La llebre amb ulls d'ambre: Una herència oculta

By Edmund de Waal

Més de dues-centes figuretes de fusta i d'ivori, cap d'elles més gran que una capsa de llumins, són l'origen d'aquest fascinant llibre en què Edmund de Waal descriu el viatge que han fet al llarg dels anys. Un viatge ple d'aventures, de guerra, d'amor i de pèrdua, que resumeix, en la història d'una família, la història d'Europa dels segles XIX i XX. Un text evocatiu i de gran bellesa que comença amb una petita llebre d'ulls d'ambre que es barreja amb les monedes dins d'una butxaca, i acaba, com tot autèntic viatge, amb el descobriment d'un mateix.

• Language: Català
• Publisher: Quaderns Crema
• Release date: Sep 12, 2012
• ISBN: 9788477275329

Book preview

EDMUND DE WAAL

LA LLEBRE AMB ULLS D’AMBRE

TRADUCCIÓ DE L’ANGLÈS

CARLES MIRÓ

QUADERNS CREMA

BARCELONA 2012

Per a Ben, Matthew i Anna, i per al meu pare

Fins i tot quan les coses ja no t’interessen, no t’és absolutament indiferent haver-t’hi interessat, perquè sempre era per raons que s’escapaven als altres […]. Doncs bé!, ara que estic una mica cansat per viure amb els altres, aquells vells sentiments, tan personals meus, que vaig tenir, em semblen—cosa que és la mania de tots els co

l·l

eccionistes—molt preciosos. M’obro a mi mateix el cor com si fos una vitrina, i miro un per un tots aquells amors que els altres no hauran conegut. I d’aquesta co

l·l

ecció a la qual em sento més lligat que a les altres, em dic, una mica com un Mazzarino dels seus llibres, però, d’altra banda, sense gens d’angoixa, que serà ben empipador haver de deixar tot això.

CHARLES SWANN

MARCEL PROUST, Sodoma i Gomorra

PREFACI

L’any 1991 una fundació japonesa em va concedir una beca d’estudis per a dos anys. La idea era donar a set joves anglesos amb diversos interessos professionals (enginyeria, periodisme, indústria, ceràmica) uns coneixements de llengua japonesa en una universitat anglesa, seguida d’un any a Tòquio. El nostre domini de la llengua ajudaria a construir una nova època de relació amb el Japó. Érem els primers alumnes que participàvem en aquell programa i les expectatives eren altes.

Durant el segon any, passàvem els matins en una escola d’idiomes a Shibuya, dalt d’un turó abarrotat de restaurants de menjar ràpid i de botigues d’electrodomèstics barats. Tòquio s’estava recuperant del crac després de la bombolla econòmica dels anys vuitanta. La gent que anava a treballar es plantava al pas de vianants, el més concorregut del món, per donar una ullada a les pantalles on es veia que l’índex Nikkei de la borsa no parava de pujar. Per evitar el pitjor moment de l’hora punta al metro, sortia una hora més aviat i em trobava amb un becari més gran que jo—un arqueòleg—, i preníem pastissets de canyella i cafè mentre anàvem cap a classe. Jo tenia deures, deures de debò per primera vegada des que era un co

l·l

egial: cent cinquanta caràcters japonesos kanji per aprendre cada setmana; una columna de diari de gran format per analitzar sintàcticament; dotzenes de girs co

l·l

oquials per repetir cada dia. Mai no havia temut res tant. Els becaris més joves feien broma en japonès amb els professors parlant del que havien vist a la televisió o dels últims escàndols polítics. L’escola era darrere unes portes metà

l·l

iques verdes, i em recordo que un matí donava cops de peu a una d’aquelles portes i pensava que tenia vint-i-un anys i clavava guitzes a la porta de l’escola.

Tenia les tardes lliures. Dues vegades per setmana anava a un estudi de ceràmica, obert a tothom, des d’homes de negocis que feien tasses de te fins a estudiants que feien afirmacions avantguardistes amb malla i argila vermella basta. Pagaves la teva quota i agafaves un banc o un torn i et deixaven fer el que volguessis. No hi havia xivarri, però se sentia una remor alegre de veus. Vaig començar a treballar amb porcellana per primera vegada, empenyent suaument les vores de les meves gerres i de les meves teteres un cop les havia tret del torn.

He fet ceràmica des que era petit i havia estat empipant el meu pare fins que em va portar a unes classes als vespres. La meva primera peça va ser un bol fet al torn que vaig vidrar en blanc opalescent amb un esquitx de blau cobalt. La major part de les tardes de la meva infància les vaig passar al taller de ceràmica i vaig deixar l’escola aviat, als disset anys, per esdevenir aprenent d’un home auster, un devot de la ceràmica anglesa, en Bernard Leach. Em va ensenyar molt sobre el respecte als materials i sobre la preparació per a una finalitat: vaig elaborar centenars de bols de sopa i de pots de mel fets amb argila grisa, i també escombrava el terra. Ell m’ajudava a fer els vidrats, curoses recomposicions de colors orientals. No havia estat mai al Japó, però tenia prestatges plens de llibres sobre ceràmica japonesa: parlàvem dels mèrits de determinades tasses de te sobre les nostres tasses grosses del cafè amb llet de mig matí. «Guarda’t—deia—del gest injustificat: menys és més». Treballàvem en silenci o escoltant música clàssica.

Vaig passar un llarg estiu enmig del meu aprenentatge al Japó visitant els mestres ceramistes, igualment severs, dels pobles de tot el país. Mashiko, Bizen, Tamba. Cada so d’una pantalla de paper que es tancava o de l’aigua entre les pedres del jardí d’una casa de te era una epifania, igual que cada neó de cada botiga de Dunkin’ Donuts em feia fer una ganyota de contrarietat. Tinc proves documentals de la profunditat de la meva devoció en un article que vaig escriure per a una revista quan vaig tornar: «El Japó i l’ètica de la ceràmica: cultivar la reverència pels nostres materials i pels senyals de l’època».

Una vegada acabat el meu aprenentatge i després d’haver estudiat literatura anglesa a la universitat, durant set anys vaig estar treballant sol en estudis silenciosos i ordenats, primer, a la frontera de Ga

l·l

es i, després, al centre d’una ciutat lúgubre. Estava molt concentrat, i les meves peces ho demostraven. I ara tornava a ser al Japó, en un estudi desordenat, prop d’un home que xerrava de beisbol, fent una gerra de porcellana de modelat expressiu. M’ho estava passant bé: allò anava pel bon camí.

Dues tardes per setmana anava a la sala on hi havia l’arxiu del Nihon Mingeikan, el Museu d’Artesania i Arts Populars del Japó, per treballar en un llibre sobre Leach. El museu és una granja reconstruïda en un barri, que estatja la co

l·l

ecció d’arts populars japonesos i coreans de Yanagi Sōetsu. Yanagi, filòsof, historiador de l’art i poeta, ha desenvolupat una teoria per explicar per què certs objectes (peces de ceràmica, cistells o vestits, fets per artesans desconeguts) són tan bells. Al seu entendre, expressen una bellesa inconscient, perquè se n’han fet en quantitats tan grans que l’artesà s’ha alliberat del seu ego. Ell i en Leach de joves van ser amics inseparables, a la primera part del segle XX a Tòquio, i s’escrivien cartes apassionades sobre les seves lectures apassionades de Blake, Whitman i Ruskin. Fins i tot van engegar una colònia per a artistes en un llogaret a no gaire distància de Tòquio, on en Leach feia les seves peces de ceràmica amb l’ajuda dels nois de la població i en Yanagi dissertava sobre Rodin i la bellesa als seus amics bohemis.

Darrere d’una porta, el terra de pedra deixava pas a un linòleum de despatx i, a l’extrem del passadís, hi havia l’arxiu de Yanagi: una habitació petita, tres metres i mig per dos i mig, amb uns prestatges que arribaven fins al sostre plens de llibres i amb un munt de capses on tenia els quaderns i la correspondència. Hi havia una taula i una bombeta nua. M’agraden els arxius. Aquest era tranqui

l·l

íssim i hi havia molta foscor. Hi vaig llegir, anotar i planificar una història revisionista d’en Leach. Havia de ser un llibre encobert sobre el japonisme, la manera apassionada i creativa que havia tingut Occident de malentendre el Japó durant més de cent anys. Volia saber en què consistia aquell Japó que va desencadenar tanta intensitat i zel en els artistes i tanta irritació en els acadèmics mentre assenyalaven una mala interpretació rere l’altra. Esperava que escriure aquell llibre m’ajudaria a treure’n la profunda fa

l·l

era que havia agafat amb el país.

I una tarda a la setmana la passava amb el meu oncle avi Iggie.

Pujava el turó a peu des de l’estació del metro, passava per davant de les màquines de venda de cerveses, del temple de Sengaku-ji on hi ha quaranta samurais enterrats, de l’estrany vestíbul barroc dels xintoistes, del bar de sushi portat pel cordial senyor X, girava a la dreta davant del mur alt del jardí amb pins del príncep Takamatsu. Obria la porta i agafava l’ascensor fins al sisè pis. L’Iggie estava llegint assegut en una butaca al costat de la finestra. Solia ser una nove

l·l

a d’Elmore Leonard o de John Le Carré. O llibres de memòries en francès. «És estrany—deia—que unes llengües siguin més càlides que altres». Jo m’inclinava a fer-li un petó.

A l’escriptori hi tenia una carpeta de taula buida, un munt de paper amb el seu membret i plomes, tot a punt, tot i que ja no escrivia. A la finestra de darrere seu hi havia una vista plena de grues. La badia de Tòquio anava desapareixent darrere unes cases de pisos de quaranta plantes.

Menjàvem junts el dinar que ens havia preparat la seva criada, la senyora Makano, o que havia deixat el seu amic Jiro, que vivia en un pis contigu. Una truita i una amanida i pa torrat d’una de les exce

l·l

ents fleques franceses del barri de Ginza. Una copa de vi blanc fred, Sancerre o Pouilly-Fumé. Un préssec. Una mica de formatge i un cafè boníssim. Cafè negre.

L’Iggie amb la seva co

l·l

ecció de netsukes a Tòquio, 1960.

L’Iggie tenia vuitanta-quatre anys i anava una mica encorbat. Sempre vestia d’una manera impecable; tenia bon aspecte amb les seves jaquetes d’espiga, un mocador a la butxaca, una camisa de color clar i corbata. Duia un bigotet blanc.

Després de dinar, obria les portes corredisses de la llarga vitrina que ocupava bona part d’una paret de la sala d’estar i en treia els netsukes, d’un en un. La llebre amb els ulls d’ambre. El noi amb l’espasa de samurai i el casc. Un tigre, que era tot espatlles i potes, que es girava grunyint. Me’n passava un i el contemplàvem, i després el tornava a posar amb compte entre les dotzenes d’animals i de figures als prestatges de vidre.

Jo omplia les tasses d’aigua per assegurar-nos que l’ivori no es partia en l’aire sec.

—¿T’he explicat—em deia—com ens els estimàvem de petits? ¿I que un cosí de París els va regalar a la meva mare i al meu pare? ¿T’he explicat la història de la butxaca de l’Anna?

Les converses prenien rumbs estranys. En un moment, podia estar descrivint com la cuinera de Viena preparava el Kaiserschmarren per a l’esmorzar de l’aniversari del meu pare, capes de creps amb sucre glacé; com en Josef, el majordom, entrava al menjador fent un gran gest airós i el tallava amb un ganivet llarg, i com el pare sempre deia que ni l’emperador quan celebrava el seu aniversari no podia començar més bé el dia. I, al moment següent, ja parlava del segon matrimoni de la Lilli. ¿Qui era la Lilli?

Gràcies a Déu, pensava jo, que sense saber res de la Lilli sabia el que calia per entendre on passaven algunes de les històries: Bad Ischl, Kövecses, Viena. Pensava, mentre els focus de les grues s’encenien al capvespre i s’endinsaven cada vegada més en la badia de Tòquio, que m’estava convertint en una mena d’amanuense, que segurament hauria d’estar assegut al seu costat amb un quadern a les mans, prenent nota del que deia sobre la Viena d’abans de la Primera Guerra Mundial. No ho vaig fer. M’hauria semblat massa formal i inoportú. També hauria semblat cobdiciós: «És una història variada i bona; me n’apropiaré». Sigui com vulgui, m’agradava la manera com la repetició allisava les coses, i les anècdotes de l’Iggie eren una mica com pedres de riu.

Durant les tardes d’aquell any vaig sentir-lo parlar de l’orgull del seu pare per la inte

l·l

igència de l’Elisabeth, la germana gran de l’Iggie, i del disgust de la seva mare pel llenguatge complicat de la noia. «Parla amb seny!». L’Iggie es referia sovint, amb un punt de neguit, a un joc que jugava amb la seva germana Gisela, que consistia a agafar un objecte petit del saló, portar-lo a baix, travessar el pati, evitar els mossos de quadra i baixar l’escala del soterrani per amagar-lo a les voltes que hi havia sota la casa. I llavors es desafiaven a tornar-lo a buscar, i que en va perdre algun en la foscor. Semblava un record inacabat, esfilagarsat.

Un munt d’anècdotes de Kövecses, la seva casa de camp al que després seria Txecoslovàquia. L’Emmy, la seva mare, que el despertava abans que s’hagués fet clar per sortir amb un guardabosc, duent per primera vegada una escopeta, per anar a tirar a les llebres en el rostoll, i que no va poder prémer el gallet quan va veure les orelles de l’animal que l’aire fred feia tremolar.

Que la Gisela i l’Iggie es van trobar uns gitanos amb un ós ballarí lligat amb una cadena, acampats al límit de la finca, al marge del riu, i que van girar cua i no van parar de córrer, esfereïts, fins que van ser a casa. Que l’Orient Express s’aturava al baixador i que la seva àvia, amb un vestit blanc, en baixava ajudada pel cap d’estació i que ells corrien a saludar-la i agafaven el paquet de pastissos embolicat en paper verd que els havia comprat a la pastisseria Demel de Viena.

I que un dia de tardor l’Emmy, a l’hora d’esmorzar, el va fer acostar-se a la finestra per ensenyar-li l’arbre del davant del menjador, cobert de caderneres. I que quan ell va picar als vidres i els ocells van emprendre el vol, l’arbre va quedar d’un daurat resplendent.

Havent dinat, jo rentava els plats mentre l’Iggie feia la migdiada i després mirava d’estudiar els kanji que tenia per deures, i omplia un paper quadriculat rere l’altre amb els meus esforços desiguals. Em quedava fins que en Jiro tornava de la feina amb els diaris japonesos i anglesos i uns croissants per a l’esmorzar de l’endemà. En Jiro posava un disc de Schubert o jazz, bevíem alguna cosa i llavors jo els deixava en pau.

Tenia llogada una agradable habitació individual a Mejiro que donava a un jardí ple d’azalees. Tenia un fogó elèctric i una tetera i feia el que podia, però passava els vespres amb l’única companyia d’un plat de fideus i em sentia força sol. Dues vegades al mes, en Jiro i l’Iggie em feien sortir a sopar o a un concert. Em convidaven a beure a l’hotel Imperial i després a un àpat esplèndid de sushi o a un bistec tàrtar o, com a homenatge als nostres predecessors banquers, a bœuf à la financière. Refusava el foie gras, que era l’aliment bàsic de l’Iggie.

Aquell estiu a l’ambaixada britànica van oferir una recepció per als becaris. Jo vaig haver de pronunciar un discurs en japonès explicant què havia après durant aquell any i que la cultura era un pont entre dues nacions illenques. Vaig assajar-ho fins que no vaig poder més. L’Iggie i en Jiro van venir i els vaig veure que em donaven ànims darrere les seves copes de xampany. Després en Jiro em va estrènyer l’espatlla i l’Iggie em va fer un petó i, somrient, amb complicitat, em va dir que el meu japonès era jozu desu ne: expert, destre, sense rival.

Eren l’un per l’altre, aquells dos. Al pis d’en Jiro hi havia una sala japonesa, amb tatamis i un petit santuari amb fotografies de la seva mare i de la mare de l’Iggie, on es resaven oracions i es tocava la campana. I a l’altra banda de la porta, al pis de l’Iggie, damunt de l’escriptori hi havia una fotografia de tots dos en un vaixell al mar Interior, amb una pineda muntanyosa al darrere d’ells, i l’aigua clapejada per la lluïssor del sol. És de gener del 1960. En Jiro, tan atractiu amb els seus cabells pentinats cap enrere, té un braç posat sobre l’espatlla de l’Iggie. I una altra foto, dels anys vuitanta, en un creuer en algun lloc prop de Hawaii, vestits de nit, de bracet.

—Viure més que els altres és difícil—va dir l’Iggie en veu baixa. Després va dir més fort—: Fer-se vell al Japó és una meravella. He passat més de mitja vida aquí.

—¿Trobes a faltar res de Viena?—¿Per què no li preguntava directament què era el que trobava a faltar, ara que era vell i no vivia al país on havia nascut?

—No. No hi vaig tornar fins al 1973. Era un atabalament. Una cosa asfixiant. Tothom sabia com et deies. Compraves una nove

l·l

a a la Kärntner Strasse i et demanaven si la teva mare ja estava més bé del refredat. No et podies moure. Tots aquells daurats i marbres de la casa. Era tan fosca. ¿Has estat mai a la nostra antiga casa de la Ringstrasse?

»¿Saps—deia de cop—que aquests farcellets de pruna japonesos són més bons que els de Viena?

»De fet—deia reprenent la conversa després d’un silenci—el pare sempre deia que em faria membre del seu club quan fos prou gran. Els dijous es trobava amb els seus amics, els seus amics jueus, en algun lloc pels voltants de l’Òpera. Els dijous tornava molt content a casa. El Wiener Club. Sempre hi havia volgut anar amb ell, però no m’hi va portar mai. Vaig marxar a París i després a Nova York, ves, i després va venir la guerra.

»Trobo a faltar això. Trobava a faltar això.

L’Iggie va morir el 1994, jo feia poc que havia tornat a Anglaterra. En Jiro em va trucar: només havia estat tres dies a l’hospital. Era un consol. Vaig tornar a Tòquio per assistir al seu funeral. Érem dues dotzenes, els seus vells amics, la família d’en Jiro, la senyora Makano i la seva filla, amb els ulls entelats per les llàgrimes.

Es fa la incineració, ens reunim i traiem les cendres i, per torns, un parell de nosaltres agafa uns bastonets llargs i fica els fragments d’os que no s’han cremat en una urna.

Anem al temple on l’Iggie i en Jiro tenen la seva parce

l·l

a comprada al cementiri. Fa vint anys que tenen dissenyada la seva tomba. El cementiri és dalt d’un turó darrere el temple i cada parce

l·l

a està delimitada amb unes petites parets de pedra. Hi ha una làpida on els seus dos noms ja estan inscrits i un lloc per posar-hi flors. Galledes d’aigua i raspalls i rètols de fusta llargs amb inscripcions pintades. Piques de mans tres vegades, saludes la teva família i et disculpes pel temps que ha passat des de l’última vegada que vas venir, i neteges, treus els crisantems vells i en poses de nous a l’aigua.

Al temple l’urna està co

l·l

ocada en un petit dais i una fotografia de l’Iggie, aquella del creuer amb la seva jaqueta de nit, és davant seu. El sacerdot canta un sutra i nosaltres oferim encens, i l’Iggie rep el seu nou nom budista, el seu kaimyo, per ajudar-lo en l’altra vida.

Després parlem d’ell. Intento dir, en japonès, quant significa el meu oncle avi per a mi i no puc perquè em salten les llàgrimes i perquè, malgrat la meva costosa beca de dos anys, el meu japonès no és prou bo quan el necessito. En comptes d’això, doncs, en aquesta sala del temple budista, en aquest barri de Tòquio, dic el kaddish per Ignace von Ephrussi, que és tan lluny de Viena, pel seu pare i la seva mare, i pel seu germà i les seves germanes a la diàspora.

Després del funeral en Jiro em demana que l’ajudi a triar la roba de l’Iggie. Obro els armaris del seu vestidor i hi veig les camises ordenades per colors. Quan empaqueto les corbates m’adono que formen un mapa de les seves vacances amb en Jiro a Londres i París, Honolulu i Nova York.

Quan la feina s’ha acabat, prenent una copa de vi, en Jiro treu tinta i pinzell i escriu un document i el segella. Hi diu, m’explica, que un cop ell no hi sigui jo haig de cuidar els netsukes.

O sigui que sóc el següent.

Hi ha dos-cents seixanta-quatre netsukes en aquesta co

l·l

ecció. És una co

l·l

ecció molt gran d’objectes molt petits.

N’agafo un i el faig girar amb els dits, el sospeso al palmell de la mà. Està fet de fusta de castanyer o d’om i és encara més lleuger que l’ivori. La pàtina es veu més fàcilment en els que són de fusta: hi ha una lluïssor feble a la columna vertebral del llop de pèl llistat i als acròbates que cauen sense deslligar-se de la seva abraçada. Les peces d’ivori tenen tonalitats crema i, de fet, de tots els colors menys el blanc. N’hi ha unes quantes en què els ulls són incrustacions d’ambre o de banya. Unes quantes de les més antigues estan una mica gastades: a l’anca del faune que descansa sobre unes fulles se li han esborrat les taques. Hi ha una esquerda molt fina, una falla quasi imperceptible, a la figura que representa una cigala. ¿A qui li va caure? ¿On i quan?

La majoria estan signades: aquell moment de propietat quan la peça ja està acabada i es deixa anar. Hi ha un netsuke de fusta que és un home assegut que, entre els peus, sosté una carbassa. Hi està inclinat al damunt i amb les dues mans agafa un ganivet amb mitja fulla clavada a la carbassa. És una feina dura, els braços i l’espatlla i el clatell acusen l’esforç: cada múscul està concentrat en el ganivet. Hi ha un altre netsuke que és un boter, que treballa amb una aixola en una bóta a mig fer. Seu inclinat cap a dins del recipient, que l’emmarca, i té les celles arrufades per la concentració. És una talla d’ivori que representa com es talla la fusta. Les dues peces van de l’acabament d’alguna cosa i representen motius d’obres que estan a mitges. «Mira— diuen—hi he passat abans i he vist que amb prou feines havia començat».

Quan les fas girar a les mans tens el plaer de trobar aquestes signatures—que estan situades a la sola de sandàlia, a l’extrem d’una branca, al pit d’una vespa—i l’espai entre els traços del cisell. Penso en els moviments que fas al Japó quan escrius el teu nom amb tinta, l’escombrada del pinzell dins de la tinta, el primer moment plosiu del contacte, el retorn de la tinta a la pedra i la meravella de veure que pots desenvolupar una signatura tan distintiva fent servir les delicades eines de metall d’un artesà de netsukes.

Uns quants dels netsukes no porten nom. N’hi ha que tenen trossets de paper enganxats amb uns números petits escrits amb tinta vermella.

N’hi ha una gran quantitat que representen rates. Potser perquè permetien a l’artesà d’encerclar-ho tot—galledes d’aigua, peixos morts, túniques dels mendicants—amb les seves cues sinuoses, i després replegar les seves potes a sota de les talles. Em fixo que també hi ha bastants caçadors de rates.

Alguns netsukes són estudis del moviment, de manera que els dits se’t desplacen al llarg de la superfície d’una corda que es descargola o de l’aigua que es vessa. D’altres tenen petits moviments atapeïts que nuen el tacte: una noia en un bany de fusta, un remolí de cloïsses. N’hi ha que et sorprenen fent totes dues coses: un elaborat drac eriçat d’escates es repenja contra una roca ben senzilla; passes els dits per la llisor pètria de l’ivori i de sobte et trobes amb la densitat del drac.

Sempre són asimètrics, penso amb plaer. Com passa amb els meus bols de te japonesos preferits, amb una part no n’hi ha prou per fer-se una idea del tot.

Quan torno a Londres em fico un d’aquests netsukes a la butxaca i l’hi porto vagi on vagi durant el dia. Portar no és la paraula exacta per definir el fet de tenir un netsuke a la butxaca. Sona massa deliberat. Un netsuke és tan lleuger i petit que s’escapa i t’arriba quasi a desaparèixer entre les claus i les monedes. Senzillament oblides que és allà. Hi ha un netsuke d’una nespra molt madura, feta de fusta de castanyer a finals del segle XVIII a Edo, l’antic Tòquio. A la tardor al Japó, de vegades es veu algun nesprer; trobar una branca que penja per damunt de la paret d’un temple o que sobresurt d’un jardí privat a un carrer de màquines expenedores és un plaer extraordinari. La meva nespra està a punt de passar de madura a descomposta. Les tres fulles del capdamunt sembla que hagin de caure si les fregues entre els dits. La fruita té un punt de desequilibri: d’un costat és més madura que de l’altre. Per sota, es nota el tacte dels dos forats—l’un més gros que l’altre—per on es feia passar el cordó de seda perquè el netsuke servís de fermall per a una bossa petita. Provo d’imaginar qui era el propietari d’aquesta nespra. És un objecte elaborat molt abans que el Japó s’obrís al comerç exterior als anys cinquanta del segle XIX, i per tant va ser creat ben bé per al gust japonès: potser el van tallar per a un mercader o per a un erudit. És una peça discreta, poc expressiva, però em fa somriure. Fer alguna cosa per sostenir a la mà d’un material molt resistent i que és tan suau és un lent joc d’enginy tàctil.

Em deixo la nespra a la butxaca de la jaqueta i vaig a una reunió d’un museu sobre unes recerques que representa que estic fent; després vaig al meu estudi, i encabat a la Biblioteca de Londres. De tant en tant, faig rodar el netsuke entre els dits.

M’adono que m’interessa molt com aquest objecte perdedís, dur i suau alhora, ha sobreviscut. Haig de trobar la manera de desentranyar la seva història. El fet de posseir aquest netsuke—i d’heretar-los tots—significa que m’han transmès una responsabilitat envers ells i la gent que n’han sigut propietaris. No veig clars i em desconcerten els paràmetres en què pot consistir aquesta responsabilitat.

Gràcies a l’Iggie, conec la part essencial d’aquest viatge. Sé que aquests netsukes els va comprar a París als anys setanta del segle XIX un cosí del meu besavi que es deia Charles Ephrussi. Sé que els va donar com a regal de casament al meu besavi Viktor von Ephrussi a Viena al tombant de segle. Conec molt bé la història de l’Anna, la criada de la meva besàvia. I, naturalment, sé que van arribar a Tòquio amb l’Iggie i que van formar part de la seva vida amb en Jiro.

París, Viena, Tòquio, Londres.

La història del netsuke de la nespra comença al lloc on el van fer. A Edo, l’antic Tòquio, abans que els Vaixells Negres del comodor nord-americà Perry obrissin el Japó al comerç amb la resta del món l’any 1859. Però el primer lloc on va residir va ser l’estudi d’en Charles, a París. Era en una sala que donava al carrer de Monceau, a l’Hôtel Ephrussi.

Començo bé. Estic content perquè tinc un lligam directe i oral amb en Charles. Quan tenia cinc anys, la meva àvia Elisabeth va conèixer en Charles al xalet Ephrussi de Meggen, a la vora del llac dels Quatre Cantons. El «xalet» constava de sis plantes de pedra d’aspecte rústic rematades per unes torretes senyorials, una casa d’una lletjor extraordinària. Va ser construïda a principis dels anys vuitanta del segle XIX per en Jules, el germà gran d’en Charles, i la Fanny, la seva dona, com un lloc per fugir de l’«horrible opressió de París». Era una casa immensa, prou gran per allotjar tot el «clan Ephrussi» de París i Viena, i tots els diversos cosins de Berlín.

El xalet tenia una infinitat de caminals que cruixien sota els peus, amb una tanca de boixos a l’estil anglès, petits parterres de flors plens de plantes i un jardiner malcarat per dir als nens que anessin a jugar a un altre lloc; la grava no es perdia en aquell sever jardí suís. El jardí baixava cap al llac, on hi havia un embarcador petit i una caseta per a les barques, i més ocasions per ser renyats. En Jules, en Charles i el seu germà petit Ignace eren ciutadans russos, i la bandera imperial russa onejava sobre el cobert de les barques. Hi va haver una infinitat d’estius al xalet. La meva àvia era l’esperada hereva de la fabulosa fortuna d’en Jules i la Fanny, que no tenien fills. Es recordava d’un gran quadre que hi havia al menjador, representava uns salzes a la vora d’un rierol. També recordava que només hi havia homes en el servei de la casa, i que fins i tot el cuiner era un home, i que tot això era molt més emocionant que el servei de la seva família a Viena, amb el vell Josef, el majordom, el porter que li picava l’ullet quan li obria el portal del Ring i els mossos de quadra enmig de totes les minyones i cuineres. Es veu que els criats era més improbable que trenquessin la porcellana que les criades. I, pel que ella recordava, hi havia porcellana damunt de totes les superfícies en aquell xalet sense criatures.

En Charles era de mitjana edat, però se’l veia vell en comparació dels seus germans, infinitament més sofisticats. L’Elisabeth només es recordava de la seva bonica barba i del rellotge exquisit que es treia de la butxaca de l’armilla. I que, com esqueia de fer als parents grans, li havia regalat una moneda d’or.

Però també recordava amb gran claredat, i amb més animació, que en Charles s’havia inclinat per despentinar la seva germana. La seva germana Gisela—més jove que ella i més guapa amb molta diferència—sempre rebia aquesta atenció. En Charles li deia la seva gitaneta, la seva bohémienne.

I aquest és el meu lligam verbal amb en Charles. És història i, amb tot, ara que l’escric, no sembla pas gran cosa.

I el que hi ha per continuar—la quantitat de criats masculins i l’anècdota una mica tòpica del regal d’una moneda—sembla que queda en una mena de penombra melancòlica, tot i que m’agrada força el detall de la bandera russa. Sé que la meva família era jueva, esclar, i sé que eren extraordinàriament rics, però no vull escriure una saga de tons sèpia i posar sobre el paper una narració elegíaca mitteleuropea de la pèrdua. I, sobretot, no vull convertir l’Iggie en un vell oncle avi al seu estudi, un personatge com l’Utz de Bruce Chatwin, que em transmet la història de la família i que em diu: «Vés, i vigila».

Una història així em va semblar que s’escriuria sola. Es tractava de cosir unes quantes anècdotes nostàlgiques, de tornar a evocar, només faltaria, l’Orient Express i de posar-hi algun passeig per Praga o per algun lloc igualment fotogènic, a més a més d’uns quants retalls del Google sobre salons de ball a la Belle Époque. Sortiria una cosa nostàlgica. I prima.

No tinc dret a enyorar aquella riquesa i sofisticació perdudes de fa un segle. I no m’interessen les coses primes. Vull saber quina relació hi va haver entre aquest objecte de fusta que faig rodar entre els dits—dur i delicat i japonès—i els llocs on va ser. Vull poder allargar la mà cap a la maneta de la porta, fer-la girar i sentir com s’obre. Vull entrar en cada sala on ha viscut aquest objecte, sentir el volum de l’espai, saber quins quadres hi havia a les parets i quina llum entrava per les finestres. I vull saber en mans de quines persones ha estat i què sentien i què pensaven, si és que pensaven res. Vull saber de què ha sigut testimoni.

Em sembla que la melancolia és la forma de vaguetat més corrent

Reviews for La llebre amb ulls d'ambre

[eoin-311239 · Rating: 5 out of 5 stars]

A magnificent family history of my favorite kind: big trends via individuals. Written so beautifully I assumed it was fiction for the first 50 pages. A serious achievement for anyone, nearly imcomprehensible as an amateur's first book. Bonus points for judaica, japonica, and Proust. Worth it for Anna

[jonfaith · Rating: 4 out of 5 stars]

This is a delicate work detailing rather amazing figurines in some of recent history's more nefarious climates. The settings include Paris of the Dreyfus Affair and Vienna of the early 20th Century, culminating in the terrible Anschluss of 1938.
De Waal, himself an artist, is peering backward into time. He explores his family's success, constantly aware of the menace which surrounds such. Pieces of tiny sculptures lie at the heart of this quest. The pieces are Japanese in origin. The author explores the means by which they came to Europe and his family's possession. Events are described with wry appreciation. Despite the growing tension there is detachment at play. There are few surprises in the narrative. An appreciation for family and ancestry is galvenized as the journey returns home. As does a cultured appreciation of the diminutive masterpieces.

[bondlamberty · Rating: 5 out of 5 stars]

Fascinating story of a family's collection of netsuke. Admittedly not as interesting to those not interested in Japanese culture or the cultural history of Japonisme, but still compelling in parts, including the Nazi's persecution of the wealthy.

[cygnet81 · Rating: 4 out of 5 stars]

The Hare with Amber Eyes is part memoir, part travel log, part history book. It tells the story of a collection of small Japanese carvings called netsuke that de Waal inherits from his uncle and how they journey through the generations. It took me months to get through but the last few hours (I listened to it) were quite compelling. De Waal is the brother of one of my favorite Russophiles. What a talented family!

[annhepburn · Rating: 3 out of 5 stars]

Not entirely my cup of tea, but a great book for book club discussion. The author's background as a potter (and not an author) makes it highly unusual, which is not a negative thing necessarily, but just made it a bit challenging to get into.

Really good historical info, though I'd suggest combining it with a more traditional narrative such as In the Garden of Beasts.

[anyotherbizniz · Rating: 4 out of 5 stars]

A beautifully realised book; almost crafted rather written - like a series of netsuke rather than chapters. An intriguing starting point for what is in effect a diasapora history of the last 150 years. Slow, yes, but it caught wonderfully the undercurrent of anti-semitism that swirled around (and eventually submerged) even the most successful and establishment European Jewish families. Also contained a surprisingly large number of words I had to go to the dictionary to look up.

[pennyanne_1 · Rating: 5 out of 5 stars]

Absolutely the best book I have read in a long time. Using the collection of netsuke he inherited as a starting point, the author traces his family history and tells the story of the rise and fall of the Ephrussi dynasty. Much of the book is set in Vienna and, as I currently live in Vienna, I found it absolutely fascinating, particularly as many of the buildings, cafes etc mentioned still stand. This book is both history and biography, with a little mystery thrown in - brilliant!

[katieanyc · Rating: 5 out of 5 stars]

Even more brilliant than I suspected after so many glowing recommendations. De Waal is a natural story-teller, which is the big trick here, making the reader as emotionally invested in de Waal's personal family history as he is. He makes a stunning, delicate case for appreciating the beauty of objects, rescuing them from superficiality. But his most impressive accomplishments are the chapters describing the Nazis coming into Vienna. The immediate, careful dismantling of the Ephrussi household, so lovingly assembled by the Ephrussi's and recreated by de Waal, is as brutal as many descriptions of concentration camps. The crashing together of the personal with the impersonal, the human victim to the machine of history ... de Waal activates these themes with incredible skill. He also doesn't mention the netsuke at all in these pages, first because they're utterly insignificant in the face of the family's scramble to survive, and second because he wants the reader to discover their astounding fate after the war when the family did, a deeply satisfying maneuver.

For anyone interested in history or ancestry, I cannot recommend this book enough.

[meggo_2 · Rating: 4 out of 5 stars]

A fascinating story of a family told through the viewpoint of its collection of netsuke - tiny Japanese objets d'art - and their twisted path from the original collector, Charles Ephrussi, to the author, his descendant. From Japan to Nazi occupied Austria, then back to Japan on onwards, these precious little sculptures tell stories beyond their size. A fascinating story, well written.

[annbury_1 · Rating: 5 out of 5 stars]

This is a great book. de Waal is an heir of the Ephrussis, a Jewish banking family that was almost as rich as the Rothschilds. He inherits 264 netsuke, which are miniature Japanese carvings that used to close a purse or a robe.He then traces how these objects came to be, when they were bought, and how a lady servant took them away in front of the Nazis. His people are very colorful - Charles Ephrussi, the original buyer of the objects, was the model for Swann in Proust;s epic book and his uncle, who left him the netsuke, lived in Japan for many years with his boyfriend.

[woolenthusiast · Rating: 5 out of 5 stars]

I love this book and would recommend it to lots of people. An interesting look at history through a family and objects that have been passed from one generation to the next.

[dubaireader · Rating: 1 out of 5 stars]

Only managed 100 pages.After struggling with this for nearly a week, I had only reached 100 pages. I really wanted to enjoy it, I'm a great fan of biographies, but there was just too much information packed in, fact after fact, dry, dusty. The netsuke sound wonderful, I'd like to see some in the flesh. I Googled them and loved all the varied little characters.I'm told the last 100 pages are excellent and maybe one day I'll go back and have a second attempt, I read a lot of holocaust records and I believe the ending brings us to that era. But there are many excellent books from that time, will I really choose to have another go at this rather than another account?I hate abandoning books, this is the first one in two years (excluding a couple of audiobooks) but I know what will happen, it will sit on my shelf 'pending', while I could pass it on to someone who might enjoy it...........

[splinfo · Rating: 4 out of 5 stars]

Not sure where to go on my review here after reading those below. I surely think that the success of the author's quest will vary with the reader's background. It IS detailed in parts and too vague and imagined in some parts but that has to do w. the available source material in my opinion. De Waal makes clear at the outset that he is trying to fill in the gaps of the family history. It certainly isn't the average family history. Most readers will learn a lot. Definitely not just another holocaust book. And strangely, when someone points out some inconsistent "facts", it strikes me that it's forgivable. The author didn't offer himself as an expert but as a member of part of a rich [ and "rich"] family saga. His "art" eyes added in my view. Oh, I got to this as part of a recommended reading list in a U of MN Memoir class. KH

[jessibud2 · Rating: 4 out of 5 stars]

I found this to be a well-written and thorough personal journey. I happen to really enjoy this genre, especially when there is a family tree at the beginning, to follow the story from generation to generation. Still, I did find it a bit slow at the beginning and actually put it down for a few months upon hitting the half-way point. It was good, engaging and I did not want to abandon it. I picked it up again a few days ago and found the latter half of the book much easier and more interesting and was able to finish without any problems. The author, Edmund de Waal, the British-born son of a Dutch clergyman in the Church of England, has inherited a set of 264 small *netsuke* - tiny wood and ivory carvings from Japan - from his great uncle, who lived in Tokyo. De Waal, a ceramicist, is struck by their beauty and decides to trace their origin and journeys over 5 generations through his family. His discovery of the journeys take him to Vienna, Paris, Odessa, and Japan and trace the history of a very prominent, wealthy Jewish dynasty who were decimated by the Nazis during World War II. All that remained of their wealth was this collection of netsuke, hidden and rediscovered, after the war. It took De Waal over 2 years to reconstruct the story and write this book and his obsession to do so is our gain.

[nancyryan_1 · Rating: 5 out of 5 stars]

A family memoir that reads like an adventure novel

[richard9thurman · Rating: 3 out of 5 stars]

I really struggled with this book. It seems to presume a far greater knowledge of art history than I have. I can understand why a reader with an interest in art history would enjoy the book, but for a general reader, such as myself, it just seems to be an inventory about the possessions of a very rich family. In fact, it's about the most materialistic book I've ever read. I know everything about what the Ephrussi family owns, and nothing about their character. What makes them tick? What is in their hearts and minds? Why should I care about them? I want to care for them because they are Jews dealing with anti-Semitism, and hurling headlong toward the greatest anti-Semitism of all. But it is even hard to feel anything for them based on their Jewishness, because they have gone to such great lengths to assimilate themselves into Europe and the countries in which they reside.

[mahallett · Rating: 4 out of 5 stars]

A little all over the place. But interesting as I had never heard of the Ephrussis or netsuke.

[hugh_ashton_2 · Rating: 5 out of 5 stars]

I found this gripping reading. Ostensibly the story of some small Japanese artefacts (netsuke), the book is a fascinating chronicle of a prominent Jewish family who originated in Russia, and spread all over Europe. From Odessa to Paris to Vienna to London to Tokyo and back to Odessa, this is an amazing story, and brings home to the reader the personal side of history that you don't read in the history books. Highly recommended.

[harmonious_1 · Rating: 5 out of 5 stars]

This book is written by an artist, a very fine artist of ceramics, and the beauty of his writing is extraordinary. He takes you to Paris, Japan and Vienna, tracing his ancestors and the netsuke's history. Non-fiction at its very best.

[winterson_1 · Rating: 4 out of 5 stars]

A very unique and personal history of a Jewish family from the late 19c to 20c. Very well written and engaging.

[cameling_2 · Rating: 4 out of 5 stars]

Having inherited 264 netsuke, Japanese wooden and ivory carvings, Edmund de Waal, a ceramicist, decides to try and trace the origins of these little ornaments. His search and research take him to how netsuke are created and then segues into the history the man who bought and built this collection, Charles Ephrussi, the youngest son of the House of Ephrussi from Odessa, the Kings of Grain, the family he belonged to and ends with the author's connection to the family. His research becomes more than just tracing the journey made by these netsuke and the vitrine they were placed in. It takes him to the history of the family Ephrussi, from the time they became powerful grain merchants in Odessa, to a powerful dynasty spreading into France and Vienna through the 19th and early 20th Centuries, to the tragedies during the Nazi occupation and the resettlement of various family members across America, Japan and the UK after WWII. At some point, the netsuke take a back seat to the unfolding family history, but they do remain in the background, never forgotten, and at times they leap back into the spotlight, and the story behind their survival against Nazi looting is short of miraculous.It had a bit of a rocky start, but smoothed out quite nicely by the halfway point and then it just sailed calmly towards the end. The illustrations and photographs added a nice touch.

[neildalley · Rating: 2 out of 5 stars]

Normally the books that inspire me are books about people, their lives and their emotions. It is a collection of objects that are at the centre of this book and for me this meant that the book felt a little bit cold. Certainly it is an interesting story and there are lots of interesting people along the way but on the whole they only appear very superficially. The first section in Paris is very dull and I had virtually given up on the book but with the encouragement of others I persevered to read about the time in Vienna. This was the best part of the book and is shocking and challenging because of the family's treatment at the hands of the Nazis. On the whole I would not recommend this book to other people. I feel that some of its popularity is simply because it is a very different approach to biography and art history. If you are someone who normally reads fiction rather than about art I think you will be disappointed by this.

[kmstock · Rating: 4 out of 5 stars]

This book follows the life of a set of Japanese netsuke (miniature sculptures). Although it sounds as though it might be dull, it is actually very interesting, because it also follows the fortunes of a great family of merchants, beginning in Odessa, through Paris, Vienna and then back to Japan, focussing in turn on the lives of each custodian of the netsuke, and providing a fascinating picture of life for the prosperous (and later of Jews during the Second World War) in each of the great cities at the relevant time. Despite my expectations (I ended up with the book quite by accident), it held my interest to the end.

[opinionated_1 · Rating: 4 out of 5 stars]

A synopsis of the book is probably unnecessary given the number of reviews below. Suffice it to say that de Waal uses his inheritance of a large collection of netsuke, including the eponymous and stunning hare, to trace back the history of the netsuke in his family and as such to tell his family's story. And an engaging story it is - de Waal traces his lineage back to the Ephrussi family, grain traders from Odessa who became wealthy bankers in Paris and most of central Europe, before losing literally everything in the Anschluss and being scattered to the corners of the globe. De Waal''s Uncle Iggy ends up in Tokyo, and from there the netsuke pass to de WaalUnlike some other reviewers, I found the first half of the book most engaging. The story of Charles Ephrussi, aesthete and collector, inching his way to the centre of artistic life in Paris, finally to become one of the inspirations for Proust's Swann, appearing in paintings by Manet and Renoir, despite an undercurrent of anti semitism, is engrossing. When the scene shifts to the Ephrussi Palace in Vienna, and the Nazi's come to power ... well we know what's going to happen, and sure enough it does. De Waal tells the story movingly - but you can't help wondering why a family as smart as the Ephrussi didn't see it coming and protect themselves better. They certainly had the resources to do soIts true that the Ephrussi are not always sympathetic characters; their maid Anna stands by the family in its decline, saves the nesuke from the Nazis and passes them to De Waal's grandmother after the war. She should be a treated as almost a member of the family but instead, shockingly, no one can even remember her surname let alone know what happened to her. But de Waal tells it like it is, and we are left with one of the most enjoyable memoirs I have read for some time. For readers interested, a recent issue of The Economist's Intelligent Life has an article by de Waal updating the history of the netsuke further

[paulagraph · Rating: 5 out of 5 stars]

I don't remember how I came to reserve this book at the library; indeed I was surprised when I received the notice that it was in, since the title meant nothing to me. In any case, this is a most fascinating book. Edmund de Waal is a professional potter; he makes fine porcelain objects; he has studied his art in Japan; as it turns out, he is also the scion of a quite illustrious & once fabulously wealthy European family, the Ephrussi (originally Efrussi from Berdichev, then Odessa).
de Waal writes a biography/ memoir about his father's maternal ancestors, starting with Charles Joachim Ephrussi born in Berdichev, who becomes a prosperous grain merchant in Odessa. The family then branches out into banking and across Europe, with one son Leon sent to Paris & the other Ignace established in Vienna. The story that most concerns de Waal, however, really starts with the third generation, with Charles Ephrussi (art collector, art revue editor and publisher, associate of artists such as Degas & Renoir, writers such as Proust & various & sundry intellectuals and bon vivants of the Belle Epoque in Paris) who arrived in Paris in 1871 at the age of 22. de Waal traces his father's family history by following the trajectory of a collection of Japanese netsuke as they pass from Charles, who originally acquires them during one of the earlier waves of japonisme to hit Paris, to Charle's younger cousin Viktor and Viktor's much younger wife, Emmy Schey von Koromla in Vienna. Received as a wedding gift, the 264 netsuke in their vitrine reside while in Vienna in Emmy's dressing room. There they are taken down to be played with on the rug by her children Elisabeth (Edmund de Waal's grandmother), Gisela and Ignace, while Emmy dresses for the evening. In 1938, after the Anschluss, the Ephrussi palace on the Ringstrasse in Vienna is thoroughly rifled and pillaged by the Nazis. The family disperses across Europe & America. Fortunes are demolished & art collections become irretrievable. The netsuke are surreptitiously rescued and hidden by Anna, Emmy's servant of many years. Anna, about whom little is known, hides the netsuke in her mattress in the secret part of the house that has been the servants' quarters. After the war, she returns a suitcase full of these small precious objects to Elisabeth, who takes them with her to England, where she, her husband and children (Edmund's father Victor) and her father Viktor now reside. Thus, the netsuke come to be among the very few possessions to remain in a family whose collections of art and libraries of rare books were once legendary. From England the netsuke travel back to Japan in the company of Iggie, Elisabeth's younger brother, who ends up residing there under American occupation (he acquires & then relinquishes US citizenship) until his death in 1994. It is there, in his Great-Uncle Iggie's house in Tokyo, that Edmund first encounters the netsuke and it is to Edmund that the collection is bequeathed after Iggie's death. Once again, returning to London, the netsuke are on the move, much like the family in whose trust they have been for over 100 years, the diaspora of objects mirroring the diaspora of peoples, in particular that of Eastern and Central European Jews in the 19th and 20th centuries.
I found it fascinating to contemplate the possibility of belonging to a family that one could research in archives, museums and libraries, for example a great-great uncle who socialized with Proust, Renoir, et al (an anti-Semite, as it turns out during the Dreyfus affair) among whom the netsuke would have been taken out, passed around and admired. The same ancestor, Charles Ephrussi is assumed to have been one of the model's for Proust's Charles Swann. Edmund's grandmother, Elisabeth, corresponded with the poet Rilke and graduated from the University of Vienna with a doctorate of law degree at a time when women were rarely even admitted to the University. Still, as de Waal seems to imply, it is impossible to know this family from the inside. The closest one comes perhaps is while reading a letter or a diary or while handling an object that someone has touched. Before her death, already an old woman, Elisabeth burns her correspondence with her mother Evelina. There are some things that are to remain forever private, she seems to say. Not to be broken into by nostalgia. So this is finally not THE story of a family, but A story of a family. There are gaps, silences and branches not explored. This is one legacy; there are necessarily multiple ones.

[cookierooks · Rating: 5 out of 5 stars]

Warning - spoilers!

De Waal traces the roots of the 264 Japanese netsuke he inherited from his great uncle, Iggie. The netsuke begin in Japan, but quickly become intertwined with the history of the Ephrussi banking family. We follow the netsuke from Paris of the Belle Epoque and its obsession with Japonisme, where they interact with characters such as Proust, Manet, and Renoir, and of course, Charles Ephrussi himself. A facinating glimpse into many of the famous Jewish banking familes of this time, and a period in history that cannot be matched for its opulence. The netsuke are gifted by Charles to the Vienna scion of the family, where we then get a glipmse of fin de siecle wealthy Vienna in the years leading up to the World War. We observe how quickly life changes from WW1 to WW2, the rise of (blatant) anti Semitism, and the rise of the Nazi party. The fortunes of the netsuke and of the Ephrussi family are forever changed - as a reader, you can see the tragedy coming, of course, but are committed enough to the family and these objects to see it through. The Palais Ephrussi on the Ringstrasse is ransacked, all the treasures scattered to the wind under Aryanization, never to be recovered. The family itself suffers deaths and tragedies and evantually become refugees in England, the Netherlands and America. Few things survive, but miraculously, the netsuke do, smuggled out under the nose of the Nazis by the family's Gentile maid, Anna, who hides them in her mattress until the end of the war. They are eventually reunited with the family, and De Waal's Uncle Iggie takes them back to Tokyo, where he becomes a successful businessman in the postwar era. De Waal inherits them on his death, and they are now in his home in London, in a vitrine he purchased from the Albert Museum. De Waal is a ceramics artist, and his interest in the netsuke begin as interest in their artistic merits, but you can tell he quickly becomes obsessed with how these objects' history have intertwined with his family's own. He draws you right into the obsession with him. I highly recommend. The Paris section can get somewhat confusing, as every Comte and Comtesse has 57 different names, but the story is so compelling you muddle through. The netsuke "live" in 4 different eras - Paris, Vienna, Tokyo and London, and each time period is so fascinating you don't want to leave.

[jaybefr_1 · Rating: 3 out of 5 stars]

Thought this was a beautifully written and well crafted book. Unfortunately, I couldn't engage with with the family history of extremely wealthy bankers.

[gypsysmom_1 · Rating: 4 out of 5 stars]

I expected to really love this book from the description of it that I first read. Unfortunately it did not live up to my expectations. Edmund DeWaal charts his family's history by following a collection of netsuke, those small, intricate carvings used by Japanese men on the sash on their kimono. His family started as grain sellers in Russia and as their fortunes grew they moved to Vienna and then Paris. In Paris his great-great-uncle (or possibly even more greats than that) became an art collector and writer. A collection of netsuke was purchased by him from a Paris dealer during the height of the japonisme fever. At the turn of the 20th century he sent them to his favourite nephew and his wife as a wedding present. For over 40 years they stayed in Vienna even when the family had to flee during the Second World War. A devoted servant took them under the noses of the Nazis and hid them in her mattress. After the war was over she returned them to the author's grandmother. The grandmother's brother, Iggie, then took them back to Japan when he moved there as a businessman. When Iggie died he left the collection to the author.I enjoyed the last half of the book more than the first half. I understand the author's motivation to trace the netsuke from the first time they entered his family's ownership because that is probably how he first heard the stories. However, for me, all of the information about his great-great-uncle in Paris (down to the colour of his carpet) did not grab me. I wanted to hear about the netsuke but they are hardly mentioned in the Paris part of the book. Even in the Vienna portion there was a lot more information about his great-grandmother's clothes than the netsuke. And although there are pictures sprinkled throughout the book there are none of the netsuke themselves.There is no doubt that this family had some very interesting members and their enormous wealth gave them advantages that ordinary citizens of Paris and Vienna would not have had. I found some of that worthwhile to learn but the author seemed to dwell on the wrong people as far as I was concerned. I would have liked to have learned more about his grandmother, Elizabeth, who went to University and became a lawyer at a time when women were seldom educated at all. His own father hardly gets mentioned and yet he became an Anglican minister and held some high offices.Perhaps I had the wrong motivation for reading this book. I expected to find out more about the history of the netsuke. If I had gone into it with the expectation of learning about a Jewish family's experiences during the last 200 years then I would have gotten more than I was expecting.

[boabflower_1 · Rating: 5 out of 5 stars]

I wasn't sure about this book at first, I think the beginning section could have been edited to many less pages, but after skimmimg a bit through that section, the rest of the book rocketed along and was a fascinating look at WWI and WWII European history and then onto to post war Tokyo. It was the story of a collection and it's different resting places in history. I loved this book and would reccomend it to anyone who likes non-fiction and is interested in history, art history, family and the connections of "stuff"

[apopova-1 · Rating: 5 out of 5 stars]

The illustrated edition is a bonus, really allows you to picture, literally, his wonderful writing and descriptions. Beautiful book, very well written, fascinating story.