Ment oberta, cor creient

By Papa Francesc

En aquest llibre es recullen quatre tandes d'exercicis espirituals o recessos dirigides pel cardenal argentí Jorge Mario Bergoglio, adreçades a laics compromesos, religiosos, diaques i sacerdots. Cada una de les seves pàgines ens invita a reflexionar, a pregar, a examinar la pròpia vida en silenci, en solitud o en comunitat, però sempre a la presència de Déu.
Aquesta obra inclou un recull de reflexions i meditacions sobre l'evangeli, la Nova Evangelització i la situació actual de l'església amb l'objectiu d'ajudar al creient a orientar el seu camí espiritual.

• Language: Català
• Publisher: Editorial Claret
• Release date: Apr 27, 2020
• ISBN: 9788498465853

Book preview

Ment oberta,

cor creient

Jorge Mario Bergoglio

Papa Francesc

Pròleg

Quan l’editor em va proposar que fes el pròleg d’aquesta obra del cardenal Jorge Bergoglio li vaig agrair l’oferiment pel que significava. En primer lloc, per la meva proximitat i reconeixement al cardenal, com també pel gest envers mi. Tanmateix, vaig mirar d’explicar-li que tenia moltes ocupacions immediates i que trigaria un quant temps a fer-ho. Ell insistí, jo vaig acabar acceptant l’encàrrec i no me’n penedeixo gens.

En iniciar la lectura, vaig percebre que es tractava d’una obra que recollia un llarg camí de reflexió, predicacions i recessos espirituals, i que ara es presentava com un servei en el seguiment de Jesucrist. Destaco l’aspecte testimonial del llibre; parlaria de la transmissió d’una experiència d’uns quants anys que sorgeixen de la vida i tasca d’un sacerdot, formador i pastor. Es percep el context d’un recés espiritual o, més ben dit, d’uns quants, en què es van anar teixint i van néixer els textos que conformen aquesta obra. Aquesta diversitat de temps i circumstàncies no li lleva pas unitat, ja que no prové solament de l’autor, sinó, i sobretot, de la persona de Jesucrist que és el centre en qui es contempla la font de la vida i espiritualitat cristiana. Cal remarcar la preocupació que manifesta en presentar la vida cristiana com una realitat orientada a millorar la vida en les seves relacions amb Déu, el món i els homes. Valoro aquest aterratge en les coses concretes, que tant ens serveix per a orientar conductes i camins d’espiritualitat com de base per a un sincer examen de consciència.

Una altra característica que considero important assenyalar és la familiaritat amb els textos bíblics, que denota una sòlida teologia bíblica, des d’una òptica diria sapiencial, que els enriqueix amb vista a la seva aplicació en la vida. No som davant un estudi exegètic, si bé es percep coneixement i rigor teològic en el maneig dels textos. El tema bíblic, en especial els ensenyaments de Jesús, hi apareix com quelcom molt proper a l’home, com quelcom, diria, que li pertany i que segurament estava esperant. Això li dóna actualitat i un abast més gran respecte al possible lector que el descobreixi. Som davant una obra que ens presenta la figura i les paraules de Jesús com un camí que és humà i diví, és a dir, la part divina no ens allunya de la part humana, sinó que la suposa, l’allibera i li dóna plenitud; més encara, podríem dir que la part humana apareix necessitada de la part divina per a la seva plena realització.

En la seva lectura es percep, a més, el coneixement que té l’autor de l’ús de la llengua i el poder captivant i revelador de la paraula. Crec que això es deu, almenys en part, al fet que en la seva joventut va ser professor de literatura. Recordo, i això és una cosa testimonial, que una vegada li vaig preguntar sobre les seves vacances, què feia durant el mes de gener a Buenos Aires, a on anava. Recordo que em respongué que es quedava a la cúria i que descansava resant i llegint (rellegint) els clàssics. La seva resposta em sorprengué, però em serví, i he mirat de posar-la en pràctica. Quant hem perdut culturalment amb la ruptura amb el món clàssic! Aquesta petita confidència que m’he permès de recordar explica el seu bon maneig de l’idioma, igual com la bellesa de la seva prosa. L’estètica forma part de la fe cristiana i té la seva font d’inspiració en Déu.

Donat que es tracta d’un llibre per a ser treballat, en el sentit d’una lectura meditada i orientada al creixement espiritual, és de valorar que, juntament amb l’abundància dels textos bíblics i citacions del magisteri, s’hi incloguin càntics i poesies presos de la litúrgia i de la tradició religiosa de l’Església. Això li afegeix una nota de bellesa i un colorit especial, que ajuda a crear un clima particular de pregària. Considero pedagògic i molt útil, a més, que en concloure cada tema es proposi un moment guiat de reflexió: «Per a pregar i aprofundir». Com veiem, som davant una obra d’un contingut profund i sempre actual, però de simple i agradable lectura, que mira d’involucrar el lector en un camí de reflexió espiritual orientada a elevar la seva vida.

L’obra es divideix en quatre parts que guarden una unitat de fi, com ja hem assenyalat, però cada una té una autonomia que ens permet d’acostar-nos a la seva pròpia identitat i riquesa. En la divisió de l’obra es trasllueix, encara que l’autor potser no ho ha buscat intencionadament, l’esquema, no pres materialment, del Catecisme de l’Església Catòlica. Es comença pel trobament amb Jesucrist per a concloure, en la darrera part, amb la pregària vista des de l’experiència de diversos testimonis presos de les Sagrades Escriptures. La fe i la pregària són els dos eixos que donen unitat i consistència a aquesta obra. Com veurem, per altra banda, aquest camí de renovació espiritual no ens tanca pas en un joc o activitat que podria aïllar-nos, sinó que des de la mateixa fe en Déu, a qui hem conegut en Jesucrist, ens obre a una vida de caritat en les nostres relacions i de dinamisme en la vida de l’Església.

La primera part ens presenta el trobament amb Jesús a través dels diversos diàlegs que ens ofereixen els evangelis. En això hi podem apreciar la rica tradició «ignasiana» de l’autor per a recrear les circumstàncies i el lloc en què Jesús es troba amb les distintes persones, igual com la seva capacitat per a mostrar el valor i el significat de les paraules que el Senyor fa servir. Des d’aquest trobament amb Jesús comencen a il·luminar-se les diverses situacions de la vida del cristià, que van des del goig del trobament amb ell –que defineix una vocació–, fins a la creu, incloent-hi el dolor i l’experiència del pecat. Això marca un profund i joiós sentit de l’esperança cristiana que té, en Crist mort i ressuscitat, la vida de tot home. Res no queda fora de la presència i de la paraula de Jesús.

La vida i la paraula de Jesús ens revelen en tota la seva plenitud la història de la salvació com a marc actual en què es desenvolupa la nostra vida. Aquesta temàtica ocuparà la segona i la tercera part, que ens introdueixen en aquesta epifania de la revelació com a història d’amor, de vida i de missió, en aquest camí providencial cap a la manifestació final. Jesucrist ens mostra en aquest marc la presència de l’Església com l’«epifania de l’Esposa». En aquest temps de l’Església adquirirà particular relleu el tema de la missió, com a expressió de la revelació de l’amor salvífic del Pare. Aquesta segona part la considero com una gran força d’estímul i mobilització per a la vida de l’Església. Recuperar el significat evangelitzador de la fe, en el marc de la comunió de l’Església, és un desafiament cridat a definir amb urgència un compromís apostòlic.

La tercera part ens parla de l’Església en la seva vida concreta, amb les seves grandeses, debilitats i petiteses. Crec que ha estat molt oportú, i savi, fer-ho des de la mateixa paraula de Déu, prenent l’Apocalipsi, en les cartes adreçades a les set esglésies (Ap 1-3). Valer-se, per a l’estudi i meditació d’aquests textos –que no són pas fàcils d’interpretar–, de figures com Romano Guardini o Hans Urs von Balthasar, és mostra de la serietat amb què s’ha afrontat la reflexió. Poc em queda per afegir a aquest breu pròleg sobre aquesta tercera part: només invitar-vos a una lectura pausada que ens permeti descobrir-nos i estimar aquesta Església, en la seva vestimenta tantes vegades fràgil que ens desconcerta. Però és l’única i formosa Esposa de l’Anyell. Tan sols us diria que a mi m’ha fet molt bé.

La darrera part és dedicada a la pregària, vista, com dèiem, des de la nostra realitat concreta. No és d’estranyar, per això, que el primer tema sigui «La nostra carn en pregària». Els diversos moments pels quals passa la nostra pregària –proximitat, allunyament, abandó…– seran considerats des de distints testimonis bíblics. Així, ens trobarem amb Abraham, Moisès, David, Job, Judit…, que ens acompanyaran amb la seva experiència religiosa. Un tema que torna a aparèixer en aquesta part sobre la pregària, i que ens recorda aquelles primeres trobades amb Jesucrist, és el de «deixar-se guiar». Hi ha com una necessària passivitat activa que és signe de la presència de l’Esperit. Conclou, finalment, amb una referència a Jesucrist sacerdot en la seva pregària al Pare, que és font i model de tota pregària cristiana.

Crec que l’obra que teniu a les mans i que he tingut el gust de prologar és fruit d’un llarg camí de reflexió i pregària que necessita, per això, una lectura pausada; donar-nos temps és el primer requisit per a avançar en una cosa important. Estem acostumats a llegir ràpidament per tal d’informar-nos; aquest llibre té una altra pretensió. Agraeixo al cardenal Bergoglio que s’hagi decidit a recollir aquests diversos escrits per presentar-los, en la unitat d’una obra, com un camí sempre actual que ens ajuda i enriqueix.

Mons. José María Arancedo,

arquebisbe de Santa Fe de la Vera Cruz

PRIMERA PART

Els diàlegs de Jesús

1. El goig apostòlic s’alimenta en la contemplació de Jesucrist: com caminava, com predicava, com guaria, com mirava… El cor del sacerdot ha d’abeurar-se d’aquesta contemplació, i així resoldre el principal problema de la seva vida: el de la seva amistat amb Jesucrist. Proposo ara de contemplar alguns dels diàlegs de Jesús. Com parla Jesús amb els qui li volen imposar condicions, o bé amb els qui volen parar-li alguna trampa, o bé amb aquells qui tenen el cor obert a l’esperança de la salvació.

2. Els diàlegs condicionats. Tant els tres casos de Lc 9,57-62, com Nicodem (Jn 3,1-21), i la samaritana (Jn 4,1-41), condicionen el seu acostament a Jesús. Els tres primers miren de posar un límit al seu lliurament: la riquesa, els amics, el pare. La samaritana procura desviar el diàleg perquè no vol tocar l’essencial: s’estima més parlar de teologia que no pas fer-se càrrec dels seus marits. Nicodem condiciona el seu acostament a Jesús a la seguretat: hi va de nit. I Jesús, com que no el veu ben disposat, el deixa enredat en les seves pròpies cavil·lacions, perquè per a ell la cavil·lació era el refugi egoista per a no ser lleial.

3. Els diàlegs tramposos. Hom mira de «temptar» el Senyor per trobar una escletxa en la seva coherència, que possibiliti de concebre la pietat com una barata; i aleshores hom barata la fe per la seguretat, l’esperança per la possessió, l’amor per l’egoisme.

4. En l’escena de la dona adúltera (Jn 8,1-11), si Jesús diu que sí es desdibuixa la seva misericòrdia; si diu que no, va contra la llei. En aquests diàlegs de trampa, Jesús sol fer dues coses: dir una paraula, que és doctrina, al qui el vol enredar, i una altra a la víctima (en aquest cas, a l’adúltera) o a la situació emprada per a parar la trampa. Aquí, als tramposos els retorna la condemna indicant-los que se l’apliquin a ells mateixos; i a la dona li retorna la seva vida assenyalant-li que l’assumeixi conscientment.

5. En aquest mateix sentit poden meditar-se les trampes del tribut al Cèsar, que comporta la temptació saducea de col·laboracionisme (Mt 22,15-22) i la de la declaració sobre la pròpia autoritat (Lc 20,1-8), a la qual Jesús respon exhortant els seus interlocutors a assumir les «autoritats» que Déu els ha enviat i que ells no han acceptat.

6. Hi ha una trampa, saducea també, en la resposta a la qual el Senyor alça l’esguard cap a horitzons escatològics. Quan la duresa del cor trampós és irreversible, llavors es peca de mort (1Jn 5,16), es peca contra l’Esperit Sant (Mt 12,32), es confonen els esperits. La trampa és tan sòrdida que el Senyor no entra en la dialèctica d’una resposta: simplement torna a la puresa de la seva glòria, i des d’allí respon (Lc 20,27-40).

7. L’arrel de tota trampa comporta sempre vanaglòria, possessió, sensualitat, orgull. I el mateix Senyor ens va ensenyar a respondre a aquestes citacions tramposes amb la història joiosa del nostre poble fidel (Mt 4,1-11).

8. Finalment hi ha un tercer grup de diàlegs de Jesús, que podríem anomenar diàlegs lleials. Es donen en els qui s’acosten sense falsia, sincers, amb el cor obert a la manifestació de Déu. Tot està posat sobre la taula. Quan algú s’acosta així, el cor de Crist s’omple de goig (Lc 10,21).

Per a pregar i aprofundir

Amb el cor disposat i amb la mirada fixa en el trobament amb el Senyor, meditem el diàleg del cec de naixement amb el Senyor: Jn 9,1-41.

1

El trobament amb Jesús

1. Entre el sacerdot i el funcionari religiós hi ha un abisme, són qualitativament distints. La pega és que un sacerdot pot anar metamorfosant-se, de mica en mica, en un funcionari religiós. Llavors el sacerdoci deixa de ser el pont, «el pontífex», per a acabar essent una funció a complir. Deixa de ser el mitjancer per a convertir-se en intermediari. Ningú no tria ser sacerdot; hom és triat per Jesucrist. I l’existència sacerdotal es manté abeurant-se en aquest trobament amb Jesucrist. Buscar el Senyor, deixar-se buscar pel Senyor; trobar el Senyor, deixar-se trobar pel Senyor… Tot això va junt, és inseparable. Joan Pau II, en el seu llibre Don y misterio (pp. 97ss), parla del sacerdot com de l’home en contacte amb Déu, i el presenta en aquest doble moviment de recerca del trobament amb Déu (ascens) i recepció de la santedat de Déu (descens). «És la santedat del misteri pasqual.» Quan el sacerdot s’aparta d’aquest doble moviment, perd el rumb. La santedat no és una col·lecció de virtuts; aquesta concepció entomològica de la santedat ens fa molt mal i ofega el nostre cor i, a la llarga, ens converteix en fariseus. La santedat és «caminar a la presència de Déu i ser perfecte», la santedat és viure trobant-se amb Jesucrist.

2. Us proposo com a inici d’aquesta pregària l’esdeveniment de la presentació de Jesús al temple. La litúrgia diu que en aquest misteri «el Senyor surt a l’encontre del seu poble». Allí trobem les promeses i la realitat, els ancians i els joves, la Llei i l’Esperit, el profeta i el poble fidel de Déu. És el dia de «la candela», la petita llum que anirà creixent fins a fer-se ciri en la vetlla pasqual.

3. L’evangeli narra moltes escenes de recerca i trobament amb Jesús, i en cadascuna hi veiem un tret que pot ajudar-nos en la pregària. El trobament amb Jesús sempre comporta una crida, gran o petita, però una crida (Mt 4,19; 9,9; 10,1-4); aquest trobament es dóna a qualsevol hora i és pura gratuïtat (Mt 20,5-6); un trobament que cal buscar (Mt 8,2-3; 9,9) i a vegades amb una constància heroica (Mt 15,21ss) o amb crits (Mt 8,25), i en aquesta recerca es pot viure el dolor de la perplexitat i el dubte (Lc 7,18-24; Mt 11,2-7). El trobament amb Jesucrist ens mena més i més a la humilitat (Lc 5,9), o a vegades pot ser rebutjat o acceptat a mitges (Mt 13,1-23), i si és rebutjat produeix dolor en el cor de Crist (Mt 23,37-39; Mt 11,20-30). No són una recerca i un trobament asèptics, pelagians, sinó que suposen el pecat i el penediment (Mt 21,28-32). El trobament amb Jesucrist es dóna en la vida diària, en la recerca directa de l’oració, en la sàvia lectura dels signes dels temps (Mt 24,32; Lc 21,29) i en el germà (Mt 25,31-46; Lc 10,25-37).

4. El mateix Senyor ens recomana la vigilància per a aquest trobament. Ell em busca. No busca a l’atzar, sinó a cadascú i segons el cor de cadascú. La vigilància és l’esforç per poder rebre la saviesa de saber discernir-lo i trobar-lo. A vegades el Senyor passa al nostre costat i no el veiem o, de tant «conèixer-lo», no el reconeixem. La nostra vigilància és pregària que ens faci retenir-lo quan ell passi «com si volgués prosseguir el camí» (Mc 6,48; Lc 24,28).

Per a pregar i aprofundir

Podem acabar la pregària amb un gest: el d’aquests homes que –després de buscar-lo durant molt temps i discernint els signes– quan el van veure li reteren homenatge (Mt 2,11).

2

El goig (I)

Us escrivim això perquè la nostra alegria sigui completa (1Jn 1,4). Us he dit això perquè el meu goig sigui el vostre, i aquest goig sigui perfecte (Jn 15,11). I dic això estant en el món, perquè el meu goig sigui el d’ells i el seu goig sigui perfecte (Jn 17,13).

1. Es tracta del goig provocat pel do de Déu (Lc 1,14; Rm 15,13), per la visita de Déu mateix (Lc 1,41-44). El goig que ens emplena quan som capaços de comprendre tota la història de salvació (Lc 1,47) o de preveure-la en la fe (Jn 8,56; 1Pe 4,13). El goig, fruit de la presència de l’Esperit Sant (Lc 10,21). Aquest goig ens enforteix en la prova (Lc 6,23; He 10,34; Rm 12,12; 1Pe 1,6; 2Co 6,12) i ens acompanya, com als apòstols, en el nostre treball evangelitzador (Lc 24,52; Ac 13,52) perquè és signe de la presència quotidiana del Senyor (Mt 28,20). Un goig essencialment apostòlic, fins al punt de consolidar la paternitat i la filiació apostòliques (Fl 1,25; 4,1; Fl 7; 1Jn 1,4; 2Jn 12). I som invitats a tenir un goig ple.

2. El nostre goig en Déu és missioner, és fervor: Hem trobat el Messies… el va dur cap on era Jesús… vine i ho veuràs (Jn 1,41-46). Vés a trobar els meus germans (Jn 20,17ss).

3. Aquest goig és consolació. És el signe de l’harmonia i unitat que es realitza en l’amor. És signe d’unitat del cos de l’Església, signe d’edificació. Hem de ser fidels al goig i no «gaudir-ne» com un bé propi. El goig és per a meravellar-se’n i comunicar-lo. El goig ens obre a la llibertat dels fills de Déu, perquè, en posar-nos en Déu, ens separa de les coses i situacions que ens encerclen i empresonen, ens prenen la llibertat. Per això el cor joiós sempre va creixent en llibertat.

4. El goig, signe de la presència de Crist, configura l’estat habitual d’un home o dona consagrat. D’aquí neix la preocupació per buscar la consolació, no per ella mateixa, sinó per ser el signe de la presència del Senyor. Buscar-la en qualsevol de les seves maneres. Cito aquí sant Ignasi: «anomeno consolació quan en l’ànima es causa alguna moció interior amb la qual ve l’ànima a inflamar-se en amor del seu Creador i Senyor, i també quan cap cosa creada sobre la faç de la terra no pot estimar en si sinó en el Creador de totes elles. Així mateix quan vessa llàgrimes que mouen a amor del seu Senyor, ara sia pel dolor dels seus pecats, o de la passió de Crist nostre Senyor, o d’altres coses rectament ordenades en el seu servei i lloança. Finalment, anomeno consolació tot augment d’esperança, de fe i caritat, i tota alegria interna que crida i atrau a les coses celestials i a la pròpia salut de la seva ànima, aquietant-la i pacificant-la en el seu Creador i Senyor» (EE, 316).[1]

El grau fonamental del goig és, doncs, aquesta pau pregona, aquesta impertorbabilitat en l’Esperit que roman fins en els moments més dolorosos de la creu. Un autor espiritual del segle IV diu més o menys el mateix en descriure com som guiats per Crist de diverses maneres: «A vegades ploren i es lamenten pel gènere humà i preguen per ell amb llàgrimes i plany, encesos d’amor espiritual. Altres vegades l’Esperit Sant els inflama amb una alegria i un amor tan grans que, si poguessin, abraçarien