Història d'un Estat clandestí

By Jan Karski

Després de la invasió alemanya de Polònia, l'estat polonès es va instal·lar a Londres. El jove Jan Kozielewski, (Jan Karski), va rebre la important missió de fer de correu entre el govern polonès a l'exili i la resistència interior. Així comença una història trepidant d'espionatge, detencions, lleialtat i camaraderia que el va fer recórrer Europa en plena guerra, i que s'acaba amb una sorprenent visita al gueto de Varsòvia i el descobriment, quan va entrar clandestinament en un camp de concentració, de l'existència del terrible pla d'assassinat sistemàtic del poble jueu, que va anunciar per primera vegada al món davant d'unes orelles incrèdules. El llibre, escrit pel seu autor al cap d'un any de les seves extraordinàries aventures, recull, amb una enorme capacitat narrativa, tots els detalls i les històries que li van sobrevenir. En paraules del mateix Karski: "L'autor no explica res més que allò que ell mateix ha viscut, vist i escoltat".

"Karski va revelar als poderosos d'aquest món allò que el món no volia saber".
Jorge Semprún

"Entre els homes més grans del segle XX, sens dubte hi ha Jan Karski. Aquest resistent polonès resumeix en la seva figura tot l'embolic tràgic del passat segle".
Melcior Comes, Presència

"Magnífiques memòries, tan ben escrites i tan apassionants".
Pere Cardús, El Punt Avui

"Un document excepcional"
Lluís Bonada, El Temps

• Language: Català
• Publisher: Quaderns Crema
• Release date: Mar 24, 2011
• ISBN: 9788477275015

Book preview

JAN

KARSKI

HISTÒRIA

D’UN ESTAT

CLANDESTÍ

TRADUCCIÓ DE L’ANGLÈS

I DEL FRANCÈS DE

CARLES MIRÓ

QUADERNS CREMA

BARCELONA 2011

INTRODUCCIÓ

per CÉLINE GERVAIS-FRANCELLE

Jan Karski va sortir de l’oblit l’octubre de 1981, amb ocasió de la Conferència Internacional dels Alliberadors dels Camps de Concentració organitzada per Elie Wiesel i el Consell Americà del Memorial de l’Holocaust.

Responent a la invitació d’Elie Wiesel, l’antic emissari de la resistència polonesa trencava llavors el seu silenci per primera vegada des de 1945. Novament «donava testimoni» públicament d’allò que, l’estiu de 1942, havia vist de l’exterminació en marxa, que obstinadament va intentar fer entendre als dirigents aliats, des de la seva arribada a Londres a finals de novembre del mateix any, seguint la missió extraordinària que li havien confiat els representats del gueto de Varsòvia després de les grans deportacions cap a Treblinka.

La seva conferència tenia per tema «El descobriment de l’existència d’un pla de solució final», que va abordar plantejant tres preguntes: «1. ¿Què van saber els dirigents i l’opinió occidentals, i quan ho van saber? 2. ¿Per quins mitjans els van arribar aquestes informacions? 3. ¿Quina va ser la seva reacció? ¿Quines proves hi ha? Vaig ser una de les moltes persones que va tenir un cert paper en aquest assumpte».

El seu precís informe cronològic va tornar a la memòria dels nombrosos assistents les pàgines llegides temps enrere, que l’emissari Karski havia dedicat el 1944 a aquells mateixos fets en el seu llibre testimoni The story of a secret state, publicat als Estats Units i del qual es van imprimir quatre-cents mil exemplars que es van esgotar immediatament, tornat a publicar a la Gran Bretanya, traduït al suec el 1945, al noruec el 1946 i al francès el 1948, a l’editorial Self, amb el bell títol pres de l’últim capítol: Mon témoignage devant le monde. Histoire d’un État secret.

El públic francès estava poc informat del ressò que va tenir als Estats Units i a Israel la intervenció de Jan Karski en aquella conferència d’octubre de 1981. El diputat de Nova York Stephen J. Solarz havia so

l·l

icitat el 15 de desembre de 1981 a la Cambra de Representants la inscripció en el protocol de la sessió de la integritat del text de Karski, recordant amb emoció el seu discurs:

Quan es va acabar la guerra, vaig saber que ni el govern ni els dirigents polítics, ni els científics, ni els escriptors no havien sabut el que passava als jueus. Estaven sorpresos. L’assassinat de sis milions d’éssers innocents era un secret. Un secret terrorífic, com en va dir Laqueur. Aquell dia em vaig fer jueu. Com la família de la meva dona, present aquí, en aquesta sala. […] Sóc un jueu cristià. Un catòlic practicant. I tot i que no sóc herètic, crec que la humanitat ha comès un segon pecat original: complint ordres o per negligència, per ignorància autoimposada o per insensibilitat, per egoisme o per hipocresia, o fins i tot per un càlcul fred.

Aquest pecat perseguirà la humanitat fins a la fi del món. Aquest pecat em persegueix. I vull que sigui així.

El juny de 1982, l’institut Yad Vashem, els membres del qual havien assistit a aquella conferència, va concedir a Jan Karski el títol de «Just entre les nacions».

El públic francès no «redescobrirà», o més aviat descobrirà, Jan Karski fins quatre anys més tard, el 1985, quan el seu bell rostre banyat de llàgrimes apareix com a testimoni «citat» per Claude Lanzmann a la pe

l·l

ícula Shoah, en una entrevista filmada l’octubre de 1978. Però, a pesar de Shoah—o potser a causa de Shoah—, Jan Karski ha continuat sent tan desconegut com aquella resistència polonesa de la qual formava part i el seu estat clandestí, fenomen únic a l’Europa de la Segona Guerra Mundial. El fet que el seu llibre es tornés a publicar l’any 2004, en una versió totalment revisada i anotada, sens dubte va interessar als lectors, perquè l’obra es va esgotar aviat, però ha fet minvar poc els estereotips i les aproximacions d’alguns historiadors que s’han excedit en les seves interpretacions. El fet que Jan Karski mentrestant inspirés dos nove

l·l

istes en una mateixa «temporada literària», la de 2009, dues «reanimacions» o «ficcions», molt allunyades l’una de l’altra, però que van saber mobilitzar la curiositat per l’«autèntic» Karski, ens porta a proposar al lector de la present reedició del seu exce

l·l

ent llibre unes quantes precisions sobre la seva biografia.

¿Qui era, doncs, Jan Karski, que—fins a 1942—encara es deia Jan Kozielewski, el seu nom veritable? Havia nascut el 24 de juny de 1914, a Łódź, i era el vuitè i últim fill d’un mestre baster polonès de la ciutat, propietari d’un taller d’albarderia. No tenia cap escut ni cap mansió familiar, com voldrien els que destaquen l’aire «aristocràtic» de Karski. Eren una sòlida família de la classe mitjana polonesa, de catolicisme ardent però obert i tolerant i d’un patriotisme que es posa ostensiblement sota el signe de Józef Piłsudski, és a dir, hostil a tot nacionalisme excloent (cf. capítol XXIII, nota 1), formant part de l’especificitat pluricultural de Łódź, «la ciutat de la meva joventut orgullosa i feliç», deia Karski. Fins a 1934, Walentyna Kozielewska, que va quedar viuda el 1920, va viure amb el seu fill petit al carrer Kilmski, número 71, on la majoria dels llogaters eren famílies jueves. Així doncs, des del pati de veïns fins als pupitres de l’institut Piłsudski—del qual va ser un alumne exce

l·l

ent—, Jan va tenir companys i va fer amistats amb conciutadans jueus. Quan va tornar a Łódź el maig de 2000 (menys de dos mesos abans de la seva mort) com a ciutadà d’honor de la ciutat, va declarar: «Mentalment, no me n’he anat mai. Sense el Łódź de llavors, sens dubte no hi hauria el Karski d’avui» (Gazeta Wyborcza, 16 de maig de 2000).

El 1931 es va endur de Łódź records calorosos, però també els ideals d’un activista catòlic dels Legionaris de Maria (Sodalicje Mariańskie) i un somni d’infant transformat en un pla de carrera: arribar a ser diplomàtic. El seu germà i tutor li va prendre la paraula, i li va exigir treball i exce

l·l

ència en els seus estudis a la Universitat Jean-Casimir de Lvóv (1931-1935) per beneficiar-se dels cursos a l’estranger i de borses d’estudis que li podia proporcionar (cf. capítol I, notes 1 i 5). Els piłsudskistes del primer temps eren molt partidaris de la meritocràcia, així com del sentit de servei a l’estat i a la seva fràgil independència i sobirania. Així doncs, a Lvóv Jan va formar part de la Legió dels Joves Estudiants Piłsudskistes. L’any 1999, responent a un periodista que li preguntava per aquells anys, va precisar: «Sí, vaig passar la joventut cridant Visca Piłsudski!. Però sobretot em vaig dedicar a treballar moltíssim» («Krzysztof Maslon entrevista Jan Karski», Kurier Czytelniczy, n.º 60, desembre de 1999).

Somiant fer carrera diplomàtica, per definició civil, va manifestar la mateixa voluntat d’exce

l·l

ència a l’escola d’aspirants de reserva de l’artilleria muntada: va ser major de la promoció de 1936 i va obtenir la molt cobdiciada «espasa d’honor», lliurada pel president de la República. Stanisław M. Jankowski ha publicat en el seu últim Karski. Raporty tajnego emisariusza (Karski. Els informes d’un emissari secret), Poznań, Rebis, 2009, el «jurament» de patriotisme, redactat en nom d’aquesta promoció de 1936, per l’aspirant redactor en cap Jan Kozielewski i el seu adjunt i amic, l’aspirant Jerzy Lerski (evocat amb calor al capítol «Lvóv»). També va ser el primer en la formació elitista de reclutament del Ministeri d’Afers Estrangers, que començava la seva «carrera» (cf. capítol I, nota 1).

En una nota escrita de la seva mà el febrer de 1940 a Angers, després de la seva primera missió Varsòvia-París via Budapest, el sotstinent Jan Kozielewski (que signava amb el pseudònim Jan Kanicki) detallava per al general Sikorski l’itinerari que havia seguit després de la derrota de setembre de 1939: «detenció pels bolxevics, durant unes sis setmanes, prop de Poltava», «intercanvi» com a soldat ras entregat als alemanys perquè havia nascut a «Litzmannstadt [Łódź]», «presoner dels alemanys, deu dies, prop de Radom», evasió, clandestinitat. «Al país, he treballat en política. He estat i

l·l

egalment a Lvóv, Łódź, Vílnius, Poznań, Lublín, etc. Sóc germà de M. Konrad [és a dir, del coronel Kozielewski, cf. capítol I, nota 5]». Va treballar amb «M. Konrad» i van redactar conjuntament un primer informe per al govern des de desembre de 1939 (transmès per un diplomàtic d’un «país veí») sobre la situació general de les poblacions i sobre l’opinió pública polonesa—i aquesta és una de les fonts d’informació precisa que va demostrar tenir en els informes redactats a París el febrer de 1940—. Afegeix, a més a més, que quan va arribar a París es va allistar com a voluntari a l’exèrcit que s’estava formant. Però «si el govern estima que serà més útil per a Polònia que hi torni, estic preparat per fer-ho i quedar-m’hi». I acabava amb un compromís que anuncia el futur de Karski: «Aspiro a servir Polònia en les condicions més difícils». La paraula difícil va ser subratllada pel seu destinatari.

A Angers, Karski va ser acollit amb fredor i desconfiança pel general Sikorski; ¿no era aquell un pupil dels epígons del mariscal Piłsudski, els «coronels»?; i al principi queda moralment aclaparat pel temible Stanisław Kot, l’home de confiança i ministre del general. Així i tot, aquest, com a vell pedagog, aviat es va adonar que Karski era una planta rara, una «perla», dirà força més tard a Londres. Va valorar les excepcionals qualitats de memorització, de rigor, d’anàlisi d’un jove sotstinent, li va fer llargs discursos sobre el «mite de Piłsudski», del qual es pensava que era presoner, i va decidir convertir-lo en l’emissari de confiança del govern. «Vostè ha fascinat el professor Kot», li va dir Sikorski, incrèdul. Stanisław Kot li va fer aprendre de memòria llargues i subtils instruccions polítiques que havia de transmetre a la resistència.

«—¿Ho has entès?

»—Sí, professor…

»—T’hauria de fer jurar que guardaràs el secret. Però ¿de què serviria? Tinc confiança en tu! I si volguessis trair, trairies. Que Déu et guardi (Stanisław M. Jankowski, Karski. Raporty…, op. cit.).

Així va néixer l’«emissari polític» del govern. Karski no s’oblidarà mai, però, de qui l’havia «reclutat», el jurista Borzęcki (cf. capítol  VIII): l’havia convençut que la resistència civil i la missió de «correu» eren tan útils a la pàtria com la resistència armada.

Jan Kozielewski es va fixar des de llavors una «ètica» de l’emissari, una professionalitat que cridarà l’atenció de tots els seus superiors. Quan va tornar d’Angers, a finals d’abril de 1940, a Cracòvia i després a Varsòvia, va presentar el seu informe i tots els dirigents polítics que el van sentir van quedar «esbalaïts». Pel que fa a ell, va agafar el costum de definir-se modestament com un «disc de gramòfon que s’enregistra, s’envia i s’escolta». I va fer valer sempre la «confiança posada en ell» per la fe en el jurament, aquell jurament, que, catòlic fervorós, va prestar davant del seu Déu i que li imposava acomplir fidelment i escrupolosament la seva missió.

El sacrifici patriòtic fins a l’intent de suïcidi per por de parlar quan va ser capturat i torturat per la Gestapo té una incontestable dimensió de drama personal del cristià. El veiem ex post per aquella tria extraordinària dels seus amics abans d’anar-se’n el primer d’octubre de 1942, amb la seva doble missió, la del govern i la que li confien els desesperats del gueto: fer-li portar un escapulari amb una hòstia. Això era del tot contradictori amb la dosi de cianur que també li havien donat. Se’n va adonar i, abans d’anar-se’n, va decidir desfer-se del cianur. Es comprèn més l’exaltació de Jan Karski, nou missioner allistat en la lluita contra el mal, així com la seva manera de dir—quaranta anys més tard, el 1981—: «Déu m’ha fet veure i dir el que he vist, poder-ne donar testimoni».

A Angers, el febrer de 1940, el general Sikorski li havia recordat que un oficial de reserva evadit continuava estant mobilitzat:

«Ja es decidirà on se l’assigna», recordava Karski aquell desembre de 1987 (citat per Stanisław M. Jankowski). Va ser assignat al servei d’enllaços clandestins amb el país, que s’estava organitzant, sota el control del ministre de l’Interior Stanisław Kot.

Un cop va haver arribat a Varsòvia, i havent acomplert la seva missió de correu del govern, Jan Kozielewski continuava depenent jeràrquicament del general Rowecki (cf. capítol XXVIII, nota 2), comandant en cap de la ZWZ (Związek Walki Zbrojnej, Unió de la Lluita Armada), aquesta «força armada de l’Interior» que es denominaria AK (Armia Krajowa) al febrer de 1942.

A Varsòvia i a Cracòvia, des de 1940 fins a 1942, el tinent Jan Kozielewski va fer servir el pseudònim Witold. Era per aquest pseudònim que el coneixien les xarxes i és a Witold que s’adrecen els dos representants del gueto. Jan Kozielewski encara era Witold Kucharski durant la seva segona missió el juny de 1940, quan el van fer presoner a Eslovàquia, el van lliurar a la Gestapo i torturar. I és amb aquesta falsa identitat que el general Rowecki el va condecorar in absentia el febrer de 1941 amb la creu de la Virtuti Militari, cosa que Karski no va saber fins al final de la dècada dels noranta, per l’historiador Andrzej Kunert, que va descobrir l’arxiu secret: actualment es troba a la seva ciutat natal, Łódź, i el publiquem (vegeu* les fotografies incloses en aquesta edició). El gener de 1943, a Londres, el general Sikorski també ho desconeixia, perquè va concedir novament a Karski la creu de la Virtuti Militari amb distintiu de plata (cf. capítol XXXIII).

Quan el delegat del govern a Varsòvia, Cyryl Ratajski, va decidir, a l’estiu de 1942, confiar a Witold, a proposta de diferents dirigents polítics, la missió eminentment arriscada d’arribar a Londres com a «emissari polític de la resistència civil», el govern de Londres li va atribuir el pseudònim de Jan Karski. El nom li quedarà.

«—Voldria demanar-li que, abans de sortir cap a Londres, es reunís amb els representants de les organitzacions jueves. ¿Hi està disposat?

»—I tant, senyor delegat.

»—Vostè porta les instruccions dels partits polítics. Ells no pertanyen a aquests partits, però també són ciutadans polonesos. Volen transmetre alguna cosa i convé que vostè els escolti.

Aquestes paraules de Cyryl Ratajski (cf. capítol XXVIII, nota 3), que l’emissari Jan Karski va tenir interès a recordar el 1987 davant del seu biògraf, corroboren les primeres línies escrites el 1944 de l’inoblidable capítol titulat «El gueto», que s’obre en el moment que es troba amb el «bundista» Leon Feiner i el seu company sionista. És la part oficial de la seva «missió jueva»: peticions adreçades al govern, consignes per transmetre als dos representants de la minoria jueva que formaven part del Consell Nacional de Londres, l’advocat sionista Ignacy Schwarzbart i l’obrer bundista Szmul Zygielbojm. I Jan Karski ja sabia que la secció jueva de l’oficina d’informació de l’AK havia microfilmat tots els informes reunits sobre la «gran acció» que es duia a terme contra el gueto de Varsòvia i l’exterminació que tenia els noms de Treblinka, Belzec, Sobibor. A Varsòvia se sabia que a Londres i a Nova York tot plegat encara els semblava «exagerat». A aquesta dimensió oficial de la seva missió, Jan Karski va acceptar afegir-hi la voluntària i extraoficial de «testimoni ocular», amb risc de la seva vida. Es tractava de convèncer que l’horror descrit era real i de mobilitzar una ajuda…

Els preciosos microfilms que Jan Karski va transportar fins a París, dissimulats en una clau, van arribar a mans del seu govern de Londres el 17 de novembre. I quan, per fi, les autoritats poloneses van recuperar el seu emissari gràcies als serveis britànics, el van tranqui

l·l

itzar: des del 25 de novembre, un primer informe sintètic de dues pàgines sobre l’extermini que des de llavors es tenia per cert dels jueus de Polònia va ser difós als governs aliats i a personalitats i organitzacions jueves de Londres. Especialistes eminents, com Richard Breitman, han demostrat que aquest primer «informe Karski» va ser determinant per donar crèdit a les informacions transmeses l’agost de 1942 per Gerhart Riegner, el representant a Suïssa del Congrés Jueu Mundial, que es continuaven posant en dubte als Estats Units.

Des del 12 de desembre de 1942, Karski va transmetre les peticions orals i les crides d’auxili del gueto als dos representants jueus polonesos al Consell Nacional. Va ser escoltat pel Consell de Ministres polonès i, sobretot, va ser rebut llargament pel ministre d’Afers Estrangers, Edward Raczyński, encarregat de donar una àmplia difusió a les informacions aportades per Karski davant del govern britànic i entre el públic en general. Raczyński mateix va parlar el 17 desembre al vespre per a la BBC i es va referir expressament a Karski (vegeu** les fotografies incloses en aquesta edició).

Karski va veure Anthony Eden, ministre d’Afers Estrangers britànic, en dues ocasions a principis de febrer de 1943. Els polonesos van quedar decebuts pel fet que Eden els impedís accedir directament a Churchill. La decisió d’enviar l’emissari Karski als Estats Units a finals de maig de 1943 va lligada a la degradació de les relacions polonesosoviètiques (descoberta de la fossa comuna de Katyn).

Als Estats Units es va fer servir una estratègia ben diferent per accedir a Roosevelt. A principis de juliol, l’ambaixador Ciechanowski va procedir a una sèrie d’invitacions a diferents personalitats de l’administració americana, i entre elles hi havia el jutge del Tribunal Suprem, Felix Frankfurter. Es tractava de fer-los descobrir l’interès de les informacions aportades per aquell emissari de la resistència polonesa, que a més a més era testimoni ocular de la tragèdia jueva. Va ser així com l’ambaixador va rebre una invitació perquè, a les onze del matí del 28 de juliol, acompanyés el seu jove emissari a presentar-lo al president Roosevelt. Els diferents informes que Karski ha deixat sobre aquesta entrevista insisteixen en la prioritat que va donar Roosevelt a la situació interna de Polònia i a les seves fronteres («No more Polish corridor»), i a la necessitat d’arribar a una solució de compromís amb els soviètics. Quan Karski li va preguntar quin missatge havia de transmetre al seu poble de part del president dels Estats Units, Roosevelt li va contestar: «Digui’ls que guanyarem aquesta guerra». I va afegir: «Digui’ls que, a la Casa Blanca, hi tenen un amic». Karski va evocar, d’altra banda, la «mà imperial» que li va allargar per damunt de la seva taula.

Jan Karski ha subratllat sempre com el va impressionar el poder que encarnava Roosevelt. Però ben aviat el va fer reflexionar el comentari que Ciechanowski va deixar anar en el cotxe que els tornava a l’ambaixada: «En fi, el president no ha dit pas gran cosa».

Quan va marxar dels Estats Units per anar a Londres, on va arribar el 19 de setembre de 1943, Jan Karski tenia la ferma esperança que el tornarien a enviar a Polònia. Però el primer ministre Stanisław Mikołajczyk li va respondre que ho descartaven per molt temps: pel que semblava estava «cremat», malgrat les precaucions que havien pres, ja que les ràdios nazis denunciaven «un tal Jan Karski [que] s’agitava als Estats Units […] un agent bolxevic, pagat pel judaisme americà». Llavors va demanar tornar a l’exèrcit, cosa que també li van prohibir. S’havia de quedar a Londres, a disposició del primer ministre, i esforçar-se a oposar-se, amb tota la seva popularitat intacta, a una premsa filosoviètica entestada a impugnar la representativitat d’aquell govern de reaccionaris, i fins i tot la lleialtat de l’Exèrcit de l’Interior, l’AK. A més a més, Anthony Eden va comminar Mikołajczyk, el 5 d’octubre de 1943, a cedir, sense esperar més temps, a les exigències territorials de Stalin, ja que estaven assegurades per a Polònia les compensacions a la Prússia Oriental i a Sibèria. Així, Jan Karski va emprendre una nova sèrie de conferències sobre la Polònia combatent, en què podia proporcionar informacions contínuament actualitzades gràcies a la ràdio secreta Świt, insta

l·l

ada a Bletchley, a les emissions de la qual va ser novament assignat. La tardor de 1943 va començar a fer servir sistemàticament la noció d’estat clandestí: «The Polish Underground State», i el seu primer article amb aquest títol va ser publicat el 15 de desembre en la Polish Fortnightly Review, òrgan del Ministeri polonès d’Informació i de Propaganda.

Mentrestant, a la conferència de Teheran (28 de novembre - 2 de desembre de 1943), Churchill i Roosevelt van concedir a Stalin totes les seves demandes sobre el dossier polonès, així com sobre la resta de l’Europa central i oriental. Les filtracions sobre aquestes decisions van ser desmentides per Anthony Eden davant de la Cambra dels Comuns el 15 de desembre de 1943 i per Franklin D. Roosevelt davant del Congrés americà l’11 de gener de 1944, mentre que Mikołajczyk continuava esperant una data per a l’audiència so

l·l

icitada de Washington. Va decidir que Karski l’acompanyés i que—sota l’autoritat del ministre d’Informació, el professor Stanisław Kot—preparés un programa de propaganda en defensa de Polònia davant de l’opinió pública americana. Va ser així com es va acceptar la idea, que Karski havia proposat l’estiu anterior, de fer una pe

l·l

ícula sobre la resistència polonesa. Ell en va preparar el guió i va proporcionar una documentació sòlida.

Sense esperar més temps, el 20 de febrer de 1944, Karski va ser enviat sol a Washington i confiat a l’autoritat i als consells de l’ambaixador Ciechanowski, que d’altra banda s’encarregava d’informar els seus interlocutors americans de la impossibilitat per a Karski de tornar a Polònia fins que s’acabés la guerra. «Aquesta vegada, la missió del senyor Karski, amb la seva ajuda, senyor ambaixador, serà aconseguir que es realitzi una gran pe

l·l

ícula sobre la resistència polonesa», escrivia el nou ministre d’Afers Estrangers T. Romer. «El govern concedeix una gran significació a aquesta empresa». Així i tot, no es va assignar cap subsidi al projecte, i Karski va haver de provar de «realitzar el nostre pla com a iniciativa privada seva […]. D’altra banda», continuava Romer, «per ordre del primer ministre, Karski farà una sèrie de conferències i enviarà articles a la premsa polonesa i americana de la regió de Chicago i dels estats de l’oest de la Unió» (Stanisław M. Jankowski, Karski. Raporty…, op. cit.).

Jan Karski va arribar a Washington el 29 de febrer de 1944 i no va tardar a constatar que no tenia cap oportunitat de sortir-se’n, de tan «mal disposat» com estava Hollywood «respecte de tot tema polonès». Però els americans no l’havien pas oblidat, el seu nom era significatiu, les seves conferències eren seguides: l’ambaixador Ciechanowski li va aconsellar que optés per escriure un llibre, i va encarregar a l’agregat de premsa de l’ambaixada que li trobés un agent editorial. Va ser Emery Reeves. El 23 de març de 1944, Jan Karski va telegrafiar al seu ministre competent, Stanisław Kot: «L’empresa Emery Reeves, que ha sigut l’agent en el mercat nord-americà de Churchill, Eden i Duff Cooper, vol editar un llibre sobre la resistència polonesa a partir de les meves experiències. Creuen que el llibre farà sensació. Preparo el material per a aquest llibre: és qüestió d’uns centenars de pàgines. Si funciona, serà una gran acció de propaganda. ¿El primer ministre i vós mateix, professor, m’ho permeteu?». El permís va ser immediatament concedit. L’ambaixada de Polònia va llogar una habitació en un hotel de Manhattan perquè servís de despatx, va assignar una secretària bilingüe a l’obra, i Karski va escriure sense interrupció al ritme imposat per Reeves (vegeu*** les fotografies incloses en aquesta edició), que li havia posat tres condicions molt estrictes: rapidesa, res de propaganda i cap comentari antisoviètic, res de polèmica: «¿Què n’hem de fer nosaltres, de les seves disputes amb Stalin?». D’altra banda, es va reservar un dret d’ingerència puntual per fer el text més «atractiu» i unes condicions financeres lleonines que li asseguraven el cinquanta per cent dels drets d’autor.

Segons l’«informe sobre el llibre» que Karski va preparar el 15 de gener de 1945, «per arreglar el text polonès, de prop de mil pàgines, hi he estat vuit setmanes», després «la traducció i reducció a quatre-centes pàgines, han sigut vuit setmanes més: el llibre estava acabat a finals de juliol de 1944». En una carta personal del 30 de juny, adreçada al «professor» Stanisław Kot, Jan Karski li confessa que treballa dia i nit, que només para per menjar i per dormir.

El resultat era allà. Amb orgull, informa Londres del fet que Reeves i el seu redactor, William Poster, «han llegit el meu manuscrit i estimen que posseeix frescor, bona construcció, qualitat d’escriptura literària i que només caldrà perfeccionar la traducció i procedir a certes adaptacions per poder-lo editar tal qual».

Karski es devia adonar ben de pressa que aquelles «adaptacions» tenien un sentit elàstic: en van resultar discussions molt dures i moltes empipades. Els «americans volen exagerar contínuament el meu paper personal i posar en primer pla el costat sensacional de l’assumpte per reduir-ne l’aspecte ideopolític», va escriure. Reeves va manifestar dubtes sobre la veracitat de certes escenes dramàtiques, cosa que va ofendre Karski. Va caldre una carta del primer ministre Mikołajczyk donant fe en nom de la República de Polònia que el seu emissari havia exposat els fets exactes sota jurament perquè el conflicte es calmés. Finalment es va plantejar la qüestió del «veí oriental» i del moviment de resistència comunista. Aquí no es va arribar a cap transacció. Reeves va refusar el capítol que s’hi referia i no va cedir.

Karski va consultar Kot a distància exposant-li en el seu informe la construcció detallada del llibre, allò que havia volgut transmetre, allò que li plantejava problemes: «Li prego, ministre, que em remeti els seus comentaris, reserves, suggeriments. No voldria cometre cap disbarat». És evident que la idea primitiva del guió cinematogràfic va influir en l’arquitectura dels capítols i els nombrosos diàlegs. El llibre «descriu el que ha viscut l’autor, a partir del 24 d’agost de 1939, és a dir des de la seva mobilització a Polònia, fins a principis de 1943». En realitat, l’últim capítol acaba no pas a principis de l’any 1943 sinó el 28 de juliol d’aquell any, amb l’audiència a la Casa Blanca i l’acabament de la missió de l’«emissari Witold» i la seva amarga fatiga al peu del monument de Kościuszko, a la plaça Lafayette.

«L’autor no narra res més que allò que ell mateix ha viscut, vist i sentit», va insistir Karski.

Tornarà sovint, amb passió, sobre l’honestedat del seu relat o testimoni. Així el 1982, quan Giedroyc li va proposar editar The story of a secret state en polonès, en el quadre de les co

l·l

eccions de Kultura, va escriure: «Es constatarà amb quina fidelitat i amb quina honestedat vaig informar l’opinió pública en el curs dels anys 1943-1945 sobre la resistència polonesa. Totes les persones i tots els esdeveniments són autèntics. Jo esperava que poguéssim tornar al país després de la guerra, i que llavors el meu llibre seria editat en polonès i sotmès a la lectura crítica dels caps i dels membres de la resistència durant la guerra» (Arxius IL Kultura). I el 1999, al capvespre de la seva vida, quan per fi va aparèixer la primera edició polonesa de la seva obra, publicada per Andrzej Rosner, encara hi va posar aquestes paraules d’introducció: «Quan vaig escriure aquest llibre l’any 1944, em vaig servir de la meva memòria amb fidelitat i honestedat. Però les circumstàncies del moment imposaven uns certs límits al que es podia escriure».

La clandestinitat exigia que es mantinguessin en secret les identitats reals i fins i tot certs pseudònims, així com el camuflatge de llocs o «amagatalls» que encara s’utilitzaven i de punts de pas exactes de la «frontera verda». Així, el juny de 1944, prevenia Stanisław Kot que havia citat molts noms: «És indispensable per afirmar l’autenticitat del llibre. Evidentment, només parlo de noms de fora de la clandestinitat. Els noms, els llocs i tota una sèrie de situacions del moviment de resistència estan camuflats». El 1982 va precisar al seu amic Giedroyc (en la carta citada abans): «Vaig crear el meu propi codi. Així, la primera lletra d’un nom inventat era sempre autèntica». Per això preveia que l’edició del seu llibre en polonès «comportarà una gran quantitat de notes per identificar les persones i els esdeveniments descrits». El lector constatarà que la nostra edició respecta aquesta voluntat de Karski i que el nostre aparat de notes ha explotat sistemàticament aquest «codi» que Karski havia detallat per a Giedroyc.

Karski—o el tinent Witold de la resistència interior—va voler apassionadament fer conèixer, primer de tot als aliats de Polònia i a continuació al món, el caràcter únic de l’estat clandestí polonès i les seves característiques, que recapitula en el seu informe i que el lector retroba al fil del llibre:

— El moviment de resistència a Polònia no és únicament una força de combat contra l’ocupant, és també l’estat normal, i posseeix tots els atributs de l’autoritat, les institucions i els mecanismes d’un estat democràtic.

— El govern d’aquest estat legal, que compta amb el suport de tota la societat, es troba provisionalment a Londres.

— Polònia és l’únic estat que mai, en cap moment, no ha traït els aliats, no ha establert cap compromís amb els alemanys: és el país sense co

l·l

aboracionistes.

— La nació polonesa està animada d’una voluntat de democràcia, de llibertat i de progrés.

Encabat, aquest informe de Karski exposava el lloc important que insisteix a donar en la construcció general del llibre—cosa que no es reflecteix necessàriament en el nombre de pàgines—a «l’horrible tragèdia del poble jueu, a la petició d’ajuda dels jueus al món i al fet que aquesta ajuda no els va ser concedida», és a dir, a la missió extraordinària, assumida per l’«emissari Witold» a demanda dels dos representats del gueto de Varsòvia a finals d’agost de 1942. Va comentar aquesta «dimensió jueva» del seu relat per mitjà d’aquesta constatació personal: «Com més temps fa que em trobo fora dels horrors del país i com més m’allunyo del front, més sento l’horror de la tragèdia dels jueus polonesos». És en part per aquesta raó que accedeix a la petició insistent dels seus editors «perquè desenvolupi especialment la part jueva» del seu llibre i que escriu «sobre la lluita dins del gueto de Varsòvia, tot i que són fets que no tenen relació amb la construcció del conjunt». Així, el lector trobarà una a

l·l

usió als preparatius de la insurrecció al capítol XXIX, dedicat al gueto, en el que constitueix, històricament, un anacronisme. Altres temes que va subratllar expressament: «la reacció dels homes d’estat anglesos i americans als [seus] informes sobre el [seu] país» i, per acabar, amb passió, «la bestialitat alemanya».

A aquells que, el 1999 a Polònia, van assenyalar que el seu llibre actualment pot semblar molt antialemany, els va recordar que havia sigut escrit el 1944, i que llavors l’únic que l’animava era l’odi contra l’enemic. «Jo només era odi als alemanys i odi als bolxevics», i va afegir: «Jo llavors era una consciència malalta». Finalment, Karski tenia un interès especial a assegurar-se que el seu govern acceptava especialment la solució d’un post scriptum que reemplaçava el capítol rebutjat sobre el «veí oriental» i «l’activitat dels partisans i del partit obrer polonès». Recordem el que passava a Polònia en aquell temps, que Karski i l’ambaixador sabien… i veien comentar amb optimisme a la premsa nord-americana. Els dies 22 a 25 de juliol de 1944, l’Exèrcit de l’Interior (AK) alliberava Lublín al costat de l’Exèrcit Roig i l’administració civil de la Delegatura sortia de la clandestinitat. El 27 de juliol, tots eren arrestats pe l’NKVD (Comissariat del Poble d’Afers Interiors). El PKWN (Polski Komitet Wyzwolenia Narodowego, Comitè Polonès d’Alliberament Nacional) portat des de Moscou, s’insta

l·l

ava a Lublín per erigir-se en «govern legal» i delegava a l’Exèrcit Roig (és a dir, l’NKVD) la jurisdicció sobre el territori polonès alliberat, que esdevé «rereguarda». El camp de Majdanek s’obre per rebre nous presoners: els soldats de l’AK, agafats en la trampa, desarmats, i els quadres civils de l’estat clandestí, perseguits. El primer d’agost, Varsòvia es revolta i no deixa les armes fins al 2 d’octubre de 1944.

Però Reeves i l’editor Houghton argumentaven que Mikołajczyk llavors negociava a Moscou un compromís amb Stalin i els seus protegits de Lublín. «M’han proposat la solució següent», va precisar Karski: «jo escriuré un post scriptum en el qual, sense entrar en cap apreciació sobre les activitats dels comunistes a Polònia, declararé que ells també hi han actuat, però que jo no en puc dir res perquè jo no era un dels seus i no hi tenia cap contacte. Em van lliurar un projecte. Jo vaig declarar categòricament que, com que era una qüestió política, havia de sotmetre el projecte a l’aprovació de l’ambaixador de la República. L’ambaixador va procedir a fer-hi modificacions estilístiques i polítiques i me’l va tornar acabat. Va ser aprovat en la seva totalitat pels meus editors i es troba a l’última pàgina del meu llibre amb el títol Post scriptum» («Informe sobre el llibre», op. cit.). I va afegir per justificar-lo: «Està redactat tan hàbilment que no perjudica en res la nostra doctrina oficial del moviment de resistència, i jo ho podria interpretar en aquest sentit mateix si hagués d’escriure un altre llibre per aclarir aquesta qüestió a partir dels materials que he pogut portar de Polònia». Evocant en aquest llibre la seva infiltració en el camp d’Izbica Lubelska (que ell va prendre per Belzec), Jan Karski va dir que l’havia guiat un guàrdia letó i que ell s’havia disfressat de guàrdia letó, cosa plausible, però que en aquest cas és inexacta. Els guàrdies eren de nacionalitat ucraïnesa, i Karski va procedir a «camuflar» aquest fet per ordre del govern polonès de Londres, que encara esperava que fos possible conservar la ciutat de Lvóv (actualment, L’viv) a Polònia (com els havia promès Anthony Eden), i per això tractava amb mirament la important emigració ucraïnesa. La nostra edició restableix la veritat en aquest punt, com ho va fer Karski el 1999 en la primera edició polonesa de la seva obra.

El 28 de novembre de 1944 es va publicar The story of a secret state, amb una coberta on apareixia l’Àguila Blanca polonesa, però des de setembre Reeves havia sabut co

l·l

ocar a la premsa, com a avançament editorial, dos capítols del llibre: Colliers i The American Mercury van publicar la tragèdia dels jueus i, per a les seves lectores, Harper’s Bazaar va publicar el capítol sobre el paper de les dones en la resistència. El Book of the Month Club, que tot sol representava sis-cents mil lectors i assegurava la venda de dos-cents cinquanta mil exemplars de les seves seleccions, va triar The story of a secret state com a «llibre del mes» per a desembre de 1944. Com ja hem dit, el tiratge total de l’edició americana va ser de quatre-cents mil exemplars. Durant sis mesos, Jan Karski va recórrer els Estats Units de conferència en conferència, a iniciativa de clubs i associacions que se’l disputaven. L’ambaixador Ciechanowski va adreçar el 20 de desembre de 1944 un exemplar dedicat per l’autor al president Roosevelt, acompanyat d’una carta que li recordava «l’audiència que havia tingut l’amabilitat de concedir el 28 de juliol de 1943» al tinent Jan Karski. I Sterling North assenyalava en el New York Post: «Els polonesos vinculats a Moscou s’enrabiaran quan llegeixin aquest llibre. Jan Karski roba als comunistes la seva marxa victoriosa».

El març de 1945, la revista Soviet Russia Today, que tenia una àmplia difusió als Estats Units, va publicar, firmat per una desconeguda «Eve Grot», un article titulat «Not the whole story», que és un seguit d’atacs verinosos contra el govern de Londres i la resistència interior, però també, especialment, contra Jan Karski. El qualifica d’aristòcrata que ho ignora tot del poble treballador, i de «provocador» que gosa desacreditar l’esforç de guerra dels aliats i anomenar la conferència de Jalta «un nou pacte de Munic». (Karski, apartant-se de la seva reserva, efectivament havia utilitzat aquests termes en públic). Però, encara millor, aquest article qualificava Karski com «un antisemita relacionat amb els nacionalistes polonesos». Segons l’opinió de Jan Karski, aquest escrit va tenir un efecte negatiu en la promoció del llibre. Aviat l’eufòria per la victòria comuna i l’entusiasme despertat per la valerosa Rússia van convertir el llibre en inoportú. Amb l’excepció de la versió francesa, publicada el 1948, les traduccions convingudes i preparades en espanyol, portuguès, xinès, hebreu i àrab no van arribar a bon terme i els editors no hi van donar curs.

Tal com estaven les coses a l’hivern de 1944-1945, Jan Karski no es feia cap i

l·l

usió sobre els beneficis reals per a Polònia i el seu govern legal de l’èxit del seu llibre: «Recalco una vegada més que el meu èxit actual té un caràcter automàtic. És el resultat de desenes de milers de dòlars invertits pel Book of the Month Club i per Houghton Mifflin Co. en la publicitat del llibre i de la meva persona».

Se sentia esgotat, amb la salut molt malmesa: en les seves cartes a Stanisław Kot, explicava que durant els quatre mesos (des de l’abril fins al juliol de 1944) de preparació i d’escriptura del llibre, havia continuat amb les seves missions de propaganda: sis emissions de ràdio, vint conferències, deu dies de gira a Detroit que incloïen sis reunions: «Haig de prevenir-lo i posar-lo en guàrdia que la meva feina és cada vegada més difícil; la qüestió de què tracto i l’esperit de les meves conferències i de les meves respostes cada vegada agraden menys i susciten més reserves. Evidentment el fet està relacionat amb la situació política general. De tant en tant, hi ha atacs, i en el futur penso que hi haurà atacs contra la meva persona i el tema de les meves conferències» (cf. Stanisław M. Jankowski, Karski. Raporty…, op. cit.).

Llavors va insistir perquè el substituís una cara nova, perquè la tasca havia de continuar, i va proposar el seu amic Lerski, el correu «Jur», que acabava d’arribar a Londres venint de Polònia. Però ignorava que Lerski s’oposava públicament al «realisme» del primer ministre, mentre que ell, Karski, s’imposava seguir «la línia del govern»: lleialtat rigorosa, sentit d’estat. Fins al punt que a Londres n’hi haurà que l’acusaran de «filosovietisme», cosa que li va fer molt mal. Quan ho va saber, escriu, es va passar unes quantes nits sense dormir. En efecte, Karski estava lluny de ser un «irreductible», perquè tenia un sentit agut de la necessitat de preservar «al país» la substància biològica de la seva nació. Nowak-Jezioranski, aquell altre «correu de Varsòvia», va explicar que l’última vegada que es van trobar durant la guerra, a Londres, el gener de 1944, abans que Karski se n’anés als Estats Units, aquest li va dir: «En realitat, Polònia ja ha perdut la guerra a Teheran. En comptes d’enlluernar-se amb les seves promeses irrealitzables, els nostres dirigents haurien de reflexionar junts en la manera de perdre aquesta guerra. […] En la manera de preparar la població i de protegir-la tan bé com es pugui contra el que l’espera» (Nowak-Jezioranski, Courrier de Varsovie, París, Gallimard, 1978, p. 251).

El 5 de juliol de 1945, els Estats Units i la Gran Bretanya van retirar el seu reconeixement al govern polonès a l’exili i van establir relacions oficials amb el govern de Varsòvia, dominat pels protegits de Stalin (França ho havia fet des del 29 de juny). En un primer moment, l’impacte per a Karski va quedar esmorteït per la seva última missió de quatre mesos (juliol-octubre de 1945), que aquesta vegada li havia sigut confiada pels americans: va tornar a Europa per convèncer els governs a l’exili i les seves diferents institucions que lliuressin els seus arxius i documents sobre la Segona Guerra Mundial a l’Institut Hoover, creat a la Universitat de Stanford, Califòrnia. Entre Londres, París i Roma, Karski va aconseguir evidentment aquest objectiu en el cas dels polonesos, però també en els dels letons, estonians i lituans.

Quan va tornar als Estats Units va constatar que ja s’havien oblidat totalment d’ell: era algú anònim, un emigrat europeu entre tants altres… «Llavors detestava el món i me’n volia aïllar»: oblidar, oblidar l’infern de la guerra, no parlar-ne mai més a ningú, no evocar per a ningú el que havia vist de la tragèdia dels jueus. Per a comoditat dels serveis d’immigració, va renunciar a recuperar el seu cognom de Kozielewski i es va continuar dient Jan Karski.

Va provar de recuperar la normalitat fundant una família: va ser una unió de dos anys que es va dissoldre amb un divorci. Havia aconseguit fer sortir de Polònia el seu estimat germà gran, Marian, i la seva dona, Jadwiga. El 1949 va invertir els últims estalvis que conservava dels rendiments del llibre en una petita granja al Canadà, prop de Mont-real, perquè s’hi poguessin insta

l·l

ar mentre esperaven el permís per entrar als Estats Units.

La carrera diplomàtica que durant un temps va tenir l’esperança de reprendre va resultar inaccessible: al Departament d’Estat, com que era originari d’un país que estava sota un règim comunista, continuaria sent un subaltern, i fer carrera a l’ONU exigia la fidelitat a les autoritats de Varsòvia, cosa que ell descartava.

Com per a molts, l’únic que li quedava era la universitat i l’ensenyament. El rector Edmund Walsh, de la secció diplomàtica de la universitat jesuïta de Georgetown, a Washington, el va acollir calorosament i amb autoritat paternal: li va oferir una borsa de doctorat en ciències polítiques. Un cop obtingut el doctorat, l’any 1952, li va donar una feina: Jan Karski va estar vinculat a la Universitat de Georgetown durant més de trenta anys d’activitat professional.

El 1954 va obtenir la nacionalitat nord-americana i es va esforçar a ser únicament un universitari competent: el professor Jan Karski. El seu anticomunisme molt documentat era conegut i utilitzat per l’administració americana per a nombroses consultes i missions. Durant prop de vint anys va dirigir el seu propi programa de formació per al Pentàgon i va acomplir múltiples missions en gires de conferències per al Departament d’Estat a l’Àsia, a l’Àfrica i a l’Orient Mitjà. Fora del rector Walsh, que havia conegut el 1943 durant la seva primera missió, els seus co

l·l

egues i els estudiants de la Universitat de Georgetown ignoraven el seu passat, però tots apreciaven la seva «distinció» i les seves conferències nítides i rigoroses, «amb grans moments d’eloqüència». Entre els seus estudiants de la promoció de 1968 hi va haver Bill Clinton.

Havia retrobat l’any 1954, amb ocasió d’un espectacle de dansa contemporània en una sinagoga de Washington, Pola Nirenska (1910-1992), nascuda Nirensztajn, de Varsòvia, que ell havia vist per primera vegada a Londres el 1938. Es van casar el juny de 1965. Els pares de Pola havien aconseguit arribar a Palestina, però tots els altres membres de la seva família havien mort; Pola s’havia convertit al catolicisme. Van convenir que entre ells no parlarien mai del passat.

El professor Jan Karski al llarg d’anys, a més a més de les seves obligacions a la universitat, va continuar preparant un llibre que l’apassionava, dedicat a la política de les grans potències respecte a Polònia. Serien set-centes pàgines, publicades el 1985, amb el títol: The great powers and Poland, 1919-1945. From Versailles to Yalta. «Un llibre trist», dirà. La gran quantitat d’arxius analitzats l’autoritza a concloure que, en el seu joc cínic amb Polònia, «Churchill va ser més culpable, però Roosevelt va ser més nociu».

«No he escrit ni un sol article durant més de trenta anys sobre la meva actuació durant la guerra—subratllava Karski el 1987 en les entrevistes enregistrades amb el seu biògraf Stanisław M. Jankowski—. I el meu passat m’ha atrapat! El 1977 va ser el director francès Claude Lanzmann, després seran Elie Wiesel, Hausner, Yad Vashem, pe

l·l

ícules, articles, diaris…». Aquests anys 1978-1985 en què l’antic emissari «Witold» de la resistència polonesa va tornar a donar testimoni, va rectificar, va precisar la significació ètica i històrica de la seva missió extraordinària de novembre de 1942, confiada pels seus conciutadans jueus, aquests anys van forjar el seu rostre i la seva declaració, en endavant reconeguts de «testimoni», i la seva posició—incòmoda per a segons qui—, que resumeix el títol donat a la seva primera biografia, el 1994, la posició de qui va «intentar aturar l’Holocaust»… però que «no va ser escoltat», segons Bronisław Geremek o, segons Elie Wiesel, de qui, massa tard, l’estiu de 1944, va acabar per suscitar un sobresalt de les consciències de part dels aliats en favor dels jueus de Budapest.

Si és Claude Lanzmann el que, per la seva insistència en els anys 1977-1978, va fer-li obrir una memòria intacta, Jan Karski s’havia ja expressat molt en la seva intervenció trasbalsadora d’octubre de 1981, i llavors va aparèixer per fi a Shoah la primavera de 1985. Després d’estrenar-se la pe

l·l

ícula a París, Giedroyc va demanar a Karski que escrivís per a Kultura quin era el seu parer i les seves primeres impressions en forma d’article-recensió. L’article va aparèixer en el número de novembre de 1985 de la revista i Esprit el va publicar en francès el novembre de 1986 i, per als americans, va sortir a Together el juliol de 1986. Karski hi afirmava la seva admiració sincera per la pe

l·l

ícula tal com era. Així i tot, lamentava que els quaranta minuts triats, de les vuit hores que s’havien rodat amb ell, no s’havien centrat en «allò que només ell podia dir»: la sordesa d’occident a la crida d’auxili dels jueus del gueto de Varsòvia que ell havia transmès fidelment.

D’altra banda, Jan Karski en endavant va maldar per defensar la idea d’una pe

l·l

ícula «complementària de Shoah» que mostrés, per no desesperar «les generacions actuals i futures», que la humanitat va ser salvada dins d’aquell desastre pels milers de persones senzilles que van ajudar una petita minoria de jueus a sobreviure. Aquest seria també el tema de la contribució titulada «Davant dels ulls del món», que va dirigir el gener de 1993 per al cinquantè aniversari de la insurrecció del gueto de Varsòvia, on va evocar els «Karski’s reports» trobats per historiadors com Martin Gilbert (autor d’Auschwitz and the allies) en els arxius britànics, transmesos des del 25 de novembre de 1942 pel govern polonès. Ja que, davant de diverses controvèrsies, en aquesta ocasió va assegurar fermament que, segons ell, «el govern polonès de Londres va fer tot el que estava en el seu poder per ajudar els jueus. Però el govern era impotent, no només pel que feia a ajudar els jueus, sinó també en la defensa de la independència del seu propi estat».

La pe

l·l

ícula Shoah a la seva manera va obligar la Polònia del general Jaruzelski a aixecar parcialment la censura sobre el nom de Jan Karski, però no sobre el seu llibre, que continuava prohibit. I no va ser fins a l’abril de 1987, més de quaranta anys després de la fi de la Segona Guerra Mundial, que els polonesos van poder veure per primera vegada una foto del resistent Jan Karski als diaris i, al cap de poc, en els cartells d’una exposició que es va fer a Varsòvia amb el títol: «L’emissari de París». Es tractava del reportatge-entrevista que Stanisław M. Jankowski havia dedicat al seu salvament l’estiu de 1940 a Nowy Sącz i als resistents anònims d’aquell temps que el van salvar (cf. capítol XVI, nota 2). Així van començar els retrobaments progressius de l’emissari Witold i de la seva pàtria, que havent recuperat la independència i la sobirania, l’acollia calorosament el 1991, quan va sortir la seva primera biografia, Emisariusz Witold (L’emissari Witold) per Stanisław M. Jankowski, seguida el 1995 de la, traduïda de l’anglès, Karski. How one man tried to stop the Holocaust, d’E. Thomas Wood i Stanisław M. Jankowski. En efecte, el desembre de 1987, Karski havia obert el seu gran «armari de ferro» d’arxius personals a Stanisław M. Jankowski i li havia concedit llargues entrevistes a casa seva, a Bethesda.

Durant els anys noranta, nombroses universitats van concedir a Karski el títol de doctor honoris causa. El 1994 Israel el va proclamar ciutadà d’honor. El 1995 el president polonès Lech Wałęsa el va condecorar amb l’orde de l’Àguila Blanca.

El 1998, per assenyalar el seu cinquantè aniversari, Israel el va fer presentar al premi Nobel de la Pau. Es va deixar convèncer per dos historiadors de la generació Solidarność (Andrzej Rosner i Andrzej Kunert) per publicar en polonès The story of a secret state, que apareixeria el desembre de 1999. La nota introductòria «de l’autor» està datada simbòlicament el primer de setembre de 1999, és a dir cinquanta anys després que el llibre fos publicat per primera vegada. L’antic soldat de l’estat clandestí polonès va afegir a aquesta edició la dedicatòria següent:

Als soldats i membres de l’estat clandestí,

que han lluitat per una Polònia lliure i independent,

a tots aquells que han sacrificat la vida,

a aquells que han sobreviscut,

i a tots els que m’he trobat al llarg del meu propi camí per aquesta guerra».

Céline Gervais-Francelle

SIGLES MÉS FREQÜENTS

ZWZ  Związek Walki Zbrojnej (Unió de la Lluita Armada)

AK  Armia Krajowa (Exèrcit de l’Interior)

POWN  Polska Organizacja Walki o Niepodłeglość (Organització Polonesa de Combat per la Independència)

SZP  Służba Zwycięstwu Polsk (Servei de la Victòria de Polònia)

CKON  Centralny Komitet Organizacji Niepodległościowych (Comitè Central de les Organitzacions Independentistes)

PPS  Polska Partia Socjalistyczna (Partit Socialista Polonès)

PSL-Piast  Polskie Stronnictwo Ludowe - Piast (Partit Camperol Polonès - Piast)

KWC  Kierownictwo Walki Cywilnej (Direcció de la Lluita Civil)

PPS-WRN  Polska Partia Socjalistyczna-Wolność, Równość, Niepodległość (Partit Socialista Polonès - Llibertat, Igualtat, Independència)

FOP  Front Odrodzenia Polski (Front del Renaixement de Polònia)

BIP  Biuro Informacji i Propagandy (Oficina d’Informació i Propaganda)

I.

LA DERROTA

La nit del 23 d’agost de 1939, vaig anar a una festa especialment alegre. L’oferia al fill de l’ambaixador portuguès a Varsòvia, el senyor Susa de Mendes. Tenia més o menys la meva edat, vint-i-cinc anys, i tots dos érem bons amics. Tenia cinc germanes precioses i encantadores, a una de les quals jo veia sovint i tenia moltes ganes de tornar-me-la a trobar aquella nit.

Feia poc que havia tornat a Polònia. Després de llicenciar-me per la Universitat de Lvóv l’any 1935 i de l’any de servei militar, me’n vaig anar a l’estranger, a Suïssa, a Alemanya i finalment a Anglaterra, dedicat als meus estudis en la molt interessant i erudita matèria de la demografia. Després d’haver passat tres anys en les grans biblioteques d’Europa, treballant en la meva tesi, perfeccionant els meus coneixements de francès, alemany i anglès, i familiaritzant-me amb els costums d’aquests països, la mort del meu pare em va fer tornar a Varsòvia.¹

Tot i que la demografia—la ciència estadística de les poblacions—era, i ha continuat sent, la meva matèria preferida, a poc a poc anava veient clar que la meva capacitat per a l’escriptura d’obres científiques era escassa o nu

l·l

a. Vaig anar allargant el moment d’acabar la meva tesi doctoral i la major part de la meva feina va ser rebutjada com a inacceptable. Aquell núvol—que no em preocupava gaire—era l’únic que entelava el meu futur, que d’altra banda veia clar i alegre.²

Aquell vespre l’ambient era despreocupat, festiu i en alguns aspectes d’un humor quasi líric. L’immens saló de l’ambaixada estava decorat amb un estil elegant però una mica massa romàntic. El paper de les parets era d’un blau que estava de moda i que contrastava amb els mobles italians, foscos i seriosos. La i

l·l

uminació era tènue i per tot arreu hi havia gerros ornamentats amb flors de tiges llargues, que afegien la seva aroma als perfums de les dones vestides amb elegància. La companyia era agradable, i aviat van sorgir converses animades i alegres per tota la sala. Recordo algunes coses que es van dir: una defensa acalorada de la bellesa dels jardins botànics de Varsòvia contra la pretesa superioritat dels d’altres llocs d’Europa; intercanvis d’opinió sobre els mèrits de la reestrena d’una obra de teatre famosa, Madame Sans-Gêne; tafaneries diverses i les bromes habituals quan algú es va adonar que dos bons amics meus, l’Stefan Leczewski i la senyoreta Marcelle Galopin, s’havien esfumat—un costum que tenien—. De política, amb prou feines se’n va parlar.

Vam beure vi i vam ballar sense parar, sobretot balls europeus, moguts i airosos, primer un vals, després un tango i encabat un vals amb figures. Més tard, Helene Susa de Mendes i els seu germà van fer una demostració de les complexitats del tango portuguès.

Durant la vetllada, vaig concertar unes quantes cites per a la setmana entrant. Per fi vaig aconseguir convèncer la senyoreta De Mendes que jo era indispensable com a guia de Varsòvia. Vaig quedar per dinar i per sopar amb dos amics, en Leczewski i en Mazur. Vaig prometre a la senyoreta Obromska que ens veuríem diumenge vinent i després em vaig haver d’excusar perquè em va venir al cap que era l’aniversari de la meva tia. Havia de telefonar a la senyoreta Galopin per quedar d’acord en l’hora de la nostra lliçó d’equitació.

La festa va acabar tard. Els comiats van ser llargs, i un cop a fora diversos grups van continuar dient-se adéu i fent preparatius per a la resta de la setmana. Vaig arribar a casa cansat però tan ple de plans embriagadors que em va costar d’adormir-me.

Semblava que tot just havia aclucat els ulls quan es va sentir que trucaven a la porta principal. Vaig sortir del llit com vaig poder i vaig començar a baixar l’escala, i, empipat, em vaig afanyar quan els trucs van augmentar de volum. Vaig obrir la porta d’una revolada. Un policia malhumorat i impacient s’esperava al llindar i em va allargar un paper vermell, va rondinar alguna cosa incomprensible i se’n va anar.

Era una ordre de mobilització secreta. M’informava que havia de sortir de Varsòvia en quatre hores i incorporar-me al meu regiment. Jo era sotstinent d’artilleria i el meu destacament estava aquarterat a Oświęcim,³ just a la frontera amb Alemanya. Alguna cosa en la manera com m’havia arribat l’ordre, o potser per l’hora o pel fet que em desbaratava tants plans, em va fer posar seriós i melancòlic.

Vaig despertar el meu germà i la meva cunyada, que no es van impressionar ni alarmar gens, i em van fer sentir una mica ridícul per l’aire greu que havia adoptat.

Mentre em vestia i em preparava, vam parlar de la situació. Vam concloure que evidentment només es tractava d’una mobilització molt limitada. Cridaven a les armes a uns quants oficials de reserva per recordar la necessitat d’estar preparat. Em van advertir que no em carregués amb gaire impedimenta. La meva cunyada va protestar quan vaig voler agafar uns quants jocs de roba interior d’hivern.

—No vas pas a Sibèria—va dir, mirant-me com si jo fos un co

l·l

egial romàntic—. Et tornarem a tenir aquí abans d’un mes.

Em vaig animar. Podia ser divertit i tot. Vaig recordar que Oświęcim estava situat al mig d’una extensió esplèndida de camp obert. Jo era un genet entusiasta i em va fer gràcia imaginar-me d’uniforme galopant en un magnífic cavall de l’exèrcit. Vaig ficar amb compte a l’equipatge les meves millors sabates de xarol. Em vaig començar a sentir com si anés a una elegant desfilada militar. Vaig acabar de fer els preparatius amb un humor que era quasi alegre. Vaig comentar al meu germà que era una llàstima de moment que l’exèrcit no volgués vells. Em va dir de tot i

Reviews for Història d'un Estat clandestí

[ireadthereforeiam · Rating: 5 out of 5 stars]

I grabbed this book from the library when I was there with time on my hands to read, and none of the books I was currently reading with me. This book quickly became my go-to book and I was up late 3 nights running to finish it. The author's powers of observation and recollection of events is amazing, considering the detail with which he writes. I believe it was originally published in 1944, so the events of WWII about which he writes would have been very recent for him. The author is a Polish soldier whose front-line career was over before it really even got started. After being a PoW for a relatively short period he manages to escape whilst taking part in a prisoner exchange between Russia and Germany. He slinks back to his home town and after a visit to a former acquaintance, he finds he has become part of the fledgling Polish underground movement. And so begins the incredible story of Jan Karski. He describes with chilling detail the events and sights he is involved with, and gives a fantastic insight into how the underground was able to operate so efficiently and effectively. Even though his reports went directly to the UK and American leaders, change wasn't to come quickly enough for the thousands and thousands of Jewish people who were the victims of the most horrific cruelty and degradation at the hands of the German gestapo. Aside from the extremely upsetting account of his clandestine visit to an extermination camp (which is illuminating in the most awful way), this book makes for excellent, exciting and informative reading on WWII.

[stbalbach_1 · Rating: 4 out of 5 stars]

IF YOU are looking for a story with many murders, incredible escapes, a mysterious girl, much intrigue and heroism, full of political meaning and describing the underground fight against nazi tyranny, Jan Karski's 'Story of a Secret State' fits the bill.So reads a book review from 1944. Story of a Secret State remains a just as gripping today and one of the earliest testaments of the Holocaust, unusually a first-hand account while it was still on-going. This is a primary source that is compelling and authoritative, unburdened by cultural tropes (particularly the power of images from movies), or changes of perspective and memory over time.

[jmcilree_1 · Rating: 5 out of 5 stars]

Powerful account of Karski's work in the Polish underground including his capture and torture by the Gestapo and (the two most gripping chapters on) the Warsaw ghetto and Belzec death camp.