Coses d'àngels 2. Variacions de Greg: Coses d'àngels, #2

By Olga Núñez Miret

Què més et podria passar després de la mort i la resurrecció de la teva mare ? Què més podrien fer-li a la Pink el Cel i l'Infern ? Bé, per començar, li envien un mainader infernal nou, que està molt bo. I encara que els agrada a totes, ell només té ulls per ella.

Quan la Pink s'assabenta del preu que va costar el 'miracle' de salvar a la seva mare, se'n adona que ha d'anar amb molt de compte, ja que l'Infern no és bon perdedor.

Una de les seves amigues vol trobar l'home perfecte, l'altra s'està veient amb algú de qui no vol parlar, hi ha un dimoni que no sap quan donar-se per vençut, i un àngel que té la seva pròpia agenda. Què cels o dimonis estava passant?

Quan els dimonis diuen que et volen ajudar i els àngels no deixen d'interferir, només pots confiar en tu mateixa i en uns quants amics.

• Language: Català
• Publisher: Olga Núñez Miret
• Release date: Jul 31, 2022
• ISBN: 9798201581954

Olga Núñez Miret

Me llamo Olga Núñez Miret y soy escritora. También traduzco las obras de otros autores. ¿Qué más? Nací en Barcelona, España, pero llevo viviendo en el Reino Unido hace muchos años. A lo largo de mi vida he hecho y estudiado muchas cosas y he tenido otras vidas pero no importa cuánto me aleje de esto, siempre acabo volviendo a los libros y las historias, mis dos amores primeros. Cuando leer ya no me bastó, empecé a escribir. Mi primer libro fue publicado en 2012 y mi obra cubre muchos géneros, desde la ficción literaria al romance, la novela juvenil y los thrillers psicológicos. Planeo escribir más novelas en los mismos géneros y si mi imaginación así lo decide, exploraré otros. Me encanta conectar con los lectores, así que no dudéis en poneros en contacto conmigo. Si queréis estar informados de mis novedades, ofertas, y promociones, podéis suscribiros a mi lista, aquí: http://eepurl.com/bAWjPj También me podéis encontrar en los lugares habituales y siempre incluyo enlaces al final de mis libros. No os olvidéis de echarle un vistazo a mi página web y a mi blog (http://www.authortranslator.com). Siempre descubriréis alguna sorpresa. ¡Y gracias por leer!

Book preview

Coses d’àngels 2

Variacions de Greg

Copyright del text original ©2015 Olga Núñez Miret

Copyright de la versió catalana © 2022 Olga Núñez Miret

Reservats tots els drets. Cap part d'aquest llibre pot ser reproduïda, emmagatzemada, compartida o transmesa, en cap format, i fent servir qualsevol mitjà (electrònic, mecànic, de gravació o qualsevol altre) sense el permís per escrit del propietari dels drets.

Publicat per: Olga Núñez Miret

Portada: Lourdes Vidal (www.lourdesvidaldisseny.jimdo.com)

Índex:

Capítol 1. Nit de Nadal

Capítol 2. Feliç (?) Nadal

Capítol 3. Cap d’any. Part 1

Capítol 4. Cap d’any. Part 2

Capítol 5. I un altre any

Capítol 6. Continua desaparegut

Capítol 7. Breu Trobada

Capítol 8. Nou home?

Capítol 9. Coneixent-te... un altre cop

Capítol 10. El retorn d’en Greg

Capítol 11. La missió

Capítol 12. Dashiell i Greg

Capítol 13. Que guanyi el millor.

Capítol 14. I aleshores no va en va quedar cap

Capítol 15. El regrés d’en G, més o menys

Agraïments i a continuació

Enllaços

Capítol 1. Nit de Nadal

La meva vida havia canviat totalment en només uns mesos. Encara no era Nadal i em resultava impossible creure la quantitat de coses que m’havien passat. Un desconegut que estigués contemplant la meva existència des de fora no notaria grans canvis. Jo encara era la Pink, una bona estudiant, encara que no massa popular, amb un petit cercle d’amistats (especialment les meves estimades Lorna i Sílvia), i res d’extraordinari. Potser m’havia tornat  una mica més interessant gràcies a l’aparició d’en G i la seva connexió amb mi. Encara que era bastant estrany, no deixava de ser el noi nou, i ser l’única noia en la qual s’havia mostrat interessat em donava un cert prestigi. El meu millor amic, en Seth, un dels paios més atractius de l’escola, s’havia tornat més atent amb mi des que en G va aparèixer. Però en G... havia passat de ser el noi nou, excitant i misteriós, de l’escola a convertir-se en la meva tortura personal. Un àngel, un dimoni, el meu amic, el meu enemic, una ajuda, un mentider... Jo no tenia ni idea de qui o de què era. I després de les meves experiències dolentes amb ell, ja no em creia ni una de les seves paraules. Així que ara semblava que jo podria (o potser no, depenent de la versió en què jo decidís creure) tenir a les meves mans el poder de destruir a Satanàs i posar fi a la lluita entre el bé i el mal. O la meva mort podria acabar amb l’Univers. Sí, un any d’allò més normal a la vida de qualsevol noia.

El pitjor de tot era que jo no tenia a ningú amb qui discutir els meus dubtes i pensaments. Com m’havia quedat clar quan ho vaig intentar feia unes setmanes, parlar amb les meves amigues no era una opció. En G havia esborrat les seves memòries abans, i ara l’assumpte era molt més important que «només» saber que era un àngel (bé, o un dimoni). El món sencer depenia d’això. I els meus pares... Tampoc eren una opció. Com anava a dir-li a la meva mare que ella havia mort i un dimoni havia aconseguit tornar el temps enrere i salvar-la? N’Azrael continuava insistint que ell era la solució a tot, però jo em preguntava si de fet no seria també part del problema. No estava disposada a fiar-me de cap d’ells mai més, per més que em diguessin el que fos sobre de quin bàndol estaven. Com a la política, començava a dubtar que hi hagués grans diferències entre els dos bàndols a la guerra. Des del meu punt de vista, el Bé i el Mal semblaven ser conceptes relatius. Potser hauria d’intentar la meditació, o el Zen, aprendre a entrar en comunió amb la seva ment i acceptar que la vida és com és i un no hauria d’esperar que sigui millor. No estic segura que per la majoria de gent la vida tingui res a veure amb acabar barrejats en assumptes de dimonis i ser l’únic que pugui solucionar les diferències entre els éssers celestials, però això no vol dir necessàriament que aquest tipus de tècniques no anessin a funcionar.

La vida seguia i no podia passar-me tot el meu temps pensant en el passat o intentant solucionar els misteris de l’univers. Hi havia coses més importants, com anar a donar una ullada a l’allau de compres prenadalenques, les lluites per l’últim gall dindi, i la desesperació per agafar l’última decoració nadalenca que aconseguiria transformar les festes d’aquell any en un esdeveniment perfecte. Anar a passejar amb la meva mare la nit de Nadal era una de les nostres tradicions. Ens estàvem divertint veient a la gent corrent i intentàvem no pensar gaire que la tieta Gemma no estaria amb nosaltres. Jo també intentava bloquejar de la meva ment qualsevol pensament sobre com hauria estat aquell Nadal si la meva mare s’hagués quedat atrapada a l’accident de camí a l’aeroport. Probablement, això va fer que no el veiés venir.

—Oh, no és aquell noi el teu amic Greg? Ja deu haver tornat. Espero que el seu parent estigui millor. Greg! Greg! —va dir la meva mare. I tenia raó. Allà estava. Potser havia anat a comprar xocolata, o encara anava al meu darrere.

Vaig maleir mentalment. D’acord, era irrebatible. A veure què diria.

—Hola, senyora... —em va fer la impressió que feia cara d’avergonyit, però era possible que jo veiés coses on no hi eren. I encara que fos veritat, això no volia dir res. Potser havien millorat els seus dots interpretatius.

—Digues-me Maddy, Greg, per favor. Prefereixo Maddy. I tracta’m de tu. Com està el teu parent? Era la teva àvia? La Petra ens va dir...

—Sí, ja ha tornat a casa. Per sort s’està recuperant. Una de les meves ties està amb ella.

—Aquesta mena de coses han de ser fins i tot més tristes quan passen en aquesta època de l’any. Posar-se malalt, vull dir. Per què no vens a passar Nadal amb nosaltres?

En aquell moment vaig desitjar poder-me comunicar telepàticament amb la meva mare i dir-li que tanqués la boca. Però era massa tard. Tenir una mare generosa, que se sentia maternal cap a tothom, pot tenir el seu costat dolent. Com ara.

—Estàs segura? No voldria entremetre’m —va dir en G. No, a mi tampoc em va sonar gens convincent. Entremetre’s no havia estat mai quelcom que el preocupés gaire, com jo sabia ben bé. Res l’irritava més que haver perdut la capacitat de ficar-se dintre del meu cap. Evidentment, havia trobat la manera de fer trampa. Jo sospitava que podria haver-se ficat dins del cap de la meva mare i descobert que aniríem a passejar, encara que les coincidències existeixen. Potser.

—La meva germana anava a venir a passar Nadal amb nosaltres, però va haver de cancel·lar-ho, així que tenim molt menjar i tota mena de coses preparades per la seva visita. De fet, ens faries un favor.

En G estava escoltant amb interès (real o fingit) les paraules de la meva mare i demostrava simpatia. Com si no sabés res de tot allò. Evidentment, era un bon actor, això ho havia d’admetre.

—Si estàs segura. Resultaria agradable tenir companyia. Veuré què puc portar per contribuir a la celebració... —Si vols companyia, per què no te’n vas a l’Infern, que és on se suposa que hauries d’estar? És clar que ara que ja no estàvem connectats no s’assabentaria del que jo estava pensant, desafortunadament en aquest cas.

—No et preocupis. Sé que és poc temps. I no ens acabarem tot el que ja tenim. La teva presència serà més que suficient.

En G va somriure. Jo vaig intentar que es notés el meu disgust per l’expressió de la meva cara, a esquena de la meva mare, és clar, però no va servir de res. La meva mare tenia raó. La seva presència seria més que suficient per a qualsevol. Encara que ella mai descobriria tota la veritat.

—Moltes gràcies. Ens veiem demà.

Vaig veure marxar en G i em vaig girar cap a la meva mare que semblava molt contenta.

—Que bé, no? Almenys el teu amic no estarà sol i tindrem un convidat.

—Però no és la tia Gemma.

La meva mare va arrufar el nas i em va mirar, suspicaç.

—T’has barallat amb en Greg? Creia que éreu amics.

Què podia respondre? No volia mentir, però era difícil dir la veritat. Primer, perquè, qui anava a creure’s una història d’àngels, dimonis, la fi del món... especialment quan l’heroïna (o víctima, segons com es miri) és la teva pròpia filla? Segon, perquè jo sabia quina era la veritat. Després de la visita de n’Azrael (l’àngel de debò), m’havia quedat molt confosa. S’havia ofert a descobrir les raons que s’amagaven darrere les accions d’en G. Però això no m’ajudava a trobar una resposta satisfactòria per la meva mare. I fins i tot si en tingués una, en G m’havia deixat clar que compartir els meus secrets (o els nostres) no era una bona opció.

—En Greg... Té massa secrets. És difícil saber si el que em diu és cert o no. Vol saber-ho tot sobre mi i la meva vida, però no em diu gran cosa a canvi. No sé si és de confiança. Després de tot, va aparèixer un bon dia sense que sabéssim d’on, i sospito que desapareixerà qualsevol dia de la mateixa manera. És un trencaclosques. Em fa l’efecte que podria ser com la dona a L’esfinx sense secrets d’en Oscar Wilde. Recordes aquella història?

Sempre m’havien encantat les obres d’en Oscar Wilde. Totes. Les obres de teatre, els contes, els poemes, la seva novel·la ‘El retrat d’en Dorian Gray’(parlant de pactes amb el diable i tota aquesta mena de coses. En el meu cas ni una miserable menció de bellesa o coses així. I que jo recordés ni tan sols havia firmat res!). La meva mare sempre s’havia interessat pels meus hobbies i els havia adoptat.

—Sí que la recordo. La història d’aquell individu que se sentia intrigat i fascinat per una dona misteriosa que es dedicava a anar sola a un apartament cada dia, i ell intenta esbrinar què hi ha darrere de tot això. I descobreix que de fet no hi ha res. Així que creus que només està intentant fer-se el misteriós per...

—El jove excitant i misteriós. És un estàndard de les històries romàntiques i les pel·lícules d’adolescents, no? Un