Celebració cristiana, el nucli de la vida

By Joaquim Gomis Sanahuja

Amb motiu dels 50 anys que ha acomplert la revista Missa Dominical, la col·lecció Emaús ha volgut recuperar els escrits de quatre dels seus col·laboradors més signifi catius, dins la secció "Última pàgina" daquesta publicació. Els articles de Xabier Basurko, Joaquim Gomis, Juan Martín-Velasco i Pere Tena han estat editats simultàniament en quatre volums. La lectura correlativa duns articles escrits al llarg de més de vint anys per quatre reconeguts autors de caràcter i trajectòria ben diferent, que es complementen perfectament, esdevé un fresc excel·lent de la recepció de la litúrgia del Concili Vaticà II a casa nostra. Posen en relleu, amb llibertat, uns encerts i reptes, ben vigents, de la forma de celebrar lEucaristia dominical de les nostres comunitats cristianes . Joaquim Gomis, fundador de la revista Missa Dominical, aporta en aquestes planes la seva proximitat, bon humor i inquietud per la senzillesa, autenticitat i vinculació amb la vida, de les nostres celebracions litúrgiques.

• Language: Català
• Publisher: Centre de Pastoral Litúrgica
• Release date: Sep 26, 2018
• ISBN: 9788491651789

Book preview

La col·lecció Emaús vol oferir llibres

de lectura assequible que ajudin

a viure el camí cristià en el moment actual.

Per això porta el nom d'aquell poble

cap a on anaven dos deixebles desesperançats

quan es van trobar amb Jesús,

que es va posar a caminar al costat seu,

i els va fer entendre i viure

la novetat de l'Evangeli.

Joaquim Gomis

Celebració cristiana, el nucli de la vida

Col·lecció Emaús 152

Centre de Pastoral Litúrgica

Director de la col·lecció Emaús: Mercè Solé

Disseny de la coberta: Mercè Solé

© Edita: CENTRE DE PASTORAL LITÚRGICA

Nàpols 346, 1 – 08025 Barcelona

Tel. [phone]. Wa 619 741 047

[e-mail] – www.cpl.es

Primera edició digital: setembre de 2018

ISBN: 978-84-9165-178-9

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, llevat d’excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si us cal fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47).

Presentació

Trobareu en aquest llibre un conjunt de vuitanta-tres comentaris breus de Joaquim Gomis sobre temes relacionats amb les celebracions cristianes, amb l’objectiu d’ajudar a fer que siguin més properes a la gent que hi participen i a la seva vida, i que siguin, també, més amables. Uns comentaris escrits amb el seu habitual estil àgil, ple d’intuïcions, incisiu, bon coneixedor d’allò de què parla, i amb un llenguatge sense complicacions ni giragonses.

El dia del seu enterrament, el 22 de desembre de 2013, a l’església de Sant Just Desvern, el bisbe Pere Tena, que moriria també just un mes i mig després, va recordar a l’homilia aquell passatge de l’Apocalipsi en què una veu forta com un toc de trompeta li diu a Joan: «Escriu!» (Ap 1,10-11). I comentava que al Joaquim Gomis també una veu forta li havia dit en un determinat moment: «Escriu!». I el Joaquim s’havia posat a escriure i no havia parat de fer-ho fins a la seva mort.

És aquesta, certament, una bona descripció de l’aspecte més visible de la tasca que el Joaquim ens va deixar: els seus escrits. Però no només ens va deixar això. Podríem parlar de la tasca de vicari a Sant Just Desvern, encara ara recordada, i de tot d’altres activitats no tan visibles com els escrits. De totes elles, la més rellevant, sens dubte, va ser la seva activitat organitzadora en el Centre de Pastoral Litúrgica, al costat de Pere Tena, per consolidar-lo com a entitat, i la fundació de la publicació Missa Dominical l’any 1968, per ajudar en la posta en marxa de la reforma litúrgica del Concili Vaticà II i que ara, cinquanta anys després, continua sent una eina gairebé imprescindible en moltes parròquies.

Joaquim Gomis va néixer a Barcelona el 1931. Va entrar al seminari i va ser ordenat capellà el 1957. Va ser vicari de Sant Just Desvern i després va anar a estudiar a Salamanca i a Roma, on va poder viure l’entusiasme dels inicis del Concili Vaticà II. De retorn a Barcelona, va concentrar la seva activitat sobretot en el Centre de Pastoral Litúrgica, alhora que col·laborava a la revista El Ciervo i després també a Foc Nou, i esdevenia un dels millors cronistes de l’actualitat religiosa. El 1992 es va casar amb Montserrat Obiols i va continuar actiu en els mateixos camps on havia estat present fins aleshores, fins que va morir, a Sant Just, el 21 de desembre de 2013.

Aquest llibre que teniu a les mans és un dels molts fruits de la seva obediència a la «veu forta» que li va encomanar la missió d’escriure. És el recull dels articles publicats, des de 1991 fins al 2010, a la secció «Última pàgina» de Missa Dominical, una secció en què s’alternen diversos autors comentant lliurement temes i aspectes bàsicament relacionats amb la pastoral litúrgica. Entre els altres autors que també hi escriuen o hi han escrit cal assenyalar sobretot Pere Tena, Juan Martín Velasco i Xabier Basurko, dels articles dels quals se n’ha fet també un recull en forma de llibre en aquestra mateixa col·lecció. En el del Joaquim, però, hi hem afegit al final els set articles que va escriure per al «Davantal» de Missa Dominical, quan el 2010 va canviar la col·laboració a l’«Última pàgina» per la del «Davantal». Per cert que, l’últim d’aquest articles, dedicat significativament al papa Francesc, es va publicar ja després de la seva mort. La publicació d’aquests quatre llibres ha estat una de les maneres de celebrar els cinquanta anys de la creació de Missa Dominical, i de difondre més àmpliament el pensament que en matèria litúrgica ens han ofert aquests autors, un pensament que ajuda a mirar cap al futur en aquest aspecte de la vida cristiana tan rellevant com és la celebració de la fe.

Per ajudar el lector o lectora a situar-se a l’hora de llegir aquests comentaris, caldrà recordar que la revista Missa Dominical és una publicació adreçada sobretot als capellans, de manera que una part dels comentaris que aquí publiquem estan escrits pensant en primer lloc en ells. Per exemple, a l’hora de parlar de diversos aspectes sobre l’homilia. Però això no treu que puguin ser igualment interessants i útils per a qualsevol lector laic o laica: darrere qualsevol reflexió sobre la tasca eclesial, ni que sigui específicament la d’un sector concret de l’Església, es transmet sempre una manera d’entendre la fe, la celebració i la vida cristiana que afecten a tots els membres de la comunitat.

I tot, com resumia a vegades el mateix Joaquim, per acostar-nos més a Déu, per ajudar-nos a anar endavant, per donar-nos esperança, i per animar-nos a viure, cadascú en el seu lloc, compromesos amb els nostres germans i germanes i amb el nostre món.

Josep Lligadas

Consumisme

Ja en les darreres jornades de les festes nadalenques, en una reunió familiar, sorgeix una queixa en la conversa. Surt de diferents boques –de diferents cors–, fruit d’experiències també diferents. El queixós interrogant és: ¿per què en força homilies, durant aquestes festes, se’ns ha renyat acusant-nos de consumisme?

Les celebracions nadalenques han quedat ja enrere, però és possible que no sigui en va anotar algunes de les opinions que varen sorgir en aquella conversa familiar. Per exemple:

quan l’homilia adquireix com a to dominant el de reny –es renya la societat en abstracte, però els qui som allí som societat en concret i per això ens sentim renyats–, l’oient no en treu cap profit. L’homilia ha d’ajudar, no aclaparar;

(des d’una boca/cor jove): Em vaig sentir com un infant renyat pel mestre o la senyoreta; tens ganes d’aixecar-te i d’anar-te’n perquè tens la impressió que el sacerdot s’aprofita del teu obligat silenci per desfogar algun mal humor;

(des de l’intel·lectual de la família): El consumisme és un mal estructural de la nostra societat, fruit inevitable del fet que estigui basada econòmicament en la llei del mercat; criticar l’individu per consumista sense posar en crisi aquesta llei econòmica és culpabilitzar-lo inútilment.

(veu femenina): Prou dura que és la vida de cada dia perquè, a sobre, no es comprenguin aquestes petites compensacions de comprar-te tal o tal altra cosa; si hom es passa –i a vegades ens passem– és molt més eficaç com a advertiment anar al caixer automàtic per comprovar el saldo que no pas el sermó del capellà;

(del membre de més edat): Em va doldre pensar que en aquella església hi havia gent que viu d’una manera molt senzilla –gent gran, per exemple– i que probablement en aquests dies hauran fet alguna petita despesa «consumista»; em va semblar injust que el sacerdot, en el seu despistament generalitzador, els critiqués el seu innocent i sa consumisme.

Malgrat tot, també es va portar l’experiència d’altres homilies positives (per exemple, una del diumenge abans de Nadal: «probablement estem arribant una mica distrets –entre tants afanys– al Nadal. Però no ens preocupem: més important i més fort és el do de Déu que ve a nosaltres...»). I tots els reunits hi estigueren d’acord: fa més profit quan es parla del bé de Déu que no pas del nostre mal.

(1991, número 5)

Homilia i «Nova Cultura»

Quan la tarda del passat 6 de març l’arquebisbe de Barcelona, Ricard M. Carles, visità el CPL –en una visita plena de cordialitat– després de la informació que se li presentà sobre les activitats i les publicacions del Centre, la conversa amb els membres del CPL se centrà, especialment, en la problemàtica de l’homilia. Fou Joan Llopis qui suscità la qüestió i ja ell insistí en un aspecte que després subratllà l’arquebisbe Carles: és important –evidentment– el contingut de l’homilia, la seva fidelitat a la Paraula de Déu proclamada, també l’actitud espiritual del predicador i el seu coneixement dels assistents, el respectar el just lloc –i temps– de l’homilia a l’interior de la celebració, però tot això no significa oblidar l’indispensable que és saber dir l’homilia, saber comunicar. Allò que s’ha anomenat «l’art de l’homilia».

Precisament, a la recent encíclica de Joan Pau II Redemptoris missio –una encíclica que em sembla especialment important, sobretot en els seus primers capítols–, en parlar al número 37 de la gran importància dels mitjans de comunicació per a l’evangelització, el Papa assenyala agudament que no és suficient «utilitzar aquests mitjans, sinó que el repte és saber integrar el missatge en aquesta nova cultura creada per la comunicació moderna». «Aquesta cultura –afegeix– neix, més dels continguts, del mateix fet que existeixen noves maneres de comunicar amb nous llenguatges, noves tècniques, nous comportaments psicològics».

Diria que l’homilia, encara que tingui unes característiques pròpies, no pot abstreure’s de la realitat d’aquesta «nova cultura». Perquè és dita davant i per a qui és submergit en aquesta cultura creada per la comunicació moderna. Penso que la in-significància de força homilies és causada perquè són dites amb un llenguatge propi d’una cultura anterior, causada perquè no capten els «nous comportaments psicològics»