic? Però li torno el petó, a en Cameron; no vull que sàpiga com n’estic, d’espantada, ni que soc molt jove. Té la boca carnosa i tèbia, i em passa les mans per tot arreu d’una manera brusca i experimentada. M’assalta una visió breu i estranya del meu germà Todd: el veig alçant els pesos, esbufegant a la cinta d’exercici amb una capa lluent de suor a la cara. Si aleshores hi parles, no et sent, està massa concentrat en el seu cos. En Cameron també és així. El meu cos no aconsegueix esbrinar si li fan pessigolles, carícies o... una altra cosa no tan agradable.

—Ca... Cameron? Potser podríem...

—Tranquil·la, nena. Ets tan sensual, ets fantàstica.

No és pas la primera vegada que em petonegen, però sí que és la primera vegada que soc amb un paio més gran, un paio amb molta pràctica. Amb un desconegut que em diu «nena» com si s’hagués oblidat del meu nom. M’aixeca el top i em toca els pits, que són la part del cos on tinc més pessigolles. No paro de riure, ni puc contenir l’alè, i la cara d’en Cameron emet molta escalfor, com si hagués corregut de valent, i jo que penso: «Vull això?, és això el que vull?». Provo de recordar el que m’han explicat sobre les relacions sexuals segures, i em dic: «Relacions sexuals segures? Però això..., són relacions sexuals?».

—Cameron, em sembla que no vull...

—Au, nena, vinga. Sí que vols.

Sento pànic però alhora estic excitada. Suposo que sento això: excitació? Em sembla que ja no estic borratxa. Però tinc l’estómac ben regirat. Tinc els cabells a la cara; la cua se’m deu haver desfet. En Cameron me’ls estira. Em torna a petonejar. Em fa l’efecte que em rosega. Miro d’apartar-me’l, però no es belluga. Tot va massa ràpid; és com quan t’enfonses a l’aigua, respires fondo, te n’empasses i de sobte t’agafa pànic i comences a agitar els braços per tal de salvar la pell.

En Cameron m’empeny contra alguna cosa. No és un llit ni un sofà, sembla més aviat una taula. És una cosa dura, la vora se’m clava a la cuixa. Encara em diu «nena», però ja no parla amb el to amable d’abans. És com si cridés una bestiola amb la idea de fer-li mal. A més a més, es comporta com si l’haguessin enganyat. Com si li hagués fet una mena de broma. Em subjecta fort, s’ha descordat els pantalons, em graponeja i esbufega i m’estira els pantalons curts com si no li importés estripar-me’ls, i jo vull cridar, però em pressiona el coll amb l’avantbraç. «Qui et va parir. Vols parar de jugar? Mira que ets...».

Em debato amb totes les forces. Provo de cridar. No sé què fer.

Aleshores, de sobte, se m’acut. És com quan encens un llumí. El genoll se m’aixeca bruscament. L’hi encasto de ple a l’entrecuix. Deixa escapar un crit sufocat i el cos se li afluixa de cop. Tot passa en un instant. Li dic: «Deixa’m en pau! Aparta’t de mi!». Encara estic de panxa enlaire, però dono puntades de peu com una boja. És com si m’impulsés per la piscina només amb les cames, i les cames les tinc fortes de molts anys de nedar i córrer. Soc prima però forta, com els gats. Tinc al damunt tot el pes d’en Cameron, però aconsegueixo esmunyir-me de sota d’ell donant-li cops a tort i a dret i fins i tot clavant-li queixalades. Queixalades!

Em sembla que en Cameron s’espanta. Gemega i m’insulta mentre s’agafa l’entrecuix amb compte. Em mira de fit a fit i diu: «Mira que ets rara! T’hauries de veure els ulls! Quins ulls verds més