Pau VI: Evangeli i alegria

By Bernabé Dalmau i Ribalta

Els mots Evangeli i alegria annexats en el títol d'aquest llibre al nom del papa Montini són els conceptes amb què el papa Francesc exposà el text programàtic del seu pontificat. No es tracta de presentar Pau VI com un precursor de Francesc –cosa que, a més d'anacrònica, seria injusta–, sinó de veure com en l'afaiçonament de la personalitat pastoral del papa actual hi ha unes arrels que ell ha pouat del magisteri del qui ara serà sant. I aquest serà l'objectiu primordial d'aquest llibre, per enllaçar, així, l'esdeveniment de la canonització del papa Montini amb el moment present de la vida de l'Església liderada pel papa Francesc, que no ha dubtat d'afirmar: "Soc el primer papa que no ha pres part en el Concili i el primer que ha estudiat la teologia en el postconcili i, en aquell temps, per a nosaltres la gran llum era Pau VI".

• Language: Català
• Publisher: Editorial Claret
• Release date: Oct 24, 2018
• ISBN: 9788491361770

Book preview

Índex

Introducció

El repte del Concili

La crisi postconciliar

i la importància del Sínode dels bisbes

El Sínode sobre l’evangelització

L’exhortació apostòlica

Evangelii nuntiandi

L’exhortació apostòlica

Gaudete in Domino

Francesc, «la dolça i confortadora

alegria d’evangelitzar»

Evangelitzar la família a l’alegria

La santedat de Pau VI

Els dos testaments

Pau VI i Óscar Romero

Gràcies pel testimoniatge de Pau VI

Apèndix:

Intervenció del card. Bergoglio

en una Congregació general de cardenals

Introducció

La primera vegada que vaig escriure sobre el papa Pau VI fou l’endemà de la seva mort.¹ Semblava oportú que el públic català tingués a l’abast un esbós biogràfic del papa, acabat de traspassar. Hom endevinava que el pontífex ocuparia un lloc important en la història però els darrers anys de pontificat fou summament incomprès. Calia mostrar el personatge en la seva dimensió humana, totalment dedicat a l’Església. Dimensió abocada a ser contemplada en el futur sota el prisma personal que el caracteritzà sobretot els últims quinze anys, els de ministeri de bisbe de Roma i, doncs, de pastor universal. Home i papa podien sintetitzar l’enfocament de la descripció, sempre amarada de textos, d’un baró de Déu certament venerable.

Més a prop dels nostres dies, arran de la beatificació, em semblà que, enllà del currículum i de la descripció de les moltes coses que va fer, potser calia posar l’accent en la seva ànima.² Ja que l’Església el glorificava amb el reconeixement de les seves virtuts, era l’hora d’aprofundir el seu tremp espiritual, viscut personalment però destinat a ser transmès als altres. Internacionalment sorgiren molts escrits que, superant polèmiques cada vegada més allunyades en el temps, anaven més a fons i començaven a fer del personatge històric un veritable model a tenir en compte. També era bo que això es donés a casa nostra.

Ara la futura canonització m’ofereix l’oportunitat de completar una trilogia fixant-me en l’actualitat del seu itinerari en relació amb la vida actual de l’Església, en concret amb el missatge del papa Francesc que és el pontífex que ha aprovat la canonització i la proclamarà. Des d’ara, Pau VI serà objecte d’un culte universal en el grau màxim que l’Església concedeix a aquells que han viscut la fe cristiana amb un gruix que els fa, a més de models, intercessors. És, doncs, oportú d’esbrinar com pot parlar encara als cristians d’avui i a tots els homes de bona voluntat.

El lector potser ja haurà advertit, en el títol del llibre, que els mots annexats aquesta vegada al nom del papa Montini són els conceptes amb què el papa Francesc exposà el text programàtic del seu pontificat. No es tracta de presentar Pau VI com un precursor de Francesc —cosa que, a més d’anacrònica, seria injusta—, sinó de veure com en l’afaiçonament de la personalitat pastoral del papa actual hi ha unes arrels que ell ha pouat del magisteri del qui ara serà sant. I aquest serà l’objectiu primordial d’aquest llibre, per enllaçar, així, l’esdeveniment de la canonització del papa Montini amb el moment present de la vida de l’Església liderada pel papa Francesc, que no ha dubtat a afirmar: «Soc el primer papa que no ha pres part en el Concili i el primer que ha estudiat la teologia en el postconcili i, en aquell temps, per a nosaltres la gran llum era Pau VI».³

«Evangeli i alegria», «L’alegria de l’Evangeli» són conceptes intercanviables i en certa manera tautològics, perquè tothom sap que «evangeli» sol ser traduït per «bona nova, missatge joiós, notícia alegre». Endinsem-nos-en, doncs, en tot el que sobre això ens diu Pau VI: és el regal que fa a l’Església en ocasió de la seva canonització.

1. Pau VI, home i papa. Montserrat, 1978.

2. Pau VI, creient i mestre de la fe. Barcelona, 2014.

3. Entrevista recollida per Franca Giandoldati, publicada a Il Messaggero, 29 juny 2014. Per a conèixer la figura de Pau VI el millor estudi és Paolo VI: una biografia, a cura de Xenio Toscani, Brescia, 2014. Els col·laboradors s’han servit de tot el material de l’Istituto Paolo VI, de Brescia, el qual des de 1980 ha anat publicant, en monografies i el periòdic Notiziario, estudis i textos inèdits que han servit per a les causes de beatificació i canonització del papa.

El repte del Concili

Sempre s’ha considerat, i amb raó, Joan XXIII com «el papa del Concili Vaticà II». Efectivament, ell tingué la intuïció de celebrar-lo, l’inicià i, sobretot, en marcà en l’al·locució inaugural de l’11 d’octubre de 1962 les línies que havia de tenir. Era un papa coratjós, extravertit, prou conscient que no sabia si veuria el terme de l’aventura a la qual havia llançat l’Església. De fet, com és prou sabut, en presidí la primera sessió i morí a l’inici de l’estiu següent.

El candidat a succeir-lo a la seu de Pere, tothom va preveure que seria el cardenal Giovanni Battista Montini, en certa manera de temperament oposat, ansiós, introvertit i menys decidit que el seu predecessor. A un papa intuïtiu, sintètic, propens a les solucions simples i decisives el succeí una personalitat més analítica, més capaç de copsar els múltiples aspectes d’una qüestió. Aquest fou, doncs, el papa Pau VI. El repte amb què es trobava era gran, però des del primer moment Montini havia copsat la intenció del «papa bo» i l’havia assumit de ple des de la responsabilitat d’arquebisbe de Milà. Sis dies després de ser elegit pontífex, ja ordenà la prossecució del treball dels experts. Per fer-lo més operatiu i obert, corregí el reglament nomenant quatre cardenals moderadors i creà la categoria dels auditors conciliars (laics).

El 29 de setembre de 1963 va inaugurar la segona sessió, que es va cloure el 4 de desembre del mateix any. En el seu discurs d’obertura, Pau VI va presentar els quatre objectius del Concili: «la definició o, si es prefereix, la consciència de l’Església, la seva reforma, el foment de la unitat entre tots els cristians i el diàleg de l’Església amb els homes contemporanis». Durant la sessió s’estudià un nou esquema sobre l’Església, amb votació dels punts més controvertits (és el que s’anomenà la crisi d’octubre). També s’integrà al De Ecclesia l’esquema sobre la Mare de Déu. Superats aquests moments crítics, es començaren a tractar els temes del ministeri i de la potestat dels bisbes, amb conseqüències