Coses d’àngels 3. Pink, àngel o dimoni?: Coses d'àngels, #3

By Olga Núñez Miret

OK, OK, OK. La Pink ho havia entès per fi. És l'Escollida, li agradi o no. El Cel i l'Infern l'estan pressionant cada cop més, i els seus enviats són més a prop de casa que mai. Tan a prop que no els pot ignorar. I ella farà tot menys això.

Tingui el temps que tingui, està decidida a fer que compti. Solucionarà el futur de les seves amigues, ajudarà a la seva família, i viurà una mica. I després, es posarà al comandament de la situació. Perquè ningú podrà dir que la Pink es va rendir sense lluitar. Per més gran i dolent que sigui l'enemic. Perquè si te'n has d'anar, ho has de fer per la porta gran.

Confusió de sexes, romanços, antics amors que per fi germinen, nous reptes, intervencions divines, llàgrimes, rialles i màgia. Tot això i més. Perquè si te'n has d'anar, ho has de fer per la porta gran.

• Language: Català
• Publisher: Olga Núñez Miret
• Release date: Jul 31, 2022
• ISBN: 9798201428204

Olga Núñez Miret

Me llamo Olga Núñez Miret y soy escritora. También traduzco las obras de otros autores. ¿Qué más? Nací en Barcelona, España, pero llevo viviendo en el Reino Unido hace muchos años. A lo largo de mi vida he hecho y estudiado muchas cosas y he tenido otras vidas pero no importa cuánto me aleje de esto, siempre acabo volviendo a los libros y las historias, mis dos amores primeros. Cuando leer ya no me bastó, empecé a escribir. Mi primer libro fue publicado en 2012 y mi obra cubre muchos géneros, desde la ficción literaria al romance, la novela juvenil y los thrillers psicológicos. Planeo escribir más novelas en los mismos géneros y si mi imaginación así lo decide, exploraré otros. Me encanta conectar con los lectores, así que no dudéis en poneros en contacto conmigo. Si queréis estar informados de mis novedades, ofertas, y promociones, podéis suscribiros a mi lista, aquí: http://eepurl.com/bAWjPj También me podéis encontrar en los lugares habituales y siempre incluyo enlaces al final de mis libros. No os olvidéis de echarle un vistazo a mi página web y a mi blog (http://www.authortranslator.com). Siempre descubriréis alguna sorpresa. ¡Y gracias por leer!

Book preview

Coses d’àngels 3

Pink, àngel o dimoni?

Olga Núñez Miret

Copyright del text original ©2015 Olga Núñez Miret

Copyright de la versió catalana © 2022 Olga Núñez Miret

Reservats tots els drets. Cap part d'aquest llibre pot ser reproduïda, emmagatzemada, compartida o transmesa, en cap format, i fent servir qualsevol mitjà (electrònic, mecànic, de gravació o qualsevol altre) sense el permís per escrit del propietari dels drets.

Publicat per: Olga Núñez Miret

Portada: Lourdes Vidal (www.lourdesvidaldisseny.jimdo.com)

Índex

Capítol 1. Ja tornem a ser aquí

Capítol 2. La cosina

Capítolo 3. La revelació (1)

Capítol 4. Fira de primavera

Capítol 5. Germans i amics

Capítol 6. La revelació (2)

Capítol 7. Fent de matrimoniera

Capítol 8. Duel d’àngels. Bé, no exactament

Capítol 9. Veiem el seu bluf

Capítol 10. Una setmana a la cabana 1. (Setmana Santa)

Capítol 12. Una setmana a la cabana (2). Les notíciaes de la Lorna

Capítol 12. La visita de la tia Gemma

Capítol 13. Curació espiritual

Capítol 14. Si decideixo...

Capítol 15. Un pacte amb el diable

Capítol 16. Festa de disfresses

Capítol 17. Y ara, a treballar

Capítol 18. La fi?

Y també a la sèries

Per més informació o si voleu posar-vos en contacte amb mi:

Capítol 1. Ja tornem a ser aquí

Conec la Teoria de la Relativitat d’Einstein. Bé, potser conec no és la paraula adequada. L’he estudiat, almenys la idea bàsica, els principis en què es fonamenta, però d’això a dir que la conec... No em considero una experta en ella. Estic segura que la meva amiga Sílvia, per exemple, l’entén molt millor que jo. La Lorna... bé, no hi ha cap dubte que entén una mica sobre relativitat. Fixa’t en ella; ha passat de ser pràcticament invisible a anar de camí a convertir-se en una musa de la moda i fer de model de roba per les noies de tot el país, i potser del món, en uns mesos. I aquest no era l’únic canvi per nosaltres, encara que potser era el més visible.

Al que em referia quan parlava de Relativitat era... Temps. No havia passat tant de temps des de la meva primera trobada amb éssers celestials i d’altres menes. Semblava com si hagués passat ja tota una vida, però... Així que: ets una noia, no ets la més popular, ni la més maca, però ets prou llesta, tens uns amics fabulosos, ets una bona estudiant... No, no soc animadora, no surto amb ningú, però no m’importa massa. I aleshores comencen a passar tota mena de coses estranyes. Com podien encaixar totes en aquella quantitat de temps? No era ni tan sols Setmana Santa, i m’havien humiliat (o això m’havia semblat aleshores), vaig decidir venjar-me, vaig conèixer un paio, vaig fer un pacte amb ell, va insistir a dir-me que era un àngel, i era veritat, com Déu n’és testimoni, que podia fer coses i sabia coses, i aleshores va aparèixer un altre ésser estrany que em va dir que el primer no era cap àngel, sinó un dimoni, i que anés amb compte. En G (o Gregorious, si utilitzem el llatí, com a la classificació oficial de les plantes) i n’Azrael. La relació entre aquells dos oferia material per unes quantes novel·les. Fins i tot una sèrie sencera.

Havia passat de preguntar-me: Com és possible? És veritat? al principi, a preguntar-me: Per què jo?, en uns mesos. Si el Cel i l’Infern, i els àngels i els dimonis existien de debò (i tenint en compte tot el que havia passat, o existien, o la meva realitat havia sortit de la Matrix o Dotze Micos, però sense viatjar en el temps, almenys de moment) i portaven batallant des del principi per controlar l’univers conegut i desconegut, per què m’havien de ficar a mi pel mig? No tenia cap explicació.

Sí un es creia en G i els altres dimonis, jo no era l’Escollida que tenia a les seves mans tornar l’harmonia a les relacions entre el Cel i l’Infern (a canvi de destruir Satanàs, però ja sabem que tot té el seu preu). Ells només feien veure que era jo i li feien creure al Cel, per distreure’ls i que els donessin un respir, ja que la veritable Escollida havia mort feia anys de causes naturals. Sí, d’acord. A mi també em sona a rotllo.

Per altra banda, si n’Azrael i els Bons tenien raó, jo era l’Escollida, i la meva mort podria resultar en la destrucció del món, bé, l’univers sencer. OK, ja sé que fa pudor de deliri de grandesa, però no se m’havia acudit a mi.

Tot això estava molt bé (bé, realment no, però ja sabeu el que vull dir), però ningú s’havia preocupat de respondre’m el per què a mi. Existia una profecia (o l’equivalent a això en els cercles celestials i demoníacs) i jo encaixava. M’imagino que algú hauria d’encaixar (i van insistir molt a dir que jo era l’única) però, per què jo? No és falsa modèstia, però de debò, no tinc res d’especial. Això no és com una d’aquelles novel·les paranormals juvenils on la protagonista descobreix que hi ha una llarga història, que ve de l’Edat Mitjana, de bruixes i poders especials al seu llinatge. No corre sang de fades per les venes de la meva família, no conec a ningú que es transformi regularment en llop, gos, o que canviï de forma, almenys que jo sàpiga. I encara que el món està ple de gent a qui li agrada aprofitar-se dels altres, encara no he conegut a cap vampir oficialment. Mai he vist cap fantasma, no visc a una mansió encantada. I encara que feia un temps que els dimonis i els àngels revolotejaven al meu voltant com si fossin arnes i jo una bombeta, que jo sabés no hi havia cap portal a l’altre món a Hope Springs.

El més estrany de tot això era que, externament, no semblava que res hagués canviat per mi. Sí, m’havia aprimat, però això no tenia res a veure amb la intervenció divina (que més voldria jo!). La meva mare havia mort i ressuscitat, i com a resultat del tracte per retornar la meva mare al món dels vius (o per tornar el temps enrere), ara la meva tia patia un melanoma. És clar que ningú no ho sabia encara. Les meves amigues creien que potser jo estigués enamorada d’en G, que havia aparegut i desaparegut de la meva vida, però no tenien ni idea del que estava passant de debò.

En canvi, les meves dues amigues havien viscut unes aventures molt interessants.

La Lorna havia assistit a una festa de Cap d’Any i gràcies a això ara estava col·laborant de prop amb l’Alana Minkin, una dissenyadora molt coneguda de Nova York i anava a convertir-se en la figura central de la seva campanya de moda.

I la Sílvia havia anat al ball de Nadal amb el meu amic i veí, en Seth, una de les figures de l’institut, havia guanyat acceptació i popularitat, i gairebé la va segresar un equip de depredadors que es dedicaven a dur-se a noies a la força després d’entrar en contacte amb elles a les xarxes socials. Gràcies a la nostra intervenció (d’en Seth i meva, encara que també amb una mica d’ajuda angelical i una altra mica d’advertència demoníaca) els culpables estaven a la presó i les noies segures.

Em sentia com si em trobés a l’ull d’un huracà. Tot estava volant i girant al voltant meu a gran velocitat, de formigues a edificis enormes, però encara que jo estava al centre, tot passava volant al meu costat sense tocar-me. Quant de temps més aconseguiria evitar ser xuclada?

I què passaria ara? En G m`havia dit que tornaria a treballar amb mi, però que hi hauria canvis. Però, això podria significar qualsevol cosa. En boca d’un dimoni, això podia significar fins i tot més qualsevols. Hauria de preparar-me per allò com un es prepara per a una marató? Vida sana, exercici, bon menjar, encebar-me a proteïnes... O potser una preparació de caràcter més contemplatiu i per enfortir l’esperit. Ioga, meditació, anar a un recés espiritual... Sempre podria estudiar el tema. No seria per manca de documentació, encara que el grau d’evidència i la ciència inclosa variaven molt. Podria veure un nombre interminable de pel·lícules sobre dimonis i àngels. Hi havia moltes novel·les modernes que tractaven sobre els secrets del Vaticà i documents enterrats o codis amagats a tota mena de llocs. Jo podria llegir i veure a la televisió sèries sobre mèdiums, lluitadors paranormals, i uns quants zombis perquè no hi faltés res. (Sí, ja sé que no hi surten zombis enlloc en aquesta història, però sempre m’han semblat més fàcils de gestionar. Al cap i a la fi, un tret al cap i ja està. I no acostumen a ser gaire ràpids, així que això estàlvia part de l’entrenament físic. Encara que jo no li havia disparat mai a ningú...). Podria anar per la via religiosa, encara que pels fragments d’informació que havia obtingut durant les meves converses amb en G, en Dash, i n’Azrael, la versió oficial no era sempre gaire encertada i caldria que m’ho prengués amb molta filosofia.

Potser l’única cosa que podia fer era... esperar i veure... El que serà, serà. Almenys si les coses sortien bé (qualsevol que sigui la definició de bé que escollim), jo tindria prou material per escriure un manual per altres que es trobessin a la meva situació. De fet, fins i tot ja tenia un títol. Com preparar-se per un estira-i-arronsa entre el Cel i l’Infern. No siguis tan sols un espectador! Inclou receptes, roba i trucs de maquillatge. Planejo demanar a la Lorna i a la meva mare que col·laborin amb mi. I si a la Sílvia se li acudeix algun programa d’ordinador que encaixi, sempre podríem pensar a crear una app.

Després de molt pensar, no havia arribat a cap conclusió, així que vaig decidir sortir a fer un volt. Caminar sempre m’havia ajudat i aportat noves idees. I fins i tot quan no ho feia, tots sabem que l’exercici és bo per tothom. Beta-endorfines i tot això.

Els meus pares havien sortit d’hora per anar a fer la compra setmanal i havien decidit que podia quedar-me al llit, però ja portava una bona estona desperta, així que, després de vestir-me, vaig agafar les claus i vaig sortir.

En Seth estava llançant pilotes a la cistella de bàsquet davant del garatge. Encara que oficialment era jugador de futbol americà, i bastant bo pel que havia sentit (a mi mai m’havia agradat gaire ni el futbol ni els esports en general, a part d’alguns que em semblaven artístics o molt espectaculars, com el patinatge artístic sobre gel o la gimnàstica artística), era molt àgil i gaudia de molts altres esports. Però el beisbol no li agradava. Em va veure i va venir a parlar amb mi. Estava suant, però per sort no feia pudor. I sí, feia bastant de goig, fins i tot amb la suor gotejant-li del front, la cara vermella i respirant molt de pressa.

—Hola, Pink!

—Hola, Seth! Estàs pensant a canviar d’esport?

—Què? No, no. Només m’estic divertint una mica. És bo variar el tipus d’entrenament. De totes maneres, el nostre programa d’entrenament des que se’n va anar en Dash ha estat una mica irregular.

—Tenen alguna idea de quan portaran algú per reemplaçar-lo?

—Les vacances de primavera estan a punt d’arribar. No és gaire probable que puguin aconseguir un entrenador de qualitat a hores d’ara, llevat que sigui algú a qui hagin fet fora d’algun lloc, i això no seria bon senyal.

—Potser algú que no estigui content en algun altre institut...

—Suposo que això és possible, però de moment... Uns quants professors ho han provat, però fins i tot els que son aficionats al futbol no semblen saber el que es necessita per fer-se càrrec d’un equip. No jugava el teu pare a la universitat? —em va preguntar en Seth.

—Sí, ho feia. Crec que era un fullback bastant decent, però quan van anar passant els anys no tenia prou envergadura per la posició, i no era prou ràpid per ser quarterback o corredor. Suposo que no era ni suc ni bruc.

Vaig mirar en Seth. Ell em va tornar una mirada de complicitat.

—Eh! Potser tens raó! Estic segura que gaudiria fent-ho. No estic tan segura que disposi de prou temps amb el treball i tot això, però potser si pogués trobar a algú que s’encarregués d’algunes de les sessions d’entrenament físic... Hauries de parlar amb ell. Estic convençuda que es posarà molt content.

En Seth va mirar cap a casa meva.

—No està a casa. Ha sortit a comprar amb la meva mare.

—Em sembla que la teva mare i la meva tenen planejat anar al centre comercial més tard. No crec que falti gaire per l’hora quan volien sortir, així que suposo que els teus pares no tardaran massa. Si no és així sempre puc venir a veure’l més tard.

—Podria esmentar-li jo, però estic segura que preferirà que li diguis tu. Això si creus que la resta dels jugadors i l’escola hi estarien d’acord.

—No crec que els altres jugadors tinguin cap problema amb això, i el director estarà encantat que algú li prengui aquesta responsabilitat de les mans.

Ens vam quedar mirant-nos en silenci uns segons. Quan jo estava a punt d’obrir la boca i dir que me n’havia d’anar, em va preguntar:

—Com està la Sílvia? Ja s’ha recuperat de l’ensurt?

—Sí, sembla que s’ho ha pres bé. La Sílvia no ha estat mai una persona que faci grans declaracions o exageri el drama, però sembla alleujada perquè hagin agafat als criminals i tot hagi acabat bé. Fa por pensar-hi, però ha après la lliçó i ara no li dedica temps a interaccions amb estranys, no només en viu, sinó ni tan sols virtualment.

—Molt prudent.

Gairebé vaig donar-li uns copets a l’espatlla, però estava suant massa. En lloc d’això li vaig tocar lleugerament el braç.

—Moltes gràcies per haver vingut. Ets un heroi de debò.

Ell va riure i es va posar vermell. 

—Bé, doncs si jo soc un heroi, tu deus ser la Dona Meravella, perquè vas aconseguir agafar-la justament davant de tots aquells paios i vas solucionar la papereta.

—Com a molt seria el Robin del teu Batman.

Va esclatar a riure un altre cop.

—Ja m’agradaria a mi tenir una cova secreta. Especialment ara.

—Per què? I per què especialment ara?

—Recordes la meva tia Martha? La germana del meu pare? Solia viure a Reno, però es va traslladar a Buffalo fa un parell d’anys...

—Em sembla que l’he vist un parell de cops. Estava divorciada, sense fills, i tenia un petit negoci de càtering que portava des de casa...

Ell va assentir i va sospirar.

—Bé, sembla que ha conegut un home, Fred... Frank?... No, crec que es diu Fred, però no m’hi jugaria la vida, ni tan sols el resultat d’un partit que tinc raó. No el conec, però pel que he sentit sembla ser bastant alternatiu (va assenyalar com era d’alternatiu amb gestos de les mans i un to peculiar de veu. Suposo que deu ser realment alternatiu). Van decidir anar a Goa i casar-se allà, i els va agradar tant que estan pensant quedar-s’hi i obrir un petit restaurant, bar, tenda d’alimentació orgànica i nutrició... Bé, no sabem exactament el què, i no estic segur que ells ho sàpiguen tampoc.

—Si ells són feliços... —vaig dir jo. Mai m’havia semblat que en Seth sentís una gran estimació per la seva tia, i encara que l’havia vist algun cop quan havia vingut de visita molt ocasionalment, mai havíem parlat gaire d’ella.

—No és tan simple.

—Per què? Us han demanat diners?

—No. Res d’això.

—Aleshores, com us afectarà a vosaltres?

—Aquest paio, en Fred, Frank o com es digui, també està divorciat i té una filla de la mateixa edat que nosaltres. El nom de la noia és estrany i comença per Y.

—Yolanda?

—No. Això no és tan estrany.

—Yasmin? No, això tampoc és estrany. Probablement, si és tan estrany no l’endevinaré mai. Així que, què passa amb aquesta Y- el que sigui?

—Aquest Fred... en té la custòdia. Sembla que es van posar d’acord entre ells, ja que tot és molt amigable amb la mare de la noia. Això t’encantarà, però la mare és missionera, i sospito que en Fred va canviar d’opinió en relació amb això molt de pressa i per això el divorci, però no abans que tinguessin una nena. Van decidir que seria més fàcil que la noia creixés aquí, així que només veu la seva mare quan ve de visita.

—I ara en Fred estarà a Goa... —vaig mirar en Seth i ell va assentir—. Vindrà aquí la noia?

—Sí. El pare va decidir oferir-li la nostra casa i encara que li haurà costat, i no conec totes les condicions del tractat, la meva mare ha accedit. Així que ella vindrà a viure aquí i vindrà a l’escola amb nosaltres. Potser hauríem de fer intercanvi i jo me’n podria anar a viure a Goa... —va afegir, pensatiu.

—Potser tot anirà bé. Probablement és una noia maca.

—Bé, jo no em faig gaire il·lusions per si de cas.

Jo vaig somriure.

—No em diguis que et fa por una noia. Tothom coneix el teu talent amb les dones!

—A casa no, estimada Pink. Massa a prop.

—I quan s’espera que arribi?

—Un dia de la setmana que ve. No sé quin.

—Sempre pots venir a refugiar-te a casa meva.

—Gràcies, Pink. Potser et prendré la paraula.

Li vaig dir adéu i em vaig anar a passejar. Quan vaig tornar a casa, els meus pares acabaven d’arribar i vaig veure en Seth parlant amb el meu pare. Em vaig apropar al nostre cotxe, que estava aparcat davant de casa; en Seth va aixecar el polze. Es veu que el meu pare havia accedit a entrenar l’equip de futbol mentre l’escola continuava intentant reclutar a un nou entrenador.

—Petra... Pink... —la meva mare va autocorregir-se quan va veure la meva cara. Encara que no sonava tan malament quan n’Azrael em deia Petra, jo havia decidit que només els àngels atractius tenien el meu permís per dir-me així, de moment—. Vols venir amb la Pam i amb mi a comprar? Sembla que tindran convidats una bona temporada, una mena de neboda, bé, la filla del nou marit de la seva cunyada... Què complicat! Bé, doncs ella vindrà a viure aquí i anirà a l’escola amb en Seth i amb tu.

—En Seth me n’havia dit alguna cosa.

—Sí, la Pam vol comprar unes tovalloles, roba de llit... el típic. Vols venir?

La Sílvia i la Lorna estaven fora aquell cap de setmana i em va semblar una bona oportunitat per descobrir una mica més sobre la noia que seria, almenys temporalment, una nova veïna. Així que...

—Perquè no? M’arreglaré. Entro alguna cosa a casa?

—No, el teu pare ja ha entrat la compra. Vés a arreglar-te. Trucaré a la porta del costat i li diré a la Pam que estarem llestes per sortir en uns deu minuts.

—D’acord.

—Aniràs a comprar amb la Pam i la teva mare? —em va preguntar el pare quan vaig entrar.

—Sí, això sembla.

—Molt bé. En Seth m’ha demanat que entreni el seu equip. No sé si estic preparat per fer-ho. Ha passat bastant de temps des que vaig jugar per últim cop.

—Pel que m’estava dient, cap de les persones que ho ha provat fins ara no sabia res de l’esport, així que portes molta avantatge. I estic segura que hi haurà gent amb moltes ganes de donar-te una mà.

—Aleshores, et sembla una bona idea?

—Em sembla una gran idea!

Mentre m’arreglava estava pensant en la nova cosina d’en Seth. Tenint en compte com m’havien anat les coses en els últims temps no em sentia massa optimista, però potser tot aniria bé i ella encaixaria perfectament. Potser. O...

Capítol 2. La cosina

La setmana va començar com sempre. Vaig anar a la parada d’autobús per trobar-me amb la Lorna i la Sílvia.

—Com va anar el cap de setmana? Alguna novetat?

La Sílvia va arronsar les espatlles.

—Els meus avis estan bé. A part d’una nova talladora de gespa, res d’especial —ella va sospirar—. En Jackson va aconseguir lliurar-se’n. Alguna cosa a veure amb preparar el ball d’estiu i pertànyer al comitè. El