Viatge a Itàlia

By Joan Simó

Joan Simó (1999) té la diabòlica mania d'escriure, que diria Josep Pla. Els seus articles, esmolats i incisius, deixen entreveure una capacitat per desmuntar tòpics i capgirar sempre la perspectiva més òbvia. Simó té el do de retratar el que veu sense deixar de sortir a la foto, i ho fa sense fer mai ombra al que explica. Simplement hi és i al capdavall és la seva mirada personal el que dota d'interès allò que descriu. La ruta de Simó per Itàlia és civilitzada (encara es pren seriosament el deure de fer les visites culturals que toquen a cada lloc), però oberta a la improvisació. El seu relat, ple d'observacions personals, ens arriba filtrat per la sornegueria i un punt de cansament que no cau mai en el passotisme. Viatge a Itàlia és la incursió d'un jove mediterrani hedonista que no ha perdut la capacitat de sorprendre's mentre visita una cultura germana. Simó travessa Itàlia amb la por de contreure el virus, en un moment, l'estiu de 2021, en què el contagi viu un moment àlgid i un test positiu li hauria impedit tornar a casa.

• Language: Català
• Publisher: Edicions del Núvol SLU
• Release date: Dec 1, 2021
• ISBN: 9788417455408

Book preview

Les àvies monopolistes de la Puglia

illustration

Dia 18 d.C. (després de Carrà) — He llegit en un blog cibernètic de dubtosa fiabilitat que el màxim desig de Maurice Barrès era tornar a tenir vint anys i fer el primer viatge a Itàlia. No sé fins a quin punt la citació és real, però si més no és útil per al meu propòsit. Tinc vint anys, bé, vint-i-dos per a ser més exactes, i malgrat que aquest no és el meu primer viatge a Itàlia, és el primer que faig sol. El meu destí final és Milà, el lloc des d’on he de prendre el vol que em retornarà a casa després de passar prop de mig any perdent temps i diners a la capital de l’ociositat aristocràtica i improductiva, és a dir, Roma. De moment, però, soc a l’aeroport de Bari, tot prenent-me una cervesa sense gluten que té la gràcia de costar el mateix que les seves cosines normals, fet que els celíacs, ressentits i envejosos com som, agraïm força. Com que abans d’iniciar la meva aventura he decidit passar un parell o tres de jornades fent el ronso per les platges de la Puglia, m’agradaria començar parlant sobre aquest raconet del món, que Madonna sol triar per estiuejar i que, per tant, algun encant ha de tenir.

A l’estil de la majoria d’indrets del sud d’Itàlia, Monopoli passa la major part dels seus dies essent una mena de ciutat fantasma on, pels carrers, costa trobar-hi una ànima. La situació, que fa pensar en aquella novel·la de Juan Rulfo, es reverteix a mesura que cau el sol i els monopolitans —o monopolistes— abandonen els seus caus humils i blanquinosos per prendre la fresca i assassinar el silenci imperant amb els crits arabescos dels quals es compon la seva llengua secreta, aquella que només fan servir per parlar amb tu durant el breu lapse de temps existent entre l’inici de la conversa i el moment en què el teu accent et delata, fent que l’interlocutor es passi a l’italià estàndard o a l’anglès, cosa que sempre és mal senyal i que deu voler dir que la crema solar que t’has comprat als xinos no ha acabat de fer l’efecte que t’havien promès.

Aquí la gent no és ni blanca ni negra ni molt menys vermella o taronja —com dec ser-ho jo a hores d’ara—, sinó d’un color de bronze oxidat que dona als tatuatges — cicatriu habitual a la zona— un toc verdós, com de calcomania mal feta. El mateix pot ser dit de l’interior de les esglésies, d’un barroc mediocre, fet de pressa, sense pensar-s’ho gaire. Aquesta circumstància fa que la gràcia del lloc—que la té— resideixi en els seus exteriors, en els carrers serpentejants que conformen l’autodenominada zona turística de Monopoli, ciutat on m’he allotjat durant els darrers dies. Visitar-la implica un acte de voyeurisme en tota regla, circumstància que només pot ser compresa partint de la base que, en aquesta mena de viles, la divisió entre