Dia de caça

By Gerard Guix Badosa

Una mort accidental destaparà els secrets més foscos d'un petit poble i els seus habitants.La novel·la comença amb un accident de caça que sembla desafortunat, on el jove Claudi, un noi deficient molt conegut al poble, mor. Els quatre implicats en l'accident intentaran desviar l'atenció de les indagacions policials, però a mesura que van apareixent les dificultats i els problemes, obriran la capsa de Pandora i alliberaran secrets que mai havien vist la llum. Un thriller rural que s'endinsa en la psique dels quatre personatges i ens mostra la complexitat de les relacions humanes.-

• Language: Català
• Publisher: SAGA Egmont
• Release date: Jan 7, 2022
• ISBN: 9788726946291

Book preview

Dia de caça

Copyright © 2007, 2021 Gerard Guix and SAGA Egmont

All rights reserved

ISBN: 9788726946291

1st ebook edition

Format: EPUB 3.0

No part of this publication may be reproduced, stored in a retrievial system, or transmitted, in any form or by any means without the prior written permission of the publisher, nor, be otherwise circulated in any form of binding or cover other than in which it is published and without a similar condition being imposed on the subsequent purchaser.

www.sagaegmont.com

Saga Egmont - a part of Egmont, www.egmont.com

«Ull per ull i el món acabarà cec.»

Mahatma Gandhi

Capítol 1

Cada matí a les nou en punt, la Lola Franquesa, una dona d’uns cinquanta anys, mal formada, mal cuidada, mal aprofitada, preparava l’esmorzar del seu fill Claudi de quinze. Afortunadament era una dona molt forta, molt tenaç, molt lluitadora, perquè la vida li havia donat unes quantes lliçons difícils d’oblidar. Va quedar òrfena als set anys i una tia mig paralítica se’n va haver de fer càrrec. Als disset es va quedar prenyada d’un fill que per sort va néixer mort. Als trenta-cinc es va morir el seu marit, en Cinto de Cal Muxarnic, i es va quedar ella sola criant el seu segon fill, en Claudi, a qui més d’una vegada havia desitjat la mateixa sort que el fill que va néixer sense vida.

La Lola no tenia cap mena d’estudis; quan va quedar prenyada va deixar-los, i es va haver d’espavilar per trobar feina. Qualsevol feina. Al principi, de forma provisional, va posar-se a netejar cases dels rics que estiuejaven al poble. Un dia, al cap de disset anys, es va adonar que aquella feina era la cosa més estable que havia fet mai. No tenia manies, era una manera ben honrada de guanyar-se un sou, però sí que se sentia menyspreada quan algú del poble, de tota la vida, li trucava perquè li anés a fer la cuina a fons o els armaris quan canviaven la roba de temporada. Estava convençuda que ho feien per pena o per caritat. En el pitjor dels casos, ho feien per humiliar-la. Per poder-li ensenyar les seves cases, molt més luxoses del que mai no ho seria la seva.

Ara estava asseguda en una cadira de la cuina del seu humil pis de lloguer. Mirava encantada com en Claudi es bevia la llet que li regalimava per la barbeta i tacava el jersei de coll alt. Se sorprenia que amb quinze anys encara semblés que era la primera vegada que agafava una tassa. Les mans, lleugerament tortes i descoordinades, impedien que la boca absorbís el líquid amb fluïdesa. Abans es preocupava d’embolicar-lo amb pitets i plàstics, però igualment després havia de fregar el terra tacat de llet.

En Claudi va néixer amb una disfunció motriu provocada per un greu problema cerebral. Els especialistes que el van tractar, feia anys, van intentar explicar-l’hi: tot i l’aparent retard mental que mostrava en Claudi, sobretot en la coordinació física, li havien detectat un quocient d’intel.ligència molt superior als nens de la seva edat i al de molts adults. La Lola, sense entendre massa què li deien i veient que de totes maneres no es podia curar, va cancel.lar els tractaments quan la Seguretat Social va deixar de pagar-los.

L’important era que per a moltes coses el nen no es podia valer per si mateix. La Lola era una dona pràctica i se n’havia anat sortint prou bé. Però ara, amb cinquanta anys, no podia carregar el nen a coll i sobretot se li feia difícil banyar-lo. I no tan sols pel pes. La preocupava què passaria quan ella es morís, qui se’n faria càrrec. Més d’un dia, quan en Claudi estava a la banyera, jugant amb una nina vella sense cames, havia pensat a submergir el cap del nen sota l’aigua i esperar que parés de respirar. El nen patiria uns segons però ella deixaria de patir per sempre. L’espantava que pogués semblar tan fàcil i que almenys un cop al dia pensés en aquesta possibilitat. A sobre ara, quan amb la mà o amb l’esponja li fregava els genitals, el nen començava a excitar-se. Al principi la va sorprendre i ho va trobar obscè i brut. Durant una temporada quasi no el banyava per no haver de veure com el seu penis es posava erecte amb les carícies superficials. Amb el temps s’hi havia acostumat i es preguntava si calia que fos ella qui l’alleugés abans no violés alguna nena petita del poble.

—Au, va, Claudi, acaba’t la llet que faré tard.

—Quina hora és?

La Lola va mirar el rellotge de la cuina. Mai no recordava si anava cinc minuts endavant o endarrere.

—Les nou i deu, em sembla.

El nen, amb un atac d’energia sobtat, va deixar la tassa a la taula i es va aixecar.

—Faig tard. Tinc una cita secreta.

Sense dir res més va sortir de la cuina. Ella va agafar la seva tassa de cafè amb desgana. Abans de beure-se’l va mirar el líquid i va pensar que era tan fosc com el seu futur. Es va acabar el cafè i sense pressa va recollir la cuina. Potser trucaria a la senyora Puig per dir-li que estava malalta i que ja aniria demà a fer els lavabos. Es quedaria tot el matí a casa, vaguejant, mirant la tele, sense fer res especial.

Va posar les tasses a la pica, les va ensabonar i les va esbandir amb aigua freda. Amb les mans molles es va tapar la cara un instant. Va respirar fort i es va omplir els pulmons de l’olor de llimona del rentaplats. Va mirar per la finestra que tenia just al davant, contenta que almenys el seu humil pis de lloguer tingués una bona vista del poble i les muntanyes. A la tardor, amb la barreja de tons vermellosos i ocres, i a la primavera, amb una àmplia gamma de verds, oferien una imatge preciosa. Tan bucòlica, que a vegades semblava artificial. Però aquell dia, com la majoria de dies a l’hivern, la boira amagava el paisatge i convertia la vista en una imatge monocromàtica depriment. Des de la seva finestra amb prou feines podia veure el carrer, i les cases del final havien desaparegut.

En Claudi va tornar a entrar a la cuina esverat. Portava posat un anorac de camuflatge que l’any passat s’havia entossudit que li portessin els Reis. Potser era la primera o segona vegada que se’l posava des d’aleshores.

—On vas així guarnit?

—Ja t’ho he dit. Tinc una cita secreta.

—Doncs fes el favor de posar-te els guants, el gorro i la bufanda o et quedaràs sense cita secreta —el va amenaçar la seva mare.

El nen va rondinar però finalment es va posar els guants, la gorra i la bufanda de color taronja butà. Va fer un petó a la seva mare i va marxar sense que ella li preguntés res de la cita secreta. De fet no era la primera vegada que tenia una cita secreta, o una reunió important, o un assumpte delicat. Feia temps que havia après a ignorar les seves fantasies. També havia après a respectar resignada les recomanacions del director de l’escola. Un dia aquest li va dir que en Claudi molestava molt els altres nens i com que tampoc no aprendria res, valia més que no tornés a classe. Mai havia entès que, si els especialistes deien que el seu fill era tan intel.ligent, no fos capaç d’aprendre res a l’escola. Potser era culpa dels mestres.

Asseguda a la tassa del vàter, mentre pixava, es va mirar les ungles de les mans, trencades i desgastades. Li agradaria portar-les arreglades, tal com li va proposar un dia la perruquera, però mentre es passés tot el dia tocant aigua i detergents podia treure-s’ho del cap. Va arrencar-se un repeló del dit amb les dents i es va fer sang. Es va mirar els palmells de les mans i va recordar el que li havia dit una vegada una amiga que en sabia llegir les línies: llarga vida, un trencament emocional, poca salut. Després es va mirar al mirall mentre es pentinava, pensant que potser si el seu marit no hagués mort tan jove, les coses haurien anat millor. Es va vestir sense ganes, conscient que quasi tota la roba que tenia se l’havia comprat quan el seu marit encara era viu o durant les segones rebaixes. Sabia de sobres que mai més cap home es tornaria a fixar en ella.

Quan va sortir al replà de l’escala li va cridar l’atenció alguna cosa que sobresortia darrere el test del ficus de plàstic, on amagava una clau de recanvi. Es va ajupir i de seguida va veure que eren els guants, la gorra i la bufanda de color taronja butà d’en Claudi. Els va agafar i se’ls va guardar al bolso, sense entendre per què els havia amagat si era el seu conjunt preferit. Mentre baixava per l’ascensor, com sempre, es va posar d’esquena al mirall per no veure’s. Abans de sortir a fora es va cordar l’abric i va fer el primer pas endavant, el més difícil. Després, en sortir al carrer, ho va fer com si fos la dona més decidida d’aquest món.

Com feia quasi cada matí, es va aturar davant del quiosc de l’ONCE i va saludar en Mariano. La Lola sempre li mirava els ulls amb curiositat, esperant descobrir la veritat. Tot i que sabia que era cec, no tenia els ulls enterbolits per cap vel com la majoria de cecs. En Mariano tenia uns ulls normals i ella sempre pensava que algun dia l’enxamparia. Potser els de l’ONCE, per agrair-li que hagués descobert el frau, li donarien una bona pila de diners. Darrere seu va aparèixer l’Asunción, la petita de Ca l’Adover, tot i que era més gran que ella. Es van saludar desganades. Van parlar de les úniques dues coses que semblaven preocupar el poble des de feia dies: l’arribada d’un anticicló que portaria bon temps i la batuda de senglars d’aquell dijous al matí. Les últimes setmanes els senglars havien fet destrosses importants en diversos conreus i havien causat algun accident a la carretera. En Mariano va donar un cupó a cada dona i totes dues van mirar si el número els agradava. La Lola, com sempre feia, es va equivocar a l’hora de pagar per veure si el cec se n’adonava pel tacte o per la vista. L’home, que feia temps que ja sabia aquesta trampa, li va desitjar sort i va seguir parlant amb l’Asunción. La Lola va guardar el cupó i el canvi al moneder, convençuda que llençava els diners i que l’home no era cec. Va travessar el carrer, mirant amb cura que no vingués cap cotxe, tot i que a aquella hora en circulaven molt pocs. Hi havia els quatre cotxes de sempre, aparcats a la vorera, molestant els vianants. En un poble on no hi ha guàrdia urbana i l’únic que té potestat per posar multes és l’alcalde, ja se sap, tothom fa el que vol. En ser a l’altre cantó va girar-se i va veure que l’Asunción i en Mariano parlaven sense deixar de mirar-la, almenys la dona. Feia anys que s’havia acostumat que la gent li fes bon paper i després la critiquessin a l’esquena.

Va entrar a la fleca i va comprar un pa de mig i un panet per al berenar d’en Claudi. Després va entrar a l’estanc, on la Conxita li va explicar que ahir a la nit els senglars havien entrat a la granja dels Ferrerons i havien fet malbé un munt de sacs de blat de moro. La Lola va demanar si tenia cap carta. Quan la cartera anava molt atabalada i no tenia temps de repartir, deixava la correspondència a l’estanc i cadascú s’havia d’espavilar. La Conxita va fer la comèdia de cada setmana; va mirar la caixa del correu, fent veure que buscava una carta que totes dues sabien que no existia.

Per no trencar el costum, abans de treballar la Lola va anar al bar Els Caçadors a fer un cafè, però el va trobar tancat. Primer es va sorprendre i s’hi va acostar neguitosa per llegir un paper penjat a la porta. Esperava llegir-hi «Tancat per defunció», cosa que hauria animat una mica la vida social del poble. «Un bateig, un casament o un enterrament sempre van bé», va pensar, però de seguida es va penedir de la seva crueltat. Va llegir el cartell decebuda. «Tancat. dia de caça ». L’Ignasi, l’amo del bar i president de l’Associació de Caçadors, solia tancar de tant en tant per anar a caçar amb alguns homes del poble. Tot i que no l’afectava gens, no tenia cap conreu ni cap granja i quasi mai no circulava per cap carretera, va pensar que tant de bo els servís d’alguna cosa aquella batuda. Just en aquell moment va sentir un tret llunyà. «Potser ja han caçat un senglar.» No en va sentir cap més, ni aleshores ni la resta del matí. Va mirar el seu rellotge de polsera, segura que anava a l’hora perquè l’havia posat amb el del telenotícies. Tres quarts i cinc de deu. Com que encara tenia temps, va anar a fer el cafè al Forn del Sot. Quan va sortir del forn començaven a caure gotes i mentre es dirigia a casa de la senyora Puig es va incrementar la intensitat fins que, finalment, es va posar a ploure amb ganes.

A la una en punt va marxar de casa de la senyora Puig, aprofitant que la dona se n’havia anat a comprar. Si no, hauria esperat una estona, per no sentir les seves queixes que a l’hora d’arribar no li venia de cinc minuts però a la de plegar li faltaven cames. Quan va sortir havia parat de ploure i la boira s’estava aixecant. Al carrer hi havia una mica més de moviment, res d’especial, però es notava que els nens sortien de l’escola i tothom anava cap a casa a dinar. Quan va passar per davant del quiosc de l’ONCE va veure que en Mariano ja havia plegat i va pensar que tant de bo el seu cupó fos el premiat i no el de l’Asunción.

En arribar a casa va veure que en Claudi no hi era. Es va treure les sabates molles i es va calçar les sabatilles. A la cuina es va posar el davantal i va obrir la nevera, per buscar alguna cosa comestible per dinar. Mentre l’aigua s’escalfava en una olla al foc, es va asseure en una cadira. Va fixar la mirada a les juntures de les rajoles del terra que feia anys que no netejava i que tenien una mena de crosta de color marró. Feia temps que pensava trucar a la seva germana per demanar-li que es quedés en Claudi una setmana. Li feia gràcia anar a la platja, encara que fos a l’hivern. Tampoc no es podia permetre anar-hi en temporada alta. Aniria a un hotel, no per caprici, que per una vegada algú li netegés la merda a ella. L’aigua bullent a l’olla la va fer tornar a la realitat. Es va aixecar, va posar-hi tres grapats d’arròs i va remenar-ho. Va parar la taula per dos. Va obrir una llauna d’olives i una de tonyina. Va escórrer l’arròs, hi va passar aigua freda i va repartir-lo en dos plats, formant dues muntanyes iguals, tal com li agradava a en Claudi. Després ho va decorar amb dos camins, un d’olives i l’altre de tonyina, que conduïen cap al cim. Es va asseure i va clavar la vista al paisatge d’arròs que tenia al davant. Per inèrcia, com si algú li hagués posat una pistola a la nuca, va agafar la forquilla i va començar a menjar sense gana l’arròs insípid perquè s’havia descuidat de posar-hi sal. Com que no s’ho va acabar, ho va llençar sense remordiments, tot i fer el contrari del que li deia la seva mare quan vivia. Va recollir el plat, el got i els coberts i ho va ensabonar sota la pica. Va mirar per la finestra i va veure que la boira s’havia aixecat del tot i que el sol il.luminava dèbilment les muntanyes. L’espectacle que hi va veure, columnes de boira que s’alçaven entre els arbres cap al cel, tan perfectes com els efectes especials d’una pel.lícula, li va agradar quasi més que la postal que recordava de la tardor o la primavera. Va mirar el rellotge de la cuina. Encara tenia mitja hora, amb un marge de cinc minuts endavant o endarrere, abans no tornés a treballar. Va anar al menjador i va posar el televisor sense so. Es va asseure al sofà i va tancar els ulls cinc minuts, just per descansar.

Quan es va aixecar, es notava molt més cansada que abans. Va apagar el televisor i va anar fins al safareig. Va treure la roba de la rentadora i la va estendre al celobert. Amb aquella humitat tardaria dies a eixugar-se. Va anar al bany a pixar i va agafar un gelocatil. Va entrar a la cuina i en veure el plat d’en Claudi intacte es va aturar. La muntanya d’arròs s’havia desfet i una allau havia sepultat els camins d’olives i tonyina. A vegades s’entretenia jugant i s’oblidava que era hora de dinar. A mitja tarda tornava mort de gana i es menjava el que trobava. Va omplir un got d’aigua de l’aixeta i es va prendre el gelocatil. Es va calçar, es va abrigar i va sortir al carrer. No es va cordar l’abric perquè el sol escalfava un mica i semblava que no feia tant de fred.

A dos quarts de tres entrava a l’oficina de la Caixa de la Plaça Major. L’oficina tancava les portes al públic a les dues i per això ara, quan només hi quedaven el director i un empleat que plegaven a les tres, ella podia netejar tranquil.la fins a les cinc. Quan en Josep Gomis, el director, i en Carles, l’empleat, anaven a dinar, ella es tancava per dins, engegava la ràdio i es convertia en la dona més feliç del món.

A quarts de sis, després d’anar a comprar a la carnisseria quatre talls de llom per sopar, va tornar a casa. Li havia passat una cosa esgarrifosa. No portava prou diners. La Maria, la carnissera, li va dir que no patís, que ja ho trobarien, però a ella no li agradava gens deure diners a ningú. Sense treure’s l’abric va anar directament a la cuina. El plat d’arròs continuava a la taula, on l’havia deixat abans de marxar, però s’havia ressecat i tenia un to groguenc. El pis, silenciós i ordenat tot i el desordre, li confirmava que en Claudi no havia aparegut en tot el dia. Amb l’abric encara posat, el bolso penjat de l’espatlla i el paquet de la carnisseria a les mans, es va asseure en una cadira de la cuina i va restar així deu minuts, mirant el plat d’arròs mentre pensava què devien fer les mares dels nens normals quan no tornen a casa a l’hora esperada. Es va aixecar i va tornar a sortir del pis, sense adonar-se que encara portava el paquet de la carnisseria a les mans.

Va anar fins al parc on hi havia els gronxadors de fusta pintats de colors, però només hi va veure un nen jugant amb el seu avi. Davant l’escola ja no hi quedava ningú. Ni tan sols els alumnes que feien extraescolars.

Va trobar força moviment al camp de futbol de sorra, on entrenaven els cadets mentre les noies de l’equip de voleibol corrien al voltant del camp. Però en Claudi no era enlloc. Quan es va acabar l’entrenament va córrer a amagar-se rere un arbre per veure com els nens anaven a la caseta dels vestidors. De tant en tant, quan algú entrava o sortia, podia veure els nens com es canviaven. Si el seu fill hagués sortit normal, també seria allà.