Tres nits fora de casa

By Marta Romagosa

Una reflexió sobre els cinquanta, una època de la vida on sembla que ja està tot fet, però que ens permet mirar enrere per tornar a començar.

Marta Romagosa narra la història d'un grup de dones, amigues totes, que a l'estiu es troben al mateix lloc. Tres nits fora de casa ambienta l'amistat d'aquestes amigues en èpoques diverses de la seva vida. L'autora ens parla del que és ser una dona d'uns cinquanta anys ara, del mirall deformant de l'expectativa i la il·lusió de la joventut vers la realitat de la maduresa. Ens ofereixen una mirada al passat des de l'experiència dels anys.

Una data i un lloc per tornar a ser joves, explicar-se la vida i defugir de la realitat quotidiana.

I si als cinquanta encara estigués tot per fer? Marta Romagosa ens demostra que l'amistat és el combustible per un nou començament.

• Language: Català
• Publisher: Univers Llibres
• Release date: Nov 4, 2021
• ISBN: 9788418375323

Marta Romagosa

Marta Romagosa (Cornellà de Llobregat, 1967) és periodista i escriptora. Treballa a Catalunya Ràdio des de l'any 1991. El 2011 va rebre el premi Ràdio Associació de Catalunya a la millor professional. El 2016 va publicar els relats Tots els noms del desig (Rosa dels Vents).

Book preview

29 de juliol de 2011

Sopar de quatre amigues de 42 anys

—Qui tria el vi, aquesta vegada? —pregunta el sommelier del restaurant.

—Ui, aquí l’única que hi entén una mica ara és la Laura —diu la Nora amb una cantarella ridícula, com fotent-se de la particular saviesa vitivinícola de la seva amiga.

—D’alguna cosa deuen haver servit els cursos i els tastos de vins que hem fet en Bob i jo, no? O us penseu que me’ls he gastat per a res? Tenia molt clar que a la primera de canvi em podria fer l’entesa en un sopar de nenes… i ha arribat el meu gran moment.

La Laura fa riure les seves amigues, com sempre. Té una ironia molt particular que tant pot provocar un lleuger somriure sota el nas com la riallada més sorollosa, encara que sigui en un lloc públic, com ara.

La Laura Masdevidal, la Nora Felip, la Sònia Bragat i l’Eli Gasol han quedat per sopar en un restaurant vora el mar a Calella de Palafrugell, on la vista es perd en la foscor de les onades i la fresca s’escola per sota dels vestits de tirants. És 29 de juliol i fa calor de dia, però tan bon punt es pon el sol sempre hi ha un moment, quan passegen pel Canadell, que han d’acabar tapant-se amb els xals i mocadors de coll perquè la humitat de la foscor les envaeix. Ben lluny queden aquells sopars improvisats d’entrepans i fruita tallada a la platja, assegudes a les tovalloles encara amb els cabells mullats, la pell salada, els biquinis de colors llampants amb els nusos tan fluixos que s’havien de reforçar a cada sortida de l’aigua i les mirades cap als grups de nois que s’asseien uns metres enllà. Després arribava el gelat de rigor de la Jijonenca, que es menjaven hipnotitzades mirant el mar. Com si en aquell gest de plaer refrescant s’hi concentrés tota la il·lusió de cada estiu.

Amb el pas dels anys les quatre amigues han anat augmentant les alegries i les penes, les confidències i els silencis, els records i els oblits volguts, el pressupost dels sopars i les preferències gastronòmiques cada cop més sofisticades.

Si les veiessin vestides amb roba de feina a plena llum del dia ningú diria que són amigues de fa tants anys. Amigues d’estiu. De les que coneixes quan encara tens granets a la cara, vergonya de tot el que és nou i amb qui acabes compartint cremes de sol, il·lusions i somnis de futur.

Vint-i-sis anys fa que es coneixen pel cap baix, des que en tenien poc més de setze quan es van trobar als apartaments del Golfet perquè les famílies passaven els estius a l’Empordà. Les tardes a la platja o a la piscina s’allargaven tant com podien o les deixaven. No tenien encara xicots ni manies, només ganes de posar-se morenes, de banyar-se fins que s’amagava el sol, de sortir a les nits, comprar-se roba de fil blanca, parlar pels descosits i fumar i beure d’amagat dels grans. Allò era l’estiu, per a elles. Compartir tots els moments del dia. Quatre setmanes que no es perdien de vista ni un minut. Dinaven les unes a casa de les altres, es dutxaven per torns en un mateix apartament per poder sortir alhora a «remenar el cul» com deien alguns dels pares, ballant incansablement primer a les carpes de Begur i després, quan es van inaugurar, a les de Palafrugell perquè les tenien més a prop. Si no hi hagués hagut tants estius a l’Empordà no s’haurien conegut perquè ni tenien gaire res en comú, ni vivien a les mateixes ciutats ni compartien els mateixos somnis. Però el cert és que no hi havia cap any que no es trobessin un dia per sopar totes quatre, recordar vells temps i posar-se al dia.

—Tastarem un vi de la zona, us sembla bé, noies? Teniu aquest Finca Garbet Castell de Perelada del 2006? —pregunta la Laura repassant la carta dels negres.

—Una elecció excel·lent —li respon el sommelier—. Em sembla que encara ens en queda alguna ampolla.

—Com que som tres, perquè l’Eli només es mullarà els llavis, amb una ampolla ja en tenim prou. Si no després no ens vindrà de gust el gintònic… perquè anirem a fer una copa, ho teniu clar, oi?

La Laura ho adverteix al principi del sopar perquè després no vol que es torcin els plans: un bon sopar i després cap a Llafranc a fer una copa al Gitano o bé fins a Begur si la conductora abstèmia s’anima a portar-les abans de caure rendides al llit. Amb quaranta anys, la gresca encara guanya la mandra i més quan es deixen els fills a càrrec d’algú altre i la perspectiva immediata és fer el que et doni la gana sense haver de donar explicacions a ningú. Un esquitx de llibertat, de recuperar la sensació de quan ets jove i res no t’impedia fer el que et venia de gust a cada moment. Moments difícils d’aconseguir però que, quan els tens, no vols que se t’escapin de les mans.

Han decidit anar a dormir totes a casa la Sònia Bragat, una cranc sofisticada i ordenada de finals de juny. La Sònia és qui manté els lligams amb Calella i té la casa més gran a Palafrugell, de dues plantes amb grans finestrals, jardí, piscina, solàrium, golfes i un soterrani endreçat i polit com no se’n trobaria enlloc més. Les altres tres amigues sempre tornen a Calella en algun moment del juliol o l’agost, primer per aquest sopar que és sagrat, i després per passar-hi alguns dies, baixar a la platja, fer algun camí de ronda i llogar una barqueta els dies que la tramuntana afluixa.

La Laura Masdevidal, la més marassa i divertida de totes quatre, té un apartament llogat, petit, sense vistes al mar però molt a prop de les Voltes. L’Eli Gasol, una capsa de sorpreses sempre a punt de ser oberta, s’estima més anar a casa del seu germà, a Calonge, i la Nora Felip, llibretera i cuinera en la mateixa proporció, prefereix estar-se uns dies en un hotel i després gastar-se els diners viatjant arreu del món. I normalment busca algun lloc amb encant a l’interior on sempre coincideix amb algun home que l’acaba convidant a sopar, que li diu que s’està separant i ha buscat un lloc tranquil per pensar i decidir. I ella no s’ho creu mai, però a vegades fa veure que sí i se n’aprofita.

—Fem un pica-pica i després cadascú tria el segon?

—Millor així —diu l’Eli—. No tinc gaire gana per fer dos plats tota sola.

—Fora estrany —afegeix la Nora.

A aquestes alçades de la vida ja se saben tots els secrets i a ningú li sorprèn que la Laura triï el vi, que l’Eli mengi poquet, que la Nora no calli ni sota l’aigua i que la Sònia hagi portat llençols i tovalloles noves per estrenar a casa seva aquesta nit.

Comparteixen una amanida de tomàquet, ceba i tonyina, i uns calamarsets a l’andalusa. I de segon llobarro al forn amb patates per a tres de les noies i per a la quarta —que evidentment és l’Eli— un tàrtar de salmó, que aquesta vegada se l’acabarà perquè farà tastar el plat a cadascuna de les amigues.

—Proposo un brindis, per l’estiu del 2011 a l’Empordà!

I totes quatre alcen les copes i beuen el vi amb els ulls tancats i els cors a punt d’obrir-se un cop més. De fons sona «Rolling in the Deep» d’Adele, prou suau perquè ningú perdi el fil de la conversa però prou forta perquè algunes cantussegin la cançó amb poca traça i d’altres segueixen el ritme amb un lleu moviment