Ballar en la foscor

By Karl Ove Knausgård

Amb divuit anys i tot just acabada l'escola, en Karl Ove se'n va a fer de mestre a un poblet de pescadors al nord de Noruega, molt a prop del pol Nord. La feina no li interessa gens: la seva intenció és estalviar prou per viatjar pel sud d'Europa mentre busca el temps i l'espai per començar la seva carrera literària. D'entrada, tot va com una seda: escriu els primers contes, s'integra ràpidament amb la gent del poble, molt hospitalària, i li surten unes quantes pretendentes molt guapes.
Però quan la foscor de les llargues nits polars comença a ennegrir el paisatge, la vida d'en Karl Ove també s'enfosqueix: els contes que escriu són repetitius, cada dia beu més i té buits de memòria inquietants, els intents incansables de perdre la virginitat acaben sempre de manera vergonyosa i humiliant i, amb molta angoixa, s'enamora d'una alumna de tretze anys. També s'hi barregen els seus anys d'institut i les arrels dels problemes que pateix ara, i hi batega l'ombra del pare, separat de la mare i cada dia més alcoholitzat.

• Language: Català
• Publisher: L'Altra editorial
• Release date: Dec 29, 2021
• ISBN: 9788412438291

Book preview

A poc a poc les meves dues maletes van aparèixer a la cinta transportadora d’arribades. Eren velles, de finals dels seixanta, les havia trobades entre les coses de la mare al graner quan estàvem fent el trasllat, el dia abans que arribés el tràiler, i me les havia fet meves de seguida. S’adeien amb mi i amb l’estil que perseguia, no del tot contemporani, lluny de la uniformitat.

Vaig apagar el cigarret al cendrer de peu que hi havia al costat de la paret, vaig agafar les maletes de la cinta i les vaig portar fins a l’esplanada de fora.

Faltaven cinc minuts per a les set.

Vaig encendre’m un altre cigarret. No hi havia pressa, no havia d’arribar a l’hora enlloc, no m’havia de trobar amb ningú.

El cel estava ennuvolat però l’aire era igualment tallant i clar. El paisatge semblava d’alta muntanya, encara que l’exterior de l’aeroport no estava gaire per sobre del nivell del mar. Els pocs arbres que es veien eren baixos i retorçats. A l’horitzó, els cims de les muntanyes eren blancs de neu.

Just davant meu l’autobús de l’aeroport s’omplia ràpidament.

¿L’havia d’agafar?

Els diners que el pare m’havia deixat de mala gana per al viatge m’havien de durar fins que rebés el primer sou, al cap d’un mes. D’altra banda, no sabia on era l’alberg de joventut, i anar voltant per una ciutat desconeguda amb dues maletes i una motxilla no seria un bon començament per a la meva nova vida.

No, valia més agafar un taxi.

A part d’una breu sortida a un bar del carrer, on vaig menjar dues salsitxes amb puré de patates sobre una safateta de cartró, em vaig quedar a l’habitació de l’alberg tot el vespre, ajagut al llit amb el nòrdic a l’esquena escoltant música al walkman mentre escrivia una carta a la Hilde, l’Eirik i en Lars. Vaig començar-ne una també per a la Line, la noia amb qui havia estat a l’estiu, però després d’una plana la vaig deixar, em vaig despullar i vaig apagar el llum, sense que això canviés gaire res, la nit d’estiu era clara i la cortina taronja lluïa com un ull a l’habitació.

Normalment m’adormia de pressa en qualsevol situació, però aquella nit em vaig quedar despert. Al cap de només quatre dies començaria la meva primera feina. Al cap de només quatre dies entraria a una classe d’una escola en un poble remot de la costa del nord de Noruega, un lloc on no havia estat mai i del qual no sabia res. Ni tan sols n’havia vist cap fotografia.

Jo!

Un noi de divuit anys de Kristiansand, acabat de sortir de l’institut, que tot just ha marxat de casa, sense cap més experiència laboral que algunes tardes i caps de setmana en una fàbrica de parquet, una mica de periodisme al diari local i una feina estiuenca d’un mes en un hospital psiquiàtric. Aquest era qui ara seria el tutor d’una classe de l’escola de Håfjord.

No, no podia dormir.

¿Què pensarien els meus alumnes de mi?

Quan entrés a classe la primera hora i els trobés asseguts als seus llocs, ¿què els diria?

I els altres mestres, ¿què coi pensarien de mi?

Es va obrir una porta al passadís, se sentia música i veus. Algú caminava cantussejant. Es va sentir un crit, «Hey, shut the door». Just després tots els sons van tornar a quedar reclosos. Em vaig ajaure de l’altre costat. L’estranya sensació d’estar estirat al llit quan a fora el cel era clar també devia contribuir a la dificultat per dormir. I un cop s’havia establert el pensament que era difícil dormir, es feia impossible.

Em vaig llevar, em vaig vestir, vaig seure a la cadira de davant de la finestra i vaig començar a llegir. Dødtløp d’Erling Gjelsvik. Tots els llibres que m’agradaven tractaven del mateix, en el fons. Hviteniggerede d’Ingvar Ambjørnsen, Beatles de Lars Saabye Christensen, Jack d’Ulf Lundell, A la carretera de Jack Kerouac, Última sortida a Brooklyn de Hubert Selby, Novel·la amb cocaïna de M. Agejev, Koloss de Finn Alnæs, Lasso rundtfru Luna d’Agnar Mykle, la trilogia La història de la bestialitat de Jens Bjørneboe, Gentlemen de Klas Östergren, Ikaros d’Axel Jensen, El vigilant en el camp de sègol de J. D. Salinger, Humlehjertene d’Ole Bauer, Post office de Charles Bukowski. Llibres sobre homes joves que no trobaven el seu lloc a la societat, que de la vida en volien extreure alguna cosa més que rutines, alguna cosa més que una família, en poques paraules, homes joves que detestaven la burgesia i cercaven la llibertat. Viatjaven, s’emborratxaven, llegien i somiaven amb La Gran Passió o La Gran Novel·la.

Tot el que volien ells, també ho volia jo.

Tot el que somiaven ells, també ho somiava jo.

El gran anhel que sempre sentia a dins quedava suspès quan llegia aquests llibres, per tornar multiplicat per deu quan els deixava. Així havia estat durant tota la secundària. Odiava totes les autoritats, era contrari a tota la maleïda societat uniforme en què havia crescut, amb els seus valors burgesos i la seva visió materialista de l’ésser humà. Menyspreava tot el que aprenia a l’institut, fins i tot el que tenia a veure amb literatura; tot el que necessitava saber, tot el coneixement veritable, l’únic veritablement necessari es trobava als llibres que llegia i a la música que escoltava. No m’importaven els diners ni els símbols d’estatus, jo sabia que el valor de la vida era en una altra banda. No volia estudiar, no volia formar-me en una institució convencional com la universitat. Volia viatjar pel sud d’Europa, dormir a les platges, en hotels barats, a casa d’amics que faria pel camí. Agafar petites feines per sobreviure, rentar plats en un hotel, descarregar o carregar vaixells, collir taronges... Aquella primavera m’havia comprat un llibre que contenia llistes de totes les feines imaginables i inimaginables que podies trobar als diferents països europeus. Però tot això havia de desembocar en una novel·la. Volia estar assegut en un poble d’Espanya escrivint, anar a Pamplona i córrer davant els toros, seguir baixant fins a Grècia i seure en una de les illes a escriure, i després tornar a Noruega amb una novel·la a la motxilla, al cap d’un any o potser dos.

Aquest era el pla. Per això no havia començat el servei militar quan vaig acabar la secundària com havien fet tants dels meus amics, i tampoc m’havia matriculat a la universitat com havien fet la resta, sinó que havia entrat a l’oficina d’ocupació de Kristiansand i havia demanat una llista de totes les vacants de professor al nord de Noruega.

–He sentit que seràs professor, Karl Ove –deia la gent que em trobava a finals d’estiu.

–No –contestava jo–. Seré escriptor. Però mentrestant haig de viure d’alguna cosa. Treballaré allà dalt un temps, em faré un coixí, i després viatjaré pel sud d’Europa.

Això ja no era només una idea que tenia, sinó la realitat en què em trobava: l’endemà baixaria al port de Tromsø, agafaria el ferri fins a Finnsnes i l’autocar des d’allà cap al sud, cap a la petita població de Håfjord, on el conserge de l’escola, segons el que havíem convingut, m’estaria esperant.

No, dormir no podria segur.

Vaig treure la mitja ampolla de whisky que duia a la maleta, vaig anar a buscar un got al lavabo, me’l vaig omplir, vaig obrir les cortines i vaig fer el primer glop tremolós mentre mirava enllà, cap a la urbanització de fora, estranyament il·luminada.

Quan l’endemà em vaig despertar cap a les deu, la intranquil·litat ja no hi era. Vaig recollir les meves coses, vaig trucar a un taxi des de la cabina de telèfons de la recepció i em vaig quedar dret a fora amb les maletes a terra, fumant mentre esperava. Era la primera vegada a la meva vida que viatjava a un lloc sense haver-ne de tornar. Ja no hi havia enlloc on tornar. La mare havia venut casa nostra i s’havia traslladat a Førde. El pare vivia amb la seva nova dona més al nord del nord de Noruega. L’Yngve vivia a Bergen. I jo, jo anava cap al meu primer pis propi. Tindria la meva pròpia feina i guanyaria els meus propis diners. Per primera vegada era amo i senyor de tots els elements de la meva vida.

I, hòstia puta, quina sensació més agradable!

El taxi pujava el pendent. Vaig llançar el cigarret a terra, el vaig trepitjar i vaig posar les maletes al maleter que em va obrir el taxista, un home gran i corpulent de cabells blancs i una cadena d’or al voltant del coll.

–Al moll –vaig dir mentre seia al darrere.

–El moll és gran –em va dir, girant-se cap a mi.

–Vaig a Finnsnes. Busco el ferri que hi va.

–El trobarem, cap problema.

Va començar a conduir avall.

–¿Que aniràs a l’institut d’allà? –va dir.

–No –vaig dir–. Continuaré cap a Håfjord.

–¿I doncs? ¿A fer de pescador? No, no fas pinta de pescador!

–De fet vaig a treballar-hi de professor.

–Ah, ja ho veig, ja ho veig. Hi ha molta gent del sud que ho fan. Però ¿no ets molt jove, tu, per a això? Se n’han de tenir divuit, no?

Va riure i em va mirar pel mirall.

Jo també vaig riure una mica.

–He acabat l’institut aquest estiu. Suposo que això és millor que res.

–Sí que ho deu ser –va dir–. Però pensa en els nanos que es crien allà. Professors que acaben de sortir de l’institut. Nous cada any. No és estrany que vagin a feinejar a mar quan acaben novè!

–No –vaig dir–. Però això no és ben bé culpa meva.

–No, culpa no! Qui n’ha parlat, de culpa! La vida de pescador és molt més bonica, saps, que això d’estudiar, que estar assegut llegint fins als trenta anys.

–Sí. Jo no estudiaré.

–Però sí que faràs de professor, no?

Em va tornar a mirar pel mirall.

–Sí –vaig dir.

Es va fer silenci durant uns minuts. Aleshores va aixecar la mà del canvi de marxes i va assenyalar:

–Allà baix tens el teu ferri.

Es va aturar davant la terminal, va posar les maletes a terra, va tancar el maleter de cop. Li vaig donar els diners, no sabia ben bé com anava això de la propina. Ho havia estat tement tot el camí i al final ho vaig resoldre dient-li que es podia quedar el canvi.

–Gràcies! –em va dir–. I bona sort!

Adéu a cinquanta corones.

Quan va tornar a sortir a la carretera, em vaig quedar comptant els diners que em quedaven. No era gaire, però potser aconseguiria que em donessin un avançament en arribar, segur que entendrien que no podia tenir diners abans d’haver començat a treballar, no?

Amb un únic carrer principal i múltiples i senzills edificis de formigó, segurament construïts amb presses, un entorn eixut amb serralades a la llunyania, Finnsnes semblava més que res una petita ciutat d’Alaska o del Canadà, se’m va acudir allà assegut en una pastisseria amb una tassa de cafè al davant esperant que sortís l’autobús. No hi havia un centre pròpiament dit, la ciutat era tan petita que tota ella comptava com a centre. L’ambient era totalment diferent del de les ciutats a què estava acostumat, ja que era molt més petita, naturalment, però també perquè no s’havia fet cap esforç enlloc per tal que semblés més bonic o més acollidor. La majoria de les ciutats tenien un anvers i un revers, però aquí tots dos semblaven ser la mateixa cosa.

Vaig fullejar els dos llibres que havia comprat a la llibreria del costat. Un es titulava Detnyevannet i l’autor m’era desconegut, Roy Jacobsen; l’altre era Sennepslegionen, de Morten Jørgensen, que havia tocat en un parell de grups de música que havia seguit feia uns anys. Potser no havia estat gaire bona idea gastar-m’hi els diners, però jo volia ser escriptor, era important llegir, si més no per saber on estava col·locat el llistó. ¿Podia escriure com allò?, era la pregunta que tenia en ment tota l’estona mentre seia passant els fulls.

Després va tocar passejar fins a l’autobús, fer un últim cigarret a fora, posar les maletes al maleter, pagar el xofer i preguntar-li si em podia avisar quan arribéssim a Håfjord, anar cap al darrere i seure al penúltim seient del costat esquerre, el meu preferit des que tenia memòria.

A l’altra banda del passadís, en diagonal des d’on jo seia, hi havia una noia guapa, rossa, potser un any o dos més jove que jo. Al seient hi tenia una motxilla i em vaig imaginar que anava a l’institut de Finnsnes i que ara tornava cap a casa. M’havia mirat quan havia entrat a l’autobús, i quan el xofer va posar primera i l’autobús va abandonar la parada fent batzegades es va girar i em va tornar a mirar. No gaire estona, només una llambregada, amb prou feines un cop d’ull, però prou per ferme trempar.

Em vaig posar els auriculars i vaig ficar una cinta al walkman. The Smiths, «The Queen is Dead». Per no semblar insistent em vaig concentrar a mirar per la finestra del meu costat durant els quilòmetres següents i vaig lluitar contra tots els impulsos de mirar cap a ella.

Després d’una zona amb aire d’urbanització que començava just després del centre i que s’estenia uns quants quilòmetres enfora, on gairebé la meitat dels passatgers van baixar, vam entrar en un tram totalment recte, llarg, desert. Així com el cel sobre Finnsnes havia estat descolorit i la ciutat a sota era plena de llum indiferent, el blau d’aquí fora era més fort i més profund i el sol, que penjava sobre les muntanyes al sud-oest –els vessants baixos però escarpats de les quals impedien les vistes sobre el mar, que havia de ser allà–, feia lluir el bruc que creixia espès a tots dos costats de la carretera, clapejat de vermell en alguns llocs i gairebé lila en d’altres. Els arbres que creixien aquí eren majoritàriament pins retorçats i bedolls nans. Al meu costat les muntanyes vestides de verd cap on pujava la vall eren suaus, gairebé turons, mentre que a l’altre costat eren esquerpes, salvatges i alpines, malgrat la seva alçada discreta.

No es veia ni una ànima, ni cap casa tampoc.

Però no havia vingut aquí a trobar-me amb gent nova, havia vingut per tenir pau per escriure.

Aquest pensament em feia esclatar una guspira de plaer per dins.

Estava de camí, estava de camí.

Un parell d’hores més tard, encara ficat dins la música, vaig veure un cartell en la llunyania. Per la llargada del nom que hi havia vaig concloure que hi devia dir Håfjord. Assenyalava de dret cap a la muntanya. Amb prou feines se’n podia dir túnel, més aviat era un forat, les parets estaven tal com havien quedat amb la voladura i tampoc hi havia llum. L’aigua rajava en tal quantitat del sostre que el xofer va posar els eixugaparabrises. Quan vam sortir per l’altra banda se’m va tallar l’alè. Entre dues serralades llargues de muntanyes estripades, abruptes i nues d’arbres, hi havia un fiord estret, i enfora, com una plana enormement blava, el mar.

Ooooohhhh.

El camí que feia l’autobús anava enganxat a la muntanya. Per veure el paisatge tant com pogués em vaig aixecar i vaig anar cap a l’altra filera de seients. De cua d’ull vaig percebre que la noia rossa es girava cap a mi i somreia veient-me allà dret amb la cara amorrada al vidre. Al peu de les muntanyes a l’altra banda hi havia una petita illa, estava atapeïda de cases al centre, totalment deserta als extrems, o almenys això semblava des de la distància. Hi havia alguns vaixells de pesca en un port, darrere d’un espigó. Les muntanyes continuaven potser un quilòmetre. A la part de dins estaven vestides de verd, però més enllà estaven totalment pelades i grises i es precipitaven directes al mar.

L’autobús va travessar un nou túnel amb forma de cova. A l’altra banda, sobre la vessant suau d’una muntanya, en forma de bol fondo, hi havia el poble on passaria el pròxim any.

Déu meu!

Però si era fantàstic!

La majoria de les cases s’agrupaven al voltant d’un carrer que travessava el poble recargolant-se en forma de U. Sota el carrer de baix hi havia un edifici que semblava una mena de fàbrica, davant d’un moll, devia ser la planta processadora de peix, a fora era ple de barques. Al final de la U hi havia una capella. Per sobre el carrer de dalt, hi havia una filera de cases darrere les quals hi havia bruc, matolls i bedolls nans fins que s’acabava la vall i dues muntanyes s’hi alçaven a banda i banda.

Res més.

Sí: sobre el punt on el carrer de dalt es trobava amb el de baix, just passat el túnel, hi havia dos edificis grans. Havia de ser l’escola.

–Håfjord! –va dir el xofer.

Em vaig ficar els auriculars a la butxaca i vaig passar cap al davant. Ell va baixar les escales al meu darrere i va obrir la porta del maleter. Li vaig agrair el viatge, em va dir «de res» sense somriure, va pujar d’un salt i al cap d’un moment l’autobús girava a la plaça i tornava a entrar al túnel.

Amb una maleta a cada mà i el sac de mariner a l’esquena em vaig quedar dret mirant primer carrer amunt i després carrer avall buscant el conserge mentre respirava l’aire fresc i salat a plens pulmons.

A la casa de just a sota de la parada d’autobús s’hi va obrir una porta. En va sortir un home baixet, vestit només amb una samarreta i uns pantalons de xandall. Per la direcció que va agafar, vaig entendre que era el meu home.

A banda d’una petita corona de cabells al voltant de les orelles, era completament calb. Tenia una cara suau, els trets grans, com es tornen quan un arriba als cinquanta, però els ulls darrere les ulleres eren petits i penetrants d’una manera que no acabava d’encaixar amb la resta, vaig pensar quan s’acostava.

–Knausgård? –va dir, allargant-me la mà sense mirar-me als ulls.

–Sí –vaig fer jo, agafant-l’hi. Petita, seca i com d’animal.– I tu deus ser en Corneliussen, oi?

–Ahà –va dir somrient, dret amb els braços al llarg del cos, admirant la vista–. ¿Què et sembla?

–Håfjord? –vaig dir.

–S’hi està bé, aquí, oi? –va dir.

–És fantàstic –vaig dir.

Es va girar i va assenyalar cap amunt.

–Tu viuràs allà –va dir–. Així que serem veïns. Jo visc just allà, veus? ¿Pugem i t’ho ensenyo?

–Sí –vaig dir–. ¿Saps si han arribat les meves coses?

Va fer que no amb el cap.

–No, que jo sàpiga –va dir.

–Doncs deuran venir dilluns –vaig dir, començant a pujar amb ell.

–Tindràs el meu fill petit a escola, pel que he entès –va dir–. L’Stig. Va a quart.

–¿Tens molts fills? –vaig dir.

–Quatre –va dir–. Dos viuen a casa. En Johannes i l’Stig. La Tone i en Ruben viuen a Tromsø.

Vaig mirar al meu voltant mentre caminàvem. Hi havia algunes siluetes davant del que devia ser la botiga, on també eren aparcats un parell de cotxes. I en un bar exterior del carrer de dalt hi havia gent amb bicicletes.

Al lluny, entrava un vaixell pel fiord.

Algunes gavines cridaven a baix al moll.

Si no, tot era silenci.

–¿Quanta gent hi viu, aquí? –vaig dir.

–Som uns dos-cents cinquanta –va dir–. Depèn de si comptem els nens que van a escola o no.

Ens vam aturar davant d’una casa dels anys setanta pintada de negre, a la porta del primer pis, que era darrere d’un paravent.

–És aquí –va dir–. Endavant. Ha d’estar oberta. Però et puc donar la clau de seguida.

Vaig obrir la porta i vaig entrar al passadís. Vaig deixar les maletes i vaig agafar la clau que em va donar. Feia l’olor que fan les cases quan fa temps que no hi viu ningú. Una lleugera oloreta d’humitat i florit, com d’exterior.

Vaig empènyer la porta mig oberta i vaig entrar al menjador. El terra estava cobert per una moqueta de color taronja. Un escriptori marró fosc, una taula de menjador marró fosc i un petit conjunt de sofàs entapissats de marró i taronja, també de fusta fosca. Dues finestres grans i sense travessers orientades al nord.

–Però si està molt bé –vaig dir.

–La cuina és allà dins –va dir ell, assenyalant cap a una porta al final del petit menjador. Es va girar.– I el dormitori, entrant per allà.

El paper de les parets de la cuina tenia un estampat típic dels setanta, daurat, marró i blanc. Hi havia una petita taula sota la finestra. Una nevera amb un petit congelador a dalt. Una pica en un banc de fòrmica. El terra era de linòleum gris.

–I, finalment, el dormitori –va dir.

Es va quedar dret a la porta mentre jo entrava. La moqueta del terra era més fosca que la del menjador, el paper pintat claret i l’habitació totalment buida tret d’un llit baix i amplíssim fet del mateix material que els altres mobles. Fusta de teca o imitació de teca.

–Perfecte! –vaig dir.

–¿Portes roba de llit?

Vaig fer que no amb el cap.

–Ve amb la mudança.

–Te’n podem deixar, si vols.

–Estaria bé –vaig dir.

–Doncs ara te’n pujo –va dir–. Si tens algun dubte, el que sigui, només has de baixar. Aquí no ens fa res que ens passin a veure!

–Esclar –vaig dir–. Gràcies.

Des d’una de les finestres del menjador el vaig seguir amb la mirada mentre baixava cap a casa seva, uns vint metres més avall que la meva.

La meva!

Collons, tenia un pis!

Vaig caminar-hi una mica amunt i avall, vaig obrir uns calaixos i vaig mirar dins d’uns armaris, fins que el conserge va tornar amb una pila de roba de llit als braços. Quan se’n va haver anat, vaig començar a desfer el poc equipatge que havia carregat amb mi. La meva roba, una tovallola, la màquina d’escriure, uns quants llibres, una pila de paper per a la màquina d’escriure. Vaig posar l’escriptori sota una de les finestres del menjador, vaig col·locar-hi la màquina d’escriure al damunt, vaig acostar-hi el llum de peu, vaig posar els llibres a l’ampit de la finestra, a més d’un número de la revista literària La finestra que havia comprat a Oslo i a la qual havia decidit subscriure’m. Al costat hi vaig apilar les quinze, vint, cintes de casset que m’havia emportat i a la taula, al costat de la pila de fulls, hi vaig posar el walkman i les piles de recanvi que tenia.

Quan vaig haver enllestit el racó d’escriptura, vaig ficar la roba als armaris del dormitori, les maletes buides al prestatge de dalt, i em vaig quedar una estona dret al mig de l’habitació sense saber què fer.

Sentia la necessitat de trucar a algú, d’explicar com eren les coses aquí, però a l’apartament no hi havia telèfon. ¿I si sortia a buscar una cabina de telèfons?

També tenia gana.

¿I aquell bar que havia vist amb la cuina al carrer? M’hi podria acostar. De totes maneres aquí no hi havia res a fer.

Em vaig posar la boina negra davant del mirall del petit quarto de bany. Em vaig quedar uns segons dret al llindar mirant cap avall. Amb un cop d’ull podies abastar el poble i tots els que hi vivien. No hi havia cap lloc on amagar-se, per dir-ho d’alguna manera. Caminant pel carrer, que a dalt de tot era de terra i a baix de tot d’asfalt, em sentia completament transparent.

Alguns nois de quinze anys passaven l’estona a fora de la parada. La conversa va emmudir quan vaig arribar. Vaig passar-los pel costat sense mirar-los, vaig enfilar l’escala fins a una mena de terrassa i em vaig acostar a la finestreta, que brillava amb un groc intens sota aquella claror semidiürna de finals d’estiu que penjava sobre el paisatge. La finestra gairebé regalimava de greix. Un noi de la mateixa edat que els que hi havia darrere meu va aparèixer a la finestreta. A la galta li creixien dos pèls llargs i negres. Tenia els ulls marrons, els cabells negres.

–Una hamburguesa i una coca-cola –vaig dir. Vaig parar l’orella per saber si part d’aquell murmuri del darrere era sobre mi. Però no. Vaig encendre’m un cigarret i vaig caminar una mica amunt i avall per la terrassa mentre esperava. El noi va enfonsar una mena de colador ple de tires de patata al greix bullent. Va posar una hamburguesa a la planxa. A banda del petarrelleig de l’hamburguesa i les veus, ara entusiasmades, del meu darrere, tot estava en silenci. Hi havia llum a les cases de l’illa a l’altra banda del fiord. El cel allà semblava baix, però mar endins era clar, blau grisós i una mica enteranyinat, però lluny de ser fosc.

El silenci no era aclaparador, era obert.

Però no en contra nostra, vaig pensar per algun motiu. El silenci sempre havia estat així aquí, molt abans que existissin els homes, i seria el mateix molt després que haguessin desaparegut. Allà en aquell bol de muntanya, amb el mar just enfora.

¿On acabava, de fet? ¿A Amèrica?

Sí, havia de ser allà. New found land.

–Aquí tens la teva hamburguesa –va dir el jove, i va deixar una safateta de poliestirè amb una hamburguesa, unes tires d’enciam, un quart de tomàquet i una pila de patates fregides al prestatge que hi havia fora de la finestreta. Vaig pagar, vaig agafar la safata i em vaig girar per marxar.

–¿Ets el nou professor? –va preguntar un dels nois, repenjat sobre el manillar de la bicicleta.

–Sí –vaig dir.

–Ens tindràs a nosaltres –va dir, escopint a terra i apujant-se una mica la gorra–. Nosaltres fem novè. I ell, vuitè.

–¿Ah, sí? –vaig dir.

–Sí –va dir–. ¿Tu ets del sud?

–Del sud, sí –vaig dir.

–Ja, ja –va dir assentint, com si acabés d’estar en una audiència i ara em diguessin que ja s’havia acabat i que podia marxar.

–¿I vosaltres com us dieu? –vaig dir.

–Ja ho sabràs quan arribi el moment –va dir.

Això els va fer riure. Jo vaig somriure com si res, però em vaig sentir com un imbècil quan els vaig passar pel costat. M’havia pres el pèl.

–¿I tu com te dius, eh? –va cridar al meu darrere.

Vaig girar el cap mentre caminava.

–Mickey –vaig dir–. Mickey Mouse.

–És un bromista, també! –va cridar.

Quan ja m’havia menjat l’hamburguesa, em vaig treure la roba i em vaig ficar al llit. No eren més de les nou, a l’habitació la claror era com la que hi havia al migdia d’un dia ennuvolat, i la quietud que regnava feia ressonar cada un dels meus moviments, de manera que, tot i la son, altre cop em costaria adormir-me.

El so d’una porta em va despertar a mitja nit. Just després es van sentir passes al pis de dalt. Mig adormit, em va semblar que estava ajagut a l’oficina del pare a Tybakken i que era ell qui caminava per allà dalt. ¿Com coi havia vingut fins aquí?, vaig arribar a pensar abans de tornar a desaparèixer en la foscor. Em vaig tornar a despertar, pres de pànic.

¿On era?

¿A la casa de Tybakken? ¿A la casa de Tveit? ¿A l’apartament de l’Yngve? ¿A l’alberg de joventut de Tromsø?

Em vaig asseure al llit.

La mirada que vaig fer al meu voltant no va quedar fixada enlloc, res del que veia tenia sentit. Era com si tot jo llisqués per una paret relliscosa.

Aleshores me’n vaig recordar.

Håfjord, era a Håfjord.

Al meu propi apartament a Håfjord.

Em vaig tornar a estirar al llit i vaig reconstruir el camí que havia fet. Després vaig visualitzar el poble, a l’altra banda de les finestres, totes les persones a totes les cases que no coneixia i que no em coneixien a mi. Alguna cosa, que podia ser expectació però també por o inseguretat, em va colpir. Em vaig aixecar i vaig anar al petit quarto de bany, em vaig dutxar i em vaig posar la camisa verda, gairebé sedosa, els pantalons amples de cotó negres, em vaig quedar parat una estona davant la finestra i vaig mirar avall cap a la botiga. Hi havia d’anar per comprar menjar per a l’esmorzar, però no de seguida.

Uns quants cotxes eren aparcats al pàrquing de fora. Hi havia un grupet de gent. De tant en tant alguns sortien per la porta duent bosses a les mans.

Bé, tant se valia ficar-s’hi.

Vaig sortir al passadís i em vaig posar la gavardina, la boina i les botes de bàsquet blanques, vaig fer-me una ullada al mirall, em vaig posar bé la boina, em vaig encendre un cigarret i vaig sortir.

El cel era igual de suau i grisós que ahir. Les muntanyes es precipitaven avall cap al fiord a l’altra banda. Tenien un aire brutal, ho veia amb una mirada ràpida, no respectaven res, podia passar qualsevol cosa al seu voltant, no significava res, era com si fossin en un altre lloc i al mateix temps aquí.

Ara hi havia cinc persones allà baix. Dues eren grans, com a mínim cinquanta anys segur, les altres tres devien tenir pocs anys més que jo.

M’havien vist de lluny, ho sabia, era inevitable, no passava cada dia que una silueta desconeguda amb una gavardina llarga i negra baixés caminant el pendent, crec.

Vaig aixecar el cigarret cap als llavis i vaig fer una pipada tan profunda que el filtre es va escalfar.

Dues banderetes de plàstic amb propaganda del diari Verdens Gang penjaven a cada costat de la porta. La finestra era plena de cartrons verds i taronges amb diferents ofertes escrites a mà.

Ara era a quinze metres.

¿Havia de saludar-los? ¿Un «hola» eixerit i social?

¿Aturar-me i parlar amb ells?

¿Dir que era el nou professor, fer-hi una mica de conya?

Un d’ells em va mirar. Vaig fer-li un lleuger gest d’assentiment amb el cap.

No me’l va tornar.

¿Que no l’havia vist? ¿Havia estat tan lleuger, el meu moviment, que només semblava un gest per aguantar-me el cap, o com un espasme?

La seva proximitat se’m clavava com ganivets. A un metre de la porta vaig llençar el cigarret a terra, em vaig aturar i el vaig trepitjar.

¿El podia deixar allà? Embrutava? ¿O l’havia de recollir?

No, això semblaria potser massa pedant i tot, no?

A cagar, el deixo allà, són pescadors, bé deuen llençar els cigarrets quan els han fumat!

Vaig posar la mà a la porta i la vaig empènyer. Vaig agafar un dels cistells vermells i vaig endinsar-me pel passadís entre els diferents prestatges. Una dona grassoneta d’uns trenta-cinc anys tenia un paquet de salsitxes a la mà i li deia una cosa a una noia que devia ser la seva filla. S’estava allà dreta, prima i d’extremitats llargues, amb cara de tossuderia i desgana. A l’altre costat de la dona hi havia un nen d’uns deu anys inclinat sobre el taulell remenant-ho tot. Vaig posar un pa integral al cistell, un paquet de cafè Ali i una capsa de te Earl Grey. La dona em va llançar una mirada, va posar el paquet de salsitxes al cistell i va continuar cap a l’altra banda de la botiga amb la noia i el nen a remolc. Em vaig prendre el meu temps, fent un tomb i mirant tot el que hi venien. Vaig ficar al cistell un formatge marró dels refrigerats, una llauna de paté i un tub de maionesa. Després vaig trobar un cartró de llet, un paquet de margarina i vaig anar al taulell, on la dona ara estava en el procés de ficar els seus productes en una bossa mentre la filla llegia un tauler d’anuncis que hi havia al costat de la porta.

El dependent em va fer un senyal amb el cap.

–Hola –vaig dir-li, començant a posar els productes davant seu.

Era baixet i cepat, tenia la cara ampla, el nas arquejat i la barbeta prominent estava coberta per brots de matoll de barba negres i grisos.

–¿Que ets el nou professor? –va dir mentre marcava el preu a la caixa que tenia al davant. Al costat del tauler d’anuncis la noia es va girar i em va mirar.

–Sí –vaig dir–. Vaig arribar ahir.

El nen l’estirava del braç, ella el va retirar bruscament i va sortir per la porta. El nen la va seguir i al cap d’un moment també els va seguir la mare.

Havia d’agafar taronges. I pomes.

Em vaig apressar cap al petit taulell de fruita, vaig empènyer unes taronges dins una bossa, vaig agafar un parell de pomes amb la mà i vaig tornar cap a la caixa, on el dependent tot just estava marcant el preu de l’últim producte.

–I una bossa de tabac de liar i un paquet de paper de fumar. I el diari, el Dagbladet.

–I doncs ets del sud? –va dir.

Vaig fer que sí.

–Kristiansand –vaig dir.

Va entrar un home gran amb gorra irlandesa.

–Bon dia, Bertil! –va cridar.

–Mira qui hi ha per aquí! –va dir el dependent picant-me l’ullet. Vaig fer un lleu somriure, vaig pagar, vaig ficar les coses en una bossa i vaig sortir. Un dels homes que hi havia a fora em va dirigir un cop amb el cap, li vaig respondre i llavors ja vaig ser fora del seu abast.

Pendent amunt vaig fer una mirada ràpida a la muntanya que s’alçava al final del poble. Era del tot verda, tot el camí fins dalt, i allò era potser el més sorprenent del paisatge. Me l’havia esperat erm i incolor, no d’aquell verd que semblava cantar pertot arreu, només eixordat per l’imponent gris i blau del mar.

Va ser una bona sensació tornar a entrar al pis. Era el primer que podia anomenar meu, i gaudia fins i tot de les tasques més trivials, com ara penjar la jaqueta o guardar la llet a la nevera. És cert que havia viscut un mes en un petit apartament al costat de l’hospital psiquiàtric d’Eg abans, aquell mateix estiu. Era on la mare m’havia dut quan vaig deixar la casa on havíem viscut els últims cinc anys, però no era un pis de debò, només una habitació en un passadís amb altres habitacions, on les infermeres solteres havien viscut des dels vells temps, i d’aquí li venia el nom d’El Galliner, de la mateixa manera que la feina que feia allà no era una feina de debò, només una petita substitució durant l’estiu sense cap responsabilitat seriosa. I era a Kristiansand. Per a mi era impossible sentir-me lliure a Kristiansand, hi tenia massa lligams amb massa persones, reals i fictícies, per poder fer mai el que volia en aquella ciutat.

Però aquí!, vaig pensar, ficant-me la llesca de pa a la boca mentre mirava per la finestra. La imatge de les muntanyes de l’altra banda resultava calidoscòpicament interrompuda pels petits moviments de l’aigua que hi havia a baix. Aquí ningú sabia qui era, aquí no hi tenia cap lligam, cap patró fixat, aquí podia fer el que volgués. Quedar-me amagat un any i escriure, construir alguna cosa en secret. O simplement prendre-m’ho amb calma i fer diners. No era important. El més important era ser aquí.

Vaig omplir-me el got de llet i me la vaig beure amb poques glopades. Vaig deixar-lo sobre el banc de cuina amb el plat i el ganivet. Vaig posar la resta de coses a la nevera i vaig entrar al menjador. Vaig connectar la màquina d’escriure a l’endoll de la paret, em vaig posar els auriculars, vaig apujar el volum al màxim, vaig posar un full al carro de la màquina, vaig ajustar el capçal i vaig escriure un u a dalt de tot de la plana. Vaig donar un cop d’ull a la casa del conserge. Hi havia un parell de botes verdes a la porta. Una escombra amb els fils vermells estava recolzada a la paret. Hi havia uns quants cotxes de joguina a la barreja de pedretes i sorra que cobria el terra davant la porta d’entrada. Entre les dues cases hi creixia molsa, liquen, una mica d’herba i alguns arbres escarransits. Marcava el compàs de la música amb el dit índex al cantell de la taula. Vaig escriure una frase: «En Gabriel era a dalt del turó i mirava el bloc de cases amb un gest d’insatisfacció a la cara».

Vaig encendre un cigarret, vaig fer una gerra de cafè, vaig mirar cap al poble i el fiord i muntanyes amunt a l’altra banda. Vaig escriure una altra frase. «Al seu darrere, en Gordon es va fer visible». Vaig cantar la tornada. Escrivia. «Reia com un llop». Vaig tirar la cadira enrere, vaig posar els peus sobre la taula, vaig encendre un altre cigarret.

Era força bo, oi?

Vaig agafar El jardí de l’Edèn de Hemingway i el vaig fullejar una mica per agafar-ne el to del llenguatge. Me l’havia donat la Hilde com a regal de comiat dos dies abans, a l’estació de tren de Kristiansand, quan me n’anava a Oslo per continuar en avió cap a Tromsø. En Lars també hi era, i l’Eirik, que sortia amb la Hilde. A més, va venir la Line, ella m’acompanyaria fins a Oslo i ens acomiadaríem allà.

Tot just ara vaig veure que hi havia una dedicatòria a la guarda. Hi havia escrit que jo significava una cosa molt especial per a ella.

Em vaig encendre un cigarret i em vaig quedar assegut mirant per la finestra mentre hi pensava.

¿Què devia significar jo, per a ella?

Ella trobava alguna cosa en mi, ho notava, però no sabia ben bé el què. Ser amic seu volia dir que ella et cuidava. Però les atencions intrínseques en comprendre els altres fan que qui les dóna es faci menys important. No era un problema, però me n’adonava.

Jo no em mereixia les seves atencions. Feia veure que sí, i el més curiós és que ella s’ho havia empassar, i mira que no hi havia cap problema amb la seva intel·ligència emocional. La Hilde era l’única noia que coneixia que llegia llibres de debò, i l’única que escrivia. Havíem anat a la mateixa classe durant dos anys, i m’hi vaig fixar des del primer moment. Tenia una actitud irònica i de tant en tant també rebel a tot el que es deia a classe, cosa que no havia vist en cap noia abans. Detestava l’obsessió de les altres noies pel maquillatge, per anar sempre arreglades, aquell infantilisme fingit. Però no ho detestava amb agressivitat ni amargura, no era el seu estil, era amable i en tenia cura, la seva naturalesa era gentil, en el fons, però també era esquerpa, i inusualment tossuda, i això feia que cada vegada me la mirés més i més sovint. Era pàl·lida, tenia pigues pàl·lides a les galtes, els seus cabells eren d’un ros vermellós, era prima i hi havia alguna cosa físicament fràgil en ella, entenent fràgil com l’oposat de robust, que en un caràcter menys esquerp i independent potser hauria generat en els altres la necessitat de cuidar-la. Però no era gens així, al contrari, era la Hilde que cuidava a qui se li acostava. Sovint portava una jaqueta militar verda i uns texans blaus, senzills. Això la situava políticament a l’esquerra, però culturalment estava a l’altre extrem, perquè anava en contra del materialisme i a favor de l’esperit. O sigui de l’interior per sobre de l’exterior. Per això menyspreava autors com Solstad i Faldbakken, o Fallosbaken, com n’hi deia ella, i li agradaven Bjørneboe i Kaj Skagen i fins i tot André Bjerke.

La Hilde s’havia convertit en la meva confident més pròxima. De fet era la meva millor amiga. Vaig començar a entrar i sortir de casa seva, vaig conèixer els seus pares i sovint m’hi quedava a dinar. El que fèiem la Hilde i jo, de tant en tant amb l’Eirik i de tant en tant sols, era parlar. Asseguts amb les cames encreuades i una ampolla de vi entre nosaltres al seu apartament del soterrani, amb la foscor nocturna que oprimia les finestres, parlàvem dels llibres que havíem llegit, de qüestions polítiques que ens preocupaven, sobre què ens esperava a la vida, què volíem i què sabíem. Ella es prenia la vida molt seriosament, era l’única persona de la meva edat que jo conegués que ho feia, i segurament ella pensava el mateix de mi, alhora que reia molt i recorria sovint a la ironia. Hi havia poques coses que m’agradessin més que ser allà, a casa seva, amb ella i l’Eirik i de tant en tant en Lars, però alhora hi havia altres coses a la meva vida que eren irreconciliables, i això sovint em provocava mala consciència: si sortia i bevia a les discoteques i hi intentava lligar, tenia mala consciència per la Hilde i pel que representava quan estava amb ella; si era a casa de la Hilde parlant sobre la llibertat o la bellesa o el sentit de tot plegat, m’entrava mala consciència per la gent amb qui sortia o per qui era jo quan estava amb ells, perquè aquella doble moral i la hipocresia de què tant parlàvem la Hilde, l’Eirik i jo també residia dins el meu propi cor. Políticament jo era molt d’esquerres, limitant amb l’anarquisme. Odiava el conformisme i els estereotips, i, com tots els altres joves alternatius que van créixer a Kristiansand, menyspreava el cristianisme i tots els idiotes que hi creien i anaven a reunions amb capellans estúpids i carismàtics.

Però no menyspreava les noies creients. No, perquè per un motiu o altre eren justament les que m’atreien. ¿Com l’hi podia explicar, a la Hilde? I tot i que jo, com ella, intentava mirar sempre sota la superfície, amb el benentès fonamental però no comprovat que allà sota hi havia la veritat, o la realitat, i, com ella, sempre buscava significat a les coses, encara que fos reconeixent-ne la futilesa, era en la superfície excitant i seductora on jo volia viure, de fet, i la copa de l’absurd era la que volia buidar –en poques paraules, m’atreien totes les discoteques i locals de la ciutat on no hi havia res a fer més enllà de beure fins a perdre el sentit i voltar a la cacera de noies amb qui poder follar, o com a mínim amb qui em pogués enrotllar. ¿Com explicar-li això, a la Hilde?

No podia, i no ho vaig fer. En comptes d’això vaig obrir una altra subsecció en la meva vida. Borratxera i esperança de luxúria, es deia, i estava just al costat de la secció del coneixement i el fervor, només separades per un canvi de personalitat, com si fos una tanca de jardí.

La Line era religiosa. No en feia gaire bandera, però ho era, i la seva presència a l’estació de tren, tan a prop meu, em feia sentir incòmode.

Tenia els cabells negres i arrissats, celles marcades i els ulls clars i blaus. Es movia gràcilment i era independent d’aquella manera poc habitual que no afecta els altres. Li agradava dibuixar i ho feia molt sovint, possiblement tenia talent per a això. Després d’acomiadar-se de mi, se n’anava a una escola superior a estudiar belles arts. No n’estava enamorat, però era guapa, m’agradava moltíssim i de tant en tant, quan havíem compartit unes quantes copes de vi blanc, em sorgien de dins sentiments apassionats cap a ella. El problema era que tenia uns límits molt clars sobre fins on podia arribar. Durant les setmanes que havíem estat junts, li havia demanat i suplicat dues vegades que em deixés fer; allà mig despullats fotent-nos mà al llit de casa seva o a la meva habitació al Galliner. Però no, no era per a mi que s’havia reservat.

–¿Que no t’ho puc fer pel darrere, tampoc? –vaig exclamar una vegada, fruit de la meva desesperació, sense saber què implicava. La Line es va arrambar a mi amb el seu cos flexible i em va cobrir de petons. Al cap d’uns segons vaig notar l’odiada contracció als baixos, com s’omplien de semen els calçotets i em vaig apartar discretament d’ella, que, encara plena de desig juganer, no entenia que el meu humor havia canviat del tot d’un moment a l’altre.

S’estava dreta a l’andana amb les mans a les butxaques del darrere i una motxilla petita a l’esquena. Faltaven sis minuts perquè sortís el tren. La gent hi anava pujant.

–Vaig un momentet al quiosc –va dir, mirant-me–. ¿Que vols res?

Vaig fer que no amb el cap.

–O sí, una coca-cola.

Es va apressar cap al quiosc de la Narvesen. La Hilde em va mirar i va somriure. En Lars parpellejava. L’Eirik mirava cap a la zona del moll.

–Et donaré un consell ara que et llances a la vida pel teu compte –va dir, girant-se cap a mi.

–Sí? –vaig dir.

–Pensa abans d’actuar. Procura que no t’enganxin mai in fraganti. Així te’n sortiràs. Si vols, per exemple, que alguna de les teves alumnes et faci una mamada, fes-ho darrere la taula del professor, pel que més vulguis. No al davant. ¿Ho entens?

–¿Que no és doble moral, això? –vaig dir.

Va riure.

–I si et busques una nòvia allà dalt a qui has de pegar, fes-ho on no es vegin els blaus –va dir la Hilde–. Mai a la cara, per moltes ganes que en tinguis.

–¿Creus que n’haig de tenir dues? ¿Una aquí i una allà?

–¿Per què no? –va dir ella.

–A una la pegues i a l’altra no –va dir l’Eirik–. No tindràs mai un equilibri millor.

–¿Algun consell més? –vaig dir.

–Una vegada vaig veure a la televisió una entrevista amb un vell actor –va dir en Lars–. Li van preguntar si hi havia alguna cosa que hagués après durant la seva llarga vida que pogués compartir amb el públic. Va dir que sí, i tant. Era sobre les cortines de la dutxa. Havien d’estar sempre per dins de la banyera, mai per fora. Si estaven per fora, l’aigua quedava escampada per tot el terra.

Vam riure. En Lars va mirar satisfet al seu voltant.

Darrere seu la Line tornava amb les mans buides.

–Hi havia massa cua –va dir–. Però deu haver-hi un bar al tren.

–Sí que n’hi ha –vaig dir.

–Som-hi?

–D’acord –vaig dir––. I això és tot, com deia en Fleksnes. S’ha acabat Kristiansand per mi!

Em van fer una abraçada d’un en un. Era una cosa que havia començat a fer a segon, cada vegada que me’ls trobava, ens fèiem una abraçada.

Després em vaig penjar la motxilla a l’esquena, vaig agafar la maleta i vaig pujar al tren darrere la Line. Van fer adéu amb la mà unes quantes vegades i després el tren es va posar en marxa i ells van anar passejant cap a l’aparcament.

Era gairebé increïble que només haguessin passat dos dies.

Vaig deixar de banda el llibre i vaig llegir les tres frases que havia escrit mentre em liava un altre cigarret i feia un glop del cafè tebi.

A baix a la botiga havia disminuït el trànsit. Vaig anar a buscar una poma a la cuina i em vaig tornar a asseure a l’escriptori. L’hora següent vaig escriure tres planes sobre dos nois en una urbanització, i eren bones, pel poc que hi entenia. Tres planes més i ja estaria. I no estava malament, un relat enllestit el primer dia sencer aquí. Si continuava així podria tenir un recull acabat per Nadal!

En esbandir la cafetera per treure’n el marro vaig veure un cotxe que pujava pel carrer de la botiga. Es va aturar davant la casa del conserge i en van sortir dos homes d’uns vint anys. Tots dos eren de constitució robusta, un era alt, l’altre més baixet, més rodonet. Vaig col·locar la cafetera sota l’aixeta fins que es va omplir, la vaig posar al foc. Els dos homes van pujar el pendent caminant. Em vaig enretirar de la finestra perquè no em veiessin.

Les seves passes es van aturar just a l’entrada.

¿Venien a veure’m a mi?

L’un va dir alguna cosa a l’altre. El so del timbre va travessar l’apartament com una ganivetada.

Vaig eixugar-me les mans a les cuixes, vaig sortir al passadís i vaig obrir la porta.

El més baixet va allargar la mà. Tenia la cara quadrada, la barbeta prominent, la boca petita, els ulls murris. Portava un bigoti negre i clapes de barba a les galtes. Una cadena d’or gruixuda al coll.

–Remi –va dir.

Vaig agafar-li la mà, confós.

–Karl Ove Knausgård –vaig dir.

–Frank –va dir l’alt i em va allargar el puny, que era enorme. Tenia la cara tan rodona com l’altre la tenia quadrada. Rodona i carnosa. Els llavis eren gruixuts, la pell clara, gairebé rosa. Els cabells, rossos i fins. Tenia l’aspecte d’una criatura gran. Els seus ulls eren amables, també com els d’una criatura.

–¿Que podem entrar? –va dir el que es deia Remi–. Hem sentit que estaves tot sol, i hem pensat que potser volies una mica de companyia. Encara no coneixes a ningú del poble.

–Ah –vaig dir–. Que amables. Endavant!

Vaig fer una passa enrere. Amables! ¿D’on collons havia sortit, allò? ¿Que tenia cinquanta anys o què?

Es van aturar al menjador i van mirar al seu voltant. En Remi va assentir amb el cap unes quantes vegades.

–En Harrison va viure aquí