Rescatar la Litúrgia

By José Manuel Bernal Llorente

Revitalitzar la celebració litúrgica en el si de les nostres Esglésies: aquest és lobjectiu dels articles que José Manuel Bernal ha anat escrivint en el seu blog personal i que shan aplegat en aquest llibre. Es tracta descrits breus i incisius, que plantegen preguntes de vegades incòmodes o que intenten respondre qüestions que els cristians ens hem plantejat un dia o altre. Contribueixen de forma molt accessible, en qualsevol cas, a una formació en matèria litúrgica cada vegada més necessària a les nostres comunitats. Aconseguir que la litúrgia sigui viscuda com el centre de la vida cristiana, "perquè la gent, a les celebracions, sigui conscient del que fa, que els signes siguin expressius dalguna cosa, que la participació en lEucaristia porti al compromís amb els germans, a la conversió personal, al repartiment solidari dels béns, a la fraternitat entranyable amb els més pobres", és la principal preocupació de lautor.

• Language: Català
• Publisher: Centre de Pastoral Litúrgica
• Release date: Oct 28, 2019
• ISBN: 9788491652755

Book preview

Presentació

La litúrgia avui no gaudeix de bona salut. Aquesta és la meva impressió. A l’Església del papa Francesc estem donant màxima prioritat a comportaments més agressius; a la denúncia profètica, al compromís amb els pobres, a la lluita per la justícia. I està molt bé. En canvi, lamento que tot allò referent a la doxologia gratuïta i a l’àmbit celebratiu estigui quedant a la penombra, insignificant. Jo diria, amb tristesa, que la litúrgia avui importa més aviat poc. Aquest és el meu diagnòstic i aquest és precisament el panorama que justifica la iniciativa d’aquest llibre.

A més a més, no em resigno que bona part dels meus escrits quedin penjats al núvol informàtic, sumits en els llimbs de l’oblit. Per això, fa uns anys, vaig poder publicar un llibret on es recollien bona part dels escrits que havia anat penjant a la xarxa a través del meu blog personal (Reflexiones incómodas sobre la celebración litúrgica, 2014). Des de llavors han passat ja quatre anys. S’han anat multiplicant els meus escrits al blog informàtic. Per això he decidit abocar-los al paper, que és més resistent, recollint-los en un nou llibre.

Els escrits que conté aquesta obra són articles breus, incisius, que plantegen preguntes o intenten respondre qüestions candents del moment, referents sempre a l’àmbit de la celebració litúrgica. No es tracta d’estudis saberuts, d’alta investigació; ni es presenten amb el rigor d’un tractat acadèmic. Són articles senzills, sense pretensions científiques especials. La qual cosa no vol dir que aquests escrits, tot i breus, no tinguin suport doctrinal o s’acostin a la superficialitat. Són, més aviat, el resultat de llargs anys d’estudi i de docència.

En observar el contingut d’aquest llibre salta a la vista de seguida que no està muntat sobre una estructura sistemàticament organitzada. Els petits articles se segueixen els uns als altres sense un ordre convencional ni lògic, agrupats al voltant dels grans temes litúrgics. No obstant això, tinc la convicció que tot aquest conjunt d’escrits, breus i concisos, observats en conjunt, expressen amb fidelitat quin ha estat i és el meu pensament sobre l’experiència litúrgica, reflecteix els meus suports teològics i remarca les meves preocupacions pastorals urgents. Dins de la seva anarquia, aquesta col·lecció d’articles ve a ser l’exponent fidedigne i complet de la meva síntesi personal sobre què representa l’experiència litúrgica a l’Església, la seva història, la seva teologia i la seva inquietud pastoral.

Aquest llibre assolirà el seu objectiu si aconsegueix reanimar les inquietuds adormides en els lectors, si reïx a donar resposta a tants interrogants que s’obren en la pastoral, si aconsegueix posar el dit a la ferida per tants problemes candents sense resoldre. En aquests temps en què la litúrgia no gaudeix de bona salut entre nosaltres, el meu desig principal és que aquest llibre ajudi a revitalitzar la celebració al si de les nostres Esglésies.

José Manuel Bernal

(www.bernalllorente.wordpress.com)

Logroño

Celebrar

Sempre tenim alguna cosa per celebrar

La necessitar de celebrar és connatural a l’home. Perquè en la celebració alimentem la nostra memòria, en recordar els grans esdeveniments del passat, els que ens han configurat com a poble i com a persones. En la celebració aprofundim en les nostres arrels i recomponem el nucli de la nostra pròpia identitat.

En la celebració, a més a més, animem la nostra esperança. Perquè la festa ens fa somiar i imaginar temps nous, futurs meravellosos; la festa ens permet també experimentar amb els nostres gestos rituals, amb les nostres danses, amb la nostra alegria i els nostres cants, la riquesa indescriptible d’aquest futur que somiem. Per això l’experiència de la festa alimenta la nostra esperança, i els nostres anhels imparables, i la nostra lluita solidària per arribar a noves metes, nous models d’existència. Perquè l’experiència festiva del futur és sempre un esperó per a la lluita.

Per tot això estic convençut que la festa és un estímul per a la memòria, per a la imaginació i per a l’esperança. Perquè els pobles, els grups humans i les comunitats sempre han tingut alguna cosa per celebrar. Això demostra fins a la sacietat la història de les religions. Celebrem el pas de les estacions: els rigors de l’hivern, quan es recullen les olives i comença a ser més llarga la claredat del sol; el renéixer de la vida i les plantes a primavera; el temps de l’estiu, el de la collita, quan es recull la sega i els fruits del camp; el temps del crepuscle, de la tardor, quan cauen les fulles marcides dels arbres, quan s’emmagatzema el vi a les bodegues. Els nostres avantpassats, els que van viure al camp o entre les muntanyes, van entendre-ho millor que nosaltres.

També els esdeveniments de la vida, els que han anat teixint la nostra història personal i comunitària, constitueixen un motiu important per celebrar i fer festa. Celebrem el naixement dels nostres fills i l’aniversari d’aquests esdeveniments, que esquitxa les dates dels calendari; celebrem i commemorem el dia del nostre enllaç matrimonial, quan iniciem una nova vida en parella; celebrem els aniversaris dels nostres pares i avis. Aquestes celebracions commemoratives ens omplen d’emoció i d’alegria. N’hi ha d’altres, tanmateix, que omplen el nostre cor de tristesa i de dol. Em refereixo a la mort dels éssers estimats i a l’aniversari en què commemorem aquests esdeveniments luctuosos. També aquests esdeveniments, que omplen el nostre cor de tristesa, són objecte de celebració.

En el món religiós també tenim motius importants per celebrar. Els cristians, en reunir-nos per fer festa, no celebrem idees sublims o les grans expressions del pensament filosòfic. Des del principi, els cristians ens hem reunit per celebrar el triomf de Jesús sobre la mort, el seu triomf sobre el mal i la injustícia, la seva resurrecció gloriosa i el seu retorn al Pare. Perquè sabem que ell, a través de l’esdeveniment pasqual, s’ha constituït en l’home nou, en el primogènit de molts germans, en la primícia d’una humanitat regenerada i salvada.

Per damunt de tot, això és el que celebrem. Aquí rau el motiu de la nostra alegria i de la nostra acció de gràcies. Allà es condensen totes les raons que ens urgeixen a reunir-nos, a cantar i donar gràcies, a celebrar que en ell, en el Jesús triomfador, la humanitat ha estat salvada. L’Eucaristia que celebrem cada diumenge ens submergeix en el procés de regeneració pasqual, arrelat i iniciat en Crist, i convertit per a nosaltres en motor de la història. Perquè la nostra fe en Crist i la nostra incorporació a la seva Pasqua ens introdueix en el gran procés d’alliberació pasqual, compromesos en la realització de la gran utopia del Regne.

La nostra capacitat de celebrar

Per descobrir-lo hem de partir de l’experiència quotidiana. Perquè estic plenament convençut que tots tenim una experiència celebrativa rica. Segurament no ens n’hem assabentat, ni hem reflexionat sobre el fet, ni tan sols hem utilitzat la paraula celebració. Però l’experiència és allà, a la nostra vida, latent.

M’estic referint a aquestes festes familiars, íntimes i entranyables, en les quals, any rere any, celebrem –ja ha sortit la paraula!– l’aniversari del naixement dels nostres fills, o el nostre aniversari de noces, o la primera comunió del nostre fill gran, o l’aniversari de la mort de l’avi. Tot són celebracions. Algunes, les de caràcter commemoratiu, com els aniversaris, es repeteixen periòdicament, cada any. Unes tenen caràcter joiós, i es festegen amb alegria. D’altres, com la mort de l’avi, són tristes i se celebren anualment per evocar la seva memòria i encomanar-lo al Senyor. Hi ha altres celebracions familiars, com una primera comunió o un casament, que no tenen caràcter commemoratiu i es redueixen a la celebració festiva de l’esdeveniment. Aquestes no tenen motius per estar dotades de caràcter repetitiu o periòdic.

Aquestes celebracions familiars, per ser-ho, queden reduïdes a l’àmbit domèstic. Només són compartides pels membres de la família: els pares, els fills, els avis, alguns cosins i els amics més íntims. El grup és petit però entranyable. L’espai en el qual es desenvolupa la celebració també sol ser reduït, familiar. Perquè, en realitat, la celebració consisteix habitualment en un àpat festiu, la taula del qual, revestida amb les millors estovalles, acostuma a estar adornada amb llums i flors. En començar el banquet un membre de la família pronuncia unes paraules per evocar el motiu d’aquesta celebració, agrair la seva presència als comensals i expressar tots els seus millors vots i desitjos de felicitat. El menjar és abundant, copiós, regat amb els millors vins. El clima és alegre, exuberant, festiu; en alguns casos pot arribar al desbordament i fins a l’excés. No s’assembla gens a un àpat ordinari. Aquest àpat, que en realitat és un banquet, és una mica diferent, separat de l’habitual i quotidià. L’àpat de cada dia és per alimentar-nos, per nodrir-nos; té una finalitat biològica concreta. El banquet festiu, en canvi, té un altre sentit, una altra intencionalitat, una altra raó de ser; es tracta de recordar i celebrar un esdeveniment joiós en què s’hi ha vist implicada tota la família. En aquesta ocasió joiosa la família es reuneix i reconeix, s’estrenyen llaços i s’aprofundeixen les arrels que la defineixen. Perquè l’esdeveniment que celebrem aquí no és un fet absent, llunyà i perdut en l’oblit; al contrari, en celebrar-lo el commemorem; i en commemorar-lo el reconeixem com a present i actiu en el fons de les nostres vides.

Els pobles saben fer festa

També aquesta és una experiència enriquidora i significativa l’evocació de la qual pot aproximar-nos una mica més a la idea de celebrar, tan propera i tan indefinible. Perquè en els pobles, quan arriben les festes, també celebrem.

Les festes populars compten amb altres formes d’expressió, menys convencionals potser, però sí més espontànies, més exuberants, més desinhibides. Estic pensant en aquests discursos grandiloqüents davant les multituds enfervorides que, en sintonia amb el chupinazo, serveixen de pregó per a les festes. Penso en les bandes de música, tan abundants a les Falles de València, que acompanyen la desfilada de comparses; penso en les charangas dels pobles de la Ribera d’Ebre, formant comitiva amb els gegants i capgrossos, i en les carrosses; penso en la gent vestida de forma estrafolària, en les cercaviles, en els àpats a l’aire lliure, en els pantagruèlics banquets, en els concursos de jotes i de balls, en les revetlles, en els coets, en les traques i els focs artificials. Tot és exuberant en aquestes festes i extraordinari, fins a apropar-se a l’excés i el desenfrenament, a allò estrafolari i grotesc. Es menja més, es beu més, es canta més, es balla més, i es dorm menys. Tot és diferent dels esdeveniments de cada dia. Les cases i els carrers, engalanats amb llums, garlandes i banderes, són diferents; els menjars, més selectes i copiosos, són diferents; les persones, vestides de festa, semblen diferents; el pas de les hores i dels dies, sense obligacions ni feina, també és diferent. La celebració, com a nucli de la festa, ens situa en un espai separat, diferent del pas monòton habitual i quotidià.

Aquestes celebracions, integrades per discursos, per gestos simbòlics, per aclamacions i cants, enriquides per expressions simbòliques i festives, carregades d’imaginació i sentiment, o bé intenten evocar i recordar importants esdeveniments del passat presents en la memòria col·lectiva del poble, o bé, a través de l’exuberància i el desenfrenament, intenten reproduir encara que només sigui esporàdicament noves maneres d’existència, somiada, però mai aconseguida, en les quals dominen la llibertat sense entrebancs, i la felicitat sentida, i l’abundància, i l’alegria desbordada. És el gran somni de la utopia que només la imaginació del poble i la seva capacitat celebrativa poden fer realitat.

Les comunitats primitives també celebren

L’experiència celebrativa no és exclusiva dels cristians. També apareix entorn dels altres pobles i cultures d’origen arcaic. Per entendre el comportament habitual d’aquestes comunitats tribals s’ha de partir de l’existència dels anomenats «arquetipus mítics», és a dir, dels esdeveniments i accions exemplars, paradigmàtiques, que han tingut lloc en l’origen del temps, això és, en el temps mític. Aquestes accions són obra d’éssers divins, d’herois i de personatges mítics. A ells s’atribueix l’establiment de l’ordre, la creació de les institucions socials i culturals; en definitiva, tota l’obra civilitzadora. A les seves accions i als seus gestos, a tot el seu comportaments, se’ls confereix un caràcter exemplar i modèlic. En ells es funda el patró de tota conducta humana i de tot comportament. Ara bé: mentre que l’home de les civilitzacions modernes se sent creador i protagonista de la història, l’home de les societats arcaiques es reconeix com el final d’una història mítica. El seu objectiu com a home, al llarg del temps, no consisteix a crear la història, sinó a repetir els gestos i comportaments primordials, realitzats d’una vegada per sempre en el temps mític. Només en aquest cas, és a dir, en la mesura que les seves accions reprodueixen i imiten les accions exemplars dels herois mítics, aquelles tenen sentit i realitat.

Ara bé, els rituals sagrats es consideren com una forma privilegiada d’imitar i repetir les accions primordials, realitzades pels déus i els herois, narrades en els mites. La repetició ritual de les accions mítiques regenera el temps, estableix un espai sagrat i manté permanentment la connexió de l’home amb els avantpassats mítics. L’execució periòdica del ritual provoca la regeneració espiritual i garanteix el manteniment de l’ordre original.

En relació amb els «arquetipus mítics» i la seva imitació ritual és important considerar l’indubtable interès que revesteix la narració del mite. Aquests fan referència a esdeveniments que han tingut lloc in principio, a l’instant primordial, i serveixen de model a les cerimònies rituals. En narrar un mite es reactualitza el temps sagrat en què van tenir lloc aquests esdeveniments primordials. Per a l’home arcaic els mites no són creacions fantàstiques i irreals. Al contrari. Per pertànyer a l’esfera del sagrat i estar en relació amb éssers sobrehumans, el mite és considerat per l’home arcaic com a una cosa veritable i real.

Com acabo d’indicar, per tant, en les societats arcaiques els rituals sagrats imiten les accions primordials, i les reprodueixen. Per això, cada vegada que es repeteix el ritu s’imita el gest primordial del déu o de l’avantpassat, el gest que va tenir lloc en l’origen del temps, en el temps mític. Entra aquí, per tant, una connotació especial, una idea nova: la idea de periodicitat i de la repetició. Els rituals no s’executen d’una vegada per sempre. S’han de repetir una vegada i una altra, de forma periòdica i insistent, penetrant i impregnant progressivament la duració temporal en què apareix inserida en la nostra existència quotidiana i dessacralitzada. En executar reiteradament i periòdica el ritual, l’esdeveniment primordial, imitat i reproduït en el ritu, es fa present aquí i ara, en aquest instant. No només l’esdeveniment. També el temps mític es reprodueix i representa, per molt remot que ens l’imaginem.

Aquests rituals, als quals vinc fent referència en aquest escrit, revesteixen formes variades i constitueixen una important constel·lació de gestos, actituds, comportament, usos del caràcter simbòlic, accions rituals, etc. Per altra part es dona també un recurs constant a elements i objectes de caràcter màgic o religiós carregats de significat i que remeten a espais i forces sobrenaturals. Aquests elements, que poden ser un arbre, una roca, una pedra, un llac, una font, un riu, un bosc, o qualsevol element com a càrrega simbòlica, són anomenats hierofanies i constitueixen elements de mediació que permeten als membres de la tribu o del clan connectar amb forces sobrenaturals i fer contacte amb el sagrat. Aquest caràcter hierofànic afecta també les persones, com els sacerdots, bruixots o xamans, considerats persones sagrades; i a determinats comportaments corporals com la dansa, el cant, els crits compassats, els gestos col·lectius, els banys lustrals, les uncions, etc. Tots ells són components utilitzats amb freqüència en els rituals.

Està clar que la regeneració del temps es du a terme mitjançant la repetició cíclica dels rituals. El ritual transforma la duració profana en temps sagrat, en temps de salvació. Per això, regenerar el temps és remetre l’home als seus propis orígens, recuperar el temps pur, el temps de la creació. En aquest sentit tota la repetició ritual, tota la celebració, tota la festa, no és sinó la reactualització de l’acte creador. Els calendaris religiosos, de fet, commemoren al llarg de l’any totes les fases cosmològiques que han existit des del principi. Cada any sagrat és un retorn incessant, periòdic, al moment de la creació.

A la llum d’aquestes reflexions queda clar que la regeneració del temps s’ha d’entendre com una nova creació, com una repetició de l’acte cosmològic. És un retorn als orígens per començar de nou. És el triomf del cosmos sobre el caos. Queda abolida i aniquilada una etapa per donar pas a una nova era. El món vell, sumit en el caos, queda dissolt perquè ressorgeixi una humanitat nova i regenerada.

Tot això es reflecteix de manera clara i sorprenent en les celebracions tradicionals de l’any nou. Es tracta d’una reactualització de la cosmogonia, de la represa del temps en el seu inici, és a dir, de la restauració del temps primordial. Amb motiu de la festa es procedeix a la realització d’una sèrie de rituals de purificació pels quals els pecats són eliminats i s’expulsa els dimonis. Aquests rituals de purificació representen el final del món i la victòria sobre el caos. En la tradició iraniana durant les cerimònies de l’any nou es llegia el poema de la creació. Aquesta lectura coincideix amb la narració del mite cosmogònic, per tant, no només es commemora, sinó que es reactualitza el gest creador.

Ja que la cosmogonia és la suprema manifestació divina, la celebració cíclica de l’any nou permet a l’home la incorporació al gest creador per recomençar la seva existència ab origine amb noves forces vitals i amb nous estímuls. Regenerar el temps és, en definitiva, oferir a l’home i a la història una nova possibilitat d’existència (sobre aquest tema: cf. Mircea Eliade, Tratado de Historia de las Religiones, 2 vol., Madrid: Cristiandad 1994).

L’itinerari d’una celebració

Indicaré ara els elements necessaris perquè una funció religiosa pugui rebre el nom de celebració. D’aquesta manera dissenyarem el perfil complet d’allò que anomenem celebració.

a. L’esdeveniment. En tots els casos es parteix sempre de l’existència d’un fet important, generalment passat, al voltant