Vint-i-quatre hores de la vida d'una dona

By Stefan Zweig

En l'Europa d'entreguerres, una dona abandona el marit i dues filles, però aquesta aventura és només el desencadenant d'una sorprenent confessió i l'inici d'una història de passions febroses als límits de la moral i del desig. Stefan Zweig, un dels grans escriptors de la història de la literatura universal, ens parla en aquesta nouvelle d'inferns flaubertians i dostoievskians, d'una pregunta que acompanya tota la vida i del terrible pes de la vergonya. Una inqüestionable obra mestra que llegim com una oda a la llibertat d'estimar, un veritable cant al misteri femení i una porta oberta a la redempció.

• Language: Català
• Publisher: Lleonard Muntaner Editor
• Release date: Jul 3, 2023
• ISBN: 9788419630186

Stefan Zweig

Stefan Zweig (1881-1942) war ein österreichischer Schriftsteller, dessen Werke für ihre psychologische Raffinesse, emotionale Tiefe und stilistische Brillanz bekannt sind. Er wurde 1881 in Wien in eine jüdische Familie geboren. Seine Kindheit verbrachte er in einem intellektuellen Umfeld, das seine spätere Karriere als Schriftsteller prägte. Zweig zeigte früh eine Begabung für Literatur und begann zu schreiben. Nach seinem Studium der Philosophie, Germanistik und Romanistik an der Universität Wien begann er seine Karriere als Schriftsteller und Journalist. Er reiste durch Europa und pflegte Kontakte zu prominenten zeitgenössischen Schriftstellern und Intellektuellen wie Rainer Maria Rilke, Sigmund Freud, Thomas Mann und James Joyce. Zweigs literarisches Schaffen umfasst Romane, Novellen, Essays, Dramen und Biografien. Zu seinen bekanntesten Werken gehören "Die Welt von Gestern", eine autobiografische Darstellung seiner eigenen Lebensgeschichte und der Zeit vor dem Ersten Weltkrieg, sowie die "Schachnovelle", die die psychologischen Abgründe des menschlichen Geistes beschreibt. Mit dem Aufstieg des Nationalsozialismus in Deutschland wurde Zweig aufgrund seiner Herkunft und seiner liberalen Ansichten zunehmend zur Zielscheibe der Nazis. Er verließ Österreich im Jahr 1934 und lebte in verschiedenen europäischen Ländern, bevor er schließlich ins Exil nach Brasilien emigrierte. Trotz seines Erfolgs und seiner weltweiten Anerkennung litt Zweig unter dem Verlust seiner Heimat und der Zerstörung der europäischen Kultur. 1942 nahm er sich gemeinsam mit seiner Frau Lotte das Leben in Petrópolis, Brasilien. Zweigs literarisches Erbe lebt weiter und sein Werk wird auch heute noch von Lesern auf der ganzen Welt geschätzt und bewundert.

Book preview

Stefan Zweig

Vint-i-quatre hores

de la vida d’una dona

Traducció:

Ramon Farrés

Títol original:

Vierundzwanzig Stunden aus dem Leben einer Frau (1927)

Coberta: Retrat (1884), original de M. Chaplin,

gravat per BH. Baude. Arxiu Lleonard Muntaner, Editor.

Primera edició: febrer de 2023

Edició digital: abril de 2023

© De la traducció: Ramon Farrés, 2023

© D’aquesta edició:

Lleonard Muntaner, Editor

carrer de Joan Bauçà, 33 - 1r | 07007 Palma (Mallorca)

[e-mail]

www.lleonardmuntanereditor.cat

Direcció de la col·lecció: Maria Muntaner i Jaume C. Pons Alorda

Maquetació e-book: Susana Cardona

e-ISBN: 978-84-19630-18-6

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només es pot dur a terme amb l’autorització dels seus titulars, a part de les excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a CEDRO (www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar-ne o escanejar-ne fragments.

A la nostra taula de la petita pensió de la Riviera on m’allotjava aleshores, deu anys abans de la guerra, havia esclatat una forta discussió, que inesperadament amenaçava de degenerar en disputa aferrissada o fins i tot hostil i injuriosa. La major part de les persones tenen una imaginació esmussada. Allò que no els afecta de manera immediata, que no clava amb insistència el seu tascó punxegut fins a fregar-los l’enteniment, poc aconsegueix encendre’ls; però si mai passa alguna cosa, per insignificant que sigui, davant mateix dels seus ulls, a tocar de la seva sensibilitat, de seguida se’ls desperta una passió desmesurada. Llavors compensen en certa manera amb una vehemència inoportuna i exagerada el fet de sentir-se tan rarament implicats.

Així va succeir en aquella ocasió amb les persones, totes elles d’una posició social ben respectable, que compartien la meva taula i habitualment solien conversar i fer broma entre si de forma pacífica, per disgregar-se al més sovint just després d’haver acabat l’àpat: el matrimoni alemany a les seves excursions fotogràfiques, el danès corpulent a la seva avorrida pesca, la distingida senyora anglesa als seus llibres, el matrimoni italià a les seves escapades a Montecarlo i jo a mandrejar a la gandula del jardí o a treballar. Aquesta vegada, però, ens vam quedar tots ben aferrats els uns als altres a causa de l’exacerbada discussió; i si algú de sobte s’aixecava, no era per acomiadar-se educadament, com en altres ocasions, sinó com a mostra de geniüda exacerbació, que, com ja he avançat, va ratllar gairebé l’aferrissament.

Cal dir que el succés que havia esvalotat de tal manera la nostra taula era prou especial tanmateix. La pensió on residíem tots set es presentava cap enfora com una vil·la independent —quina meravella la vista de les finestres estant sobre la platja arestada de roques!—, però en realitat no era altra cosa que la dependència econòmica del gran Palace Hotel, amb el qual estava comunicada pel jardí, de manera que els habitants de la pensió vivíem en contacte permanent amb els seus clients. Doncs bé, aquest hotel havia estat testimoni el dia anterior d’un escàndol de primera. Resulta que amb el tren de les 12 hores i 20 minuts (no em puc estar de donar l’hora de manera tan exacta, perquè és un detall important tant per a l’episodi en qüestió com per a l’agitada conversa a què he fet referència) havia arribat un jove francès i havia llogat una habitació de la banda de la platja, amb vistes al mar: això per si sol ja feia pensar en una posició més aviat acomodada. Però no va ser només la seva discreta elegància que va cridar positivament l’atenció, sinó sobretot la seva bellesa extraordinària i plena de simpatia: al mig d’una cara prima de noia, un bigoti ros i sedós amanyagava uns llavis de sensual calidesa; sobre el front blanc es rinxolaven els cabells castanys, suaus i ondulats; uns ulls suaus acariciaven amb cada mirada... Tot en la seva persona era suau, amanyagador, amable, però sense gens d’artificiositat ni afectació. Si bé de lluny, en un primer moment, recordava un xic aquelles figures de cera de color rosat, coquetament inclinades amb el bastó a la mà, que representen l’ideal de bellesa masculina als aparadors de les grans botigues de moda, en observar-lo més detingudament desapareixia qualsevol impressió de fatuïtat, ja que en ell (un cas raríssim!) l’encant era una cosa natural i innata, com si es tractés d’una emanació de la pell. En passar saludava tothom d’una manera alhora humil i cordial, i era realment agradable observar com en cada ocasió la seva gentilesa, sempre latent, es manifestava amb espontaneïtat. Quan una dama es dirigia al guarda-roba, corria a buscar-li l’abric; per a les criatures tenia sempre una mirada amable o una gracieta; es mostrava accessible i discret al mateix temps... En resum: semblava ser una d’aquelles persones afortunades que, partint del sentiment provat d’agradar a d’altres persones amb el seu rostre clar i el seu encant juvenil, transformen al seu torn aquesta seguretat en gentilesa. Entre els clients de l’hotel, la majoria grans i malaltissos, la seva presència tenia un efecte reconfortant, i amb aquell caminar victoriós de la joventut, amb aquella ventada de desimboltura i frescor vital que la gentilesa atorga de manera tan esplèndida a algunes persones, s’havia guanyat irresistiblement la simpatia de tots. Dues hores després de la seva arribada ja jugava a tennis amb les dues filles de l’ample i corpulent fabricant de Lió: Annette, de dotze anys, i Blanche, de tretze; i sa mare, la fina, dolça i del tot reservada Madame Henriette, somreia lleument tot contemplant amb quina coqueteria inconscient les seves dues filletes innúbils flirtejaven amb el jove foraster. El vespre va badoquejar durant una hora a la nostra taula d’escacs, explicant de tant en tant, i de forma no gens carregosa, alguna simpàtica anècdota, per anar a passejar tot seguit amunt i avall de la terrassa amb Madame Henriette, mentre el seu marit jugava com sempre al dòmino amb un soci seu; més tard encara el vaig veure amb la secretària de l’hotel a l’ombra de l’oficina, mantenint una conversa sospitosament familiar. L’endemà al matí va anar a pescar amb el meu company danès i va demostrar entendre-hi de manera sorprenent; després va conversar llarga estona amb el fabricant de Lió sobre política, demostrant ser al mateix temps un tipus divertit, ja que se sentien les amples riallades d’aquell home gras ressonant per sobre el rompent de les onades. Després de dinar —per comprendre la situació és necessari que relati amb exactitud com va repartir-se el temps en totes les seves fases— va estar-se de nou una hora al jardí amb Madame Henriette, tots dos sols, prenent el cafè, va jugar altra vegada a tennis amb les seves filles i va conversar amb el matrimoni alemany al vestíbul. A les sis, anant a tirar una carta, vaig trobar-me’l a l’estació. Ràpidament em va venir a l’encontre i em va explicar, com si hagués de disculpar-se, que l’havien cridat sobtadament, però que tornaria al cap de dos dies. El vespre va faltar efectivament al menjador, però només de persona, ja que a totes les taules no es va parlar sinó d’ell i tothom va lloar la seva manera de ser agradable i jovial.

Més tard, devien ser cap a les onze, jo em