D13: Crònica judicial

By Emmanuel Carrére

El periodisme convertit en literatura a través de la perspicaç mirada de Carrère.

D13: divendres 13 de novembre de 2015. En tres punts diferents de París es produeixen atemptats gihadistes. El més greu és el de la sala Bataclan, on actuen els Eagles of Death Metal. Els atacs deixen més d’un centenar de morts i més de quatre-cents ferits. Anys després, entre el setembre de 2021 i el juny de 2022, se celebra el judici al Palau de Justícia de la capital francesa. Hi ha catorze acusats: el principal és l’únic supervivent d’entre els terroristes de l’Estat Islàmic que van participar en la massacre. Va sobreviure perquè no va detonar el seu cinturó d’explosius. Va fallar el mecanisme? Va tenir por? O potser un fugaç moment de penediment i humanitat? La resta són col·laboradors en diferents graus. I encara hi ha els testimonis, els familiars de les víctimes, els advocats defensors, els fiscals, els membres del tribunal...

Emmanuel Carrère fa el seguiment del judici i n’escriu una crònica setmanal per a L’Obs. Els textos són la base d’aquest llibre, en què trobem la narració del procés: la veu de les víctimes, els arribistes que van provar de fer-se passar per víctimes, els herois que van ajudar a detenir els criminals, els detalls entre bastidors... La dimensió humana i la dimensió política. El resultat és un volum esglaiador i un testimoni necessari. El periodisme convertit en literatura a través de la perspicaç mirada de Carrère.

• Language: Català
• Publisher: Editorial Anagrama
• Release date: Apr 5, 2023
• ISBN: 9788433918512

Emmanuel Carrére

Emmanuel Carrère (París, 1957) se ha impuesto internacionalmente como un extraordinario escritor con seis celebradas novelas de no ficción. Así, El adversario: «Novela apasionante y reflexión de escalofrío» (David Trueba); Una novela rusa: «Un relato original, multidireccional y perturbador» (Sergi Pàmies); De vidas ajenas (el mejor libro del año según la prensa cultural francesa): «Estremecedora e imprescindible» (Sònia Hernández, La Vanguardia); Limónov (galardonado con el Prix des Prix como la mejor novela francesa, el Premio Renaudot y el Premio de la Lengua Francesa): «Fascinante» (Llàtzer Moix, La Vanguardia); El Reino (mejor libro del año según la revista Lire): «Una muestra de gran inteligencia narrativa, una obra escrita en estado de gracia» (Isaac Rosa, El País); Yoga: «Un libro fuerte, instintivo y vertiginoso sobre la dura profesión de vivir» (Ángeles López, La Razón). En Anagrama también se han publicado sus libros de reportajes periodísticos Conviene tener un sitio adonde ir y Calais y su biografía de Philip K. Dick Yo estoy vivo y vosotros estáis muertos, y se han recuperado cuatro novelas de sus inicios, Bravura, El bigote, Fuera de juego y Una semana en la nieve (Premio Femina), así como el ensayo El estrecho de Bering. En 2017 fue galardonado con el Premio FIL de Literatura en Lenguas Romances y en 2021 recibió el Premio Princesa de Asturias de las Letras, ambos en reconocimiento al conjunto de su obra. Su último libro es V13. Crónica judicial. Fotografía © Maria Teresa Slanzi.

Book preview

Índex

Coberta

Les víctimes

El primer dia

Al box

Acusacions particulars

El xacal

Gran traumatisme facial

La maia, del carillon

«Ocupeu- vos dels vius»

Nadia

A la pista

Amuntegats

Creuar la mirada

Dos pares

Els oblidats

Els acusats

Tres germans

Comença la partida

El dia d’hollande

«Individus sortits d’enlloc»

L’estació seca

Tres seients plegables davant del box

Què és pitjor?

Al café des béguines

Sota el sol de rojava

Taqiyya

Epidèmia de silenci

Un vell camerino de pladur fet un fàstic

El comboi de la mort

El fons del fons

Logística del terror

Compte enrere

En mohamed abrini es treu la màscara

Les vambes taronges de l’Abdelhamid

L’última versió d’en Salah Abdeslam

Els repatriadors

El tribunal

Parlem de diners

You can’t kill rock’n’roll

Angoixa de mort imminent

Els cavallers penalistes

El teló esquinçat

La setmana dels menors

Combats d’honor

Final

Agraïments

Postfaci: un periodista

Notes

Crèdits

Les víctimes

EL PRIMER DIA

La tornada

8 de setembre de 2021, dotze del migdia. Île de la Cité, sota una gran protecció policial. Uns quants centenars de persones passem per primer cop el control de seguretat que haurem de passar cada dia durant tot un any. És probable que els tornem a saludar sovint, els agents a qui ara diem bon dia. Els advocats amb la identificació penjant d’un cordill negre, els periodistes amb el cordill taronja, les víctimes amb el cordill verd o vermell: cares que es tornaran familiars. N’hi ha que acabaran sent amics, el grupet de gent amb qui farem el camí, intercanviarem notes i impressions, ens rellevarem quan les jornades siguin massa llargues i anirem a fer un got, tard, a la Brasserie des Deux Palais quan siguin massa esgotadores. La pregunta que ens fem tots: comptes venir sempre? Sovint? Com t’organitzes la resta de la vida? La família? Els nens? N’hi ha que, ho sabem d’entrada, vindran només els dies previsiblement més intensos. Altres s’han promès que vindran cada dia, que viuran tant les estones mortes com els moments culminants. Soc un d’ells. Aguantaré?

Programació

A finals de juliol se’ns va dir que el procés no duraria sis mesos, sinó nou. Un curs escolar, un embaràs. La programació, però, no ha canviat. El que ha canviat és el temps que es dedicarà a les víctimes. N’hi ha unes 1.800. Encara no se sap quantes prestaran testimoni. Són lliures de presentar-se o desistir fins a l’últim moment. Se’ls concedeix, de mitjana, mitja hora a cadascun; ara bé, qui gosarà dir «s’ha esgotat el temps de paraula» a algú que busca les paraules per explicar l’infern del Bataclan? Potser la mitja hora es convertirà en una hora, els sis mesos van camí de convertir-se en un any, i no dec ser l’únic que avui es pregunta per què em disposo a passar-me un any de la meva vida tancat en una sala d’audiències gegant amb una mascareta a la cara, cinc dies per setmana, i despertar-me a trenc d’alba per passar a net les notes de la vigília abans que siguin il·legibles, cosa que clarament implica no pensar en res més ni tenir, durant un any, cap altra vida. Per què? Per què em faig passar per això? Per què havia de proposar a L’Obs aquesta crònica continuada? Si fos advocat o tingués algun paper en el gran engranatge de la justícia, no hi hauria dubte: faria el meu ofici. I el mateix si fos periodista. Però, sent un escriptor a qui ningú demana res, i que, com diuen els psicoanalistes, actua només segons el seu desig? Quin desig tan estrany. Els atemptats no em van afectar, no van afectar ningú del meu entorn. Ara bé, la justícia m’interessa. En un llibre vaig descriure el protocol d’un tribunal penal, i en un altre la feina obscura d’un jutjat civil. El que comença avui no és, com s’ha dit alguna vegada, el Nuremberg del terrorisme: a Nuremberg s’hi van jutjar alts dignataris nazis, i aquí es jutjarà només segones espases, perquè tots els que van matar són morts. Però serà igualment una cosa enorme, inèdita, a la qual vull assistir: primer motiu. Un altre és que, sense ser especialista en l’islam i ni molt menys arabista, les religions i les seves mutacions patològiques m’interessen, i també aquesta pregunta: on comença la patologia? Quan es tracta de Déu, on comença la follia? Què tenen al cap, aquesta gent? Però el motiu principal no és aquest. El motiu principal és que centenars d’éssers humans que tenen en comú el fet d’haver viscut aquella nit del 13 de novembre de 2015, d’haver-hi sobreviscut o d’haver sobreviscut als seus éssers estimats, s’alçaran davant nostre i parlaran. Dia rere dia, escoltarem experiències extremes de mort i de vida, i em penso que, entre el moment d’entrar a la sala d’audiències i el de sortir-ne, alguna cosa s’haurà mogut dintre nostre. No sabem què n’esperem, no sabem què passarà. Som-hi.

La caixa

S’ha repetit moltes vegades que serà el procés del segle, un procés per a la Història, un procés exemplar. Hi ha qui s’ha preguntat quin marc podria estar a l’altura d’aquesta gran campanya publicitària en favor de la justícia. El nou palau, obert fa tres a anys a la Porte de Clichy, al nord de París? Massa modern, massa lluny del centre. Un institut? No seria prou solemne. Una sala d’espectacles? De mal gust, després del Bataclan. Finalment s’ha triat el venerable jutjat de l’Île de la Cité, entre la Sainte-Chapelle construïda per a sant Lluís i el Quai des Orfèvres, per on passeja l’ombra del comissari Maigret, i com que no hi havia cap sala prou gran, al saló dels passos perduts s’hi ha construït aquesta caixa de conglomerat blanc de 45 metres de llarg per 15 d’ample, sense cap finestra, que pot hostatjar sis-centes persones i que ha costat set milions d’euros a l’Estat. El primer dia no hi ha prou lloc per a tothom, i es fa un sorteig per decidir quins periodistes hi entraran. Només de L’Obs ja som tres: la Violette Lazard i en Mathieu Delahousse –que seguiran el procés per al web, al ritme febril de la premsa diària– i jo, que el segueixo al ritme més còmode de la revista: 7.800 caràcters la setmana, lliurats dilluns i publicats dijous, a l’antiga. Esperem complementar-nos. La Violette i en Mathieu són peixos grossos de la crònica judicial –ells en diuen «periodisme de tribunals»–, una corporació unida i afectuosa, plena de personalitats fortes amb qui m’he fet en altres moments i que estic content de retrobar. Tenir-los al costat em tranquil·litza, i ells es comporten com a bons companys amb el novençà maldestre que els deixen a càrrec. El sorteig atorga un lloc a L’Obs, i me’l cedeixen com a regal de benvinguda. Quedo encaixonat entre l’enviat especial del New York Times i el de Radio Classique. Radio Classique hi envia algú, és delirant, però la Violette i en Mathieu ja m’han avisat: les coses no trigaran a calmar-se. Els equips de televisió que ara frisen a l’entrada de la sala perquè tenen prohibit filmar-ne l’interior recolliran el material, l’enviat especial de Radio Classique tornarà a les simfonies i ja només quedaran els de veritat, els especialistes en crims i terrorisme (ells en diuen «terro»). Els bancs on seiem són molt incòmodes, angulosos, sense gens d’entapissat. No hi ha pupitres ni tauletes: hem d’escriure directament a l’ordinador, o, com jo, en un quadern, i és difícil no pensar que serà dur, passar mesos i mesos prenent notes sobre els genolls, canviant constantment de posició per minimitzar la incomoditat. A més a més, estem lluny. Lluny de l’escenari teatral que és la sala d’audiències, tant que sobretot mirarem les pantalles per on es retransmet el judici. La veritat, és una mica com seguir el procés per televisió. 12:25 h, tremolor general. Els acusats entren al box, custodiats per una nodrida escorta de gendarmes. En veiem més el reflex al vidre que no pas a ells rere els reflexos. Ens aixequem, estirem el coll, ens preguntem: hi és? Sí, hi és. En Salah Abdeslam. És aquell, el del polo negre, el que ha quedat més lluny, l’únic membre supervivent del comando. No l’han posat expressament al fons del box perquè no el puguem veure, sinó per una qüestió d’ordre alfabètic. És el primer d’una llarga sèrie de cognoms amb A: Abdeslam, Abrini, Amri, Attou, Ayari. Timbres estridents. Una veu anuncia: «El tribunal». Tothom s’aixeca, com a missa. El president i els altres quatre magistrats fan l’entrada, s’asseuen. Amb un punt d’accent marsellès, el president diu: «Seguin, sisplau, s’inaugura la sessió». Hem començat.

AL BOX

Passem llista

En els tribunals penals, la justícia la imparteix un jurat popular format per ciutadans triats a l’atzar. En els casos de terrorisme, per por de represàlies, el tribunal el formen magistrats professionals que assumeixen el risc com a part de la feina. Així doncs, entorn del president hi ha quatre magistrats, o més ben dit quatre magistrades. Ja ens hi acostumarem, però l’efecte és estrany. Tot plegat té a veure amb el fet que la justícia és una professió masclista i alhora majoritàriament femenina, una realitat que va de la mà del fet que cada cop està més mal pagada. Es diu que el procés de Charlie Hebdo, el gener passat, no va funcionar perquè el president no tenia prou autoritat, i és per això que en aquest cas s’ha triat el senyor Jean-Louis Périès, magistrat a punt de jubilarse, sòlid, astut, net d’un secretari judicial del tribunal de Foix, a l’Arieja, i fill del jutge d’instrucció del cas Dominici, la tragèdia rural que va ser un dels grans casos de la crònica negra nacional durant els anys cinquanta. En Périès, de fet, té cara de pagès. O de professor d’institut a l’antiga, d’aspecte sever d’entrada però amb bon fons. Comença passant llista. Dels vint acusats del procés, n’hi ha catorze de presents, onze dels quals al box. Sembla prou complicat, però m’he passat l’estiu espigolant un document anomenat ordre de processament, que resumeix en 378 pàgines el sumari d’instrucció de 542 volums, que es veu que posats l’un sobre l’altre farien 53 metres d’alçada, o sigui que no vaig gaire perdut. Els nou membres del comando, els que van matar 130 persones a l’Stade de France, al Bataclan i a les terrasses de l’est de París, són tots morts: en el seu cas, l’acció de la justícia ha acabat. N’hi ha sis més que no han respost a la convocatòria del tribunal «sense excusa vàlida», deplora el president (tot i que sí que en tenen una, i és que ells també són morts, però com que no se’n té la certesa absoluta, continuen estant acusats). Dels catorze restants, tres compareixen lliures, perquè els càrrecs que se’ls imputen són menys greus, però estan obligats a venir cada dia i seure davant del box. Els onze restants són còmplices dels atemptats en grau divers: n’hi ha que hi estaven ficats fins al coll i algun cas més discutible. M’he fet una petita fitxa, aquesta.

Llista d’acusats

SALAH ABDESLAM, la vedet del procés. Nascut a Molenbeek, un barri de Brussel·les que passa per ser un cau de musulmans radicalitzats, germà petit d’en Brahim Abdeslam, suïcidat al cafè Comptoir Voltaire, havia de fer el mateix però no se sap si el cinturó explosiu no li va funcionar o si va ser ell que va renunciar-hi a l’últim minut. Només ell ho pot dir. Ho dirà?

MOHAMED ABRINI, amic d’infància d’en Salah Abdeslam, també del barri de Molenbeek, apareix sempre al seu costat en els preparatius logístics. Forma part del que ell mateix ha anomenat «el comboi de la mort»: els tres cotxes, un Seat, un Polo, un Clio, a bord dels quals els deu membres del comando van fer, el 12 de novembre, el viatge entre Charleroi i París.

OSAMA KRAYEM, de nacionalitat sueca, arribat de Síria a finals de l’estiu de 2015 per participar en atemptats a París i a Brussel·les. Combatent aguerrit, passa per ser, d’entre els presents al box, el de més rang alt dins l’Estat Islàmic.

SOFIEN AYARI, mateix perfil que l’Osama Krayem. Arriba amb ell de Síria, és detingut el 18 de març de 2016 juntament amb en Salah Abdeslam. Com que van disparar a uns policies, ja ha estat condemnat a vint anys de presó a Bèlgica, i encara ha de ser jutjat en el procés dels atemptats que van deixar trenta-dos morts i tres-cents quaranta ferits al metro i a l’aeroport de Brussel·les el 22 de març de 2016. En termes generals, el judici dels atemptats de París i el dels atemptats de Brussel·les, que tindrà lloc la tardor de 2022, s’encavalquen. Una part dels acusats de París també estan acusats a Brussel·les i encadenaran un judici amb l’altre.

MOHAMED BAKKALI, especialista en logística, es va ocupar sobretot de llogar amagatalls a Brussel·les. L’estiu de 2015 participa en un atemptat –frustrat– al tren Thalys, pel qual ja l’han condemnat a vint-i-cinc anys de presó a Bèlgica.

ADEL HADDADI i MOHAMED USMANI van sortir tots dos de Síria l’estiu de 2015, amb els dos iraquians que es van fer explotar a l’Stade de France. També combatents de l’Estat Islàmic, haurien hagut de participar en els atemptats, però la policia els va detenir durant el viatge i va empresonar-los a Viena.

En graus diversos, els que venen ara es poden considerar ajudants dels terroristes. L’acusació provarà d’establir que van contribuir als atemptats amb coneixement de causa. Els advocats diran que no sabien què feien, i que per tant mereixen condemnes menors, o fins i tot l’absolució.

YASSINE ATTAR apareix en un seguit de missatges trobats a l’ordinador que centralitzava els projectes del comando. És germà d’Oussama Attar, suposadament mort a Síria i, sobretot, suposat cervell dels atemptats. No deixa de repetir que l’Oussama és l’Oussama i que en Yassine és en Yassine, i que ell, en Yassine, no té res a veure amb tot això.

ALI EL HADDAD ASUFI se suposa que va ajudar a aconseguir les armes. Participació força difusa.

FARID KHARKHACH va proporcionar documentació falsa. Reconeix que sí, que és un falsificador, però no un terrorista: jura que no sabia en què participava.

MOHAMED AMRI, HAMZA ATTOU i ALI OULKADI són els tres amics molenbeekesos que van contribuir a repatriar en Salah Abdeslam de París a Brussel·les, la nit del 13 al 14 de novembre. A en Mohamed Amri també se l’acusa d’haver anat amb l’Abdeslam a llogar cotxes abans dels atemptats: per això és al box i els altres dos compareixen lliures.

ABDELLAH CHOUAA, finalment, acusat de contactes sospitosos amb en Mohamed Abrini durant un viatge que aquest darrer va fer a Síria l’estiu de 2015. També compareix lliure.

Qüestió de noms

Hi ha un detall que em va colpir en les biografies establertes en l’ordre de processament. Els soldats de la gihad es donen noms de guerra, coneguts com a kunya. El noms comencen amb Abu, que vol dir «pare», i acaben amb al-alguna cosa, segons l’origen del portador. Per exemple, Abu Bakr al-Baghdadi, el cap de l’Estat Islàmic, es feia dir així perquè provenia de Bagdad, i també perquè Abu Bakr va ser un dels primers companys del Profeta. I va ser seguint aquest model de prestigi que un jove gihadista normand, amb el nom i el cognom més francesos que es puguin imaginar, va poder batejar-se a si mateix com a Abu Siyad al-Normandi. Quatre dels nou membres dels comandos del 13 de novembre eren belgues: per tant, es feien dir al-Belgiki. Tres eren francesos: al-Faransi. Dos iraquians: al-Iraki. Si ens mirem els catorze que seran jutjats, no trobem cap nom de guerra, només noms normals i corrents. N’hi ha que tenen sobrenom, que no hi té res a veure. Hi ha l’Ahmed Dahmani, dit «Gégé» o «Pròtesi», o en Mohamed Abrini, conegut com a «Brink’s» o «Brioix». En quin moment una part d’ells es van concedir o van rebre aquest nom de paladins de la gihad, que devia tenir un gran valor? En quin moment els altres es van negar prudentment a reivindicar-lo? Era evident, era explícit, que el dret de dur un d’aquests noms es pagava amb la vida? I què n’hem de pensar, de l’únic que es va quedar, indecís, a la frontera entre els dos grups? A diferència dels comparses que l’envolten al box, en Salah Abdeslam havia de matar i havia de morir. No ho va fer. I, com si volgués expressar aquesta condició vacil·lant, té un àlies, també, però escapçat: Abu Abderrahman, res més. Ni partícules ni títols de noblesa assassina. Abu Abderrahman al-res de res.

Treballador temporal

Durant els sis anys que ha durat la instrucció s’ha negat a parlar i és el gran misteri d’aquest primer dia: persistirà en el silenci? Si és així, el procés perdria interès. Es fan pronòstics, la majoria dels meus col·legues són pessimistes. L’enumeració dels acusats comença per ell, també per efecte de l’ordre alfabètic. El president li demana que s’aixequi i manifesti el seu estat civil. S’aixecarà? Què respondrà? S’aixeca. Silueta juvenil, rostre devorat per la mascareta i per la barba salafista sota la mascareta. Abans de res, recita amb veu potent la xahada, el credo sobri i grandiós de l’islam: «Soc testimoni que Al·là és l’únic Déu, i que Mahoma és el seu profeta». Moment de silenci. «Bé», diu el president, «d’això ja en parlarem. Nom del pare i de la mare?». «El nom del meu pare i de la meva mare no hi pinten res, aquí.» «Professió?» «Combatent de l’Estat Islàmic.» El president mira les seves notes i, amb aire plàcid, continua: «Ja ho veig: treballador temporal».

ACUSACIONS PARTICULARS

Víctimes indirectes, testimonis afectats

«Ferits, persones que han perdut algú o que viuen sota l’impacte dels atacs»: són les acusacions particulars, que començaran a declarar a final de setembre. N’hi ha desenes que ja hi són, en uns bancs que ocupen més de la meitat de la sala. Si porten la identificació penjant d’un cordó vermell, vol dir que no volen parlar amb la premsa; si penja d’un cordó verd, vol dir que sí. N’hi ha d’indecisos que els duen tots dos. De moment el que veiem són sobretot els seus advocats. Vestits amb togues negres, atrafegats. També ara el tribunal fa l’enumeració, i cadascú al seu torn va declarant qui són els seus clients. Per als que ja estan inscrits, és una pura formalitat. Amb tot, dura dos dies sencers, després dels quals passem a les acusacions particulars acabades de constituir, que són possibles fins a l’últim moment. S’ha de prendre una decisió: quins d’aquests candidats tocatardans a la condició de víctima són admissibles? Quins no? Hi ha casos indubtables. En el cas dels ferits o dels parents dels morts, el perjudici és evident. És quantificable, segons un barem que pot semblar monstruós però que existeix i al qual ens podem remetre: et toca més si has perdut una germana que no una cosina, més si has perdut la cama que no el peu. Els altres casos es debaten. Fins a quin punt et pots declarar «impactat» pels atemptats si no vas quedar ferit ni hi vas perdre ningú? Un senyor ben vestit s’acosta a l’estrada. Reivindica la condició de víctima perquè era a l’Stade de France, on van començar els atemptats. «Dins o fora de l’Stade de France?», demana el jutge Périès. «Dins», reconeix l’home amb la boca petita. El problema, li comenta amablement el jutge Périès, és que dins de l’estadi no hi va passar res. Sí, els terroristes tenien intenció d’entrar-hi per fer-se explotar. Però el cas és que no ho van fer, i no és raonable considerar que els vuitanta-mil espectadors del partit FrançaAlemanya que es disputava aquell vespre són tots víctimes d’una temptativa d’assassinat. Ni tampoc les persones que vivien en un carrer proper al Bataclan, que van veure gent morint o agonitzant a les voreres i encara ara tenen malsons. Ningú posa en dubte l’existència d’aquests malsons, de les baixes per malaltia, dels traumes, però la jurisprudència distingeix les víctimes «veritables» de les víctimes «indirectes» o «testimonis desafortunats», als quals desafortunadament no es pot indemnitzar, o no acabaríem mai. Pels bancs de la premsa judicial circula una història, la d’una senyora que demana reparacions perquè els atemptats li van espatllar la festa d’aniversari, que havia preparat amb molta antelació i li havia sortit per un ull de la cara. Sembla que la història és certa, però la senyora en qüestió no s’ha presentat.

La mentidera del Bataclan

També s’expliquen històries de falses víctimes. N’hi ha, i moltes, de fet. El periodista Alexandre Kauffmann ha escrit un llibre sobre una d’elles,¹ en què explica molt bé la comunitat que es va crear arran dels atemptats. Un grup de gent que es reunien en bars del barri de Bastille i s’explicaven infinitament aquella nit infernal. On eren en el moment de l’atac, amb qui. És viva o morta, la dona que tenia al costat, estirada sota la taula de La Belle Équipe? L’home que em va allargar una manta isotèrmica a la sortida del passatge Amelot, qui era? Ho sap algú? Potser algú coneix algú que ho sàpiga. Es van anar creant llegendes. Al Bataclan hi havia hagut assassinats amb arma blanca, cadàvers mutilats, una embarassada esventrada, un home castrat, un quart assassí, dades ocultes per