La dolça Caterina: L'última de les Malastruga

By Montse Castaño

El llibre abasta una saga familiar que neix a Les Guilleries per anar a raure a Torroella de Montgrí a començaments del segle passat. Després d’uns anys en aquesta població, la família ha de marxar del poble i acaba habitant una masia vora el cingle a la Punta dels Cinc Sous a l’Escala.

La malastrugança que regeix la vida de l’Antonia Martí, anomenada al poble La Malastruga, domina les passions i les ambicions que es contraposen amb passió a la vida de les dones de la família, tal com descobreix la Caterina, l’última de les malastruga, qui a través del retalls de la vida dels seus avantpassats i el retorn als paratges de la seva infantesa, l’Escala, descobreix aspectes inimaginables de la seva pròpia història.

Els fets, quotidians, permeten descriure els indrets meravellosos pels que transiten els personatges, detallen formes de vida i aspectes històrics de les poblacions que recorren i evidencien, entre d’altres, la vida als masos, la forma de vida dels pescadors, l’impacte de la guerra civil a les petites poblacions, la transformació dels pobles de costa amb l’arribada del turisme… En definitiva, plasmen una forma de vida que lentament es diluirà al llarg del segle XX.

• Language: Català
• Publisher: Edicions Cal·lígraf
• Release date: Apr 14, 2020
• ISBN: 9788412173499

Book preview

Crèdits

La dolça Caterina.

L’última de les Malastruga

Montse Castaño

Edicions Cal·lígraf

Figueres, 2015

Edició en format digital — abril 2020

La publicació d’aquesta obra ha rebut el suport de la Diputació de Girona.

Publicació

Edicions Cal·lígraf, SL

Monturiol, 2, 1er 1a

17600 Figueres

Tel. [phone]

www.edicionscalligraf.com

[e-mail]

Disseny de la col·lecció i maquetació

Jaime Vicente

Imatge de coberta

Gravat a partir d’una marina d’Eugen Dücker

Correcció

Joan Riba

ISBN

978-84-121734-9-9

© del text

Montse Castaño

© d’aquesta edició

Edicions Cal·lígraf, SL

Queda rigorosament prohibida, sense l’autorització per escrit dels titulars del copyright, la reproducció parcial o total d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic. Les infraccions d’aquests drets es troben sotmeses a les sancions establertes a les lleis.

Als meus soldats al front rus,

per la seva determinació, abnegació i resistència.

Sense vosaltres, aquesta fita

no haguera estat mai conquerida.

A en Lluís, l’Albert i la Nuri, els crítics literaris

més tous que mai ha «patit» un escriptor.

A l’equip d’Edicions Cal·lígraf, per fer-ho possible.

Dedicada als meus pares, per tot i sempre.

Taula

Preàmbul

L’Escala, actualment

LLIBRE PRIMER. Camins que duen a mar

1. L’Escala, primavera del 2008

2. Tona, hivern del 1912

3. L’Escala, primavera del 2008

4. Tona, abril del 1913

5. L’Escala, primavera del 2008

6. Osor, abril del 1913

7. L’Escala, maig del 2008

8. Torroella de Montgrí, juny del 1919

9. L’Escala, primavera del 2008

10. Torroella de Montgrí, agost del 1920

11. L’Escala, primavera del 2008

12. L’Hospitalet de Llobregat, agost del 1920

13. L’Escala, juny del 2008

14. Torroella de Montgrí, febrer del 1921

15. Torroella de Montgrí, febrer del 1921

16. L’Escala, agost del 2008

17. L’Escala, agost del 1921

LLIBRE SEGON. El retorn de l’esperança

18. L’Escala, setembre del 2008

19. L’Escala, març del 1924

20. L’Escala, octubre del 2008

21. L’Escala, setembre del 1924

22. Barcelona, octubre del 2008

23. L’Escala, abril del 1927

24. L’Escala, octubre del 1927

LLIBRE TERCER. L’últim cant de la sirena

25. L’Escala, juliol del 1936

26. L’Escala, octubre del 2008

27. L’Escala, desembre de 1938

28. L’Escala, gener del 1939

29. L’Escala, octubre del 2008

30. L’Escala, febrer del 1950

31. L’Escala, desembre del 2008

32. L’Escala, novembre del 1950

33. L’Escala, juny del 1951

34. L’Escala, gener del 2009

35. L’Escala, novembre del 1951

36. L’Escala, gener del 2009

37. L’Escala, desembre del 1951

38. Barcelona, desembre del 1951

39. L’Escala, gener del 2009

40. L’Escala, estiu del 1962

41. L’Escala, gener del 2009

Epíleg

Final

Nota de l’autora

Jo tenia una caseta vora el mar,

jo tenia un jardí florit i un cel de pau,

jo tenia una barca i unes xarxes a la platja

i una dolça matinada al despertar.

Ja no em queda ni la vela de la barca marinera

ni la cala que era el meu món.

Fragments de La balada d’en Lucas,

del mestre

J. L. Ortega Monasterio

Preàmbul

A l’antic embarcador de la platja de la Creu, la figura feixuga d’un vell pescador es retallava contra el rogent del capvespre. Perdut en els records, els seus dits rugosos acaronaven dolçament la proa d’una vella barca de pesca menjada pel temps i la sal, mentre els seus ulls, testimonis de mil i una albades, miraven, sense veure-hi, el bocí de mar que s’estenia al seu davant. Com un estrany a la seva terra, res del que veia no reconeixia i, per això, en comptes de voler-hi veure, s’entestava en el record.

Només l’olor del mar i el tacte aspre de la fusta envellida de La dolça Caterina apaivagaven la seva soledat…

L’Escala, actualment

La casa, mig en ruïnes, em va aparèixer de sobte davant els ulls i amb ella una infinitat de records d’una infantesa molt llunyana em van travessar el pensament com un tren d’alta velocitat. Un rere l’altre van transportar-me a l’indret meravellós que havia estat, sens dubte, Els Vents —o «ca la Malastruga», com era coneguda la vella casa al poble.

Al bell mig de la serra cantelluda, encara ara, envoltada de les pedres abatudes per la intempestiva força del vent del nord i la sal, s’aixecava, orgullosa i desafiadora, la torre modernista que havia estat amagatall dels nostres jocs innocents d’infants.

El perfum del mar en continuava envaint cadascun dels racons i el temps, impertorbable, havia fet de la casa de la meva àvia un d’aquells paratges màgics envoltats de llegenda.

L’heura lluïa frondosa a la cara més humida i, a l’entrada, la gran pedra que feia de llinda encara proclamava l’any del seu naixement: 1921.

Realment, i tocant de peus a terra, l’estat ruïnós que presentava la propietat de l’àvia, llegada per la meva mare, no suposava un benefici per a la meva butxaca, ans al contrari.

En veure-la, però —altiva, orgullosa i desafiadora—, vaig comprendre que retornar-li l’esplendor seria l’objectiu que marcaria el meu camí a partir d’aquell moment.

El que no haguera pogut imaginar mai és que reconstruint-la —redescobrint-la— em descobriria no només a mi mateixa, sinó també retalls de la meva vida, que canviarien el curs de la meva existència.

La seva esplendor, doncs, sense ni imaginar-ho jo llavors, seria també la meva.

LLIBRE PRIMER.

Camins que duen a mar

1. L’Escala, primavera del 2008

L’estrident so d’un telèfon mòbil va retornar-la a la realitat i, apartant els ulls de la badia, es disposà a buscar, dins la bossa farcida d’estris inútils, l’aparell comunicador.

Feia temps havia demanat a l’Enric, el seu fill, que li canviés el so per una melodia menys sobtada, petició que ell havia desestimat al·legant que, si ja era difícil que agafés el telèfon amb el so del tradicional riiing, riiing, comunicar-se amb ella amb el so del «Dust in the wind» resultaria, si més no, una missió impossible.

—Digui’m? —va fer, molesta per la sobtada interrupció.

—Hola, mare! —va respondre la veu entretallada de l’Enric.

—Rei, on pares? —el cor se li accelerà en sentir-lo.

Feia tres setmanes que l’Enric era fora i ella acusava la seva absència.

—On paro? Jo a Barcelona, i tu? A on pares, mare, que no et trobo enlloc?

—Ostres, és que no em pensava que tornessis tan aviat d’Edimburg. Tot va bé? No t’esperava fins d’aquí a una setmana! —li contestà, protegint-se la boca per parlar—. T’ha fet tornar el pare?

El so del vent fred, que xiulava a través del telèfon, dificultant la comunicació, li feia voleiar els cabells desordenats.

—No. Tot bé, amb el pare. És que la Júlia havia de tornar per arreglar uns temes de la universitat i jo ja havia acabat la feina allà, així que aquí ens tens. Però, on ets tu, mare? Deus tenir el mòbil ple de trucades perdudes! L’Engràcia diu que fa dies que no et veu per Balmes, i mira que n’és d’estrany que se li escapi alguna cosa, a ella! I la Shana no m’ha volgut dir res. Ja saps…, els vostres secretets! Em tenies amoïnat —confessà l’Enric.

Després d’un titubeig, la Caterina va agafar un xic d’aire per continuar. Sabia que al seu fill no li agradaria que fos allà, sola.

—Sóc a ca la meva àvia, Enric. A Els Vents —va dir.

—No fotis! A l’Escala? Per què no em vas dir que hi volies anar, mare? T’hauria acompanyat en tornar d’Edimburg. Tanta pressa tenies? Si no ho recordo malament de l’última vegada que hi vàrem anar, i d’això fa un munt d’anys, allò és molt solitari i tot és enrunat. No m’agrada que et passegis per allà tota sola, mare. Ja ho saps!

—Ai, Enric, que encara no sóc una iaia desvalguda, per l’amor de Déu! No pateixis, d’acord? Estic bé. —Féu una pausa mirant al seu voltant i, tot seguit, prenent consciència de quelcom important, continuà:— De fet, si vols que et digui la veritat, estic millor que mai.

El mar trencava contra les roques i el vent continuava xiulant mentre la Caterina, presa d’una alegria que li inflava el cor, inspirava tant aire com els pulmons li ho permetien.

—Amor meu, això…, ostres, això és meravellós! Feia anys que no em sentia tan viva. Sincerament, crec que hi hauria d’haver vingut fa temps. El vent, el mar… Això és…, com t’ho diria?, vivificador, rei meu. Feia molt que no em sentia tan bé. A més… tinc projectes.

—Ui… Em fas por, mare! —va fer l’Enric, tot divertit.

Li encantava veure la seva mare un xic recuperada. De fet, d’ençà que s’havien separat, els seus pares eren una font de gran preocupació per a ell.

—Estic pensant que si teniu una estona… per què no us escapeu i pugeu? Us convido a sopar a El Roser 2 i parlem.

—Fet! Però ja t’avisaré. Avui tot just hem arribat, mare, i estem morts de cansament. La Júlia vol anar a veure els seus pares i a recollir el Brown. Aquell pelut ja no sé si ens coneixerà. Demà et faig una trucada, d’acord?

—Molt bé, amor meu… —I després d’un silenci només trencat per l’udol del vent:— A qui estima la mareeee? —digué la Caterina, enjogassada, rememorant un gest del passat.

—Maaaare, per favor, que ja tinc trenta anys! —i va penjar, rient.

La Caterina, encara amb el somriure dibuixat als llavis, va retornar el telèfon a la petita motxilla que duia penjada a l’esquena i, mirant el mar desafiadora des del penya-segat, amb la badia als peus i cap Norfeu al davant, amb l’amenaça de la tramuntana rere les muntanyes del Pení i envoltada per l’encant màgic que desprenia la vella casa en ruïnes, es va refermar en la seva decisió.

Definitivament, aquell lloc magnètic, màgic, ple dels records de la seva infantesa, també s’ompliria de retalls de la seva latent vellesa.

2. Tona, hivern del 1912

Els carrers de Tona eren plens a vessar. Era dia de mercat i l’Antònia, amb els cistells de vímet carregats a l’euga, buscava compradors.

—Formatge fresc de Tona, la bona! —cridava la veu infantil, enmig de tot el xivarri—. Ous de dos rovells que alimenten els joves i engreixen els vells!

La plaça polsosa feia ferum de les tifes del munt d’animals que s’hi passejaven, tots carregats, com la Tuia, amb productes per a la venda.

La Tuia no protestava. Era l’euga més manyaga que havia conegut mai, però els dies de mercat es neguitejava. No li agradava gens la gent, amb els seus crits, ni els gossos, que li feien terror. Així que passejar-se estirant l’esporuguit animal, entremig de la gentada, no li era gens fàcil a la pobra vaileta de dotze anys escassos. La nena no parava d’amanyagar-la i parlar-li ben suau a cau d’orella per tranquil·litzar-la.

L’estimava.

Havia crescut pràcticament al seu costat i havia estat, ben sovint, la seva confident, aquella en qui confiava els seus innombrables anhels d’infant.

A més d’anar als mercats de Tona, Seva o Sant Miquel de Balenyà a vendre ous, llet i formatge, d’un temps ençà l’Antònia aprenia a fer de sargaire de les mans del pare, que, cofoi, li ensenyava l’ofici. Sempre li havia agradat l’olor del vímet, que, conreat a l’hort, assecaven al paller, o anar a recollir, tots plegats, la canya i la sarga a la riera de Tona, el petit afluent del Gurri, aquells matins inoblidables de dissabte. Després, veure treballar el pare, en Pere Martí, era un dels moments més plaents del dia per a ella.

Amb la creu i els muntants del cistell encara no nat a la falda, les seves mans es movien àgils tot modelant el vímet per donar forma a un cabàs que potser duria pomes, o a un embolcall que protegiria el vidre d’una garrafa, o a una cistella que, envoltada de fil de cotó, emmagatzemaria el pa d’una taula suculenta.

Veient treballar el pare, amb aquella destresa, mai s’hauria imaginat que fos un ofici tan dur. Per cada cistell, el pare emprava unes seixanta vares de vímet, que havien de collir i assecar. El que li agradava menys era obrir les canyes amb el xapador, tasca que resultava ben desagraïda, i després, en treballar-les, tot sovint les vares esquinçaven les seves delicades mans d’infant i aviat hi apareixien un munt de durícies i talls que enlletgien la seva delicada pell. A més, la positura forçada li entumia la jove esquena. Definitivament, pensava, em falten molts anys per atrapar el pare! Però l’Antònia, per orgull del seu progenitor, s’entossudia a aprendre l’ofici.

A la cort, també en tenia, de feina. S’havien d’omplir les menjadores i els abeuradors dels animals i canviar la palla dels jaços… I tot, pràcticament, cada dia. Dels porcs, ovelles i gallines, i d’aquella vaca seca enyorada de vedell, en depenien en gran mesura.

Però, de fet, a ella el que li agradava més era anar als mercats. Allà, amb la Tuia, tot li semblava esplendorós, tot i el soroll i la gentada. Les minyones es vestien de diumenge i, valorant la mercaderia, se les veia somriure enrojolades sota les mirades plenes de picardia dels noiets, parapetats rere les parades de fruita.

El mercat era un dia de festa. I l’Antònia en desitjava, de dies de festa, aquells en els quals deixava enrere les tristors que, d’un quant temps ençà, enfosquien casa seva.

Des que la mare havia emmalaltit, el pare havia de tenir cura dels animals i de l’hort, una feina massa dura per deixar-la totalment en mans d’una dona malaltissa i d’una noieta de curta edat. Aquesta nova ocupació li impedia de fer de cisteller a temps complet. Davant aquesta nova circumstància, els ingressos de la família anaren minvant lentament.

El pare, de reconeguda vàlua a tota la comarca d’Osona, feia negoci amb vidriers que subministraven garrafes revestides de vímet a grans terratinents, que protegien així els seus olis i vins de possibles trencaments. A més, vivien del bestiar i de la venda d’ous, llet o formatge, que, sobre la Tuia, l’Antònia duia als mercats de la zona.

Ja no anava a escola. Era la gran de tres germans i la seva infantesa feia anys que havia quedat enrere.

En arribar el capvespre, l’Antònia, després d’haver voltat per camins i caminets repartint el seu valuós equipatge, tornava a casa. Amb la Tuia descarregada de pes i ella alleugerida per l’abundosa venda, aquell divendres grisós d’hivern gèlid, es creuà amb el doctor Damià, el metge del poble, que sortia per la porta principal de la petita masia, acompanyat del pare.

Aquest, amb el posat ben greu, escoltava les explicacions del metge que, fent gestos d’impotència, li deia:

—Ja no puc fer-hi més, Pere.

—Però doctor Damià, alguna cosa hi deu haver que…

—Sí —feia el doctor—. Marxa. Agafa-la i marxa cap a un paratge més saludable. Les humitats de la Plana no li fan bé a la Maria. Té els pulmons febles i ni els ungüents ni les aigües sulfuroses li fan efecte. La salut li marxa, Pere. Fes-me cas i endú-te-la abans no sigui massa tard. Creu-me!

L’Antònia, testimoni involuntari de la conversa, va desar l’euga a l’estable, li va treure la resta de la càrrega, va dur-li palla i aigua fresca i, després d’amanyagar-la amb una certa absència de pensament, entrà a la casa.

Amb el sol minvant, la llum de la llar no il·luminava prou l’estança i el pare, amb el mateix posat greu, començà a encendre els quinqués. L’electricitat, que ja il·luminava les cases a Vic des del 1897, encara no havia arribat a la petita masia de Tona.

A mesura que la claror envaïa l’espai, l’habitació on es feia vida anava prenent el caire dolç de les cases tractades amb estima. Una lleugera fumera surava a l’ambient, i a la taula, parada, hi fumejava una olla d’escudella, amb la qual, en Joan i en Jaume, ja havien sopat. Els sentia a dalt, llançant-se coixins, el ritual de cada dia previ a l’hora d’anar a dormir, feliços i desconeixedors, per pura innocència, del dolor que envaïa el cor del pare.

Aquest va mirar-se la filla gran.

I sense paraules, escoltant de fons els inquietants estossecs de la mare, l’Antònia va saber que aviat marxarien, deixant enrere tot el que fins ara havia conegut.

Una fiblada de dolor li travessà el pit, però els seus llavis dibuixaren un dolç somriure que el pare, commogut fins a l’ànima, agraí.

3. L’Escala, primavera del 2008

Des dels grans finestrals del preciós restaurant, situat al final del passeig Lluís Albert, s’albirava la gran amplitud d’un mar en calma, esquitxat de petites llumenetes que, titil·lant sobre un serè i cromàtic capvespre, es bellugaven en direcció al cap Norfeu. La lluna plena no prometia una bona pesca, però, acostumats a sortir a mar, els vells pescadors, enyorats, enfilaven el camí conegut del gran blau, per sentir de nou al rostre la salabror de la mar.

—Suquet d’escrita per a tres, si us plau —digué la Caterina adreçant-se al cambrer disciplinat que, vestit amb sobrietat, esperava per recollir la comanda.

—Perfecte. Prendran algun entrant? —va preguntar ell.

—No —va respondre la Caterina, rient cap a la Júlia—. Em sembla que en faré prou per sopar. I tu, Enric, què prendràs?

—Jo? Humm… Penso que m’atreviré amb un milfulles d’anxoves per començar, què carai! —I girant-se cap a la Júlia va abaixar la veu dient:— A l’Escala, com diu la mare, a més de gaudir d’un entorn inigualable, fan una anxova extraordinària!

—Vols dir que no és la teva golafreria, l’extraordinària? —va fer ella pessigant-li la incipient panxeta.

—Ja m’ho sabràs dir. Te’n deixaré tastar —digué l’Enric.

—Jo no prendré res més, gràcies —digué la Júlia adreçant-se al cambrer—. Em reservo per a les postres —afegí cap a l’Enric, amorosa.

—Humm, que dolça… —i va mirar-la, llaminer.

L’home prengué la carta de vins i, adreçant-se de nou al cambrer, continuà:

—Porti’ns un Can Feixes Chardonnay —digué l’Enric, amb la carta de vins a les mans—. Aquest blanc criança del 2006, si us plau.

—Perfecte per acompanyar el suquet, senyor —observà el cambrer mentre, amb una lleugera inclinació de cap, prenia la carta.

La Caterina se sentia immensament feliç envoltada d’allò que més estimava al món. La presència del seu fill la feia sentir plena. I la Júlia, aquella noieta rosseta i tendra, s’adaptava perfectament, pel que semblava, al caràcter tempestuós d’ell.

Sens dubte, era la pitjor herència genètica que podia deixar-li. Cabut com ta mare, solia cridar-li el pare, en les seves habituals discussions. I, de fet, era cert. L’Enric havia heretat, indiscutiblement, la presència impecable i el savoir faire del seu pare, així com els costums cars, però no es podia negar que, pel que feia al caràcter, era fill de sa mare, a qui, per altra banda, adorava.

Després de solucionar un parell de temes a Barcelona, relacionats amb un cas de fuita de capitals en el qual treballava el gabinet d’advocats de la família, l’Enric havia decidit pujar a l’Escala a veure la mare.

El preocupava moltíssim el seu estat d’ànim després del cop emocional que havia suposat per a ella el trencament amb el pare, una vegada descobertes les seves reiterades infidelitats.

Era molt important per a ell que la mare tornés a il·lusionar-se per alguna cosa que l’ajudés a sortir d’aquell estat d’ànim que la consumia.

Ell, de fet, recordava poques coses de la vella casa que havia pertangut a la seva besàvia, tot i que sabia pels infinits relats de la Caterina que, per a ella, era realment un lloc important, un d’aquells indrets que formen part de tu, tota la vida. De fet, i això no podia negar-ho, ell mateix havia quedat ben impressionat per la visita.

La casa, o el que en quedava —però que donava fe encara del que, en algun moment, havia estat—, s’erigia sobre un penya-segat de roca calcària que encaixava amb fermesa l’embat de les onades embravides del Mediterrani.

El paisatge, des d’aquell mirador privilegiat que oferia la torre —d’un sorprenent modernisme tardà—, resultava realment colpidor.

La Caterina s’allotjava al Voramar des de feia una setmana.

Quan va decidir deixar La Cova, la botiga de decoració del passeig de Gràcia, en mans de la seva sòcia, la Shana, ho va fer amb la intenció d’agafar-se unes petites i merescudes vacances per desconnectar, s’havia dit.

Havia de pensar en tantes coses!

Era necessari prendre decisions, autoimposar-se un canvi de rumb, deixar de compadir-se… En definitiva, sortir del forat.

L’Escala, aquell poblet encisador de la seva infantesa, adorat per la seva mare, se li presentà, doncs, com la destinació idònia per intentar reflexionar sobre el caire que havia de prendre la seva vida a partir d’aquell moment.

El seu estat d’ànim, d’ençà de la separació d’en Robert, s’assemblava al trajecte circular d’una roda de fira. Ara amunt, ara avall, de nou amunt, de nou avall…

Tot plegat l’havia sorprès en el pitjor moment de la vida per a una dona. Com havia pogut fer-li això després de tants anys? Però… realment havia estat una sorpresa?, es preguntava tot sovint. O potser quelcom que mai no havia volgut analitzar a consciència i amb profunditat?

Havia estat una esposa abnegada, una treballadora incansable i una mare sempre amoïnada pel benestar del seu únic fill.

Ara, quan la maduresa anava quedant enrere per donar pas a una sempre inquietant vellesa, descobria que mai havia estat tan acompanyada en el llarg trajecte com havia volgut pensar. Uns correus electrònics prou delators i compromesos, trobats accidentalment a l’ordinador del despatx d’en Robert, li mostrà la realitat. Una realitat aquest cop impossible de defugir, per altra banda.

La frustració enfosquia el seu dia a dia i, a pesar d’intentar-ho amb fermesa, no aconseguia superar-ho. Tot i que volia amagar-ho a l’Enric, sabia que ell també ho patia. De mica en mica, s’enfonsava més i més en l’apatia fins que va comprendre que no podia continuar per aquell camí que només la conduïa a la seva pròpia destrucció psíquica i emocional.

I tot i que l’objectiu de la seva fugida era tan sols donar-se un temps de repòs i reflexió, en trobar-se davant els murs abatuts de la casa en ruïnes que havia estat l’escenari dels seus jocs d’infantesa, un sobtat anhel li remogué l’ànima, tan abatuda com la construcció en la qual s’emmirallava.

De sobte, s’adonà que havia lluitat tota la vida per assolir objectius que no eren realment els seus i aquell pas que havia fet en sortir de Barcelona se li presentava com l’oportunitat perfecta per fer alguna cosa ella mateixa, seguint únicament els dictats del seu cor i la seva intuïció. Sense haver de complaure ningú. Ni el pare, ni el marit, ni allò que era la manera de comportar-se correcta o socialment establerta, ni… Havia arribat el moment de lluitar només per seguir el camí que li marcava la seva pròpia voluntat.

I la reconstrucció d’Els Vents, aquella casa vella, impressionant, que sempre havia format part de la seva història, se li apareixia ara davant els ulls com un repte, com un desig somort, silenciat i sotmès per la voluntat dels altres.

Recuperar l’esperit de la seva família. Una família colpida pels esdeveniments d’uns temps difícils, però forta, com ella mateixa, per superar-los.

Després de sopar un insuperable suquet d’escrita, regat amb un bon criança i coronat amb un deliciós coulant de xocolata, van enfilar el passeig Marítim, aprofitant la serenor d’un vespre amb el mar en calma.

La lluna plena, d’aquella nit sense pesca, es reflectia sobre el blau, fosc i profund, del mar dibuixant un llençol de plata immaculat.

—Quina nit més fantàstica, mare —exclamà l’Enric, respirant profundament.

La Júlia s’estrenyia afectuosa contra el seu costat, mentre la Caterina sentia el braç del seu fill que descansava sobre les seves espatlles.

Un moment per recordar, anotà mentalment la Caterina.

—Què et pensaves? Que t’enganyava quan t’ho explicava? Això és meravellós, fill. Em sap greu no haver-ho compartit més amb tu, però al teu pare mai no li va semblar prou…, prou… Com t’ho diria? Per a ell, això és la fi del món —les imatges d’innombrables discussions aparegueren davant els seus ulls—. Enric, saps? —I després d’un silenci només trencat per la suau remor de les onades:— T’asseguro que aquesta pau que aquí es respira no l’he trobada enlloc. L’Escala té una màgia especial per a mi. Des que era una nena. És el meu petit paradís. El petit paradís que he enyorat en tots els meus somnis. Sempre. Recordo, com si fos ara, els dies que veníem amb els pares a visitar la iaia Antònia…

La sensació d’espai infinit els envaïa fins a l’esperit.

La Caterina va pensar que aquell era el moment adequat.

—Mira, fill. Us he fet venir perquè crec que heu de saber abans que ningú que jo…, bé, jo… he decidit… Deixo Barcelona i m’instal·lo aquí, Enric —va fer, categòrica, després del titubeig inicial—. Tu…, tu ja no em necessites —endolcí la veu somrient cap a la Júlia—, i he pensat que la botiga, doncs, no ho sé, ho he de parlar amb la Shana, però puc obrir una petita sucursal de La Cova aquí, i sí, ja sé que no és el moment adequat, però aquestes coses o les fas quan…

Just davant d’El Clos del Pastor —aquell evocador jardí modernista que havia pertangut a la insigne escriptora de l’Escala, Víctor Català—, l’Enric i la Júlia van aturar-se, mentre ella feia encara unes passes més, capficada en el seu discurs. En girar-se, va observar la cara del seu fill.

El coneixia prou per imaginar la seva expressió, fins i tot abans de veure-la.

—Què vols dir que deixes Barcelona? —féu l’Enric, incrèdul.

—Doncs això, que deixo Barcelona. Així de senzill! —repetí la Caterina, cada cop més segura d’ella mateixa.

—Com pots deixar Barcelona? No t’entenc, mare. Deixes la botiga? I la Shana? Per sempre? No pots abandonar-ho tot per venir a enterrar-te aquí! —exclamà l’Enric.

—Sí, bé, jo… Nooo! —exclamà—. No abandono res i sobretot no m’enterro enlloc, Enric! No parlis com el teu pare! No deixo la botiga, de moment. Només que… Vull reconstruir Els Vents —va dir, més conscient que mai de la decisió ja presa—. Vull viure aquí, Enric. Sóc d’aquí. Els meus orígens els sento aquí —digué,