Memòries d'una ànima qualsevol

By Gemma Vives

T'han preguntat mai: «I tu, què faries? Malgrat tot, decidiries plantar cara o amagar-te per sempre?»

Memòries d'una ànima qualsevol és un relat sobre la perspectiva amb la que mirem la vida. La mort prematura d'un pare, una mare desorientada, una germana distant, parelles peculiars, secrets de família, són les mil vides de la Gisela que malgrat tot, trobarà motius per sentir-se una més, lliure feliç i estimada.

Una història optimista sobre la recerca de la felicitat dins nostre.

• Language: Català
• Publisher: Caligrama
• Release date: Jun 15, 2019
• ISBN: 9788417587475

Gemma Vives

Nascuda un 21 de febrer de 1976, la Gemma Vives sempre ha buscat respostes a tot. Va tenir predilecció per l'escriptura i la lectura desde ben petita, guanyant un Premi literari a l'escola, escrivint guions per representacions... Anys més tard, amb estudis de Turisme i Product Manager al damunt, decideix posar a prova les seves inquietuds literàries escrivint el seu primer llibre, que pretén ser un punt de partida.

Book preview

I

Una ànima qualsevol és la meva, però podria ser la teva o la de qualsevol altre.

Només acabada de néixer ja vaig ensopegar amb la primera pedra. Quasi a les 6 del matí d’un 12 de febrer arribava a aquest món amb mig panet sota el braç però amb el meu peu esquerre una mica distorsionat i el pobre, en un acte de rebel·lia, girava cap endins en lloc d’estar ben posadet al costat del meu peu dret.

El diagnòstic estava clar: «peu bot» varen dir els metges; però malgrat tot, vaig ser una nena molt ben rebuda, i no hi havia cap altre problema que impedís que a la llarga, acabés sent una nena normal, amb un peu cap endins, això sí.

Els primers mesos de la meva vida, fins i tot els primers anys, vaig haver de portar un aparell que intentava rectificar aquella anomalia. Jo no ho recordo però la mare a vegades m’ho explica, així que sense voler-ho, en més d’una ocasió em vaig trobar sent el centre d’atenció, i potser alguna mirada xafardera, o fins i tot de llàstima acabaven per treure de polleguera els meus pares, que sempre que la situació ho requeria fotien un moc ben fotut a qui gosés mirar o comentar amb llàstima el meu petit problema.

La primera operació va arribar amb el meu primer any i és curiós com encara recordo que abans d’entrar a quiròfan, les infermeres em preguntaven què demanaria per Reis; tinc imatges d’un telèfon vermell que no sé que pinta en tot això i el meu osset que es bevia la llet que jo no volia, el molt golut! Era un osset blanc i marró i el tinc molt present quan recordo els meus dies d’hospital.

També recordo la meva cicatriu estupenda que a mi em semblava una ferida de guerra (no tenia ni cinc anys) i fins i tot m’emocionava al veure-la… Tota ella de dalt a baix: una gran tireta vertical i moltes mitges tiretes petites horitzontals. Vaja, el més innovador per l’època suposo, penseu que ja fa 36 anys de tot això.

Doncs bé, aquesta operació van decidir els metges que s’havia de fer ràpid, ja que el meu peu no volia redreçar-se de cap manera, només volia quedar-se cap endins com si l’espantés el que hi havia a l’altra banda, a la banda que tots veiem i a la banda exposada al món, com si tingués por de la gent i d’estar en una posició menys còmoda però molt més senzilla per mi. Curiosa coincidència amb la postura que mai he pres davant la vida i que potser m’ha portat més maldecaps que alegries, encara que això és prematur jutjar-ho.

La primera operació va anar bé, o almenys això semblava, però ben aviat els meus problemes a l’hora de caminar eren ben patents i per molt que m’hi esforçava no hi havia manera que el meu peuet es posés al lloc on li tocava.

Dels dies d’hospital en recordo poc: només el meu osset de peluix blanc i marró que es bevia la llet que jo no m’acabava i que vaig trigar anys a saber que el meu pare s’encaparrava a fer-me creure que aquell osset golut engolia la llet amb una llepolia que a mi m’al·lucinava i crec que provocava l’efecte contrari en mi i al desitjat pel meu pare, que era que em begués la fotuda llet, però jo posava a prova a aquell osset bevedor compulsiu de llet i gaudia veient (això diu la meva memòria) com aquell ésser de peluix tragava el tassó de la llet i… sorprenentment se l’acabava!

La segona operació va arribar poc després de corregir, altra vegada, la meva mobilitat peuística d’esquerres i allí va començar el meu gran canvi.

No en tenia prou amb la disbauxa del meu peu esquerre que ell solet va decidir cedir i recuperar part de la seva posició «ideal», però el molt simpàtic va decidir demanar-me quelcom a canvi: el meu peroné muscular!

Sí, sí, el meu peroné muscular, o és que no sabíeu que en teníem? Doncs es veu que sí, em fot reconèixer-ho però sí, en tenim, i el meu estava a punt de començar a desinflar-se tot solet, com quan fas una bombolla de xiclet i t’explota a la cara.

El peroné muscular és bàsicament la musculatura de la nostra cama, està per sobre del turmell i comença just a sota del genoll i és el que dóna forma a les nostres cames. Veieu per on vaig, oi?

Doncs això, es veu que en un procés de negociació difícil, el meu peuet rebel va decidir cedir part de la seva posició d’esquena al món per parlar amb el meu peroné muscular i convèncer-lo de fugir plegats. Els molt furtius!

Així doncs, el meu caminar va millorar força però la meva cama esquerra va començar a aprimar-se fins a quedar com un escuradents al costat d’una cama dreta ben feta i bastant més farcideta.

Sempre he pensat que el fet de ser noia m’ha fotut el doble perquè, excepte la faldilla obligada de l’uniforme de l’escola, he trigat anys a posar-me’n una per sobre dels meus genolls i amb botes altes, ja us ho avanço. La dignitat i el glamur per davant de tot!

Sovint penso que aquest món no està fet per la gent que té algun tipus de «diferència» sigui física o psíquica i per molt que tothom al teu voltant t’estimi i et motivi, sempre arriba el moment que surts al carrer i algú t’ensorra el dia que vas decidir no amagar-te’n.

Penseu que parlo d’uns quants anys enrere i encara que els temps han canviat, hi ha coses que crec que sempre es repeteixen, per molts anys que passin i per més conscienciació que hi hagi. Tot el que és diferent de la resta i dels estereotips marcats, crea un xiuxiueig, sigui visual o bé oral, que et va repetint: «ets diferent»; la clau és com aprofitar aquesta diferència, ja que són «els diferents» els que solen destacar per alguna actitud o aptitud, sobresortint d’entre la resta de mortals, la majoria dels quals es resignen a viure en el seu món de boira quan aquests éssers diferents estem a anys llum i sempre veiem el sol, encara que plogui!

Així que vaig decidir tenir una gran personalitat que em permetés desenfundar el meu bon humor i la meva mala llet quan calgués, i crec que és aquí on comença aquesta història.

Els records de l’escola bressol són pocs però bons. La meva mare Aina, el meu pare Arnau i la meva germana Aina (molt originals amb els noms a casa) s’encarregaven de vigilar-me sempre que podien, i la meva mare patia moltíssim perquè cap nen o nena se’n rigués de la meva cama i em fes sentir malament.

Em dic Gisela, no us ho havia dit fins ara però aquest és el meu nom. Els meus pares esperaven un nen i vaig sortir jo, amb el meu peuet esquerre donant pel sac però ells els més contents del món, com qualsevol pare amb el seu nadó.

A mi ningú em va preguntar si estava contenta, de fet, tampoc podia triar, així que vaig decidir adaptar-me quan abans a aquella petita disfunció.

Després va venir l’escoliosi associada al meu problema de naixement i amb ella, la meva alça de 2,5 cm i les meves primeres sabates ortopèdiques. No eren sabates ortopèdiques com les d’ara, no… Eren la putada de les sabates mai fabricades! Lletges i quadrades que semblaven caixes de cartró i amb l’alça al peu esquerre ja anava conjuntada amb la meva cameta escanyolida.

Malgrat com us pugui sonar, me l’estimo molt la meva cama, sempre l’he estimada i aquestes paraules en seran un homenatge, però si hagués pogut canviar-la… ho haguera fet, sincerament.

Moltes vegades pensava: «perquè a mi?». Però fins avui no he trobat mai la resposta. Així que he deixat de fer-me aquesta pregunta ja fa anys i invertir la meva creativitat a fer-la menys visible o, millor dit, a fer-la menys diferent que la meva cama dreta i a conviure-hi pacíficament i amb harmonia.

Els començaments a l’escola van ser una miqueta durs, però ben aviat les meves companyes em van acceptar amb les meves virtuts i la meva petita diferència, i a excepció d’un incident a l’hora del pati que ara no detallaré, no recordo haver tornat a patir mai més insults per part de les meves amigues, d’altres nenes sí, però de les meves amigues mai.

La resta de la meva anatomia era ben bonica. Un cos primet i espigat, amb els cabells llisos i ben morena, així que entre una cosa i l’altra vaig començar a sobreviure en aquest món escolar.

També he de dir que a la mateixa escola hi anaven la meva germana gran i les meves tres cosines també més grans, així que sempre que tenia cap problema, allí estava l’esquadró familiar per resoldre la situació.

Els primers anys els recordo alegrement, amb disbauxa i despreocupació pròpia dels meus 4, 5 i 6 anys, perquè quan en vaig fer 7 vaig tornar a sentir que el món em castigava (l’univers conspirava en contra meva, almenys això pensava jo) quan potser era jo soleta qui ho estava fent, o potser no…

Aviat vaig fer el meu grup d’amigues: l’Emma que avui continua sent la meva millor amiga, la Susanna amb la qual també hi tinc bona relació, la Maria amb la que ja no hi parlo i unes quantes més que van anar afegint-se a la festa.

Ai, em deixo la Violeta, millor amiga juntament amb l’Emma. Ella va ser un retrobament de l’adolescència, encara que mantenim l’amistat fins ara.

Anàvem a una escola de monges. Monges suposadament més modernes però jo crec que eren igual de carques que les suposadament antigues, és a dir, que de modernes en tenien poca cosa, encara que jo hi vaig tenir una bona experiència i en tinc un bon record.

Les que heu anat a escola de monges ja sabeu la dinàmica: uniforme, missa, classes, uniforme, missa, convivències, missa…

La veritat és que en aquells primers anys d’escola era una molt bona estudiant i no tenia problemes amb les professores ni professors. Era ordenada, alegre i bona estudiant. Tenia amigues i anava a gust a l’escola, encara que a tercer curs les coses estaven a punt de començar a canviar una altra vegada. Era el curs en el qual fèiem la comunió i estàvem d’allò més entusiasmades. Teníem a Sor Hortènsia, que a mi m’havia agafat molt d’afecte… Vaja, que jo tenia «enchufe», «endoll» o com li vulgueu dir, i m’enviava a la residència de les senyores velles (a mi m’ho semblaven) a portar el full dominical en hores de classe, i a mi m’encantava anar-hi i perdre’m una estoneta de classe.

Era una dona recta i severa i fotia uns clatellots que esgarrifaven. Fins i tot en una ocasió li va tallar el serrell a una companya de classe.

Ja feia dies que l’avisava que amb aquells cabells a classe no la volia veure i que si no anava a la perruqueria, ella mateixa faria de perruquera! Ho arriba a fer ara i estic segura que a part de rebre una denúncia dels pares, aquesta dona acabaria a la presó, però en aquella època no passava res. Si et renyaven, alguna cosa dolenta hauries dit o fet, si et castigaven, pitjor, i passés el que passés, a casa meva sempre tenia raó el professor o professora i mai recordo que ningú em donés la raó en res!

La nena del serrell tallat semblava treta d’un hospici, però no recordo veure mai els pares a l’escola per recriminar l’actuació de Sor Hortènsia, que també era dentista i arrancava les dents a punt de caure a l’hora del pati.

També hi havia «La Miss Massatges», que suposadament vigilava el pati per si passava res, però jo la recordo escarxofada amb tot de nenes al voltant pentinant-la i fent-li massatges... Quina bicoca de feina, per favor!

Això ja passava quan anàvem al pati de les grans. Els dos primers anys teníem un pati de nenes petites, amb paral·leles i una bola gegant de ferro i una font amb la qual em vaig obrir la barbeta i em van haver de clavar un punt que a mi em va semblar pitjor que les meves dues operacions juntes.

Vaig plorar com mai i la Súper Directora Sor Freda, no va pensar que jo i els hospitals i els meus 4 anys no érem massa compatibles i, a sobre, quan vaig sortir de la consulta amb el meu pedaç d’esparadrap a la barbeta, va recriminar-me els plors de nena petita que vaig fer. A sobre! Com si una nena de 4 anys no pogués cridar davant del punt que em van cosir sense anestèsia i sense massa miraments, la veritat.

Quan vaig tornar a la classe vaig haver d’explicar el que m’havia passat i com m’havien curat (psicologia a tope, vaja) i jo només recordo que volia anar-me’n a casa.

La mare no treballava. La mama, era mama i punt. Ens cuidava, ens feia l’esmorzar, el dinar i el sopar i ens feia petons i carantoines a la que tenia cinc minuts.

Sempre hi era quan estava malalta, que era sovint. La varicel·la, la grip o refredats múltiples em van fer una nena fràgil que cada dos per tres estava empiocada a casa.

Entre la mare i l’àvia em cuidaven com una reina i sempre anaven al forn de pa i em portaven la coca tova de sucre que a mi encara em fascina i els canonets de xocolata que han deixat de fabricar i pagaria molt per tornar a provar.

Les tares físiques les van concentrar totes en mi, els meus pares. Ho van fer sense voler, això ho tinc clar, però juntament amb el meu peuet, vaig venir al món amb una al·lèrgia important als préssecs i amb el primer que em va donar l’àvia vaig acabar a l’hospital amb cara de pilota de futbol, sense ulls ni boca i dos foradets com a únic senyal que tenia nas. Tot plegat, uns bons mecanismes de defensa, no creieu?

El pare viatjava, era director comercial d’una gran empresa i quasi sempre estava fora, així que quan tornava a casa era festa grossa i em portava caramels gegants durs de les àrees de servei. Eren de colors ben llampants, n’hi havia de vermells, blaus, verds, grocs i taronges. Jo al·lucinava amb aquells caramels, em semblaven una meravella del món del dolços, i ara amb el temps crec que únicament els adorava perquè me’ls portava el meu pare.

Amb l’Aina, la meva germana no ens enteníem gaire, bé, jo sí que buscava la seva protecció de germana gran però ella em defugia com un gat escaldat i sempre li feia nosa.

No li retrec, perquè a mesura que han passat els anys potser sí que els meus pares van estar una mica més pendents de mi i del meu peuet esquerre i la meva cama però és que van fer els impossibles perquè pogués portar una vida el més normal possible. A l’Aina mai li va fer gaire gràcia…

També feia recuperació per augmentar la musculatura: infrarojos, gimnàstica, amunt i avall però la meva cama era la que era i punt i fins passats uns anys no vaig entendre la importància d’aquella dedicació materna en portar-me cada setmana a les meves sessions de recuperació i a consultar a tots els metges recomanats amb noves esperances.

La meva esperança va desaparèixer de cop uns dies després del meu setè aniversari…

II

El pare va marxar un 26 de febrer, quan jo tenia 7 anys i 5 dies i poques coses a dir.

Ja feia ben bé un any que estava per casa i no sortia tan sovint de viatge.

Portava una cicatriu que li dividia el pit en dos i jo pensava que se l’havia fet per solidaritzar-se amb la meva.

Li pentinava la seva calba amb una pinta i sempre li estava a sobre i l’abraçava, m’encantava estar amb ell.

El meu pare era Déu per mi. El recordo juntament amb la mare i sempre amb la resta de la família i amics, afable i simpàtic però recte quan convenia.

Es van conèixer al nostre poble en un concert que el meu pare feia amb un grupet del poble del costat i del qual m’han dit que la tomacada va ser bona. No tocaven gaire bé, però així va començar el seu idil·li.

Recordo la nit que va morir com si fos ahir i com els sanglots de la mare s’enfonsaven a la cuina amb els meus tiets que vivien just al pis de baix.

Els meus avis, el Santiago i la Tomasa, havien fet pisos de la casa familiar on vivien i a excepció del meu tiet Eudald, la meva tieta Rosor, els meus avis i els pares vivien al mateix edifici però cadascú en un pis diferent.

A cada replà hi havia dos pisos. Els avis vivien al segon, els tiets al tercer i els pares al quart.

La resta de pisos l’ocupaven altres inquilins que no eren de la família però el fet de ser pocs veïns feia que la relació fos ben familiar amb tothom.

Casa dels avis era el punt de trobada. Sempre hi havia algú dinant, sopant o berenant i totes les festes familiars se celebraven allí.

A la iaia li encantava cuinar i ho feia millor que ningú.

Pastissos, macarrons, truites, sopes, tot, tot i tot el que li demanéssim ho preparava amb l’afecte que potser no sabia manifestar de cap altra manera però que ella feia constar en els seus plats i les seves aportacions del migdia a les nostres compres llamineres, sovint d’amagat perquè l’avi no la renyés.

L’avi era un home rígid i fred i estava acostumat a manar. La iaia feia tot el que ell li demanava. Li portava les sabatilles, li canviava el canal de la tele, li portava l’esmorzar al llit i li posava sardanes els diumenges abans d’anar a missa.

La missa era sagrada pels avis. Hi anaven sovint, per no dir cada setmana, i jo pensava que allí hi devien repartir vés a saber que perquè s’engalanaven d’allò més i parlaven de tota la gent que hi trobaven així com les novetats de l’última setmana que unes quantes senyores s’encarregaven d’explicar a l’àvia a la sortida d’aquell esdeveniment setmanal que jo no entenia.

La mare i l’àvia sempre s’enfadaven per ximpleries i la mare sempre acabava cridant i marxant cap a casa emprenyada com una mona.

Malgrat tot, els avis sempre estaven allí pel que poguéssim necessitar. Mai posaven pegues a res i un plat a taula sempre estava esperant a qualsevol que aparegués per la porta.

L’avi Santiago va morir d’una malaltia circulatòria i després d’un parell d’entrades a l’hospital. Jo ja el vaig conèixer malalt i essent una ombra del seu passat.

Havia estat durant anys el secretari de l’ajuntament del poble i a part de ser un home religiós, la seva rectitud era molt gran tant amb l’educació dels fills com amb la seva actitud a la feina, sempre impecable.

L’àvia va quedar sola, però penso que en el fons una mica alliberada. Per fi, podia fer i desfer a casa una mica com a ella sempre li hauria agradat, però feia massa temps que servia al seu marit, així que va continuar fent-t’ho amb nosaltres, abocant-se més i més al que poguéssim necessitar, encara que més endavant us explicaré moltes anècdotes d’aquesta gran dona.

Quan tens set anys i es mor el teu pare la gent no et presta massa atenció. No és que no estiguin per tu ni molt menys, però ningú et pregunta com et sents.

Això em va passar a mi.

Després d’arrupir-me al llit i sentir la mare com plorava al pare, va arribar el matí i la meva germana gran no volia anar a escola.

La mare no feia cap gest que ens fes sospitar però ens va dir que havíem d’anar a escola i punt.

Jo recordo anar-hi i explicar a les meves amigues les meves sospites i també recordo veure la meva cosina gran, l’Elisabeth, passejant amb una monja i plorant com una magdalena. Aquella escena no se m’oblidarà mai. Allò va ser la confirmació del que jo no volia creure: que el pare havia marxat per sempre.

Al migdia van venir els tiets a l’escola i ens van recollir a totes: a la meva germana Aina, a la meva cosina gran Elisabeth, a la meva cosina petita Rita i a mi. Recordo que tothom plorava menys jo. La tieta es va girar del davant del cotxe i em va preguntar si sabia que estava passant i crec que en aquell moment vaig dir que si, que el papa s’havia mort, allí en vaig ser conscient. L’única cosina que va quedar a l’escola va ser la Lluïsa perquè suposo que els seus pares la van recollir una mica més tard.

Vàrem arribar a casa i recordo abraçar-me a la mare que no trobava consol. Potser en aquell moment vaig arrencar a plorar per veure com la meva mama estava destrossada davant d’aquella desgràcia.

També recordo, potser un dia més tard, com la casa era plena de gom a gom i hi havia gent per tot arreu i tothom fumava, fumava