Coses d'àngels 1. Alerta Pink: Coses d'àngels, #1

By Olga Núñez Miret

Tu ets la Pink, no ets la més maca de les noies, però ets llesta i amb molts recursos. Què fas quan el teu millor amic s'ofereix a tenir sexe amb tu, perquè creu que no tens cap altra oportunitat ? Planeges com venjar-te amb les teves dues millors amigues, és clar !

Sembla que has tingut sort quan un nou i misteriós estudiant es presenta a l'escola. I per si fos poc, sembla estar interessat en tu. Podria participar en el pla. Però, sembla que té el seu propi pla… Insisteix a dir que no és un noi normal i corrent. I el que semblava fàcil al començament, es complica més i més quan el Cel i l'Infern truquen a la seva porta.

Alerta Pink és la història de la Pink, una noia de 17 anys, bona estudiant, eloqüent i llesta. Mai ha estat el centre d'atenció ni ha estat entre les deu noies més popular o atractives de l'escola. Quan dos joves, tots dos dient que son àngels, insisteixen a dir que ella és "especial", es barallen per aconseguir la seva atenció i cooperació i li diuen que ella és la clau del futur de l'univers, no pot evitar preguntar-se: perquè jo?

La Pink, una noia de 17 anys, es l'Escollida per solucionar el conflicte entre el Cel i l'Infern. Necessita ajuda però, en qui pot confiar?

Ser Especial no és cap ganga. Pregunteu-li a la Pink.

 

• Language: Català
• Publisher: Olga Núñez Miret
• Release date: Jul 31, 2022
• ISBN: 9798201189143

Olga Núñez Miret

Me llamo Olga Núñez Miret y soy escritora. También traduzco las obras de otros autores. ¿Qué más? Nací en Barcelona, España, pero llevo viviendo en el Reino Unido hace muchos años. A lo largo de mi vida he hecho y estudiado muchas cosas y he tenido otras vidas pero no importa cuánto me aleje de esto, siempre acabo volviendo a los libros y las historias, mis dos amores primeros. Cuando leer ya no me bastó, empecé a escribir. Mi primer libro fue publicado en 2012 y mi obra cubre muchos géneros, desde la ficción literaria al romance, la novela juvenil y los thrillers psicológicos. Planeo escribir más novelas en los mismos géneros y si mi imaginación así lo decide, exploraré otros. Me encanta conectar con los lectores, así que no dudéis en poneros en contacto conmigo. Si queréis estar informados de mis novedades, ofertas, y promociones, podéis suscribiros a mi lista, aquí: http://eepurl.com/bAWjPj También me podéis encontrar en los lugares habituales y siempre incluyo enlaces al final de mis libros. No os olvidéis de echarle un vistazo a mi página web y a mi blog (http://www.authortranslator.com). Siempre descubriréis alguna sorpresa. ¡Y gracias por leer!

Book preview

Coses d’àngels 1. Alerta Pink

Olga Núñez Miret

Copyright del text original ©2015 Olga Núñez Miret

Copyright de la versió catalana © 2022 Olga Núñez Miret

Reservats tots els drets. Cap part d'aquest llibre pot ser reproduïda, emmagatzemada, compartida o transmesa, en cap format, i fent servir qualsevol mitjà (electrònic, mecànic, de gravació o qualsevol altre) sense el permís per escrit del propietari dels drets.

Publicat per: Olga Núñez Miret

Portada: Lourdes Vidal (www.lourdesvidaldisseny.jimdo.com)

Índex

Capítol 1. Petra (àlies Pink)

Capítol 2. La trobada (Part 1)

Capítol 3. La trobada (Part 2)

Capítol 4. Identitat

Capítol 5. La proba

Capítol 6. Secrets

Capítol 7. Y ara, a treballar

Capítol 8. La fosca realitat

Capítol 9. Són como nens

Capítol 10. Porca mentida

Capítol 12. El ball

Capítol 13. Digues-me el que vols de debò...

Capítol 14. Jo vull...

Capítol 15. Y ara...

Capítol16. La fi?

I a continuació

Enllaços:

Allò no era un somni. Era real. I li estava passant a ella, la Pink. Però, aquella mena de coses podien passar de debò? I per què a ella?

Capítol 1. Petra (àlies Pink)

Era  veritat. Ningú no pot fer-te sentir tan humiliada com un amic íntim. Sí, estàvem molt units. Però d’això a assumir... En Seth i jo ens coneixíem feia molts anys, ell vivia a la casa del costat, anàvem junts a l’escola, compartíem coses. I en Seth era el noi més popular de l’institut (i per tant el noi més popular del meu univers), i tenia totes les noies que volia i tot això. Ja ho sé, heu vist la pel·lícula. I sabeu que tot el món creia que jo estava enamorada d’ell i no era una llàstima que jo no fos del seu tipus, i fos normaleta... pleneta. Però, d’acord, el que resultava realment ofensiu era que ell mateix s’ho arribés a creure. M’havia trucat per telèfon la nit fatal (el 5 de novembre, si ho voleu saber), al voltant de la mitjanit, bastant begut, per demanar-me que l’anés a recollir a la festa d’en Chris. M’havien convidat, però estava molt ocupada escrivint i sabia com eren aquella mena de festes. Perquè, per descomptat, jo també era avorrida, intel·ligent, i estudiosa. No bevia i no prenia drogues.

El vaig anar a buscar (vaig haver de manllevar el cotxe dels meus pares, però a ells els agradava en Seth i jo estava convençuda que, almenys la meva mare, pensava que les coses evolucionarien entre nosaltres) i el vaig trobar donant-se el lot amb una noia. Jo no l’havia vista mai, probablement era d’una ciutat veïna. Un cop es va acomiadar (dient quelcom semblant a et trucaré però molt difícil d’entendre amb la beguda) em va seguir, o més exactament, el vaig mig portar a coll al cotxe. Vaig haver de parar-me un cop perquè pogués vomitar. Aleshores, quan vaig aparcar davant de casa seva per deixar que sortís, es va girar cap a mi, em va fer un petó a la galta (una experiència inigualable, fent olor de vòmit i tot allò) i va pronunciar la frase memorable:

—Saps, Pink, que si algun dia... Sé que no surts amb ningú. I si... si no pots trobar... Si necessites un paio... i si vols un petó o unes carícies o el que sigui... de veritat, qualsevol cosa... Jo... Jo estic a la teva disposició amb molt de gust.

El vaig empènyer fora del cotxe, contagiada de les nàusees. I no vaig aconseguir adormir-me després d’allò.

L’endemà la cosa va empitjorar encara que jo no ho creia possible. Tenia l’esperança que no recordés el comentari, i ni tan sols volia que es disculpés, però... Oh, no, allò hauria estat massa fàcil. Vaig intentar evitar-lo tot el dia i fins i tot vaig decidir no explicar-ho a les meves millors amigues, la Lorna i la Sílvia. Ho enteneu? Potser si no en parlava, no hauria passat de debò. Podia fer veure que havia estat un malson i m’ho havia imaginat tot.

Vaig sortir de l’escola sense trobar-me’l i confiava que el meu pla havia funcionat i estava salvada. Però. Seria massa demanar. Quan vaig arribar a la porta de casa, vaig sentir algú corrent cap a mi. Ni tan sols em va fer falta girar-me; sabia que era ell.

—Pink, Pink! Eh? He estat intentant enxampar-te tot el dia!

—Doncs ho has aconseguit per fi. Què volies?

—Jo... Escolta, sobre allò d’ahir...

Tampoc volia avergonyir-lo. Era el meu instint maternal cap a ell que s’havia desenvolupat amb els anys (si no el portava imprès al meu ADN) i no aconseguia desconnectar-lo, ni tan sols quan es comportava de manera infame.

—Ahir?

—Allò del sexe... jo...

—Oblida-ho.

—No, no. No és això. Jo només... Només volia dir-te que ho vaig dir seriosament. No va ser debut a la beguda... És clar que no cal que et preocupis per res. No li diria a ningú.

Gairebé vaig preguntar-li si parlava seriosament, però m’estava mirant amb expressió solemne i comprensiva. No se’m va acudir què dir i ell va malinterpretar el meu silenci.

—Està bé. No cal que em diguis res. Fins aviat —em va dir, donant-me un copet a l’espatlla. El meu únic consol va ser que almenys no m’havia donat un copet al cap, com si fos un bon gos. Per ser-vos sincera, no era un gran consol.

M’hauria pogut posar a cridar, i de fet això va ser precisament el que vaig fer un cop vaig haver entrat a casa i em vaig haver tancat a la meva habitació. Volia matar-lo! I si ho hagués fet, estic segura que hauria estat homicidi justificat.

Vaig estar molt preocupada i dolguda un parell de setmanes, i vaig provar d’evitar a en Seth amb no gaire bons resultats. Ell semblava no adonar-se dels meus esforços o sentiments.

No vaig poder mantenir-ho en secret per més temps i finalment vaig explicar-ho a la Lorna i la Sílvia. També ens coneixíem feia molts anys i havíem anat a la mateixa escola i classe des de que érem petites, encara que la Lorna i la Sílvia vivien a High Ridge, una ciutat veïna. Sempre ens havien interessat les mateixes coses i havíem passat estones juntes, ja que no encaixàvem fàcilment en cap dels grups usuals. Estudioses i amants dels llibres, però no repel·lents (ni tan sols portàvem ulleres), no precioses però no terriblement lletges, no gaire esportives però tampoc tan maldestres com per convertir-nos en víctimes propícies de totes les bromes. I sí, no estàvem en el grup de gent in i de moda, però no atrèiem l’atenció amb estils de roba, maquillatge o tatuatges estranys. En resum, érem invisibles i grises. I fins aleshores allò ens havia convingut. També era veritat que la meva amistat amb en Seth ens donava una mica de credibilitat i evitava que caiguéssim de ple en uns dels grups menyspreats.

Jo havia estat intentant fer exercici, menjar sa i perdre pes, i havia tingut una mica d’èxit, encara que era prou realista per saber que mai no arribaria a ser com la Barbie... Fins i tot si em matés de gana, l’estructura del meu cos no canviaria fins al punt de tenir unes cames que m’arribessin fins a les aixelles i encara que em quedava alguna esperança pels meus pits, fins aleshores s’havien negat a convertir-se en quelcom que pogués atreure les mirades dels nois.

A la Lorna li havia anat millor el creixement, i encara que es negués a acceptar-ho quan li ho dèiem la Sílvia i jo, s’havia convertit en una noia molt atractiva. Era més que evident que quan estàvem juntes els nois la miraven a ella, mentre que abans solien deixar que les seves mirades llisquessin sobre nosaltres per fixar-se en alguna altra persona. El seu cabell marró recentment allisat, els seus ulls color avellana, el cutis color oliva i la boca en forma de cor la feien molt maca, sense necessitat de maquillatge. I era menuda i ben proporcionada. Fins i tot havia sortit amb algun noi, però de moment encara no havia trobat el seu príncep blau.

Per altra banda, l’adolescència no s’havia comportat bé amb la Sílvia que sobtadament va donar una tirada que l’havia fet molt més alta que la majoria dels nois de la nostra edat, molt prima, i llisa com una taula de planxar. Tot i innombrables visites a l’ortodontista i una successió d’aparells que es mereixien figurar a un article sobre els utensilis de tortura a Wikipedia, el seu somriure no estava fet per anunciar pasta dentifrícia i ella s’havia tornat encara més tímida que abans. Subjectivament i en la meva valuosa opinió he d’afegir que les trobava precioses a les dues i eren les millor amigues que cap noia pogués desitjar.

Quan els vaig explicar el que havia fet en Seth, las seves reaccions van ser les que m’esperava.

La Lorna estava indignada.

—Però qui s’ha cregut que és, eh? Vinga, nena... Com pots ser la seva amiga? No necessites a aquest idiota, Pink. Definitivament, no.

La Sílvia sempre era amable i ho perdonava tot. Jo feia temps que sospitava que a ella li agradava en Seth... Bé, d’acord, li agradava a la majoria de les noies, però la Sílvia era tan vergonyosa que gairebé mai es permetia pensar en nois, ja que feia que s’enfonsés. Però jo l’havia vist posar-se vermella quan en Seth la mirava o li parlava. Si no n’estava enamorada, com a mínim estava encapritxada d’ell.

—Probablement només estava intentant ser amable... És un paio al cap i a la fi. No entén com ens fan sentir aquestes coses. Estic segura que no tenia cap intenció d’humiliar-te.

—Doncs quina sort, no? Perquè no crec que ho pogués haver fet millor si hagués estat intentant humiliar-te... Fotre un clau perquè li feies pena... Ugh! Em poso malalta si hi penso! —va afegir la Lorna, encara enfadada.

——Sí, jo també estava molt enfadada al començament. Però ara... en lloc de seguir treien foc pels queixals, crec que seria millor prendre la iniciativa i fer alguna cosa.

—Sí, però què?

—D’això és del que us volia parlar. Vull venjar-me d’ell.

—Com? —va preguntar la Lorna, interessada.

—He de demostrar que s’equivoca.

—Vols dir... Trobar un xicot? No és una mica massa? —va dir la Sílvia, evidentment horroritzada pel suggeriment.

—No crec que faci falta anar tan lluny com per trobar un xicot de debò. No vull un xicot seriós. Sóc massa jove i tinc moltes coses a fer. De totes maneres ja sabeu el que en penso de tot això.

Resumint, el que en penso és: molt bonic en teoria, però en realitat és una pèrdua de temps enorme a una edat quan un no té pas tant de temps a perdre. Coses més importants a fer. D’acord, ja sé que estareu pensant raïm verd i aquesta mena de coses. Però, sincerament... xicots? Potser quan creixin... si és que ho fan algun dia.

—Ja entenc. Tu només vols que ell et vegi sortir amb algun noi —va dir la Lorna, assentint—. Estic d’acord.

—Sí, ja, però, qui? —vaig preguntar.

—A veure.

Com solíem fer quan havíem de prendre una decisió important o discutir temes seriosos, vam anar a la cafeteria de la biblioteca. Amb la popularitat dels llibres electrònics, netbooks i tauletes, mòbils, i especialment Facebook, Twitter, Instagram, TikTok i altres mitjans de comunicació social, gairebé no quedava ningú a la biblioteca a part de gent gran. Sempre seiem a la mateixa taula, al fons de la sala, al costat de la finestra, i la consideràvem la nostra taula.

Un cop instal·lades, amb les nostres coles light, vam començar a buscar candidats, virtualment. La Sílvia estava molt ben organitzada i va interrompre la Lorna quan aquesta va començar a nomenar a xicots a la babalà.

—Seria millor que consideréssim la població sencera de nois.

—Com? —li vaig preguntar.

—Doncs ja saps... Com si fos un estudi etnogràfic o sociològic. En quina mena de noi estaves pensant?

—Vols que creem un perfil? —va preguntar la Lorna.

—Potser. Però crec que això seria massa ambiciós, considerant la matèria primera al nostre abast. Serà més fàcil veure què trobem pel que fa a grups de  nois que puguin estar disponibles.

—D’acord. Un mètode científic i organitzat. Perquè no? —Sí, tenia sentit. No calia que fóssim super emocionals i ens comportéssim com nenes petites. Si ho fèiem, valia la pena fer-ho bé. I com era qüestió de mascles, pensar com un d’ells podria ser-nos d’ajuda.

La Sílvia va treure el seu iPad de la motxilla.

—De debò? —va preguntar-li la Lorna—. No és portar les coses massa lluny?

—Per què? Per què està la tecnologia sinó per aquesta mena de coses?

—Per coses importants, potser? Com resoldre la qüestió de proporcionar energia i menjar a la població del món sencer, curar malalties, educar a les masses...—vaig contestar jo.

—Sí, d’acord. Potser farem tot això en algun moment a les nostres vides, però, quin mal fem a ningú fent servir una base de dades per prendre una decisió raonable sobre nois?

Vaig haver de reconèixer que tenia raó. Avui, trobar el candidat ideal per ser el meu xicot; demà, el Premi Nobel.

La Lorna, que evidentment havia estat pensat en nois una mica, es va autonominar com a encarregada d’anar llistant els diferents grups de possibles candidats, mentre entre totes consideràvem els seus pros i contres. Bé, no sempre podíem trobar cap pro. Quan es considerava la qüestió de forma sistemàtica, resultava d’allò més sorprenent que la gent aconseguís emparellar-se. Les agències matrimonials es mereixien les seves tarifes i més per tan sols gosar fer tal cosa.

—A veure, a veure. Amb quina mena de noi t’agradaria que et veiés en Seth, Pink? —em va preguntar la Sílvia.

—Bé... Evidentment amb algú raonablement atractiu però amb una mica de cervell. Bull dir, hauria de ser algú amb qui ell pogués creure’s que jo sortiria. En Seth em coneix prou bé per saber que jo no sortiria amb algú només per la seva cara bonica... Encara que probablement un noi que només tingués una cara bonica probablement tampoc sortiria mai amb mi.

La Lorna em va mirar seriosament.

—Oh, Pink, vinga, no comencis amb això. El teu aspecte no té res de dolent. Qualsevol noi...

—Deixem-ho. No és qüestió d’això. Siguem metòdiques —vaig dir jo.

—OK. Atractiu però raonablement intel·ligent...

Vam pensar una estona. No hi havia moltíssim nois que encaixessin en aquella categoria...

—Sempre estan els amics d’en Seth. L’Adam no està pas malament —va dir la Lorna.

—No, no ho està. Ni tampoc en Tony, o en Chris, o en Scott. Estàs fent broma, Lorna? No t’has fixat en la mena de noia amb qui surten? Animadores, noies populars. Les més belles, o almenys boniques. Seria missió impossible, i ja saps que no són gaire discrets. Quan surten amb alguna noia, tothom se n’assabenta de tots els detalls. Fins i tot nosaltres —li vaig contestar.

—Sí. En Seth és l’únic amb una mica de classe del seu grup d’amics.

Per descomptat, aquesta va ser la Sílvia. No us havia dit que a ella li agrada en Seth?

—Tampoc estic massa convençuda sobre ells pel que fa a la mida dels seus cervells. Són populars i tenen traça per als esports i això fa que els donin màniga ampla, però els seus mèrits... —vaig afegir.

—En Seth és bastant llest... crec.

La Lorna i jo vam mirar a la Sílvia. No estic segura si jo també ho vaig fer, però la Lorna definitivament va mirar cap amunt posant cara de circumstàncies.

—Sí, i té un cabell ros i ondulat preciós, ulls verds, clotets molt macos i tota la resta. Deixa de parlar d’en Seth, Sílvia. Ell és la causa de tot aquest embolic i, evidentment, la Pink no sortirà pas amb ell. No, tens raó, Pink, cap dels seus amics servirien per això. Els coneix massa bé; de seguida s’adonaria de que no sortiries seriosament amb cap d’ells. No funcionaria.

La majoria de nois considerats llestos entraven en una de les dues categories més menyspreades, o els cervells (el grup dels estudiosos, compost principalment de personatges relegats, bons per tenir-hi una conversa o per formar un grup d’estudi, però no per sortir amb ells), o els friquis informàtics.

—En Theo, en Paul, en Mark i en Luke —va dir la Sílvia.

—Els cervells? Són intel·ligents, és clar, però... atractius? Els has mirat bé algun cop? —vaig dir jo.

—Bé, sí, però en Mark té uns ulls macos... —va afegir la Sílvia.

—Sí, i en Theo és molt alt, i en Luke té un cabell arrissat fabulós, però, en Mark té una acne horrorosa i és molt baixet, en Theo és enorme i sempre està suant, en Luke porta unes ulleres molt passades de moda i està tan prim que gairebé no se’l veu de perfil i en Paul... —vaig seguir jo.

Sí, el pobre Paul era oficialment l’alumne més lleig de l’escola. Era un noi encantador, però si sortís amb