La paperería Tsubaki

By Ito Ogawa

La Hatoko Amemiya acaba de tornar a Kamakura, el poble costaner on va créixer a cura de la seva àvia, per reprendre el negoci familiar d’una papereria. La seva és una nissaga d’escrivents, un antic ofici que la Hatoko està decidida a honorar i fer perviure en el temps a través dels petits encàrrecs que els clients li encomanen: com acomiadar-se d’algú, saludar un nouvingut o recordar la dolcesa d’un primer amor, tot té cabuda dins els marges de les cartes, les quals la Hatoko s’ocupa de confeccionar amb delicadesa, escollint el segell adequat, les paraules, la tinta i el gramatge exactes per a cadascuna d’elles.
Ito Ogawa teixeix un relat commovedor sobre els detalls que farceixen el dia a dia de qualsevol comunitat, tot plegat tenyit de fons amb els paisatges, la gastronomia i les festivitats japoneses que acompanyen i celebren el pas de les estacions de l’any, el relleu d’afectes i ensenyances que heretem com cartes obertes de generació en generació.

• Language: Català
• Publisher: Editorial Navona
• Release date: Jan 29, 2024
• ISBN: 9788419552914

Book preview

Estiu

Vivia en una caseta unifamiliar a tocar d’una petita muntanya de la prefectura de Kanagawa. Més concretament, a Kamakura. L’indret no era ben bé com us podríeu imaginar, perquè com que era a la zona muntanyosa, la platja em quedava més aviat lluny. Pertanyia a la meva predecessora fins que, ara fa tres anys, es va morir, i per això m’havia convertit en l’única estadant d’aquell antic habitatge tradicional. Segurament m’hauria d’haver sentit sola, però si no m’hi sentia era perquè allà sempre s’intuïa la presència d’algú. Al capvespre, la zona quedava embolcallada per la tranquil·litat tan característica dels pobles recòndits. Però, amb l’arribada del nou dia, l’aire d’aquell raconet de món tornava a prendre vida amb el reguitzell de veus que ressonaven arreu.

Després de vestir-me i rentar-me la cara, el primer que feia era omplir el bullidor d’aigua i posar-lo al foc. Mentre esperava que l’aigua s’escalfés, escombrava el terra de la cuina, el fregava i, tot seguit, m’encarregava del porxo, la sala dels tatamis i les escales. Quan havia acabat, l’aigua ja feia estona que bullia, així que aprofitava per fer una petita pausa i omplir la tetera, on ja reposaven les fulles de te. Mentre impregnaven l’aigua, passava un drap per terra per deixar-lo ben lluent.

No era fins que començava a girar el tambor de la rentadora que podia seure i començar a gaudir del te calent a la cuina. El got de ceràmica que feia servir per prendre-me’l desprenia una aroma fumada d’allò més agradable. Era pel tōbancha, una varietat de te que destaca pel gust torrat característic. No hi havia trobat la gràcia fins feia ben poc. De petita, no entenia de cap manera per què la gent s’entestava a bullir aquelles fulles seques i beure-se’n l’aigua. En aquell moment, en canvi, no em notava eixerida del tot fins que no me’n prenia una tassa ben calenta a primera hora. Fins i tot en ple estiu.

Mentre assaboria el te sense pensar en res concret, veia com a poc a poc s’obria el finestró que hi havia al replà de ca la veïna. Vivia a mà dreta de la senyora Barbara. Qualsevol que l’hagués vista no hauria dubtat a afirmar que era japonesa de soca-rel, així que no se m’acudia què ho devia haver fet, que tothom la comencés a anomenar «Barbara». Devia haver marxat a viure una temporada a l’estranger, potser?

—Bon dia, Poppo!

La seva veu lliscava sobre el vent com una planxa de surf damunt l’onatge.

—Bon dia! —la vaig imitar, i vaig respondre a la seva salutació estrafent una mica la veu.

—Quin dia més bonic, oi? Per què no passes després a prendre el te? M’han enviat pa de pessic de Nagasaki.

—És molt amable, gràcies. Que passi un bon dia, senyora Barbara.

Aquelles salutacions de bon matí, de la finestra estant, eren el nostre pa de cada dia. Així que començàvem la rutina diària, no podia evitar que em vingués al cap la història de Romeu i Julieta i no descartava que, qualsevol dia, se m’escapés una rialla. Tot i que, al principi, la situació havia estat força més incòmoda. Des de casa podia sentir tot el que feia la senyora Barbara: quan parlava per telèfon, quan tossia, quan tenia converses privades i, fins i tot, de tant en tant, quan anava al lavabo. La mena de coses que et fan pensar que hi convius, amb aquella persona. Per molt que mirés de no parar-hi atenció, els sorolls sempre se les empescaven per arribar fins on era jo. De fet, fins feia ben poc no havia estat capaç de parlar-hi tranquil·lament, amb ella. I ara, en canvi, fins que no l’havia saludada a primera hora no em semblava que la jornada hagués començat de debò.

Em dic Hatoko Amemiya. El nom de pila l’havia triat la meva predecessora i significa «la nena dels coloms». Com tothom que hagi tingut ocasió de viure a la ciutat deu suposar, me’l van posar en honor dels ocells del santuari xintoista de Tsurugaoka Hachiman-gū. L’ideograma amb què s’escriu la primera part de la paraula Hachiman-gū s’inspira en la imatge de dos coloms arraulits l’un al costat de l’altre. El primer cop que em van explicar aquesta història, quan era petita, tothom ja em deia Poppo, que és la paraula infantil que fem servir per aquí per referir-nos a aquestes bestioles.

Curiositats a banda, la xafogor que feia ja de bon matí em resultava insuportable. I és que Kamakura pot arribar a ser ben bé un forn. Per poc que et descuidessis, les barres de pa acabades de fer es transformaven en goma i de seguida acabaven plenes de floridura. Fins i tot productes tan rígids com les algues que es fan servir per cuinar es marcien només de mirar-les.

Després, estenia la roba, agafava la bossa d’escombraries i sortia de casa. El punt de recollida més proper, conegut per tothom com «l’estació», es trobava a tocar del pont del riu Nikaidō, que travessava la ciutat de dalt a baix ben bé pel mig. Les deixalles que anaven a la incineradora es recollien dos cops per setmana. En canvi, les reciclables només tenien un dia assignat: el de la tela i el paper, el de les ampolles de plàstic i les restes de la poda, i el de les ampolles de vidre i les llaunes. Els caps de setmana, el camió de les escombraries no passava. Tot el que quedava fora d’aquestes categories es recollia una vegada al mes. Les primeres setmanes de ser a la ciutat, em treia de polleguera haver de perdre el temps separant els residus, però amb el temps hi vaig acabar trobant la gràcia.

Quan havia acabat de llençar la brossa, els nens ja estaven passant per davant de casa, carregats amb les motxilles, de camí cap a classe. L’escola del barri era a cinc minuts de la papereria, per això bona part de la meva clientela la formaven els seus alumnes. Mentre m’acostava a l’edifici, tot sovint me’n quedava mirant la façana: al capdamunt de les velles portes de vidre de doble batent es llegien les paraules «Papereria» i «Tsubaki» a banda i banda. Al seu costat s’alçava una enorme camèlia, o tsubaki, que no només donava nom a l’establiment sinó que, a més, feia de guardiana de la casa. Al costat de l’entrada també hi havia una petita placa de fusta. Tot i que la superfície n’hagués quedat enfosquida amb el pas del temps, només calia fixar-s’hi una mica per acabar-hi llegint el cognom Amemiya. És ben bé que, al seu dia, els escrivien una mica de qualsevol manera, però cadascun dels traços era exquisit. Tot això era herència de la meva predecessora.

Deien que el meu llinatge es remuntava al període Edo (1603-1868), quan ja fèiem d’escrivents, una ocupació que no havia canviat malgrat el pas dels segles. En aquella època érem secretaris privats que treballaven per a nobles i senyors, així que no cal dir que fer una feina excel·lent era cabdal. Temps enrere, durant el shōgunat Kamakura (1192-1333), ja havien prestat els seus serveis tres grans escrivents. Més endavant, durant el període Edo, les estances de les dames de palau van veure néixer les primeres escriventes, que treballaven a les ordres de la muller i les concubines del shōgun. Es deia que era una d’aquestes qui havia estat la precursora de casa meva.

Des de llavors, la família Amemiya havia conservat la seva professió, que s’havia anat transmetent per via materna. La generació anterior a la meva havia estat la desena, cosa que em convertia en la número onze, si més no des que havia canviat de parer i m’havia quedat la papereria. En termes de llaços de sang, la meva predecessora no va ser pas la mare, sinó l’àvia, tot i que no recordava haver-li dit mai «iaia» ni cap altre apel·latiu afectuós. Mentre tirava endavant el negoci, es va encarregar de criar-me sense l’ajuda de ningú.

Les coses ja no eren com abans i, en aquells moments, la feina es reduïa a escriure per a qui anava dirigit algun regal de diners en efectiu, a fer l’esbós previ del text que s’havia de gravar en una placa commemorativa, a emplenar certificats de naixement amb el nom de la criatura, a ajudar a fer els cartells d’algun negoci, a transcriure filosofies d’empresa o a redactar dedicatòries per als llibres. A l’àvia, de vegades, li havien demanat que confeccionés el certificat per al guanyador de les competicions de croquet organitzades per la gent gran de la ciutat, el menú d’un restaurant tradicional o, fins i tot, el currículum d’un jove del barri que començava a buscar feina. Sempre que es tractés d’escriure, l’àvia acceptava l’encàrrec. Es podria dir, doncs, que érem un basar de textos manuscrits, tot i que gairebé tothom ens coneixia, més aviat, pel negoci de la papereria.

L’últim que feia cada matí era canviar l’aigua de l’estela epistolar. Solia passar desapercebuda com una simple pedra, però, de fet, es tractava de l’objecte més sagrat de la casa. Sota l’estela hi havia una petita fossa amb diverses cartes enterrades. Els iris, que florien en aquella època de l’any, envoltaven el monument pels quatre costats.

I bé, els deures matinals s’acabaven aquí. El temps que quedava fins que obria la papereria, a dos quarts de deu, era només per a mi. Aquell dia li faria una visita a la senyora Barbara per prendre el te després d’esmorzar.

Quan em vaig aturar un moment a pensar-hi, em vaig adonar que aquells últims sis mesos havien estat molt moguts en comparació amb la vida que havia tingut fins llavors. La tia Sushiko s’havia fet càrrec de gairebé tot quan va morir l’àvia, si bé no va poder evitar que en quedessin alguns serrells una mica complicats de resoldre. En aquella època jo encara intentava fugir de tot a l’estranger, i per això quan vaig tornar em vaig trobar amb un munt de feina pendent. Em vaig anar encarregant de tot sense protestar, amb la mateixa resignació amb què un dia et decideixes a netejar el fons recremat d’una cassola. I aquesta part cremada eren, ni més ni menys, totes les qüestions relacionades amb l’herència.

Per a una noia com jo, instal·lada a la vintena, tot plegat semblava tenir poca importància. Resulta que la família Amemiya havia adoptat l’àvia quan era petita, cosa que havia acabat causant més d’una complicació. Si hagués estat per mi, hauria fet una immensa bola amb tota aquella paperassa i l’hauria llençada a les escombraries sense contemplacions. Però quan em vaig imaginar els somriures satisfets d’alguns parents, a última hora em va envair una força de voluntat inesperada i vaig canviar de parer. Si renunciava a fer-me càrrec de tot allò, la papereria hauria de tancar i algú enderrocaria l’edifici i en faria servir el solar per construir-hi un bloc d’habitatges o un aparcament. I això volia dir que també talarien la meva preciosa camèlia. Em fascinava des que era petita i estava disposada a fer el que calgués perquè no li passés res de dolent.

Vaig saltar de l’ensurt quan vaig sentir el timbre. M’havia quedat adormida escoltant, distreta, la dolça cançó de bressol que entonava la pluja mentre repicava contra la teulada i amarava el terra. Ja feia uns quants dies que, després del migdia, començava a ploure. Un cop obria la botiga, la rutina continuava. A les dotze, dinava a la cuina per tenir un ull posat a la porta, no fos cas que en aquell moment entrés algun client. Al matí només em calia una tassa de te calent i, a tot estirar, una mica de fruita, així que el dinar normalment era consistent. Com que aquell dia semblava que no hi havia gaire clientela, em vaig estirar al sofà de la rebotiga. Només volia fer una becaina de no res, però al final em vaig adormir com un soc. Ja feia mig any que era a Kamakura i m’havia acostumat tant al nou ritme de vida que la tensió començava a desaparèixer. Segurament era per això que sempre tenia tanta son.

—Dispensi, que hi ha algú?

Ja era el segon cop que em cridaven. Vaig sortir corrents cap a la botiga, convençuda d’haver sentit abans aquella veu femenina. Tot i així, fins que no la vaig veure al costat de la porta no em vaig adonar que era la dona del peixater.

—Hola, Poppo! —em va saludar amb una mirada ra­diant—. Quan has tornat?

Continuava sent tan jovial com sempre. Llavors em vaig fixar en l’enorme feix de postals que duia a la mà.

—Al gener.

La dona del peixater es va recollir els baixos de la faldilla, va col·locar una cama darrere de l’altra i va fer una petita reverència en clau d’humor. Sempre les havia tingudes, ella, aquelles sortides, però no m’esperava que veure-la en acció em despertaria tants records. Quan l’àvia m’enviava a la peixateria per comprar els ingredients per al sopar, la dona del peixater sempre m’obsequiava amb un caramel, un bombó, una galeteta o qualsevol altra llaminadura. Sabia que a casa no me les deixaven menjar, aquelles coses, així que gairebé m’havia d’obligar a acceptar-les. Jo només era una nena. M’agradava imaginar com n’hauria estat, de feliç, amb una mare com ella. Em començava a preguntar com era possible que encara no ens haguéssim vist en aquell mig any, sent com érem pràcticament veïnes, però abans de poder dir res ja em va treure de dubtes.

—Tinc la mare en coma, bonica, així que m’he hagut de passar una temporada a Kyūshū. Ens devíem creuar pel camí, com aquell qui diu. Em fa tanta il·lusió veure’t! No saps quantes vegades ens vam preguntar què se’n devia haver fet, de la petita Poppo.

No calia que digués res més: ja sabia que parlava del marit. El peixater s’havia posat malalt uns quants anys enrere i s’havia mort mentre jo era al Canadà treballant durant les vacances. Me’n vaig assabentar perquè la tia Sushiko em va escriure per explicar-m’ho.

—M’agrada enviar postals a l’estiu per demanar per la salut de la família i els amics, com s’havia fet sempre. Aquest any em preguntava com ho podria fer, i llavors m’han dit que la papereria havia tornat a obrir. I, com que no m’ho acabava de creure, he vingut a comprovar-ho i ja ho veus, m’has alegrat el dia! —va dir amb una veu clara i dolça mentre m’allargava el feix de postals.

Eren targetes amb opció a premi, com les que cada any es posen a la venda a les oficines de correus amb l’arribada de l’estiu. No és que la dona del peixater tingués mala lletra, en absolut; els caràcters amb què escrivia semblaven ocells suspesos a l’aire. Però, malgrat això, sempre havia portat les postals a la papereria, segurament perquè l’àvia i ella es coneixien de tota la vida.

—Te’n podràs encarregar?

—És clar que sí, ja hi pots comptar.

La meva amiga es va quedar una estona més allà xerrant i després va marxar cap a casa. Tot en ella em recordava els vells temps: el davantal de flors, els mitjons blancs apujats fins als turmells, el clip que li apartava el serrell del front... Ara la peixateria la portaven el fill i la jove, cosa que li permetia gaudir dels nets. Va tenir tres fills amb el marit, tots tres nois, i potser per això em tractava com si fos la filla que no havia tingut mai.

Vaig donar un cop d’ull al calendari i vaig marcar amb un fluorescent rosa el dia de la calor lleugera i el de l’inici de la tardor, d’acord amb les seccions solars importades de la tradició xinesa. Fins al dia de la calor lleugera, es demana per la temporada de pluges; fins a l’inici de la tardor, per la calor, i a partir de llavors, pels últims espeternecs de l’estiu. Era el primer encàrrec important que rebia després de molt de temps.

Em vaig rentar la cara per acabar-me de despertar i ho vaig preparar tot. El primer que vaig fer va ser enllestir el revers de les postals afegint-hi el segell en forma de peix que havíem fet servir durant anys a la papereria. Era una tasca senzilla, de la qual em podia encarregar mentre feia guàrdia per si entrava algú a la botiga. Feia anys, més aviat dècades, que la papereria s’encarregava de preparar aquelles postals per a la família del peixater. No és que fossin particularment complicades, però n’hi havia tantes que valia més parar-hi atenció. L’àvia havia deixat organitzades totes les eines que utilitzava per fer la feina, cadascuna a la seva capsa corresponent. Entre això i que coneixia perfectament aquelles targetes, me les vaig manegar per acabar-ne els reversos sense haver-me d’aturar en cap moment a comprovar si ho feia bé.

El problema sempre és l’anvers: com que cada postal és diferent, en aquest cas el procés no resulta ni tan mecànic ni tan senzill. Em disposava a continuar treballant quan em vaig adonar que tenia gana i, com que és impossible subjectar bé el pinzell amb l’estómac buit, vaig tancar la botiga i vaig sortir a menjar alguna cosa. No acostumava a sopar a casa. Ja sé que així és com volen els diners, però és que no hi havia manera que m’animés a cuinar només per a mi. La part positiva de viure en una ciutat turística és que hi ha un munt de restaurants per triar i remenar. Després d’assaborir els primers fideus freds de l’estiu, vaig fer marrada i vaig passar pel santuari xintoista de Kamakura-gū. Encara que m’agradava passejar sola, els carrers de Kamakura sempre han estat mal il·luminats, sobretot els que donen a la muntanya. No eren ni les vuit del vespre i amb prou feines m’hi veia, amb la llum d’aquells quatre fanals mal comptats.

No volia deixar-me dominar per la por, així que vaig mirar de distreure’m arrossegant els tacs de les sandàlies de fusta mentre caminava. Feia hores que havia parat de ploure, però amb aquell cel tan encapotat, els ruixats podien tornar en qualsevol moment.

Tal com el santuari de Tsurugaoka Hachiman-gū està dedicat a Minamoto no Yoritomo, el fundador del shogunat de Kamakura, el de Kamakura-gū s’associa a la caiguda d’aquest mateix règim polític, ja que allotja la presó subterrània on va romandre reclòs el seu últim shōgun, el príncep Morinaga. La garjola havia esdevingut la relíquia sagrada d’aquell indret i per un preu mòdic es podia visitar, a la part de darrere del temple. Se’m feia incòmode entrar a qualsevol dels dos llocs, així que, per evitar favoritismes, unia els palmells en senyal de respecte sempre que passava al costat de totes dues construccions. Mentre en pujava les escales, em vaig fixar que la gran màscara de lleó del santuari estava il·luminada.

Un cop a casa, em vaig dutxar i després vaig agafar la capseta per a cartes que hi havia en un racó de l’armari de paret i en vaig aixecar la tapa amb molta cura. Era un regal de l’àvia: estava feta amb fusta de paulònia imperial i la feia servir per desar-hi retoladors amb punta de pinzell, plomes i qualsevol altre estri que un escrivent pogués necessitar. La tapa estava decorada amb incrustacions de nacre que formaven el dibuix d’un colom, segons les indicacions que l’àvia havia donat a l’artesà de Kyoto encarregat de fabricar-la. Tot i així, les pedres que al seu dia havien donat forma als ulls del colom s’havien desprès, i tant les plomes com la cua se sostenien gràcies a uns tocs de cinta adhesiva. Era el recordatori d’una època en què no havia estat precisament feliç.

La primera paraula que vaig aprendre va ser iroha, una antiga manera de dir «mare», però també l’inici d’un poema que recull totes les síl·labes de la fonètica japonesa. Amb només un any i mig, ja el sabia recitar sencer. Als tres anys, era capaç d’escriure’l en un dels dos sistemes sil·làbics que fem servir en japonès, i abans dels quatre i mig, ja me l’havia après també amb l’altre: tot plegat, fruit dels esforços de l’àvia. El primer cop que vaig agafar un pinzell, tenia sis anys. Va ser el 6 de juny, una data en teoria propícia per triomfar en la disciplina que es comenci a estudiar. Aquell també va ser el primer dia que l’àvia em va permetre tocar el pinzell que m’havia fet fer expressament amb un ble dels meus cabells de quan era només un nadó.

Ho recordava com si fos ahir: després de dinar, vaig sortir de l’escola, vaig tornar a casa i vaig descobrir que l’àvia m’hi esperava amb un parell de mitjons nous. M’arribaven fins als genolls, però, a banda del dibuix d’un conillet a l’altura del panxell, no tenien res de destacable.

—Seu un moment, Hatoko.

No l’havia vista mai amb un posat tan seriós. Seguint les seves instruccions, vaig col·locar una làmina protectora damunt de la tauleta de la sala, hi vaig posar un full de cal·ligrafia a sobre i vaig assegurar totes dues coses amb un petjapapers perquè no es moguessin de lloc. Ho vaig fer tota sola, imitant els moviments de la meva mestra. Quan m’hi vaig fixar, ja tenia les barres de tinta, els pinzells, el paper i la pedra per fer la tinta allà davant, tot ben ordenat i a l’abast de la mà. Aquestes són les quatre eines d’escriptura tradicionals. Vaig fer tots els possibles perquè l’àvia no s’adonés que la impaciència em rosegava per dins mentre escoltava les instruccions; devia estar emocionadíssima, ja que ni tan sols notava el formigueig de les cames després de passar-me tanta estona asseguda de genolls a la manera tradicional. Quan per fi va arribar el moment de fregar la barra de tinta, vaig abocar unes quantes gotes d’aigua sobre la part plana, o «turó», de la pedra. Feia tant de temps que somiava aquell moment... Fins llavors, se m’havia fet un nus a l’estómac de l’emoció cada cop que m’havia imaginat com en devia ser, d’agradable, el tacte fresc i compacte de la