Drames per a principiants

By SELLAS MARIA PALAT

És un dia d’estiu i, mentre sura lluny de la platja, del Marc i d’aquest invent que en diuen la vida adulta, la Júlia és feliç. O tan feliç com es pot ser quan encara no s’és conscient que la porta del passat no està ben tancada.

Un sobre blau a la bústia, que en general només rep factures i publicitat, farà que la Júlia torni a Montpeller,a rememorar el seu any d’intercanvi, a visitar els vells amics, i a retrobar-se amb la història del John, una ferida que inevitablement amenaçarà el fràgil equilibri que ha aconseguit mantenir fins llavors en la seva vida.

• Language: Català
• Publisher: Univers Llibres
• Release date: May 20, 2024
• ISBN: 9788419721112

SELLAS MARIA PALAT

Maria Sellas Palat (Barcelona, 1995) és graduada en Odontologia. Una nit d’estiu del 2017, després d’haver escrit centenars de relats durant els trajectes en metro cap a la universitat, va decidir crear el compte d’Instagram @segon.tercera, en el qual comparteix tastets del que escriu. Després de guanyar el I concurs literari Lletres de Maig de la Universitat de Barcelona, i de resultar finalista al X premi Helena Jubany amb un recull de contes, va decidir formar-se com a escriptora a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Actualment, continua creant contingut a Instagram i recentment ha iniciat una newsletter en la qual comparteix relats curts i contingut literari. Aquesta és la seva primera novel·la.

Book preview

1

Va començar a caminar Balmes amunt. El sol li empipava les parpelles i es va posar les ulleres que duia a la bossa. Li agradava portar-les. Tenien un filtre càlid que feia que es veiés l’entorn com si sempre fos primavera. De vegades, la Júlia se les posava a la pausa del migdia en sortir de la feina i se sentia de vacances per uns instants. Aquell matí era dissabte i enfilava el carrer en direcció al súper després d’haver-se regalat un vermut en solitari a la plaça Molina, per celebrar que havia superat la rutina una setmana més. Tot encaixava. Portava uns texans de tir alt, escoltava Mishima, veia la ciutat amb uns colors rabiosament bonics i irreals, i la seva única preocupació era recordar el que li havien encarregat comprar per a l’aperitiu de la barbacoa de l’endemà amb els amics. Olives, fuet, formatge i hummus.

L’hummus potser se’l descuidaria a propòsit, però sí: olives, fuet, formatge i hummus.

2

«Probablement no som exemplars, però almenys ens estimem». S’ho havien repetit moltes vegades, en general al llit, després d’un sopar o una cervesa amb amics on acabaven sortint drames diversos que els feien riure perquè els sentien prou aliens, llunyans.

Quantes relacions s’aguantaven per un fil esquinçat a cada centímetre, però al capdavall s’aguantaven? Quantes tones d’inèrcia per metre quadrat hi havia al món? Les xifres haurien horroritzat a qualsevol, n’estava segura.

—En què penses, Júlia?

El Marc acabava de sortir de l’aigua. S’eixugava els cabells amb la tovallola, tot fent ganyotes per la sal que li havia entrat als ulls. Ella l’observava mig estirada. L’estimava? L’estimava. Però en aquell precís moment no tenia necessitat de dir-ho en veu alta i li va contestar que no pensava en res.

Ell li va insistir que s’hi tirés d’una vegada, que la temperatura era ideal, però davant la immutable mirada poc convençuda de la Júlia, el Marc va optar per estirar-se sobre seu i, movent totes les seves extremitats amunt i avall, es va assegurar que cap racó del seu delicat cos no quedés sec.

—Ah, sí, ja ho sé: pensava que t’odio! —li va dir finalment la Júlia, rient.

Aquell dia s’havien llevat tard, sense presses. La llum del sol havia sortit feia ja unes quantes hores quan la Júlia havia decidit entreobrir els ulls i s’havia sabut en una relació temperatura-posició-harmonia perfecta amb els llençols, el llit i la vida.

Havien esmorzat un suc de taronja i dues torrades de pa amb tomàquet i formatge, que com sempre se li havien cremat una mica, amb la ràdio de fons, mentre els pares de la Júlia feinejaven a l’hotel. El setembre ja s’acabava i anunciaven una baixada de temperatures que suposaria l’últim avís per fer el canvi d’armari; ja que tot apuntava que no tornaria a tenir l’oportunitat de remullar-se al mar en uns mesos, la Júlia s’havia posat el seu banyador preferit, sencer i llis, blau, pensant que tant de bo totes les decisions en aquesta vida fossin així de senzilles.

Amb les mans encara empastifades de crema, la Júlia va agafar el llibre del cabàs. En general, no era de llegir a la platja, perquè detestava notar com el cervell es fonia progressivament a cada línia, però aquell dia la calor ja no era tan profunda i la va deixar fer. El Marc s’havia adormit i reposava amb els ulls tranquils al seu costat. En un moment donat es va concentrar en l’olor que li arribava: crema solar, salnitre, sol —olor d’estiu—, i va continuar llegint, esforçant-se per gravar aquell instant en els seus receptors olfactoris; sabia que arribaria l’hivern, i que algun dia ho necessitaria.

Després va resseguir la platja de Castell amb la mirada. Feia més de vint anys que hi venia i encara no havia aconseguit avorrir-la. Probablement no ho faria mai. Aquells pins, aquella sorra, aquella aigua cristal·lina, eren casa seva. Era tornar-hi i sentir que, malgrat les pluges torrencials que haguessin pogut caure durant la vida, aquell lloc, aquella atmosfera, seguia esperant-la, permanent, invariable, igual.

—I ara, en què penses?

El Marc s’havia despertat. Continuava estirat a la tovallola i es protegia els ulls del sol amb les seves mans enormes. La Júlia se’l va mirar i va riure, mentre ell s’incorporava fins a fer-li un petó a l’alçada de la clavícula. Després ella es va aixecar. Havia assumit per fi que si no es capbussava al mar aquell dia, una tarda qualsevol de febrer, tancada a la clínica, es maleiria.

L’aigua estava glaçada, però s’hi va llençar de cop. Res d’ara fins a la cintura, ara colzes, ara panxa, ara coll. Per a ella, els que es tiraven així a l’aigua estimaven poc la vida.

Va fer el mort durant un parell de minuts. Li agradava notar els cabells flotant al seu voltant com meduses, mirar-se els dits dels peus amb les ungles mal pintades surant a la superfície, creant accidents geogràfics a l’horitzó, sentir que en aquell punt de l’univers el seu cos era l’únic element que separava el mar del cel.

—Què, Júlia, valia la pena o no? —va cridar el Marc des de la vora, uns segons abans de capbussar-se i nedar veloç fins a atrapar-la.

Gairebé eren les tres i els esperaven per dinar, així que van començar a recollir l’austera paradeta. La Júlia va ser la més ràpida —per variar— i, palplantada amb el cabàs, la tovallola penjant de l’espatlla i les xancles entre les mans, va demanar al Marc que espavilés perquè li bullien els peus.

Quan van aparcar el cotxe, els pares ja els esperaven asseguts a taula, però era cap de setmana i eren a la finca, així que no els van rebre amb queixes, sinó amb somriures tranquils des de la terrassa.

En veure’ls, la Júlia va recordar l’època daurada, la seva infància, quan la mare es delia per poder anar a la platja i, a la que veia un míser raig de sol, tot i que estiguessin encara al mes de març, agafava el cotxe i conduïa fins que podia estirar la tovallola. Tornava tard per dinar i tots se sulfuraven, però creuava la porta de casa tan feliç presumint de morenor que la perdonaven ràpid. La mare ja no tenia aquella obsessió, però li seguia agradant molt i, quan la feina a l’hotel baixava, s’hi escapava una estona. El pare, en canvi, mai havia estat un gran amant de la platja i preferia quedar-se llegint a la terrassa.

—Estava bona l’aigua? —els va saludar la mare.

A la Júlia li van agafar ganes de mentir-li i dir-li que no, que no s’havia perdut res. Que l’aigua era tèrbola, ja saps, llebeig. Però el Marc se li havia avançat, contestant sense pietat que havia estat un dels millors banys de l’any, donant a la Júlia l’única opció de rendir-se, somriure i negar amb el cap.

Feia un dia esplèndid. Havien dinat peix fregit i tomàquet amanit a la terrassa i ara el pare trencava la xocolata negra en trossets minúsculs per deixar-los fondre dins la boca a cada glop de cafè. A la Júlia li encantava, la sobretaula, i a casa del Marc no en feien mai, va pensar. Molts cops no menjaven ni postres. Tan bon punt s’acabaven el pollastre —perquè sempre hi havia pollastre—, cadascú s’aixecava amb el seu plat i en tirava les restes a l’orgànica. Si et venia de gust un plàtan o un iogurt, tu mateix. Una pena.

El pare explicava que al matí havien fet inventari i havia estat intens. «Ja estem a la recta final d’una altra temporada al Mas Valentí!», deia. La Júlia mirava el paisatge i respirava l’olor de camp, perquè quan ets de Barcelona aquest tipus de coses et fan desconnectar. El Marc era a la cuina, recollint els plats.

La mare deia que havia aprofitat el matí per fer també una visita als arbres fruiters «a veure què». Els havien plantat junts ara feia uns quants anys, cadascun amb el seu cartell corresponent indicant l’espècie i qui l’havia plantat. L’albercoquer de la Júlia s’havia mort en pocs mesos, però l’havien replantat i ara ja ningú no recordava l’anècdota. «Nois, el meu somni de fer melmelades ja no queda tan lluny», afirmava la mare per enèsima vegada, emocionada. A la Júlia li encantava aquella tendresa, aquella il·lusió innocent tan seva. Fins llavors només s’havia pogut limitar a fer algun intent-de-pastís per servir a l’esmorzar de l’hotel de tant en tant. No eren especialment bons, però hi posava tant entusiasme que era impossible dir-li que no. El pare es desesperava; volia que fos tot de primera qualitat i allò alterava la perfecció del seu bufet, però la deixava fer.

Havent dinat, van tornar a la feina. «Els diumenges res de migdiades», deia el pare, marxant pel camí de sorra que connectava aquella caseta de platja vella i mal aïllada —la barraqueta— amb l’hotel. «Fins al novembre», contestava la Júlia, «fins al novembre».

Perquè al novembre plegaven veles i s’acabava tot.

Mentre ordenaven fulletons sobre excursions en barca i targetes de restaurants de la comarca, la Júlia sentia com el pare comprovava la calefacció i l’aire condicionat a totes les habitacions, i veia com la mare es dedicava a posar bé els saquets de te i les càpsules de cafè. El Marc estava al seu costat, concentrat, fent recompte de prospectes. L’estampa era bonica o almenys a ella en aquell moment l’hi va semblar.

Havien inaugurat aquell petit hotel rural de cinc habitacions ara feia set anys, quan els pares s’havien decidit per fi a abandonar la ciutat i a restaurar la masia de la finca familiar. A la Júlia li agradava ajudar-los durant l’estiu i els caps de setmana; rebre persones contínuament, que t’expliquessin d’on venien i on anaven, quant temps feia que esperaven aquells dies a l’Empordà, aconsellar-los llocs on anar, sentir que tenien el poder de fer-los feliços. Era una feina agraïda i estimulant, i les anècdotes que deixaven els visitants al final de cada temporada no tenien preu.

La tornada a Barcelona aquell diumenge es va fer feixuga. A la Júlia li costava abandonar la finca, els pares, la seva vida d’anunci d’Estrella Damm versió barata. Es va passar el trajecte buscant la banda sonora adient per a aquella sensació, però no la va trobar. No era el primer cop que li passava. Hi ha dies que directament un no sap quina música posar a la seva vida, va pensar. Va demanar col·laboració al Marc, però ell es va limitar a encendre la ràdio, i es van conformar durant tot el viatge amb l’emissora que el destí els havia proposat.

Van parlar poc; la Júlia mirava per la finestra i cantava les cançons que més o menys se sabia. Com gairebé cada diumenge, el Marc la va deixar al seu pis del Putxet compartit amb la Carla, i després d’uns quants petons va tornar cap a casa seva, a Sant Pol, on ell encara vivia amb els seus pares. Si tot anava bé, aquelles anades i vingudes amb el cotxe aviat deixarien de ser una tradició; quan s’acabés el contracte del pis, marxarien a viure junts i tot seria més fàcil.

La Júlia va entrar a l’edifici i va mirar la bústia. La Carla no la revisava mai i ella havia agafat l’hàbit de fer-ho per les dues. Factures del gas, publicitat...; no hi trobava mai res que no sortís d’aquella temàtica. Un dia, ara feia ja uns quants mesos, el Marc li havia fet arribar una postal, però, tot i que li havia fet il·lusió, la Júlia sabia que l’hi havia enviat en resposta a les reiterades queixes generalitzades sobre la dolorosa pèrdua actual del romanticisme autèntic.

Va introduir la clau. Va girar-la noranta graus. Va obrir la porteta de fusta. Aquell dia, tampoc. Res.

I va pujar les escales fins al segon tercera, sense saber que l’endemà introduiria la clau, la giraria noranta graus, obriria la porteta de fusta i hi trobaria un sobre de color blau que ho canviaria tot.

3

«A l’hora dolça del capvespre, quan el sol sembla que es desploma però encara hi ha llum, enfila’t al temple

que, sobirà, protegeix la ciutat amb bellesa.

Respira i deixa’t meravellar pel majestuós encís que t’oferirà —com vas ensenyar-me—

aquest racó tan especial.

Darrere teu veuràs tres arbres que per arribar al cel s’han unit sota la terra.

Més endins, al peu d’un arbust que s’alinea amb els arbres germans, enterrat, ho trobaràs».

La Júlia s’havia rellegit nombroses vegades les pistes que li havia fet arribar el Marc per correu electrònic. Si hi havia una cosa en aquesta vida que era incapaç de desxifrar, era la seva ment, i si hi havia una cosa en aquesta vida que era incapaç de suportar, era quedar-se amb la intriga.

L’instint l’havia portat finalment fins a Montjuïc, a furgar en la terra del parc que gairebé havia vist néixer el seu plural particular feia tot just quatre mesos, el dia que havien anat per primera vegada al teatre junts. Era dels racons de la ciutat preferits de la Júlia i, sortint de la sala Flyhard, s’havia decidit a ensenyar-l’hi. Aquell dia feia calor i portava uns shorts texans, una samarreta de ratlles vermelles i blanques per dins dels pantalons, i sandàlies. Estava morena i feliç, i el Marc l’observava atentament, fins que li va demanar permís per retratar-la amb la seva càmera. He de capturar aquest moment, li va dir. Ella va acceptar encantada. Llavors encara no s’havien fet cap petó, però, mentre li feia la fotografia, tots dos van saber que se’n morien de ganes, i els batecs accelerats van continuar igualment ràpids, però ara més alleujats.

Havien tornat altres vegades a aquells jardins, a posteriori, al Marc li encantaven, i per aquell motiu la Júlia havia apostat que les pistes apuntaven cap a aquell punt de Barcelona. Mentre remenava la terra a la recerca del tresor, la Júlia es va autoproclamar ridícula i incívica —i va odiar una mica el Marc, també, per què negar-ho—, però va seguir cavant perquè quan es tractava d’ell i de les seves aventures de comèdia romàntica, simplement no li podia portar la contrària.

De l’excavació en va sortir un llibre i una foto. Un llibre amb alguna pàgina mig esborronada per la humitat que ara, gairebé dos anys més tard, descansava en un prestatge de la barraqueta, i aquella primera foto rebregada, que utilitzava com a punt de llibre.

Li agradava, aquell record. De fet, li agradaven els seus inicis, així, en general. El seu primer bitllet de 4 zones per anar-lo a veure a Sant Pol, les correccions dels primers textos del Marc al seu pis del Putxet, el primer petó en un carreró del Born del qual mai en sabria el nom, de nit, davant d’un número 23 inexistent, després d’hores i hores allargant com podien la conversa i posant excuses per no marxar.

S’havien conegut a la universitat. Ell era periodista i la Júlia havia estudiat Odontologia, però havien coincidit fent de becaris a l’Oficina de Relacions Internacionals. El dia que els van anunciar que compartirien taula i que van dir en veu alta els seus noms per primer cop, la Júlia s’havia desvestit pensant en ell i havia anat a dormir sabent que un matí —almenys un— es despertaria al seu