Picadura de Barcelona

By Adrià Pujol

UN DELS 10 MILLORS LLIBRES DE LITERATURA CATALANA DE L'ANY SEGONS EL PERIÓDICO.
Barcelona té l'habilitat de viure immersa en un batibull considerable. Els Jocs Olímpics, el Fòrum, els okupes, les acampades, els preus que pugen, la gent que passa i els carrers, que es queden. La ciutat és un rusc de passions. Uns l'adoren. D'altres la cremarien.
Després d'enlluernar la crítica amb Escafarlata d'Empordà i Alteracions, Adrià Pujol s'atreveix ara a disseccionar, amb intel·ligència, perspicàcia i ironia, la ciutat i de retruc el país.

• Language: Català
• Publisher: Edicions Sidillà
• Release date: Mar 31, 2020
• ISBN: 9788412156973

Book preview

2014

Crèdits

Edicions Sidillà SL

17100 La Bisbal d’Empordà

www.edicionssidilla.cat

[e-mail]

© del text: Adrià Pujol Cruells

© de l’edició: Edicions Sidillà

Il·lustració de la coberta: Jaume Canet

Maquetació: J. Pujadó

Correcció: Xavier Cortadellas

L’edició d’aquest llibre ha comptat amb una subvenció de la Diputació de Girona.

ISBN: 978-84-121569-7-3

Dipòsit legal: GI 1519-2014

Primera edició: octubre del 2014

e-book: Març 2020

Tots els drets reservats.

Picadura de Barcelona

Le premier venu,

pourvu qu’il sache amuser,

a le droit de parler de lui-même.

CHARLES BAUDELAIRE, Mon coeur mis à nu.

Après avoir voulu être un poète (rêvant de vivre comme une sorte de héros mythologique), je serai devenu l’auteur d’honnêtes essais autobiographiques qui feront peut-être figure de défense et illustration de ce genre littéraire.

MICHEL LEIRIS, Fibrilles.

Els fanals de la plaça del Sortidor regalimen una llum mòrbida i jo fumo. Hi ha homes que dormen als bancs. I els operaris de la neteja han mullat els paviments amb aigües freàtiques, però no deu ser pas per això que el Poble-sec put. Llegeixo un lema al flanc del camió de reg: «Dissabte fem la ciutat a fons».

Vinc d’arreglar el món amb un amic. Ben trobats, després de la Mercè, passada la plaga de llagostes que celebren la festa major de la capital. Hem tancat la bodega que ens agrada i ens hem acomiadat en un carrer buit. Passejaré cap a casa, una mica a l’altra punta. La Barcelona primordial es pot travessar en una hora. «Amb un cop de roc», sol dir el meu amic, que sempre va a peu.

Fa una nit blana. Per allargar, a la plaça de la Bella Dorita compro una cervesa a un pakistanès ressaguer, una d’aquelles llaunes que no vénen de gust, l’automatisme de la turca. Tothom en diu la plaça del Molino. Torts, els aspersors de l’enjardinat aiguabaten sense criteri. M’esquitxo els peus. Bateig de brutícia. M’assec en un banc. Li netejo el cap amb un rebrec de samarreta, obro la llauna, i tot seguit penso quan vaig arribar a la ciutat.

Presentava divuit anys llargs, l’acné amagat per la grenya i un bitllet de SARFA al conductor. Ell es mossegava la llengua i el picava amb l’ungla podrida del polze. Era gras. Dins la camisa de la companyia, de màniga curta i blanca de ratlles granades, la carn li baixava en plecs inflats des del sotabarba fins amuntegar-se a la bragueta. Semblava una merenga humana. Vaig pensar que ser conductor de línea engreixa per força i em vaig imaginar que l’autocar li cabia entre la papada i el sobrecuix. Era un bombardini que tenia calor tot l’any. I em va renyar:

—Aquí dalt només hi vius tu. He hagut de pujar expressament a buscar-te. Tant et costa, baixar fent ganxo a Palafrugell? Els de Begur sempre toqueu la moral.

Va dir més coses. Jo m’encofurnava darrere de tot. L’autocar exhalava el tuf del primer viatge, d’acabat de netejar, un excés de lleixiu que es barrejava amb la fortor de gasoil i dels Ducados que s’havia fumat el gras mentre venia a buscar-me. Cabró de gàlib extrem que sempre m’amonestava, per ell viure a Begur era cosa de criminals. M’esperaven, fins a Barcelona, dues hores i mitja de finestrejar amb el walkman a la falda. A fora el fred ho matava tot. Fumo.

L’any 1992 feia els darrers badalls. La mare es marfonia a Begur, l’obstinació d’un càncer de cervell. Deia que un gos blau clor la sotjava des de fora la lluerna de la cambra, des del costat desconegut. Era un barquer inhòspit i molt professional que l’esperava, fabulós, per endur-se-la a l’altra riba del mar dels dissortats. Les visions de la mare quan s’esllanguia, de vegades eren d’una electricitat irresistible. Li queden dos mesos, havia dit el metge de l’hospital de Bellvitge on l’havien trepanada. I gallof de la vida, mentre durava l’agonia em vaig instal·lar a Barcelona, amb la pròpia de sempre de llavors des de l’institut, en un pis arrelat a la frontera entre Sants, l’Hospitalet i les Corts. Indret policrom perquè, declarades o no, les fronteres són espais d’aiguabarreig. Aquella esdevenia, sobretot els dies de partit, un poti-poti de quillos camells i de putes fiduciàries de bona part dels socis del Barça. I, com en totes les fronteres, el que acabava i el que començava, a una banda i l’altra, tot plegat només era una mania administrativa. Els cambrers del costat de l’Hospitalet eren idèntics als cambrers del costat de Barcelona. L’oli amb què fregien els calamars a la romana tenia el mateix buquet de recremat i els seus judicis sobre la política local fluixejaven en direccions semblants. Cargolo un altre cigarret, abans d’apagar el que tinc encès.

La pròpia em va dir: «Me’n vaig a Barna a estudiar». Jo no tenia gaires ganes de seguir-la, hi vaig anar a petar per inèrcia, o per no perdre el llit acollidor. Tenia menys voluntat que una pedra. Abans de la malaltia de la mare, la perseverança no em costava gaire. Fabricava idees, futuribles, m’hi posava, insistia. Per ardu que fos, aprenia a tocar un instrument, escrivia un conte, interpel·lava els grans als bars i assolia, camp a través, un puig no conquerit, vist des d’una carreterola a ritme de ciclomotor. Però el càncer de la mare m’estava liquidant l’agència. La mort ineluctable, tractar-la, la seva olor, les urpes, esperar-la i no poder fer-hi res, per a un nano que fins llavors s’havia acostumat a guanyar. No me l’he treta mai més de sobre, per més que me n’allunyi vivint.

Apago el cigarret vell i encenc el nou. Barcelona encara no s’havia llevat de la llarga, llarguíssima migdiada postolímpica. La capital s’enganxava als llençols del somni proppassat, mandrosa i panxaplena o, més ben pensat, entotsolada, i un punt crispada. Entotsolada i crispada com una jove caixera de supermercat que el diumenge s’ha gastat mitja setmanada en un centre comercial amb el propi, s’ha resumit en una princesa planturosa, i després a primera hora del dilluns tem, odia i s’estampa contra la seva vida real. Un taverner que tenia la doble nacionalitat —ell no sabia que la frontera li esmitjava l’establiment— ho resumia molt millor, sense metàfores ning-nong:

—Durant els Jocs, la gent venia i demanava un vermut i sifó, solsament un, i allavòrens s’espultufava davant la televisió del bar amb la boca oberta i el got buit a la mà, i es tragava el menssatge de que tot allò passés a la ciutat. Però s’ha acabat, i almenos ara tornen a demanar com abans, amb garra, i tornen a parlar de lo de sempre, de política i de futbol, tots a puesto!

La gent, un manat de nervis. I Barcelona es negava a ser la de sempre. Defugia tornar a la concreció d’un amuntegament humà bigarrat i popular. Des dels barris alts actuava de ciutat ensuperbida, amb elefantiasi del jo, però en realitat presentava un centre pudibund, i catacumbes i barriades. Una amalgama social abracadabrant. Un popurri que, fet i fet, en confegia l’essència. I la gent en general era tantsemendonista, amb aquella indiferència mediterrània cap a les coses massa envernissades. Però també estava aclaparada. Estava baldada, passats els fastos, com quan s’estrena el primer dia feiner després d’una festa major, aquell moment en què el confeti bruteja damunt del quitrà.

Vaig arribar a una ciutat extenuada. Els estaments oficials s’havien proposat reanimar-la amb una mena de determinisme provincià. Teníem una baluerna dirigida per venedors professionals d’il·lusió que, fatalistes, ens deien que Barcelona estava destinada sempre més a ser el centre del món. I no m’ho vaig creure, perquè vaig topar amb una ciutadania desorientada, atrapada entre un present una mica entelat i un futur tan o més incert que la meteorologia empordanesa. La gent normal esperava, per dir-ho d’alguna manera, instruccions. Amb els Jocs s’havia acostumat a rebre consignes. I als caps dels veïns hi repicava un «i ara, què fem?». De més amunt, però, retrunyia l’eco dels acudits de sobretaula, del que paeix un tiberi. Per un costat, doncs, els olímpics, pocs, els que encara no havien sentit el despertador. Per l’altre, els de sempre, la multitud primitiva.

Hi havia satisfets a la baixa i desafectes en augment. I entremig, un exèrcit de voluntaris olímpics encara escampava la boira per la ciutat. Eren com un escamot erràtic que no sap que la guerra s’ha acabat. Un grup intencionat, però sense res a fer, ningú per ajudar, cap missió salvífica per acomplir. Poca broma: eren el remanent d’unes trenta-cinc mil persones. I l’Ajuntament va voler fer-ne un transvasament, allargar el somni. Els va oferir a totes aquelles entitats que necessitessin un cop de mà. Però la demanda va ser escassa, perquè els voluntaris en general mostraven un excés de zel.

Quan es cobra per la feina, i més si es cobra just però correcte, l’ímpetu del treballador és moderat, assumible per la banda de l’amo. A la inversa, quan es desenvolupa una tasca per voluntat, de vegades es peca d’extralimitació. Ets un burgès. Els uns es reciclaven en agents cívics, amb armilles fosforescents: «Necessita algo?». «Vol que l’ajudem a creuar el carrer, o que li portem el carritu de la compra?» «Oju: el plàstic va al contenidor groc». «Alto!, que picarà amb el cotxe del darrere, giri, giri el volant!» Els altres feien d’escuts humans a les saragates de gruix, les maratons i els concerts multitudinaris. I malgrat tot aquest doll de voluntarisme, ja es veia que l’esperit del 92 anava de mal borràs. No era el mateix haver d’aturar els cotxes davant d’un col·legi a l’hora de l’estampida, que explicar als néts allò de l’arquer i el peveter. Estampida no, desbandada. Un voluntari sense la tasca que colgui la fondària de la seva motivació, em recorda el nen a qui els Reis han dut uns patins de rodes, tan i tan somiats, i a fora és tot nevat. Un burgès no, un impertinent. Sens dubte.

Els Jocs Olímpics havien duplicat Barcelona. L’havien inflada de galtes. La ciutat treia pit, els seus marmessors i alguns testaferros a conjunt. I els ciutadans estàvem obligats a sentir coses, però alguns no sabíem ben bé quines. Se’ns havia prescrit que sentíssim Barcelona, com quan llegim o sentim el nom d’una persona que ens fa anar de corcoll. L’havíem d’estimar sense reserves. Havíem de promoure-la. Anàvem de vacances i dèiem que veníem de Barcelona. Res de Catalunya o Espanya —aquell dilema, a l’estranger, tan habitual. Érem de Barcelona i avall. En aquest sentit, els venedors d’il·lusions la van encertar. Van solucionar amb sagacitat el problema d’explicar quin peu calçàvem, per bé que de vegades no n’hi hagué prou: «Where are you from?», em deien un dia, a Constantinoble. «From Barcelona», apuntava jo, convençut de la meva nova identitat. «Ah, from Spain!», em deien, és clar. «Pimpam», constatava jo. La cervesa s’escalfa.

Per culpa de l’esperit del 92, era com si els barcelons tinguessin un doppelgänger esperant-lo a la porta de casa. Una rèplica millorada del llatí imaginatiu i sensual, i una mica dropo, modernitzada a base de roba estranya i del domini de l’anglès. I sorties al carrer i aquesta ombra caricatura de tu mateix se t’enganxava als talons. Però cap ciutadà, llevat dels adalils del Model Barcelona, cap ni un no sabia què vol dir adalils, i cap ni un no volia sentir a parlar més dels Jocs Olímpics. L’odissea s’havia acabat. Aquesta vegada, el barceloní de tota la vida, l’Odisseu involuntari no podia fer fora els pretendents del seu palau. Al contrari, els pretendents relegaven l’heroi, el convertien en un paper amuntegat en un despatx de l’Institut de Cultura. El federaven, l’associaven en colles de cultura popular i el dotaven d’un vitalici a base de subvencions. Eren temps en què els socialistes s’arrapaven a les butaques consistorials, talment els meritoris rondant Penèlope, servits però insaciables. I Odisseu es tornava un adulterat progressiu. Li deien que rebia quartos des de tot arreu i ni els olorava. Diners que servien per operar la ciutat amb nous edificis icònics i nous hotels, peatonalitzacions i rampes a les voreres. Inversions destinades a canviar el decorat per passar de l’obra d’una companyia amateur a la gran representació cosmopolita, però que no arribaven per a les classes de dicció i projecció de veu dels actors de repartiment. Fumo.

Al pis de frontera hi vivíem la pròpia, la seva germana, i la meva i jo. Deixaré la cervesa. Ha perdut la poca fredor que tenia. A l’entrada hi teníem dos pams de pols. La meva pròpia cursava primer d’Història a la Universitat de Barcelona. També cultivava una altra matèria: s’escrivia amb un pres de la Model. Les missives destil·laven una poètica garcialorquiana, rebaixada per l’estil ionqui d’Extremoduro. Eren l’esquelet del somni de l’engarjolat, alenades d’enfora, i quin català que gastem, manoi, para. A mi no em venia de gust escriure’m amb presos, però també volia una carrera, ans la nota de tall m’havia deixat amb poques opcions. Havia d’esperar les matriculacions de l’any vinent.

Ans! Llenço la tatxa dins la llauna. Per matar el temps, la meva germana i jo ens vam apuntar a l’Escola Joso, una acadèmia que duia per lema Centre de còmic i arts visuals de Barcelona. Pagava el nostre amatent progenitor. «És molt bona, l’escola. Té prestigi. N’aprendrem un munt, de gargotejar, i serem artistes», li dèiem, ganàpies, quan la Joso li passava les nefandes factures trimestrals. «I quan us guanyareu les garrofes, fills?», demanava ell, sovint. I em vaig desapuntar. Després de la classe d’aprendre a dibuixar superherois, però no pas per això. Des de Begur ens demanàvem a la meva germana i a mi que ens deixéssim d’orgues i anéssim més sovint al poble, per ajudar la família a preparar els plors del comiat imminent. Des d’aleshores, fins que la mare traspassà bassa endins, no vaig fer res de res. Durant els mesos de la negror ni vaig treballar gaire, ni vaig estudiar gens. «Un any i mig no són li queden dos mesos», li volia dir jo al metge que la tractava. M’havia fet la idea d’un adéu immediat i l’allargament em mortificava. La mare es feia petita, prima, s’arrugava. I jo anava i venia, de Barcelona a Begur amb el gras de la SARFA, com un espectre. No llegia. I quan la mare es va morir, al mes de desembre de l’any següent, me’n vaig tornar a viure del tot a Barcelona, al cap de només tres dies, sense plans. No fugia del poble, sinó de la dama obscura que projectava una núvol de desolació a la casa i al carrer, a tota la comarca de la infància i dels primers escarritxs d’adolescència.

Cargolo un altre cigarret. L’encenedor es mor. No tinc foc. Falco el piti a l’orella, llapis de fuster. Em vaig instal·lar a soles, però un altre cop amb la pròpia de tota la vida, al barri de Gràcia. Per pagar-se els estudis, ella treballava de cambrera en bars i restaurants i jo, d’esma, em vaig matricular a destemps, però amb èxit, a la carrera d’Història. Torn de tarda, per si trobava feina de matí. Em mudava per anar a classe i m’amagava a l’última renglera de cadires, filferro i esporuguit. Als llocs amb seients alineats m’asseia al final, a la SARFA, al cinema, a les sales d’espera de les coses.

El pakistanès em pregunta si vull més cervesa. No, però vull foc. També ven encenedors. En compro un d’aquells que fa llum. És blavissa. Aviat vaig entendre que Gràcia era el bressol d’un tipus barceloní dolç i calmós, planer, gens sofisticat. I en paral·lel aquest barri tan bonic es convertia en el refugi dels progressistes que no gosàvem fugir de la civilització urbana radical, malgrat la blasméssim. Progressista ja no vol dir gran cosa. Gràcia s’encaria i els indígenes començaven a desfilar cap a d’altres parts de la ciutat. En un parpelleig esdevenia la coartada dels pijoprogres que no teníem la gallardia d’anar a viure a un poble del Pallars. Inflava el miratge dels que dèiem estimar la vida ruraloide, la proximitat social vilatana que tan mitificada teníem —i tenim—, i que trobàvem o fabricàvem a l’antiga vila natal de Pompeu Fabra. En summa, aquests estetes de masia restaurada necessitàvem totes les martingales urbanites a prop. Els cinemes Verdi eren la nostra Meca. I així com en un llibre vaig escriure que els catalans del nord ens animem encarats al Canigó, com t’agrades, el barcelonam intel·lectualitzat i sensibilitzat amb la natura —que en bona part vivia a Gràcia—, ens palpàvem en direcció a la taquilla dels cinemes Verdi, el nostre si d’Abraham. El zenit de la realització era cruspir-nos cinema iranià, cançoner i de temàtica afamegada, escassíssima.

Comences un nou periple —em vaig receptar un dia, després de vessar molta llàgrima. Com en Robinson Crusoe al punt d’embarcar-se al seu primer naufragi, quan es diu que ell ha nascut per ser el seu propi destructor, a mi em tocava inventar-me un paisatge nou. Un home nou. Vaig escriure un programa vital, notes. Un decàleg llagrimós confegit al jardí romàntic de l’Ateneu Barcelonès, i tot seguit oblidat en un calaix ple de llibretes. Mentida: perdut i prou. De l’Ateneu no n’era soci, hi entrava per la cara. Hi anava, perquè el pare m’hi havia dut de petit a veure la tortuga i els senyors importants, i sempre m’havia dit que era un lloc per concentrar-se en un mateix, llevat que se cerqués tertúlia, i més barat que llogar una cel·la a Montserrat. Hi anava, també, a sentir-m’hi gros. Però ara ja no s’hi pot entrar olímpicament, perquè una màquina detecta les empremtes dactilars dels associats. I un segurata, tridimensional i fornit, a la porta escampa les mosques com jo.

M’he cansat de seure. Això passa. Abonyego la llauna i la llenço a la paperera. Animo el cigarret amb la llanterna-encenedor. En compraré una altra, ara sí que en vull, al pakistanès ressagot que ja dormita al banc del costat, envoltat de rams de roses pansides. Li faig una foto abans de despertar-lo. Ets l’heroi de les xarxes? El flaix l’inquieta. Ets un pocavergonya. Sembla un mort en trànsit d’homenatge, abans de ser enviat, encès i flotant, amb el catre i les flors, Indus avall. Els pakistanesos, això no ho fan. Un euro. És calenta, però caminant passa més bé.

Travesso el Paral•lel. Recolzat a l’escultura de La Violetera, fumo i penjo dues piulades que ara em semblen enginyoses i demà descobriré que són porqueria. Després enfilo Nou de la Rambla, a pas lent. Ramón Enric Bassegoda va néixer a la Bisbal l’any