Els esculls d'un temps

By Fina Pau

La Mariona no és una noia valenta, més aviat el contrari, però les circumstàncies i la rebel·lia que li neixen a l'adolescència la faran molt més atrevida del que ella mateixa es pensava. Saltarà barreres que no s'imaginava, i que la duran a viure uns quants desencerts. Mentrestant, al seu voltant s'esperen uns canvis en la societat que ella frisa perquè es duguin a terme. Durant tota la narració, que transcorre des de la mort d'en Franco i la transició fins als nostres dies, la Mariona perdrà molta de la seva candidesa inicial.
Els esculls d'un temps parla de les dificultats de moltes dones del nostre país en ser les primeres en enfrontar-s'hi a unes lleis que no s'acabaven d'adaptar als nous temps.

• Language: Català
• Publisher: Ediciones Oblicuas
• Release date: Dec 27, 2023
• ISBN: 9788419805249

Book preview

La Mariona no és una noia valenta, més aviat el contrari, però les circumstàncies i la rebel·lia que li neixen a l’adolescència la faran molt més atrevida del que ella mateixa es pensava. Saltarà barreres que no s’imaginava, i que la duran a viure uns quants desencerts. Mentrestant, al seu voltant s’esperen uns canvis en la societat que ella frisa perquè es duguin a terme. Durant tota la narració, que transcorre des de la mort d’en Franco i la transició fins als nostres dies, la Mariona perdrà molta de la seva candidesa inicial.

Els esculls d’un temps parla de les dificultats de moltes dones del nostre país en ser les primeres a enfrontar-se a unes lleis que no s’acabaven d’adaptar als nous temps.

logo-edoblicuas.png

Els esculls d’un temps

Fina Pau

www.edicionesoblicuas.com

Els esculls d’un temps

© 2023, Fina Pau

© 2023, Ediciones Oblicuas

EDITORES DEL DESASTRE, S.L.

c/ Lluís Companys nº 3, 3º 2ª

08870 Sitges (Barcelona)

[e-mail]

ISBN edición ebook: 978-84-19805-24-9

ISBN edición papel: 978-84-19805-23-2

Edición: 2023

Diseño y maquetación: Dondesea, servicios editoriales

Ilustración de cubierta: Héctor Gomila

Queda prohibida la reproducción total o parcial de cualquier parte de este libro, incluido el diseño de la cubierta, así como su almacenamiento, transmisión o tratamiento por ningún medio, sea electrónico, mecánico, químico, óptico, de grabación o de fotocopia, sin el permiso previo por escrito de EDITORES DEL DESASTRE, S.L.

www.edicionesoblicuas.com

Índex

1

2

3

4

5

6

7

8

9

10

11

12

13

14

15

16

17

18

19

20

21

22

23

24

25

26

27

28

29

30

L’autora

A la meva filla Regina i al meu fill Gerard, que sempre m’han fet costat en l’arriscada aventura d’escriure.

Quan perdem el dret a ser diferentes,

perdem el privilegi de ser lliures.

Charles Hughes

1

Què bé que visc!

Aquest és el primer pensament de la Mariona quan es desperta i s’allargassa mandrosa entre els llençols, obrint a penes els ulls.

Fa un mes que s’ha jubilat, i encara no s’arriba a creure que no haurà d’anar a treballar mai més.

Anys i anys d’aixecar-se cada dia feiner a dos quarts de vuit del matí fan que encara que no posi el despertador, es desvetlli igualment a la mateixa hora.

Se sent molt satisfeta amb la seva nova vida, i des del primer moment una cosa va tenir ben clara: s’agafaria l’existència amb tota la calma del món, zero estrès.

La seva rutina diària és: després de fer-se una estona la cançonera, s’aixeca, obre les finestres de tot el pis per airejar-lo, i se’n torna al llit. Mentre l’aire fresc s’ensenyoreix de les estances, llegeix unes quantes pàgines d’algun llibre del lector digital que sempre té a la tauleta. Al cap d’un quart d’hora tanca totes les finestres i, mentre la casa agafa temperatura, llegeix una mica més.

Al cap d’una estona, es dutxa, es maquilla i va a comprar El Punt a la llibreria que té a unes quatre passes, per llegir-lo mentre esmorza.

Avui és un dia com tants d’altres. Primer es prepara una tassa de cafè, li encanta l’aroma que amara tota la cuina un cop sortit el líquid de la cafetera; després, una torrada amb formatge i un got de suc d’espelta. S’ho menjarà a la cuina. Vestida amb uns texans i un jersei blau marí, i mentre clava queixalada al pa, observa la primera plana del diari, que, com que ahir era el dia de la dona, és plena de fotos de la gran mobilització feminista per la igualtat de drets entre homes dones. Passa les primeres pàgines per buscar l’article d’en Manuel Cuyàs, el llegeix cada dia, el troba molt interessant i n’és una gran admiradora.

Se sent el soroll dels cotxes que ve del carrer, el dia ja és ben despert.

Ja fa un temps, més o menys des que va complir els seixanta, que sempre que té un diari entre les mans no s’oblida mai de donar un cop d’ull a les necrològiques. De jove no s’hi fixava gaire, de fet, tampoc no coneixia cap dels morts que hi sortien. Però ara, ja és diferent, van marxant els de la generació dels seus pares, i de tant en tant també n’hi veu algun de la seva. Observant la pàgina, a vegades no pot evitar un pensament macabre: algun dia hi sortirà escrit el meu nom. Aquest matí, en donar-hi la repassada diària, els ulls se li’n van a un nom: Francisco Garcia Sancho.

És en Paco.

No pot evitar que un munt de pensaments i emocions li vinguin a riuades. De cop, aquest nom i aquests cognoms, com un ruixat de tardor, li fan caure damunt el cervell mil imatges: els primers petons d’adolescent amb el cor a mil per hora, la delícia d’unes mans resseguint-li la pell dels braços, l’ànsia de que no arriba mai el dia de veure’l. Però al mateix temps, la tristesa, la buidor del desamor, les discussions, els plors, l’angoixa de no trobar la sortida. Tot a l’hora.

En Paco formava part d’una època que ella havia fet un gran esforç per esborrar de la ment. Però avui, en llegir el seu nom, ha tornat com una glopada vinguda d’un altre món, ha tornat com si fes només quatre dies que havia passat tot allò en realitat tan llunyà.

2

Feia dos anys que s’havien casat, la Mariona amb divuit anys i en Paco amb vint-i-tres. Vivien en un primer pis que havien llogat al barri de Benremot. Ja des del començament, les discussions van estar a l’ordre del dia, eren com gat i gos, quan no era per una cosa era per l’altra. Els temes que sempre sortien a discussió eren: que la Mariona sortia massa amb les amigues, que la Mariona mai tenia ganes de sexe, qui tocava fer les tasques de neteja de la casa, qui havia de fer el dinar o el sopar, i tants altres.

Aquest dia era dissabte i, com feien diàriament, estaven dinant a la cuina.

Les parets d’aquesta estança eren enrajolades de color beix i cada rajol tenia un petit adorn amb gris, els armaris eren blancs, i els calaixos de color blau turquesa. Quan van llogar el pis, van comprar la taula i les cadires de fòrmica, que van aconseguir fossin del mateix blau que els calaixos. El terra era de terratzo, enrajolat típic d’aquells anys. La nevera i la cuina de gas complimentaven el mobiliari. La finestra del darrere, per on els entrava el sol al matí quan tot just sortia, donava a la muntanya, a Sant Magí.

Ja feia un parell de dies que estaven de morros. El perquè no importava gaire.

Havien menjat l’amanida sense quasi dirigir-se la paraula. La Mariona, quan s’enfadava, era capaç d’estar-se dies sense obrir boca. En Paco, quan la veia així, tampoc gosava dir gaire res.

La Mariona havia posat la paella al foc amb la carn que feia de segon plat. Se sentia crepitar l’oli i l’oloreta de la carn que s’arrebossava.

La noia portava una cabellera fins a mitja esquena amb la ratlla al mig, com si fos una cortina. Va fer un gest molt característic d’ella de quan amenaçava turmenta: abans de botzinar es posava els cabells darrere les orelles.

­­—Què? També ho hauré de fer jo? —va esclatar mirant-se amb duresa el seu home.

En Paco va entendre de seguida la indirecta. Es va aixecar, va deixar al cendrer el cigarret i, amb les pinces que eren a sobre el marbre, amb desgana, va donar la volta al llom de porc farcit de pernil dolç i formatge que estava a punt de socarrimar-se. Es va estar un moment dret esperant que s’acabés de coure de l’altra banda i, quan va creure que ja estava al punt, es va girar cap a la taula amb la paella a les mans i va posar la carn en els mateixos plats que havien menjat abans l’amanida.

La Mariona sabia que avui se les tornarien a tenir. Des de molt joveneta que era una acèrrima convençuda que les feines de la llar s’havien de compartir. Era conscient que li costaria d’aconseguir-ho; en aquells anys els homes no estaven acostumats a fer-les, però ella, ja des del principi del festeig, ho havia deixat molt clar. En Paco mai havia dit el contrari. Però a l’hora de la veritat les coses no eren tan fàcils.

Els primers dies de casats, la Mariona va proposar que els dissabtes a la tarda, quan acabessin de dinar, l’un es podria dedicar a netejar la cuina i el bany i l’altre a escombrar, treure la pols i fregar les habitacions i el menjador. I el dissabte següent ho podrien fer al revés.

Al principi tot anava bé. No veia el seu home gaire convençut, però anava fent.

Al cap d’uns quants mesos, en Paco va començar a trobar excuses, que si li havien demanat que anés un moment a la fusteria, que si aquell dia tenia entrenament de futbol, que si s’havia d’arribar a casa els pares. Qualsevol pretext era bo.

La Mariona aviat se’n va cansar. Aquella no era la idea que tenia d’una parella que convivien junts.

Al cap d’una estona de silenci i de dues mossegades a la poma que es menjava per postres, va dir:

—Avui et toca a tu el lavabo i la cuina. Val més que ens hi posem de seguida, així acabarem abans.

En Paco, sense contestar, es va aixecar i va posar al foc la cafetera. Va agafar de la nevera un iogurt i es va asseure.

—No hi estic d’acord —va murmurar entre cullerada i cullerada.

—Què vols dir? —preguntà la Mariona com si l’haguessin pessigat. I davant el silenci d’en Paco va afegir amb irritació—: No comencem…

—La neteja de casa no és cosa d’homes. Ja estic tip que se’n fotin de mi!

Al final havia sortit. Ja m’ho esperava, va pensar.

—Què cony vols dir amb això? Que l’haig de fer tota jo?

La Mariona s’anava inflant. Com si tingués una molla a la cadira es va posar dreta.

La cafetera ja feia estona que esbufegava.

En Paco es va aixecar i va parar el foc.

—Tot quisqui se’n fot de mi! Fins i tot el meu germà em va dir si ho pensava aguantar molt de temps, això. Que semblava marieta!

—I al teu germà què l’importa! Aquest tio cada vegada el suporto menys!

La Mariona es va recordar que feia unes setmanes, un dissabte a la tarda, s’havia presentat en Toni, que així es deia el germà, i la seva dona a casa seva. No era cap cosa estranya, moltes vegades passaven pel pis per quedar pel diumenge, ja que solien fer alguna activitat tots quatre. Aquell tarda, en Paco estava fregant el menjador. Ningú va comentar res, però les mirades deien molt més que les paraules.

—Ara no cal que et posis amb el meu germà! —va saltar en Paco.

—Ui, sí…, pobret —va contestar la Mariona, amb to borleta. I va continuar cridant: tu amb qui cony vius? Amb l’idiota del teu germà o amb mi?

—Què crides! Ets una histèrica perduda! —va esclatar en Paco aixecant-se també de la cadira.

La Mariona, que estava molt nerviosa i que ja feia temps que per qualsevol cosa saltava, li va clavar una bufetada. En Paco, tot i la sorpresa, va reaccionar ràpidament, li va agafar la mà mentre encara era enlaire i l’hi va retorçar.

—Bèstia —va murmurar la Mariona amb llàgrimes de dolor als ulls. Amb una coça va apartar la cadira que va caure a terra i va marxar rabent de la cuina.

Es va anar a tancar al lavabo.

Asseguda damunt la tapa del vàter, amb els colzes als genolls i les mans al front, va deixar anar totes les llàgrimes que feia temps anava aguantant. Sabia que havia sigut un error casar-se amb en Paco. Ni ella mateixa sabia per què ho havia fet. Bé, sí que ho sabia, volia marxar de casa els pares, n’estava farta, volia sentir-se independent. Li havia semblat que casant-se ho aconseguiria. I, si tot anava malament, sempre se’n podria separar.

Amb els ulls encara plens de llàgrimes repassava les parets d’aquell cubiculum de rajoles blanques, mentre rumiava els plans que feia temps tenia al cap.

Havia arribat l’hora de posar fil a l’agulla. No podia continuar d’aquella manera.

Però les coses no van anar ben bé com a ella li semblaven. Ja feia tres anys que en Franco havia mort, les lleis estaven canviant, però la societat que l’envoltava ho feia amb molta més lentitud, i no li posaria fàcil. Havien sigut més de trenta anys de dictadura, més de trenta anys de control social i adoctrinament en la moral catòlica, que feien que molta gent rebutgés les dones separades.

La Mariona tenia molt mala peça al teler.

3

Ja des de petita era molt afeccionada a la lectura. Llegia tot el que li queia a les mans. L’inconvenient era que a casa seva no hi havia gaires llibres, però sí algunes revistes del cor que la seva mare, juntament amb el TBO, comprava cada divendres. Com a extra, queia de tant en tant la revista infantil Pulgarcito. Una mestra de l’escola havia recomanat al seu pare que s’inscrivissin a Cavall Fort, una publicació destinada als nens i joves, i de les primeres en català, després de la prohibició d’aquesta llengua en la llarga dictadura franquista. Esperava amb candeletes les peripècies d’en Jep i en Fidel, d’en Jan i en Trencapins i els embolics dels Barrufets. S’ho empassava tot, tant la part de còmics, com la de reportatges, llegia des de la primera fins a l’última frase.

Un dia, quan tenia deu anys, una companya d’escola li va parlar d’anar-se’n a apuntar a la biblioteca. Li va explicar que es podien emportar llibres a casa i tornar-los després d’haver-los llegit. A partir d’aquí se li va obrir un món nou.

Els primers llibres que van caure a les seves mans van ser els de «El club dels sets secrets». Es tractava d’una colla de set amics que feien de detectius, i sempre els hi passaven una sèrie d’aventures carregades de misteri. Era una col·lecció de quinze llibres d’una una escriptora anglesa de literatura infantil, Enid Blyton. Quan arribava a casa amb l’exemplar entre les mans i començava a llegir, no el podia deixar fins a arribar al final. A ella, que era una nena tímida i vergonyosa i que li costava fer amics, la fascinava tot el que vivien aquella colla. Quan llegia s’endinsava en la història com si es capbussés al mar, s’aïllava de tot i no s’adonava de res del que li passava al seu voltant. Després d’acabar-ne un, de seguida ja el tornava i buscava el següent. Més endavant va descobrir de la mateixa autora la col·lecció de «Els cinc», que tractava majoritàriament també d’aventures, però els protagonistes eren tres germans, una cosina i un gos. Amb aquest grup encara s’hi sentia més identificada i somiava que tenia una colla d’amics com aquells. Li semblaven fascinants les aventures que vivien. Les comparava amb la seva vida, que trobava avorrida i poc interessant. Li haguera agradat tenir uns germans com aquells. En canvi, amb la seva germana Glòria hi tenia poca relació, es portaven deu anys de diferència i no l’hi feia gaire cas; els seus interessos eren completament diferents. La Glòria festejava i només tenia ulls pel seu xicot.

Quan va acabar de llegir tots els exemplars de «Els cinc» que hi havia a la biblioteca, els va començar a rellegir de nou. Els que més li agradaven era capaç de devorar-los dues i tres vegades. Fins aquell moment, a la biblioteca només havia pogut accedir a la secció infantil. Quan va fer dotze anys va poder entrar a la part destinada als adults. Una de les encarregades de la biblioteca, meravellada per l’afecció a la lectura de la Mariona, li va recomanar un llibre: El diari d’Anna Frank. Des de les primeres ratlles aquella història la va enganxar: L’Anna era una noia jueva de tretze anys que, durant la Segona Guerra Mundial, amagada en un soterrani a Amsterdam de la persecució dels nazis, va escriure un diari explicant totes les seves vivències durant dos anys. La vida d’aquesta noia la va sotragar. No tenia ni idea del que havia passat durant aquella guerra, ni de la persecució dels jueus.