Els llibres també s'equivoquen?

By Maria Carme Roca i Costa

Una novel·la que parla de superació, de dol i de creixement. L'Alba és una noia decidida, imaginativa, molt lectora, però la seva vida acaba de donar una volta de 180 graus: ha patit un accident en el qual han mort els seus pares. Així i tot, l'Alba no es deixarà emportar per la por cap als seus fantasmes: vol fer la seva vida, sense importar el que els altres pensin d'ella. Com continuar endavant després d'un accident que et canvia la vida? Descobreix-ho entre les pàgines d'aquesta novel·la.-

• Language: Català
• Publisher: SAGA Egmont
• Release date: Jun 13, 2022
• ISBN: 9788728022634

Book preview

Els llibres també s’equivoquen?

Copyright © 1999, 2022 Maria Carme Roca and SAGA Egmont

All rights reserved

ISBN: 9788728022634

1st ebook edition

Format: EPUB 3.0

No part of this publication may be reproduced, stored in a retrievial system, or transmitted, in any form or by any means without the prior written permission of the publisher, nor, be otherwise circulated in any form of binding or cover other than in which it is published and without a similar condition being imposed on the subsequent purchaser.

www.sagaegmont.com

Saga Egmont - a part of Egmont, www.egmont.com

A Pere Roca,

el meu pare,

que em va ensenyar

a estimar els llibres.

1

Els llibres ho expliquen tot

L’Alba estava previnguda. Tenia un pla. Per això no l’agafarien per sorpresa. Els llibres li ho havien explicat.

L’Alba llegia molt, moltíssim. Els llibres eren amics que li ensenyaven coses i que la transportaven a uns indrets meravellosos. Als dotze anys i escaig ja n’havia llegit un munt. I no només llibres i contes! L’Alba llegia tot el que portés lletra impresa. Fins i tot, els prospectes de les medicines! No es podia resistir a esbrinar què hi posava.

Qualsevol moment, llarg o curt, era bo per fer-ho: en una tarda de pluja, mentre feia cua tot esperant que arribés l’autobús, quan estava asseguda a la tassa del vàter...

—Alba, apaga el llum que ja és molt tard! –la renyaven sovint els seus pares. Però, no n’hi havia prou amb l’avís. Hi havia d’anar la mare o el pare a tancar-lo, el llum, perquè ella s’entossudia a no desar el llibre de torn. Era tan gran la dèria que tenia de llegir que, en plena foscor, s’entaforava sota els llençols amb una llanterna i acabava de llegir alguna història meravellosa que, és clar, no podia deixar interrompuda.

L’Alba pensava que els grans eren molt injustos. Des de ben petita que els pares l’havien avesat a la lectura. Cada nit, li llegien contes o n’hi explicaven. Moltes vegades, ho feien al llit dels pares, ella al mig de tots dos. I ve-t’ho aquí que, quan ja s’hi havia afeccionat..., li deien que llegia massa!

Ara, però, tot això, ja no ho podien fer.

—Bon dia, Alba... –va saludar una infermera mentre entrava a l’habitació de la clínica on es recuperava la nena.

L’Alba se la va mirar per damunt del llibre que estava llegint sense badar boca. Una cua dalt del cap –antena rinxolada– li permetia recolzar-se al coixí de manera que el cabell, un cabell llarg i sedós del color del blat a punt de segar, no li fes nosa.

—Deus estar contenta, avui te’n vas...

L’Alba va fer una ganyota, no n’estava segura, de si li agradava anar-se’n.

Mentrestant, la Dolors, la infermera, li prenia la pressió, la temperatura i totes aquestes coses que, segons l’opinió de l’Alba, només servien per despertar-te al matí quan més a gust estàs dormint. Sort que ella ja feia una bona estona que s’havia despertat.

—Que se t’ha menjat la llengua el gat? –va preguntar la Dolors en veure que l’Alba no contestava.

Quina bestiesa! Els gats no es mengen les llengües de la gent. L’Alba pensava que era una frase feta ben poca-solta. De tota manera, va decidir tancar el llibre una estona i contestar a la Dolors.

—No me’n vull anar –va dir l’Alba tota convençuda.

—Ah, no? Mira que t’agrada de portar la contrària! De primer que te’n volies anar, fos com fos, i ara...

—Jo et podria ajudar, en tot aquest temps he après què feu les infermeres... I sempre teniu molta feina...

L’Alba es va interrompre de cop. Els rínxols de la cua de cavall se li van estarrufar. Pensava que les últimes paraules eren una raó de pes per quedar-se a la clínica.

La Dolors es va col·locar bé les ulleres damunt del nas com si així volgués trobar les paraules escaients per a l’Alba, que sempre li sortia amb algun ciri trencat.

—Doncs aquí no t’hi pots quedar. Aquest només és un lloc per als malalts... Et trobaré a faltar... –li va dir la infermera amb tendresa.

Els rínxols de l’Alba es van desinflar. L’Alba va prémer els llavis amb força. Ja se la sabia, aquesta resposta. Però ho havia intentat.

L’Alba no se’n volia anar. S’havia acostumat a aquelles parets, a l’olor de medecines que feia aquell lloc i a aquella infermera que sempre li interrompia la lectura.

Aquesta situació no podia durar sempre, ella ja ho sabia. D’altra banda, això era un bon senyal, s’estava guarint. De tota manera, ara, què importava!

Tot just feia uns mesos que l’Alba s’havia quedat sense pares. Un accident de cotxe els va abocar tots tres per un barranc i només ella va salvar la vida. A voltes, li semblava veure encara aquell cotxe de color vermell que se’ls va abraonar al damunt. En un intent d’esquivar-lo, el seu pare va donar un cop de volant, però la mateixa inèrcia de la maniobra els va menar pel penya-segat. Ella va sortir disparada per una de les portes del darrere. Els pares, però, van continuar la terrible davallada fins al final de l’estimball.

De la patacada que va rebre l’Alba contra les pedres quan va sortir llançada del cotxe, la columna vertebral en va resultar molt afectada. De primer, no podia caminar. Ara, però, després de dues operacions, de quatre mesos d’atencions mèdiques i de moltes recuperacions, havia aconseguit posar-se dreta. Tot i així, encara tenia les cames massa dèbils i només podia fer unes poques passes.

La porta de l’habitació es va obrir i va donar pas a l’Ester, una auxiliar de clínica, que portava l’esmorzar.

—Et sortirà fum del cap, de tant llegir!

Tot el personal de la clínica coneixia l’Alba per la seva voracitat lectora. I no era estrany que cada dia, algú o altre, li regalés o li deixés un llibre.

—Au, pren l’esmorzar, abans no se’t refredi –va manar la noia mentre recollia un got brut i una botella d’aigua buida de damunt la tauleta de nit.

—Avui, si el metge no diu el contrari, l’Alba se’n va –va dir la Dolors.

—Això és una bona notícia. És fantàstic! –va exclamar la noia mentre aprofitava per donar a l’Alba una amistosa estirada a la cua de cavall.

Quina mania tenien tots de tocar-li la cua!

—Ja ens vindràs a veure, eh?

—Quin remei, hauré de venir a fer revisions... –va contestar l’Alba amb cara de pomes agres.

Les dues infermeres es van mirar amb complicitat mentre la Dolors obria la porta per facilitar que l’Ester sortís amb un carretó. Era evident que l’Alba no estava posant gens fàcil la seva pròpia recuperació.

La Dolors, aprofitant que s’havien quedat altre cop les dues soles, es va acostar al llit de l’Alba i es va inclinar cap a ella.

—Què llegeixes? –li va preguntar.

Que pesada! Ara, es volia fer la simpàtica! Prou que ho havia vist que li havia fet una mirada a l’Ester. I vaja quina una, l’Ester, sempre estirant-li