La secta

By Camilla Läckberg, Henrik Fexeus and Jordi Boixadós Bisbal

Un nou i emocionant cas per al mentalista. Endinsa't al món de la Mina i en Vincent; no en voldràs sortir.
Un nou i emocionant cas per al mentalista. Endinsa't al món de la Mina i en Vincent; no en voldràs sortir.

L'agent Mina Dabiri i els seus companys del departament d'homicidis de la policia d'Estocolm tornen a trobar-se en una situació molt difícil: un nen ha desaparegut d'un parc infantil i el cas s'assembla perillosament a una investigació anterior que va tenir un final tràgic. Els pocs indicis que hi ha, plens de codis numèrics i missatges en clau, semblen seguir les regles d'un joc ideat per una ment perversa.
Dos anys després dels dramàtics esdeveniments que van unir les seves vides, la Mina es veurà obligada a recórrer de nou al mentalista Vincent Walder per arribar fins al final d'una trepidant investigació que, en aquesta ocasió, l'afectarà de manera molt personal. Qui la coneix tan bé? Qui s'amaga darrere les ombres? I, sobretot, per què ho fa?
Mentre la Mina intenta preservar els records del passat i en Vincent lluita per ignorar l'ombra que amaga la seva ànima, l'escut que tots dos s'han construït comença, per fi, a desmuntar-se.
 
«Un cas original, absorbent i amb tensió fins a l'última pàgina». Bogfidusen
«No podràs parar de llegir». Borås Tidning
«Emoció fins al final». Bohusläningen
«La secta té tot el que esperes d'una bona novel·la de misteri». DN
«Una novel·la negra en què no decau la tensió ni un moment. Fantàstica». Dagens Nyheter
«La bona artesania criminal de Läckberg i els misteriosos ingredients del món de l'il·lusionisme de Fexeus conformen una experiència de lectura totalment fascinant». Jyllands-Posten
«El suspens de la trama t'arrossega com en un remolí». Drustrups Bogblog
«Una novel·la negra de ritme vertiginós». Göteborgs-Posten
«Mina Dabiri i Vincent Walder són una parella d'investigadors que funcionen com un rellotge». De Telegraaf
«Els lectors esperen amb ànsia la propera aventura de la Mina i en Vincent». Bogblogger.dk

• Language: Català
• Publisher: Columna CAT
• Release date: Feb 15, 2023
• ISBN: 9788466430371

Camilla Läckberg

Camilla Lackberg is a worldwide bestseller renowned for her brilliant contemporary psychological thrillers. Her books are sold in over 60 countries and have been translated into 43 languages.

Book preview

9788466430371_epub_cover.jpg

Índex

Coberta

Sinopsi

Portadella

Primera setmana

En Fredri…

La Mina era...

Recordeu...

L’Amanda...

En Vincent va...

Ser altre cop...

La dona...

La Mina va...

En Christer...

Segur que...

En Tom...

En Vincent...

Diuen que...

L’apartament...

Només d’acostar...

La bateria...

La Mina va ficar...

En Vincent es...

Ja havia vist...

Quan em despertó...

Bon dia...

En Ruben...

No tenies per què...

La Mina seia...

Mentre plegava...

Per què no...

La furgoneta...

El telèfon...

Si que tornes...

Quin lloc!...

La Mina es va fixar...

A la tele...

Avui fa uns temps...

En Vincent seguia...

L’Adam...

Tots sabeu...

De vegades...

La Mina va mirar...

Va aparcar a...

Al despatx...

En Vincent...

La Mina havia tingut...

El sol del matí...

Hi ha unes quante...

He promès...

Hola!...

Segona setmana

La Mina mirava...

Hola, Vincent...

En Ruben...

La Mina estava sola...

Tot va ser...

Què t’ha semblat...

Passejaven pel...

A la sala...

La Nathalie...

Heu... Heu trobat...

Hola, soc la Mina...

En Vincent es repenjava...

La Mina va inclinar...

Només de tornar...

I no pot ser...

El cambrer...

La Julia mirava...

Va ruixar...

La Nathalie furgava...

Tot bullia...

Els quadrats blancs...

En Vincent intentava...

La Mina va respirar...

O sigui...

Em pensava...

Al vestíbul...

L’equip s’havia...

Quants anys...

La Mina es coneixia...

La Nathalie va recollir...

En Peder es repenjava...

En Ruben passava...

Tercera setmana

Era una nova setmana...

En Ruben es va treure...

Hem rebut...

En Vincent va picar...

A la Mina se li feia...

La Nathalie jeia...

En Vincent havia calculat...

Feia tanta calor...

En Vincent va deixar...

Com creus...

Davant de la casa...

En Vincent va tornar...

Un soroll estrident...

Ets conscient...

La Mina va tombar...

Després de la reunió...

No tens temps...

Quan la Milda...

La gorra...

La Julia es va aclarir...

En Vincent era...

En Vincent va fer...

En Peder havia procurat...

Bona feina...

En Vincent va picar...

A la pantalla...

No entenc res...

A la sala de reunions...

A l’ascensor...

T’adones...

L’àvia...

En Christer va entrar...

Un dia lliure...

Els altres...

A la Mina no li va costar...

Quarta setmana

—Hola!...

En Peder havia de reconèixer...

Papa, què és això?...

No ho entenc!...

Para’t aquí...

Caram...

En Peder suava...

Cinquena setmana

En David havia agafat...

Aquell dia...

Li pego i provo...

La Julia anava...

En Vincent no suportava...

La Mina va penjar...

Conduïm molta estona...

Tot l’equip mirava...

La Julia va demanar...

Em fa un mal...

La carretera...

Heu fet una feina...

En Vincent va seguir...

Saps que corres...

La Mina va intentar...

La Mina va veure...

Pot ser que...

Quan en Vincent...

En Vincent s’encaminava...

La Mina va eixugar...

Allò era mala idea...

En Vincent havia escampat...

La Nathalie havia tornat...

L’Alice estava asseguda...

No podia respirar...

En Vincent s’hauria clavat...

Sisena setmana

La Mina es va trobar...

En Vincent va tornar...

En Vincent se sent...

La Mina va fer...

El telèfon...

La meva filla...

En Vincent conduïa...

La Nova s’empassa...

Nathalie!...

En Christer mirava...

Vols prendre...

A la sala de reunions...

Seien a la sala d’estar...

Assegut a l’escriptori...

En Christer es penedia...

La Mina va entrar...

Torkel!...

La Mina va sortir...

En Vincent avançava...

En Fredrik Walthersson...

Era al vespre...

Granja de Sorunda, 1996

Agraïments

Crèdits

Sinopsi

Un nou i emocionant cas per al mentalista. Endinsa’t al món de la Mina i en Vincent; no en voldràs sortir.

La investigadora Mina Dabiri i els seus companys del departament d’homicidis de la policia d’Estocolm tornen a estar en una situació difícil. Un nen ha desaparegut i el cas s’assembla molt al d’un segrest anterior que va acabar tràgicament. Ben aviat les pistes suggereixen que hi ha altres nens que estan a punt de desaparèixer.

Per primer cop després dels dramàtics esdeveniments que van tenir lloc dos anys abans, la Mina reprèn el contacte amb el mentalista Vincent Walder. La seva relació continua molt marcada per les complicades personalitats que tenen, però en Vincent els ha d’ajudar en aquesta nova investigació.

Quan el proper objectiu sigui la família de la Mina, de qui fa temps havia promès allunyar-se per sempre, només el mentalista podrà ajudar-la.

La secta

Camilla Läckberg i Henrik Fexeus

 Traducció de Jordi Boixadós

Primera setmana

En Fredrik comprova que no es vegi res a través de la bossa de plàstic. Deu ser ben bé la centèsima vegada que ho fa. No vol revelar la sorpresa abans d’hora. El sol de l’estiu li fa bullir la cara, segur que no baixen de vint-i-nou graus. Malgrat la calor, decideix anar passejant des de l’oficina, a Skanstull, fins al parvulari de l’Ossian, cap a la banda de Zinkensdamm. És dimecres, però igualment ha pogut marxar del despatx una mica abans del que és habitual. A qui li importa l’exactitud en l’horari de treball, amb aquesta calor que fa? La majoria dels seus companys ja són en alguna terrassa de ves a saber on, asseguts a l’ombra amb una cervesa al davant.

La passejada és cosa d’uns vint minuts, només, però tot i així hauria hagut d’agafar una ampolla d’aigua per combatre la calor. S’ha tret la jaqueta i s’ha arremangat les mànigues de la camisa, que se li enganxa a l’esquena amb la suor. Tant hi fa, però. Avui tot és exactament com ha de ser.

Torna a comprovar la bossa. La capsa de Lego Technic és tan grossa que quasi sobresurt entre les nanses. És un McLaren Senna GTR. Això que a l’Ossian li agradin tant els cotxes continua sent un misteri, perquè el poc interès tant d’en Fredrik com de la Josefin en la qüestió és quasi militant. En canvi, muntar Legos sí que ho comparteixen pare i fill.

A la capsa diu que el joc és recomanat per a infants de deu anys en amunt, i l’Ossian només en té cinc, però en Fredrik sap que l’Ossian se’n sortirà sense problema. És llest. De vegades, més que el seu pare, pensa en Fredrik, i es posa a riure a la llum del sol. Sí, aquest pare tan agut que acaba de comprar una sorpresa que significa unes hores d’activitat per fer dins de casa un dels millors dies de l’estiu. Sí, sí. I què? Demà segur que també farà bon temps.

A més, l’Ossian ja ha passat tot el dia a fora. Cosa que necessita. Quan no està concentrat en el Lego, a casa s’enfila per les parets. La Josefin es pregunta sovint si el seu fill no hauria d’anar que li fessin una avaluació. No per buscar un diagnòstic. Encara no, almenys. Fins ara, el grau d’activitat de l’Ossian és positiu, comparat amb aquells nens del parvulari que amb cinc anys s’abraonen sobre l’iPhone dels pares de seguida que els van a recollir. És un desastre.

En Frederik arriba al davant del parvulari Backen i mira el rellotge. Tot i la calor, ha caminat tan de pressa que hi ha arribat abans d’hora. Segurament encara són dalt del Skinnarviksparken.

—Ei, sexy lady... —cantusseja mentre puja pel pendent al darrere del parvulari.

Ara mateix, «Gangnam Style» és la cançó preferida de l’Ossian. L’únic que es pot fer és rendir-se i aprendre-se-la un mateix, pensar en Fredrik. Fins i tot han practicat junts la coreografia coreana.

Dalt del turó hi ha un parc infantil i uns quants arbres. Per a l’Ossian, és un veritable bosc, i li agrada anar al bosc.

—Oppa Gangnam Style! —canta en Fredrik, i uns nens que no li arriben gaire més amunt dels genolls alcen el cap, desconcertats, i tot seguit continuen jugant.

Els nens porten roba groga amb logotips de diversos parvularis. El parc és molt popular. Se senten crits i rialles pertot arreu. Probablement hi haurà una altra ocasió per al Lego Technic. Avui fa dia de jugar a cuita a amagar entre els arbres. No hi ha pressa per tornar a casa, la Josefin ha promès que faria ella el sopar. Mira al voltant i veu en Tom, un dels mestres del parvulari Backen.

—Hola —diu, i fa un somriure a en Tom, que està enfeinat eixugant els mocs espessos d’una de les criatures.

—Opp opp opp opp —contesta en Tom alegrement, entonant la coneguda melodia—. A veure si endevines qui ha triat la música avui?

—Us vaig avisar. Abans que s’acabi la setmana tindreu trenta criatures ballant el «Gangnam». Escolta, saps on para, el geni del ball? No el veig.

En Tom acaba de mocar el nen i rumia un moment.

—Mira als gronxadors —diu—. Li agrada passar una estona allà.

Sí, és clar. A l’Ossian, quan no està en plena activitat, li agrada gronxar-se. O més ben dit, li agrada seure al gronxador. És el seu refugi, el lloc on pot reflexionar sobre coses serioses sense que el molestin.

En Fredrik se’n va cap als gronxadors. Els veu tots ocupats, però l’Ossian no hi és. La Felicia, una de les companyes més grans del parvulari, està a punt d’anar-se’n. En Fredrik s’afanya a encalçar-la.

—Hola, Felicia, que has vist l’Ossian?

—No, només abans.

En Fredrik arrufa el front. Té una incipient sensació que alguna cosa no va bé. Sap que és una sensació irracional, una simple reacció del radar d’un pare sobreprotector. La impressió que potser ha passat una cosa dolenta i que tant fa que n’hi hagi indicis o no. Cosa que, amb tota seguretat, és un bon mecanisme per a la supervivència a la sabana, però que ara mateix no té cap justificació. Això és el que li diu la raó. Amb tot, no li serveix de gaire; la sensació se li enfila, desplaent, al clatell, com una suau brisa freda. La capsa de Lego que fa un moment l’emocionava tant, ara, mentre s’afanya a tornar cap a en Tom, més aviat l’entrebanca.

—No el trobo als gronxadors, tampoc —diu.

—Doncs és estrany.

En Tom mira una llista de noms.

—Hauria de ser aquí... A veure, espera. La Jenya ha anat a dintre amb el grup del més petits. Potser els ha seguit per anar al lavabo i llavors s’hi ha quedat. Disculpa, m’hauria d’haver avisat que se l’enduia, però ja saps com va això.

Sí, ja sap com va. La sensació que alguna cosa no anava bé desapareix. Respira alleujat. En Tom i la Jenya són bons mestres, però els infants també tenen voluntat pròpia, juntament amb una habilitat infal·lible per no ser allà on et penses que són. Es compadeix una mica d’en Tom quan veu la cara de culpable que fa. Perquè, això sí, amb els nens petits no t’has de descuidar. Hi ha bastants pares que ja haurien muntat una escena per molt menys.

—Sí, és clar —diu—. Bon cap de setmana, Tom. Fins dilluns! Oppa oppa!

En Fredrik baixa a pas lleuger pel pendent, cap a l’edifici del parvulari. La porta està oberta. Entra a la sala on hi ha els penjadors i les caselles amb roba extra, cada cosa amb el nom de cada criatura. El penjador de l’Ossian està buit. En principi, això no hauria de significar res. Si l’Ossian ha entrat per anar al lavabo, és ben possible que la seva jaqueta sigui allà, a terra, formant una muntanyeta. O potser al parc infantil, de fet, amb la calor que fa. Per començar, en Fredrik no li hauria d’haver posat jaqueta al seu fill un dia com aquest. Que burro. L’Ossian es devia morir de calor.

En Fredrik no es molesta a treure’s les sabates quan entra al local.

—Ossian! —crida mentre pica a la porta del primer dels dos lavabos—. Ossian, que hi ets?

La Jenya ve a bon ritme pel passadís. Al darrere hi ha criatures de dos anys que es llancen pintura les unes a les altres i alhora criden mig d’alegria, mig de terror.

—Hola, Fredrik —diu la Jenya—. Que us heu deixat res? L’Ossian és al parc amb en Tom.

La sensació que ha passat alguna cosa torna tan de pressa que és quasi com si li clavessin un cop de puny. Ara ja no és una brisa suau al clatell. Ara és una ganivetada a l’estómac.

—No hi és, al parc —diu—. Vinc d’allà, jo. En Tom m’ha dit que potser era amb tu.

—No, aquí no hi és. Has mirat als gronxadors?

—Sí. No hi és, ja t’ho he dit, hòstia.

En Fredrik gira cua i surt a tota pressa. Ja ha passat que alguna criatura s’hagi escapat del parvulari. Com la Felicia. Una vegada va aconseguir tornar tota sola a casa sense que els mestres s’adonessin que no hi era. Els seus pares deuen tenir sempre mal de panxa des d’aleshores. Es pregunta si la gent s’acostuma mai a aquest sentiment. Ell no el suporta.

Puja corrent pel pendent. El coi de capsa de Lego li va donant cops a les cames. Hi ha nens pertot arreu. En Fredrik busca desesperadament el seu mentre, alhora, intenta calmar-se. Si entra en pànic, la cosa no millorarà. Però cap d’aquestes criatures no és l’Ossian.

Cap no és el seu fill.

En Tom obre els ulls amb sorpresa quan veu tornar en Fredrik. Sembla que s’adona de seguida del que passa.

—Ha de ser aquí —diu en Fredrik, i deixa anar la bossa per poder córrer més de pressa pel parc.

En Tom pregunta als nens més propers si algú ha vist l’Ossian. A les cabanes. Potser s’ha amagat a les cabanes. En Fredrik surt corrent cap allà, però des de lluny ja es veu que no hi ha ningú. On més pot...? Potser és entre els arbres? Sol? Algú ho hauria de saber, si fos el cas, oi?

La Felicia.

Ha dit que l’havia vist abans.

En Fredrik torna corrent cap a en Tom i els altres nens. Li pica el coll de cansament i li regalima suor pel front i per l’esquena. La Felicia és allà fent castells de sorra amb una galleda. Com si no hagués passat res de particular. Com si el món no estigués a punt d’ensorrar-se.

—Felicia —diu, amb un esforç per no sonar tan frenètic com se sent per dintre—. M’has dit que abans havies vist l’Ossian. On?

—Quan parlava amb la dona aquella tan burra —diu ella sense alçar el cap ni deixar de jugar amb la sorra.

—La dona... —diu, i la gola se li converteix en un tros de paper de vidre—. Era vella?

La Felicia fa que no amb el cap sense deixar d’aplanar les torres de sorra amb una pala.

—No —diu–. Com la meva mama. Va fer anys, i ara en té trenta-cinc.

En Fredrik s’empassa fort la saliva. Algú ha estat aquí. Algú ha estat aquí i ha parlat amb el seu fill. Una dona que no era ni una mestra ni una mare. Una desconeguda. Es posa a la gatzoneta al costat de la Felicia. Ha de controlar-se per no sacsejar-la.

—Saps qui era, la dona? —diu, amb un esforç per no posar-se a cridar—. I per què dius que era burra?

La Felicia deixa estar la sorra i aixeca el cap, amb llàgrimes als ulls. Fa una passa enrere per no perdre l’equilibri. Ell l’hi veu a la mirada: ja sap molt bé què ha passat. El que no hauria de passar. El que no pot passar.

—A mi m’eren igual els seus cotxes de joguina —diu la Felicia—. A l’Ossian li agradaven, a mi no. Jo volia tocar els cadells. Ha dit que els tenia al cotxe. Però no hi he anat. Només els podria veure l’Ossian. I llavors se n’han anat.

Al pit d’en Fredrik s’obre un forat negre i ell hi cau a dintre sense remei.

La Mina era davant de l’entrada examinant el local. No hi havia gaire gent al gimnàs aquella tarda. Millor. I sobretot eren gent gran. Els joves, les dones del crossfit i els homes que feien musculació ja hi havien estat. A les tres de la tarda d’un dia laborable, eren els de la tercera edat els qui senyorejaven al gimnàs, almenys una hora. Valia més així, perquè eren considerablement més escrupolosos a l’hora d’eixugar les màquines, tant després de fer-les servir ells mateixos com quan es tractava de les restes de suor de qui hi havia estat abans. La Mina no pensava córrer riscos, igualment. Sempre duia mocadors d’un sol ús a la butxaca del xandall, i també dos esprais amb líquid desinfectant, draps de microfibra i una bossa de plàstic de les que es podien tornar a tancar, per desar-ho tot a dintre després de fer-ho servir.

Al programa d’entrenament, avui tocaven cames i tronc. Es va posar els guants, va anar cap a una de les màquines lliures i va començar a aplicar-hi esprai a tot arreu. S’havia fixat que hi havia qui només posava esprai als mànecs. O encara pitjor, només al seient. Ara bé, la brutícia i els bacteris dels altres podien anar a parar a tots els racons. Ella no entenia la gent poc curosa.

Va plegar el drap, el va desar a la bossa amb tancament i en va agafar un de nou. Entrar al gimnàs era com ficar-se en un caldo de cultiu d’infeccions. Era per això que es feia impossible entrenar-se al gimnàs de la comissaria; sabia perfectament quina mena de porcs hi anaven, allà. Aquí almenys podia evitar posar la cara a sobre de la merda.

S’estimaria més entrenar-se amb una mascareta, pensant en tot el que devia estar flotant per l’aire allà dintre. Havia sentit a dir que als aixecadors de pesos se’ls escapaven sovint els pets, i a ella li costava respirar quan pensava en els bacteris fecals que es passejaven pel sistema de ventilació. El que passava era que la mascareta encara cridaria més l’atenció, i no convenia. Això sí, en podria comprar una d’entrenament, com les que feien servir algunes persones per reforçar la musculatura de l’aparell respiratori.

—Tens intenció d’entrenar-te, o et vols passar tota l’estona netejant? Si ja has acabat, m’agradaria agafar la màquina.

La Mina va aixecar el cap de sobte, sense deixar de netejar el respatller. Tenia al davant un home de més de setanta anys, amb unes ulleres petites i rodones i els cabells blancs, que la mirava amb una expressió inquisitiva. Duia una samarreta vermella, però no de les d’entrenament fetes amb material transpirable, sinó una de normal i corrent, de cotó. Amb una taca d’humitat al pit. La Mina es va estremir.

—Ja saps que aquestes samarretes de cotó són molt poc higièniques? —va dir—. De seguida queden xopes de suor que després s’enganxa a les màquines. No hauria d’estar permès entrenar-se amb aquesta mena de roba.

L’home li va llançar una mirada fulminant i tot seguit se’n va anar fent que no amb el cap. Sens dubte, no li valia la pena perdre temps amb ella. I tampoc no era que a la Mina li importés gaire. Va passar una mica més el drap i després el va desar a la bossa de plàstic juntament amb els guants. Llavors es va asseure al banc de musculació de cames i va ajustar el pes. L’home de la samarreta vermella es va asseure a la màquina de tracció, donant-li l’esquena, i a l’esquena també hi tenia una gran taca de suor, és clar. La Mina va arrufar el nas. Si es tractava de triar entre ser simpàtica i estar sana, no hi havia dubte de quina era l’elecció. La gent es podia ben guardar tant els bacteris com l’aprovació.

Ja estava acostumada que els altres la veiessin com una extraterrestre. No els necessitava per viure. Tot allò de la «connexió» amb els altres éssers humans, segurament només era un mite dels grossos, igual que les «ànimes bessones», «l’amor veritable» i altres conceptes poc realistes que promovia Hollywood i que donaven com a resultat que la gent normal i corrent patís més ansietat. Fins i tot hi havia estudis que ho deien. La Mina havia llegit que la gent posava més mala nota a les seves relacions i a les parelles després d’haver vist una comèdia romàntica. Perquè, en el món real, cap relació no podria estar a l’altura d’aquella idea prefabricada de «l’amor etern».

Pel que feia a ella, no havia sentit afinitat amb ningú últimament. Ni en el passat, de fet, tret del poc temps que va estar amb la seva filla. L’home amb qui va viure una vegada, en canvi, pràcticament no li va desvetllar cap sentiment de calidesa. No. Res de «connexió». Amb ningú.

Excepte...

Amb ell.

El mentalista.

Però ja en feia molt, d’allò.

Havia vist a Facebook l’anunci del nou espectacle d’en Vincent. Havia estat a punt de comprar una entrada, però ho havia deixat córrer. No sabia com reaccionaria si el veiés a l’escenari. I si ell la reconeixia entre el públic?

I si passava allò?

Va arrufar el front. Valia més quedar-ne a distància. Per seguretat. Ell, malgrat tot, no havia donat senyals de vida. Ella entenia el perquè, és clar. Per començar, en Vincent tenia família. La Mina no li retreia a la seva dona que es preguntés què havien fet plegats, quasi dos anys abans. En Vincent li havia explicat que l’Alice n’estava terriblement gelosa, i els esdeveniments de l’illa no havien ajudat gaire a millorar la cosa. La Mina havia estat a punt de morir, juntament amb en Vincent. Després d’allò, era comprensible que la dona d’en Vincent l’odiés. No perquè hagués estat culpa seva. Al cap i a la fi, ella era policia.

A més, en Vincent i la Mina havien compartit una cosa que no podien explicar als altres. Els fets del Lidö els havien unit encara més que abans.

Alhora, també eren el vincle que havia fet difícil mantenir el contacte. Havien intimat molt. Més del que ella podia gestionar. O sigui que valia més això d’ara. La Mina se sentia més segura quan estava sola. La soledat era el seu fortí. Ell segurament sentia el mateix.

Però tot i així...

—Recordeu —va dir en Vincent— que això que veureu ara no és de debò. És una demostració de com podem exhibir capacitats sobrenaturals sense tenir-ne cap ni una. Creieu-me, no en tinc.

Va alçar una cella per expressar un «o potser sí?» silenciós. Més o menys la meitat del públic va riure. Això sí, era un riure tens, insegur. Exactament com ell el volia.

El Crusellhallen de Linköping estava ple com un ou, tot i que era un dia d’entre setmana. Havien vingut mil dues-centes persones tant de la ciutat com de poblacions properes a veure el Mestre Mentalista un dimecres al vespre. De fet, era una mica massa de públic per al seu gust, però la seva participació, ara feia quasi dos anys, en la investigació per assassinat li havia valgut un gran reconeixement mediàtic. Si ja d’abans no hagués estat un personatge públic, s’hi hauria convertit aleshores. No ell en persona, és clar, ningú no sabia qui era en Vincent, però el mentalista era un personatge apreciat pels mitjans de comunicació. I el públic també l’apreciava. La venda d’entrades s’havia duplicat després de saber-se que havia estat a punt de morir dins d’un tanc d’aigua.

Tot i així, l’Umberto havia aconseguit mantenir allunyats dels mitjans els detalls més privats de la intervenció d’en Vincent en el cas. I aquesta era l’única raó per la qual ell encara tenia una carrera. Probablement, l’opinió pública el miraria d’una altra manera si sabessin que era la causa indirecta de l’assassinat de tres persones. Ell era innocent, per descomptat. Almenys, dels assassinats. Ara bé, a la premsa, la innocència sempre era un terme relatiu. Per això el seu agent i ell mateix havien fet tot el que havien pogut per mantenir en secret les motivacions de la Jane i qui era en realitat, i el fet que ella i en Kenneth haguessin desaparegut de la faç de la terra ho havia facilitat.

L’Expressen havia passat un temps, més aviat curt, intentant furgar en la història de la seva mare, però l’Umberto se n’havia assabentat i se’ls havia tirat a sobre com un llop. Havia amenaçat el diari que, si ho feien públic, no rebrien més notes de premsa ni podrien fer entrevistes als artistes que ell representava. De debò que estaven disposats a sacrificar la meitat del contingut del canal només per una història digna de paparazzi? Semblava que la resposta era que no. En Vincent sospitava que el temperament italià de l’Umberto també hi havia ajudat.

Ara bé, el detall que l’assassí havia escrit el seu nom entre les dates dels assassinats sí que havia aparegut als mitjans. La història era massa bona perquè no adquirís vida pròpia.

Després d’allò, la gent havia començat a enviar els seus propis enigmes i trencaclosques a en Vincent, sense pensar en la insensatesa que significava. És clar que si la gent fos fàcil d’entendre, ell no s’hauria fet mai mentalista.

—El que fareu ara pot semblar extret d’abans del canvi de segle —va continuar—. Però són els mateixos mètodes que es fan servir per iniciar religions. O sectes, ja que hi som.

L’escena estava decorada com un saló de finals el segle

XIX

i en Vincent portava roba de l’època. Hi havia dues butaques entapissades de pell col·locades de biaix l’una davant de l’altra. En una hi seia un home visiblement nerviós.

En Vincent havia preguntat si algú d’entre el públic tenia coneixements de medicina, o almenys sabia prendre el pols, i l’home aquell era un dels que havien alçat la mà. Se’l veia molt tranquil quan en Vincent li havia demanat que pugés a l’escenari. La qüestió és que havia rigut i tot. Ara bé, quan en Vincent li havia fet signar un paper on deia que se l’exonerava de qualsevol responsabilitat mèdica i jurídica pel que pogués passar i que en Vincent assumia tota la responsabilitat pel seu comportament, sí que s’havia posat considerablement més nerviós. I no només ell, sinó tot el públic. A en Vincent li encantava allò. Aquell acte de signatura del contracte era, senzillament, una manera de crear tensió dramàtica. Tot i així, cada vegada que demanava la signatura a algú, en Vinent recordava que el número sí que podia sortir malament de debò.

—Molt bé, Adrian —va dir mentre s’asseia a la butaca lliure, en diagonal davant de l’home—. Ara mirarem de posar-nos en contacte amb l’altre costat. Amb els morts. Tens algun parent difunt amb qui t’agradaria posar-te en contacte? Noto un sentiment de pèrdua en tu, però no per la teva àvia per part de mare... perquè percebo que encara és viva..., però potser... el teu avi per part de mare? El trobes a faltar?

L’home va deixar anar una rialla una mica nerviosa i es va bellugar inquiet a la cadira.

—Sí, l’Elsa és viva —va dir—. Però l’Arvid va morir fa deu anys. L’avi per part de mare, vull dir.

Era un truc d’allò més senzill, el més vulgar dels mèdiums el podia fer. Es tractava de simple deducció. Per l’aparença, l’home devia tenir poc menys de trenta anys. Allò volia dir que els seus pares devien tenir-ne entre cinquanta i seixanta. I els avis, al seu torn, entre vuitanta i noranta. Com que les dones tenien una esperança de vida més llarga que els homes, per pura estadística era més probable que l’àvia fos viva que no pas que ho fos l’avi. En algun altre context, ell s’hauria avergonyit d’aquell truc, sobretot després de veure com havia afectat l’home que tenia al davant. Però aquell número anava de com la gent enredava els altres, de com se’n guanyaven la confiança i al final els prenien els diners. O sigui que tot valia.

—Anem a veure si trobem l’Arvid —va dir en Vincent.

Llavors va mirar el públic.

—Repeteixo: no serà de veritat.

Es va tombar, molt seriós de cara, cap a l’Adrian.

—Ara entraré en contacte amb l’altre costat —va dir—. Però per poder-ho fer, abans he de... traspassar-hi.

Va treure un cinturó i el va alçar perquè tothom el veiés. Llavors es va envoltar el coll amb el cinturó i va passar-ne la punta per la sivella perquè formés un llaç. Tot seguit va estirar el braç esquerre cap a l’home, que començava a estar molt blanc de cara.

—Pren-me el pols —va dir—. I pica a terra amb el peu al ritme del batec perquè tothom pugui sentir-ho.

L’home el va agafar pel canell i es va quedar aguantant-lo un moment amb el polze i el dit del mig fins que en va tenir prou. Llavors es va posar a picar a terra rítmicament, al ritme que li marcava el batec del cor d’en Vincent. En Vincent el va mirar als ulls.

—Ja ens veurem quan torni —va dir—. Això espero. Mantingues el ritme del meu batec tota l’estona.

Aleshores va estirar el cinturó al voltant del coll i va fer una ganyota. Aquesta part no l’havia de fingir, li feia mal de debò. Va continuar estirant el cinturó mentre l’Adrian seguia el ritme del cor. Al cap d’un grapat de segons, l’Adrian va començar a alentir la cadència.

En Vincent va tancar els ulls i va deixar caure el cap, però sense afluixar la tensió del cinturó. L’Adrian va picar, vacil·lant, unes quantes vegades més, i llavors es va aturar. Entre el públic es va estendre un murmuri de neguit provocat per una forta impressió. L’Adrian continuava amb els dits al canell, però tenia els peus quiets. El significat era clar com l’aigua. En Vincent havia perdut el pols. S’havia estrangulat ell mateix.

En Vincent es va esperar fins que va sentir el soroll que feia el públic bellugant-se als seients. Era el senyal que començaven a estar espantats de debò. Llavors va aixecar el cap lentament i va afluixar el cinturó. Tot seguit es va tombar cap a l’Adrian i el va mirar amb els ulls vidriosos.

—Adrian —va xiuxiuejar.

L’Adrian va redreçar l’esquena de cop.

—Hi ha una altra persona aquí a la sala que afirma que es diu Arvid —va continuar en Vincent amb la veu enrogallada—. Ens hem d’assegurar que sigui el teu avi. Pregunta-li alguna cosa que només sàpigues tu. Potser alguna cosa de quan eres petit. L’Arvid diu... L’Arvid diu que et va ensenyar a anar en bici? Alguna cosa sobre això, potser?

L’Adrian va assentir amb el cap, visiblement desconcertat.

—Pregunta-li per aquella vegada que em vaig fer mal —va dir.

En Vincent es va quedar callat un moment, com si escoltés una veu que amb prou feines pogués sentir.

—Et vas esgarrinxar els genolls —va afirmar—. I vau quedar que no diríeu res a la teva mare. Encara portes una cicatriu.

L’Adrian va deixar anar el braç d’en Vincent. Se’l veia molt impressionat. La realitat era que la majoria tenien un record d’haver-se fet una ferida als genolls de petits. La resta de coses que en Vincent va dir eren pura especulació. Els records, però, eren vulnerables. Si les coses no havien anat exactament com ell les havia explicat, ara sí que eren així en la ment de l’Adrian.

—L’Arvid té una cosa a dir-te —va continuar en Vincent—. Diu que has de fer el cor fort i creure en tu mateix. Que tot s’arreglarà, només es necessita una mica més de temps del que et pensaves. Però que no has de perdre l’esperança. Entens què vol dir?

L’Adrian va assentir amb el cap.

—Es refereix a la meva empresa. És l’última cosa de què vam parlar abans que es morís. Encara no he acabat de redreçar-la.

—Li sap greu allò que va passar. Què vol dir amb això?

—No parlàvem gaire els últims anys —va contestar l’Adrian abaixant la veu—. Vam tenir una discussió.

—Se’n penedeix, ara. També diu que llavors t’estimava i que encara t’estima.

Les galtes de l’Adrian es van començar a omplir de llàgrimes. Aquella part del xou era un punt fort per a en Vincent, però alhora no li agradava gens veure fins a qui punt afectava les persones. L’únic que havia fet era aprofitar l’anomenat efecte Forer, subministrant frases que semblaven específiques però que eren extremament obertes a la interpretació i funcionaven per a la majoria de les persones. El truc clàssic que feien servir els mèdiums era que els clients arribessin ells mateixos a trobar el sentit a allò que els «altres» deien, de manera que el mèdium no podia equivocar-se mai. Quan alguna cosa no encaixava, sempre podien donar la culpa al fet que el client no ho havia rumiat prou bé.

—El contacte comença a afeblir-se —va dir, tens—. Vols dir alguna cosa abans no sigui massa tard?

—Només que... gràcies —va dir l’Adrian en un xiuxiueig—. Gràcies.

En Vincent va estirar els braços i va tornar a deixar caure el cap, aparentment inconscient. Al saló, el silenci era eixordador. L’Adrian li va agafar el canell, indecís, i li va buscar el pols amb els dits. Al cap d’uns instants va començar a picar silenciosament amb el peu. Al principi molt a poc a poc i amb un ritme irregular, i després cada vegada amb més regularitat i més fort, fins que el pols d’en Vincent va tornar a ser normal.

En Vincent va obrir els ulls. Va agafar-li la mà a l’Adrian i li va fer un somriure delicat. Aquell número no era mai dels que arrencaven grans aplaudiments. El públic quedava massa atordit. La gent no estava segura de què havia vist en realitat, però el que sí que sabien era que en parlarien durant mesos.

—Recordeu —va dir a l’audiència, amb les mateixes paraules amb què havia començat, però ara força més suaus.

Ara eren més vulnerables. Ho havia de respectar.

—No puc posar-me en contacte amb els esperits dels morts. De fet, no crec que pugui ningú, perquè no crec que existeixin els esperits dels morts. En canvi, el que sí que puc fer és que ho sembli, exactament igual que fan els mèdiums, que poden arribar a ser igual de persuasius. Avui dia es continuen utilitzant les mateixes tècniques psicològiques i verbals que fa cent cinquanta anys per fer creure que algú que cobra un munt de diners pot establir contacte amb els éssers estimats que ens han deixat. Igual que sempre: quan alguna cosa sembla massa bona perquè sigui veritat, la majoria de les vegades és que no és veritat. Gràcies per haver vingut aquest vespre.

Va marxar de l’escenari abans que arrenquessin els aplaudiments. Aquesta vegada volia deixar-los rumiant.

Tenia el coll adolorit. Aquell coi de cinturó feia mal. Havia de vigilar més. I, a més, avui havia tingut el pols aturat massa estona. El contacte amb els morts potser era fingit, però aturar el pols era de debò. Tot i que no amb el cinturó, sinó amb un altre mètode, i que només ho feia al braç, no a tot el cos. El fet que existien tècniques per aturar el pols en algunes parts del cos era un dels secrets més ben guardats dels mentalistes, i en Vincent no havia explicat mai a ningú com ho aconseguia. Ara bé, que només ho fes al braç no importava. Passats trenta segons, la cosa podia ser perillosa de debò. La majoria de les vegades, els espectadors li deixaven anar el braç de seguida que ja no notaven el pols, però l’Adrian havia continuat aguantant-l’hi. O sigui que en Vincent no tenia elecció. Quan s’acabés aquella gira, estaria ben content. No era bo bloquejar tantes vegades la circulació de la sang.

Va baixar al camerino i va veure les ampolles de Loka a sobre de la taula. N’eren tres. Va prémer les barres. Veure les tres ampolles era com sentir una música dissonant. Va obrir de seguida la nevera i en va treure una perquè en fossin quatre. Fins aleshores no va deixar de prémer les barres. Llavors va omplir un got amb aigua de l’aixeta, es va asseure al sofà i va respirar fondo.

Allà a fora, el públic continuava aplaudint, però els va deixar fer. Seria massa fàcil tornar, fer-los un gran somriure i convertir la seva experiència en una cosa inofensiva. No, s’estimava més que es quedessin amb els seus pensaments.

Uns quants minuts de descans i després es canviaria. S’esforçava a no continuar estirant-se a terra després de cada funció. De tant en tant sí que s’hi estirava. La majoria de les vegades, no. Va agafar el mòbil. En Sains Bergander, l’amic d’en Vincent que feia il·lusionisme i que l’havia ajudat amb la investigació sobre la Tuva i els assassinats, havia estat entre el públic, i en Vincent tenia curiositat per saber què li havia semblat el nou espectacle. En Sains, efectivament, li havia enviat un missatge. Segons el que indicava la pantalla, ho havia fet en el precís instant que en Vincent sortia d’escena. El missatge d’en Sains, però, era que s’esperés. Potser algú altre donaria senyals de vida.

Més ben dit, una altra persona en concret.

En Vincent va obrir la llista de missatges. Efectivament, n’hi havia una colla sense llegir. El que ell volia, però, no. El d’aquella que havia passat a formar part de la seva vida i l’hi havia canviat. Aquella amb qui ell s’havia atrevit a compartir el més profund de si mateix i que després havia desaparegut de la seva existència tan ràpidament com s’hi havia introduït.

L’última vegada que l’havia vist era octubre. Després van arribar l’hivern, la primavera, l’estiu, la tardor i ara tornaven a ser a l’estiu. No havia parlat amb ella des de feia un any i mig. Aviat en serien dos, d’anys. No havia intentat posar-s’hi en contacte, i no era que no n’hi faltessin ganes. L’Alice i ell, però, havien començat a anar a teràpia de parella i en Vincent volia evitar que la seva dona es posés gelosa sense necessitat.

Després havien abandonat la teràpia, perquè no els havia ajudat tant com esperaven. Ara, però, havia passat molt de temps, i ell no volia fer intromissió en la seva vida, després de tants mesos de silenci. Ella l’havia avisat sobre la seva privacitat i en Vincent havia de respectar-ho. Tot i que trobava a faltar formar-ne part.

Per descomptat, tampoc no hi havia raons perquè ella volgués fer-se present. Havia estat molt clara dient que s’estimava més tirar endavant tota sola. En Vincent no tenia la més petita idea de com devia ser la seva vida ara mateix, potser s’havia casat. Potser tenia una família. O vivia a l’estranger.

En tot cas, no ho podia evitar. La primera vegada que s’havien trobat, havia estat després d’una funció. Des d’aleshores, ell la buscava amb la mirada cada vegada que sortia a l’escenari. La llista de missatges al mòbil, però, parlava una llengua de silenci.

Aquesta nit, la Mina tampoc no havia donat senyals de vida.

L’Amanda es va treure les ulleres i va somriure per a si mateixa. Tot seguit va passar una cama per sobre de l’altra i es va inclinar cap endavant, asseguda a la cadira. Eren l’un davant de l’altre sense cap taula entremig. Al principi, a en Ruben li semblava que allò era molt desagradable. Se sentia exposat. Després s’hi havia acostumat. Fins al punt que ara ja ni tan sols no li interessava mirar-li l’escot quan s’inclinava d’aquella manera. Ja no. I l’Amanda estava ben lluny de ser una dona sense atractiu.

—Vols dir que ja estic bé? —va dir ell mentre mirava el rellotge.

Només feia mitja hora que era allà, però semblava com si l’Amanda ja estigués a punt de donar la reunió per acabada.

—Bé no hi estem mai —va contestar ella—. Però no veig cap raó imperiosa perquè tornis a venir, si no apareix res de nou. Tot i que no soc jo qui ho ha de determinar. Tu, com et sents?

En Ruben va mirar l’Amanda, la psicòloga amb qui feia més d’un any que es veien cada dos dijous. Que com se sentia ell? Ja m’explicaràs quin coi de pregunta. Això sí, ara no el feia enrabiar tant com al principi.

—Això de com em sento, potser que ho deixem per a Freud —va dir—. Si alguna cosa he après és que els meus sentiments no tenen per què ser el que crec que són. Allò sobre el que decideixo actuar ja no són els meus sentiments, sinó els meus pensaments racionals. Exactament igual que m’he abstingut de sexe mig any, per molt que la meva part emocional volgués cardar.

L’Amanda va alçar una cella per preguntar sense dir res.

—No, no he sortit a lligar en absolut —va aclarir—. Tal com vam acordar. Això és el que vull dir. No ho pararé del tot, sigui com sigui, soc un home en la flor de la vida. Però ja no em sembla tan important, ara que sé quina necessitat volia satisfer amb el meu comportament.

—I quina era aquesta necessitat?

En Ruben va sospirar. O sigui que arribaven igualment al mateix punt. Als sentiments dels pebrots.

—Saber que les podia tenir, les dones, em proporcionava un sentiment de poder. Però també omplia una necessitat més profunda de...

Va tornar a sospirar.

—Intimitat —va dir, avergonyit—. Ja estàs contenta?

Intimitat. No havia pensat mai que algun dia diria aquella paraula en veu alta. Sonava de marietes. De tota manera, havia après que aquella mena de reflexions també eren mecanismes de defensa. Collons. El seu company a la policia, en Gunnar, i els altres de la furgoneta es pixarien de riure si sabessin que havia anat a una psicòloga. En Gunnar estava fet de fusta del Norrland, tal com ell mateix deia. La seva solució a tots els problemes era anar al bosc amb un parell d’ampolles d’aiguardent. Aquells li pintarien el casc de rosa si sabessin què havia dit i fet a casa de l’Amanda. Va tornar a mirar de reüll el rellotge de la paret. Dos quarts de nou tocats. Ara mateix ja hauria de ser a comissaria. Abans que algú es comencés a preguntar què feia alguns matins. L’excusa habitual, que havia hagut de treure’s de sobre una tia amb qui s’havia enrotllat la nit abans, només es podia fer servir un nombre limitat de vegades.

Una tia amb qui s’havia enrotllat, sí. Ja no se’n recordava ni de com es deia. Per descomptat, la primera vegada que s’havien vist amb l’Amanda, havia intentat lligar-se-la. Així havia anat el tema.

—Només hi ha una cosa que em queda per fer —va dir—. Vull veure l’Ellinor.

—Ruben —va dir l’Amanda, en to d’avís—. Recorda el que vam dir sobre tirar endavant. L’Ellinor ha estat una presència constant, com un fantasma, per a tu. El teu comportament ha estat una reacció a això. Has de deixar-ho córrer. No estaràs bé del tot fins que no t’hagis tret aquest fantasma del damunt.

—Ja ho sé. I és per això, precisament, que la vull veure. Per posar-hi un punt final. T’ho prometo, només anar-hi i dir hola. Enderrocar el pedestal on vaig posar l’Ellinor. Perquè al vell Ruben ja no li quedi gens de combustible.

—Això té pinta de... d’un pensament més clar del que és habitual en tu —va dir l’Amanda mentre li llançava un cop d’ull—. N’estàs segur?

—El pitjor que pot passar és que després cobris unes quantes sessions més de teràpia —va dir ell, amb una rialla.

La veritat, però, era que n’estava segur del tot. Era més bon Ruben que un any abans. En Gunnar ja podia tancar la boca.

Es va aixecar i va fer una encaixada a l’Amanda. Va resistir per cinquantena vegada la temptació de preguntar-li si volia anar a prendre una copa. No hi havia cap problema a tenir pensaments, sempre que no actuessis. Al cap i a la fi, continuava sent en Ruben. A més, tenia altres coses a fer. Ja havia esbrinat on vivia l’Ellinor. Anar-hi a dir hola i prou. Veure com ho rebria ella. I demanar perdó. Després, ja s’hauria acabat.

En Vincent va respirar fondo i tot seguit va entrar a esmorzar. L’Alice, la seva dona, ja feia una hora que corria per la cuina. Ell ja sabia que l’olor que trobaria en aquell moment seria agressiu i aclaparador. Exacte. Diverses variants d’espelmes aromàtiques, barreges d’herbes en bossetes de roba, sabons i perfumadors d’ambient alçaven un mur de fragàncies que l’embolcallaven com una manta humida.

—Amor meu, quant de temps haurem de tenir tot això a casa? —va dir, mentre allargava el braç per agafar una tassa de l’armariet de la cuina.

N’era una on deia: «Jo no soc immadura, ets tu, que encara portes la tova al cul». Es va servir cafè que ja estava fet i després es va asseure a la taula.

—No recordes res del que ens van dir a teràpia? —va replicar l’Alice des del terra—. Que és important que em donis suport en les meves iniciatives?

L’Alice no es va ni tombar d’allà on era asseguda, d’esquena a ell, ficant diligentment angelets de fang en una caixa grossa.

—Sí, és clar que me’n recordo. I saps molt bé que et dono suport en tot el que emprens. Aquesta botiga online que has arrencat és una idea, daixò, interessant. Només passa que potser seria més bona pensada que tinguessis el material en un... un magatzem?

L’Alice va sospirar sorollosament. Continuava ensenyant-li l’esquena i prou.

—Tal com em va explicar en Kevin, els lloguers dels magatzems són cars —va dir—. I tenint en compte que amb el teu nou espectacle encara no has cobert els costos de producció, sí, val més que sigui jo l’adult de la família i em faci càrrec de les despeses de la casa.

En Vincent se la va quedar mirant. Aquell era l’argument més assenyat que havia sentit en boca de la seva dona des de feia anys. Aquells cursos d’emprenedoria que havia fet l’Alice potser no havien estat malaguanyats del tot. Ara bé, sincerament, ja estava tip de sentir el nom d’aquell professor, en Kevin, una frase sí i l’altra també. En Vincent sabia que l’Alice tenia mentalitat de seguidora. Trobar un líder i fer-se’n adepta formava part de la seva naturalesa. Ara bé, que el seu últim guru hagués de ser un consultor d’emprenedoria, allò sí que era inesperat.

—Fer-se càrrec de què? —va dir la Clara, que va entrar de cop i volta a la cuina—. Només et costarà diners, això. Qui vols que les compri, aquestes merdes?

Aquella expressió de rondinaire, la Clara semblava que la dugués enganxada permanentment a la cara els últims mesos. Va agafar un rètol de fusta blanc i gros i va llegir el que hi deia.

—«Viu Riu Estima». Ara de debò. Més aviat «Mor Plora Odia».

—Clara, si us plau —va intervenir en Vincent.

Per dintre, però, estava d’acord amb la seva filla.

—En Kevin diu que tinc un instint comercial fantàstic —va contestar l’Alice, secament, mentre llançava una mirada furibunda a la seva fillastra.

La Clara no li va fer cas, va anar a la nevera i en va obrir la porta.

—Però què cony? Morris!

Es va posar a xisclar cap a la sala d’estar i es va sentir un esgarip com a resposta.

—QUÈ

PASSA?!

—T’has acabat tota la llet amb els cereals? I has deixat un bric buit a la nevera?

—NO

ESTÀ

BUIT

DEL

TOT

,

ENCARA

EN

QUEDA

UNA

MICA!

La veu d’en Morris rebotava per les parets. La Clara va mirar en Vincent ostensiblement i va agitar el bric. Van caure’n lentament tres gotes a terra.

—Però què fas? —va exclamar l’Alice—. Neteja-ho!

Es va aixecar, i en fer-ho li va caure l’àngel que tenia a la falda. La figureta es va esmicolar. Ja es veia que el material era molt fràgil.

—Oh, no! Mira què has fet, Clara!

—Jo? —va xisclar l’adolescent entre dents—. Jo no he sigut, què cony. Ets tu, que ets tan potinera com sempre i després em vols donar la culpa a mi. Típic de tu. Sempre és tot culpa meva. I tu, papa, que no dius mai ni piu per defensar-me i l’únic que fas és deixar que em tracti d’aquesta manera. Mecàgon tot. Això no pot ser. Me’n vaig amb en Denis.

En Vincent va obrir la boca per contestar, però ja era massa tard. La Clara s’encaminava cap a la porta de casa.

—Tornes a les vuit del vespre com a molt tard! —li va cridar L’Alice—. Només és dijous!

—Estic de vacances! —va contestar la Clara, també a crits, i tot seguit es va posar la jaqueta d’estiu, va sortir i va tancar amb un cop de porta.

—Que bé, oi? Gràcies per ajudar-me —va dir l’Alice mentre el fulminava amb la mirada i encreuava els braços—. Ara ocupa’t de portar en Morris a l’escola. Ja feu tard.

En Vincent va tancar la boca altra vegada. Valia més no dir res. Continuava sense tenir ni idea de com reaccionar a aquelles tempestes emocionals, i digués el que digués corria el perill d’equivocar-se. De manera que la seva nova estratègia consistia a estar tan callat com pogués.

Va furgar en els seus records per trobar-hi alguna cosa que s’hagués dit a teràpia, alguna cosa que el pogués ajudar. No era gens fàcil, perquè costava rebre ajut d’algú en un camp professional que ell mateix potser coneixia millor. En Vincent, però, havia procurat ser obedient.

Des del començament s’havia parlat que ell també hauria d’anar a teràpia pel seu compte, per treballar el que de petit li havia passat amb la mare. Una cosa que feia quaranta anys que reprimia. En Vincent, però, s’hi havia negat. No s’atrevia a deixar que ningú hi remenés. Al seu interior hi havia una ombra que vigilava massa bé l’indret, i no hi havia ningú en qui ell confiés prou per permetre-li introduir-s’hi.

Havia desitjat que la teràpia fos una mena de cura miraculosa, on ell comencés a comprendre com pensava l’Alice, igual que havia fet temps enrere, i així poguessin retrobar-se, i que ella deixés de tenir un atac de gelosia cada vegada que ell havia d’anar a una altra ciutat, cosa que resultava extremament dur per a tots dos, perquè la feina d’en Vincent consistia precisament a viatjar. I ho havien intentat de debò. Sobretot, ho havia intentat l’Alice.

La psicòloga havia suggerit una cosa que era evident: que a l’arrel de la gelosia hi havia l’escassa autoestima de l’Alice, potser també unida a les circumstàncies en què se n’havien anat a viure junts, quan ell va deixar la dona d’aleshores per anar-se’n amb la germana petita, l’Alice.

En Vincent, però, sabia que tot plegat no era tan senzill. Hi havia en l’Alice alguna cosa que ni ella ni la psicòloga no acabaven de copsar, alguna cosa que la feia reaccionar atacant quan ell prestava atenció a algú o a res que no fossin la casa i la família. Ell sabia que, de fet, no era culpa de l’Alice reaccionar com ho feia, que era per instint. El mateix instint que l’obligava a mirar-lo ara mateix com si en Vincent fos un extraterrestre. I, com tantes vegades abans, el que en Vincent desitjaria era entendre què en volia ella.

Que fàcil que havia estat al principi, quan l’enamorament inicial els havia dut a deixar-ho tot, despreocupar-se de tot i de tothom, de tot el que no tingués a veure amb l’amor que sentien l’un per l’altre. Encara recorda aquell sentiment. Continuava tenint-lo a dintre, en algun lloc. El record de com acabaven les frases l’un de l’altre, quan en tenien prou amb una mirada per comunicar-se entre ells. Després, però, era com si amb cada any que passava perdessin la comprensió del llenguatge respectiu. Com si cada vegada s’entenguessin menys mútuament, tot i que hauria de ser el contrari. Ell no volia que fos així. No sabia què fer per tornar a acostar-se a ella. Què fer per tornar a retrobar-se tots dos.

Era evident que l’Alice esperava que en Vincent digués alguna cosa. I també s’hi podien trobar rastres d’alguna de les sessions de teràpia. La psicòloga havia suggerit que en Vincent hauria de mostrar sempre preocupació per l’Alice quan ella s’enrabiés, fins i tot si li semblava que l’enrabiada era injusta, a fi de generar un sentiment de seguretat. La seguretat, al seu torn, oferiria a l’Alice una base més sòlida per expressar els seus sentiments d’una manera més constructiva abans que tinguessin temps d’arribar a la baralla. No solia funcionar gaire bé. Amb tot, tampoc no costava gaire intentar-ho.

—Ja m’adono que estàs enfadada, amor meu —va dir en Vincent amb una veu dolça i tranquil·litzadora—. Però enrabiar-te no et va bé per a la salut del cos. Segur que notes els músculs i les articulacions en tensió, però és que també s’alenteix la circulació de la sang, i l’equilibri natural queda pertorbat, igual que el sistema nerviós, el cardiovascular i l’hormonal. A més, la tensió arterial t’augmenta i se t’accelera el pols, i et puja el contingut de testosterona, i generes un excés de bilis que acaba anant a parar a llocs del cos on no n’hi hauria d’haver.

L’Alice el mirava alçant les celles. Semblava que el consell de la psicòloga funcionava.

—D’altra banda, quan t’enfades, l’activitat cerebral es modifica —va continuar en Vincent—. Sobretot la dels lòbuls temporal i frontal. Doncs és això: no et convé enrabiar-te tant. Potser et podries comunicar amb la Clara d’una manera més constructiva.

Va callar i es va aventurar a fer un somriure prudent. L’Alice se’l va quedar mirant i, finalment, va arrufar els llavis com si hagués mossegat una llimona, va girar cua i se’n va anar.

Ser altre cop allà la feia tan feliç que, rere les parpelles, els ulls li coïen de llàgrimes. La Julia no havia pensat mai que fos possible enyorar trobar-se entre les parets de la comissaria de Kungsholmen, que, la veritat sigui dita, era un edifici molt lleig. Per fer honor a l’esdeveniment, hi feia una calor que semblava una sauna. El sistema de ventilació s’havia espatllat precisament quan Estocolm patia l’estiu més calorós que es recordava. Va obrir la porta de la sala de reunions mentre es ventava amb un full de paper. Per als seus companys potser era un dia com qualsevol altre, però per a ella era el Paradís.

Almenys fins que els hagués d’explicar per què eren allà.

—Julia! —va dir un home amb barba, a qui se li va il·luminar la cara en veure-la entrar.

Es va adonar que era en Peder, i va fer uns ulls com unes taronges.

—No és una barba d’hípster, és una barba de pare de família —va dir ell tot satisfet quan va veure la cara que feia ella.

—Ja pots dir el que vulguis, que és una barba de hípster —va mormolar en Ruben, que entrava just darrere d’ella—. Encara hem estat de sort que hagi començat a fer tanta calor, així no has pogut continuar posant-te també aquella gorreta que has dut tota la primavera.

Aparentment, tot estava com sempre. Ara bé, si no s’equivocava de mig a mig, fins i tot la Mina i en Christer semblaven relativament contents de veure-la.

—Enhorabona, amb retard —va mormolar en Christer.

El Bosse, el golden retriever, era a terra panteixant, al costat d’ell, exactament al mateix lloc on l’havia vist l’última vegada, ara feia mig any. Avui, però, feia tanta calor que el gos no es devia veure capaç d’aixecar-se i anar a saludar-la tal com tocava. En comptes d’això, li va adreçar una llambregada de felicitat i un breu lladruc.

—Sí, enhorabona —va dir la Mina mentre contemplava amb cara de terror la jaqueta de la Julia.

La Julia va dirigir la mirada cap al punt de l’espatlla esquerra on la Mina semblava tenir clavats els ulls i va deixar anar un renec.

—Càgon tot, és que una no pot tenir ni una punyetera peça de roba sense taques de vòmit?

Es va treure la jaqueta i estava a punt de penjar-la al respatller de la cadira, però llavors es va aturar, va mirar un instant la Mina i la va deixar en un penjador més allunyat, al costat de la porta.

—De moment, l’únic que li pujaran seran farinetes —va dir en Peder amb un somriure de complicitat—. Són fàcils de treure. Espera que comenci a menjar plàtans i carn de pot. Llavors, l’únic que funciona és xopar-ho bé primer amb Vanish, millor en pols, el de la capsa rosa. I després ho has de posar a la rentadora a noranta graus, preferiblement amb lleixiu, o sigui que en realitat el millor és tenir roba blanca i prou...

—Ho tindré en ment —va dir la Julia, i va alçar la mà per donar per acabada la conversa—. I bon dia a tothom.

Ja en tenia prou amb la feina de mai acabar associada a un nadó de sis mesos, moltes gràcies. No era qüestió de martiritzar-se amb previsions del que passaria en fases posteriors.

—Molt bé. M’encanta ser altre cop aquí, i és fantàstic veure-us a tots plegats. Naturalment, he seguit amb atenció el vostre treball mentre he estat fora i m’heu fet sentir orgullosa. Mina, un gran elogi pel teu lideratge en tot aquest temps. Ara, però, estic contenta d’haver tornat i estic preparada i motivada. Potser no gaire descansada, però no es pot tenir tot.

Va deixar anar una mitja rialleta. Per una banda, els voldria parlar de les baralles terribles que va causar el fet que avui hagués entrat per la porta de la comissaria. Que eren les baralles el que li havia fet entendre que la igualtat que ella creia que hi havia en la seva relació era només una il·lusió, una il·lusió que sols havia sobreviscut perquè no havia estat subjecta a la tensió que genera tenir un fill. Els arguments que li engegava ell eren exactament la mena d’arguments que la feien sospirar quan els sentia dir a les amigues. Que estava més adaptada biològicament per cuidar-se d’un bebè. Que era absolutament impossible que en Torkel deixés la feina, que s’enfonsaria tot. L’empresa se n’aniria en orris, el PIB de Suècia cauria, l’euro s’estavellaria, la catàstrofe s’estendria arreu del món i causaria la destrucció immediata de la Terra.

El que més l’enrabiava, però, era que tenien un acord. Que ella agafaria els sis primers mesos de la baixa per maternitat i ell els sis següents. Havien fet la sol·licitud i els l’havien concedit. El que ella no havia entès era que en Torkel només ho havia fet de cara a la galeria. No havia cregut mai que ella ho digués de debò, que s’ho repartirien. Encara veia la cara de sorpresa descomunal que va fer en Torkel quan li va recordar, la setmana anterior, que havia de tornar a la feina dijous.

Es veu que en Torkel creia que, en paraules seves, «ella hauria de reconèixer que es volia quedar a casa amb en Harry, que no volia tornar a la feina».

Havien passat uns quants dies sense parlar-se.

Quan es preparava per marxar, ara feia poques hores, era com si l’home que tenia al davant fos un desconegut. Amb cara d’espant, mirada furibunda i els cabells de punta, delirant a propòsit de la «connexió», «l’herència biològica» i de «parlar amb el meu cap a la feina». Al final, la Julia s’havia limitat a passar-li en Harry i sortir cuitacorrents per la porta. No havia gosat ni tan sols mirar el mòbil.

—Benvinguda de nou —va dir en Ruben, amb un somriure de llop.

La Julia va intentar no fer cas de les dificultats que semblava tenir ell per no mirar-li els pits. Feia una setmana que havia deixat de donar el pit, però les mamelles semblava que no s’haguessin donat per al·ludides. Com desitjava retrobar-se amb les seves copes B. Les copes E i ella no havien tingut mai gaire bona relació.

—Si estàs exhausta, tinc una cosa que t’animarà abans que comencem —va dir en Peder alegrement mentre agafava el mòbil.

—No hi tornis —van gemegar la Mina, en Christer i en Ruben tots alhora.