Enemiga íntima: Una parella virtual, una estafa i un assassinat

By Susana Peix

El 8 de juny de 2019, els bombers van trobar el cos calcinat d'un home a casa seva, a Vilanova i la Geltrú. Unes hores més tard, el seu fill Ismael, espontàniament, va confessar davant dels Mossos d'Esquadra ser l'autor material de l'assassinat: «No he trobat cap altra sortida i he hagut de matar el meu pare. Li he clavat un ganivet a l'esquena».
Un cas que semblava resolt, el mateix dia dels fets, fa un gir inesperat per al cos policial en descobrir la possible implicació d'una tercera persona que hauria induït l'Ismael a cometre el crim.
Enemic íntim recull en forma de novel·la el que va viure l'Ismael durant un any a través del seu testimoni personal, de les dades extretes del sumari, de les proves que no es van incloure en la instrucció i de les entrevistes a persones del seu entorn més proper.

• Language: Català
• Publisher: Editorial Alrevés
• Release date: Mar 20, 2023
• ISBN: 9788419615213

Book preview

— 1 —

EL RECLUTAMENT

JULIOL 2018

L’Ismael es va dirigir al Pausa Coffee, on l’Alba els havia citat. Era la cafeteria on treballava l’Arnau, el seu amic de la infància, que a més a més era el xicot de l’Alba. Pel que semblava, aquesta tenia una cosa important a dir-los. L’Ismael va acudir a la cita pensant que, fos el que fos el que els volgués explicar, devia estar relacionat amb la fredor en la seva resposta quan li va explicar la moguda de la màfia la nit anterior. L’Alba li va dir que «estava tot controlat», però, per més voltes que hi havia donat durant la nit, continuava sense entendre a què es referia.

El que mai no hauria imaginat era el malson que desencadenaria aquella reunió a tres.

El Pausa Coffee era un bibliobar que quedava just a sobre de la biblioteca de l’Escola Politècnica Superior d’Enginyeria de Vilanova i la Geltrú, i era per això que era molt freqüentat per estudiants. Quan l’Ismael hi va arribar, l’Arnau i l’Alba ja hi eren. L’Alba s’havia assegut en una taula de l’interior, a tocar de l’entrada; era l’últim dia del mes de juliol i a la terrassa feia massa calor. Estava prenent un cafè i l’Arnau, que hi treballava com a cambrer i l’acabava de servir, continuava parlant amb ella. En veure entrar l’Ismael li va preguntar què volia prendre.

—El te de fruits vermells sona bé, amb llet d’avena, si us plau.

—Fet —li va contestar, i se’n va anar cap a la barra per preparar-lo.

L’Alba i l’Ismael van estar xerrant de coses trivials mentre esperaven que l’Arnau tornés amb el te. L’Alba li va preguntar com estava.

—Una mica desconcertat, la veritat, en quina moguda m’estic ficant —li va contestar l’Ismael—. Però m’imagino que avui tindré algunes respostes. Estan passant moltes coses…

—Ja… —va continuar l’Alba.

Semblava que l’Alba li diria alguna cosa més, però l’Arnau va tornar amb el te. El va deixar sobre la taula i es va quedar dret mirant la seva nòvia, donant a entendre que ja estava preparat per sentir què era el que els havia de revelar.

Aleshores, ella es va escurar una mica la gola, els va mirar als ulls a tots dos i va anunciar:

—He d’explicar-vos una cosa important. No estava previst fer-ho tan aviat. —Els va comentar que havia dubtat si fer-ho o no, perquè era alt secret. En explicar-ho, va afegir, es posava en risc i segurament també els posava en perill a ells. Finalment, s’havia vist obligada a explicar-ho—: No ho podeu dir a ningú —els va advertir—. Això ha de quedar entre nosaltres tres. És perillós.

L’Ismael i l’Arnau es van mirar i van fer que sí.

—Formo part d’un grup de mossos d’esquadra —els va confessar.

I sense cap més preàmbul, va començar a relatar un escenari que semblava sortit d’una pel·lícula d’espies.

Els va dir que es tractava d’un grup d’investigació, no reconegut oficialment, format per alguns civils i diversos mossos d’esquadra que havia conegut quan la van rescatar d’una situació de violència de gènere. Sobre aquest tema, els va explicar molt poc, només que havia viscut un infern per culpa d’un xicot que va tenir abans de sortir amb l’Arnau, cosa de la qual ja els parlaria amb més detall algun dia. Quan va aconseguir escapar-se d’aquell malson, va decidir col·laborar amb el grup de mossos que l’havia rescatat per ajudar altres dones que estiguessin en la mateixa situació que ella havia viscut. Els passava la informació de noies que patien maltractaments perquè hi poguessin actuar. Feia més d’un any que hi col·laborava i a poc a poc havia començat a tenir un paper més important dins de l’organització, fins a arribar a ser una de les líders del grup. En aquell punt, els va fer una proposta:

—Voleu formar part de l’equip?

L’Ismael i l’Arnau havien estat escoltant-la amb atenció, al principi una mica incrèduls, sobretot l’Arnau, que continuava en silenci, abraçat a la safata amb què havia servit el te. A l’Ismael les preguntes se li acumulaven al cap.

—Però… —va començar a dir.

L’Alba li va fer un gest perquè no parlés i li va dir que no era el moment, que ja els explicaria més coses quan calgués:

—Només us dic que el grup també es dedica a altres assumptes relacionats amb bandes mafioses de la zona. Per ara no puc explicar-vos res més.

* * *

A l’Ismael la proposta li va fer efecte. Per una banda, perquè la revelació que treballava per a un grup de mossos d’esquadra donava sentit a la resposta de l’Alba de la nit anterior. Li havia dit que tot estava controlat. Estaven al corrent de la moguda de la màfia. Però, sobretot, el va impressionar perquè formar part d’un equip d’investigació, i en concret de la policia informàtica forense, era un dels seus somnis de futur professional.

Illustration

— 2 —

ALBA

L’Ismael i l’Alba s’havien conegut feia dos mesos, a la primavera del 2018, al cap de poc temps que l’Arnau comencés a sortir amb l’Alba. Tots dos es coneixien des dels tres anys. Havien estat companys durant tota l’etapa escolar i van mantenir l’amistat en acabar els estudis, encara que cadascú prengués camins diferents.

L’Alba s’havia unit al grup d’amics i amigues quan va començar la relació amb l’Arnau, el 14 de maig d’aquell mateix any. Quedaven tots plegats per sortir de festa, per anar a la platja o per prendre alguna cosa en un grup més o menys nombrós segons el dia.

Al principi, l’Ismael i l’Alba parlaven ben poc, se saludaven amb un parell de petons quan es trobaven i quan s’acomiadaven i poca cosa més. Però de seguida van anar guanyant confiança i van començar a mantenir converses més íntimes.

L’Alba sempre es mostrava molt curiosa i acostumava a preguntar a l’Ismael coses de la seva vida personal i de la seva situació familiar. Es va interessar especialment per la relació que tenia amb els pares i amb la germana petita, que es deia Alba com ella, i també per l’economia familiar, que, a diferència de la del seu xicot, l’Arnau, era més folgada i còmoda. En concret, va mostrar molt d’interès per la feina del pare de l’Ismael, que a més de ser vigilant jurat es dedicava a fer inversions a la borsa.

—I guanya molts diners jugant a la borsa, el teu pare? —li va preguntar un dia l’Alba.

—No sempre —li va contestar l’Ismael—. Encara s’està refent d’un desastre de fa deu anys. Va perdre prop de noranta mil euros invertint en fons. Però ara ja ha après les regles del joc i ho està recuperant de mica en mica. De fet, m’està ensenyant com funciona.

En les seves cada vegada més llargues converses amb l’Ismael, l’Alba es mostrava preocupada per la seva situació laboral, que era força precària. Un matí, ja a l’estiu, li va explicar que havia estat mala estudiant i que després d’acabar l’ESO va començar un cicle mitjà d’administració que li va anar molt malament, i que tot seguit ho havia intentat amb un d’administració de justícia, i més tard amb un d’estètica. Al final els va deixar tots a mitges. Des d’aleshores anava saltant d’una feina a una altra. Va començar cuidant la filla de dos anys d’una veïna, després va treballar en una benzinera, en un supermercat… Sempre amb substitucions per vacances, contractes de poques hores, alguns fins i tot només d’uns quants dies.

—A l’abril vaig treballar només tres dies a l’estanc de la cantonada de Francesc Macià —li va dir—. Des de llavors no trobo res, és increïble que al juliol no necessitin ningú, ni tan sols per cobrir vacances.

L’Ismael l’entenia prou bé, perquè ell també estava passant una mala ratxa. L’ESO l’havia superat sense problemes, però havia repetit primer de batxillerat i, quan per fi va aconseguir superar aquella etapa, ho va fer amb unes notes tan baixes que no li van donar opció a estudiar el que volia a Vilanova. Va començar una carrera que no li agradava i la va deixar, així que havia tornat a perdre un altre any.

—Però ara ho tinc clar. Els meus pares fa temps que estalvien per pagar-me els estudis i m’ho he pres molt seriosament. De fet, m’he matriculat en dues carreres: Enginyeria Informàtica a la Rovira i Virgili de Tarragona i Enginyeria de Telecomunicacions a distància, a la Universitat Oberta de Catalunya. M’espera un curs intens! —Li va explicar que la seva idea era entrar al cos d’enginyers de l’Exèrcit de Terra per dedicar-se a temes de ciberseguretat o espionatge—. També he pensat a treure’m unes oposicions per a mosso d’esquadra, perquè una altra opció seria entrar a treballar com a policia informàtic forense… Ja ho veurem.

Illustration

— 3 —

JULIA

La Julia, l’hi va presentar l’Alba i va ser la primera xicota de l’Ismael.

Ell no havia tingut mai parella i en algunes converses, de les moltes que mantenia amb l’Alba, li havia comentat que estava convençut que les noies no s’hi fixaven pel seu aspecte, perquè estava molt gros i era lleig. Això de lligar, es lamentava, no era el seu fort. L’Alba li deia que no tenia raó, que hi havia noies a qui els agradaven els homes grandots, però a ell la seva experiència li deia el contrari.

L’Ismael sempre havia estat un nen molt alt per a la seva edat i amb una mica de sobrepès. De petit no l’havia preocupat gaire, i encara que a l’escola alguns companys se’n burlaven, era molt corpulent i això li servia per mantenir-los a ratlla. Però ja tenia vint anys i veia com la resta d’amics començaven relacions amoroses, i ell també en volia iniciar una. Era una cosa que li semblava poc probable pel seu sobrepès i també pel seu caràcter tímid, fins que un dia, a finals de juny, l’Alba el va sorprendre:

—Li he ensenyat una foto teva a una amiga —li va dir. I llavors li va comentar que es deia Julia i que la coneixia de l’escola. Li va explicar que la Julia, en veure la seva foto, li havia dit que li agradava molt—. Si vols te’n dono el número i li escrius —li va proposar.

—No, gràcies —va respondre l’Ismael—. M’estimo més conèixer-la en persona. Digue-li de quedar un dia i així ens coneixem.

La cosa semblava que quedaria així. L’Ismael no estava disposat a començar la seva primera relació de manera virtual, però l’Alba hi continuava insistint cada dia quan es veien. Li deia que almenys ho intentés, que no se sabia mai què podia passar.

Una tarda, l’Alba li va mostrar al mòbil la fotografia d’una noia de trets llatins molt maca, de cabells bruns, llargs i llisos.

—Mira aquesta noia, crec que et pot agradar —li va dir l’Arnau.

—Ja veurem —li va contestar l’Ismael.

—És la Julia —va afegir l’Alba fent-li l’ullet.

En mirar la foto, l’Ismael va veure que era una noia preciosa. La seva primera impressió va ser molt bona, la Julia li havia agradat.

Illustration

— 4 —

ESPERIT PROTECTOR

L’Ismael es volia dedicar a ajudar les persones.

Des de petit, tenia tendència a protegir els més vulnerables. Com molts nens i nenes, durant la infància deia que volia ser astronauta i viure aventures, també va pensar a ser pilot i va ser més tard que va voler ser metge.

—Per curar la gent —deia quan l’hi preguntaven.

El que tenia clar era que volia ajudar. Com fer-ho seria el que hauria de descobrir amb el temps, però aquesta era la seva vocació. I el coneixement era el camí per aconseguir-ho.

El fet de tenir una vida social pràcticament inexistent al llarg de la infància i els inicis de l’adolescència el va empènyer a buscar altres al·licients que el fessin sentir-se bé, i va trobar en la tecnologia un refugi que determinaria la seva manera de ser i de pensar tota la vida. Va començar desmuntant uns quants aparells electrònics per veure com eren per dins. Els remenava i intentava reparar-los quan es feien malbé. Tenia molta paciència, així que va anar aprenent-ne de mica en mica i de manera autodidacta. Mirava tutorials a internet i va començar a practicar sempre que podia amb els ordinadors que trobava a l’abast. A mesura que anava aprenent, s’adonava que un ordinador era com un cos humà, però molt més fàcil de muntar i desmuntar i, fins i tot a vegades, d’arreglar. Així va descobrir la seva passió per la informàtica.

Els ordinadors, igual que les persones, estaven formats per diferents components que interactuaven, i cadascun tenia una finalitat. Si fallava un de sol d’aquests components, n’afectava el funcionament general. Aquests errors es podien diagnosticar per trobar el bug i, tot sovint, l’error es podia corregir per donar pas a la solució del problema, cosa que sanava el sistema. Era com un metge d’ordinadors.

Gairebé sense adonar-se’n, l’Ismael va anar prenent consciència del que realment li interessava i va decidir que volia dedicar-s’hi, perquè a més hi tenia traça. Als setze anys havia superat en coneixements ofimàtics els seus pares, i aleshores va començar a portar tots els assumptes informàtics de la casa, i continuava tenint aquella afició. Va ser qüestió de temps que descobrís com n’era, de fascinant, el món de l’univers virtual. Amb els coneixements necessaris, podies entrar pràcticament en qualsevol sistema i només de pensar que podia accedir a llocs prohibits se li disparava la dopamina. Va ser llavors que va començar a prendre consciència de la importància de la informació i del poder que aquesta tenia. Tot això, unit a la seva vocació d’ajudar les persones, el va portar a centrar els estudis en la informàtica i les telecomunicacions. Va ser llavors que es va començar a plantejar futurs laborals possibles, entre els quals hi havia el de treballar en una empresa per intentar vulnerar-ne el sistema informàtic, descobrir-hi fissures i reforçar-ne la seguretat, o passar a formar part d’un grup d’intervenció policial forense o, fins i tot, entrar a l’exèrcit per bloquejar possibles terroristes, espies o hackers.

El que cada cop tenia més clar era que volia dedicar-se a qüestions de seguretat per ajudar les persones, ja fos des de la defensa o des de la protecció.

Tot això ho va explicar a l’Alba…

Illustration

— 5 —

JULIA

L’Ismael va trigar uns dies a obrir una conversa de xat amb la Julia.

La insistència de l’Alba perquè ho fes va acabar convencent-lo. Ella li va passar els comptes d’Instagram de la Julia, en tenia dos: @juliii_g05 i @dreamsgirl05. Els va buscar i va començar a seguir-los. Va estar mirant les fotos que tenia penjades, que eren poquetes, i va fer un like a la majoria. Li semblava una noia molt bonica. A més, sabia per l’Alba que també vivia a Vilanova, així que si hi hagués química seria fàcil conèixer-la.

Finalment, a principis de juliol l’Ismael es va decidir a escriure-li un missatge de WhatsApp. La Julia no va trigar a respondre-li.

6 juliol 2018 (xat de WhatsApp entre l’Ismael i la Julia)2

22:10

Ismael —Hola, soc l’Isma!

Julia —Ei! Tenia ganes de coneixe’t.

Ismael —Això em va dir la teva amiga Alba.

Julia —Quina una l’Alba, hahahaha ;)

Ismael —He vist al teu insta que estàs estudiant medicina…

Julia —Sí, medicina i assistent social.

Ismael —Ostres, dues carreres…

Et pregunto per la teva vida social o ens posem a plorar ja?

Julia —HAHAHAHA, quin cabró!

Ets molt graciós!

Però no n’hi ha per tant… I tu?

Ismael —M’he matriculat en enginyeria informàtica i en telecos.

Vaig tard dos anys però m’he posat les piles.

D’aquesta manera van iniciar una relació virtual.

* * *

Al principi, l’Ismael se sentia una mica incòmode i distant xatejant amb la Julia, però de seguida es va adonar que intercanviar-hi missatges era molt fàcil. Reia per qualsevol gràcia que li escrivia, i això va fer que a poc a poc s’anés enganxant a una relació, de moment virtual, en què cada vegada se sentia més còmode…

Cada nit es comunicaven per WhatsApp, Instagram o Telegram. L’Ismael tenia ganes de conèixer-la en persona i li preguntava cada dos per tres quan es podrien veure, o li demanava que li enviés alguna foto. No obstant, la Julia sempre li posava excuses, li deia que li feia vergonya i que ja es coneixerien més endavant, que s’estimava més continuar xatejant. Insistia a assegurar-li que encara tenia moltes coses per explicar-li de la seva vida abans de quedar i veure’s en persona.

Ben aviat començaria a fer-ho.

* * *

Mentre l’Ismael estava coneixent la Julia, se li va creuar una altra persona a la vida.

El 19 de juliol de 2018, va arrencar a Vilanova i la Geltrú l’onzena edició del festival de música i cultura catalana El Tingladu. L’Ismael no es va atrevir a convidar-hi la Julia, feia només dues setmanes que havien començat a escriure’s. A més, ja havia quedat per anar-hi divendres amb alguns amics per veure un dels seus grups favorits, els sevillans SFDK, pioners del rap en castellà. Els havia descobert quan encara es deien Straight From The Korner, fent referència al lloc on es reunien per assajar, i en va seguir els passos a mesura que s’anaven fent més populars, que va ser quan van canviar el significat de les sigles amb les quals en aquell moment se’ls coneixia: Siempre Fuertes De Konciencia. Abans de la seva actuació, va haver d’empassar-se el raper Valtònyc, que no era el seu estil, i tenia la idea d’anar-se’n quan acabessin els SFDK, cap a la una de la matinada, però va decidir quedar-se a sentir els valencians Zoo perquè va conèixer la Berta.

A ella també li agradaven els SFDK, de manera que l’Ismael va tenir una bona excusa per trencar el gel i xerrar-hi una estona. Després van continuar parlant d’altres interessos comuns, com els jocs d’ordinador. La Berta era una crac al Guild Wars 2 i l’Isma li va proposar de quedar per jugar en línia perquè ella li ensenyés a jugar-hi. Es va sentir tan còmode parlant amb ella, que abans d’acomiadar-se li va demanar el seu insta, i des d’allà mateix va començar a seguir-la. Van quedar per obrir-se per l’app. Després van coincidir un parell de nits més a les sortides nocturnes que feien amb els seus grups d’amics respectius. Cada cop que es veien se saludaven i xerraven durant una estona. Una de les tardes en què van fer xat, la Berta, tal com havien parlat la nit del concert, li va ensenyar a jugar al Guild Wars 2. Era realment bona!

Les dues setmanes següents, l’Ismael va alternar les converses amb la Berta, molt tranquil·les i calmades, amb les que mantenia amb la Julia, que eren tot el contrari.

21 juliol 2018 (xat de WhatsApp entre l’Ismael i la Julia)

19:35

Ismael —M’ha dit l’Alba que vius a Vilanova.

Julia —Sííí! ;) Bé, de vegades visc a Andorra amb els meus avis.

Ismael —Ah, no vius amb els teus pares?

Julia —La meva mare va morir fa un temps… És que… el meu pare la maltractava i es va suïcidar.

Amb aquesta notícia impactant, l’Ismael va entrar de ple en el drama familiar de la Julia.

Illustration

_________________________

2. Les converses que no estan ressaltades amb el fons en gris són recreacions de l’autora, a partir de les vivències relatades per l’Ismael.

— 6 —

EL DRAMA FAMILIAR DE LA JULIA

La Julia li va explicar una cosa que, en lloc d’allunyar-lo, va fer que l’Ismael s’enganxés irracionalment a aquella relació. L’Ismael tenia una mena de do quan parlava amb les persones, aconseguia que hi confiessin amb facilitat, per la qual cosa va trobar normal que la Julia li expliqués tot allò gairebé sense coneixe’l.

Ella li va explicar que en morir la seva mare se n’havia anat a viure amb els seus avis a Andorra, i que ara vivia amb el seu germà Juan, dos anys més gran que ella, a Vilanova. Per sort, la família era molt rica, gràcies als negocis del seu avi, i tenien unes quantes cases, no només a Vilanova, sinó també a Andorra i a Madrid. Li va dir que aviat s’hauria de tornar a mudar a un altre pis per un problema amb el pare.

25 juliol 2018 (xat de WhatsApp entre l’Ismael i la Julia)

21:05

Julia — Per culpa dels tripijocs del meu pare he de canviar sovint de residència, és difícil d’explicar…

Ismael —Tripijocs?

Però quin problema tens amb el teu pare?

Llavors la Julia li va dir una cosa que el va commoure:

Julia —M’he involucrat en un tema complicat, Isma.

És molt perillós…

Ismael —De què es tracta?

M’ho pots explicar, si vols, no et preocupis.

La Julia va trigar tres hores a contestar-li aquell darrer missatge. L’Ismael va pensar que potser era un tema massa personal i que no volia explicar-l’hi tan aviat, així que no hi va insistir, però finalment la Julia li va respondre.

25 juliol 2018 (xat de WhatsApp entre l’Ismael i la Julia)

23:57

Julia —T’ho explicaré, però per favor no ho pots dir a ningú.

És perillós.

Ismael —No et preocupis, pots confiar en mi.

Aleshores, li va explicar que el seu pare pertanyia a un grup mafiós de la zona del Garraf que traficava amb drogues. Li va contar que, a causa dels seus tripijocs, havia contret un deute amb els mafiosos i, a causa d’aquell assumpte tan delicat, ella s’havia vist obligada a entrar en aquella màfia per saldar el deute del seu pare venent droga.

Julia — Ho deixaré. Ja ho he decidit.

Però fins que no ho aconsegueixi és millor que no ens coneguem.

No vull posar-te en perill…

Illustration

— 7 —

INCIDENT AL PÀRQUING

Ala mort de la mare, calia sumar-hi la del seu avi, motiu pel qual la Julia havia tornat a viure temporalment a Vilanova amb el seu germà. Però el seu germà tampoc no era un sant, ja que també havia estat involucrat en el tràfic d’estupefaents al costat del seu pare. No obstant això, en aquell moment, segons li va dir, s’ocupava d’ella. A l’Ismael no li feia gaire gràcia, tot això, i esperava que quan es coneguessin en persona la situació canviés.

Sobre el grup mafiós en què havia entrat, la Julia li va remarcar que era molt perillós i que haver-lo conegut a ell l’havia ajudat a prendre la decisió de deixar-lo, tot i que encara no havia venut prou droga per saldar el deute del seu pare. El seu avi l’havia nomenat hereva universal, de manera que podria pagar sense problemes el que en quedava pendent.

Dos dies després d’explicar-li tot allò de la seva implicació amb el grup mafiós, l’Ismael va rebre un missatge que ho va alterar tot:

27 juliol 2018 (xat de WhatsApp entre la Julia i l’Ismael)

23:05

Julia —Isma, no t’espantis, però… m’han clavat una pallissa.

L’Ismael va llegir el missatge al telèfon i el cor va començar a bategar-li amb força. Va intentar trucar-li, però no li va contestar. Aleshores, li va escriure.

Ismael —Julia, què ha passat?

On ets?

A la part superior de la pantalla, va poder veure que la Julia estava escrivint:

Julia —No em truquis, és perillós.

Pot ser que el meu telèfon estigui punxat.

L’Ismael es va quedar perplex, alhora que anava llegint tots els missatges que li escrivia la Julia. Mantenia la serenitat, malgrat el que li estava explicant.

Julia — Aquesta gent m’ha agafat desprevinguda.

Els he dit que volia deixar la venda de droga i m’han dit que no em serà tan fàcil deixar-ho. M’han enxampat sola al pàrquing de casa meva.

Ismael —Encara hi són?

Truco a la policia i vinc.

Julia —NO! No truquis a la policia.

El meu germà s’encarregarà de tot.

Estic molt espantada.

No vinguis.

És molt perillós.

Sense fer cas de l’advertència de la Julia, l’Ismael va desar el telèfon a la butxaca dels pantalons, va sortir corrents de casa seva i va anar fins a l’edifici on la Julia li havia dit que vivia, que era a menys de cinc-cents metres. Sentia el cor a punt de saltar-li del pit i estava gairebé sense aire de tant córrer. Es va aturar a la cantonada i va contemplar amb atenció l’entrada del pàrquing per si hi detectava cap moviment. Després va observar detingudament els voltants de l’edifici. Allà no hi havia ningú.

Va començar a caminar cap a l’entrada del pàrquing, sense deixar de mirar a tot arreu, quan va sentir que li vibrava el telèfon dins la butxaca. En mirar la pantalla, va veure que era un missatge de la Julia:

27 juliol 2018 (xat de WhatsApp entre la Julia i l’Ismael)

23:35

Julia —Soc a l’hospital. M’hi ha portat el meu germà.

L’Ismael li va preguntar a quin hospital era, però el missatge ja no va arribar a la Julia. Apareixia un únic tic a la dreta del text.

* * *

Després de l’incident del pàrquing, l’Ismael va seguir sense tenir notícies de la Julia durant uns quants dies. Estava molt preocupat pel que li podia haver passat. Al cap de tres dies, la Julia va donar senyals de vida, com sempre a través del xat.

30 juliol 2018 (xat de WhatsApp entre la Julia i l’Ismael)

08:30

Julia —Hola, Isma.

Estic millor de la pallissa.

El meu germà em va donar somnífers i calmants. He estat dormint fins ara.

Ismael —Ets a casa?

Vinc a veure’t.

Julia — No, no hi pots venir. Estem vigilats.

Avui els de la màfia m’han citat per solucionar aquest tema al restaurant Ikki.

Ismael — Hi vaig amb tu, és molt a prop de casa meva.

Julia — No et preocupis, que m’hi acompanya el meu germà.

És millor que no sàpiguen res de tu.

Ismael — Com vulguis, però si us plau digue’m alguna cosa així que puguis.

Jo estic bé, però em quedaré més tranquil quan et pugui veure i saber que tu també ho estàs.

Julia — Et dic alguna cosa, tranquil.

Ja saps que ara no és possible que ens vegem.

I va tallar la comunicació.

L’Ismael va esperar tota la tarda que la Julia li escrivís. Mirava el telèfon a cada moment esperant-ne notícies. S’aixecava i caminava per la terrassa de casa seva com un tigre engabiat, sense poder contenir el nerviosisme. Havia dit a la Julia que estava tranquil, però el pas de les hores i l’absència de notícies li estaven provocant un nus a l’estómac. En veure’l entrar i sortir cada dos per tres, la seva mare li va preguntar si li passava res.

—No, no t’amoïnis, estic bé —li va dir.

Prop de les nou del vespre, es va il·luminar la pantalla del telèfon amb un missatge de la Julia. Va introduir la contrasenya tan ràpid com va poder i en va llegir el missatge:

30 juliol 2018 (xat de WhatsApp entre la Julia i l’Ismael)

20:48

Julia —Ja soc a casa!

Ell va escriure la resposta. Els dits li volaven sobre les lletres:

Ismael —Com ha anat?

Julia —Crec que bé. Però estic molt angoixada per l’Alba.

Ismael —Per l’Alba? Què hi té a veure, ella?

Julia —He ficat la pota, Isma… Crec que l’he posat en perill.

Ismael —Però què ha passat??

«Què hi té a veure l’Alba amb la reunió de la Julia amb els de la màfia?», va pensar l’Ismael. No entenia res. Necessitava que la Julia li expliqués què havia passat perquè l’Alba també estigués en perill.

La Julia l’hi va explicar i ell encara es va sorprendre més.

Julia —Érem a l’Ikki intentant arribar a un acord amb els de la màfia i he vist passar l’Alba per la vorera del davant. Sense ser-ne conscient, m’he quedat mirant-la. Els de la màfia se n’han adonat i m’han preguntat qui era. Jo els he dit que no era ningú… Però he vist com en sortien dos i la seguien. Segur que l’he posat en perill! Illustration

Ismael —Calma’t, Julia. Vinc a casa teva…

Julia —No! No vinguis. Segur que em vigilen. Són molt perillosos, Isma.

Aleshores, la Julia li va demanar un favor. Li va pregar que anés a parlar amb l’Alba per alertar-la. Ella no ho podia fer, se n’havia d’encarregar l’Ismael, perquè estaven barallades.

Ismael — D’acord, hi parlaré, però què us ha passat?

L’Alba no me n’ha dit res.

Julia — Ja t’ho explicaré en un altre moment, ara no ho entendries.

Si us plau, és important que parlis amb ella i que li diguis que està en perill.

També li va demanar que protegís l’Alba, que la cuidés, i finalment li va anunciar:

Julia — Me’n vaig amb el meu germà uns dies a la casa de Madrid fins que això es calmi. És millor que no parlem durant un temps. Puc tenir el telèfon punxat…

I, sense dir res més, es va acomiadar.

Illustration

— 8 —

ALBA, ESTÀS EN PERILL

30 juliol 2018 (xat de WhatsApp entre l’Ismael i l’Alba)

21:24

Ismael —URGENT!! Alba, haig de parlar amb tu.

Alba —Som a casa de l’Arnau. Vine i ens expliques.

Després de llegir el missatge, l’Ismael va dir als seus pares que se n’anava.

—A aquestes hores? Si soparem de seguida —es va estranyar la seva mare—. Segur que va tot bé?

—Sí, tot en ordre, però haig d’anar un moment a casa de l’Arnau —es va justificar—. Ja soparé quan torni.

—A Cubelles? —li va preguntar el seu pare.

—Sí, me n’hi vaig en tren, no crec que trigui. Si no, ja us diré alguna cosa.

L’Ismael va sortir de casa i va anar caminant fins a l’estació, on va pujar a un tren que sortia en direcció a Sant Vicenç de