Nines de Cartró

By Manel Salcedo

Aconseguirà la Lluïsa descobrir els seus orígens amb la fotografia que, abans de morir, li ha donatla que creia que era la seva mare?

Una absorbent i inquietant història de venjances creuades, identitats perdudes i supervivència que explora els límits de la impunitat humana.

Als seus 72 anys, la Lluïsa, una senyora benestant de Madrid, escolta com la mare abans de morir li confessa que no és filla seva. Aquest fet la porta a la ciutat de Barcelona amb una única pista entre les mans, una antiga fotografia en blanc inegre, i l'obsessió per esbrinar el seu origen.

En els primers anys de la Barcelona de postguerra, els joves germans Ravell, en Benet i la Lola, fills d'uns humils comerciants que regenten una botiga de queviures a una placeta del centre de la ciutat, són assetjats i amenaçats de mort per l'ombra del poder falangista perquè abandonin Can Ravell.

Uns quants carrers més enllà de la botiga, la Lola fa el Servei Social en el convent de les Filles de la Misericòrdia, convertit en un orfenat de nenes on té amagada la seva filla, la Maria, de dos anyets, amb unes monges que també guarden secrets inconfessables.

Per la seva banda, l'Elena, una jove de família molt rica i professora de l'orfenat, coneixerà la Lola i després en Benet, i s'endinsarà en un entramat d'amistat, amor, intrigues i descobertes que marcaran les seves vides.

Amb una trama intensa i plena de secrets, Manel Salcedo ens transporta a l'Eixample de la Barcelona de 1942 i ens mostra com el que hi va succeir impacta en l'actualitat.

• Language: Català
• Publisher: Caligrama
• Release date: Mar 15, 2019
• ISBN: 9788417669690

Manel Salcedo

Manel Salcedo (Barcelona, 1963). Graduado en Psicología. Desde hace años, trabaja en el Hospital Infantil de Sant Joan de Déu de Esplugues de Llobregat y colabora con la Asociación Nou Quitxalles-Familia Juanitos de L'Hospitalet. Ambas instituciones, dedicadas a los niños, niñas y jóvenes en situación de vulnerabilidad y por motivos graves de salud y pobreza, respectivamente. Por eso, no es ninguna casualidad que Muñecas de Cartón, su primera novela, trate de unas pequeñas valientes enfrentadas a la amenaza de un destino incierto.

Book preview

Capítol 1

El cel d’aquell migdia de juliol es va anar tornant cada vegada més rúfol i plomís des del moment que el xofer inicià la forta pujada, plena de revolts, a la muntanya del cementiri de Montjuïc.

—Som els seus tres únics familiars —li vaig mentir orgullosa a l’empleat dels serveis funeraris que amb amabilitat ens va oferir fins a dos vehicles d’acompanyament pel sepeli.

Aquell enterrament també l’hauria de pagar la seva rica i misteriosa amiga, que no va poder venir per motius de salut i que sabia molt més del que m’havia confessat unes setmanes enrere. L’Àngel, al meu costat agafant-me de la mà, ni tan sols la va arribar a conèixer; jo la vaig poder visitar diverses vegades malauradament en les seves darreres setmanes de vida; i l’Evelyn, la cuidadora, que segurament mai no havia entrat ni tornaria a pujar a un cotxe tan gran i luxós com aquell, era qui més la coneixia, a Els Noguers, la residència d’avis.

En baixar del vehicle, els tres caminàvem abraçats pels colzes com si pretenguéssim semblar una família que cap de nosaltres teníem, en silenci, rere el taüt que una noia i un jove de l’edat de l’Evelyn, uniformats, amb guants blancs, portaven sense gaire esforç pel caminoi que vorejava l’extrem més alt de l’immens rusc de tombes. Damunt el mur de pedra, un colom quiet i tibat no ens treia la mirada de sobre, com si ell també tingués alguna cosa a veure amb tot el que anàvem a enterrar per sempre més aquell dia. Des de davant del nínxol i per alleugerir la molèstia del nus que se m’havia fet a la boca de l’estómac, vaig girar-me per respirar aire fresc, per albirar l’esplanada del port de Barcelona ple de grues que traslladaven contenidors amb tanta facilitat com els dos joves empleats introduïen suaument la caixa dintre del forat, arran de terra, entre les dues grans corones de roses vermelles recolzades a la paret i guarnides amb una cinta de color violeta i lletres daurades: La Teva Família i Amics Que No T’Obliden. I mai més em vaig poder oblidar d’aquella dona menuda, massa vella, amb la mirada perduda en l’oblit, que potser va arribar a ser algú important a la meva escapçada vida.

Capítol 2

Sota una glopada de llum, en Benet Ravell és el primer dels soldats en obrir els ulls a l’albada. Alleugerit, li consola que les recargolades alzines com sentinelles estàtics i silents que sempre hi són l’hagin rellevat sense incidències durant la guàrdia. Una vegada més, la foscor ensopida de la nit l’ha fet dormisquejar massa. Aquest matí també sembla començar amb la monotonia i el sense sentit de les moltes jornades que porta viscudes de servei militar en unes muntanyes abandonades de la mà de Déu, i dels homes. Una calma traïdora que el dia menys pensat els pot clavar una punyalada per l’esquena, com els amenaça contínuament el sergent.

Encofurnats dintre dels sacs, la dotzena de soldats de la patrulla encara dorm a la serena estiuenca del tercer any de la Victòria. Les capçades de les alzines els fan de coberta. Pel seu través, els primers raigs de sol i la refiladissa altiva de les mallerengues més matineres s’escolen sense immutar-los. Aprofiten l’estona per mandrejar fins que no siguin les set i el sergent Reyes els desperti nerviós, cridant com un boig. Alguns potser encara somien que han tornat a casa amb la família, durant un permís que mai els concediran mentre estiguin aquí dalt, endiumenjats, de bracet de la xicota de tota la vida que deixaren al poble desconsolada. És l’únic moment que tenen per oblidar la ira del sergent i l’obsessió pels maquis que persegueixen per aquestes muntanyes de Girona, al llarg de la frontera amb França, pels masos, els cementiris dels pobles, les coves i les cases abandonades dels encontorns. El sergent els insisteix una vegada i una altra que malfiïn. Són guerrillers que es refugien armats a l’altra banda de la frontera i de l’ordre imposat pel Caudillo, el Generalíssim Francisco Franco Bahamonde, després de foragitar-los per salvar la pàtria del caos i l’anarquia. Són força astuts i perillosos, poden actuar per sorpresa, a traïció, la majoria són antics combatents de l’exèrcit republicà que es resisteixen a creure que van perdre la guerra. En resum, desafectes al règim, enemics que han de ser estretament vigilats, i a ser possible capturats, vius o morts, tant se val, els menteix un dia i un altre. Perquè l’objectiu del sergent és, com a molt, evitar que travessin la frontera i s’endinsin per la plana amb mercaderies procedents de França que després introdueixen en les xarxes de l’estraperlo de ciutats com Figueres, Girona i fins i tot Barcelona. Però, en els tres interminables anys que porta en Benet Ravell amb la patrulla del sergent Reyes, recorrent els caus i racons més recòndits de les muntanyes, des d’Olot al Cap de Creus, mai no n’han atrapat cap. I això ha minat molt la reputació del sergent davant dels seus superiors.

En Benet és un noi ben plantat, alt, amb els ulls verds a joc amb l’uniforme. El seu cabell curt deixa entreveure petites ondulacions que desemboquen en unes patilles negres, ben retallades al llarg de l’orella. Com cada matí, els seus primers pensaments calculen el poc temps que li resta per acabar el servei militar: potser unes setmanes, potser només uns dies perquè arribi l’ordre del final del calvari. I aquest recompte fa cada cop més vívid i punyent el record de la família que deixà a Barcelona i que des d’aleshores no ha pogut tornar a veure.

Fa tres anys, el van cridar a fer el servei militar; aquesta segona vegada amb l’exèrcit franquista, els mateixos que havia vist amb esbalaïment entrar victoriosos per la Diagonal i el carrer Balmes de Barcelona, la seva ciutat natal, entre aclamacions fervoroses de la multitud cansada de passar fam, penúries i una guerra fratricida. Els mateixos que des dels seus avions durant molts mesos havien massacrat dia i nit, indiscriminadament, les cases de la ciutat. Encara pot escoltar alguna nit la penetrant xiuladissa dels projectils caient a plom sobre l’Eixample i la major part dels barris, i l’estrèpit de les explosions. Sobretot, el de la bomba que va esventrar l’edifici del costat de Can Ravell, la botiga dels pares, i va matar tots els veïns, adults i nens, i molta de la gent que passava per la placeta a la una del migdia. L’ombra de la mort va planar per primera vegada aquell dia molt a prop dels Ravell. Per això, en Benet no li ha agradat mai servir en aquest exèrcit, al bàndol dels que havien mort amb total impunitat amics i mainada del barri, contra els quals va haver de lluitar a la guerra civil. Encara que això, tal com li havia aconsellat el pare, era un secret que ni s’havia de pensar, que s’havia d’emportar a la tomba. Perquè en Benet va tenir el seu primer bateig de foc amb l’exèrcit de la República molt abans, en el seu primer servei militar. Corria el setembre de l’any 38 i es començava a veure perduda la guerra enfront de les tropes franquistes quan el govern, desesperat, va cridar a files els joves com ell, de només disset anys. Necessitaven soldats per al front. Sense haver passat cap període d’instrucció, li van donar un fusell que s’encasquetava cada dos per tres i el portaren a la serra de Cavalls. De miracle, va sortir viu d’aquelles trinxeres, que es convertien en tombes sota el ruixat de les bombes de l’artilleria i l’aviació enemigues. Al cap de poc temps, regressà a casa sa i estalvi, sense que el seu rostre delatés que havia format part de l’exèrcit dels perdedors. Sense gairebé temps per canviar-se un uniforme per l’altre, va tornar a fer el soldat. Aquesta vegada al servei militar que li tocava per edat, però ara al bàndol franquista, amb la patrulla del sergent Reyes, sense disparar un sol tret, excepte als pobres llangardaixos, conills i senglars que els sortien al pas. No ha transcorregut ni un sol dia d’aquests llarguíssims tres anys que no hagi pensat en la tornada. Ja compta amb els dits de la mà els dies que li queden per posar-se a despatxar a la botiga, com ha fet tota la vida des que va tenir l’alçada suficient per treure el caparró pel gruixut taulell de fusta de Queviures Can Ravell.

Assegut un parell de metres més enllà de la foguera minvant del campament, aliè a les discussions i les bromes que baraten els primers companys que comencen a aixecar-se, s’atansa la motxilla a la cama i l’acarona com si fos en Ràfols, el seu gat, a qui mai li era sobrera una moixaina. Amb la mirada posada més enllà de la tènue grisor de la boirina per on es comença a dibuixar l’alzinar, treu el lligall de cartes que ha anat rebent de casa. Una a una, entreté el tou dels polzes en la finor del paper blanc, rellegeix en la memòria les frases escrites per la Lola, la seva germana, en nom d’ella i dels pares. Recita alguns paràgrafs en veu molt baixa i s’acontenta sabent que a casa tots estan bé i la situació sembla que millora perquè en cada enviament, excepte els de primer any, li han anat arribant diners. Per no generar enveges entre els companys de la patrulla, de seguida que arriben se’ls amaga a l’infern de la casaca. A voltes, li arrossega el dubte de si els pares estaran bé de debò o fan el mateix que ell que, per no amoïnar-los, no els explica la desesperació i l’avorriment que ha de suportar en aquestes muntanyes. «A vegades tampoc no cal explicar tota la veritat, a vegades no sempre és convenient», havia après d’en Josep, el seu pare.

El sergent Reyes desperta la resta de soldats més mandrosos a força de crits, insults i alguna coça als més ganduls. Tanmateix, des de l’última puntada que va donar al soldat que feia d’operador de ràdio, a qui va trencar un bon grapat de costelles, tothom procura llevar-se de pressa. Els companys es desempereseixen a ritme d’improperis, mentre els torna a alertar, embogit, del perill de l’enemic. «No us descuideu ni un instant, aquests fills de Satanàs es poden presentar en qualsevol moment i enviar-nos a l’altre barri.» Els soldats es lleven cautelosos, llambregant a un costat i un altre; però passades unes quantes hores d’ensopiment tornen a relaxar-se perquè la realitat colpidora és que mai no s’han trobat cara a cara amb ells. Com a molt els han vist de ben lluny.

El sergent, als seus cinquanta i llargs anys, se sent molt menystingut per un exèrcit al qual ha dedicat tota una vida. Hi va ingressar de ben jove per fugir d’un pare que l’apallissava cada nit que tornava borratxo a casa i d’un llogaret míser i oblidat de l’Extremadura més feréstega; i els seus comandaments mai no l’havien proposat per a una fita més elevada que la instrucció de reclutes. Tampoc mai no havia pogut aconseguir una destinació fixa, com ell desitjava, en alguna caserna de capital de província on poder establir-se i formar una família com han fet molts dels seus companys de promoció. I això que, durant la guerra i per fer mèrits, havia arriscat en nombroses ocasions la vida, al front de l’Ebre contra les tropes republicanes, en primera línia de foc i davant dels més perillosos objectius, on cap comandament mai no volia anar. En acabar la guerra, el traslladaren a Barcelona. Hi va anar amb la il·lusió de quedar-se al Govern Militar fins que el passessin a la reserva, però la frustració va ser tremenda quan el van destinar a dirigir la patrulla de vigilància, una de les quatre o cinc que perseguien pels Pirineus aquells esmunyedissos maquis.

Amb la música de fons de l’esbroncada matinal, en Benet s’ha afaitat i aviva amb quatre branquillons més el foc que escalfa l’olla del cafè. De reüll, segueix els gestos bruscos i els insults del sergent, que dedica sobretot als soldats més joves, davant dels que sempre mostra una especial mania persecutòria, donant-los les tasques més dures i la majoria de les guàrdies. En Benet, malgrat la insuportable bogeria que gasta el sergent Reyes, aconsegueix admirar la precisió metòdica amb què organitza les feines diàries dels soldats, com prepara els horaris i les guàrdies, estudia amb la brúixola els mapes, assenyala amb el llapis els itineraris a seguir i té cura de ser puntual cada dia a donar la informació per l’emissora de ràdio al castell de Figueres. Des del primer dia que en Benet i quatre reclutes més van arribar des de Barcelona al peu de les muntanyes d’Olot per començar el servei militar, es va adonar que era un tirà que no admetia preguntes ni cap però, amb qui només hi havia una alternativa: obeir; i que si li portaves la contrària, era capaç d’assignar-te les guàrdies de tota una setmana seguida i les feines més feixugues. La instrucció va ser duríssima, un càstig en tota regla, però van aprendre a defensar-se dels perills que se’ls presentarien davant dels maquis: «El mínim descuit es pot pagar molt car per aquí, l’enemic pot estar darrere de cada arbre, amagar-se en la roca menys pensada, sortir de qualsevol ombra». Les primeres setmanes, van aprendre a utilitzar les armes que els havien donat —el fusell, la pistola i el ganivet—, tècniques de supervivència com orientar-se de dia i de nit per la muntanya sense brúixola, curar un company ferit i transportar-lo amb el que es tingués més a mà al bosc; i la lluita cos a cos, fins i tot matar l’enemic de la més imperceptible de les ganivetades. Durant els primers exercicis de tir, en Benet feia veure que no havia agafat mai un fusell, dissimulava que durant la guerra s’havia convertit en un tirador capaç d’encertar qualsevol blanc des de la llarga distància. Va comprovar com altres joves com ell també camuflaven la seva perícia, excepte en Lluís Carreras, el seu amic del barri, que no la tenia perquè no el van arribar a cridar a files. En Benet reconeix que tota aquella instrucció li ha servit de ben poc, i menys li servirà de tornada a Barcelona. Perquè en l’imaginari de tots els membres de la patrulla, els maquis no tenen l’aura de malignitat i perfídia que els intenta inculcar el sergent. Aquí només albiren contrabandistes que travessen la frontera i s’esmunyen amb els seus farcells com conills esporuguits. El maquis només és una excusa per mantenir-los motivats, perquè tot aquest temps transcorregut ha estat un càstig massa dur per tots. La majoria fa més de tres anys que vaga per les muntanyes, aixoplugant-se del fred i la pluja en coves o refugis, subsistint de la caça i de les provisions que requisen dels masos en nom de l’exèrcit de salvació. Les masies de la Garrotxa i de l’Albera s’han convertit en l’únic objectiu que els paga la pena i els rescata de l’ensopiment, com va tornar a ocórrer abans-d’ahir.

Gairebé ja no tenien res per menjar quan van atalaiar una gran teulada que no havien descobert fins ara perquè mai no havien baixat tan avall de la plana empordanesa. El mas tenia una cort ben gran, plena de porcs i altre bestiar, i estava envoltat per una bona extensió de vinyes arrecerades de la tramuntana. La patrulla, encapçalada pel sergent, va baixar pel pendent pedregós que conduïa a la part de darrere. Hi van arribar d’amagat, per sorpresa, perquè quan els pagesos els descobrien amb una certa antelació, els animals i les viandes desapareixien com per art de màgia. En Benet detestava participar en aquestes confiscacions perquè no se’ls volia imaginar entrant a Can Ravell, la botiga dels pares, i emportant-se tots els productes que els venien de gust de les lleixes, la bodega i els magatzems. Però, tots estaven d’acord en el fet que era un mal necessari si no volien morir-se de fam. Calia sobreviure, treure’s el ventre de pena durant unes quantes setmanes i, si es podia, estar un parell de dies instal·lats sota cobert i ben servits pels amos del mas. El sergent estava convençut que els pagesos havien de contribuir, encara que fos per la força, al manteniment de l’exèrcit que els havia ajudat a netejar el país de la púrria republicana, però malfiava d’ells perquè sospitava que col·laboraven amb els maquis amb molta més bona actitud de la que mostraven amb ells; i que alguns dels joves, que deien els familiars que havien anat a buscar-se la vida a ciutat perquè allà no hi havia futur, li somreien sorneguers des de les fotos penjades a les parets o recolzades a les calaixeres dels menjadors. En els masos, devoraven amb una ànsia incontrolada tot el que havien exigit cuinar a la dona del pagès; i més d’un li agafaven vòmits de tant menjar.

Però abans-d’ahir, uns quants soldats havien triat per la graella set o vuit gallines a les quals havien retorçat el coll; i una desgraciada mitja dotzena de conills que havien desnucat d’un cop de culata en el mateix corral. La filla no parava de servir-los les viandes cuinades per la mare i el vi que demanaven de les dues grans botes del rebost. La Laura devia tenir uns setze anys, amb el cabell llarg, negre com l’atzabeja. Malgrat la desaprovació dels pares, a voltes, se li escapolia un lleu somriure davant les bromes dels soldats, sobretot dels més joves, encantats de tornar a veure una dona més enllà d’un retall antic i rebregat de revista. A mitjanit, en Pere Altimira, un dels soldats de lleva que va fer la instrucció amb en Benet, havia begut més vi del compte i no podia dormir. El sergent el va llambregar amb desconfiança mentre abandonava l’estable on s’ajaçaven per anar a prendre la fresca de la nit. Vinclava el cos d’un costat a l’altre, i va vorejar el mas pel cantó de les vinyes. Sense fer soroll i com qui no volia la cosa, va entrar dintre de la casa per la porta de l’eixida. Unes passes més enllà, es va trobar en el llindar d’una habitació. Sota el feix de claror de la lluna plena que entrava per la finestra, la Laura dormia com un àngel. Durant una bona estona, es va quedar bocabadat, mirant el ventall negre de cabell estès sobre el coixí. De sobte, es va llençar sobre el cos menut alhora que li tapava la boca amb el palmell. La noia, espantada, agitava els braços i les cames amb força, intentava resistir-se als maldestres petons del soldat i desprendre’s de les doloroses engrapades als pits. D’una estrebada, li va esparracar la camisa de dormir i la deixà mig despullada. Amb l’altra mà, es descordava el pantaló. La jove, en reüllar el tros de carn tibant que l’apuntava, va fer un gir brusc de cap amb les últimes forces que li quedaven, i a en Pere se li va escapar la boca de la mà el temps suficient perquè ella deixés anar un esgarip que escardés el silenci i quietud de la nit. «Calla, mala puta.» Aleshores, el soldat li va clavar una forta bufetada que la va fer emmudir. De sobte, en Pere va notar al clatell una pressió gèlida, la del canó d’una pistola. Es va quedar immòbil i aixecà el cos amb els braços alçats. La Laura aprofità aquell instant per lliscar per sota seu i omplir els pulmons algunes vegades mentre somicava arraulida en un racó. Es cobria com podia el cos amb els parracs més grans de la camisa de dormir que hi havia per terra. El sergent Reyes, rabiüt, per no esclafar-lo com un cuc allà mateix, va colpejar el cap del soldat amb la culata de la pistola i en Pere va caure als peus del llit. En voler escapolir-se gatejant fins a la porta, va topar amb les espardenyes del pare de la noia que li barraven el pas. Alçà la vista i el veié empunyant amb les dues mans una destral ben esmolada a un pam del seu front. El pare el fitava entre els braços amb el rostre posseït per l’odi.

—Emporti’s la filla d’aquí. Vinga, collons! —va cridar el sergent sacsejant ràpid la punta de la pistola en direcció a l’exterior i apuntant el front del pare.

Avergonyit, el sergent va apuntar després el cap d’en Pere, quiet com un escarabat en un racó de l’habitació, amb els pantalons encara a l’alçada dels genolls i el membre convertit en un aglà primerenc.

—Què ens hem convertit en bèsties salvatges? —l’escridassà amb ganes de matar-lo allà mateix.

Però el sergent sabia que el que acabava de succeir era culpa del llarg període de temps que portaven vagant sols per aquelles feréstegues contrades, allunyats del batec del món real, sense cap més contacte amb la civilització que aquelles baixades als pobles i les masies.

A trenc d’alba, els soldats sortien de la pallissa del mas, capcots, muntanya amunt, amb les motxilles buides, sense cap de les gallines i conills que, aliens a la seva miraculosa salvació, començaven a bellugar pel corral; i sense les desitjades llonganisses que quietes penjaven del sostre del rebost. D’esma, el sergent va fer amb el cap un tímid gest de comiat al pagès i la mestressa, que, murris i amb els ulls embossats de no haver dormit en tota la nit, volien comprovar que la soldadesca se n’anava, ben lluny, muntanya amunt, on vivien les bèsties.

En Benet, captivat per aquell mal record i la rojor hipnòtica de les brases que animen el borbolleig i l’olor del simulacre de cafè que omple el campament, es consola pensant que aquesta tarda arribaran al castell de Requesens: potser l’última etapa.

Capítol 3

Aquests minuts d’espera se’ls hi fan interminables. És com si al menjador de l’orfenat el temps i l’activitat s’aturessin de cop. Les nenes de l’Hogar de Niñas de les Filles de la Benevolència, com cada matí a la una, aparellades dempeus davant les taules, amb la bata de ratlles botonada fins al coll deixant entreveure unes extremitats on les juntures dels ossos semblen voler sortir-se per la pell, les cares expectants, magres, esblanqueïdes com les parets, sospiren per l’aparició de les monges i les cuidadores, però, sobretot, per les cassoles fumejants del dinar. A les taules, reposen les culleres damunt dels tovallons; al costat, els gots i els plats buits en companyia d’una llesca de pa marró que reüllen mentre les seves panxetes gemeguen de gana. Fins i tot les més petites, assegudes al davant de tot, saben que no poden tocar res: primer, l’oració per donar gràcies a Déu Nostre Senyor i, després, els desitjos terrenals. Immòbils, esperen amb els caps esglaonats segons l’alçada: des de les més menudes en les primeres files, les de dos anyets gairebé acabades d’arribar de la Casa de la Maternitat, fins a les que en tenen sis, les més grans, al fons de l’ampli refectori, a tocar dels grans finestrals que donen al pati, on, entre les palmeres i els alts murs, han estat jugant abans d’entrar, i les més espavilades han tingut la sort d’arreplegar sense ser vistes algun dàtil caigut de les alçades per matar el cuc que des de fa estona les arrossega l’estómac.

Primer, resen a Déu Nostre Senyor per foragitar el dimoni dels seus cossos alhora que llambreguen discretament cap a la porta per on comença a ensumar-se l’olor de les llenties dels diumenges, l’únic dia de la setmana que no proven les farinetes, que d’un temps ençà s’han convertit en l’àpat habitual i únic de l’orfenat. Damunt la tarima de fusta, seriosa com una esfinx de marbre negre amb els braços plegats i agafats pels colzes, sor Engracia, la mare superiora, marca la cadència de l’oració. Quan acaben de resar, desitgen que d’una vegada per totes doni l’avís per al repartiment. Aquesta espera s’assembla als exercicis de silenci de les tardes. «La paciència farà bons aquests petits dimonis», han sentit dir a la mare superiora, que segueix sostenint un esguard paralitzant, escrutador, mut, sobre la cinquantena de nenes que té al davant. Vesteix un hàbit negre amb una estola quadrada i blanca sobre el pit. Del mateix color, se li estén als costats del cap una toca emmidonada en forma d’ales tibants i corbades. És alta, amb el front solcat per un parell de subtils arrugues, marques indelebles de temps passats que prega cada nit perquè mai més no tornin. Avui fa sis anys, corria el juliol del 36, quan era una jove germana més de les Filles de la Benevolència i va haver de fugir de la ciutat amb les companyes que quedaren de la congregació. Aquell estiu, els anarquistes, en nom de la revolució, eren els amos dels carrers i places de Barcelona. Just a l’hora de l’Àngelus, van rebentar les portes del convent, aquí, on ara tenen l’orfenat. Uns quants d’ells les insultaren i les colpejaren sense miraments, a ella i a algunes germanes més; mentre a l’ala nord de l’edifici uns altres calaven foc a la capella. Per això, sempre que sor Engracia sermoneja les petites sobre Satanàs i l’infern, recorda la imatge de la Mare de Déu resignada en el retaule daurat amb els palmells plegats consumint-se enmig de les flames, mirant com aquell jove amb la barba bruna i els cabells llargs la petonejava i després li va arromangar l’hàbit. Amb el dolor més íntim de les seves entranyes, el dimoni la va fer sentir aquella tremolor que algunes nits encara li demana el seu cos feble, pecaminós, posseït. Uns anys després, quan la guerra acabà, va retornar a Barcelona amb les germanes que refundaren la congregació dispersada. «Seràs la mare superiora i et faràs càrrec de la restauració de la capella i de les petites desgraciades que t’aniran arribant», li va exigir el senyor