Com una fotocòpia

By Maria Carme Roca i Costa

Una història divertida i sorprenent que segueix les vivències de l'Andy a Sicília. En Bruno i l'Andy són dos cosins idèntics. Com els agrada fer bogeries, decideixen intercanviar-se els papers durant les vacances: així, en Bruno anirà a Menorca i l'Andy marxarà a Sicília amb els pares del seu cosí. Però quan arriba a l'illa italiana descobreix que les vacances idíl·liques que l'esperaven no ho seran tant. Que va fer en Bruno l'any passat per fer enfadar a tanta gent?-

• Language: Català
• Publisher: SAGA Egmont
• Release date: Apr 10, 2022
• ISBN: 9788728022436

Book preview

Com una fotocòpia

Copyright © 2012, 2022 Maria Carme Roca and SAGA Egmont

All rights reserved

ISBN: 9788728022436

1st ebook edition

Format: EPUB 3.0

No part of this publication may be reproduced, stored in a retrievial system, or transmitted, in any form or by any means without the prior written permission of the publisher, nor, be otherwise circulated in any form of binding or cover other than in which it is published and without a similar condition being imposed on the subsequent purchaser.

www.sagaegmont.com

Saga Egmont - a part of Egmont, www.egmont.com

...a còpia de dir mentides se li esgotava la fantasia.

Per trobar-ne una de nova, se n’havia d’anar a fer

un volt per escoltar les mentides dels alters

i copiar-les: les dels grans, les dels petits...

«Pinotxo l’astut», a Molts contes per jugar

Gianni Rodari

Per als meus joves veïns,

en Saül i l’Aritz Iglesias.

Capítol 0

Ensarronada

Va ser idea d’en Bruno.

—Au va, Andy, serà divertit —em va dir.

Jo pensava que ho deia de broma, aquella mena de coses que es diuen per fer gresca, per passar bé una estona.

Però no. En Bruno ho va dir de veritat.

—Au va, Andy —insistia—, que riurem.

Tenia part de raó, perquè a hores d’ara, ell sí que se’n deu haver fet un tip, de riure.

No li havia d’haver fet cas.

Però n’hi vaig fer.

I per això ara em trobo com em trobo: amb una falsa identitat, ficat en un embolic de ca l’ample. No sé pas com sortir-me’n, perquè ja són massa les mentides que col·lecciono.

El que va començar com un joc s’ha convertit en un malson. Estic cagat.

La idea, la idea d’en Bruno, era que jo fos ell i que ell fos jo, que ens canviéssim els papers, vaja.

Si no ens assembléssim tant... Però aquest és el problema, que el meu cosí Bruno i jo som com dues gotes d’aigua. Clavats. Idèntics. Com una fotocòpia... Ni que fóssim bessons no hauríem sortit tan igualets.

Coses de la genètica; es veu que ja passa que, de vegades, els cosins s’assemblen més que els propis germans.

Ell és més baix, però.

No, no és ben bé així.

Tenim la mateixa alçada, però com que en Bruno té tretze anys i jo en tinc onze (gairebé dotze), això vol dir que sóc més alt. Pel que fa al cas, doncs, som iguals.

Fa un moment he exagerat una mica. Potser bastant. Sovint, quan m’entusiasmo o m’esvero per algun tema, em passo una mica. La veritat és que tan clavats no som. Tenim molta retirada, això sí. I des que en Bruno va tenir la idea que jo fos ell i que ell fos jo, que hem accentuat la semblança: ens hem vestit de la mateixa manera, portem els cabells tallats igual, procurem fer posats idèntics... Fins i tot vam aprendre a parlar amb el mateix to. I poc. Que no és cosa de fer el bocamoll. I quan hem notat que ens podien enxampar, hem fet veu de nas tot simulant que estàvem refredats.

Més d’un pensarà que tot això que explico no és possible, que a casa meva o a casa d’en Bruno, un moment o altre se n’haurien adonat, del canvi.

A les famílies normals potser sí. Segur que sí. Però ja avanço que la meva no ho és gaire, de normal. Quan arribi el moment explicaré per què.

—Au va, Andy, que així aprovaràs les mates —em va proposar.

En Bruno sempre em diu «Au va, Andy». El meu cosí té un vocabulari limitat; el seu fort són les mates. Aquestes, precisament, van ser l’esquer.

I vaig picar.

El pitjor de tot és que em vaig creure que ho feia per mi, que em volia ajudar.

Però no, perquè ell tenia un pla. Un pla que jo no sabia, és clar.

El cas és que en Bruno va fer l’examen per mi, va treure un deu i així van començar els tripijocs.

Per culpa d’aquell deu amb el qual em va comprar, la meva vida perilla... Potser tant com això no (allò que he dit que sovint exagero), però com a mínim rebré una bona estomacada, que aquí, lluny de la meva estimada Roma, en un llogarret a prop de Calatafimi Segesta, a Sicília, no s’estan per històries i es venjaran de tot el que en Bruno els va fer l’estiu passat. Que encara no sé què va passar, però per la rebuda que m’acaben de fer els cosins sicilians dedueixo que res de bo (he d’aclarir que no són cosins meus, ho són d’en Bruno per part de pare, perquè ell i jo som cosins per part de mare).

La qüestió és que en aquests moments sóc a Sicília. Penjat i pringat.

La idea, la idea oficial d’en Bruno, la que em va dir a mi, era que jo aniria amb els seus pares, que ara representa que són els meus, a casa de l’oncle Pasquale i família. D’acord amb aquesta idea, els pares/oncles s’hi quedarien un parell de dies i després aprofitarien per resoldre uns assumptes de feina mentre jo passava una setmana amb els sicilians. A continuació em passarien a recollir.

—Au va, Andy, que només seran uns dies...

M’havia d’haver plantat llavors. Era massa fort el que em demanava.

Però just m’ho va dir quan faltava poc per acabar el curs i jo em delia per treure una bona nota de mates per primera vegada a la vida.

I per una setmana, pagava la pena.

—Au va, Andy, favor per favor.

I és cert que ell va fer els exàmens de mates que quedaven.

En aquell moment, vaig pensar que m’ho passaria bé i tot, perquè en Bruno m’havia explicat mil i una aventures fantàstiques, que a Sicília, deia, sempre s’ho havia passat bestial.

I vaig acceptar signant la meva pròpia sentència, perquè jo no sabia que tot el que m’havia dit en Bruno era mentida.

Mentida podrida.

MENTIDES D’EN BRUNO:

(Les que de moment he comprovat)

MENTIDA 1. Jo creia que anava a un poblet arran de mar, d’aquells turístics, ple de guiris, amb molt ambient. Però no. Estic lluny d’un lloc civilitzat, en un cul de món perdut. En Bruno sempre parlava de Sic ília, però no de Calatafimi, que prou que procurava no dir-ne res.

MENTIDA 2. Jo creia que