De sol a sòl: Cròniques del juliol de 2030

By Carme Lafay Bertran

De sol a sòl presenta una visió realista de base científica del que s'espera que sigui el món en un futur tan proper com l'any 2030. Quins recursos energètics tindrem? Quines professions resistiran el pas del temps i quines seran totalment noves? Quants anys viurà la gent i com s'hauran de plantejar la sanitat o les ajudes socials?
La novel·la està ambientada en un poble de la Segarra per centrar l'acció i el misteri en una zona agrícola de secà que està patint i patirà importants modificacions a causa del canvi climàtic. Què farem, què podrem fer quan la temperatura a l'estiu arribi als 50°C?
Unes inquietants aranyes metàl·liques sobrevolen els camps. A la tranquil·la Residència +80 de Cervera s'ha instal·lat en Bertran, un home misteriós que la colla de l'Àsser decidirà seguir. Assassinat, misteri i aventures seran la conseqüència d'un nou estil de vida en un món on la meteorologia ha esdevingut sobretot un gran problema.

Lectura dirigida al públic juvenil, els adults del 2030.

• Language: Català
• Publisher: Ediciones Octaedro
• Release date: Feb 10, 2017
• ISBN: 9788499218786

Book preview

De sol a sòl

Carme Lafay

De sol a sòl

Cròniques del juliol de 2030

De sol a sòl. Cròniques del juliol de 2030

Primera edició: novembre de 2016

© Carmen Nicole Lafay Bertran

© D’aquesta edició:

Ediciones OCTAEDRO, S.L.

Bailèn, 5, pral. — 08010 Barcelona

Tel.: [phone] — Fax: [phone]

www.octaedro.com — [e-mail]

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització del seus titulars, llevat de les excepcions previstes a la llei. Dirigeixi’s a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos,

www.cedro.org) si necessita fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra.

ISBN: 978-84-9921-878-6

Disseny, producció i digitalització: Ediciones Octaedro

Agraeixo a Ramon Cortada Talaveró tot el que he après sobre la terra d’aquest seu racó de la Segarra, que ell tant estima i coneix.

1 de juliol de 2030,

Montornès de Segarra

41º 35’ 58751’’ N, 1º 13’ 35592’’ E, 605 m s. n. m. [dades de 2016]

Un jove llargarut reposa estirat al sofà. Du pantaló curt i samarreta. Té la pell morena i brillant, els cabells castany fosc tallats al dos i les cames musculoses. A les tres de la tarda en punt obre un ull. La migdiada, massa llarga, l’ha estabornit en lloc d’espavilar-lo, pensa mentre s’incorpora lentament. D’entrada se sent ensopit, però ben aviat alguna cosa el neguiteja. Es posa dret d’un bot i surt al pati. La seva mirada, abans endormiscada, es clava fixament en un estri penjat a la paret. No pot ser! La maleïda columna ha pujat una ratlla. Si estan a principi d’estiu! Sembla mentida; com ha pogut passar tan de pressa? Se li fa un nus a la gola, li vénen ganes de plorar. S’havia quedat palplantat com un babau, però ara té molta pressa. On és la Paula?

La seva germana bessona ha anat a veure la Carla, la seva amiga més presumida. Estan totes dues ocupades davant l’ordinador criticant les propostes de la botiga més de moda.

—Aquest top és de seda d’aranya; diuen que és superesistent i m’encanta el color, però buf!

—Sí, caríssim! Jo vull un top que faci olor. N’he vist un de rosa…

—El rosa no està de moda aquest estiu. Jo prefereixo el to rosella. És cool!

—Si fins i tot el duia la Irene! Saps què? —La Carla abaixa la veu i es posa misteriosa—. Em va confessar que s’havia comprat el top per agradar a l’Àsser.

—No!

—Sí! Va de cul pel teu germà. No ho sabies?

—Jo ja en tinc prou amb els meus problemes.

—Mira que sou bledes, totes dues! Penjar-se d’un sol tio quan pots tenir els que vulguis.

—No pots tenir els que vulguis.

—Jo sí.

—Doncs ja m’explicaràs com… —La Paula fa un somriure trist i mira al buit—. De fet jo només en vull un.

—Deixa que ho endevini: el Marc, segur, que està boníssim. Llàstima que vagi tant contra corrent… o potser això és el que et mola.

—No és el Marc.

—El Nil? No m’ho puc creure! Un altre tarat, però a l’inrevés. I més lleig.

—Es diu Sam, té vint anys i és de Nigèria.

—Sam? D’on l’has tret, aquest?

—Del bar del Candi.

—Ja m’ho estàs explicant amb pèls i senyals!

—En sé poca cosa —sospira la Paula, que agafa aire per enumerar d’una tirada—: que treballava a Lagos, en una base naval xinesa; que va arribar a Barcelona com molts refugiats, per culpa de la calor africana, que ha esdevingut insuportable en molts indrets; que al seu país el nombre d’habitants ha crescut espectacularment en pocs anys i que la terra ja no els pot alimentar; que a les valls que havien estat fèrtils l’agricultura és escassa; que a la costa les pluges són torrencials i la pesca ha minvat al mateix ritme que el petroli i el gas, històricament les principals fonts de riquesa del país; que la població a molts llocs està immersa en una batalla campal per l’aigua. I, per fi,

que tots aquests canvis a pitjor són bàsicament els que han obligat la població a emigrar. —La Paula s’atura en sec un moment—. Ja està.

—Caram, tio! Que fort!

—Sí… Jo li voldria fer tantes preguntes! Però ell sempre ha esquivat els temes personals —conclou amb ràbia.

—I com és que heu xerrat tant? Quan? On?

—Al bar, ja t’ho he dit. Entre tallat i tallat.

—I a què es dedica el teu Sam, ara?

—Ni idea. Només hem parlat del passat.

—Vaja! Doncs pren-t’ho amb calma, eh?, que et veig malament.

—Tranqui. —La Paula es queda mirant fixament la Carla, una morena de físic i posat provocatius—. Tu que ets més experta, em pots dir què haig de fer per sortir amb el Sam?

—Tens raó; no és per lluir-me, però en sé una mica; el meu pare diu que col·lecciono cromos. N’has sentit parlar? Són unes coses antigues. Però respecte a la teva consulta: ni flowers!, tot i que «segueix el teu instint» podria ser un bon consell.

—Canviant de tema, ja has decidit què faràs amb els estudis?

—M’agradava més parlar del Sam, la veritat. —La Carla ha fet un posat seriós, desmentit pels seus ulls riallers—. No vull repetir, ni tampoc fer cap carrera. Estic farta de passar-me els dies a l’ordinador amb l’school bot, farta d’anar dos cops a la setmana a les avorrides trobades amb els profes de carn i os, farta de les reunions d’estudi a la bíblio, dels fòrums… O sigui que he pres una decisió: me’n vaig a viure a Barcelona!

—I què faràs, allà sola?

—Treballar i divertir-me, això faré. Des de dilluns que sóc major d’edat. —La Carla es posa dreta i camina per l’habitació, ben estirada, decidida, mentre la seva amiga fa un gest d’incredulitat. Després es gira i l’assenyala amb el dit—. Puc fer el que vulgui. Sóc gran!

—Jo de tu m’ho rumiaria una mica més. No hi ha gaire feina per a qui no té estudis superiors.

—Sembles la meva mare, Paula. Quin pal!

La porta s’obre de cop i entra l’Àsser, que, amb quatre gambades, ha creuat el carrer estret i pujat fins a Cal Quelo.

—Es pot saber què t’agafa? —li crida la Carla, que se’l mira empipada perquè l’ha espantat.

—És… —S’escanya i no pot enllestir la frase. Però el seu braç és ferm quan estira la Paula i l’arrossega de tornada a casa i fins al pati. Ella té el temps just de dir adéu amb la mà a la Carla; després deixa fer al seu bessó mentre accelera el pas per acabar baixant un tros de carrer corrent rere ell.

—Mira! —mostra l’Àsser, que ha entrat al pati com una exhalació.

—No! —exclama ella, incrèdula—. No és possible!

Els bessons queden com petrificats, tremolosos malgrat la calor tòrrida del camp, malgrat l’aire eixut que els crema els conductes al seu pas cap als pulmons. Estan espantats com tots ho estaran avui quan vegin que el primer dia de juliol la temperatura s’ha enfilat als