Ave Maria

By Lorenzo Orellana

A lAvemaria li passa com al Parenostre: com més hi aprofundim més senriqueix la nostra relació amb la Mare de Déu i millor resem. Les seves frases estan traspassades pel do de Déu. LAvemaria té dues gran parts: "Déu vos salve Maria..." i "Santa Maria...". La primera sorgeix de la sagrada Escriptura i la segona de la fe de lEsglésia. I cada una es por dividir en dues. El "Déu vos salve" arrenca amb la salutació de Gabriel, per un costat, i les paraules dElisabet per laltre. I en el "Santa Maria", després de confessar la santedat i la maternitat de la Mare de Déu, se li demana que intercedeixi per nosaltres pecadors.

• Language: Català
• Publisher: Centre de Pastoral Litúrgica
• Release date: May 22, 2019
• ISBN: 9788491652281

Book preview

La col·lecció Emaús vol oferir llibres

de lectura assequible que ajudin

a viure el camí cristià en el moment actual.

Per això porta el nom d'aquell poble

cap a on anaven dos deixebles desesperançats

quan es van trobar amb Jesús,

que es va posar a caminar al costat seu,

i els va fer entendre i viure

la novetat de l'Evangeli.

Lorenzo Orellana Hurtado

Ave Maria

Col·lecció Emaús 157

Centre de Pastoral Litúrgica

Director de la col·lecció Emaús: Mercè Solé

Disseny de la coberta: Mercè Solé

© Edita: CENTRE DE PASTORAL LITÚRGICA

Nàpols 346, 1 – 08025 Barcelona

Tel. [phone]

[e-mail] – www.cpl.es

Primera edició digital: juny de 2019

ISBN: 978-84-9165-228-1

Printed in UE

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, llevat d’excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si us cal fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47).

Jo els faré entrar a la meva muntanya santa, i prendran part en les festes dins la meva casa d’oració (Isaïes 56,7)

Dedicatòria:

Als meus pares,

Diego i Rosario,

que m’ensenyaren a resar

«L’home necessita la pregària per romandre sa espiritualment. Tanmateix, la pregària només pot sorgir d’una fe viva. Però la fe –i amb això es tanca el cercle– només pot ser viva si es resa. L’oració no és una activitat que es pugui exercitar o abandonar sense que la fe se’n vegi afectada. La pregària és l’expressió més elemental de la fe, el contacte personal amb Déu, al que fonamentalment està adreçada la fe. És possible que la pregària deixi de fluir durant algun temps sense que la fe s’atrofiï però, a la llarga, és impossible creure sense resar, tal com no es pot viure sense respirar».

(Romano Guardini, Introducción a la vida de oración, San Sebastián: Lumen 1987, p. 21)

Pròleg

Una talla amb l’Anunciació de la Mare de Déu i l’arcàngel, cara a cara, presideix el presbiteri de la parròquia de Sant Gabriel, a Màlaga. Cada vegada que arribo a l’església reso, davant la Mare de Déu, un Avemaria. I aquest costum ha fet que em pregunti: ¿No podria fer alguna cosa perquè, els qui així resem, contemplem una mica millor el que diem? Aprendre a contemplar és molt important en la vida i indispensable per a la pregària. Ens ho recorda Atahualpa Yupanqui:

Només és lluny

allò que no sabem mirar

Per altra banda, un metge de Melilla, després de llegir el Parenostre, resum de tot l’evangeli, em va escriure una carta que acabava així.

És el llibre que, de nou, m’està ensenyant a resar... El tinc a la meva taula del despatx, amb altres coses meves entranyables. Moltes gràcies. No sé si l’haurà escrit però, si no ho ha fet, n’hi suggereixo un sobre la Mare de Déu.

El desig que em suscità el res dels Avemaries, i el suggeriment del senyor Antonio García Castillo m’han dut a escriure aquest llibre.

Tan de bo que aquestes pàgines ens ajudin a créixer «en la fidelitat filial a Maria, que és la vertadera, ja que ens condueix a viure de nou la vida de Jesús de Natzaret», com deia Marie-Étienne Vayssière.

Pau VI ens deixà dit a Marialis cultus:

El culte marià s’insereix en el camí de l’únic culte que justament i merescudament s’anomena cristià.

Capítol I La pregària

A l’Avemaria li passa com al Parenostre: com més hi aprofundim més s’enriqueix la nostra relació amb la Mare de Déu i millor resem. Les seves frases estan traspassades pel do de Déu.¹

1 No oblidem que hi ha paraules «parlades» i paraules «que parlen». Les paraules parlades són les que emprem con si fossin kleenex, que només serveixen per a un sol ús; i les paraules «que parlen» són aquelles que tenen pes, sabor, color i esperit. Són paraules que susciten en nosaltres vida i trobada. Mentre que les altres s’assemblen a les llavors a la vora del camí que arriben els ocells i se les mengen.

L’Avemaria té dues gran parts: «Déu vos salve Maria...» i «Santa Maria...». La primera sorgeix de la sagrada Escriptura i la segona de la fe de l’Església. I cada una es por dividir en dues. El «Déu vos salve» arrenca amb la salutació de Gabriel, per un costat, i les paraules d’Elisabet per l’altre. I en el «Santa Maria», després de confessar la santedat i la maternitat de la Mare de Déu, se li demana que intercedeixi per nosaltres pecadors.

Dedicaré un capítol a cadascuna d’aquestes quatre parts, i afegiré un cinquè sobre l’amén final, i clouré l’escrit amb un breu epíleg.

Ave Maria

Arrenquem l’Avemaria amb unes paraules agafades de l’evangeli de sant Lluc. Quan un obre aquest evangeli descobreix que, després d’un brevíssim pròleg inicial, hi ha l’Anunci del naixement de Joan el Baptista i tot seguit l’Anunci del naixement de Jesús. Amb el qual l’evangeli sembla invitar-nos a posar en paral·lel les dues anunciacions. Si en fem cas ens trobem davant dues etapes d’una mateixa obra introduïdes per aquesta frase: «En temps d’Herodes, rei de Judea». Frase que recorda el moment sociopolític d’aquell temps: Judea sota el regnat d’Herodes. Temps difícils i situació perillosa. Tant, que Herodes I (el Gran) nomenat rei de Judea per decret del Senat romà el 37 aC no fou ben acollit pel poble, al qual s’imposà mitjançant el terror. Diu Flavi Josep que aquest rei es caracteritzà per la seva inhumanitat, la seva voluntat de poder i descontrol moral, fins al punt de ser un home posseït pel deliri de persecució i de poder, un assassí indiscriminadament cruel, fins i tot de tres dels seus fills.²

2 Cf. Ignacio

Camacho Nazabal,

SJ, Cristología, Santander: Sal Terrae, 2014, p. 234.

Després de la mort d’Herodes el panorama no millorà. És cert que l’emperador August restaurà les institucions tradicionals que Herodes havia suprimit: el Sanedrí recobrà la seva jurisdicció i el gran sacerdot tornà a tenir influència en la vida política, però la confiscació de terres creixé de tal manera que la situació econòmica arribà a ser de subsistència.

En aquest ambient visqueren: Elisabet, Maria, Joan el Baptista i Jesús.

Tot seguit l’evangeli presenta els primers protagonistes:

Hi havia un sacerdot del torn d’Abià que es deia Zacaries. La seva muller, descendent d’Aaron, es deia Elisabet.³

3 Lluc 1,5ss.

«Hi havia un sacerdot». Els membres de la classe sacerdotal es casaven amb filles d’una família sacerdotal. I això era el que havia fet Zacaries esposant-se amb una jove de la família d’Aaron, de nom Elisabet.

L’evangelista completa el quadre destacant els mèrits personals de la parella:

Tots dos eren justos davant de Déu i irreprensibles en el compliment de tots els manaments i les observances del Senyor. Però no tenien fills perquè Elisabet era estèril i tots dos eren ja d’edat avançada.

El retrat, que indica la rectitud moral dels protagonistes no serveix de garantia davant del sofriment, ja que subratlla: «no tenien fills», cosa que en aquell temps s’atribuïa al designi diví, i podia ser motiu de divorci.

Però Déu actua a la seva manera, i per això: «Li tocà per sorteig d’entrar al santuari del Senyor a oferir l’encens...».

Zacaries havia estat designat per la sort, cosa que solia passar un cop a la vida. I en oferir l’encens a l’altar dels perfums, davant del Sant dels Sants, «se li va aparèixer un àngel del Senyor, a la dreta de l’altar de l’encens».

Per