Mort a Madrid: (Nova edició corregida)

By Miquel Vicens Escandell

Un carismátic i despòtic hoteler mallorquí (Jaume Riera), que ssisteix a Madrid a la fira internacional de turisme (FITUR),és assassinat en una casa de cites juntament amb una exitosa presentadora de televisió i exmodel (Sonia Aguilera) que es deixa contractar com a prostituta de luxe només en comptades ocasions. El detectiu Agusstí Ferrá, el qual ha estat contractat per la dona de l´hoteler (Paula Servera) que sospita que li és infidel des de sempre, tambié és a Madrid on serà testimoni silencios dels fets com abans ho ha estat de les lluites interenes que tenen lloc al voltant de la indústria turística a Mallorca. La mort de l'hoteler és presentada davant d´una opinió pública estupefacta com un dany collateral necessari causat per un amant gelos que no vol compartir amb ningú la dona dels seus somnis ni pot permetre tampoc la doble vida que porta arrossegada pels mals vicis i la necessitat de diners. Tanmateix, Agustí sap coses que desconeix la policia i per aquest motiu está convencut que l'objectiu final de l´assassi era Jaume Riera i no pas la prostituta ocasional.

• Language: Català
• Publisher: BoD - Books on Demand
• Release date: Jul 12, 2024
• ISBN: 9788411749572

Miquel Vicens Escandell

Miquel Vicens Escandell, nascut a Palma l´any 1961, és llicenciat en História déArt i autor de diversos treballs literaris entre els quals es troba una série protagonitzada pel detectiu Agustí Ferrà, quatre novelles concretament que van ser editades entre els anys 2006 i 2011. La intenció ara és reeditarles de nou, amplades i corregides. La primera de la sèrie va ser La jove alemanya. Aquesta que es presenta avui, Mort a Madrid, va obtenir al seu moment el Premi de Narrativa Ferran Canyameres. La soledat del llibreter i L´ultim cop que vaig veure n´Aina estan en procés de ser publicades en breu. A més de diferents collaboracions, Miquel vicens Escandell també va dirigir un llibre homenatge a l´escriptor mallorquí Antoní Serra, La ploma i el capell, i és autor de La cinquena víctima.

Book preview

Premi Ferran Canyameres de Novel·la 2006

A Pep Terrassa i Salvador Llompart, amb qui m’hauria agradat parlar d’aquest llibre i de moltes altres coses.

També a la meva filla Núria i al meu fill Miquel. De tot cor.

- ¿De qué le informó usted?

- De sus encuentros con don Carlos Prats Gasolí en el meublé de la avenida del Hospital Militar, más conocido como la Casita Verde.- respondió Carvalho

- ¿Estaba usted allí?

- En dos o tres ocasiones tuve la suerte de presenciar su entrada.

- El suyo es un oficio repugnante.

- La culpa la tiene la moral establecida. La han hecho ustedes, los ricos. ¿De qué se quejan? Cámbienla y no harán falta los detectives privados. Mientras tanto soy un profesional que cumple con sus obligaciones. Su marido está en las Maldivas hasta después de la Epifanía. A continuación piensa establecerse en la República Dominicana. Le ha dejado a su disposición la cuenta del Hispano Americano; en cambio ha vaciado las del Central y la de Banca Catalana.

- Las mejores.

- Suele suceder. Primero desaparece la pasión, luego el amor, hasta desaparece el cariño y la costumbre de verse. Finalmente se esfuman las cuentas corrientes. (Manuel Vázquez Montalbán. La Rosa de Alejandría).

Con el tiempo, unos quedarían como farsantes y otros como víctimas, la mayoria como imbéciles o como niños, algunos como sensato, ninguno como inteligente, todos como lo que eran; señoritos de mierda. (Juan Marsé, Últimas tardes con Teresa).

Mi padre quería vivir en la ciudad como tantos otros, porque por aquel entonces comenzaban a abrir las fábricas. Pero mi padre se convirtió en limipiador de letrinas. En toda su vida no tuvo otro trabajo. No había en él nada extraordinario. Hacía lo que tenía que hacer y nunca creyó que se pudiera hacer nada mejor. (Henning Mankell. El hombre de la dinamita)

Taula de continguts

Capítol 1

Capítol II

Capítol III

Capítol IV

Capítol V

Capítol VI

Capítol VII

Capítol VIII

Capítol IX

Capítol X

Capítol XI

Capítol XII

Capítol XIII

Últim capítol

Capítol 1

Eren quasi les nou de la nit quan tots plegats sortiren del recinte ferial. Hi duien des de les deu del matí, però el periple realment havia començat a l’aeroport de Palma a les sis de la matinada on bona part dels representats dels hotelers mallorquins havien estat citats per agafar un vol xarter fins a Madrid. A l’aeroport de Barajas hi arribaren passades les vuit i mitja per a llavors traslladar-se directament en un transport cedit per l’organització al Parque Ferial Juan Carlos I on estava instal·lada l’enèsima Fira de Turisme Internacional. Unes quantes hostesses i un representant qualificat de la fira els estaven esperant per a rebre’ls com calia i per a farcir-los de prospectes i credencials. A mesura que es trobaven amb altres membres de diferents sectors o destins turístics es succeïen les estretes de mà i les aferrades. Tots es coneixien. Tots eren vells coneguts. Després arribà l’hora de les lloances amb els representants polítics al stand que el Govern Balear havia muntat en un espai ben visible. A les dotze del migdia estava prevista la inauguració oficial de la Fira per art dels Reis d’Espanya i els hotelers mallorquins no hi cabien de goig.

Jaume Riera estava exhortant. Ningú que no el conegués s’hauria atrevit a dir mai que aquell home de cinquanta-sis anys, o tal vegada un any més, alt, elegant, d’amples espatlles, amb el cabell canós pentinat cap a un costat, presumit, orgullós, duia despert des de les cinc del matí i que al llarg del dia, a més del viatge i del cansament que ja de per si provoca l’estada als aeroports, havia mantingut cinc reunions de treball privades i alhora esgotadores al marge de l’agenda prevista per l’organització. A les nou de la nit sortia del darrer esdeveniment protocol·lari i ho feia tal com s’havia presentat a l’aeroport de Son Sant Joan a primera hora del matí; somrient, portant el vestit impecable, la corbata també, fent-se a estones l’impertinent només per a fer-se el graciós, saludant a un i altre i mostrant el seu costat més atractiu quan algú de l’organització o de la premsa li demanava de fer-li una foto. Un mini-bus amb una cabuda per a divuit persones, que era una cosa així com una llançadora que conduïa els assistents més rellevants del complex firal a l’hotel i de l’hotel al complex, el recollí a ell i als seus col·laboradors més pròxims per a portar-los fins a l’Hotel Castilla Plaza, al Paseo de la Castellana. Un cop instal·lats en les seves respectives habitacions, i després d’una dutxa ràpida però reparadora i d’haver-se canviat de roba però no d’estil, es trobarien tots de nou al bar de l’hotel per prendre una copa abans d’anar a sopar amb els representants de les agències de viatge angleses més rellevants en un reservat del mateix establiment. Havien d’espavilar-se; els anglesos tenien fama de ser molt puntuals i torracollons i la millor manera per a convèncer-los que Mallorca seguia essent el paradís era fent veure que bevien tant com ells i que com més aviat arribessin a un acord més temps tindrien de passar-ho bé. Quedava molta nit per viure encara.

Riera fou el primer a arribar al bar i en demanar una copa de vi blanc, semisec, del Penedès, tant li era l’anyada. Quan el barman li va suggerir un verdejo, ell insistí que el vi fos el que havia demanat. No ho va fer tant perquè sabés de vins com perquè no li agradava que ningú li dugués la contrària. Només aquells que el coneixien prou bé sabien fins a quin punt Jaume Riera gaudia de comandar i tenir sempre la raó, de llevar-se del mig els incompetents i també els que li feien nosa i com abominava de tots aquells que s’omplien la boca utilitzant expressions com ara justícia social, repartiment de la riquesa o progrés sostenible. Jaume Riera creia fermament en l’existència de les classes socials. Vaja si hi creia. I l’individu que tenia davant seu a l’altre costat del taulell oferint-li un altre vi en lloc del que havia demanat no li arribava ni a la sola de les sabates. Una altra cosa era que pogués fer-ne bandera en públic. Tant és així que quan li demanaven sobre les seves tendències polítiques, l’hoteler sempre responia el mateix; es considerava un demòcrata convençut i un fervent defensor de la Carta Magna, la mateixa que definia la forma d’estat com a Monarquia Parlamentària. Amb això estava tot dit. L’única pega a tot plegat era que la capital continués essent Madrid, una opinió que, òbviament, tampoc podia expressar en públic. Però així era. Si li haguessin consultat, ell hauria triat Barcelona, una ciutat que considerava més dinàmica, europea i racional. La seva evolució urbanística al llarg de la història n’era un exemple. L’organització dels Jocs Olímpics de 1992 així ho testimoniaven. Que Madrid fos un caos circulatorio que hagués desistit de presentar una altra candidatura olímpica després de no ser escollida en repetides ocasions no era pas una casualitat. A més a més, designar Barcelona com a capital del regne hauria significat el tir de gràcia per a aquells que aspiraven i aspiren encara a una Catalunya independent. A Jaume Riera no li agradava haver de córrer riscos innecessaris, si més no quan es tractava de fer negoci, i una Catalunya insatisfeta i amb aspiracions pròpies era un perill a tenir en compte.

Com a cap visible dels hotelers mallorquins, Jaume Riera gaudia de certs privilegis, i un d’ells era que en convencions semblants sempre tenia accés a una suite individual i que qualsevol assumpte al marge dels protocol·laris havia de passar pel sedàs d’un home de la seva absoluta confiança, el mateix que s’encarregava d’organitzar-li l’agenda però també de desfer-li la maleta i col·locarli la roba als prestatges. Es deia Lluís Grau, i la resta dels hotelers el coneixien com el Secretari. Gràcies al seu posat seriós i reservat, tot i aparentar ser el típic jove emprenedor en una terra de plena de promeses buides, s’havia convertit en qüestió de poc temps en imprescindible en l’esdevenir personal i professional de Jaume Riera. Tant és així que havia estat ell qui ho va fer venir bé perquè després del sopar amb els anglesos i del cafès posteriors, una jove de cabells morenos i ulls poderosos semblants als d’una gitana, de pits enfilats cap endavant i capaç de manejar un cul rodó ben proporcionat juntament amb unes cames fermes i llargarudes que sempre havien estat l’enveja de les seves companyes de professió, esperés al seu cap estesa sobre el llit de l’habitació en penombra i només amb les calces posades. Jaume Riera es delia per llevar les calces a les dones que en Lluís, sabent els seus gustos, contractava. Era feina d’en Lluís, també, que ningú se n’adonés, ni abans ni després, ni mai, del que irremeiablement havia de passar aquella nit i que ben segur s’allargaria fins a les tantes de la matinada.

I és que Jaume Riera, malgrat la seva supèrbia i els canvis d’humor que patia en privat, la seva mania de mostrar-se impertinent només per a fer broma i la seva poca traça quan es tractava d’haver de cedir davant de segons quins polítics tot i saber que al final se’n sortiria amb la seva, estava ben considerat com a empresari i directiu i també com a espòs fidel i pare. Eren molt pocs, o gairebé ningú, aquells que podien acusar l’hoteler de manca de professionalitat o de no ser lleial a les seves obligacions envers el seu càrrec o la seva família. De fet, no se li coneixia cap vici. No bevia, no jugava, no fumava. Menjava sa i procurava mantenir-se en forma al gimnàs que s’havia fet construir al soterrani de casa seva on un entrenador particular que havia realitzat els estudis d’INEF a Lleida li deia tot el que havia de fer i com havia de fer-ho mentre cronometrava cada un dels exercicis i registrava els resultats al seu ordinador personal, el qual, a través d’un programa innovador, l’informava dels progressos i les mancances del seu client. Jaume Riera tampoc mantenia cap litigi amb la hisenda pública ni la seguretat social i no se li coneixia cap malifeta administrativa o burocràtica greu que els diferents sindicats poguessin utilitzar en contra seva quan arribava l’hora de negociar el nou conveni. No en va, bona part dels prop de nou mil empleats que formaven la plantilla del grup empresarial que presidia, amb hotels a les tres illes i la península, concretament a Madrid, Màlaga, Sevilla i Barcelona, no tenien queixa del tracte que rebien ni tampoc del sou. Jaume Riera sempre havia acceptat pagar una mica més que la competència a canvi de professionalitat, compromís i lleialtat. Una altra cosa eren els treballadors que contractava per als seus establiments repartits per la costa atlàntica de Mèxic, República Dominicana i recentment Cuba. Amb tot, tenia un punt dèbil que només coneixia Lluís Grau, o així ho creia ell, i aquest eren les dones. Li agradaven les dones. Totes. Sobretot les morenes, amb la pell enfosquida pel sol o pels raigs ultraviolats, ben fetes, ben acabades de cap a peus, amb els pits fets a mida, el cul rodó i les calces a punt de llevar. I la que l’estava esperant aquella nit a l’habitació de l’hotel no era res en comparació al final de festa que preveia per a d’aquí a dues nits, després d’haver intervingut a la cloenda de la Fira.

L’endemà Jaume Riera es despertà d’hora. No precisava despertador. Mai no l’havia precisat. Era com si al seu interior portés un mecanisme incorporat que l’obligava a obrir els ulls sempre a la mateixa hora, les set del matí. Si pel que fos s’havia de despertar abans, anava al llit amb aquesta idea i es despertava igual a l’hora convinguda. Però mai després de les set.

El primer dia havia estat un dia de presa de contactes i de salutacions, com sol passar en totes les fires. En canvi, el segon i el tercer sempre solien ser dies força atapeïts, densos, interminables. Quan es llevà del llit encara tenia al seu costat la jove morena d’ulls poderosos que dormia tota nua. Jaume sempre imposava com a condició innegociable que les dones que contractava havien d’estar al seu costat quan ell es despertés. Malgrat tot, no li va dir res. Tenia pressa i un dia força complicat. Es va dutxar, es va vestir i va sortir de l’habitació sense acomiadar-se de la jove que ja havia obert t els ulls i que, estesa sobre el llit, semblava esperar rebre ordres. Com sempre en aquests casos, seria Lluís Grau qui s’encarregaria de tancar l’operació.

Madrid, aquell dimecres 29 de gener, havia despertat plujós i fred, però Jaume Riera quasi ni se n’adonà perquè del vestíbul de l’hotel passà directament al mini-bus que el conduí juntament amb la resta dels seus col·laboradors a les instal·lacions de la Fira. Allà s’hi passà tot el dia. A les nou del matí assistí a una conferència sobre la influència de les noves tecnologies digitals al món del turisme que estava previst acabés amb una taula rodona on havia estat convidat a participar. A les deu, a una reunió de les Associacions d’Escoles de Turisme de tota Espanya. A les onze i mitja havia de trobar-se amb la Junta Directiva de la FEAAV (Federació Espanyola d’Associacions d’Agències de Viatges) amb la qual mantenia certes divergències que havien de ser resoltes abans d’acabar el dia. Una mica abans de dinar havia de compartir un aperitiu de benvinguda amb les autoritats de la Comunitat de Madrid perquè el dinar, precisament, estava compromès amb els representants polítics del Govern Balear, encapçalats pel seu president i pel conseller de Turisme, en un espai reservat del recinte. La finalitat d’aquesta trobada era efectuar un primer balanç dels resultats obtinguts fins aleshores i establir estratègies de cara a les reunions que mancaven per a realitzar. No en va, en haver acabat el dinar, Jaume Riera havia de trobar-se amb el tot poderós consorci de touroperadors alemanys, els quals, l’estaven esperant amb les urpes ben afilades després d’haver-se filtrat a la premsa l’acord arribat amb els anglesos sobre el tot inclòs, una manera barroera i poc assenyada d’abaratir els preus i la qualitat però no els marges de benefici. A diferència dels anglesos, els alemanys els tenien ben posats i no donaven mai el braç a tòrcer. Pels voltants de les sis de l’horabaixa estava convocada una primera roda de premsa amb els mitjans de comunicació nacionals en la qual Jaume Riera sempre era un dels més sol·licitats pels periodistes per la seva llarga trajectòria en esdeveniments com aquest però, sobretot, perquè mai es negava a respondre cap pregunta per recercada que fos. Tant és així que a les vuit, després d’un petis recer, havia acceptat participar en una altra taula rodona amb altres hotelers com ell i professionals de la informació que tenia per títol; "El Periodismo Turístico". El debat acabà passades les nou i mitja.

Quan finalment Jaume Riera sortí del Parque Ferial, el rellotge del mini-bus marcava quasi les deu de la nit, a la capital seguia plovent i el fred era més intens que al matí. Amb tot, l’hoteler mallorquí no mostrava cap signe de cansament o de derrota. Ben al contrari. Fins i tot va dibuixar un ample i silenciós somriure quan el Secretari li confirmà a cau d’orella que després d’haver sopat en una taverna gallega, on havien de compartir taula amb els col·legues canaris, anirien directament a l’hotel on l’estaria esperant, estirada al llit de l’habitació i només amb les calces posades, una altra morena, tan jove com la de la nit passada, la qual, a diferència de l’altra, no podia negar haver nascut en qualsevol oasi verd dels molts que sorgeixen i desapareixen als paratges de les mil i una nit.

Dijous, 30 de gener, Jaume Riera el començà també d’hora. El termòmetre del mini-bus marcava -2ºC a l’exterior quan aquest es posà en marxa una mica abans de les nou. Tot i que no plovia, el cel continuava tapat i la previsió era que seguís així tot el dia amb la possibilitat d’algun ruixat en forma de neu que tanmateix no agafaria consistència. Jaume Riera no en va fer cas perquè es passà bona part del camí fins al recinte ferial repassant unes dades que li havien fet arribar els seus col·laboradors i que podien suposar per al sector turístic que defensava guanyar més o menys doblers aquella temporada. Les perspectives no podien ser més decebedores. La cosa pintava magra. Els suposats experts en la qüestió no acabaven de posar-se d’acord, però tot feia pensar que la indústria turística balear estava patint una crisi greu d’identitat, de gestió i d’objectius. I fins i tot de personalitat. Els mercats alemany i britànic, sempre tan fidels, estaven perdent pistonada. El model turístic de sol i platja semblava esgotat. Els excessos a causa de la ingesta contínua i descontrolada d’alcohol i drogues de disseny estava fent la volta al món. Noves destinacions menys maltractades ecològicament i més idònies econòmicament des del punt de vista del nucli familiar (pare, mare, infants i sogres), semblaven guanyar terreny al paradís que un dia foren les Illes Balears. El tercer dia de la Fira havia de servir per a tancar acords, cosir ferides i començar a fer números de veritat. Era, per tant, un dia important, el més important de tots en molts anys, en el qual Jaume Riera hauria de fer front a reunions al màxim nivell que podrien esdevenir interminables, a corredisses pels abarrotats passadissos a la recerca del directiu adequat perquè premés la tecla desitjada, a telefonades a deshora i somriures forçats, a estretes de mà que tan aviat podien significar una victòria pírrica com una derrota i a capades silencioses i assentiments de vassall si era imprescindible. Qualsevol cosa abans de perdre el lideratge internacional com a destí preferent.

Era precisament en aquestes ocasions quan Jaume Riera mostrava el millor de si mateix. No va ser necessari que ningú li ho recordés. Per això l’havien elegit president de la Federació Hotelera Mallorquina i per això continuava mantenint el càrrec després de tants anys, dotze, perquè sempre sabia trobar el somriure precís, la paraula perfecta, el moment idoni. No li tremolava el pols quan contractava paquets de viatges que significaven milers i milers de milions d’euros com tampoc s’ensorrava quan no aconseguia signar l’acord més beneficiós. Es deia d’ell que sabia perdre, però això no era cert del tot. I que sabia guanyar, però tampoc ho era. En tot cas sabia escenificar cada moment com més li convenia i treure conclusions positives. També quan venien maldades. El mes de maig havien de celebrar-se eleccions a la Federació i no patia especialment per la cadira. Només una relliscada a la Fira o un inici de la temporada turística pitjor al de l’any passat li podria suposar una certa contestació per part d’un sector d’hotelers crítics encapçalats per Pere Ripoll, disposats no tant a un canvi de lideratge com de les maneres. Però res d’això l’amoïnava. Jaume Riera era un gat vell que se sentia amb forces per a adreçar qualsevol situació per adversa que fos. No en va tenia el suport dels seus incondicionals i de la plana major del Govern Balear. I el continuaria tenint sempre que el vent bufés de cara.

L’única distracció del matí es produí a l’aperitiu que va haver de compartir amb els representants belgues i holandesos on una veu autoritzada demanà brindar pel Rei d’Espanya que aquell dia complia anys. Tot seguit els presents alçaren les copes alhora que els més agosarats començaren a esplaiar-se en elogis cap a les cases reials dels tres països desitjant per a totes elles un present ple d’encerts i una descendència digna i capaç d’assumir el futur que tenien al davant. Com era d’esperar, no va haver cap referència als casos de corrupció que començaven a brollar en cada una d’aquestes cases ni a la possibilitat de consultar a la ciutadania de cada un d’aquests països si preferien monarquia o república. Aquell no era el lloc adequat ni el moment oportú per a discutir sobre aquests assumptes. Tot i que Jaume Riera s’havia compromès a assistir al dinar de cloenda juntament amb la majoria dels representants dels estands que havien participat a la Fira, finalment desistí de fer-ho per a reunir-se de nou i per separat amb els màxims responsables dels touroperadors alemanys i anglesos amb la intenció d’arribar a un acord beneficiós per a les tres parts.

Va ser cap a les vuit de la nit que el conseller de Turisme del Govern Balear, Joan Soler, una figura política prometedora a les illes, compromès amb el sector més conservador del seu partit i allunyat de les tesis regionalistes, va demanar de trobar-se amb Jaume Riera empès pels rumors que començaven a estendre’s i que eren certament preocupants. El dinar que havien compartit el dia anterior no havia servit per a dissipar els dubtes que s’havien vist incrementats en conèixer-se les dades que estaven circulant. El mediador, com no podia ser d’altra manera, va ser Lluís Grau. Un i altre, en Riera i el conseller, es trobarien en un apartat del complex quan faltessin deu minuts per les nou, hora en la qual Jaume Riera tenia previst donar una roda de premsa per a explicar els resultats obtinguts i com es presentava la temporada a falta d’assistir, calia no oblidar-ho, a altres fires internacionals igualment importants i prometedores, sobretot la de Londres i Berlín.

Jaume Riera fou breu i directe quan es trobà amb el conseller. Antipàtic i brusc. No en va, només li havia concedit deu minuts. Abans que el polític pogués dir res, l’hoteler li confirmà allò que ja estava en boca de tothom. Les vendes anaven a la baixa, entre un 20 i un 30 per cent. Els mercats alemany i britànic, sempre tan fidels, els estaven passant factura. Mallorca no estava en condicions de proposar més alternatives que altres destinacions igualment encantadores i el que tocava ara era resistir i reinventar-se. Els touroperadors tenien la paella pel mànec i demanaven duros a quatre pessetes. Potser no era un desbarat plantar-los cara i al mal temps posar bona cara. Amb tot, els terratrèmols submarins que havien arrasat les costes del sud-est asiàtic a principis d’any podrien acabant beneficiar-los. Turquia, Tunísia, Egipte i Jordània eren països immersos en conflictes socials permanents i més encara després d’haver esclatat allò que en deien la Primavera Àrab. Grècia no havia aixecat el cap després que la Unió Europea l’hagués obligada a endeutar-se de per vida per a poder pagar un rescat desorbitat. A Grècia li havia tocat pagar els plats romputs dels països pobres del sud. Què hi farem. Quant a Itàlia i França, continuaven essent destinacions cares. Molt cares. El problema eren els països balcànics. Croàcia i Eslovènia sobretot. Potser una mica Montenegro i Sèrbia. Nacions totes elles enfrontades que havien decidit fer les paus després de dessagnar-se sota la indiferència dels cascs blaus de l’ONU.

En resum i ja per acabar; s’havia d’acceptar el que semblava irremeiable i mostrar l’altra galta. De moment, donarien la culpa a l’anomenat turisme il·legal, aquell que en lloc d’habitacions d’hotel oferia cases particulars o apartaments sense haver de pagar impostos ni ser sotmès als controls de qualitat i bones pràctiques que exigeix la normativa europea; i també a l’ECOTAXA, una herència del govern anterior, d’esquerres i sobiranista, amb la qual es pretenia que els que visitessin les quatre illes paguessin un impost ecològic que havia de permetre preservar la seva peculiaritat i la seva bellesa. Quant al govern actual, allò que havia de fer, en primer lloc, era complir les promeses que li havien permès recuperar el poder i suprimir qualsevol obstacle que signifiques un retrocés per a la indústria turística balear. En segon lloc, i més important encara, aprovar de forma immediata mesures econòmiques i fiscals perquè tots els sectors relacionats amb aquesta indústria, des dels petits comerciants a restauradors, hotelers i agències de contractació, poguessin dur a terme la renovació dels seus locals i les seves estructures i la modernització de tots els serveis que prestaven. Abans que el conseller pogués donar la seva opinió, Jaume Riera el frenà una altra vegada.

- No serviría de res oferir dades falses o enganyoses.- li va dir.- Fer creure allò que no és. Creu-me.- afegí convençut.- El mes de maig mostraríeu el llautó quan el govern central oferís les dades de l’atur i jo mateix em veuria assenyalat. I no ho puc consentir. Millor dir que la Fira de Madrid no ha resultat tan profitosa com esperàvem, que la ressaca econòmica d’aquests darrers anys encara cueja, però que no tot està perdut. Encara ens queda Londres i Berlín. Després ja ho veurem. I a veure si acabeu d’una puta vegada el Palau de Congressos, collons...

- No és pas culpa nostra... Tu bé que ho saps, això...

- No consento que em tutegis.- li va retreure l’hoteler que ja estava a punt de marxar.

- Tu ho fas amb mi.

- Abans que tu sabessis cordar-te les sabates jo ja era propietari d’una cadena d’hotels. Ho tens clars, això?

Aquella nit Jaume Riera no va tornar a l’hotel amb el minibus. Ho va fer tot sol en un Uber que l’esperava a la porta i que prèviament havia contractat Lluís Grau. Aquella nit tenia pressa, l’hoteler. L’agenda oficial informava que a les deu estava citat en un conegut restaurant madrileny, sense especificar quin, per a sopar amb antics companys de quan va estudiar econòmiques a Deusto. Però abans havia d’anar a l’hotel per a dutxar-se i canviar-se de roba. Segurament la sobretaula s’allargaria fins a la matinada, o una mica més. Feia molt temps que no veia els companys i havien de dir-se moltes coses. Per aquest motiu no va quedar amb ningú dels seus col·laboradors per fer la darrera copa. Es veurien l’endemà, divendres, al vestíbul de l’hotel, al voltant de les nou per esmorzar plegats i després dirigir-se a l’aeroport i agafar el vol que els havia de tornar a Palma.

El presumpte sopar va ser l’excusa perfecta que s’havia tret de la màniga el Secretari perquè Jaume Riera pogués gaudir d’un somni que arrossegava de temps enrere; contractar els serveis d’una reconeguda presentadora d’un espai d’entreteniment de la televisió, el primer al rànquing en hora de màxima audiència, que en comptades ocasions també es deixava llogar com a prostituta de luxe a un preu desorbitat. A més del preu, la jove també exigia una sèrie de condicions prèvies com ara el lloc de trobada, la duració, la utilització de preservatiu i no haver de realitzar en cap cas actes denigrants ni intimidadors. Un cop consumat l’encontre, cadascun marxaria per on havia vingut i res de passar tota la nit al llit ni tornarse a veure en una altra ocasió. Ni pagant el doble.

A Jaume Riera li costà haver de cedir en això de no poder despertar-se al llit amb ella al seu costat. Era la primera vegada que havia de consentir que la dona que contractava li posés condicions. La qüestió de tornar-se a trobar o no una altra vegada tampoc no era tan important. Ben segur que insistint una mica més aconseguiria doblegar-la. Els diners ho poden tot. Però ara tocava conformar-se i mostrar l’altra galta, com li havia passat encara no feia tant a la fira amb els touroperadors anglesos i alemanys. Feia mesos que anava al darrere de la presentadora i quan es va adonar que l’acord estava tan a prop decidí no estirar més de la corda. Aquell exemplar de dona s’ho valia. Trenta-quatre anys. Metre setanta-cinc d’alçada. Cames eminents i pits fets a mida. Morena, de cabells llargs i llisos que li arribaven fins quasi la cintura. Ulls blaus i grossos. Llavis de vellut i una boca gran i riallera capaç d’empesar-s’ho tot. Llàstima que fos una torracollons.

El mateix Uber que l’havia dut fins a l’hotel l’esperava a la porta. De fet, el cotxe havia estat contractat perquè estigués al seu servei mentre durava la trobada clandestina. Per a l’ocasió, Jaume Riera havia encarregat a un sastre italià un vestit elegant de color blau fosc a joc amb una camisa cel i una corbata de daus que va decidir treure’s al darrer moment per aparentar així més desimboltura i proximitat. Només perquè la nit era freda, gèlida en alguns punts de la ciutat, es posà sobre les espatlles un abric de tall anglès que li arribava fins als genolls i es protegí les mans amb uns guants de pell folrats de fina llana per dintre. Un cop a l’interior del cotxe, va ser Lluís Grau qui va informar el conductor d’on havia de portar al passatger. El conductor va reconèixer el lloc i, per tant, no va tenir necessitat d’utilitzar el GPS. Es tractava d’una zona residencial ben a prop de El Retiro. També va reconèixer el carrer. No era la primera vegada, ni seria l’última, que havia de portar algú fins allí.

Abans de les deu i mitja el cotxe era davant d’una gran casa que només s’entreveia més enllà d’un bosc d’arbres que la defensava de mirades anònimes i d’un mur inexpugnable que la rodejava com el mar rodeja una illa. Unes portes de reixa igualment infranquejables restaven tancades a l’espera que algú donés l’ordre d’obrir-les. Tot estava en silenci. Mentre esperava que alguna cosa passés, Jaume Riera observà detalladament a través del cristall diferents aspectes de la casa i com d’algunes finestres situades en distintes alçades emergia una llum espessa segurament perquè les cortines estaven posades. Tanmateix, no se sentia res ni es veia ningú per cap banda. A pesar que Lluís Grau li havia aconsellat no dirigirse al conductor sota cap circumstància, Jaume Riera, empès per les presses i l’ansietat, li demanà educadament si existia la possibilitat que s’hagués equivocat d’adreça. Abans que el conductor pogués respondre, dos personatges fornits que vestien amb americana i corbata fosca sorgiren del no-res per acostar-se fins on estava el cotxe demostrant amb el seu posat que no anaven de bromes. Un d’ells, el que va rodejar el cotxe venint per la dreta, tocà a la finestreta on estava assegut Jaume Riera per a continuació fer-li senyes perquè la baixés. Allò que li va dir ja estava assajat per endavant; "Què hi fa aturat davant la reixa un dijous a la nit del mes de setembre malgrat que estiguem al mes de gener. Era la contrasenya en cas que tot anés rodat. Lluís Grau li ho va repetir a l’hoteler fins que aquest se la va prendre de memòria. Tampoc era tan difícil. La resposta que havia de donar era encara més senzilla. Tinc hora al dentista. Vinc recomanat."

Tot seguit, aquell homenot sorgit d’un anunci de Martini, va fer un gest amb la mà i la porta de reixa s’obrí com per art de màgia. El conductor de l’Uber, seguint les instruccions de l’altre bergant, avançà lentament per un camí de grava que serpentejava fins arribar a una mena d’esplanada on altres dos individus molt semblants als anteriors van sortir a rebre’ls. L’excursió havia acabat. Jaume Riera va ser convidat a baixar del cotxe i abans que pogués dir res el van escorcollar, li van prendre el mòbil i la cartera i, en veure que estava net, el convidaren a entrar a la casa on seria tractat com es mereixia. No en va, havia pagat un preu desorbitat per a passar una nit de somni.

Al vestíbul l’esperava una mena de majordom que portava l’uniforme corresponent, pantalons gris marengo, camisa blanca, corbata negra amb el nus windsor, guardapits gris plata, sabates lluents i guants de cotó blancs, el qual, li va donar la benvinguda acotant lleument el cap però evitant dir-li res. Tant és així que tot seguit li va fer un gest amb la mà dreta perquè el seguís. L’habitació que tenia assignada Jaume Riera es trobava a la segona planta a la qual van accedir a través d’una escala ampla, presumptament de marbre, revestida per una catifa entre vermella i grana que no desentonava gens amb les cortines dels finestrals i els tapissos que decoraven les parets d’un costar i l’altre. Durant el curt, però cerimoniós trajecte, no es van topar amb ningú si bé en tot moment van poder escoltar els acords d’un quintet de corda que tocava una peça de Mozart que l’hoteler, tanmateix, no va saber reconèixer. La