L'escanyapobres

By Narcís Oller

L'Escanyapobres és la novel·la més coneguda de Narcís Oller. L'autor mostra l'avarícia i les seves conseqüències amb tres personatges centrals: l'Oleguer, la Donya Tuies i en don Magí Xirinac, el notari de la vila. Els tres personatges menyspreen tot allò que no estigui relacionat amb els diners i la riquesa i, a poc a poc, van allunyant-se de la realitat i del món que els rodeja, un món que està evolucionant: Oller mostra la industrialització de Catalunya i els canvis socials que comporta. L'arribada del ferrocarril al poble de l'Oleguer i la Donya Tuies provoca unes alteracions en l'estructura econòmica que sacsegen i arruïnen a la parella.-

• Language: Català
• Publisher: SAGA Egmont
• Release date: Nov 5, 2021
• ISBN: 9788728024201

Book preview

L'escanyapobres

Copyright © 1884, 2021 SAGA Egmont

All rights reserved

ISBN: 9788728024201

1st ebook edition

Format: EPUB 3.0

No part of this publication may be reproduced, stored in a retrievial system, or transmitted, in any form or by any means without the prior written permission of the publisher, nor, be otherwise circulated in any form of binding or cover other than in which it is published and without a similar condition being imposed on the subsequent purchaser.

This work is republished as a historical document. It contains contemporary use of language.

www.sagaegmont.com

Saga Egmont - a part of Egmont, www.egmont.com

Pasaren mesos, passaren anys, i el magatzem seguia obrint i tancant les seves portes amb el sol, i encara sense eclipsis ni nuvolades. De bon matí es plantificava ja l’Oleguer al brancal de la porta, i recolzat a les saques de mostra, esperava compradors, vestit de blauet a l’estiu, de pana a l’hivern, sempre amb la mateixa roba de quan era traginer, sempre amb el mateix mocador de seda virolat, entortolligat al front, o amb la barretina musca, ja més descolorida i suada que la de cap pobre.

I

Els mercats de Pratbell, d’antiga nomenada, van arribar a llur més gran esplendor pels encontorns de l’any 50 de la passada centuria. Acabava d’estrenar-se’l troç de carretera de Madrid a La Granada, que atravessa a Pratbell; i essent aquesta vila cap de jornada o de rellevo, en tocà ben tost els resultats. Els blats de l’Urgell i de l’Aragó hi abocaven a torrentades els carros, i era negoci gras no deixar-los passar endavant, proveit com estava‘l país de salts d’aigua i bons molins. Així fou que, en un obrir i tancar d’ulls, l’esperit especulador dels de Pratbell comprengué la jugada i plantà arreu per tota la vila magatzems de grans, cavant sitges al costat mateix dels cups.

Un dels magatzems que cridà l’atenció desde primera hora fou el que, al carrer de la Roca, vora’l Portal Gran, i a vint passes del Pallol, obrí l’Olaguer. Perquè, qui era l’Olaguer? Amb quins poders comptava? Veus-aquí les preguntes que’s feia tothom, l’enigma que capficava als de Pratbell al passar pel carrer de la Roca. ¿L’Olaguer, aquell minyó traginer, fill de qui sab ont, que fins ara ha menat matxos? Si es més pelat que una rata! Si encara en el cabell du rastre de les pallices ont dormia! D’ont ha tret els diners?

Era verament extrany que, mentres els altres traginers, fills de la vila, havien d’emigrar o junyir-se a oficis més grossers, aquell foraster sense nomenada tingués forces i pit per obrir un magatzem. N’hi havia que, per explicar el misteri, recordaven el nom de coquí que entre’ls de l’ofici disfrutava l’Olaguer, i el senyalaven a llurs fills com exemple de previsió i estalvi digne d’imitar-se. D’altres, malpensats, que mai ne manquen, atribuíen la seva riquesa a una malifeta: recordaven a cau d’orella que, temps enrera, un senyor que l’Olaguer acompanyava al Remei morí estimbat, i el matxo no rebé ni una rascada… No faltava qui mirés el nou graner com testaferro d’algun gat-vell que qui sab per quins fins no volia treure la cara. Per fi, els que’s creien més espavilats, tot s’ho explicaven amb l’omnipotencia momentania de l’ambició, confiant, perxò, al temps els mals pronostics que, com qui no ho vol, deixaven caure.

Passaren mesos, passaren anys, i el magatzem seguia obrint i tancant ses portes amb el sol i encara sense eclipses ni nuvolades. De bon matí’s plantificava ja l’Olaguer al brancal de la porta, i, recolzat en les saques de mostra, esperava compradors, vestit de blauet a l’estiu, de pana a l’hivern, sempre amb la mateixa roba de quan era traginer, sempre amb el mateix mocador de seda virolat entortolligat al front, o amb la barretina musca, ja més descolorida i suada que la de cap pobre. Saludava’ls veíns amb un Bon dia o Déu-vos-guard; i si’ls compradors no matinejaven, ben aviat s’encauava per les fosquedats del magatzem, desde ont, tot tirant plans, vigilava, sense esser vist, les curullades saques que’l sol calentava de biaix. S’aturaven pagesos, prenien una almosta de blat dins els palmells, la sospesaven, la gronxaven, la bufaven, se la passaven a raig fet d’una mà a l’altra com rajolí d’or, i, si agradats de la mercaderia, llençaven la vista enlluernada a l’interior, no trigava un segon a eixir l’amo del seu amagatall, dreturer i cautelós com l’aranya de l’albenc.

Era altot i ossut, però magre i cap petit. Com bon moreno, tenia negre’l cabell, sempre arranat, i eren també negres les nines de sos ulls, fredes i escorcolladores mentres escoltava, guspirejants o dolces quan sa paraula ho requeria. Quasibé barbamec, tenia, no obstant, groixudes celles, unides sobre son nas llarguet i cantellut. Però lo que més caracterisava aquella figura era la boca, tirada endavant com la del furó, amb sos llavis tant prims i cenyits a l’òs, que no podia badar-los sense fer l’efecte de que ensenyava les dents per mossegar. Disposava així mateix en contra d’ell una oposició, evident al primer cop d’ull, entre’ls seus moviments reposats i el seu temperament nerviós. Al veure-l tant esprimatxat i rebegut, un pressentia l’agilitat traidora del gat i pensava: quan treurà les ungles? quan me botarà al damunt? I, no obstant, mai les treia, mai se barallava i enardia, ningú li havia vist perdre aquell pas de gat emperesit ni ses costums metodiques de sempre.

Però, amb això i tot, tenia molt poques simpaties. El veinat l’espiava dia i nit, i, per un efecte més sentimental que enraonat, odiava la vida d’aquell home. Ningú li sabia cap mal pas, llevat de l’estimbament d’aquell senyor que anava al Remei, del qual sols problematicament n’era responsable; però a les afeccions no’ls cerqueu raó d’existencia. L’un les enfilava en el posat de mosca-morta; l’altre, en son parlar nyaunyau; el de més enllà, perquè no podia contemplar sense quimera’l sistema de vida raquitic i puntual d’aquell gasiu. I, realment, la seva manera de viure era miserable i misteriosa alhora. No tenia una mala criada, ni un moço per les feines més grolleres de la seva industria. Ell mateix ajudava a carregar i descarregar les saques de gra i farina que entrava en el magatzem; ell mateix escombrava amb una mala granera’l boll de l’enrajolat, passava la rasadora a les mesures i omplia o buidava’ls casals i la sitja. Espitregat i afanyós quan convenia, treballava fins a perdre l’halè; i si havia d’eixir de casa, tancava la porta i s’enduia la clau a la butxaca.

Tota la seva habitació era l’estreta i fosca rebotiga que hi havia al fons del magatzem,