Discover millions of ebooks, audiobooks, and so much more with a free trial

Only $11.99/month after trial. Cancel anytime.

Senyals: Històries invisibles de la vida quotidiana
Senyals: Històries invisibles de la vida quotidiana
Senyals: Històries invisibles de la vida quotidiana
Ebook183 pages2 hours

Senyals: Històries invisibles de la vida quotidiana

Rating: 0 out of 5 stars

()

Read preview

About this ebook

Con frecuencia pensamos que nuestra realidad diaria está formada sólo por aquellas situaciones que obedecen a una lógica racional y que todo hecho que no se ajuste a los parámetros establecidos cae dentro de la imaginación de la persona o de su capacidad para admitir la superstición. En este libro se recogen un total de treinta historias personales, de gente normal y corriente que nos hace pensar que lo de la lógica racional no se cumple en todos los ámbitos de la vida.
LanguageCatalà
Release dateNov 3, 2021
ISBN9788412332285
Senyals: Històries invisibles de la vida quotidiana

Related to Senyals

Titles in the series (3)

View More

Related ebooks

Related categories

Reviews for Senyals

Rating: 0 out of 5 stars
0 ratings

0 ratings0 reviews

What did you think?

Tap to rate

Review must be at least 10 words

    Book preview

    Senyals - Jaume Salinas

    Pròleg

    He de confessar que vaig acabar de llegir aquest volum d’històries invisibles en un notable estat de perplexitat. I no pas per la mena d’històries que en Jaume Salinas ha volgut recollirhi. Ans al contrari, per manera de ser, per educació i per formació, sempre he tingut els meus dubtes sobre la naturalesa del món on vivim, i dels sentits que ens el permeten copsar. Penso que no sols no vivim en el millor dels móns possibles, sinó que ni tan sols podem estar segurs de viure on ens creiem que vivim. Bé, però seguir per aquest camí fóra ficar-me en el terreny de l’autor, cosa que no és ni la meva intenció ni, en aquest moment, la meva feina. Ja m’està bé com tracta en Salinas aquesta part difusa i ambigua del coneixement, on algunes coses funcionen com si no acabessin d’estar sotmeses a les inexorables lleis que regeixen el món físic.

    El que m’ha causat perplexitat és descobrir, de sobte, inesperadament –com aquell que s’adona que té un àngel a la voraoque el baixant de la mort no és com sempre ens ha descrit la tradició judeocristiana on ens hem educat–, que un personatge, que tenia perfectament ubicat en el meu paisatge laboral, i que per a mi tenia una entitat personal estretament lligada als quefers diaris d’una gran empresa, se’m despenjava amb una personalitat completament nova, inesperada i sorprenent. De fet, ja hi comptem que els companys de feina tenen una altra vida més enllà dels límits precisos i exactes de l’oficina, la fàbrica o la botiga. Fins i tot acceptem que la personalitat d’algú amb qui convius quaranta hores setmanals o més i tot, pot ser molt diferent lluny del marc laboral. I quan s’escau que podem travessar aquesta barrera –de vegades fàcilment practicable, de vegades infranquejable– que separa la vida de la feina, ens podem trobar amb meravelles inesperades, sorpreses i contrasentits de difícil explicació. D’altres vegades no, és clar.

    Això és el que m’ha passat amb en Jaume Salinas. Durant molts anys l’he vist i l’he tractat com un professional eficient i competent, i tot de cop se’m despenja com un escriptor tan eficient i competent com ho és en el camp professional. Perquè en Salinas, en aquest llibre, ha fet una tria literària complicada i arriscada. S’acara amb una mena d’històries poc convencionals i no gens fàcils d’explicar de la manera que ho fa ell: amb la distancia –he estat a punt d’escriure la neutralitat– suficient per tal que els seus arguments no contaminin la prosa que els transporten, i amb l’acostament indispensable perquè tinguin un punt d’escalfor humana contrastant amb la fredor de l’inconegut: aquell petit tremolor de misteri que té tot allò que s’aparta de l’ordre natural de les coses. I tal com he dit, se’n surt amb eficiència i eficàcia, duent amb pols ferm el tremp de la narració realista fins a les últimes frases, en les quals salta l’inesperat, l’irreal, i tot pren una altra dimensió.

    Si les persones que fa anys que coneixem se’ns poden mostrar tan diferents i canviants en un tancar d’ulls, què no ens podrà reservar el món on vivim de manllevat? Ja ho deia el Pedro Navaja: La vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida.

    P

    EP

    A

    LBANELL

    Presentació

    Si ens parem a pensar una mica en moltes de les coses que ens han passat a la vida, desproveïdes de qualsevol lògica racional, recordarem que en els moments immediatament posteriors als fets concrets, ens vàrem quedar perplexos per la situació viscuda. En algunes ocasions, sobretot quan més forta i incongruent era la situació, amb més fermesa vàrem voler trobar una ‘solució’ que ens deixés satisfets a nosaltres mateixos i a la nostra estructura racional, que justifiqués o ens ajudés a trobar una explicació que ens tranquil·litzés, per tal de poder tornar a la nostra normalitat vital. Altres vegades, quan la situació era de poca ‘entitat’, com ara un somni o un pressentiment, ens quedà vagament el record com una anècdota sense importància, una més de les moltes d’intranscendents que solem acumular al llarg de la nostra existència. Algunes d’aquestes vivències poden ser poc ‘creïbles’ perquè ronden el que sovint anomenem ‘això no és possible’ o el ‘no m’ho crec’. Senzillament desafien el que es considera que és racional i lògic. Moltes d’altres, en canvi, les trobarem més familiars, perquè segurament se semblaran a alguna que el lector haurà viscut, si bé l’havia arraconat en la seva memòria. Més d’un lector en llegir aquestes vivències li quedaran curtes amb la (o les) que ell mateix va tenir. És més, estic ben segur que tothom n’ha tingut o en tindrà alguna al llarg de la seva vida. Una altra cosa és que en sigui conscient i la valori com a tal, o la menyspreï per ridícula o irracional.

    No sóc un cronista, ni molt menys un historiador, més aviat em considero un col·leccionista d’històries i vivències personals. En aquest sentit, el recull que a continuació presento ha estat realitzat al llarg de dos anys, durant els quals m’anaven arribant de forma continuada tot un seguit d’experiències ‘estranyes’, de distintes persones amigues i conegudes meves, moltes de les quals un cop han vist la seva vivència, negre sobre blanc, l’han valorat molt més i els ha servit, fins i tot en alguns casos, per descobrir una dimensió nova de la seva vida i de la seva existència. Això em va fer valorar també un parell d’experiències personals i recuperar una vivència de la meva àvia, també inclosa en aquest recull, que m’havia explicat moltes vegades quan jo era encara un marrec i que durant molts anys sempre la vaig ‘valorar’ com una història sense cap ni peus, pròpia d’una persona antiquada i supersticiosa.

    Sóc conscient que és difícil emmarcar aquesta obra (aquesta mania que tenim els humans d’establir classes i categories, per poder fer-ne després valoracions!), però de ben segur que no m’agradaria que se la catalogués com de ‘paranormal’ o altres qualificatius similars, per la càrrega pejorativa que pressuposa i perquè fàcilment són termes propicis a crear i creure en fantasies, molt allunyades de la realitat. Atès que són vivències úniques i molt personals, les he titulat Senyals: històries invisibles quotidianes, perquè així són als ulls dels que envolten els seus protagonistes.

    Hi ha un total de trenta narracions, i cadascuna és representativa del tipus de vivències que van tenir els protagonistes. El criteri d’agrupació és totalment subjectiu, però amb el fons comú de l’especial sensibilitat dels qui les protagonitzen, sense que cap apartat tingui un pes específic concret respecte dels altres, malgrat el número de relats de cada apartat. Les presento en forma novel·lada i amb els noms canviats, per tal de respectar la intimitat personal. Enla major partde les històries utilitzo la primera persona a l’hora de narrar la vivència, tal com me la va transmetre qui la va tenir. En les restants utilitzo la tercera persona, perquè qui me l’ha explicat coneix personalment a qui la va viure. Vull evitar allò de ‘vaig llegir una vegada un cas d’un home que vivia a les afores de Bòston...’ i altres de similars. D’aquesta forma la història s’omple de credibilitat.

    No hi ha cap finalitat proselitista ni molt menys espiritual, malgrat que algunes tinguin una forta càrrega d’espiritualitat. Personalment em considero un ‘creient-agnòstic’, perquè crec que totes les religions són vàlides ja que ens parlen del mateix, però amb llegendes i símbols diferents, propis de cada cultura, per tal d’aproximar-se al seu origen. En altres paraules, valoro més el sentit de la religiositat que no pas la religió, ya que entenc aquella com una actitud i una predisposició de connectar-nos (‘relligarnos’) amb la nostra pròpia dimensió superior.

    Aquest conjunt d’històries són més aviat com una espècie de senyals. Senyals que només són perceptibles i interpretables per a qui no es conforma només amb la nostra realitat física ordinària i està obertireceptiu a altres aspectes de la realitat. Senyals que s’omplen de sentit i marquen el camí correcte, com quan caminem per la muntanya i de tant en tant trobem alguna indicació que ens diu que anem en la bona indicació.

    El que he intentat, més aviat, és plasmar la diferència entre els fenòmens físics dels reals. El que fins fa ben poc era considerat com a experiències casuals, ridícules o ‘supersticions’, per qui només accepta com a existència vàlida i única la nostra realitat física, cada cop és més acceptat com a factible en determinats camps de la física. En aquest sentit, les investigacions de Rupert Sheldrake poden anar en aquest camí (p.e. els camps mòrfics), de Jung amb les sincronicitats, així com les aportacions de filòsofs com Ken Wilber, quan ens parla de les dimensions superiors, a les quals només es pot arribar a través de la nostra ment; o més recentment, i a partir dels treballs del neuròleg Olaf Blanke, en què si bé s’ha identificat la regió cerebral –la ‘girus angular’– que té una importància decisiva en els fenòmens de desdoblament corporal –els anomenats ‘viatges astrals’– no es pot explicar ni comprendre els seus mecanismes ni la seva finalitat, exclusivament des de la vessant física.

    En definitiva, aquestes experiències poden ser interpretades també com a senyals d’una altra realitat. Uns senyals invisibles o irreals per a qui només vol veure la realitat material, però reals per a qui conscientment ha viscut aquestes experiències. Una aportació més en la línia de la dita d’en P. Eluard: Hi ha altres móns, però tots estan en aquest.

    L’

    AUTOR

    PERSONATGES I VIVÈNCIES VIRTUALS

    El nou ajudant

    Quan hi pensa encara se li posa la pell de gallina i la veu se li trenca, no solament per l’experiència que va viure, que podia haver acabat en tragèdia, sinó pel desenllaç d’allò més inexplicable. Però anem als fets... Es diu Joan, té cinquantaset anys, està casat, té dues filles i una d’elles l’acaba de fer avi. Té una botiga, a la barriada de Collblanc, que va heretar del seu pare, on exerceix el seu ofici que és de fer, posar i arreglar persianes, tant de les antigues, enrotllades, com de les modernes que van dins d’una guia.

    Farà cosa d’uns sis anys, una veïna de l’escala del costat de la botiga li va demanar que si li podia arreglar una persiana de les noves, que no feia gaire li havia col·locat i que se li havia travat a l’hora de baixar-la, quan estava quasi del tot enlairada, si bé les quatre darreres barnilles no havien pogut entrar dins la caixa i estaven una mica guerxes, sense poder anar ni amunt ni avall.

    Aquesta senyora era vídua i feia cosa d’un parell d’anys se li havia mort un fill, el segon de quatre, a conseqüència d’un accident de moto, a l’edat de 27 anys. Aquest era l’únic fill que vivia amb ella, ja que dels altres tres, dos estaven casats i l’altre se n’havia anat a treballar a Tarragona. Arran d’aquest fet luctuós, la senyora, Rosa és el seu nom, va quedar molt afectada i va negar-se a tornar a la normalitat de la vida quotidiana, fins uns quatre mesos abans dels fets que narraré que ha tornat a fer vida normal per ajudar a la seva germana Eulàlia, que és més gran que ella, i no fa gaire va tenir un atac de feridura.

    A causa d’aquesta circumstància, la senyora Rosa no estaria a casa quan en Joan anés a fer la reparació, per la qual cosa li va deixar la clau del pis, ja que li tenia força confiança. Viu en un tercer pis i pel tipus de reparació que s’havia de fer no va creure oportú endur-se’n el seu ajudant.

    Va aprofitar un dimecres, poc després de l’hora de dinar, cap allà les quatre o dos quarts de cinc de la tarda, que tenia un forat a la seva agenda d’encàrrecs i reparacions.

    Un cop al pis, va comprovar que efectivament la senyora havia marxat, com cada dia, a casa de la seva germana. En aquell habitatge regnava un gran silenci, que en aquella hora d’una tarda del mes de juliol encara era més evident, ja que es notava que part del veïnat havia marxat de vacances i el trànsit del carrer era una mica escàs.

    Va anar cap a la finestra on estava la persiana travada i va creure que en un tres i no res tindria solucionat el problema, perquè a primera vista semblava que una barnilla, la que justament estava entrant dins la caixa, s’havia desplaçat una mica fora de la guia. Es tractava de donar-li un cop per tal de forçar-la a tornar al seu lloc i problema solucionat. En cas contrari hauria d’obrir la caixa de la persiana i aleshores el problema se li complicaria, ja que li duria molt més temps fer la reparació, i faria retardar l’inici de l’encàrrec que tenia a les cinc de la tarda.

    No volia entretenir-se gaire i ‘va posar la directa’. Va obrir la finestra per donar un cop d’ull des de fora i comprovar que no hi hagués cap obstacle exterior.Aparentment tot estava en ordre. Va anar a buscar una escala de tres esglaons que tenia la senyora Rosa a la cuina, va enfilar-s’hi, posant un peu a la plataforma de l’escala i l’altre al marc de la finestra, i va començar seguidament a estirar la barnilla travada cap avall. Com sigui que allò no donavacap resultat positiu, i sense canviar de posició, va treure el cap enfora novament, per veure si des d’aquella posició més propera veia alguna cosa que abans no hagués vist, al mateix temps que balancejava el cos cap enfora.

    Tot va ser qüestió de dècimes de segons, va notar com el peu que tenia en el marc de la finestra relliscava cap a dins, al mateix temps que l’escala també es desplaçava de cop, i perdia l’altre punt de suport. Només recorda que va tenir temps de dir un renec al mateix temps que donava un cop a les barnilles travades amb la intenció instintiva de voler-se agafar a un lloc segur, si bé el resultat va ser que se’n van trencar dues i van caure al carrer. En aquells moments decisius estava ben segur que també se n’anava avall amb les barnilles, quan no sap com, ni crec que mai ho arribi a saber, es va trobar al terra de l’habitació de la casa.

    Van passar uns segons fins que no es va refer de l’espant, va contemplar com havia quedat la persiana i va veure que no hi hauria cap

    Enjoying the preview?
    Page 1 of 1