La filla del drapaire

By Pep Bertran

La complicada relació d'un escriptor amb la seva musa.

Després de La Ribera i d'Una vida regalada, La filla del drapaire tanca la trilogia del flâneur del Born. La personalitat literària que el narrador protagonista s'ha anat construint treballosament llibre a llibre topa amb la Bàrbara, una advocadabrillant però una mica desequilibrada que, esperonada per un terrible ull crític, la qüestiona fins fulminar-la.

Ell, per defensar-se'n, fa l'únic que sap fer: la converteix en literatura.

• Language: Català
• Publisher: Caligrama
• Release date: Feb 17, 2017
• ISBN: 9788491128984

Pep Bertran

Pep Bertran (Mataró, 1971) ha estudiat Ciències de la Informació, direcció cinematogràfica i psicoanàlisi. El 1996 va guanyar el premi Just Manuel Casero amb la novel·la La Ribera. Quinze anys després del seu debut literari torna a l'escriptura i publica Una vida regalada, Entre dues llums i Una nit, amb Umberto Eco. Amb La filla del drapaire torna a perdre's pels ambients bohemis de la Barcelona vella.

Book preview

La filla del drapaire

Esta es una obra de ficción. Cualquier parecido con la realidad es mera coincidencia. Todos los personajes, nombres, hechos, organizaciones y diálogos en esta novela son o bien producto de la imaginación del autor o han sido utilizados en esta obra de manera ficticia.

La filla del drapaire

Primera edición: marzo 2017

ISBN: 9788491127734

ISBN e-book: 9788491128984

© del texto

Pep Bertran

© de la Imagen de portada

Jeanne Hébuterne (au chapeau),

Amedeo Modigliani, 1917.

Fuente: Wikimedia Commons

© de esta edición

, 2017

www.megustaescribirlibros.com

info@ megustaescribirlibros.com

Impreso en España – Printed in Spain

Quedan prohibidos, dentro de los límites establecidos en la ley y bajo los apercibimientos legalmente previstos, la reproducción total o parcial de esta obra por cualquier medio o procedimiento, ya sea electrónico o mecánico, el tratamiento informático, el alquiler o cualquier otra forma de cesión de la obra sin la autorización previa y por escrito de los titulares del copyright. Diríjase a [e-mail] si necesita fotocopiar o escanear algún fragmento de esta obra.

La filla del drapaire

Pep Bertran

«Les nostres passions esbossen els nostres llibres, el repòs de l’interval els escriu.»

MARCEL PROUST: El temps retrobat

Diuen que els escriptors ens dediquem a sublimar. Jo diria que, més que sublimar, el que intenta un escriptor és subjectivar. Després de moltes estones de meditar-hi llargament, he arribat a la conclusió que el que mou un autor a esgarrapar fulls amb un cert frenesí és la voluntat decidida de fer seva una determinada realitat que, per les pròpies capacitats de simbolització, potser una mica migrades, es resisteix a ser integrada en el seu complex món interior. L’impuls d’escriure, per mi, sorgeix com una crida a la simbolització, neix per la necessitat íntima de sotmetre la realitat a les paraules, d’inventar amb l’escriptura un saber que compensi la manca de sentit, la perplexitat o la ignorància que resulta de la confrontació amb una o altra situació una mica compromesa que la vida ens ha presentat. Llavors, ens cal elaborar el que ha succeït, fer-ho passar per un adreçador simbòlic. Així, l’escriptura literària sorgeix d’un treball de forja sobre la realitat, a partir de la torsió creativa de les circumstàncies que hem viscut per tal d’adequar-les a les necessitats de coherència i de versemblança que l’enteniment i els ideals ens imposen.

És un fet comú i reconegut que sempre acabem retornant en aquells mateixos punts del passat, en aquells moments, situacions, esdeveniments, que no vam ser capaços d’integrar de manera plena i admissible en la nostra història. Successos que, en viure’ls, no els vam poder donar un sentit prou pertinent i que s’acaben convertint en una fixació, a vegades obsessionant, que ens manté encaboriats en un present que no podem acabar de viure amb plenitud precisament per culpa d’aquests obstinats pols d’atracció que ens empenyen cap al passat. Tant és així que ens podem passar la vida donant voltes a l’entorn d’aquests records enquistats. Aniran retornant incessantment, sigui en forma de somnis, d’imatges mentals o d’evocacions conscients. Aniran insistint fins que els puguem integrar en la nostra història amb un sentit que faci al cas i que ens tranquil·litzi l’esperit trasbalsat. I és que hi ha escriptors que no assumim aquests petits fets conflictius de la pròpia biografia fins que els tractem literàriament, fins que els forcem a passar pel sedàs de l’escriptura. Al capdavall, es diria que al llarg de tota la nostra obra no fem altra cosa que anar divagant a l’entorn de les mateixes escenes, buscant obsessivament les paraules més adequades per tal d’expressar l’impacte emocional que aquestes ens van procurar.

Esclar que si això és així és perquè la nostra fe en les paraules és il·limitada. Si no fos per aquesta convicció al voltant del poder simbòlic del llenguatge, mai no començaríem a escriure. Així, recorrem a les paraules a fi que assumeixin el paper de mediadores, amb l’esperança que intercedeixin entre nosaltres i aquells fets de la vida que ens han sobrepassat; entre el propi esperit i aquelles inquietuds enutjoses que ens cal alliberar. Tanmateix, malgrat tots els esforços retòrics que puguem esmerçar-hi, el neguit que ens porta a escriure és irreductible a les paraules. Les crida, però és incompatible amb elles. És per això que el més íntim de cada escriptor apunta precisament a allò que mai no podrà escriure. Ara bé: ¿com s’enfrontarà literàriament cada autor a allò que mai no podrà acabar de dir del tot? Aquesta és la clau de la nostra feina. La literatura és un gran circumloqui al voltant d’allò que mai no pot ser dit completament. Intentant trobar els mots més adequats a l’entorn d’aquest impossible de nominar, d’aquella resta que es resisteix a deixar-se escriure, cada escriptor crea el seu món. La Bàrbara, amb les vivències que em va procurar durant els set mesos de durada de l’estira-i-arronsa apassionant en què consistia la nostra relació, em va abocar a una perplexitat a la qual calia posar paraules, que van cridar a unes altres paraules, i aquestes a unes altres...

Quan la vaig conèixer, la Bàrbara encara arrossegava al damunt la suposada desgràcia de ser la filla d’un drapaire. N’havia fet un drama. Des que tenia ús de raó que se sentia assenyalada per la singularitat de l’ofici del seu pare. Havia viscut tota la infantesa, l’adolescència i la joventut que ja començava a deixar enrere, turmentada pel que imaginava una taca infamant en la imatge paterna. El que ella suposava que hi havia de vergonyant en aquella ocupació laboral li pesava enormement i mortificava la seva existència. S’ha de tenir en compte que, aplicada al pare de la Bàrbara, la paraula drapaire estava desproveïda de qualsevol sentit miserable o vergonyant. Ni l’home era pobre, ni la família vivia en la misèria, ni en la precarietat que antigament s’associava amb aquest ofici tradicional. El seu pare no era pas una persona marginal sinó de les primeres de la població. Era molt conegut i tenia accés a tots els nivells de la societat local. I era un home ric. S’havia omplert les butxaques de bitllets a costa de mercadejar amb materials de vell. Però per la Bàrbara, el fet que el pare s’hagués enriquit duent a terme aquella activitat no el dispensava del feix de desvaloració que portava implícita la paraula drapaire . Ella va estar sempre convençuda que tots els diners del món no serien suficients per esborrar el rastre de misèria i de vergonya que portava amb si aquell adjectiu fatal.

I és que ser coneguda per tothom com la filla del drapaire mai no se li va posar bé. Ho suportava com si fos una etiqueta infamant i això la carregava de ressentiment i de ràbia vers el món. L’orgull se li rebel·lava, ferit per la significació que ella mateixa donava en aquestes paraules que definien la seva filiació. Una significació que li era impossible d’obviar, que se li feia insuportable i l’avergonyia d’uns orígens que ella imaginava massa humils i miserables. A la seva manera, aquella ocupació laboral disminuïa el pare, el situava en un estrat inferior de la societat, com si amb prou feines valgués res, i el convertia en un home primari, brut i groller. Al cap i a la fi, pel que la Bàrbara se sentia ofesa era pel sentit que ella mateixa atribuïa en aquesta etiqueta que duia clavada en el fons més íntim de l’ésser. ¡La filla del drapaire! Se’n donava vergonya. La mare, que lògicament no veia el negoci familiar de la mateixa manera que ella, mirava de treure importància a les cabòries absurdes de la filla i li deia que ho deixés estar, que no n’hi havia per tant, que el pare era un bon home, i sobretot molt treballador, que no els havia faltat mai de res, que els seus germans ben feliços i contents que n’estaven, de la vida que duien. La Bàrbara deixava dir la mare, però mai no es va convèncer. Ja li podien dir tots els elogis del pare que volguessin o subratllar la seva proverbial absència de defectes. A ella tant li feia que fossin feliços, que fossin rics, o que li poguessin fer els vestits a mida. Totes les possibles virtuts d’aquell home eren aixafades pel pes d’una sola paraula: drapaire.

Sovint es trobava que a l’escola havia de defensar el seu progenitor davant la crueltat dels companys de classe que se’n reien del que, com ella, consideraven una ocupació indigna i ordinària. Les baralles entre criatures poden arribar a ser molt despietades. La Bàrbara era sensible a la més lleu insinuació i reaccionava ofesa i rabiüda. Dia sí, dia també, havia de sostenir un pare escarnit pel simple fet de ser drapaire. No tenia altre remei que envejar els altres nens, amb uns pares que es guanyaven la vida dignament sense que l’ocupació laboral a què es dedicaven embrutés la imatge pública de la família. Per ella, aquells homes eren com uns herois. L’ofici del seu pare, en canvi, tenia algun deix d’humiliant. La Bàrbara s’imaginava que, amb rialletes iròniques i mirades de menyspreu, tothom exclamava en veure-la: «Mira, ¡ja arriba la filla del drapaire!» El súmmum de la vergonya arribava quan a l’escola o en qualsevol altra circumstància li demanaven: «¿De què fa el teu pare?» Llavors, era com si el món li desaparegués de la vista, començava a suar com una condemnada, li agafaven palpitacions i empal·lidia o enrogia, segons el dia. Si la commoció era advertida per l’inquisidor, adonant-se de la inconveniència de la pregunta, mirava de dur la conversa cap a uns altres topants de menys compromís.

En l’adolescència el tema es va complicar encara més. Ja se sap que es tracta de l’època més sensible pel propi narcisisme. Era el moment delicat en què la Bàrbara s’havia de construir una identitat que li servís per presentar-se davant del món amb el cap ben alt. Va ser llavors que va decidir que encaminaria tots els esforços i els afanys a anar més enllà de ser la filla d’un pare disminuït pel fet de ser drapaire. Dedicaria la vida a rescabalar el seu honor, a restituir la dignitat que aquella paraula devaluadora els manllevava, a vèncer el pes d’una significació que havia caigut sobre la persona del seu pare i, per extensió, al damunt de tota la família. Seria alguna cosa més que la filla del drapaire. A partir d’aquell moment el seu aspecte es va començar a sofisticar. No puc evitar de pensar que l’aire i les maneres aristocràtiques de la Bàrbara no eren sinó una reacció en aquest sentit. Havia de rehabilitar socialment la família, el pare i a ella mateixa. Em fa l’efecte que tant l’altivesa que mostrava com el posat emmidonat i orgullós que exhibia s’han d’entendre com la seva manera particular de contribuir a la restitució d’una dignitat que ella imaginava perduda. Els fums que gastava potser semblaven una mica ridículs, però eren la seva defensa. Es protegia d’una significació empobridora, d’una condició que la mortificava, la que hi havia rere d’aquestes paraules: la filla del drapaire.

No és estrany que, arribat el moment d’anar a la universitat, la Bàrbara triés uns estudis que li permetessin, en un futur, accedir a una professió de prestigi i, alhora, de fer justícia a la gent. Es va decantar cap a la carrera de dret. Per això, quan la vaig conèixer, exercia d’advocada. La seva natural inclinació a reclamar justícia trobava en les sales dels tribunals un lloc adequat per desenvolupar-se amb plenitud, un espai apropiat perquè el seu temperament querellant i vindicant es pogués manifestar obertament i amb entusiasme. Has de tenir en compte que en la lògica de la Bàrbara, una dona era sempre una víctima. Pel sol fet de ser una dona. Aquest fet, esclar, li donava una sèrie de drets que no se n’estava de reclamar a cada bona ocasió que se li presentés. Ho feia desafiant qui fos sempre que en tenia la