La mar no sempre tapa

By Sebastià Bennassar

Un cadàver al mar d'hivern, una investigació policíaca i un món literari ple de secrets i ombres. Sebastià Bennassar fa servir tots aquests elements per construir una novel·la policíaca que ens trasllada a la costa mallorquina, on un matrimoni ha trobat el cadàver d'una dona jove. La troballa iniciarà una investigació portada per Andreu Julià, periodista de crònica negra, i el tinent Pou. Les pistes els conduiran fins al món acadèmic, que guarda més misteris dels que aparenta. Els paisatges desolats de la Mallorca hivernal seran l'escenari per aquesta novel·la d'intriga i mort.-

• Language: Català
• Publisher: SAGA Egmont
• Release date: Mar 16, 2022
• ISBN: 9788726985573

Book preview

La mar no sempre tapa

Copyright © 2011, 2022 Sebastià Bennassar and SAGA Egmont

All rights reserved

ISBN: 9788726985573

1st ebook edition

Format: EPUB 3.0

No part of this publication may be reproduced, stored in a retrievial system, or transmitted, in any form or by any means without the prior written permission of the publisher, nor, be otherwise circulated in any form of binding or cover other than in which it is published and without a similar condition being imposed on the subsequent purchaser.

www.sagaegmont.com

Saga Egmont - a part of Egmont, www.egmont.com

I anar errat és això. Sentir-se perdut

I infeliç, que és la pèrdua

De la felicitat de qui l’havia tengut

Robert Creeley.

Per a en Pep Xisco, per a en Carles i per a en Pep Maria.

1-SENSE SENTIMENTS

El cadàver de la professora culejava dins l’aigua com les despulles dels cetacis que moren en alta mar i que de tant en tant són arrossegades fins a la platja i ens recorden que estam envoltats de criatures de mides tan sorprenents que si els guiris que omplen les nostres platges cada estiu les sabessin potser se farien una passa enrere abans de fotre’s amb tots els seus potingues oliosos dins del brou calent que és la Mediterrània en el mes d’agost. Clar que els cossos d’aquestes bèsties sempre arriben a l’hivern i les fotos publicades al diari tenen més morbo per a la població autòctona que no per als forans, que són incapaços de llegir ni una sola línia d’allò que diu la premsa del lloc on estiuegen, perquè per a ells el que es necessita simplement és una platja amb arena fina, a menys de deu minuts de l’hotel, i una bona embosta de gerres de sangria o un enfilall de botelles de cervesa gelada. Això són vacances i no qualsevol altre pla que impliqui haver de malbaratar la neurona única en res més que no sigui emborratxar-se o posar-se morè.

Feia un dia serè, calmat, i si no fos per la humitat tallant i els escassos nou graus de temperatura ran de mar, ningú no hauria dit que estàvem en ple hivern, perquè el sol lluïa esponerós al mig del cel. Feia massa temps que no plovia a Mallorca. Bé, tampoc no era estrany, de fet mai no hi ha plogut gaire els mesos de gener, excepte els anys climatològicament rars que feien posar en dubte totes les teories dels canvis climàtics.

L’amo en Pep i na Maria del Mar, la seva dona, badaven uns ulls com a taronges. No se podien creure el que estaven veient: una dona en roba interior rebotida i inflada com un bòtil, surant amb la cara cap per avall i els peus iniciant un solc just allà on s’aiguabarregen l’arena i el mar, on els infants juguen durant els estius aliens a les preocupacions dels seus majors i empastifats de crema amb factors de protecció estratosfèrics per tal de prevenir la possibilitat d’un càncer de pell.

Allò no era cap joc i l’amo en Pep va treure el telèfon mòbil de la butxaca i va telefonar la policia local de Ses Salines. Per primera vegada li veia la utilitat al telèfon mòbil que els havia regalat la seva filla, que insistia i insistia que no sortissin a caminar sense aquella nosa dins la butxaca, que mai no se sabia què podia passar. Fins aquell dia l’amo en Pep no havia telefonat mai, només l’havia fet servir un grapat de vegades per rebre telefonades, normalment dels seus companys de partida de truc que l’avisaven o bé que algú d’ells no hi aniria o bé que havien decidit canviar el bar de la partida si de casualitat el bar tancava per qualque raó. L’amo en Pep no hi anava mai al bar, només un pic per setmana, el dia que li tocava fer la partida, i per això no estava mai alertat de si en Joan, el propietari, aquell dia tenia alguna feina o no. Seria la primera vegada que faria servir el telèfon mòbil per telefonar ell i ja estava ben segur que el que els havia de dir als policies locals no els agradaria gens ni mica. A ningú no li agrada gens que li fotin enlaire d’aquesta manera el berenar.

Quan me vaig assabentar de la troballa a la Platja del Dolç estava a la redacció del diari, fent la ronda de telefonades als meus contactes de les diverses policies i forces de seguretat operatives a Mallorca: la Policia Nacional, la Guàrdia Civil i la Policia Local de Palma, a més a més dels Bombers i dels cossos de Protecció Civil. Fins i tot telefonava habitualment al centre meteorològic de les Illes Balears per mirar de ser els primers en avisar de qualsevol circumstància climatològica adversa. Havia estat un matí fluixet i quan vaig rebre la telefonada ja havien passat quatre luctuoses hores d’ençà que el matrimoni de septagenaris amb ganes de conservar-se en forma havia descobert el cos sense vida de Joana Borràs, llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de les Illes Balears, professora adjunta de la institució mentre acabava de preparar una tesi que s’havia allargat molt més del que era imaginable i recomanable i màxima experta en la novel·la negra contemporània que se feia a Mallorca i per extensió a la resta dels territoris on es parla català. No és que jo fos un geni i que ja ho sabés tot del cadàver, sinó que na Joana era amiga meva des de feia molts d’anys, massa, i no creia en les coincidències. La descripció física que me n’havien fet, excepte els canvis derivats d’haver estat massa hores en remull, quadraven a la perfecció.

Vaig agafar la moto i em vaig plantar a la platja des Dolç mitja hora més tard. Havia infringit un nombre considerable de normes de circulació, però no eren hores per anar amb punyetes i sempre podria demanar-li a algun agent de trànsit que obviàs aquella multa a canvi d’unes bones entrades per a un partit de futbol o per a algun d’aquells concerts que tant els agradaven i que evidenciaven un gust com a mínim molt diferent del meu en matèria musical.

Semblava que la cosa anava per a llarg i quan tornàs al diari em demanarien resultats i que escrivís una pàgina completa i ben sucosa per a l’endemà. Per molt amiga meva que fos la finada, la feina era la feina i jo era el cap de Crònica Negra i l’únic redactor d’aquella secció del diari, així que no tenia ningú que me pogués treure les castanyes del foc. Només a l’estiu em podia permetre tenir un mes de vacances i tan sols perquè el meu lloc era cobert per un becari al qual instruïa durant quinze dies abans de marxar.

Això era el que més ràbia em feia. Havia arribat a un punt en que m’havia acostumat tant a la sang que m’havia tornat gairebé immune al dolor. I segur que la ràbia per l’assassinat de la Joana Borràs no em sortiria fins que acabàs la jornada laboral i tornàs a casa. Llavors sí. Llavors hauria temps per plorar i tot, si feia falta.

A la platja hi havia una gernació. Havien anat arribant durant tot el matí, esglaonadament, ara un i després l’altre. El tinent Pou, de la Guàrdia Civil de Manacor, em va veure arribar refugiat darrere d’unes Ray-Ban que havien quedat obsoletes però que durant molts anys havien estat a la moda entre els militars que tenien sobredosis de Top Gun. Era ell qui m’havia avisat. Sabia que m’hauria assabentat del merder igualment, així que va preferir jugar de cara i pensar que així me feia un favor que en algun altre moment s’encarregaria de demanar-me. Era un tipus intel·ligent, en Pou, i ja sabia que era d’aquells que mai no perdonen a l’hora de cobrar un deute.

El jutge havia ordenat l’aixecament del cadàver, així que les fotos que vaig fer amb la càmera digital presentarien una mica de decòrum. El cos ja era a la bossa, el forense havia acabat la feina i els policies locals i la Guàrdia Civil me farien de decorat perfecte per a l’escena que intentava immortalitzar. L’amo en Pep i na Margalida, a la fi, podrien partir de cap a casa. Aquell dia, el matrimoni no dinaria. Se’ls havia passat l’hora. El que no pararia seria el telèfon, el mòbil i el fix. Estarien durant dies explicant com s’havien trobat la morta a la platja. La troballa també influiria en els seus hàbits de vida. Durant mesos, enlloc d’emprendre la ruta de cap a la platja des Dolç, farien la caminada de cap a la platja des Marquès. Just en direcció contrària.

—Què hi ha tinent?

—Feia estona que no ens vèiem, aquesta vegada.

—Per sort per als dos.

—Ja ho pots ben dir.

—Com l’heu identificada?

—L’han reconeguda els dos vells tot just quan l’han treta de l’aigua. Es veu que fa anys que vivia per la contrada. Què la coneixies?

—Sí, érem amics.

—Vaja, t’acompany en el sentiment.

—Ja fa massa temps que no en tenc de sentiments.

2-ACARNISSAMENT

Podíem parlar d’assassinat sense cap mena de vacil·lació. Quan a una persona li claven desset ganivetades i llencen el seu cos al mar, normalment hi sol haver alguna mena de premeditació. No és un homicidi, no és res espontani, un alliberament de la part més fosca dels nostres impulsos, dels nostres instints, un mal cop o una baralla que acaba amb una víctima imprevista sobre la taula freda