El banquet amagat

By Josep Maria Rovira Belloso

Aquest llibre està escrit amb un esperit i una finalitat pastoral. Mossèn Rovira observa que actualment es dóna la tendència a rebre el missatge cristià com un relat interessant, que versa sobre la veritat però que no és la veritat mateixa, que no és una veritat que tingui la força d'arrossegar tot l'enteniment, tota la capacitat de conèixer i d'estimar, i que pugui comprometre tot l'ésser humà. Les paraules d'aquest llibre van encaminades a retornar humilment la versemblança original d'aquest relat.

L'autor ens convida a seguir-lo en les seves reflexions profundes, filades a través de passatges de la Biblia. A mesura que avancem en la lectura, anem descobrint quina és aquesta capacitat que té el relat cristià de captivar-nos amb una contundència i generositat tan absolutes. I això és la fe: creure que Déu és i es comunica, que acaba de trucar a la porta del nostre cor i espera que l'hi obrim. La vida cristiana va prenent la forma d'un encontre secret amb un Déu que vol entrar fins al més íntim de nosaltres per fer que la nostra vida esdevingui un banquet amagat on es trobin el més íntim de Déu amb el més íntim de nosaltres. Aquest és el sopar de Crist on ell és el cap de taula, el servidor i l'amor esclatant i constant, que és l'aliment del banquet.

• Language: Català
• Publisher: Herder Editorial
• Release date: Apr 5, 2017
• ISBN: 9788425434228

Book preview

JOSEP MARIA ROVIRA BELLOSO

EL BANQUET AMAGAT

Herder

Disseny de coberta: Purpleprint crative

Edició digital: José Toribio Barba

© 2016, Josep Maria Rovira Belloso

© 2017, Herder Editorial, S. L. , Barcelona

ISBN DIGITAL: 978-84-254-3422-8

1.ª edició digital, 2017

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra solament pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, excepte excepció prevista per la llei. Dirigeixi’s a CEDRO (Centro de Derechos Reprográficos) si necessita reproduir algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com).

Herder

www.herdereditorial.com

SUMARI

Presentació

1. El fonament

2. La veu de la revelació

3. L’encarnació

4. Les contradiccions

4.1. La infantesa espiritual

4.2. La pobresa

4.3. La castedat

4.4. L’obediència

4.5. La negació d’un mateix

5. Fer arrels en la Trinitat

5.1. Arrelar en l’Esperit

5.2. Arrelar en la veritat

5.3. Arrelar en Jesús

6. Els testimonis

6.1. La Mare de Déu i sant Joan

6.2. Els Evangelis

6.3. L’Església

7. Crist donant-se és l’Església

8. El banquet amagat

«Aquest llibre és una obra a quatre mans. El lector ha d’imaginar que en una cadira hi seu algú que està més aviat del cantó de la construcció del discurs i en l’altra algú que té cura de la redacció, en aquest cas, el meu amic Santi Pau Bertran. […] Els continguts s’han desdoblegat al seu aire en unes converses durant les quals dues persones han provat senzillament d’exercir l’ofici de cristians amb les eines que cadascuna tenia: sempre sota la pluja menuda s’ha pregat, s’ha reflexionat en veu alta, s’han recordat les paraules en les quals hom creu i s’ha assajat d’esbrinar com és possible estar tan enamorat de la bona notícia que Jesús hagi vingut des de l’eternitat fins al nostre temps».*

* Josep Maria Rovira Belloso, Déu és feliç donant-se, Barcelona, Herder, 2015, p. 13. Com en aquest llibre, El banquet amagat és fruit de quaranta-vuit sessions enregistrades setmanalment de manera ininterrompuda en format mp3. La feina de transcripció, redacció i correcció fins a arribar al document lliurat a l’editorial són responsabilitat de Santi Pau.

«Mire aquel infinito saber y aquel secreto escondido.

¡Qué paz, qué amor, qué silencio está en aquel pecho divino,

qué ciencia tan levantada es la que Dios allí enseña con actos

anagógicos* que tanto encienden el corazón!».

San Juan de la Cruz, Avisos espirituales.

Otros avisos recogidos por la edición de Gerona, 17

* L’anagogia és el procés exegètic que impulsa l’ànima vers el coneixement d’allò que és elevat. Etimològicament, anagoghé (ἀναγωγή) es composa d’àgein (fer, portar, conduir) i d’anà, preposició amb significat d’elevació. «Dios enseña actuando» i nosaltres aprenem amb actes anagògics. Més endavant insistirem en la importància que té l’acció –actio Christi– en el si de la Trinitat.

PRESENTACIÓ

La finalitat de les paraules que llegireu en aquest llibre és pastoral. Això que pot semblar una declaració de principis, i que de fet ho és, ho dic tot just començar perquè observo que hi ha una tendència a prendre el relat cristià com un relat més o menys interessant que tindria alguna relació amb la veritat però que no és la veritat mateixa, és a dir, que no és una veritat que tingui la força d’arrossegar tot l’enteniment, tota la capacitat de conèixer i d’estimar i que pugui comprometre tot l’ésser humà.

Però, què vol dir «finalitat pastoral»? Vol dir que les paraules que llegireu van encaminades a intentar retornar humilment la versemblança original d’aquest relat, de restablir-ne la relació amb l’origen. En primer lloc, perquè aquest relat s’ho mereix, però també perquè aquest relat és la veritat mateixa en sentit ple i, finalment, perquè, com acabem de dir, és un re­lat capaç d’engatjar la persona amb contundència i generositat absolutes.

Tot acte pastoral porta implícit un reconeixement envers allò que prèviament li ha estat donat, que és una veritat tan poderosa que l’ha estirat no només com ho faria una ideologia o com quan diem «que bonic seria si fos veritat».

La Trinitat no té res de teòric ni és cap joc d’idees per a experts: és una necessitat per a tothom qui vulgui trobar sentit a la vida. I tot allò que és pastoral també és sinònim d’indicar el camí o el sentit fins i tot en les coses més petites.

Fixem-nos com aquest relat mai no parla en condicional, «com si fos» veritat, perquè en essència és, com els temps verbals, un imperatiu i un present. Si la veritat fos una persona que ara entrés per la porta, probablement ens diria alguna cosa semblant a aquesta: «No em mireu més com si jo estigués fora de vosaltres. Sigueu vosaltres també la veritat!».

No, no són boniques les històries de la Bíblia, no són simplement boniques o interessants o profundes, perquè estem parlant de la veritat mateixa i no de textos religiosos sobre la veritat.

Per això és tan important la tasca de restablir la connexió que massa sovint perdem. La necessitat d’aquesta connexió i d’aquesta unió de tot amb tot queda molt ben explicada quan Jesús, després de ressuscitar, li diu a Magdalena:

Deixa’m anar, no m’entretinguis que encara no he pujat al Pare. Ves a trobar els meus germans i digues-los: «Pujo al meu Pare, que és el vostre Pare, al meu Déu, que és el vostre Déu». (Jn 20)

Jesús ens cristifica tal com ell es divinitza de manera contínua pel Pare per tal que la seva ascensió al cel sigui completa ja que, efectivament, contemplem aquest entretenir-se del Senyor amb Pere, Joan i Magdalena com la manera que té Jesús de fer Pare nostre el seu Pare i Déu nostre el seu Déu i la Pasqua és això: la manera –no una manera– que Crist fa que el seu Pare sigui el nostre pare.

Sant Pau subratlla el gran carisma i el gran zel amb el qual actua la pastoralitat. Podríem dir que parla d’una «pastoralitat paternal»:

En la vostra vida de cristians podríeu tenir tutors a milers, però no teniu molts pares: sóc jo qui, en anunciar-vos l’Evangeli, us vaig engendrar en Jesucrist. (1C 4)

Jesús ens engendra i arrela en la Trinitat perquè el fonament és actiu, és acció, és la mateixa actio Christi parlant i ungint.

Sempre hi ha aquesta convivència activa i anterior a tots els temps del Pare, el Fill i de l’Esperit amb nosaltres. No és una Trinitat tan sols per a ella mateixa. Ho és amb i per a nosaltres. Nosaltres som el seu perquè. Tot i que en parlarem més endavant, això m’agradaria dir-ho amb totes les forces, ja que ens mou a actuar.

A més de les dimensions cognitiva i ètica, hi ha en Jesús una altra dimensió. Jesús troba una altra cosa, a més de l’ètica, la filosofia o la religió, i és allò que és viu i actiu. Mostra que hi ha una cosa més important que el coneixement o l’ètica, que és la vivència, el fet d’estar en la vida, de romandre-hi. Aquesta afirmació que Jesús fa de la vida comporta un sortir del món: sortir-­ne amb el dejuni, sortir-ne envers altri amb l’almoina i sortir-ne envers Déu amb la pregària. Si tenim aquestes tres riqueses interiors, sempre ho veurem tot molt clar.

Sant Agustí diu que el dejuni i l’almoina són dues ales que donen impuls a la pregària per arribar a Déu. Afirma que d’aquesta manera la nostra pregària, feta amb humilitat i caritat, amb dejuni i almoina, amb temprança i perdó, donant coses bones i no tornant les dolentes, allunyant-se del mal i fent el bé, aquesta pregària cerca i aconsegueix la pau, i amb les ales d’aquests tres actes anagògics per excel·lència* –l’oració, l’almoina i el dejuni– la nostra pregària vola segura i àgil fins al cel, on Crist, la nostra pau, ens ha precedit.

Tot això recolza sobre el valor de la paraula de veritat que és Jesús, i s’experimenta en la unció. «Ser ungit de veritat» vol dir que alguna cosa acaba de davallar en nosaltres per fer-se interior nostre de tal manera que esdevé una sola