200 bogeries perque et quedis amb mi

By Joan Antoni Martín Piñol

Misteri, humor, amor? Aquesta novel·la ho té tot! Coneix a en Martín, un professor acomplexat pel seu pes i la seva timidesa. En Martín està enamorat de l'Alícia, però és tan insegur que mai s'ha atrevit a declarar-se. Tot això canvia quan ella anuncia que marxa a viure a Nova York. Davant la perspectiva de perdre-la, en Martín es convertirà en un improvisat detectiu.Una crònica sincera i divertida sobre les bogeries que pot arribar a fer un tímid enamorat.-

• Language: Català
• Publisher: SAGA Egmont
• Release date: Feb 20, 2023
• ISBN: 9788728426067

Book preview

200 bogeries perque et quedis amb mi

Copyright © 2007, 2023 Martín Piñol and SAGA Egmont

All rights reserved

ISBN: 9788728426067

1st ebook edition

Format: EPUB 3.0

No part of this publication may be reproduced, stored in a retrievial system, or transmitted, in any form or by any means without the prior written permission of the publisher, nor, be otherwise circulated in any form of binding or cover other than in which it is published and without a similar condition being imposed on the subsequent purchaser.

www.sagaegmont.com

Saga is a subsidiary of Egmont. Egmont is Denmark’s largest media company and fully owned by the Egmont Foundation, which donates almost 13,4 million euros annually to children in difficult circumstances.

Als meus pares, Felip i Maria Carme,

que m’ho han donat tot

(en especial, amor i macarrons)

sense demanar-me mai res

(ni apuntar-me a classes d’anglès o de piano)

i

A la Nats, que s’ha quedat amb mi.

PRIMERA PART

El meu complex de gàrgola

1

Jo vigilo les ànimes desenfocades.

Però no creguis que sóc un justicier venjador amb barret, gavardina i barba d’exboxejador borratxo, un d’aquells individus sense futur ni passat, que mai no cobren els casos resolts i que van amb dones nascudes sense innocència.

Sempre he volgut ser detectiu, però és més còmode deixar-se portar pel destí, la por o la mandra. I els únics esperits foscos que he acabat vigilant són els dels meus alumnes quan estan d’exàmens.

De vegades m’enganyo pensant que és millor així, perquè no tinc voluntat de guerrer. Vaig a missa cada diumenge, em vaig lliurar de la mili i l’últim cop que em vaig barallar amb algú jo tenia deu anys i em van trencar les ulleres. Sóc dels que fan cua i mai protesten si els donen malament el canvi. I entre patrullar la nit com un heroi castigador o conservar intactes totes les meves cèl.lules, prefereixo fer de professor de periodisme, que les bales sempre m’han angoixat una mica.

Si tota la meva vida hagués sortit com jo planejava, amb el pas dels anys hauria acabat sent un apreciat degà d’universitat. Hauria escrit alguna novel.lota per nens descompensats que no llegeixen, plena de ratolins pestilents que parlen i de gats sodomites que els persegueixen. I, a més, m’hauria apuntat a un gimnàs per anar-hi dues tardes per setmana, m’escarxofaria algun cop a l’òpera i seguiria una dieta mediterrània per no convertir-me una altra vegada en el nen greixós que vaig ser.

Amb sort, alguna antiga alumna desbordada d’admiració em donaria un plàcid afecte fins que jo em morís de vell i fos recordat per tothom com un home bondadós.

Però els accidents no es poden planejar. I la meva rutina se’n va anar a la merda quan em va tocar rescatar la princesa.

Perquè com totes les històries dignes de ser llegides, la meva comença amb una noia.

2

Plovia amb ràbia i l’Alícia corria per salvar la seva vida esquinçant la llum dels fanals del moll.

Des del meu terrat preferit, la vaig contemplar com una gàrgola sota la pluja.

Sempre m’ha fascinat la bellesa estètica de la seva manera de córrer.

Pensa per un moment en la persona més meravellosa que coneguis.

Ara imagina-te-la corrent, amb les cames mal flexionades i agafant impuls amb els talons en comptes de fer servir la punta del peu.

Oi que és un espectacle patètic?

Doncs ella era una nimfa desplaçant-se, malgrat la lesió de turmell que va destrossar la seva carrera de gimnasta.

Però els tres malvats de botes militars que la seguien no crec que es fixessin en això. No feia falta ser detectiu per descobrir en ells intencions com robar, violar i matar, i potser no en aquest mateix ordre.

La van acorralar en una cantonada, al costat d’una multitud de bosses d’escombraries, perquè fins i tot en els somnis els escombriaires es prenen la vida amb una calma insultant.

L’Alícia respirava com un peix trepitjant la Lluna, en comptes d’aprofitar els anys d’arts marcials que s’havia empassat com a activitat extraescolar. Ja era típic d’ella: ferir amb crueltat i traïdoria a qui l’estima, i abandonar-se sense resistència als desconeguts amb pinta de motorista macarra.

Els tres malfactors ja li esquinçaven la roba quan la llum del fanal va projectar en la paret una ombra descomunal.

La meva ombra.

La meva fosca i gegant mà es va tancar sobre els skins com si volgués partir unes nous mutants i cabrones. Pel mateix preu, fins i tot vaig sentir com els cruixien l’esquena i els pecats.

I quan van deixar anar l’aire i les ganes de delinquir, els tres cossos es van estimbar contra el terra i la pluja els va perdre el respecte.

Vaig acaronar el diluviat cabell de l’Alícia, i com qui no vol la cosa vaig incrustar el seu cos contra el meu. Els seus ulls de kiwi celestial es van quedar fixos en la meva estudiada postura d’heroi crepuscular que les porta boges totes, i després d’anys de pacient espera em va besar com si volgués absorbir-me el fetge.

Així és com sempre vaig imaginar que passaria.

Però si vols tota la veritat, deixa que em posi cronològic i comenci per una d’aquelles visites que t’ensorren els plans a pedrades.

3

El Guitart tenia les tres coses que em podrien fer feliç en aquesta vida: un àtic amb biblioteca solemne, una filla que em tenia captivat i una agència de detectius.

El seu àtic no té res a veure amb la trama, de l’Alícia ja te’n parlaré gairebé en cada pàgina, i de l’agència només et puc dir que el Guitart la dirigia com podria haver dirigit una merceria de barri: obrint i tancant molt puntual, però sense cap mena de passió.

Tot i així, cada cop que jo em plantava davant del portal senyorial i abans de trucar al timbre del pis llegia «Investigacions Guitart, 7è», els fantasmes de Chandler i Hammett m’estremien d’emoció com a un pederasta muntant la seva primera guarderia.

El dia que tot va començar no vaig haver ni d’avisar per l’intèrfon perquè m’obrissin. Una mena de gegant amb seguretat en ell mateix va obrir la porta per mi, em va apartar amb una mà inquisidora, i la va aguantar perquè sortís un paio de cinquanta anys amb pinta de jugar a golf, a pàdel i a tot el que fos elegant.

Després d’ell va sortir un altre bèstia, i com que cap dels tres no em va demanar perdó, vaig entrar a l’edifici amb la virilitat ferida i vaig sublimar la ràbia castigant els botonets de l’ascensor.

És clar que set pisos més amunt em va calmar el somriure de la recepcionista. Semblava que un dels requisits per treballar en aquella agència fos portar un moneder discret i somriure com els àngels. Potser per això a l’Alícia encara l’irritava més que el seu pare mai no li hagués deixat fer de detectiu, que era l’única il.lusió que encara li durava des de petita. (El gos que mai no li van comprar i les nines que no li van portar els Reis Mags ja li importaven més aviat poquet, per no dir que li importaven una merda.)

Sense deixar de somriure, la recepcionista va obrir un calaix del seu escriptori, en va treure un paquet de «Donuts» i me’l va allargar amb golosa fraternitat.

Mentre mossegava el «Donuts», vaig pensar que l’axioma del Guitart era cert: les grasses eren les millors investigadores, perquè ningú no es fixava en elles quan seguien algú, i a més sempre estaven agraïdes i posaven bona cara.

—Saps per què vol veure’m el Guitart? —li vaig preguntar, per omplir el buit. Més que res, perquè no acostumo a consultar revistes a les sales d’espera, que les ha tocat molta gent i mai no se sap la de bacteris fastigosos que hi han deixat a les pàgines.

—Mmmm... No. Només sé que tenia un client però acaba de marxar. O sigui que ja pots passar.

—Moltes gràcies, reina —li vaig somriure com només se somriu a les iaies tendres i a les dones amb qui mai buscaràs una aventura física.

4

—Gràcies per venir tan ràpid —va dir el Guitart mentre m’abraçava amb el seu bigoti de codi de barres caducat i unes ulleres de tristesa aguda.

—Només faltaria! Què són els exàmens per corregir comparats amb un amic?

—Em deixes convidar-te a dinar?

—M’encantaria, però els dijous tinc classe a les tres amb els del grup C i em menjaré un entrepà quan acabi. Si faig la digestió durant la classe m’agafa mandra, i no vull que em vegin badallar. Que els meus alumnes són com els gossos: oloren la debilitat —vaig apuntar, fent-me la víctima.

Abans que el meu il.lustre culet prengués possessió d’una de les notarials butaques del despatx, el Guitart va abandonar la cortesia i em va parlar amb la claredat i la síntesi dels vells de les pel.lis de James Bond que encarreguen missions per fer avançar la trama.

—Mira, Martín... acabo de parlar amb l’Alícia i em posa dels nervis. Necessito que m’ajudis.

—Home, jo li estic muntant una festa sorpresa a l’aeroport, perquè com a mínim embarquin emocionats. Però si vol que organitzem alguna cosa junts...

El Guitart em va mirar com si fos una mosca a la qual s’arrenquen les potes una a una i després s’hi pixa al damunt per veure si se n’alegra.

—No necessito aquesta mena d’ajuda, Martín. —I després va afegir com una postdata d’aquelles que et fan rellegir les cartes d’amor amb un somriure lluminós—. Però és tot un detall, la festa. Sempre he pensat que series un bon gendre.

Suposo que vaig posar la mateixa cara que un narcotraficant al qual despullen enmig de l’aeroport i li troben vint sacs de droga al recte.

—Home, la meva àvia sempre diu que sóc molt net i treballador...

—No ho repetiré davant d’un tribunal, però el Jose, el seu Jose, no m’agrada. És un bon xaval, i segur que ara la fa feliç, però no és el que l’Alícia necessita. I això d’anar-se’n a Nova York és la burrada més gran que ha fet la meva filla. I n’ha fet unes quantes.

Vaig mirar a terra, a veure si per casualitat s’havia omplert de serps i llangardaixos. En aquell moment ja m’esperava qualsevol cosa.

—He investigat el Jose, per descomptat. És cert que li han donat una beca. És cert que el xaval és un cervellet i que, si tot continua igual, és possible que se’l quedin al Centre d’Investigació aquell dels nassos i que tingui una gran carrera. És cert que si gestionen bé les despeses no els faltarà res... Però no ho veig clar. Ell es preocuparà pel seu futur, anirà a la seva, es passarà els dies al laboratori, i la meva filla... La meva filla, què? Serà la seva minyona? Farà de cambrera per pagarli els capricis al científic? Què serà de la seva vida?

—D’acord que això d’anar-se’n allà junts ha estat una mica precipitat, però si és el que l’Alícia vol...

—Mai no ha sabut el que vol. Si fins i tot li he aconseguit dues feines fabuloses! Als millors bufets de la ciutat. I encara segueix dient que vol marxar.

—És que potser és massa jove per veure’s d’advocada seriosa i formal... Una feina de despatx no crec que la retingui aquí. I a més, ja tenen els bitllets, que valen una pasta.

—A la merda els bitllets! L’Alícia encara no ha pujat a l’avió —em va tallar.

—No, si ja ho sé, que marxa d’aquí a dos dissabtes. M’ho ha repetit tants cops que fins i tot jo me’n recordo.

—No, Martín, no m’entens. Ella encara és aquí. Encara està entre nosaltres. I tu...

El Guitart va agafar unes fotos de damunt la seva taula i me les va ensenyar. S’hi veia una xavala rossa de pedigrí, d’aquelles que ens maregen l’ànima als greixosos perquè mai no es dignaran ni a humiliar-nos amb una escopinada amb gust de vainilla.

—És una model o alguna cosa per l’estil?

—Beatriu Alié. Dinou anys. S’ha escapat de casa. Totes fan el mateix. El seu pare acaba de venir a demanar-me ajuda. La nena rica s’ha afartat de la gàbia d’or i ha preferit viure entre corbs. Et recorda a algú?

—Senyor Guitart... per bé o per mal, em sembla que aquest cop l’Alícia va de debò.

—Per la meva filla, tot va de debò fins que s’avorreix i ho deixa. I es cansarà d’aquell noi, però per no tornar com una perdedora es quedarà en un pis infecte del Bronx a fer-se la valenta i me la matarà un drogata ple de crac, o es posarà a viure amb un pintor boig en un loft insalubre. I l’hauré perdut per sempre. L’haurem perdut per sempre.

Vaig desviar la mirada cap a la meva peça favorita del despatx del Guitart: una foto de feia quatre anys on apareixien ell, l’Alícia amb un tímid banyador groc i la difunta dona del Guitart en una platja d’alt standing.

—Parla amb ella, Martín. Fes que es quedi. Ets l’únic de qui es refia.

—Era —vaig recalcar—. Ho era, senyor Guitart. Fins que va arribar el Jose. Creu que no ho he intentat? L’hi he dit de totes les maneres: en broma i amb veu seriosa, amb frases curtes i amb un munt de subordinades, fins i tot vocalitzant molt. L’Alícia fa temps que se’ns en va anar —vaig rebufar amb l’optimisme més lleig que una tortuga ninja sense antifaç—. Per mi tampoc no serà fàcil. Encara que només passin allí els dos anys de la beca, se’ns faran eterns... És clar que amb el Messenger i si vénen per Nadal...

—De vegades m’agradaria ser com tu, Martín. De vegades m’agradaria saber mirar cap a una altra banda.

Vaig preferir no contestar.

—Si ni a tu no et fa cas... no la puc pas tancar en un calabós. Suposo que ens veurem a l’aeroport. Si és que tinc humor per anar-la a acomiadar —va dir el Guitart.

Em vaig aixecar, li vaig donar una mà tova i ell em va preguntar amb emoció:

—Escolta, encara que ella no sigui aquí... et podré seguir veient?

5

Mentre esperava l’ascensor, el meu cervell va repetir, amb veu de satànica posseïda, la frase «de vegades m’agradaria saber mirar cap a una altra banda».

Vaig tornar a pitjar tots els botons, perquè l’ascensor tenia una fletxa cap amunt i una altra cap avall però hi faltava un manual d’instruccions.

I l’ascensor seguia sense venir.

Vaig mirar cap avall, però no pensava pas baixar set pisos a peu. Set pisos tan llargs com els set anys que portava lligat a l’Alícia. Set pisos tan alts com la caiguda que m’esperava quan ella marxés.

I l’ascensor seguia sense venir.

En un altre pis, algun llest que no s’ho mereixia me l’estava robant. Igual que em robaven l’Alícia.

I vaig veure que jo era un covard que s’havia passat la vida esperant, sense saber controlar els botons de la felicitat. I que és igual tot l’afecte que tu dediquis a algú. Això no farà que es quedi. Com l’Alícia. O com la nena rica que s’havia escapat de casa.

En aquell precís moment de la Història de l’Univers, el meu cervell va tenir una de les poques connexions mentals que han valgut la pena, després de les de l’Einstein, el Hawkins i altres científics que no tenen ni pòsters ni samarretes però que també van pensar alguna cosa interessant.

Em vaig girar sobre mi mateix, com un borratxo amb patins de gel, i vaig tornar a trucar a l’agència de detectius.

Només et diré que si l’ascensor hagués estat un bon professional i m’hagués recollit a la primera, jo mai no hauria escrit aquestes pàgines.

6

—No ho entenc. Per què l’Alícia ha de buscar la noia fugada? —va preguntar el Guitart, intentant esquarterar el meu entusiasme.

—Perquè l’Alícia ha crescut amb un detectiu, perquè sap de sobres com van tots els procediments i, sobretot, perquè investigar un cas ha estat el seu somni des de petita.

—Volia ser gimnasta.

—Bé, però després de la lesió va voler ser detectiu —vaig corregir—. Només buscava que vostè l’acceptés. Que la valorés.

—Però si jo estimo la meva filla!

—Doncs llavors pregunti’s: què vol fer l’Alícia? Fugir de la seva vida, de les seves responsabilitats, marxar a viure a Nova York amb un imbècil que no li convé. Què ha fet la noia aquesta? Beatriu, oi? Fugir de la seva vida, de les seves responsabilitats, marxar de casa. I segur que també hi ha un imbècil a la seva història. Sempre hi ha un imbècil en totes les històries. Faci que l’Alícia la trobi, faci que vegi la merda de vida que es té quan algú fuig de casa, faci que vegi que fugir no serveix de res, perquè ningú no es pot escapar d’un mateix. I faci que vegi que tots els imbècils s’assemblen, i que la millor manera de conduir la teva vida és aferrar-la per les banyes. Faci que se senti útil i valorada. Conec l’Alícia, senyor Guitart. Doni-li un repte, deixi-li viure una aventura aquí, posi-li el seu somni en safata i ella es quedarà amb nosaltres.

—Encara que la deixés ocupar-se del cas... és massa orgullosa. L’Alícia mai no voldria treballar amb ningú de l’agència.

—Però amb mi sí.

Les mans del Guitart es van contraure com un meteorit cabrejat entrant a la Terra.

—Suposo que el pare de la Beatriu no coneix tot el personal de l’agència, oi? Doncs vostè li envia dos joves, que es barregen millor entre joves per buscar una jove. Jo el vaig informant