Hi ha algú altre

By JORDI CABRÉ TRIAS

No sempre hi ha algú altre, quan es trenca una relació... O potser sí? El protagonista d’aquesta novel·la estava acostumat a un guió vital, a una partitura fixa, però ara descobreix que la vida se li haurà d’impregnar de jazz. Durant les estacions de tot un any tindrà temps per muntar un pis, anar construint un nou univers i conèixer llocs i persones noves. La seva crisi de mitjana edat se li barreja amb escenes d’infantesa, i els seus records contrasten amb el creixement dels fills i la nova realitat que l’envolta. Tornar a començar és millor si es fa en silenci, però de seguida descobrirà que el silenci no existeix. Sempre hi ha la remor de la ciutat, com el so del jazz. Sempre hi ha el llum encès al passadís. Sempre hi ha algú altre.

• Language: Català
• Publisher: Univers Llibres
• Release date: Feb 2, 2023
• ISBN: 9788418887550

JORDI CABRÉ TRIAS

Barcelona, 1974. Escriptor i advocat. Des de l’any 2000 ha publicat nombroses novel·les, com Postal de Krypton (finalista del premi Enric Valor), La pregària del Diable (premi El lector de l’Odissea 2002, publicada per Proa, 2003), Rubik a les palpentes (finalista del premi Sant Jordi 2003, Proa, 2004), El virus de la tristesa (guanyadora del premi Llorenç Vilallonga l’any 2005) i Després de Laura (finalista del premi Sant Jordi 2010, Proa, 2011). També ha publicat assajos com Ara que no ens escolta ningú (Pòrtic, 2013), El canvi cultural a Catalunya. Retrat d’una generació (Pòrtic, 2015) i Greatest Hits (ED Libros, 2018). L’any 2018 va guanyar el premi Sant Jordi amb la novel·la Digues un desig (Enciclopèdia-Òmnium, 2019). Col·labora assíduament en mitjans de comunicació catalans com l’Ara, El Punt Avui, Sàpiens, Elmón.cat, TV3, Catalunya Ràdio o RAC1.

Book preview

I

Hi ha algú altre.

Aquesta cançoneta, com una tornada que no acaba de desaparèixer. Hi ha algú altre, diuen. Sempre hi ha algú altre, pensen. Saben. Però la veritat és que ara mateix en aquest pis només hi ha dos homenots suats que em pregunten on van aquestes caixes que diuen FRÀGIL. Ells no imaginen, no tenen la més remota idea que el que traginen amb pressa i desgana és la meva vida. Records i relíquies, amulets i souvenirs, vells calaixos de sastre. Tot d’objectes ben disposats com peces de sarcòfag, vetllant i preparant-se eternament per a quan toqui despertar-se a una segona vida. Doncs bé, sembla que ha arribat el moment. Agafo una clau de la butxaca i, mentre practico una cesària vertical en un dels precintes, un feix de llum profanadora n’il·lumina l’interior. De sobte, abans de poder furgar dins del cartró entreobert, m’aturo. Jo conec aquest ull. Jo conec aquest somriure tort i extravagant, aquesta orella mig amagada rere els cabells, com un George Harrison de la primera època. No esperava que apareguessis així, de cop, precisament tu. Tu representa que ja no hi eres, tu representa que ja no hi ets. I en canvi ara ets el primer, revelant-te en blanc i negre, arraulit rere l’escletxa com per fer-me un ensurt rere una porta, exactament igual que de petits a l’hora del pijama. I ara sembla que em diguis va, treu-me d’aquí i posa’m on vulguis. Que ni una broma se’t pot gastar.

—Aquesta on va? —pregunta l’home dels tatuatges de futbolista i arracada d’abertzale.

Me’l miro, com si m’hagués preguntat si hi ha algú altre.

Estic a punt de respondre-li que no, collons. Que de debò que no. Que no hi ha ningú.

—Hola?

—Sí, sí —reacciono—. Deixi-la aquí mateix.

Els hauria ofert un got d’aigua freda, però crec que la nevera la porten dijous. Ni tan sols tinc gots a casa. Si és que d’això ja en puc dir casa.

—Ja està tot, doncs? —s’espolsa les mans com si se m’espolsés a mi.

—Doncs sí, crec que ja estem —li dic, repassant l’espai buit del saló—. Ja us trucaré la setmana que ve pel tema dels mobles.

—Bon dia, doncs. Ha quedat guapo, eh?

Observo ràpidament aquest quart pis —cinquè real, deia l’anunci— acabat de reformar, encara amb una forta olor de serradures socarrimades, totalment desert excepte aquest grapat de caixes a terra on encara faig veure que no t’he vist. Arreu on miro hi ha absències, possibles taules, virtuals quadres, necessaris prestatges. Espectres del futur dibuixant-se entre el no-res d’unes parets acabades de pintar, uns cables penjats del sostre com espàrrecs per collir i un parquet sense interrupcions.

—Ha quedat molt guapo, sí.

Diuen que, un segon abans de morir en un accident, veus tota la vida passar-te pel davant. He tingut aquesta lleu sensació quan els homes han tancat la porta —pam!— i m’he quedat sol davant les caixes. Com un tret de gràcia, com haver caigut d’un gratacels. Em torno a acostar a la caixa i introdueixo els dits a la ranura, la dilato uns centímetres, hi faig una segona exploració. Sí, en efecte, ets tu. El primer que surt de la caixa ets tu, és un nen, la teva foto emmarcada en plata, el teu somriure per emmarcar. Sembles fotre-te’n de mi com dient que a tu no et puc enganyar, que jo no sé estar sol, que segur que hi ha algú altre, hi ha algú altre, hi ha algú altre. Però no, Xavi, et juro que no. No hi ha ningú, en absolut. De fet ja fa massa temps que no hi ha ningú. Tu mateix, ja fa massa temps que no hi ets.

No és cap retret, eh? Al cap i a la fi, jo m’he mort més vegades que tu. Em dec haver mort unes quatre o cinc vegades, la qual cosa només vol dir que he viscut més. La primera vegada, evidentment, va ser la nit que vas marxar. Juliol del 94, mentre dormies, sense avisar. Després, un fracàs amorós on semblava que m’hi anava la vida i un altre on m’hi va anar de debò, i un parell d’enterraments d’aquells tan pertorbadors que semblen ruptures amoroses, s’ha acabat, tu i jo ja no som res, ja no som res, no som res. La mare, per exemple. No fa gaire, va ser molt bèstia. Però com que va semblar que no tallava amb mi, sinó que trencava el cor de mig Barcelona, aquesta vegada no em vaig sentir tan sol. Mai no havia vist tants homes desconsolats, com nens orfes, quan en veritat era ella qui portava anys òrfena de tu. Del seu propi fill. I bé, l’últim punt i final de la meva vida ha estat fa només uns mesos, quan vam decidir que millor separar-nos. És a dir, ho va decidir ella: el que té la meva dona o exdona —es pot ser veritablement «ex», quan encara s’és família?— és que sempre té raó i que és molt més valenta. Ha estat una agonia ben llarga, amb cotons fluixos amortidors i llargues pistes d’aterratge perquè sap que no suporto les turbulències. Després de tants anys vivint als llimbs o al purgatori diria que fins i tot ara, amb el cordó umbilical ja tallat, encara m’hi sento una mica. Ni aquí ni allà, al mig, com en una mena de nebulosa, ni ex ni no ex, en trànsit, sense partitura concreta al davant, provant de donar forma a un lloc on caure viu. Si hi hagués una mèdium en aquest pis abandonat, l’única ànima en pena que se li apareixeria seria jo. De fet aquesta última mort meva és tan discutible que ni tan sols es pot dir que me n’he anat a l’altre barri, perquè penso viure pels voltants de la Sagrada Família —diuen que és el millor per als nens. En canvi la teva fugida sí que va ser total, poètica, rotunda. No es pot negar: hi va haver bellesa, en la teva mort, en la meva primera mort. Et vaig plorar molt, moltíssim, però al mateix temps allí hi veia concentrada tota la vida del món. Em vaig sentir encès, bategant, omplint-me d’amargor viva com qui s’empassa el mar. I veure-ho així em va arribar a fer sentir una mica culpable, collons, nen, que se t’ha mort un germà, però de seguida vaig abandonar aquesta sensació: la teva forma de marxar havia estat perfecta, com haver sagnat llum, com el silenci vívid que segueix la Segona de Mahler. I per una banda em pensava que ploraria per sempre perquè tu eres quasi el meu bessó, quasi el meu fill, quasi el meu ex. Recordo que vaig fer tots els papers d’una vídua, fins a l’extrem del ridícul. Però per altra banda també em deia que bonic, però que bonic, per favor. Vull dir tu, Xavi. Que bonic tu. No, no riguis.

Un moment. Mòbil.

—Ei, què tal?

—Ei.

—Només volia saber si tot bé.

Saber si tot bé. Tingues una germana petita perquè tres germans no garantíem successió en el matriarcat, i també perquè sàpiga en tot moment si tot bé. Normalment ho sap per telepatia, altres vegades només s’ho ensuma per telepatia. Aleshores m’envia una cançó, i ja no ens cal afegir res més ni formular cap pregunta. Però és que l’he tinguda poc al corrent del meu procés, se n’ha assabentat tard i jo —també per no fer-me tan pesat— ho he dut de manera molt hermètica. Per això avui no m’envia una cançó nova ni m’interpreta res al piano, sinó que em truca directament. Deu haver notat un calfred, una vibració. O un silenci.

—Sí, tot bé —replico, agafant-me al seu tema principal—. Ara tot és acabar les obres i anar portant el que falta. Vull dir roba, saps? I llençols, mobles…

—Vols que t’ajudi?

—No, dona, no —i torno a girar el cap cap a la teva foto, que somriu acabada de sortir del ventre de cartró—. Estic bé. Millor fer-ho amb calma, tot això.

Estic a punt d’esmentar-li la nostra trobada, Xavi, aquesta curiosa primera aparició entre tants objectes apilats, però amb ella prefereixo no posar-me esotèric. Hi ha astres tan potents que no necessiten alinear-se.

—I mentre acaben les obres, què penses fer?

—Doncs mira, penso que me n’aniré de viatge.

—De viatge? Amb qui?

Sempre la mateixa frase entre línies: hi ha algú altre.

—Hi aniré sol.

Silenci.

—Sol?

—Sí, és una cosa que no he fet mai. Viatjar sol.

Sé perfectament què vol dir aquesta segona pausa, aquest mut de blanca o de semicorxera: una barreja d’incredulitat i preocupació. Que això no fa per a mi, pensa. Que jo soc incapaç de respirar sol, de bategar sol, que he estat sempre de respiració assistida i de massatge cardiopulmonar. Que segur que hi ha algú, no fotem, perquè a mi sempre hi ha d’haver algú que em doni corda o que em foti l’empenta.

—I a on?

—Crec que Itàlia.

—Vols dir que és el moment?

—No, no ara: un dia, sense pressa —li responc, caminant damunt del parquet enfarinat—. No em preguntis per què, però Itàlia.

—Però escolta, estàs bé?

—Sí, no ho sé. En tot cas, millor que no em pensava.

—Truca’m quan et faci falta, eh?

—Va, tira. Un petó.

Quan penjo encara li endevino l’eco dels pensaments, amb tota claredat, com si s’hagués deixat pitjat el pedal del peu dret. Pobre, deu pensar. En el fons es deu creure que el que estic fent és buscar activitats per distreure’m o per omplir els buits. I, sobretot, deu pensar què em costa. Què em costaria confessar-li a ella, companya de tantes confidències, que hi ha algú altre.

Que hi ha algú altre.

Trobo que hi entra força llum, en aquest pis. Fa olor de sol, que és una olor primaveral que no s’assembla a cap altra, groga, vaporosa, d’aire jove i bronzejat. Balconet amb vistes a Sant Antoni Maria Claret i orientació mar, no està malament. A aquesta hora del matí arriben nítides les campanes de l’Hospital de Sant Pau, com dient hola, i una gran llepada de llum es desplega pel terra del saló recordant que cada dia surt el sol, surt el sol i tot recomença. Cinquè real —insistia el venedor— i tres habitacions, una de matrimoni —matrimoni, diuen encara els venedors. Ample, lluminós, reforma opcional. Reforma obligada, vaig escoltar jo. Un únic quadre, que vaig comprar a l’inici de les obres i que mostra un Cadaqués oníric, reposa des de fa cinc mesos a la paret com si fos el calendari Pirelli d’un taller. Ha aguantat penjat durant tot el procés i ara l’abril ja sembla donar empentes, irreverent i agnòstic, a la Pasqua de Resurrecció que és demà. Un abril calorós que, en un catàleg per vendre, seria un maig real. Torno a mirar la caixa, foradada per mi no sé amb quina clau de quina casa. Dubto si posar-me de seguida a treure-ho tot. Potser em cal una mica de temps abans d’inaugurar l’altra vida, abans d’obrir la llosa, alçar-me i tornar a caminar. No sé si recordaré com es camina. No sé si recuperaré mai més la seguretat en les meves passes, el meu swing, el meu drive, el meu beat. No sé si em recordaré de viure.

Les campanes acaben l’últim toc de les onze.

Miro la teva foto i recordo aquells dies. Aquell dia, aquella nit. De nou em trobo preguntant-me com ho faré, o més aviat si seré capaç de fer-ho. «No sé com ho faré», era l’incessant ritornello lacrimogen d’aquells temps, mentre algun bon amic m’abraçava i em consolava per enèsima vegada. Recordo la seva resposta: «Però fer què?». I tenia raó: fer què, concretament? No s’és capaç de continuar viu: s’existeix i ja està. El cor va fent la seva i el món gira i les plantes creixen i tot va fluint sense més. No cal saber com fer-ho, ni per on es comença. Al capdavall, tots els naixements comencen amb fred i amb plors. Per tant no cal ni tan sols tornar a posar-me filosòfic ni teològic preguntant-me mil vegades què hi ha més enllà, o si estàs bé, Xavi, o si crec que ens tornarem a trobar allà dalt o si would you know my name. És molt més senzill, és allò que deia l’Emperadriu Infantil: tots els començaments són