Et donaré

By Anna Ginesta and Maite Llongueras

La Lola, una dona madura, tendra, sensible, avançada a l´època i amb una llibertat física i espiritual que li ha proporcionat una vida plena d´experiències, vol que aquestes quedin escrites per donar-les a conèixer al seu nebot i a les noves generacions:

Els records del seu món ple d´emocions que l´han enriquida i dels quals n´està molt orgullosa, acceptant que l´alegria i la tristor de la vida formen part de l'ésser humà. Els personatges propers dels que ella sent parlar des de joveneta i que formen part de la seva generació.

L´evolució de la Barcelona i del Empordà dels anys 60 fins arribar al segle xxi on lo virtual marca una nova era l´essència de la protagonista, d'una vida plena de sentiments, emocions i circumstàncies que la fan evolucionar i dirigir-se al segle xxi amb llibertat i dignitat, així vol que quedi constància per donar informació a les properes generacions d´uns valors universals. Transmetre la seva vida al món: fer el que et digui el cor, els valors familiars, tot fet amb cura i dignitat, pot servir per construir el futur que ha de venir. En definitiva, creure amb un mateix i ser valent.

• Language: Català
• Publisher: La Equilibrista
• Release date: Mar 20, 2018
• ISBN: 9788494725166

Book preview

Et donaré- La Lola, una dona madura, tendra, sensible, avançada a l´època i amb una llibertat física i espiritual que li ha proporcionat una vida plena d´experiències, vol que aquestes quedin escrites per donar-les a conèixer al seu nebot i a les noves generacions:Els records del seu món ple d´emocions que l´han enriquida i dels quals n´està molt orgullosa, acceptant que l´alegria i la tristor de la vida formen part de l’ésser humà. Els personatges propers dels que ella sent parlar des de joveneta i que formen part de la seva generació. L´evolució de la Barcelona i del Empordà dels anys 60 fins arribar al segle XXI on lo virtual marca una nova era l´essència de la protagonista, d’una vida plena de sentiments, emocions i circumstàncies que la fan evolucionar i dirigir-se al segle XXI amb llibertat i dignitat, així vol que quedi constància per donar informació a les properes generacions d´uns valors universals. Transmetre la seva vida al món: fer el que et digui el cor, els valors familiars, tot fet amb cura i dignitat, pot servir per construir el futur que ha de venir. En definitiva, creure amb un mateix i ser valent. 

Et donaré

Anna Ginesta i Maite Llongueras

www.laequilibrista.es

Et donaré

©  2017, Anna Ginesta i Maite Llongueras

©  2017, La Equilibrista 

            [e-mail]

            www.laequilibrista.es

Primera edició: març de 2018

© Coberta: Pintura a l’oli de M. Llongueras

Disseny i maquetació: La Equilibrista

ISBN: 978-84-947251-5-9

ISBN Ebook: 978-84-947251-6-6

Depòsit legal: B 30113-2017

Queda prohibida la reproducció total o parcial de qualsevol part d’aquest llibre inclòs el disseny de coberta, així como el seu emmagatzematge, transmissió o tractament per cap mitjà, sigui electrònic, mecànic, químic, òptic, de gravació o de fotocòpia sense el permís previ per escrit d’EDITORES DEL DESASTRE, S.L.

A la meva àvia i als nostres berenars de primavera passejant pels boscos del Tibidabo. Al tiet. A la Nuri i la Carmen. Als meus fills i als meus tres néts, Anna, Martí i Pau que han crescut amb la novel·la. I sobretot al meu company de vida, gràcies Pau, amb tu «J’aimerai  toujors le temps des cerises».

Anna Ginesta  

Als meus pares, Maite i Manel. A la Laura i l´Albert amor incondicional.  Al meu company, Justo, agraint-li la llibertat que tinc al seu costat per crear i ser jo mateixa.  A l´alegria dels meus néts  Noa i Joan. A  totes les ànimes que m´envolten i m´il·luminen. 

Al Tibidabo, llum d´aquesta novel·la.

Maite Llongueras

PRÓLEG

Benvolguts lectors, no us enfadeu, però no faré cap lloança, cap glossa, ni tan sols un breu pròleg de la petita meravella que ara teniu a les vostres mans, no podria, no en sé prou… Sigueu benèvols si us plau amb qui us adreça aquestes paraules, amb aquest humil narrador que això us escriu… Us diré molt clarament que m’he enamorat de la Lola, he après i he gaudit de la serenor,de la delicadesa i de la venerable saviesa dels esplèndids 98 anys d’en Josep Maria… He recordat com mai la punyent, llunyana i alhora meravellosa sensació dels amors pendents, em sento cofoi de voler ser, per uns instants força tendres, l’Arnau, de voler ser la Maria que mira amb tendresa la seva germana, la seva estimada Lola, la protagonista d’aquest llibre! He volgut ser, al mateix temps, ploma, paper i missatge d’aquelles inquietes i desitjades cartes (no us descobreixo ara adreçades a qui) que la Lola llegeix amb mà tremolosa i anhelant, tot descobrint la força d’un amor rural… També he tornat a ser l’infant que, agafant molt fort la mà del meu pare, mirava embadalit les corrues de traginers que de matinada omplien el mercat del Born amb mil simfonies escrites amb els crits de la gent i els colors de les fruites i verdures brillant amb els primers rajos del sol. Sí, és cert, jo també, com l’Arnau, estic fascinat per la bellesa de les vistes des de la tremolosa atalaia del Tibidabo, tot intuint per les paraules de l’estimada tieta Lola, tota aquella màgia, tota aquella potser grisa, trista i també dinàmica i esclatant Barcelona de finals del XIX i principis del XX. He descobert en les pàgines que seguiran a aquestes ratlles que ara us adreço, he descobert com us dic, de bell nou i amb molta cura i detall, cada un dels relats que de Barcelona ha fet la seva gent, les seves famílies, els seus barris benestants, la Barcelona de les nissagues amb les seves pors, amb les seves passions contingudes o no, amb els seus actes que romandran per sempre en la seva història. Veig l’esguard condescendent de Mossèn Oliveras, els segueixo i escolto sense que se n’adonin, la seva gentil conversa mentre passeja calmadament amb la Maria i la Lola tot desgranant la història del Tibidabo, dels seus mecenes i del seu entorn… Imagino per uns instants la llum i l’enyor en la mirada del mossèn, quan els hi diu el nom d’aquella persona benefactora que tant va fer per… No fa massa temps, en una xerrada amb les autores, tornà a sorgir la inefable pregunta que tot sovint es fa un vell conegut nostre (El Viatger), tot parlant de les eternes relacions entre les persones… Què és estimar? Doncs vet aquí que fa pocs dies, l’Anna i la Maite em varen trucar i em van dir, mira Carles, tenim un regal per al Viatger… Dóna-li aquest llibre de part nostra (aquest mateix que ara esteu llegint, benvolguts lectors), i digues-li que potser hi trobarà alguna resposta a les seves permanents i fascinants preguntes… De part d’ell doncs, moltes i moltes gràcies per haver fet aquest petit «trencadís» literari i gaudinià de l’estimada Barcelona, per fer-los partícips (a ell i als lectors) del vostre amatent domini de les emocions, percepcions i sentiments… 

Carles Gonzàlez i Nogueras  

Barcelona, un 16 de novembre de l’any 2017

Introducció

Des del cim de la muntanya, el Tibidabo majestuós contempla enamorat la ciutat, singular i femenina… Barcelona. 

Impregnada de cel, olors i veus de tots colors fins arribar a la sorra on la besen les onades d’una mar que fidelment retorna incansable, que amb els dits efímers d’escuma intenta arrapar-se per jeure als seus peus rendida i enyorada…

A la llunyania s’escolten les sirenes dels vaixells que arriben i se’n van amb el so ancestral de les caragoles.

Les places, carrers i avingudes, joiosos del trepig de la gent de dins i de fora, la volen saber i sentir. La meva Barcelona, misteriosa i ingènua, amarada d’històries esculpides a les façanes i brollant de les seves fonts… El brogit de les festes als barris sota un cel lluminós amb dies de sol i de pluja i a les nits, sota un mantell d’estrelles, testimoni silenciós, còmplice de confidències i secrets d’una ciutat oberta, riallera i sentida.

El camí del cel

Van pujar fins al punt més alt de la muntanya, 512 metres, on s’ubicava la plaça del Tibidabo. Alçant el cap, van contemplar la basílica d’estil neogòtic, culminada pel majestuós Sagrat Cor de bronze que abraça la ciutat, emmirallada en una Mediterrània serena, curulla de tardor barcelonina. Es van apropar al mirador des d’on es podien contemplar els edificis i els carrers. Era un conjunt perfecte amb notes de verd que, del Tibidabo estant, formaven la quadrícula que va dissenyar en Cerdà, perfectament arrenglerada, deixant lliscar l’aire i la llum per xamfrans generosos.

La tieta Lola li explicava a l’Arnau com era la muntanya del Tibidabo anys enrere, quan ella era petita i anava a berenar a la «Font del Bacallà» amb els avis i els cosins. Es deia que bevent d’aquella aigua es guarien molts mals. La tieta Lola no escatimava en detalls perquè el seu nebot prengués consciència de la Barcelona de la seva infantesa, en els temps dels tramvies tirats per cavalls.

–Mira, Arnau, per aquí s’entra al parc d’atraccions i on som ara s’anomena «El Camí del Cel».

Allà va explicar al seu nebot, que l’escoltava amb els seus ullets petits plens de curiositat...

–Saps per què a aquest lloc li han posat aquest nom? –El noiet va negar amb el cap sense badar boca.

–Doncs perquè és la part més alta de la muntanya i, si mires enlaire, el que tens més a prop és el cel; des d’aquí sembla que estigui a tocar i l’aire que es respira és més net i fresc. A les nits, quan el parc dorm, se senten els sorolls del bosc i de tant en tant el motor d’algun cotxe o moto que puja per la Rabassada, que de vegades queda embolcada per una boira màgica que omple de misteri tot aquest paratge únic. Aquest camí és en un punt molt especial, aquí és on es troben las atraccions més antigues del parc, inaugurat el 1901 juntament amb el tramvia blau i el funicular. L’avió és de l’any 1928, és una còpia del que va fer el primer trajecte Madrid-Barcelona. També tenim la roda de fira, els cavallets i la talaia. Tot té a veure amb els 360º que mesura una circumferència.

»Has de saber –va continuar la tieta Lola– que a l’antiga Babilònia, on és ara l’Iraq, perquè m’entenguis, es va originar un sistema de numeració que utilitzava com a base el número 60, que es fa servir per mesurar el temps de les hores, minuts i segons i els angles, en graus i també en minuts i segons. La seva unitat és el grau. Una circumferència, com ja t’he dit, té 360º. Si pares atenció, la roda de fira, els cavallets, l’avió, fins i tot la talaia, sumen 180 + 180 = 360º. Ho veus? tot gira en cercle, sense principi ni fi, en moviment infinit; renovació i diàleg constant, terra i cel, sol i lluna, estels i planetes.

L’Arnau l’escoltava embadalit; als seus dotze anys era un noiet molt atent i es delia per les històries que la tieta Lola explicava, sempre amb tant d’entusiasme que contagiava a qui l’envoltava. Tenia setanta-un anys, però la vitalitat d’una dona molt més jove. El pare de l’Arnau era el seu nebot directe i des de petit va ser el seu millor oient. Ella tenia altres nebots; ells, però, eren els predilectes i tots els seus somnis de fadrina es concentraven en passar-los aquell llegat de memòria de la ciutat que l’havia vist néixer el 1930.

–Arnau, atura’t i tanca els ulls... respira... notaràs una sensació de pau i et sentiràs com al cel. Ja ho veuràs! Fes la prova.

El nen, obedient, va tancar els ulls i va respirar profundament.

–Què? Notes la sensació?

El nen seguia amb els ulls tancats i anava respirant, concentrat en les indicacions de la tieta Lola que se’l mirava complaguda.

–Veus l’avió? –li va dir tot seguit.

L’Arnau va obrir els ulls i va somriure tot dient:

–És de joguina... a més, no va enlloc.

–Aparentment, tens raó –va dir ella. Has de saber, però, que quan jo era petita i pujàvem fins aquí amb els meus pares, germans i cosins, era tot un esdeveniment. La primera vegada que hi vaig pujar, deuria de tenir uns dotze anys, com ara tu, i recordo l’emoció i la basarda que sentia mentre feia cua per pujar-hi. Els meus germans, que ja no hi són, feien broma veient la meva cara de por. Jo no les tenia totes. Quan mirava el color intens de l’avió, voltant horitzontalment sobre un eix que dibuixava un cercle enganxat a una estructura de ferro, mig a terra mig a sobre del buit, jo no ho veia gens clar i la meva cara no podia amagar l’angoixa que sentia en aquells moments. Hi havia gent impacient i excitada per pujar; d’altres, com jo, amb una mica de por, però tothom volia experimentar la sensació de volar, ni que fos per uns breus moments. Abans no era com ara, que aneu amb avió quasi a tot arreu des de ben petits.

»Bé, quan a la fi vaig ser a dins d’aquell espai tan reduït, asseguda en aquells seients estranys, i es va posar en marxa, el cor em bategava tan ràpid i fort que, com que tenia les orelles tapades per l’alçada de la muntanya, el podia sentir dins del meu cap fent tuc, tuc, tuc... Llavors l’avió, que semblava que no es bellugués, va quedar suspès al cel com si volés, deixant a terra la cua de gent que esperava per pujar-hi i obrint-se camí fins al cel obert, amb la vall del Tibidabo a sota i tot Barcelona al meu abast, des del Llobregat fins al Besòs, del Carmel fins al mar, que s’unia en un punt infinit amb el cel: estava volant! Després, de gran, i estalviant molt, vaig poder anar a París, el somni de la meva vida. Llavors amb un avió de veritat, però no oblidaré mai aquell dia del mes de juliol de la meva infantesa al Tibidabo.

»A París vaig visitar museus i la famosa Torre Eiffel, obra espectacular d’enginyeria moderna. Allà també hi ha una muntanya que anomenen Montmartre i culminant el cim tenen, com nosaltres, una basílica amb una imatge del Sagrat Cor, Sacré Coeur com es diu en francès, que com aquí els abraça i els estima mentre custodia la ciutat.

Llavors l’Arnau li digué:

–A París també hi ha Eurodisney, no?

–Sí –va dir Lola– i el parc d’Astèrix i Obèlix, però no és el mateix, Arnau, no comparis! El Tibidabo és el Tibidabo.

El nen l’escoltava seriós i una mica desconcertat.

Van seguir caminant fins a la taquilla i van comprar un tiquet perquè l’Arnau pugés als cavallets. Mentre aquests giravoltaven fent 360º un cop darrere l’altre, ella observava el seu nebot estimat, com girava i pujava amunt i avall damunt d’aquella muntura de cartró-pedra que tant li havia fet somniar a ella de petita.

Era l’atracció que més li agradava. Els cotxes amb volants, fins i tot amb botzines que sonaven una vegada i una altra, vehicles fantàstics que, sense moure’s, ens transportaven als indrets inesperats de la imaginació. Aquells colors tan vius, aquells dibuixos, aquells miralls i la música que sonava mentre un paisatge fugisser es transformava amb cada una de les voltes sobre el seu eix.

A cada nou tomb, l’Arnau saludava amb la mà a la seva tieta, que li tornava la salutació mentre pensava:

«Quina cosa, tan senzilla en aparença i com ens fa sentir de bé durant uns moments que es recorden sempre».

Els cavallets van parar i l’Arnau va baixar com una daina mentre la tieta Lola cercava amb la mirada algun indret per poder berenar. Es van asseure davant d’una petita pastisseria que hi havia a prop i van comprar una magnífica coca de poma.

–On anem ara, tieta? –va dir el nen molt engrescat.

–Ara t’ho dic, primer berena i mentrestant anirem a veure la roda de fira.

Van asseure’s en un banc que estava a certa distància de l’atracció, des d’on es podia contemplar alhora també la talaia.

–Si t’hi fixes una mica veuràs que d’aquestes quatre atraccions que tenim aquí, dues giren sobre si en horitzontal i dues, en vertical. Les dues que ja hem vist, l’avió i els cavallets, fan la volta completa, traçant una circumferència horitzontalment. I la roda de fira i la talaia, verticalment; el que diferencia la talaia de les altres atraccions és que gira en dos seqüències de 180º que, com ja saps, sumen altra vegada els 360º. Bé, doncs! –va dir la Lola–. Et veus amb cor de pujar a la gran roda quan t’acabis el pastís?

L’Arnau va obrir uns ulls de sorpresa i amb la boca plena només va poder dir:

–Què?

–Au va, que és broma, no pateixis que no pujarem. Acaba’t el berenar. Vols un batut?

L’Arnau va assentir amb el cap, alleugerit.

Mentre treia de la seva bossa un bric amb la canyeta enganxada li digué, múrria:

–Llavors no et proposaré de pujar a la talaia. Oi que no?

L’Arnau, que ja xuclava la beguda amb fruïció, es va aturar i, amb gran sorpresa de la seva tieta, li digué que sí amb el cap.

–Aquesta sí que és bona, ho dius de debò? Em sap greu, Arnau, ara sóc jo la que no es veu amb cor. Vaig pujar fa molts anys i la veritat és que tinc una mica de vertigen, saps? No em convé. Però si li ho demanes als pares, de ben segur que pujaran amb tu.

»Antigament es creia que pujar a la talaia, per ser tan alta, era beneficiós per a la gent amb malalties respiratòries; ja que allà dalt podien inhalar un aire molt més net i lliure de la brutícia que llençaven, per les seves enormes xemeneies, les fàbriques que hi havia a la vora del Llobregat i del Besòs. Barcelona i la seva província han estat des de sempre capdavanteres en la indústria i el comerç; és a dir, les nostres fàbriques, botigues i empreses han fet de la nostra ciutat una de les més modernes d’Europa. Bé, més endavant ja t’ho explicaré; em sembla que t’estic atabalant i ara ja deus estar cansat i saps què? Jo també. Per avui ja en tenim prou.

»Anem a buscar el pare? –L’Arnau va assentir amb el cap.

Tranquil·lament van descendir per la carretera, deixant enrere els antics merenderos que tants records li portaven a la tieta.

La plaça dels somnis

–Bé, ja tornem a ser aquí! –va dir la tieta Lola a l’Arnau.

Havien passat unes setmanes des del darrer dia que van pujar al parc d’atraccions i la tieta volia continuar explicant al seu nebot la seva particular història de la muntanya i del parc.

–Per cert, Arnau! Saps què vol dir Tibidabo en llatí? Doncs vol dir «et donaré».

–Què és el llatí? –va dir Arnau sorprès.

–És una llengua antiga molt interessant que quasi ningú parla i pocs la coneixen, ja t’ho explicaré més endavant.

Agafats de la mà van caminar per on, fins fa poc, hi havia la muntanya russa.

–Aquí hi ha la «plaça dels Somnis» –va dir la tieta Lola–. Aquest nom també té un perquè. Aquí hi ha els Miramiralls, el Magatzem de bruixes i bruixots i La vagoneta; que jo sempre li he dit «el tren dels aires», però bé, això tant se val ara. També ens trobem amb el Marionetàrium i la Sala Mirador; veus? Tots aquests espais han estat pensats per deixar volar la imaginació i somniar amb tot allò que a cadascú li agradi més. És com caminar per damunt de l’arc de Sant Martí, com en el conte El mag d’Oz.

Aquesta història sí que la deus conèixer, oi?

–Sí, una mica –va respondre el nen.

–Per exemple, quan estàs davant dels Miramiralls –va continuar la tieta Lola– no observes la teva imatge real, sinó que veus el teu cos i les teves faccions distorsionades, empetitides o engrandides, boterudes o allargassades. Mai no veus la teva imatge real, però si t’atures a pensar en els miralls de casa, tampoc no ens reflectim tal com som. Tot això és com un misteri o un enigma que la nostra ment afavoreix des del moment que, de vegades o quasi sempre, només veiem el que volem veure. Entens el que et vull dir Arnau?

–No gaire.

–No t’ha passat mai que, mirant alguna fotografia teva, has pensat: «No he quedat bé!» o «que lleig sóc!» I si ho comentes amb algú et diuen: «però si has quedat molt natural!» Doncs, precisament és això. La imatge que veiem reflectida en el mirall no és exactament la real o la que els altres