Per un plat de macarrons

By Mercè Canela and Ramon Rosanas García-Galán

En Bruno té un restaurant italià on es fan els millors macarrons de la ciutat. La Maduixa, la seva gata, l'ajuda a cuinar. Una nit, uns desconeguts segresten la Maduixa i, com a rescat, demanen a en Bruno la recepta dels macarrons. Sort de la Rita, que li dóna un cop de mà, i entre tots dos troben la clau del misteri.

• Language: Català
• Publisher: Editorial Cruïlla
• Release date: Sep 15, 2010
• ISBN: 9788466127929

Book preview

Curell

1

E

L RESTAURANT DA BRUNO era el millor restaurant italià de la ciutat. Ningú no sabia preparar la pasta com el Bruno, i els seus macarrons all’arrabbiata s’havien fet tan famosos que fins i tot venia gent de fora expressament per tastar-los.

Era un restaurant molt petit, per això de vegades s’hi feien unes cues que donaven la volta a la cantonada; però, tot i que alguns amics li havien aconsellat que es busqués un local més gran i llogués més gent, ell no volia ni sentir-ne parlar. Deia que a ell no li agradaven, els restaurants grans, i que ja en tenia prou amb aquell i amb el Mario, el seu cambrer. Quan li feien veure que, si canviava, podria guanyar molts més diners, s’arronsava d’espatlles: ja en tenia prou amb els que guanyava; no en necessitava pas més. 

I era veritat. 

Però el Bruno tampoc no volia canviar de local perquè tenia un secret: estava enamorat. 

La Rita, la noia que estimava, era periodista. Vivia a la casa del costat, al primer pis. Tenia un balcó ple de flors, que donava just a damunt del pati de darrere del restaurant. Des de la cuina, el Bruno la veia quan sortia a cuidar les plantes. Si feia bo, la Rita s’instal·lava al balcó, davant d’una tauleta, i teclejava vertiginosament en un ordinador portàtil. 

Quan apareixia ella, el Bruno sempre trobava una excusa per anar al pati i fer-hi petar la xerrada. Així s’havien fet amics, però ell encara no havia gosat dir-li que n’estava enamorat. 

Un dels temes de conversa més freqüents era la Maduixa, la gata del Bruno. La Maduixa era un altre dels seus secrets: tan, tan secret, que no n’havia parlat mai ni amb la Rita. Era grisa i blanca i tenia els ulls d’un verd molt clar: semblava una gata qualsevol, però era especial. Era un regal que la signora Antònia, la mare del Bruno, havia fet al seu fill quan aquest se n’havia anat d’Itàlia per obrir un restaurant en aquella ciutat estrangera que, segons ell, era tan bonica. 

La signora Antònia havia estat la mestra de cuina del Bruno: totes les receptes i tots els secrets els havia après d’ella. Però el Bruno tenia un problema: era enormement despistat; quan no es descuidava la sal, s’oblidava de la punta d’orenga, o de l’alfàbrega fresca, o es deixava les anxoves, o els tomàquets, o l’oli, o el vinagre... I això, per a un cuiner, és molt greu. La signora Antònia es desesperava. 

–Com t’ho faràs, fill meu, tot sol en un restaurant? 

La solució va ser la Maduixa. 

Ningú no sabia d’on havia sortit: havia aparegut per sorpresa a la cuina de la signora Antònia, quan tot just era una boleta de pèl morta de por i de gana, i la bona dona l’havia adoptada. Ben aviat havia mostrat un gran interès per les lliçons de cuina, que seguia atentament des de l’ampit de la finestra. Però va trigar un temps a poder demostrar la seva habilitat. 

Un dia que el Bruno estava preparant tot sol una de les seves salses preferides per a la vedella, de sobte es va quedar aturat: estava segur que es descuidava un ingredient però, per més que feia, no aconseguia que li vingués a la memòria. Ja estava a punt de demanar ajuda a la seva mare, quan va veure la Maduixa saltar de l’ampit de la finestra, plantar-se davant l’armariet on guardaven els potets d’herbes aromàtiques i altres condiments, i posar-se a miolar amb totes les forces. 

–Què tens, ara? No veus