La Bona Nova de la setmana: Cicle B

By Ignacio Otaño Echaniz

Amb la finalitat d'ajudar-nos perquè la paraula evangèlica toqui de ple la nostra vida humana i cristiana, i ens acompanyi al llarg de tota la setmana, aquest llibre ofereix, per a cada diumenge o festa, el text evangèlic corresponent, i, després, una reflexió breu, incisiva, que no es queda en un comentari individualista o moral, sinó que situa la paraula de Jesús com a Bona Nova per a tota la realitat humana: la més personal i espiritual, i alhora la més social i col·lectiva. Per ajudar-nos així a viure, en la nostra vida quotidiana, el cabal de novetat i de força transformadora del missatge que Jesús ens va deixar amb les seves paraules i amb els seus fets.

• Language: Català
• Publisher: Centre de Pastoral Litúrgica
• Release date: Oct 10, 2017
• ISBN: 9788491650744

Book preview

47).

La Bona Nova de l’Evangeli, en la nostra vida personal i social

Aquest llibre ofereix una reflexió molt actual i propera sobre l’evangeli dels diumenges i festes principals, perquè pugui ser Bona Nova per a la nostra vida humana i cristiana, i ens acompanyi al llarg de tota la setmana.

El lector es trobarà en aquestes pàgines, primer de tot, el text evangèlic corresponent a cada diumenge o festa, i després, una reflexió breu, incisiva, que no es queda en un comentari individualista i moral, sinó que situa la paraula de Jesús com a Bona Nova per a tota la realitat humana: la més personal i espiritual, i alhora la més social i col·lectiva. Per ajudar-nos a viure, en la nostra vida quotidiana, tot el devessall de novetat i de força transformadora del missatge que Jesús ens va deixar amb les seves paraules i amb els seus fets.

Ens trobem, doncs, davant una publicació certament valuosa, i que serà ben útil per a tothom qui vulgui viure la seva fe com una força joiosa i renovadora enmig del nostre món.

En aquest volum hi trobareu els evangelis dels diumenges i festes dels temps litúrgics del cicle B (és a dir, el que comença l’Advent de 2017 i després continua al llarg de l’any 2018 fins a l’Advent següent, i després es va repetint cada tres anys). Amb aquest es completa la publicació dels tres cicles litúrgics.

I a més dels diumenges i festes dels temps litúrgics, publiquem també, al final, els evangelis corresponents als dies del Calendari dels Sants que se celebren com a solemnitats, o bé que se celebrem com a festes però que si cauen en diumenge el substitueixen.

Josep Lligadas

Director de la col·lecció Emaús

Advent

Primer diumenge d’Advent

Ja però encara no

En aquell temps deia Jesús als seus deixebles: «Estigueu atents, vetlleu. No sabeu quan vindrà el temps decisiu. L’home que se’n va a terres llunyanes, sortint de casa deixa els seus criats responsables de les tasques que confia a cadascun, i al porter li recomana que vetlli. Igual heu de vetllar vosaltres, perquè no sabeu quan tornarà l’amo de la casa; no sabeu si vindrà al vespre, a mitjanit, al cant del gall, a la matinada. El tindreu aquí a l’hora menys pensada: mireu que no us trobi dormint. I això que us dic a vosaltres, ho dic a tothom: Vetlleu». (Mc 13,33-37)

* * *

Una insistència en aquest text evangèlic del primer diumenge d’Advent: Vetlleu, estigueu atents perquè no sabeu quan tornarà l’amo de la casa. I, tot i això, a l’inici de la seva predicació, el mateix Jesús ens recorda que «el Regne de Déu és entre nosaltres». Llavors la nostra condició és, al mateix temps, ja però encara no.

Efectivament, el Senyor és ja entre nosaltres. Es veu en tantes característiques d’amor i de bondat, en tantes realitzacions humanes positives, que són empremtes de la presència del Senyor enmig de nosaltres. També hi ha motius de donar gràcies a Déu per tot el que Ell ha fet i segueix fent en nosaltres.

El perill és que, quan hem aconseguit alguns èxits, pensem que ja hem arribat a la meta, que no necessitem lluitar més per un bé més gran i durador i renunciem a tota meta que no sigui el propi interès. Ja no s’espera res més, es mata l’esperança.

Però a qui té de tot excepte l’esperança li falta allò principal. És el drama de persones que han tingut tot el que han volgut durant la seva infantesa, que han vist acomplerts tots els seus capricis, i es troben amb el buit i la manca de sentit de la pròpia existència. Hi ha joves i adults que sembla que tinguin de tot, i ja no saben què fer amb la seva vida.

S’ha dit que «la vida de cada home –si vol ser humana en el sentit ple– és una espera. El present no és suficient per a ningú. En un primer moment sembla que falta alguna cosa. Després ens adonem que ens falta algú. I l’esperem».

La psicòloga Elisabeth Lukas fa notar com arriben a la seva consulta persones «que no aconsegueixen fer front a la vida, no saben què fer, tot els sembla banal, buit, estan fastiguejats del benestar i no tenen ganes de seguir vivint. No existeix un objectiu amb el qual es puguin comprometre, perquè no hi ha uns valors pels quals puguin viure i, fins i tot, sacrificar-se, perquè la seva existència transcorre sense contingut i no poden sentir sinó avorriment». S’oblida en les teories psicològiques vigents que la persona és un ésser espiritual.

Vetllar significarà no deixar que el conformisme m’endormisqui, esperar activament sempre algú que és ja amb nosaltres però que està també davant nostre. És a dir, no quedar-nos parats com si ja haguéssim arribat, sinó caminar per trobar-lo.

Tots tenim necessitat de cultivar l’espera per no caure en el desànim i la tristesa. Però tenim necessitat d’una espera menys vaporosa que el benestar material. Necessitem Algú que, més enllà de les desil·lusions, doni consistència a la nostra lluita quotidiana per respondre a la vida amb fidelitat.

Segon diumenge d’Advent

Saber deixar lloc

Comença l’evangeli de Jesús, el Messies, Fill de Déu.

En el profeta Isaïes hi ha escrit això: «Jo envio davant teu el meu missatger / perquè et prepari el camí. / Una veu crida en el desert: / Obriu una ruta al Senyor, / aplaneu el camí».

Complint això, Joan començà a batejar en el desert. Predicava un baptisme de conversió, per obtenir el perdó dels pecats, i anaven a trobar-lo de tot arreu de Judea, amb tota la gent de Jerusalem, confessaven els seus pecats i es feien batejar per ell al riu Jordà.

El vestit de Joan era de pèl de camell, es cobria amb una pell la cintura i s’alimentava de llagostes i mel boscana. I predicava així: «Després de mi ve el qui és més poderós que jo, tan poderós que no sóc digne ni d’ajupir-me a deslligar-li la corretja del calçat. Jo us he batejat només amb aigua; ell us batejarà amb l’Esperit Sant». (Mc 1,1-8)

* * *

Així comença aquest text: Comença l’evangeli de Jesús... La paraula evangeli significa bona nova. Tot el que Jesús ens comunica, amb una paraula i amb la seva vida, és una bona nova. Diu als seus deixebles que tot el que ens ha dit ha estat perquè tinguem una alegria plena. Jesús mateix, la seva persona, és una bona nova i ens porta una molt bona nova: que Déu t’estima, pateix amb tu quan tu pateixes i s’alegra amb tu quan tu t’alegres.

Els contemporanis de Jesús veien una diferència entre Joan Baptista i Jesús. En Joan Baptista veien una molt bona persona, molt austera, exigent amb si mateixa, i recordava a les persones que eren pecadores, que havien de convertir-se i batejar-se per ser perdonats. Però el mateix Joan Baptista reconeix que ell no fa res més que deixar lloc per a un altre més gran que ell, que és Jesús.

La persona i la manera de procedir de Jesús desbordava la mentalitat de Joan, sense desautoritzar-la. Jesús acollia els pecadors i menjava amb ells. No li importaven les crítiques dels considerats bons, que menyspreaven aquells que no eren com ells. Jesús els fa veure que ha vingut per a tots i que per ell ningú està perdut. Sent, a més a més, com a propis els problemes de la gent; per això, consola, cura, defensa el pobre, busca la felicitat per a tothom.

La temptació del Baptista era aferrar-se a allò que ja dominava i ignorar allò nou que arribava. Cal la seva humilitat per perdre protagonisme i deixar lloc a qui ve. Massa ferides es produeixen per no reconèixer en la pràctica que el temps passa i canvien les circumstàncies, els contexts, les exigències del moment, la necessitat de persones diferents. S’ha de saber deixar pas com Joan Baptista: Després de mi ve el qui és més poderós que jo.

Ja sigui en el primer pla o en el segon, el Baptista sap que ha de preparar el camí al qui ve, aplanar-li el camí. És un missatge per a tot seguidor de Jesús: facilitar els camins, ajudar les persones a trobar el camí que porta cap a una vida millor, a esperar l’autèntic Salvador. Sense ser necessàriament superfigura, es poden crear ponts discretament, aplanar les dificultats, acollir amablement, unir-se a la superació d’esculls, ajudar i pregar pels que han de passar per camins empedrats...

Tercer diumenge d’Advent

Testimoni de la llum

Déu envià un home que es deia Joan. Era un testimoni; vingué a donar testimoni de la Llum, perquè per ell tothom arribés a la fe. Ell mateix no era la Llum; venia només a donar-ne testimoni.

Quan els jueus van enviar-li des de Jerusalem, sacerdots i levites per interrogar-lo, el testimoni de Joan fou aquest. Li preguntaren: «¿Qui ets tu?». Ell, sense cap reserva, confessà clarament: «Jo no sóc el Messies». Li preguntarem: «¿Qui ets, doncs? ¿Elies?». Els diu: «No el sóc». «¿Ets el Profeta que esperem?». Respongué: «No». Li digueren: «Doncs, ¿qui ets? Hem de donar una resposta als qui ens han enviat: ¿què dius de tu mateix?». Digué: «Sóc una veu que crida en el desert: Aplaneu el camí del Senyor, com diu el profeta Isaïes». Alguns dels enviats, que eren fariseus, li preguntaren encara: «¿Per què bateges, doncs, si no ets el Messies, ni Elies, ni el profeta?». Joan els respongué: «Jo batejo només amb aigua, però tot i que no el coneixeu, ja teniu entre vosaltres el qui ve després de mi: jo no sóc digne ni de deslligar-li la corretja del calçat».

Això va passar a Betània, a l’altra banda del Jordà, on Joan batejava. (Jn 1,6-8.19-28)

* * *

L’evangeli defineix Joan com a testimoni de la llum. Això mateix és el cristià. Saber que ell mateix no és la llum però té la responsabilitat i la missió de mostrar la llum i il·luminar.

Per ajudar-nos a ser testimonis de la llum, el papa Francesc ha escrit una exhortació pastoral, ens ha dirigit una carta fraternal sobre «L’alegria de l’Evangeli». I és que l’Evangeli existeix perquè la nostra alegria sigui completa.

Per a Francesc, difícilment podran ser testimonis de la llum els ressentits, queixosos i sense vida. No és pròpia del cristianisme la permanent cara de funeral ni la consciència de derrota que ens converteix en pessimistes queixosos i desencantats amb cara de vinagre. Tampoc li sembla que haguem de desenvolupar la psicologia de la tomba, que a poc a poc converteix els cristians en mòmies de museu.

És important llavors no només el que fem, sinó com ho fem. Les celles permanentment arrufades, les respostes enutjades o desconsiderades, el mal humor no contingut, la ironia feridora i de mala bava poden desfer el que s’intenta construir amb esforç.

Però Francesc insisteix en el positiu a l’hora de viure i proclamar la bona nova de Jesús. Anima a ser persones-gerra per donar de beure als altres. Parla de ser una deu, que desborda i refresca els altres, de sentir-se bé buscant el bé dels altres, desitjant la felicitat dels altres.

No ens deixem robar l’esperança!, exclama Francesc. Perquè no ens la robin, ni s’esgoti l’aigua de la gerra ni s’assequi la deu, estem convidats a caminar amb Jesús: no és el mateix haver conegut Jesús que no conèixer-lo, no és el mateix caminar amb Ell que caminar a les palpentes...

Ens toca recórrer un camí com Joan Baptista. Els que li pregunten: ¿Tu qui ets? tenen l’esperança d’haver trobat qui buscaven, de no haver de seguir caminant perquè ja han arribat a la meta. Però la resposta del Baptista encamina cap al que ve després d’ell, la veritable meta. Per tant, ha de continuar l’esforç, esforç joiosament realitzat perquè estem ja en el camí del Senyor.

Quart diumenge d’Advent

El Senyor és amb tu

En aquell temps Déu envià l’àngel Gabriel a un poble de la Galilea anomenat Natzaret, per dur un missatge a una noia, promesa amb un descendent de David, que es deia Josep, i el nom de la noia era Maria.

L’àngel entrà a casa d’ella i li digué: «Déu te guard, plena de gràcia, el Senyor és amb tu». Ella es torbà en sentir aquestes paraules i pensava perquè la saludava així. Però l’àngel li digué: «No tinguis por, Maria; Déu t’ha concedit el seu favor. Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús. Serà gran i l’anomenaran Fill-de-l’Altíssim. El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare, serà rei del poble d’Israel per sempre, i el seu regnat no tindrà fi».

Maria preguntà a l’àngel: «¿Com pot ser això, si jo no tinc marit?». L’àngel li respongué: «L’Esperit Sant vindrà sobre teu, i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit sant que naixerà l’anomenaran Fill de Déu. També la teva parenta, Elisabet, ella que era tinguda per estèril ja es troba al sisè mes, perquè a Déu res no li és impossible». Maria va respondre: «Soc l’esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules». I l’àngel es va retirar. (Lc 1,26-38)

* * *

Les primeres paraules que el Senyor dirigeix a Maria són una crida alegre a confiar: Déu te guard, plena de gràcia, el Senyor és amb tu. Aquest anunci a la primera creient, a la primera cristiana, ens omple també a nosaltres de confiança. No estem sols: alegrem-nos, el Senyor ens estima, està sempre amb nosaltres.

Això no s’entén d’entrada. Maria, en un primer moment, es torbà en sentir aquestes paraules, i pensava perquè la saludava així. La confiança en Déu no li estalviava la por davant allò inesperat i desconegut.

Però l’àngel, missatger de Déu, insisteix: No tinguis por.