Ambidextres

By Xavier Vallvé

El Martí Lledó és un home de mitjana edat que porta una vida tranquil·la i avorrida amb la seva dona Cèlia, amb qui no passa per una bona època. Un dels seus pocs plaers consisteix en fer passejades per la platja —ja sigui a l'estiu o a l'hivern— al Montanet, un poble proper al Vendrell on hi tenen una segona residència. En una d'aquestes passejades, al Martí li roben la bossa; quan arriba a la Comissaria per fer la denúncia es troba que l'inspectora és una dona per qui s'havia sentit atret dies abans, refugiat de la pluja en una guingueta.
'Ambidextres' és una tèrbola història escrita amb senzillesa i que tanmateix descriu la personalitat d'uns personatges sinistres i sense escrúpols, que viuen instal·lats en l'engany i l'egocentrisme.

• Language: Català
• Publisher: Ediciones Oblicuas
• Release date: Jun 3, 2017
• ISBN: 9788416967667

Book preview

El Martí Lledó és un home de mitjana edat que porta una vida tranquil·la i avorrida amb la seva dona Cèlia, amb qui no passa per una bona època. Un dels seus pocs plaers consisteix en fer passejades per la platja —ja sigui a l’estiu o a l’hivern— al Montanet, un poble proper al Vendrell on hi tenen una segona residència. En una d’aquestes passejades, al Martí li roben la bossa; quan arriba a la Comissaria per fer la denúncia es troba que l’inspectora és una dona per qui s’havia sentit atret dies abans, refugiat de la pluja en una guingueta.

Ambidextres és una tèrbola història escrita amb senzillesa i que tanmateix descriu la personalitat d’uns personatges sinistres i sense escrúpols, que viuen instal·lats en l’engany i l’egocentrisme.

Ambidiextres

Xavier Vallvé

www.edicionesoblicuas.com

Ambidiextres

© 2017, Xavier Vallvé

© 2017, Ediciones Oblicuas

EDITORES DEL DESASTRE, S.L.

c/ Lluís Companys nº 3, 3º 2ª

08870 Sitges (Barcelona)

[e-mail]

ISBN edición ebook: 978-84-16967-66-7

ISBN edición papel: 978-84-16967-65-0

Primera edición: junio de 2017

Diseño y maquetación: Dondesea, servicios editoriales

Ilustración de cubierta: Héctor Gomila

Queda prohibida la reproducción total o parcial de cualquier parte de este libro, incluido el diseño de la cubierta, así como su almacenamiento, transmisión o tratamiento por ningún medio, sea electrónico, mecánico, químico, óptico, de grabación o de fotocopia, sin el permiso previo por escrito de EDITORES DEL DESASTRE, S.L.

www.edicionesoblicuas.com

Contenido

I

II

III

IV

V

VI

VII

VIII

IX

X

Epíleg

L’autor

I

M’agradaven molt els dies com aquell, cels de plom a punt de vessar, enmig de l’omnipresència avorrida i punidora del sol durant els llargs estius mediterranis. I això que també m’agrada molt la platja. Però m’agraden especialment aquests dies lletjos, on abans d’arribar-hi m’afiguro, golós, que la platja serà pràcticament només per a mi sol, perquè molta gent esguardarà el cel i aquell dia desistirà d’anar-hi. I desenganyem-nos, tots voldríem poc o molt que les coses bones només fossin per a nosaltres mateixos o com a molt per al nostre cercle més íntim. Per això són gairebé secret d’Estat els llocs, per exemple, on els bolets proliferen amb major generositat…

A la Cèlia, la meva dona, la platja, en canvi, li agrada més aviat poc. O gens. I com que jo, a diferència d’ella, no puc viure massa temps allunyat del mar, i Barcelona, on ella i jo vivim, no compta (de vegades penso que en una reencarnació anterior devia ser un amfibi), a l’hora de comprar una segona residència com tants altres catalanets per passar-hi fonamentalment l’estiu, la Cèlia i jo vàrem haver d’establir un pacte, fonamentalment basat en descartar la primera línia de mar, també, és clar, per motius de pressupost, però sobretot perquè la Cèlia no es trobés el mar fins i tot al gaspatxo, però sense allunyar-nos-en massa perquè amb un cop de cotxe jo em pogués arribar cada matí a una platja en condicions.

El pacte també implicava explorar els horitzons interiors del país, a la qual cosa la Cèlia hi és més aficionada que jo, però que a mi també m’agrada prou com per acompanyar-la cada vegada que ella planeja i planteja alguna ruta.

I vàrem tenir sort, vàrem trobar una casa nova de trinca prop d’El Vendrell, al poblet de Montanet, i jo, al cap de poc temps, ja vaig descobrir prou a prop una platja ideal (ideal, s’entén, en termes relatius) perquè no hi havien ni hotels ni restaurants, tan sols alguna guingueta solitària, i això garantia, tret dels caps de setmana i dels dies més intensos del mes d’agost, una afluència moderada de banyistes, especialment a primera hora del matí o a darrera hora del vespre.

I aquell matí fosc no va ser precisament excepció, ben al contrari, tot i que a la Cèlia li va sorprendre que jo també volgués anar a la platja aquell dia tal com es presentava, mentre que a mi no em deixava de sorprendre que després d’alguns anys de matrimoni a la meva dona encara li sorprenguessin algunes actituds i costums meus.

—Me’n vaig a la platja —li havia anunciat, ja vestit reglamentàriament de banyista.

—Avui també? —m’havia preguntat ella, doncs.

—És clar, Cèlia, que no em coneixes? —li havia replicat jo afablement—. Avui precisament em fa més il·lusió que mai —havia afegit.

I és clar que la Cèlia em coneixia, com jo la coneixia a ella; el que li passava segurament és que mai no havia fet excessius esforços per entendre’m, com si les coses de la vida tinguessin una lògica i no una altra, passessin pel bell mig dels seus cànons i li calgués considerar, per tant, la resta com coses estrambòtiques. I evidentment dins d’aquests cànons no figurava anar a la platja un dia grisot com aquell ni tampoc que a mi em plaguessin tant els instants de soledat (ni que fos relativa).

Però això no enterbolia pas la nostra relació. I mentre aquell matí jo seria feliç a la platja, ella també en seria a casa llegint, ocupant-se del jardí, planificant noves excursions i preparant el dinar quan li plagués i en fos l’hora. I potser, encara que a mi no m’ho confessés, gaudint també de la seva necessària dosi d’independència de marit.

—Suposo que no necessitaràs el cotxe aquest matí, oi? —li vaig indicar abans de partir cap a la platja—. I si et fa falta alguna cosa —vaig afegir—, m’ho dius i t’ho porto de tornada.

—Només una barra de pa, com cada dia —em va respondre ella.

—Perfecte, doncs, me’n vaig. Fins després —me’n vaig acomiadar tot adreçant-me a la porta d’entrada de casa i ja amb les claus del cotxe a la mà per començar a gaudir de la meva pròpia dosi d’independència d’esposa.

I el cas és que sempre que engegava el cotxe en aquelles condicions, és a dir, sol i amb la perspectiva, també, de no trobar cap gernació allà on em dirigia, em sentia com l’amo del món, amo si voleu d’una cosa que s’escapoleix tan ràpidament i inevitable com és el temps, però amo per poder-ne fer el que volgués, encara que fos modestament en extensió i en possibilitats, i sense haver-ne de donar explicacions. I allò, aquella llibertat, encara que fos minúscula, m’ajudava moltíssim a assaborir sobretot el temps d’estiu.

I com sempre, no vaig tenir problemes per aparcar gairebé als morros (o a l’esquena, per ser més precisos) de la platja precisament per allò que us he dit abans, que ni en dies normals no era especialment concorreguda. I les meves expectatives de solitud (relativa) no es van veure decebudes, de moment si més no poca gent s’havia decidit a seguir el meu rumb. Poca gent a la sorra i menys encara a l’aigua.

I també com sempre, vaig disposar l’ombrel·la (malgrat que el sol continués ocult darrera un espès tapís de núvols, es podia despertar en qualsevol moment, som un país mediterrani!) i la cadira des d’on em resultava molt còmode contemplar el paisatge, avui un blau immaculat emmirallat en un cel de trons.

O gairebé. O sense gairebé. Perquè quan feia cosa de mitja hora que era a la platja, van ser els núvols, i no el sol, els que es van despertar, i una cortina sobtada i intensa de pluja va acabar de deixar despullada la platja.

Jo mateix vaig córrer amb totes les meves coses, però rient, no us penseu, vers la guingueta més propera, on em vaig disposar, acompanyat d’una cervesa, a contemplar l’immens espectacle d’una tempesta d’estiu damunt la platja i a flairar totes les olors salvatges que l’acompanyaven.

Però de sobte, una altra cosa va reclamar la meva intenció immediata, una dona exuberant, alta, esvelta i molt rossa, que s’havia assegut a la taula del costat i que, com jo, també s’estava prenent una cervesa, mentre consultava concentradament, ai, el seu mòbil de darrera generació (o gairebé).

Devíem tenir aproximadament, vaig calcular, la mateixa edat, al voltant dels quaranta anys, però mentre jo l’assaboria amb una mirada que em costava d’enretirar, ella en cap moment aixecava la vista del punyetero mòbil. També vaig repassar les nostres respectives anatomies i vaig deduir, després d’una autoinspecció ocular mitjanament crítica, que bé que ella em guanyava àmpliament en estat de forma i bronzejat, jo tampoc no estava tan malament i que encara podia ser plat del gust de moltes dones. Tot i que mai no li havia estat infidel a la Cèlia i per tant aquesta presumpció meva era purament especulativa a banda de