Un altre dia antic

By Sebastià Bennassar

Sebastià Bennassar trasllada al lector a la Lisboa més fosca i criminal en aquesta violenta novel·la negra. En João da Luz i Zé Coelho són els dos investigadors encarregats del cas d'assassinat d'un advocat. L'home ha mort a plena llum del dia, en mig de Lisboa, i és només la punta de fletxa de l'onada de crims que comencen a estendre's per la ciutat. A poc a poc, en João començarà a veure els fils que connecten la investigació amb la seva cerca personal de Jack l'Esbudellador de Lisboa, un assassí de prostitutes que va sembrar el caos els anys noranta. Un llibre carregat de sang, de crims, de baixos fons i, sobretot, de molta intriga.-

• Language: Català
• Publisher: SAGA Egmont
• Release date: Jun 18, 2022
• ISBN: 9788726985542

Book preview

Un altre dia antic

Copyright © 2019, 2022 Sebastià Bennassar and SAGA Egmont

All rights reserved

ISBN: 9788726985542

1st ebook edition

Format: EPUB 3.0

No part of this publication may be reproduced, stored in a retrievial system, or transmitted, in any form or by any means without the prior written permission of the publisher, nor, be otherwise circulated in any form of binding or cover other than in which it is published and without a similar condition being imposed on the subsequent purchaser.

www.sagaegmont.com

Saga Egmont - a part of Egmont, www.egmont.com

A la Umbelina Sousa, guia ferma pels aiguamolls de Lisboa

Els decidits són pocs.

Damià Huguet

I

En João d’Almeida va davallar les escales en un parell de minuts. No ho va fer massa ràpid ni massa lent. Simplement seguia el ritme que imposava a aquella activitat cada dia, sense desviar-se ni una dècima de segon del seu objectiu. No volia córrer perquè no volia suar. Odiava suar. Era ordinari. Però no volia anar extremadament lent perquè no es volia perdre la sortida de la Teresa Costa del bloc de despatxos contigu al seu. La Teresa Costa sempre sortia cinc minuts després de les dotze i mitja. No fallava mai. En João d’Almeida tampoc. No es volia perdre la vista del millor cul de Lisboa. La Teresa Costa havia estat escollida miss Lisboa cinc anys abans i incomprensiblement ningú no es podia explicar com era que no havia guanyat la final estatal del concurs de bellesa, però el cert és que només aconseguí quedar classificada en quart lloc i el premi de miss fotogènia. Guardons menors. Havia guanyat una al·lota de Madeira que tothom considerava massa exòtica per representar la bellesa portuguesa, i les finalistes havien estat dues brasileres que s’havien nacionalitzat sis mesos abans del concurs i que el públic considerava que havien de ser desqualificades. Una llàstima. O una sort, pensava en João d’Almeida, així havia hagut de mantenir aquella feina d’hostessa de congressos a l’edifici contigu al seu. I així ell podia contemplar cada dia el seu cul quan se n’anava a dinar.

Feia calor. Era la temperatura més alta per a un 20 de maig que recordava. Els homes del temps, a l’informatiu de la nit, explicarien que era el 20 de maig més calorós des del 2000. I ho farien amb aquella cara extasiada que posen els homes del temps cada vegada que han de parlar de la calor o del fred, sabent que les seves notícies estaven fetes per putejar la població. Exactament deu anys després es repetien els mateixos paràmetres climatològics, com si es volgués contradir els abanderats del canvi climàtic. Fos com fos, estava fent una calor de collons i la corbata vermella ja començava a molestar. Però l’advocat João d’Almeida no es podia permetre el luxe de sortir a l’Avenida da República sense aquell signe de distinció. Al fons relluïa l’edifici del centre comercial Saldanha i allò li va recordar que en sortir, a les sis, s’hi hauria d’acostar per mirar de comprar un llibre per a la seva filla, que avui feia vint anys. Sort que hi havia una llibreria Almedina i que la mare de la Sílvia li havia donat una llista de set o vuit títols que sabia que li feien il·lusió. Així era fàcil fer regals. S’anava a tret segur, però és que comprar-li un llibre a la Sílvia a cegues era massa complicat. Era la persona que més llegia de totes les que coneixia. Fins i tot més que sa mare. Va somriure en veure el primer títol de la llista, 2666 de Roberto Bolaño. Sí, sens dubte es decidiria per aquell títol.

La Teresa Costa va acudir puntual a la cita i l’advocat va poder contemplar una vegada més aquell cul que el tornava boig. Als seus quaranta-cinc anys Almeida gaudia d’una vida sexual molt més que satisfactòria. Cada matí, només arribar al despatx, tenia la seva mitja hora de sexe diària amb la secretària. Llavors davallava a esmorzar al bar de la cantonada, cafè amb llet, bolo de arroz i suc de taronja. Fullejava una mica la premsa i encarregava al Manuel, l’amo de l’establiment, allò que volia menjar. Sempre dinava allà mateix si no tenia compromisos laborals. Exceptuant els dimecres, que era el dia que la seva dona tenia classes a primera hora de l’horabaixa i llavors aprofitaven i ella venia una estona abans i així podien dinar plegats en un petit restaurant del davant de la universitat on sovint menjaven altres companys i col·legues als quals el matrimoni saludava abans de decidir-se per una cosa o una altra. La professora Rita Gomes, especialista en literatura portuguesa contemporània quasi sempre optava per algun peix, l’advocat Almeida variava més en funció del que havia anat menjant els darrers dies al bar del Manuel.

La Teresa Costa va pujar a un Audi A4, com cada dia, i es va perdre Avenida da República enllà. L’advocat va girar cua per anar de cap al bar. Havia reservat una dosi de chocos a setubalense i se li feia la boca aigua. Tant que va pensar que feia molta calor i massa temps que no anaven fins a Setúbal a menjar els chocos ran de mar després d’un bany a la platja de la Península de Troia. Avui que era l’aniversari de la Sílvia els ho proposaria, a ella i a la Rita. I fins i tot podrien reservar plaça en un d’aquells vaixells a vela que fan l’excursió per intentar veure els famosos dofins del Sado, aquella espècie endèmica de mamífers d’aigua dolça que segons els ecologistes estaven en perill d’extinció. L’advocat d’Almeida havia après quasi totes les costums d’aquelles bèsties dos anys abans, quan la Sílvia li va demanar que defensàs una ONG ecologista contra una petroliera. Ho va fer encantat. Aquella mena de casos són els que donen notorietat a un misser, i efectivament, així havia estat. Havia aconseguit que la petroliera hagués de gastar-se un dineral depurant les aigües de la planta que tenien a Setúbal per tal que la seva activitat industrial no afectàs els dofins. Al principi havia acceptat el cas per la fama i per complaure la filla. Després li havia acabat agafant estima a aquelles bestioles. Sí, definitivament havia arribat l’estiu i allò s’havia de celebrar d’alguna manera.

El bar del Manuel feia cantonada amb Visconde de Valmor. Hi havia trànsit en aquella hora. Per això l’advocat Almeida no va prestar massa atenció a la moto que s’atansava per aquell carrer a tota velocitat. A bord d’aquella CBR 600 hi anaven dos nois. Només el de darrere va disparar. Cinc trets. Tres feren impacte al cap i l’advocat Almeida va morir al mateix instant en què la seva sang esquitava de forma brutal la pissarra que el Manuel havia col·locat al carrer per atreure possibles clients de cap al local on el plat estrella del dia eren els chocos a setubalense. Ningú no va sentir els trets. Adéu a tota mena d’activitat cerebral. Adéu a la vida. Els dos nois es varen perdre per Visconde de Valmor, varen tirar la pistola amb silenciador al mig de l’Avenida da República i continuaren fins a la Praça d’Espanya. Deixaren la moto deslligada i amb les claus al pany i l’oferiren a un tipus que hi havia per allà i entraren al metro. Deu minuts més tard els recollia una furgoneta a l’Alto dos Moinhos i se n’anaven de cap al seu refugi al barri de Benfica.

II

Els primers en arribar al lloc dels fets foren dos policies municipals que es trobaven a l’altra cantonada controlant un embús de trànsit provocat per la pèrdua d’una càrrega de garrafes d’oli de l’Alentejo d’un petit camió de repartiment. Ningú no havia vist massa bé com havia passat, però era molt probable que la càrrega s’hagués desplaçat simplement perquè el conductor havia fotut el cotxe en un sot terrible que hi havia obert al mig del carrer i que segurament devia fer mesos que estava així per gentilesa de l’Ajuntament de Lisboa, que havia decidit afegir una mica d’emoció a la vida quotidiana dels seus ciutadans. Cada dia la mateixa història. El caos circulatori habitual de la ciutat s’agreujava pel caos que provocava la desídia municipal. Que no era desídia, sinó manca de pressupost. La ciutat es moria a poc a poc, i havia arribat a un punt en què estava en un estat quasi terminal.

En arribar a la vora del João d’Almeida l’única cosa que varen poder fer va ser avisar l’ambulància i els nostres homes. Quan va arribar el primer cotxe patrulla varen tornar a la seva taca d’oli i al seu embús terrorífic. No havien vist res, només havien certificat la mort de l’advocat i havien creat un perímetre de seguretat. Eren agents veterans, sabien fer bé la seva feina i agraïren molt poder tornar a les seves ocupacions habituals. La vida plena de morts no era per a ells, que preferien lidiar amb els sots de la ciutat, amb els conductors emprenyats, amb les retallades de sou i la incertesa d’una jubilació de cada cop més miserable i que de cada vegada era més a la vora.

El segon cotxe patrulla dels nostres va arribar en set minuts i començaren la rutina. Separar els possibles testimonis i delimitar la zona del crim. Deu minuts més tard me varen telefonar. Abans ja havien trucat al Zé Coelho, el meu company, o sigui que la seva telefonada va ser la segona del matí i no era agradable.

-João, ja hi he arribat. Has de venir de seguida.

-D’acord, no toqueu res. Hi ha els de la científica?

-Sí.

-Qui?

-La Berta.

-Bé, aquesta almanco és bona.

-I està bona.

-Ara no estic per a bromes. Tardo quinze minuts, ok?

-Ok. Aniré començant.

Els llençols feien olor de suat. Perfecte. Com a mínim hauria abocat una bona part de l’alcohol a través dels porus de la meva pell i així la ressaca seria més planera. O com a mínim tenia aquesta esperança. Vaig sortir del meu apartament de la Praça das Flores i vaig maleir la punyetera calor que havia arribat de cop i volta. L’avantatge de quedar-te adormit amb la roba posada és que el dia següent no et cal vestir-te, tot i que feia una pudor de suor de ginebra i de tabac que tirava d’esquena, però tenia massa mal de cap com per pensar en buscar roba neta. Igual ni existia. Això sí, la pudor de tabac no em podia ser atribuïda. Jo no fumo, però a Lisboa no es pot sortir de nit sense tornar a casa semblant un candidat a càncer de pulmó. Encara no havia arribat la civilització que prohibia fumar als establiments públics. Nosaltres mai no seríem Europa, per molt que des d’Europa ens intervinguessin. Com a molt en seríem una colònia.

La moto va arrencar a la primera, com si l’hagués engreixada el dia abans. I això que era una Montesa Impala de 250 centímetres cúbics model USA que havia comprat el 1995 a Barcelona, però que en realitat havia sortit de fàbrica vint anys abans. Només tenia un defecte, la velocitat màxima era de 155 quilòmetres per hora, però a Lisboa la velocitat no era el que comptava. El veritablement important era la perícia. Si no eres un bon conductor les pujades i baixades jugaven en contra teu constantment. I els clots. I les pedres del terra. I tota la resta de perills d’una ciutat que s’anava esdentegant a marxes forçades. I amb els embussos infernals la moto et permetia anar per qualsevol racó fins al teu objectiu. Ningú no la tocava, ningú no la mirava, perquè a la plaça tothom sabia que la moto era meva i que si algú li feia res i jo aconseguia saber qui havia estat es podia preparar a rebre un tret al genoll amb una arma no reglamentària. I durant tota una vida de coixesa recordaria el mal dia que va escollir per maltractar una peça de museu.

Tenia el cap com un timbal, però la davallada per la Rua Escola Politécnica em va ajudar a aclarir algunes idees. La nit havia estat llarga, massa llarga. Havíem aclarit el cas de la violació i escanyament d’una noia a l’Alto da Pina i havíem sortit amb alguns companys a celebrar-ho. Llàstima que no poguéssim celebrar que la noia era viva i que la nostra feina de prevenció havia fet el seu efecte. La noia era morta, però el violador no tornaria a violar ningú mai més. A la nostra pallissa se li sumaria la que li pegarien a la presó. Perquè ja ens encarregaríem de filtrar entre els presos les barbaritats que havia comès. I ja ens encarregaríem que es fes justícia.

El Zé s’havia retirat d’hora, només havia vengut amb nosaltres a fer les primeres cerveses de la nit. A casa l’esperava la dona i la filla i els havia promès que anirien al cinema plegats, així que va plegar veles quan encara estàvem al bar del Luis, a la vora de la comissaria, començant la nit. Potser beuríem per evitar la nostra frustració. Perquè en el fons, haver atrapat el violador i assassí només era un petit premi, el consol, el mal menor. No havíem sabut protegir aquella noia. La nostra societat feia aigües per tots els costats i nosaltres només sortíem a celebrar que havíem estat millor caçadors que ell. Pura animalitat.

Era dimecres i una de les meves cosines cantava fados en un bar de l’Alfama així que anàrem de cap allà. Menjàrem quatre cosetes per picar i ens les cobraren a preu portuguès, res d’haver de pagar l’impost turístic, i així entretinguérem la gana fins a l’hora de l’actuació. Hi ajudava el fet de deixar les plaques sobre la taula. Hi ajudava el fet de dur les armes sobresortint en alguns llocs de la nostra roba.

El vi de la casa era dolent, però com que l’havien posat a la nevera estava fresc i entrava bé. La sortida era molt pitjor. Des d’allà n’hi va haver que ja anaren a casa, altres a les Docas –els més joves- i jo de cap al Bairro Alto. Havia nascut allà, m’hi havia criat i sabia tots els llocs que infringien la normativa municipal i tancaven les portes a les dues de cara a la galeria però continuaven la festa fins ben avançada la nit: fins a les cinc de la matinada, concretament, en aquell dia. L’error, l’únic error important, havia estat demanar ginebra. Perquè a Portugal la ginebra que tenim als bars ínfims com els del Bairro Alto, només es pot fer servir per netejar el tasser dels bars. Però aquella nit tenia ganes de beure alguna cosa fresca i que no tengués el regust dolç de la Caipirinha. I m’havia passat al gin-lemon. Error, cagada, ressaca.

El Zé era al mig de la gent coordinant els interrogatoris. Vaig aparcar a la vora dels cotxes patrulla. No em vaig treure les ulleres de sol. Hauria estat un suïcidi de retina. Amb aquella pinta devia semblar un dels actors de Miami Vice. Sols que cobrava una mica manco i per sort era una mica menys gilipolles que el Don Johnson.

-Hola João.

-Bon dia Zé. Què tenim?

-Es diu João d’Almeida i és advocat, treballava aquí a la vora. Li han fotut cinc trets des d’una moto de gran cilindrada i han marxat corrents. Tres són al cap, la qual cosa demostra la gran perícia tant del conductor com del tirador.

-Sí, no és fàcil fer un blanc en aquestes circumstàncies.

-No gens. Els altres dos trets han anat a parar al tòrax. Un d’ells al cor. Qui feia això sabia què feia i com ho feia.

-Ja ho veig. Tenim testimonis?

-Una dotzena, però ningú no ha vist res gaire clar. Només eren dos tipus vestits de negre amb casc negre en una moto potent que ha travessat l’Avinguda en un tres i no res. Com si fossin dos fantasmes.

-Doncs ho tenim magre. Vaig a veure si la Berta ens pot dir alguna cosa.

-D’acord.

Certament, s’havia de reconèixer que la Berta estava bona. Alta, morena i amb ulls blaus tenia una trentena d’anys que feien que fos com la fruita en el seu moment de màxima esplendor. Però jo no estava per fotre queixalades.

-Bon dia.

-Bona tarda inspector da Luz.

-Digues, tenim alguna cosa?

-Hi ha la marca de la moto en arrencar i en posar-se a màxima velocitat. Encara no ho hem comprovat, però jo diria que és una Honda CBR 600 o alguna moto similar. Però això t’ho estic dient com aficionada a les motos i no com a científica. Sigui com sigui, té les rodes prou amples. De totes maneres, encara que haguem d’esperar per saber-ho ja he donat l’avís als patrullers perquè la busquin i suposo que aviat en sabrem alguna cosa.

-Perfecte. Què mès?

-Res especial, hi ha els cinc casquets de les bales i sembla que eren d’una Beretta, o sigui que tampoc no ens podem aferrar per aquí, és una de les pistoles i models més fàcils d’aconseguir a tot arreu.

-D’acord, bona feina. Quan arribarà el forense?

-Mira. Ara mateix.

En Pedro Castro s’havia fet un tip de veure boques podrides tant a l’hospital públic on havia treballat com a