Un home enamorat: La meva lluita 2

By Karl Ove Knausgård

A Un home enamorat, el segon volum del monumental i esplèndid sextet La meva lluita, Karl Ove Knausgård deixa la seva dona i s'instal·la a Estocolm, sense pensar-s'ho gaire. Allà es retroba amb en Geir, un amic noruec de la facultat, intel·lectual i conversador vigorós, i amb la Linda, una poeta que va conèixer en una trobada d'escriptors anys enrere i que serà la seva segona dona.
L'autor parla de les segones oportunitats, de la necessitat d'escriure i de tornar a començar, de la trasbalsadora experiència de la paternitat, i de la frustració d'empènyer un cotxet per Estocolm i canviar bolquers quan en realitat el que vol fer és escriure. Knausgård escriu amb una honestedat punyent i il·luminadora sobre les petiteses de la vida de cada dia, i explora les contradiccions d'un home que desitja amb la mateixa força la solitud i l'amor.

• Language: Català
• Publisher: L'Altra editorial
• Release date: Jan 13, 2022
• ISBN: 9788412479058

Book preview

20 DE JULIOL DEL 2008

L’estiu ha estat llarg, i encara no s’ha acabat. Vaig enllestir la primera part de la novel·la el 26 de juny i des de llavors, fa més d’un mes, l’escola bressol està tancada i tenim la Vanja i la Heidi a casa, amb tota la feina extra que això suposa. Mai no he sabut veure el què a les vacances, mai no n’he tingut necessitat i sempre he volgut continuar treballant, res més. Però el que s’ha de fer, s’ha de fer. Havíem planejat passar la primera setmana a la cabana que la Linda havia aconseguit que compréssim la tardor passada, en part com a lloc on escriure i en part per escapar-nos-hi algun cap de setmana, però al cap de tres dies ens vam rendir i vam tornar a la ciutat. Posar tres nens petits i dos adults en una parcel·la petita, envoltada de gent pertot arreu, i sense res més a fer que arrencar males herbes del jardí i tallar la gespa, no és necessàriament una bona idea, sobretot si a l’atmosfera dominant ja hi falta harmonia abans de sortir de casa. Allà havíem discutit acaloradament unes quantes vegades, cosa que possiblement havia contribuït a entretenir els veïns, i la presència de centenars de jardins meticulosament cuidats i habitats per tota aquella gent gran mig despullada em feia sentir claustrofòbia i irritació. Les criatures detecten de seguida aquests estats d’ànim i se n’aprofiten, sobretot la Vanja, que reacciona gairebé immediatament als canvis de to i intensitat de la veu, i si són evidents es posa a fer el que sap que més ens disgusta, i acaba fent-nos sortir de polleguera si hi insisteix. Si per començar ja estem a punt d’esclatar de frustració, ens resulta pràcticament impossible defensar-nos, i llavors arriben tots els mals: crits, xiscles i patiments. La setmana següent vam llogar un cotxe i vam anar a Tjörn, als afores de Göteborg, on la Mikaela, una amiga de la Linda que és padrina de la Vanja, ens havia convidat a passar uns dies a la casa d’estiueig del seu company. Li vam preguntar si sabia com era la vida amb tres nens, i si estava realment segura que ens volia tenir allà, però va dir que n’estava segura, que havia pensat fer coques i galetes amb els nens, i endur-se’ls a banyar-se i a pescar crancs, i així la Linda i jo podríem tenir una mica de temps per a nosaltres. Vam acceptar l’oferiment. Vam anar amb cotxe a Tjörn, vam aparcar davant de la casa, en un paisatge preciós no gaire lluny de Sørland, i ens hi vam encabir amb totes les criatures, a més de les bosses i l’equipatge. La idea era quedar-nos-hi tota la setmana, però al cap de tres dies vam carregar totes les coses al cotxe i vam tornar cap al sud, amb visible alleujament de la Mikaela i l’Erik.

Les persones que no tenen fills poques vegades comprenen tot el que suposa, per molt madurs i intel·ligents que puguin ser en altres aspectes, o almenys això és el que em passava a mi abans de tenir criatures. La Mikaela i l’Erik són professionals ambiciosos: des que la conec, la Mikaela només ha treballat en llocs d’alt nivell en el sector cultural, mentre que l’Erik dirigeix una fundació internacional amb seu a Suècia. Després de Tjörn tenia una reunió a Panamà, i després tots dos se n’anaven de vacances a la Provença; la seva vida és així: llocs que jo només conec per lectures són part del seu territori habitual. I aleshores va arribar la nostra família, amb les tovalloletes humides i els bolquers, en John gatejant pertot arreu, la Heidi i la Vanja cridant i barallant-se, rient i plorant, uns nens que mai no mengen a taula, mai no fan el que els diuen, almenys no quan estan de visita a casa dels altres i realment volem que es portin bé, perquè s’adonen del que passa. Com més importància hi donem nosaltres, més es descontrolen, i encara que la casa d’estiueig era gran i espaiosa, no ho era prou perquè hi poguessin passar desapercebuts. L’Erik feia veure que no s’amoïnava, volia semblar generós i amant dels nens, però el seu llenguatge corporal el contradeia constantment: els braços enganxats, la manera com sempre estava tornant coses al seu lloc i aquella mirada distant que tenia. Estava molt a prop de les coses i l’indret que havia conegut tota la vida, però lluny dels éssers que el poblaven en aquell moment, els quals observava com es podria observar uns talps o uns eriçons. Jo entenia els seus sentiments, i em queia bé. Però també era el que havia portat tot allò a casa seva, i per tant m’era impossible arribar a connectar de debò amb ell. Havia estudiat a Oxford i Cambridge i havia treballat uns quants anys de broker a la City de Londres, però un dia que vam sortir a passejar, ell i la Vanja van pujar per un pendent al costat del mar i la va deixar enfilar-se uns metres per davant seu mentre es quedava aturat admirant les vistes, sense tenir en compte que la nena només tenia quatre anys i no era capaç d’adonar-se del perill, i per tant hi vaig haver d’anar jo corrent amb la Heidi a coll per fer-me’n càrrec. Quan al cap de mitja hora vam seure en un cafè –jo amb les cames adolorides després d’aquell esprint inesperat– i li vaig demanar que donés a en John trossets d’un panet que li vaig deixar al costat, perquè jo havia d’estar pendent de la Heidi i la Vanja i buscar-los alguna cosa per menjar, ell va fer que sí amb el cap, però no va tancar el diari que estava llegint, ni tan sols va aixecar la vista, i no es va adonar que en John, a mig metre de distància, es posava cada cop més neguitós fins que al final va cridar tant que la cara se li va posar vermella de frustració, perquè tenia el pa que volia just al davant però no el podia agafar. La situació va fer enrabiar la Linda, que seia a l’altre extrem de la taula, l’hi vaig veure als ulls, però es va mossegar la llengua i no va dir res, va esperar fins que vam sortir i ens vam quedar sols, i llavors va dir que havíem de tornar a casa. Immediatament. Com que estava acostumat als seus canvis d’humor, li vaig dir que valia més que callés i evités prendre aquesta mena de decisions quan estava de tan mal humor. Això la va emprenyar encara més, esclar, i les coses van continuar així fins que l’endemà al matí vam pujar al cotxe i vam marxar.

El cel blau i sense núvols i el tapís de boscos i camps del paisatge, batut pel vent i alhora meravellós, combinats amb l’alegria dels nens i el fet d’estar en un cotxe i no en un compartiment de tren o dalt d’un avió, com havíem viatjat normalment durant els darrers anys, van relaxar l’ambient, però al cap de poc ja hi vam tornar a ser, perquè havíem de menjar, i va resultar que el restaurant que vam trobar i on vam aturar-nos era d’un club nàutic, però el cambrer em va informar que, si passàvem el pont i entràvem al poble, potser a uns cinc-cents metres, hi havia un altre restaurant, i així al cap de vint minuts ens vam trobar en un pont alt, estret i amb molt de trànsit, barallant-nos amb dos cotxets de criatura, afamats i amb només un polígon industrial a la vista. La Linda estava enfurismada, els ulls se li havien posat negres, sempre ens estàvem ficant en situacions com aquesta, va dir amb les dents serrades, no li passava a ningú més, érem uns inútils, ara hauríem d’estar menjant, tota la família, ens ho podríem estar passant molt bé, en canvi estàvem aguantant la ventada mentre els cotxes ens passaven rabents pel costat i ens ofegaven amb els fums dels tubs d’escapament en aquell pont de merda. ¿Que havia vist mai altres famílies amb tres fills en situacions com aquella? La carretera que seguíem es va acabar davant d’una tanca de metall amb el logotip d’una empresa de seguretat a la porta. Per arribar al poble, que semblava especialment descuidat i sense gràcia, s’havia de fer una volta d’almenys un quart d’hora pel polígon industrial. Jo l’hauria deixat allà plantada perquè sempre es queixava, sempre volia una altra cosa, mai no feia res per millorar la situació, només es queixava i queixava i queixava, mai no era capaç d’enfrontar-se a les situacions difícils, i si la realitat no estava a l’altura de les seves expectatives me’n donava la culpa a mi, tant en les coses importants com en les que no ho eren. Bé, en circumstàncies normals hauríem tirat cadascun pel seu compte, però com sempre les qüestions pràctiques ens van tornar a unir, teníem un cotxe i dos cotxets, per tant s’havia de fer com si el que s’acabava de dir no s’hagués dit mai, empènyer els cotxets atrotinats i plens de taques pel pont fins al club nàutic de gent fina, col·locar-los al cotxe, lligar els nens i anar fins al McDonald’s més pròxim, que va resultar ser una gasolinera just a fora del centre de Göteborg, on jo vaig seure en un banc a menjar-me una salsitxa mentre la Vanja i la Linda es menjaven les seves al cotxe. En John i la Heidi dormien. Vam deixar córrer l’excursió al parc d’atraccions de Liseberg que teníem pensada, ja que tal com estava l’ambient entre nosaltres encara acabaríem pitjor; en canvi, al cap d’unes quantes hores, vam parar per caprici en un lloc tronat i vulgar, anomenat El País dels Contes, on tot era de molt mala qualitat, i primer vam portar els nens a un petit «circ» que consistia en un gos que saltava per uns cèrcols aguantats a l’altura del genoll, una senyora robusta d’aspecte masculí, segurament d’algun indret de l’est d’Europa, que, vestida amb biquini, llançava els mateixos cèrcols enlaire i els feia girar al voltant dels malucs, uns trucs que a la primera escola on vaig anar dominaven totes les nenes, i un home ros de la meva edat amb sabates de punta cargolada, un turbant i uns quants mitxelins escapant-se per dalt dels pantalons bombatxos d’aire oriental, que es va omplir la boca de benzina i va escopir foc quatre vegades en direcció al sostre baix. En John i la Heidi miraven tan fixament que semblava que els haguessin de sortir els ulls. La Vanja tenia el cap ficat en una parada per on havíem passat en què es podien guanyar ninots de peluix, i no parava de pessigar-me i preguntar quan s’acabaria l’espectacle. De tant en tant jo mirava la Linda. Seia amb la Heidi a la falda i tenia llàgrimes als ulls. Quan vam sortir i vam començar a baixar cap a una fira minúscula, empenyent cadascun un cotxet pel costat d’una gran piscina amb un tobogan llarg darrere del punt més alt del qual s’alçava un trol enorme, potser de trenta metres d’alçada, li vaig preguntar per què plorava.

–No ho sé –va dir ella–. Però els circs sempre m’han emocionat.

–¿Per què?

–Bé, és tan trist, tan petit i tan tronat. I alhora és tan bonic.

–¿Fins i tot aquest?

–Sí. ¿Que no has vist la Heidi i en John? Estaven totalment hipnotitzats.

–Però la Vanja no –vaig dir somrient. La Linda també va somriure.

–Què? –va dir la Vanja, tot girant-se–. ¿Què has dit, papa?

–He dit que quan estàvem al circ tu només pensaves en aquell peluix que havies vist.

La Vanja va somriure com feia sovint quan parlàvem d’alguna cosa que ella havia fet. Contenta, però també alerta, a punt per si n’hi havia més.

–¿Què he fet? –va preguntar.

–M’has pessigat el braç –vaig contestar–. I has dit que volies jugar a la tómbola.

–¿Per què? –va preguntar.

–¿I com vols que ho sàpiga? –vaig dir–. Suposo que volies aquell peluix.

–¿Hi anem ara? –va preguntar ella.

–Sí –vaig dir–. És allà baix.

Vaig assenyalar el camí de ciment que portava a les parades de fira que podíem veure entre els arbres.

–¿La Heidi també en pot tenir un? –va preguntar.

–Si ella vol –va dir la Linda.

–Sí que vol –va dir la Vanja, i es va ajupir per parlar amb la Heidi, que era al cotxet–. ¿En vols un, Heidi?

–Sí –va dir la Heidi.

Ens vam haver de gastar noranta corones en números de la tómbola fins que totes dues van tenir un ratolinet de roba a les mans. El sol cremava al cel; a sota dels arbres no passava gens d’aire, els diversos sorolls estridents i la dringadissa de les atraccions es barrejaven amb la música disco dels vuitanta de les parades que teníem al voltant. La Vanja va voler cotó fluix de sucre, per tant al cap de deu minuts sèiem en una taula davant d’un quiosc amb tot de vespes furioses i persistents brunzint al voltant nostre sota un sol que torrava les pedres, i que garantia que el sucre s’enganxés a qualsevol cosa amb què entrava en contacte: la superfície de la taula, el darrere del cotxet, braços i mans, cosa que va fer posar els nens d’un mal humor sorollós, perquè allò no era el que s’havien imaginat quan havien vist el contenidor amb remolins de sucre a la parada. El meu cafè era amargant i gairebé imbevible. Un nen petit i brut se’ns va acostar pedalant amb un tricicle, directament cap al cotxet de la Heidi, i se’ns va quedar mirant amb expectació. Tenia els cabells i els ulls foscos, segurament era romanès o albanès, o potser grec. Després de fer topar el tricicle amb el cotxet unes quantes vegades més, es va situar de tal manera que no ens deixava sortir i es va quedar allà plantat amb els ulls baixos.

–Marxem? –vaig preguntar.

–La Heidi volia muntar a cavall –va dir la Linda–. ¿Hi podem anar primer?

Un home alt i fort, també de pell fosca i orelles prominents, es va acostar i va agafar el nen i la bicicleta, els va portar a l’espai obert de davant del quiosc, va donar un parell de copets afectuosos al cap del nen i va tornar amb el pop mecànic que feia funcionar. A les potes hi havia unes petites cistelles on podies seure, que pujaven i baixaven alhora que giraven lentament. El nen va començar a pedalar per la zona de l’entrada, on visitants amb roba d’estiu entraven i sortien constantment.

–Esclar que sí –vaig dir, i em vaig aixecar, vaig agafar el cotó fluix de sucre de la Vanja i la Heidi i el vaig llençar a la paperera, i vaig empènyer el cotxet d’en John, que no parava de moure el cap a banda i banda per no perdre’s totes les coses interessants que passaven, fins a l’altra punta de la plaça, cap al caminet que portava al «poble de l’Oest». Però el «poble de l’Oest» era una pila de sorra amb tres barraques acabades de construir amb rètols que deien, respectivament, «Mina», «Xèrif» i «Presó», les dues últimes plenes de cartells amb «Es busca viu o mort», que per un costat s’acabava amb uns bedolls i una rampa on uns joves anaven amb monopatí i per l’altre amb una petita hípica, que estava tancada. A dins de la tanca, just davant meu, la dona de l’Europa de l’Est seia en una roca, fumant.

–Cavall! –va dir la Heidi, mirant al seu voltant.

–Haurem d’anar als passejos amb ruc que hi ha prop de l’entrada –va dir la Linda.

En John va tirar el biberó d’aigua a terra. La Vanja es va arrossegar per sota la tanca i va anar corrent cap a la mina. Quan la Heidi ho va veure, va aconseguir baixar del cotxet i la va seguir. Vaig veure una màquina de Coca-Cola blanca i vermella darrere l’oficina del xèrif, vaig treure el que portava a les profunditats de les butxaques dels pantalons curts i ho vaig examinar: dos passadors per als cabells, un clip amb una marieta, un encenedor, tres pedres i dues petxinetes blanques que la Vanja havia trobat a Tjörn, un bitllet de vint corones, dues monedes de cinc corones i nou monedes d’una corona.

–Mentrestant jo faré un cigarret –vaig dir–. Seré allà baix.

Vaig fer un gest en direcció a un tronc a l’altre extrem de la zona. En John va aixecar els braços.

–Doncs vés –va dir la Linda, tot aixecant-lo. –¿Que tens gana, John? –li va preguntar–. Oh, quina calor que fa. ¿No hi ha ombra enlloc, aquí? ¿On pugui seure amb ell?

–Allà dalt –vaig dir, i vaig assenyalar el restaurant del capdamunt del turó. Semblava un tren, amb la barra a la locomotora i les taules als vagons. Allà dalt no es veia ni una ànima. Hi havia cadires recolzades a les taules.

–Hi pujaré –va dir la Linda–, i li donaré una mica el pit. ¿Vigiles tu les nenes?

Vaig fer que sí amb el cap, vaig anar a la màquina de refrescos i vaig comprar una llauna, vaig encendre un cigarret, vaig mirar en direcció a la barraca construïda a corre-cuita on la Vanja i la Heidi entraven i sortien corrents per la porta.

–A dins és fosc com una gola de llop! –va cridar la Vanja–. Vine a mirar!

Vaig aixecar la mà i la vaig saludar, i per sort va semblar que amb això en tenia prou. Encara estrenyia el ratolí contra el pit amb una mà.

¿I per cert, el ratolí de la Heidi, on era?

Vaig deixar vagar la mirada turó amunt. I era allà, just davant de l’oficina del xèrif, amb el cap enfonsat a la sorra. Al restaurant, la Linda va arrossegar una cadira fins a la paret, va seure i es va posar a donar el pit a en John, que primer va donar uns quants cops de peu i després es va quedar molt quiet. La senyora del circ anava pujant pel turó. Un tàvec em va picar al panxell de la cama. El vaig esclafar amb tanta força que va quedar escampat per tota la pell. Amb aquella calor el cigarret tenia un gust horrible, però vaig inspirar amb decisió per fer arribar el fum als pulmons i em vaig quedar mirant les puntes dels avets, d’un verd intensíssim allà on els tocava el sol. Un altre tàvec se’m va posar a la cama. El vaig apartar d’un gest brusc, vaig llençar el cigarret a terra i em vaig acostar a les nenes amb la llauna de coca-cola mig plena i encara freda a la mà.

–Papa, vés al darrere mentre nosaltres som a dins i mira si ens pots veure per les esquerdes, d’acord? –va dir la Vanja, que em mirava aclucant els ulls.

–D’acord –vaig dir, i vaig fer la volta al cobert. Les vaig sentir picant i fent rialletes a dins. Em vaig ajupir per acostar el cap a una escletxa i vaig mirar a dins. Però la diferència entre la llum de fora i la foscor de dins era massa gran per poder veure res.

–Papa, ¿que ets a fora? –va cridar la Vanja.

–Sí –vaig dir jo.

–¿Que ens veus?

–No. ¿Que us heu tornat invisibles?

–Sí!

Quan van sortir, vaig fer veure que no les veia. Vaig enfocar la vista a la Vanja i la vaig cridar.

–Sóc aquí –va dir ella, movent molt els braços.

–Vanja? –vaig cridar–. ¿On ets? Surt de seguida, que això ja no té gràcia.

–Sóc aquí! Aquí!

–Vanja...?

–¿De debò que no em veus? ¿Sóc invisible de debò?

Sonava immensament feliç, però també li vaig notar un punt de neguit a la veu. En aquell moment en John es va posar a xisclar. Vaig aixecar la vista. La Linda es va posar dreta amb el nen aferrat al pit. No era normal que en John plorés d’aquella manera.

–Ah, ets aquí! –vaig dir–. ¿Has estat aquí tota l’estona?

–Síí –va dir ella.

–¿Sents com plora en John?

Va fer que sí amb el cap i va aixecar la vista.

–Doncs hi hem d’anar –vaig dir–. Veniu.

Vaig fer el gest de donar la mà a la Heidi.

–No vull –va dir ella–. No vull donar la mà.

–D’acord –vaig dir–. Doncs puja al cotxet.

–No vull cotxet –va dir ella.

–¿Doncs vols que et porti a coll?

–No vull a coll.

Vaig baixar a buscar el cotxet. Quan vaig tornar, s’havia enfilat a la tanca. La Vanja seia a terra. A dalt del turó, la Linda havia sortit del restaurant i estava dreta a la carretera, mirant avall i fent-nos senyals amb una mà. En John encara xisclava.

–No vull caminar –va dir la Vanja–. Tinc les cames cansades.

–Però si no has fet ni un pas en tot el dia –vaig dir–. ¿Com pots tenir les cames cansades?

–No tinc cames. M’hauràs de portar tu.

–No, Vanja, això és una ximpleria. Jo no et puc portar.

–Sí que pots.

–Puja al cotxet, Heidi –vaig dir–. Després anirem amb els cavallets.

–No vull cotxet –va dir ella.

–No tinc caaames! –va dir la Vanja. L’última paraula la va dir xisclant.

Vaig notar com la fúria creixia dins meu. El primer impuls va ser agafar-les i carregar-les totes dues, una a sota de cada braç. No seria la primera vegada que sortia d’un lloc amb les nenes a sota els braços, cridant i tirant cops de peu, sense fer gens de cas de la gent que passava i que sempre mirava amb gran interès quan fèiem aquestes escenes, com si jo portés una màscara de mico o alguna cosa així.

Però aquest cop vaig aconseguir recuperar la calma.

–¿Pots pujar al cotxet, Vanja? –li vaig preguntar.

–Si tu m’agafes –va dir ella.

–No, hi hauràs de pujar tu soleta.

–No –va dir ella–. No tinc cames.

Si no cedia jo, ens quedaríem allà fins l’endemà, perquè si bé la Vanja no tenia gens de paciència i es rendia de seguida que trobava una mica de resistència, podia ser infinitament cabuda quan es tractava d’aconseguir el que volia.

–D’acord –vaig dir mentre l’agafava i la posava al cotxet–, tornes a guanyar tu.

–¿Què he guanyat? –va preguntar.

–No res –vaig dir–. Vinga, Heidi, que marxem.

La vaig agafar de la tanca i, després d’un parell de «No vulls» no gaire decidits, vam començar a pujar el turó, amb la Heidi a coll i la Vanja al cotxet. De passada, vaig recollir el ratolí de roba de la Heidi, el vaig espolsar i el vaig posar a la cistella del cotxet.

–No sé què li ha agafat –va dir la Linda quan vam arribar a dalt–. De cop i volta s’ha posat a plorar. Potser l’ha picat una vespa o alguna cosa així. Mira...

Li va aixecar el jersei i em va ensenyar una marca petita i vermella. El nen es va retorçar als braços, amb la cara vermella i els cabells humits de tant cridar.

–Pobrissó –va dir la Linda.

–A mi m’ha picat un tàvec –vaig dir–. Potser també l’hi ha passat a ell. Però val més que el posis al cotxet i anem tirant. Ara no hi podem fer res.

Quan va estar lligat, es recargolava i empenyia constantment amb el cap, sense parar de cridar.

–Anem cap al cotxe –vaig dir.

–Sí –va contestar la Linda–, però primer li he de canviar el bolquer. Allà baix hi ha una sala amb canviadors.

Vaig assentir i vam començar a baixar. Ja havien passat unes hores des que havíem arribat, el sol estava més baix al cel, i alguna cosa de la manera com il·luminava els arbres em va fer pensar en les tardes d’estiu de quan era petit, quan anàvem amb cotxe amb el pare i la mare a banyar-nos a l’altre extrem de l’illa o bé baixàvem al sortint de l’estret passada la urbanització. Els records em van omplir el cap durant uns segons, no en forma d’esdeveniments concrets, sinó més aviat d’ambients, olors, sensacions. La manera com la llum, que a les hores centrals del dia era més blanca i neutra, a la tarda es tornava més plena i començava a enfosquir els colors. Ah, córrer pel camí que travessava el bosc ombrívol, un dia d’estiu dels anys setanta! Capbussar-se a l’aigua salada i nedar fins a Gjerstadholmen, a l’altra banda de l’estret! El sol que brillava a les roques polides pel mar i les tenyia d’un color gairebé daurat. L’herba seca i rígida que creixia als clots entremig de les pedres. La sensació de profunditat a sota la superfície de l’aigua, tan fosca quan reposava a l’ombra de la muntanya. Els peixos que lliscaven ben a prop. I després les copes dels arbres damunt nostre, amb les branques esveltes tremolant amb la brisa del mar! L’escorça prima i l’arbre a sota, llis i suau com una cama. El fullatge verd...

–Ja hi som –va dir la Linda, assenyalant amb el cap un petit edifici octogonal de fusta–. ¿Ens espereu?

–Començarem a baixar passejant –vaig dir.

Al bosquet de dins de la tanca hi havia dos gnoms de fusta tallada. Així era com el parc d’atraccions justificava la seva categoria de País dels Contes.

–Mira, tompen! –va cridar la Heidi. Un tompen, o dit correctament en suec un tomten, és un gnom.

Feia temps que hi tenia una fixació. Fins ben entrada la primavera havia estat assenyalant la terrassa on havia aparegut el gnom la nit de Nadal i dient «Que ve el tompen», i quan jugava amb algun dels regals que li havia portat sempre començava afirmant d’on havia sortit. Això no obstant, costava de dir quina mena d’estatus tenia per a ella, perquè quan va veure el vestit de gnom al meu armari després de Nadal no la va sorprendre ni trasbalsar gens ni mica, no n’havíem dit res, i ella només el va assenyalar i va cridar «Tompen» com si allà fos on el gnom anava a canviar-se de roba, i quan ens trobàvem el vell rodamón amb la barba blanca que voltava per la plaça de davant de casa, es posava dreta al cotxet i cridava «Tompen» tan fort com podia.

Em vaig inclinar cap endavant i li vaig fer un petó a la galtona.

–Petons no! –va dir.

Jo vaig riure.

–¿I a tu, Vanja, que et puc fer un petó?

–No! –va dir la Vanja.

Un flux minso però regular de gent anava passant pel costat nostre, la majoria amb roba estiuenca, pantalons curts, samarretes i sandàlies, alguns amb pantalons de xandall i sabatilles de córrer, una quantitat sorprenent de persones grasses, gairebé cap ben vestida.

–El meu papa a la presó! –va cridar alegrement la Heidi.

La Vanja es va girar al cotxet.

–No, el papa no està a la presó! –va dir.

Vaig tornar a riure, i em vaig aturar.

–Haurem d’esperar aquí la mama –vaig dir.

El teu papa està a la presó: això era el que els nens de l’escola bressol es deien sempre els uns als altres. La Heidi ho entenia com un gran compliment, i sovint ho deia quan volia presumir de mi. L’últim cop que tornàvem de la cabana, segons la Linda, ho havia dit a una senyora gran que seia darrere d’elles a l’autobús. «El meu papa a la presó». Com que jo no era allà, sinó a la parada de l’autobús amb en John, el comentari havia quedat suspès en l’aire, sense que ningú el contradigués.

Em vaig tirar cap endavant i em vaig eixugar la suor del front amb la màniga de la samarreta.

–¿Em compres un altre número, papa? –va dir la Vanja.

–No –vaig dir–. Ja has guanyat un nino de peluix.

–Papa guapo, ¿un altre? –va dir ella.

Em vaig girar i vaig veure la Linda que s’acostava. En John seia ben dret al cotxet i semblava satisfet sota la gorra.

–¿Tot bé? –vaig dir.

–Mm. Li he rentat la picada amb aigua freda. Però està cansat.

–Doncs s’adormirà al cotxe –vaig dir.

–¿Quina hora deu ser?

–¿Dos quarts de quatre, potser?

–¿Llavors serem a casa a les vuit?

–Més o menys.

Vam travessar un altre cop la fira minúscula, vam passar pel vaixell pirata, una façana de fusta patètica amb passarel·les al darrere, on homes amb només un braç o una cama i mocadors al cap brandaven espases, pel costat dels tancats dels estruços i les llames, per la petita zona asfaltada on uns quants nens conduïen cotxes petits, i finalment vam arribar a l’entrada, on hi havia una mena de pista d’obstacles, és a dir, uns quants troncs i unes parets de taulons amb malles entremig, un trampolí elàstic i un recinte per muntar en burro, on ens vam aturar. La Linda va agafar la Heidi, la va portar a la cua i li va posar un casc al cap, mentre la Vanja i jo les miràvem des de la tanca amb en John.

Al tancat hi havia quatre rucs alhora, guiats pels pares. El circuit no feia més de trenta metres, però la majoria dels animals trigaven molta estona a fer-lo perquè eren rucs, no ponis, i els rucs s’aturen a on els ve de gust. Pares desesperats estiraven les regnes amb totes les seves forces, però les bèsties no es movien ni un pèl. Els donaven cops als costats en va; els maleïts rucs seguien tan immòbils com abans. Un dels nens plorava. La dona que venia els tiquets no parava d’aconsellar a crits els pares:

–Estireu tan fort com pugueu! Més fort! Vosaltres estireu, a ells els és igual! Amb força! Així, així!

–¿Ho veus, Vanja? –vaig dir–. Els rucs diuen que no es volen moure!

Va riure. Jo vaig estar content perquè ella estava contenta. Alhora, patia una mica per com s’ho faria la Linda, que no tenia gaire més paciència que la Vanja. Però quan li va tocar, se’n va sortir amb aplom. Sempre que el ruc s’aturava, ella es girava i es posava amb l’esquena contra el flanc de l’animal, mentre feia petar els llavis. De jove havia muntat a cavall, havia estat una part important de la seva vida, i per això ara devia saber què calia fer.

La Heidi estava radiant a dalt del burro. Quan aquest va deixar de reaccionar al seu truc, la Linda va estirar la brida amb tanta força que era com si no li deixés gens d’espai per a l’obstinació.

–Que bona genet que ets! –li vaig cridar a la Heidi. Vaig mirar avall, a la Vanja.– ¿Hi vols pujar tu també?

La Vanja va fer que no amb el cap, decidida. Es va posar bé les ulleres. Muntava en poni des que tenia divuit mesos, i la tardor que vam anar a viure a Malmö, quan tenia dos anys i mig, va començar a anar a una escola d’equitació. Una sala d’equitació trista i desastrada amb el terra de serradures, al mig del Folketspark, que per a la Vanja era una experiència meravellosa, ho absorbia tot i en volia continuar parlant després de la classe. Seia ben dreta al seu poni despentinat i feia voltes i més voltes guiada per la Linda o, les vegades que la vaig acompanyar jo tot sol, per una de les nenes d’onze o dotze anys que semblava que es passessin la vida allà, mentre un instructor caminava pel mig del cercle dient-los què s’havia de fer. Tant era que la Vanja no sempre entengués les instruccions; el més important era l’experiència dels cavalls i el seu entorn. L’estable, la gata que va tenir gatets a la palla, la llista de qui muntaria cada cavall aquella tarda, el casc que triava, el moment en què portaven el cavall a la sala, el fet mateix de muntar, la pasta de canyella i el suc de poma que es prenia després a la cafeteria. Era el punt culminant de la setmana. Però les coses van canviar al llarg de la tardor següent. Van canviar de professor i la Vanja, que semblava més gran que els quatre anys que tenia, es va trobar de cara amb unes exigències que no podia complir. Tot i que la Linda va parlar amb el professor, les coses no van millorar, la Vanja va començar a queixar-se quan hi havia d’anar, no hi volia anar, de cap manera, i al final ho vam deixar. Fins i tot quan veia la Heidi muntant el ruquet del parc, sense cap exigència, no volia muntar a cavall.

Un altre lloc on la vam apuntar va ser a un grup on de vegades els nens cantaven tots junts, però també feien dibuixos i altres activitats creatives diverses. La segona vegada que hi va anar havien de dibuixar una casa, i la Vanja havia pintat l’herba de color blau. La monitora se li va acostar i li va dir que l’herba no era blava sinó verda. ¿Que en podia pintar una altra? La Vanja va estripar el seu dibuix i després va expressar que estava empipada d’una manera que va fer que els pares dels nens aixequessin les celles i es consideressin afortunats de tenir aquelles criatures tan ben educades. La Vanja és moltíssimes coses, però sobretot és sensible, i el fet que aquesta actitud s’estigui consolidant –com està passant– em preocupa una mica. El fet de veure-la créixer també canvia el meu punt de vista sobre com em van educar a mi, no tant per la qualitat com per la quantitat, pel simple volum de temps que passes amb els fills, que és enorme. Són tantes hores, tants dies, una quantitat infinita de situacions que sorgeixen i que es viuen. De la meva pròpia infantesa només recordo un grapat d’incidents, i tots els vaig considerar decisius, però ara entenc que només van ser uns quants esdeveniments entre molts altres, cosa que els treu tot el significat, perquè ¿com puc saber que aquells episodis concrets que se’m van gravar a la ment van ser decisius, i no tots els altres dels quals no recordo res?

Quan comento aquests temes amb en Geir, amb qui parlo per telèfon una hora cada dia, té el costum de citar Sven Stolpe, que ha escrit no sé què sobre Bergman on afirma que hauria estat Bergman independentment d’on s’hagués criat, és a dir, donant a entendre que ets qui ets independentment del teu entorn. Allò que et dóna forma és la teva actitud respecte a la teva família, més que no la família en si. Quan era petit em van ensenyar a buscar l’explicació de totes les qualitats, actes i fenòmens humans en l’ambient en el qual s’originaven. Els determinants biològics o genètics, és a dir, el que ve donat, pràcticament no existia com a opció, i quan apareixia es veia amb recel. D’entrada, aquesta actitud pot semblar humanista, per tal com està íntimament relacionada amb el concepte que totes les persones són iguals, però si s’examina més de prop també podria ser l’expressió d’una actitud mecanicista envers l’home, que neix buit i permet que l’entorn doni forma a la seva vida. Durant molt de temps vaig adoptar una perspectiva purament teòrica sobre la qüestió, que de fet és tan fonamental que es pot fer servir com a trampolí per a qualsevol debat; si l’entorn és el factor clau, per exemple, si inicialment tots els homes són iguals i modelables, i és possible modelar un home bo supervisant-ne l’entorn, llavors s’entén que la generació dels meus pares cregués en l’Estat, en el sistema educatiu i la política, i d’aquí la seva voluntat de rebutjar tot el que hi havia abans i d’aquí la seva nova veritat, que no es troba a l’interior de la persona, en la seva singularitat i independència, sinó al contrari, en zones allunyades del seu jo intrínsec, en allò universal i col·lectiu, potser expressat d’una manera més clara per Dag Solstad, que sempre ha estat el cronista del seu temps, en un text del 1969 que conté la seva famosa frase «No donarem ales a la cafetera»: fora l’espiritualitat, fora els sentiments, endavant amb el nou materialisme. Però no se’ls va acudir mai que la mateixa actitud podia estar al darrere de l’enderroc de barris vells de la ciutat per fer-hi carreteres i aparcaments, cosa a la qual naturalment la intel·lectualitat d’esquerres s’oposava, i potser no ha estat possible ser conscient d’això fins ara que el lligam entre la idea d’igualtat i el capitalisme, l’estat del benestar i el liberalisme, el materialisme marxista i la societat de consum és evident perquè el principal generador d’igualtat són els diners, que eliminen totes les diferències, i si la teva personalitat i el teu destí són entitats que es poden modelar, els diners són l’eina més natural per fer-ho, i això origina el fascinant fenomen pel qual multitud de gent afirma la seva individualitat i originalitat comprant de la mateixa manera, mentre que aquells que temps enrere van obrir la porta a tot això defensant la igualtat, destacant els valors materials i la fe en el canvi, ara llancen invectives contra la seva pròpia obra, que creuen que va ser creada per l’enemic. Però com tots els raonaments simples això no és del tot veritat, la vida no és una cosa matemàtica, no hi ha teoria, només pràctica, i encara que resulta temptador entendre l’esforç d’una generació per repensar radicalment la societat basant-se en la seva visió de la relació entre l’herència i l’entorn, aquesta temptació és literària i consisteix en el plaer d’especular, és a dir, d’entreteixir les pròpies idees pels camps més dispars de l’activitat humana, més que no en el plaer de proclamar la veritat. El cel és baix en els llibres de Solstad, que mostren una capacitat increïble de copsar els corrents dels temps moderns, des de la sensació d’alienació dels anys seixanta, la celebració de les iniciatives polítiques al començament dels setanta i després, just quan començaven a bufar els vents del canvi, el distanciament del final. Aquestes circumstàncies canviants com un penell no han de ser necessàriament un punt fort o una feblesa d’un escriptor, sinó simplement part del seu material, part de la seva orientació, i en el cas de Solstad la seva característica més important sempre s’ha trobat en un altre lloc, és a dir, en el llenguatge, que brilla amb la seva nova elegància antiquada i irradia una esplendor única, inimitable i plena d’esperit. Aquest llenguatge no es pot aprendre, aquest llenguatge no es pot comprar amb diners, i aquí rau el seu valor. No és que nasquem tots iguals i les condicions de la vida facin les nostres vides desiguals, sinó al contrari, naixem desiguals, i les condicions de la vida fan que les nostres vides siguin més iguals.

Quan penso en els meus tres fills, no tan sols se m’apareixen les seves tres cares característiques, sinó també les tres sensacions ben diferenciades que transmeten. Aquesta sensació, que és constant, és el que ells «són» per a mi. I això que «són» ha estat present en ells des del primer dia que els vaig veure. En aquell moment amb prou feines podien fer res, i la mica que podien fer, com xuclar un pit, estirar els braços en actes reflexos, mirar al seu voltant, imitar, tots la van poder fer, per tant això que «són» no té res a veure amb qualitats, no té res a veure amb el que poden o no poden fer, sinó que és més aviat una mena de llum que brilla dins seu.

Els trets de la seva personalitat, que es van començar a revelar a poc a poc al cap de només unes setmanes, tampoc no han canviat des de llavors, i tots tres són tan diferents per dins que costa d’imaginar que les circumstàncies que els proporcionem, per mitjà de la nostra conducta i manera de ser, tinguin una importància decisiva. En John té un caràcter pacífic, simpàtic, s’estima les seves germanes i li encanten els avions, els trens i els autobusos. La Heidi és extravertida i parla amb tothom que es troba, està obsessionada amb les sabates i la roba, només vol portar vestits i està a gust amb el seu cos menut, com quan es va plantar despullada davant del mirall de la piscina i li va dir a la Linda: «Mama, mira quin culet més maco que tinc!». No li agrada gens que la renyin: si li aixeques la veu, s’aparta i es posa a plorar. La Vanja, en canvi, quan l’ataquen s’hi torna, té força mal geni i és decidida, sensible, i no li costa fer-se amb la gent. Té bona memòria, se sap sencers la majoria dels llibres que li llegim i també trossos de les pel·lícules que veiem. Té sentit de l’humor i sempre ens fa riure quan som a casa, però quan és a fora l’afecta molt tot el que passa al seu voltant, i si la situació és massa nova o poc habitual es tanca dins de la seva closca. La timidesa va aparèixer quan tenia aproximadament set mesos i es va manifestar tancant els ulls com si dormís sempre que s’acostava un desconegut; simplement tancava els ulls, com si estigués adormida. Encara ho fa, molt de tant en tant; si està asseguda al cotxet i ens trobem inesperadament amb un dels pares de l’escola bressol, per exemple, tanca de cop els ulls. A l’escola bressol d’Estocolm, que era just davant del nostre pis, després d’unes primeres provatures i vacil·lacions, es va fer molt amiga d’un nen de la seva edat que es deia Alexander, i tots dos jugaven com bojos per tot l’equipament del pati, fins al punt que el personal de l’escola ens va dir que de vegades havien de protegir l’Alexander d’ella, perquè no sempre podia controlar la intensitat de la nena. Però en general, el nen es posava content quan ella arribava i trist quan marxava, i des d’aleshores sempre ha preferit jugar amb nens. És evident que necessita alguna cosa del costat més físic i desenfrenat dels nens, potser perquè no té complicacions i de seguida li dóna una sensació de control.

Quan ens vam traslladar a Malmö va anar a una escola bressol nova, prop de Västra Hamnen, a la part nova de la ciutat on viu la gent més benestant, i com que la Heidi encara era molt petita, em va tocar a mi encarregar-me de l’adaptació. Cada matí travessàvem la ciutat amb bicicleta, pel costat de les antigues drassanes i en direcció al mar; la Vanja portava el petit casc al cap i m’envoltava amb els braços, jo pedalava amb els genolls a l’altura de l’estómac en una bicicleta de dona massa petita per a mi, alegre i feliç, perquè tot a la ciutat encara era nou per a mi, i els canvis de llum al cel del matí i de la tarda encara no m’havien saturat els ulls cansats de la rutina. Pensava que el fet que el primer que la Vanja em deia cada matí, amb alguna llàgrima de tant en tant, fos que no volia anar a l’escoleta seria només una fase de transició, que al cap d’una mica li agradaria, i tant. Però quan hi arribàvem no volia sortir de la meva falda, tant era el que les tres dones joves que hi treballaven fessin per atreure-la. Jo pensava que seria millor tirar-la de cop a la piscina, simplement anar-me’n i deixar que s’espavilés tota sola, però ni elles ni la Linda no volien sentir a parlar d’una cosa tan brutal, i per tant jo em quedava allà assegut en un racó de la sala amb la Vanja a la falda, envoltat de nens que jugaven, amb el sol brillant amb força a fora, si bé el temps es tornava gradualment de tardor a mesura que anaven passant els dies. Quan a mig matí paraven per menjar uns quants trossos de poma i pera que les treballadores servien al pati, ella només s’hi volia afegir si sèiem a deu metres de distància dels altres, i quan hi vaig accedir, amb un somriure de disculpa als llavis, no em va sorprendre gens, perquè era la meva manera de relacionar-me amb els altres: ¿com podia ser que ella, amb només dos anys i mig, ja l’hagués adquirit? Evidentment, a la llarga les treballadores van aconseguir enredar-la perquè em deixés anar, i vaig poder tornar amb la bicicleta a casa per escriure una estona, mentre ella plorava d’una manera que trencava el cor, i quan va haver passat un mes vaig poder deixar-la i anar-la a buscar amb normalitat. Però de vegades al matí encara deia que no hi volia anar, encara plorava de tant en tant, i quan ens van trucar d’una altra guarderia a prop de casa per dir-nos que hi havia una plaça lliure, no vam dubtar gens. Es deia Lodjuret i era una cooperativa de pares. Això volia dir que tots els pares hi havien de treballar dues setmanes l’any, a més d’encarregar-se d’una de les moltes feines pràctiques o administratives. No teníem ni idea de fins a quin punt aquella escola bressol es menjaria una part de la nostra vida; només parlàvem dels avantatges que tindria: podríem conèixer els companys de joc de la Vanja i, a través de les tasques i les reunions escolars, també els seus pares. Ens havien dit que era normal que els nens anessin a jugar a casa dels companys, per tant aviat podríem quedar una mica més lliures quan ho necessitéssim. A més, i aquest era potser l’argument de més pes, no coneixíem ningú a Malmö, ni una ànima, i seria una manera de fer contactes fàcilment. I era veritat, al cap d’un parell de setmanes ens van convidar a la festa d’aniversari d’una nena. La Vanja realment tenia moltes ganes d’anar-hi, i el fet que li haguéssim comprat unes sabates daurades que estrenaria per la festa no era el menys important, però alhora no hi volia anar, cosa molt comprensible tenint en compte que encara no coneixia bé els altres nens. Vam trobar la invitació al prestatge de l’escola bressol un divendres a la tarda, la festa era el dissabte de la setmana següent i cada matí d’aquella setmana la Vanja ens va preguntar si avui era la festa de la Stella. Quan li dèiem que no, preguntava si seria demà passat; aquesta era l’extensió màxima que tenia el futur per a ella. El matí que finalment vam poder assentir amb el cap i dir que sí, que avui anàvem a la festa de la Stella, va sortir d’un salt del llit i va anar directament a l’armari per posar-se les sabates daurades. Preguntava si faltava poc per anar-hi un parell de vegades cada hora, i hauríem pogut passar un matí insuportable de queixes i enrabiades, però per sort teníem activitats per omplir-lo. La Linda la va portar a una llibreria per comprar el regal, i després van seure a la taula de la cuina per fer una felicitació d’aniversari. Vam banyar les nenes, les vam pentinar i els vam posar les mitges blanques i els vestits de festa. Llavors l’humor de la Vanja va canviar de cop i volta, no volia posar-se mitges ni vestit, per descomptat no pensava anar a cap festa i va tirar les sabates daurades contra la paret, però després de seure pacientment uns minuts mentre li durava l’enrabiada, vam aconseguir posar-li tota la roba, fins i tot el xal de mitja blanc que li havien regalat pel bateig de la Heidi, i quan finalment vam tenir les nenes assegudes al cotxet davant nostre, tornaven a estar plenes d’expectatives. La Vanja estava callada i seriosa, amb les sabates daurades en una mà i el regal a l’altra, però quan es va girar per dir-nos alguna cosa tenia un somriure als llavis. Al seu costat seia la Heidi, contenta i emocionada perquè, encara que no entenia on anàvem, la roba i els preparatius li devien haver fet pensar que s’acostava alguna cosa especial. El pis on s’havia de celebrar la festa era al carrer on vivíem, uns centenars de metres més amunt. Quan vam sortir hi havia l’enrenou característic dels dissabtes a última hora de la tarda, amb els últims compradors carregats de bosses barrejant-se amb els nanos que venien al centre de la ciutat per passar l’estona davant del Burger King i el McDonald’s, i el flux de trànsit de la calçada ja no era purament funcional, de famílies anant i venint dels aparcaments amb diverses plantes. Ara cada cop hi havia més cotxes baixos, negres i lluents, amb els greus de l’equip de so fent vibrar la carrosseria, conduïts per immigrants de poc més de vint anys. Hi havia tanta gent davant del supermercat que ens vam haver d’aturar un moment, i quan la vella seca i arrugada que a aquella hora solia seure allà amb la seva cadira de rodes va veure la Vanja i la Heidi, es va inclinar cap a elles, va fer sonar la campaneta que portava penjada d’un pal i els va dedicar un somriure que amb tota seguretat volia ser simpàtic, però que a les nenes els devia semblar terrorífic. Però no van dir res, només se la van mirar. A l’altra banda de l’entrada hi seia un drogaddicte més o menys de la meva edat, amb una gorra a la mà estesa. Tenia un gat dins d’una gàbia al seu costat, i quan la Vanja el va veure es va girar cap a nosaltres:

–Quan anem a viure al camp, voldré un gat –va dir.

–Gat! –va dir la Heidi, assenyalant-lo.

Vaig fer passar el cotxet pel voral i vaig baixar a la calçada per avançar tres persones que caminaven tan refotudament a poc a poc que segurament es pensaven que la vorera era seva; vaig fer uns quants passos tan de pressa com vaig poder i vaig tornar a pujar a la vorera després d’avançar-los.

–Per això encara pot faltar molt, Vanja –vaig dir.

–No es pot tenir un gat en un pis –va dir ella.

–Exacte –va dir la Linda.

La Vanja va tornar a mirar endavant. Estrenyia la bossa del regal amb les dues mans.

Vaig mirar la Linda.

–¿Com has dit que es deia, el pare de la Stella?

–Ara m’ha fugit del cap... –va dir ella–. Ah, sí, ¿es deia Erik, oi?

–Sí, això –vaig dir–. ¿I de què treballava?

–No n’estic segura –va dir ella–. Alguna cosa relacionada amb el disseny.

Vam passar per davant de la botiga de llaminadures Gottgruvan i tant la Vanja com la Heidi es van tirar cap endavant per mirar a l’aparador. Al costat hi havia una casa de préstecs. A la botiga següent hi venien estatuetes i joies diverses, àngels i budes, i també encens, herbes, sabons i altres galindaines new age. Als aparadors hi havia pòsters amb informació sobre les visites a la ciutat de gurus del ioga i clarividents de renom. A l’altra banda del carrer hi havia una botiga de roba de marques barates, Ricco Jeans and Clothing, «Moda per a tota la família». Al costat hi havia TABOO, una mena de boutique eròtica que intentava atreure la gent que passava amb vibradors i nines amb cotilles i negligés a l’aparador del costat de la porta, que no es veia des del carrer. Al costat hi havia la botiga de bosses i barrets Bergman, que no devia haver canviat l’interior ni l’assortiment des del dia que es va fundar, els anys quaranta, i Radio City, que llavors acabava de fer fallida però on encara es podia veure un aparador ple de pantalles de televisió il·luminades, envoltades d’una extensa selecció d’aparells elèctrics, amb els preus escrits en grans cartrons de color verd i taronja, gairebé lluminosos. La norma era que, com més pujaves pel carrer, més barates i dubtoses eren les botigues. El mateix es podia dir de la gent que freqüentava la zona. A diferència d’Estocolm, on també havíem viscut al centre, allà la pobresa i la misèria existents es feien visibles al carrer. A mi m’agradava.

–És aquí –va dir la Linda, i es va aturar al costat d’una porta. Una mica més enllà, davant d’un bingo, hi havia tres dones pàl·lides d’uns cinquanta anys que fumaven. La mirada de la Linda va baixar per la llista de noms del porter automàtic i va pitjar un número. Dos autobusos van passar sorollosament, l’un darrere l’altre. Llavors la porta va brunzir i vam entrar al rebedor fosc, vam deixar el cotxet arrambat a la paret i vam pujar els dos trams d’escales fins al pis, jo amb la Heidi a coll i la Linda donant la mà a la Vanja. Quan vam arribar la porta era oberta. L’interior del pis també estava fosc. Em vaig sentir lleugerament incòmode per haver de passar directament a dins, hauria preferit tocar el timbre, amb la qual cosa la nostra arribada hauria estat més evident, perquè ara ens havíem quedat drets a l’entrada sense que ningú ens fes gens de cas.

Vaig deixar la Heidi a terra i em vaig treure la jaqueta. La Linda anava a fer el mateix amb la Vanja però ella va protestar, primer s’havia de treure les botes per poder-se posar les sabates daurades.

Hi havia una habitació a cada costat del rebedor. En una, hi jugaven uns nens molt animats; en l’altra hi havia uns quants adults drets parlant. Al passadís, que sortia del rebedor i s’endinsava al pis, vaig veure l’Erik dret d’esquena a nosaltres, xerrant amb una mare i un pare de l’escola bressol.

–Hola! –vaig dir.

No es va girar. Vaig deixar la jaqueta de la Heidi damunt d’un abric que hi havia en una cadira i ens vam mirar amb la Linda. Buscava un lloc on penjar la jaqueta de la Vanja.

–¿Què, entrem? –va dir.

La Heidi se’m va abraçar a la cama. La vaig agafar a coll i vaig fer uns passos. L’Erik es va girar.

–Hola –va dir.

–Hola –vaig contestar.

–Hola, Vanja! –va dir ell.

La Vanja es va apartar.

–¿Que no li vols donar el regal a la Stella? –li vaig preguntar.

–Stella, ha arribat la Vanja! –va dir l’Erik.

–Fes-ho tu –va dir la Vanja.

La Stella, que estava amb els nens que jugaven a terra, es va aixecar. Va somriure.

–Per molts anys, Stella! –vaig dir–. La Vanja t’ha portat un regal.

Vaig mirar la Vanja.

–¿Li vols donar el regal?

–Fes-ho tu –va dir en veu baixa.

Vaig agafar el regal i el vaig passar a la Stella.

–De part de la Vanja i la Heidi –vaig dir.

–Gràcies –va dir, i va esquinçar el paper.

Quan va veure que era un llibre, el va deixar damunt de la taula al costat dels regals i va tornar amb els altres nens.

–Què? –va dir l’Erik–. ¿Tot bé?

–Sí, bé –vaig dir jo. Em sentia la camisa enganxada al pit. ¿Es notava?, em vaig preguntar.

–Quin pis més maco –va dir la Linda–. ¿Té tres habitacions?

–Sí –va dir l’Erik.

Sempre semblava molt astut, sempre feia la sensació que sabia algun secret de les persones amb qui parlava, costava saber quina relació volia tenir amb tu; aquell mig somriure seu tant podia ser sarcàstic com agradable o tímid. Si hagués tingut un caràcter fort o molt marcat, allò em podria haver molestat, però era una persona nerviosa, d’una manera que denotava poca voluntat o decisió, per tant no m’amoïnava gens què pogués estar pensant de mi. Jo tenia l’atenció centrada en la Vanja. Estava dreta al costat de la Linda, mirant a terra.

–Els altres són a la cuina –va dir l’Erik–. Allà també hi ha vi, si us ve de gust una copa.

La Heidi ja havia entrat a l’habitació, estava dreta davant de la prestatgeria amb un caragol de fusta a la mà. Tenia rodes i un cordill per estirar-lo.

Vaig saludar amb un gest del cap els pares del passadís.

–Hola –van dir.

¿Com es deia, ell? Johan? ¿O era Jacob? ¿I ella? ¿Era Mia? No, merda. Esclar. Robin, es deia.

–Hola –vaig dir.

–¿Tot bé? –va dir ell.

–Sí –vaig dir jo–. ¿I vosaltres?

–Tot bé, gràcies.

Els vaig somriure. Ells també em van somriure. La Vanja va deixar anar la Linda i va entrar amb vacil·lacions a l’habitació on jugaven els nens. Es va quedar una estona dreta observant-los. Després va ser com si hagués decidit tirar-se a la piscina.

–Porto sabates daurades! –va dir.

Es va inclinar cap endavant, es va treure una sabata i la va aixecar enlaire, per si algú la volia veure. Però ningú no volia. Quan se’n va adonar, se la va tornar a posar.

–¿No t’agradaria jugar amb aquells nens d’allà? –vaig suggerir–. Tenen una casa de nines molt grossa, ¿ho veus?

Va anar cap allà i va seure al seu costat, però no va fer res, només es va quedar asseguda mirant.

La Linda va agafar la Heidi i la va portar a la cuina. La vaig seguir. Tothom ens deia hola, nosaltres tornàvem la salutació, vam seure a la taula llarga, jo al costat de la finestra. Parlaven de bitllets d’avió barats, de com al principi eren baratíssims i a poc a poc es van anar encarint perquè et feien pagar un recàrrec rere l’altre, fins que et quedava un bitllet que costava el mateix que els de les línies aèries més cares. Llavors el tema va passar a la compra de quotes de CO2, i després als viatges organitzats amb tren que s’acabaven de llançar. Per descomptat, hauria pogut donar la meva opinió sobre aquest tema, però no ho vaig fer, la conversa intranscendent és una de les innombrables arts que no domino, per tant em vaig quedar allà assegut assentint amb el cap al que es deia, com sempre, somrient quan els altres somreien, mentre desitjava ardentment ser a molts quilòmetres d’allà. Davant del taulell de la cuina hi havia la mare de la Stella, la Frida, fent una mena de salsa per a amanida. Ella i l’Erik ja no eren parella, i encara que col·laboraven molt bé en tot el que tenia a veure amb la Stella, de tant en tant encara es podia notar la tensió i la irritació entre ells a les reunions de comissions a l’escola bressol. Ella era rossa, tenia els pòmuls alts, els ulls ametllats i un cos llarg i esvelt, i sabia com vestir-se, però estava massa satisfeta de si mateixa, era massa egocèntrica perquè jo la trobés atractiva. No tinc res en contra de les persones que no són interessants o originals –poden tenir altres atributs, més importants, com ara la calidesa, la consideració, la cordialitat, el sentit de l’humor o talents com ara ser capaços de fer fluir una conversa i generar un ambient en què tothom se sent a gust al seu voltant, o l’habilitat de fer funcionar una família– però em poso gairebé físicament malalt davant de persones avorrides que es consideren especialment interessants i que no paren de fer-se propaganda.

Va deixar el plat del que jo em pensava que era una salsa, però va resultar ser un dip, damunt d’una fusta, al costat de plats amb bastonets de cogombre i pastanaga. En aquell moment la Vanja va entrar a l’habitació. Quan ens va localitzar, se’ns va acostar i es va quedar dreta a prop nostre.

–Vull tornar a casa –va dir en veu baixa.

–Però si acabem d’arribar! –vaig dir jo.

–Ens quedarem una miqueta més –va dir la Linda–. I mira, ara menjareu tots coses bones!

¿Es referia a la verdura de la fusta?

Havia de ser allò.

En aquell país estaven bojos.

–Ja vinc amb tu –vaig dir a la Vanja–. Anem.

–¿Et pots endur també la Heidi? –em va