Tan senzill com tuitejar t'estimo

By Blue Jeans

Amb aquest llibre arranca una nova trilogia que farà les delícies dels seus lectors.
Tan senzill com tuitejar t'estimo és la primera part d'una nova trilogia signada per Blue Jeans, l'autor de la sèrie més venuda de literatura juvenil romàntica.

En la nova novel·la de Blue, coneixerem a un grup de nois i noies que afronten per primera vegada l'experiència de viure i estudiar lluny de la casa familiar, per la qual cosa Madrid es convertirà en la seva ciutat d'acollida i, la residència, en la seva casa. 

Tots ells tindran els seus propis problemes individuals i hauran d'enfrontar-se a les bromes, la solitud, els enganys d'Internet, les noves relacions que puguin sorgir, les temptacions poc recomanables… Malgrat tot, i per sobre de tot, triomfarà l'amor, l'amistat i la lleialtat al grup.

• Language: Català
• Publisher: Columna CAT
• Release date: May 26, 2015
• ISBN: 9788466419789

Blue Jeans

Blue Jeans, seudónimo de Francisco de Paula Fernández, es autor de las trilogías Canciones para Paula, El Club de los Incomprendidos y Algo tan sencillo. Con La chica invisible inició una serie de thriller juvenil a la que le siguieron El puzle de cristal y La promesa de Julia. Con El campamento, Los crímenes de Chopin, La última melodía de Chopin, Una influencer muerta en París y La última vez que pienso en ti ha vuelto a cautivar a sus lectores. Sus novelas cuentan con varias traducciones y adaptaciones audiovisuales: El Club de los Incomprendidos, La chica invisible y El campamento, cuyos derechos ha adquirido la productora inglesa Good Chaos. Su trayectoria ha sido reconocida con el Premio Cervantes Chico 2013, el Premio de la Feria del Libro de Sevilla 2015 y el Premio Bandera de Andalucía de las Ciencias Sociales y las Letras 2024. El Auditorio de la Juventud de Carmona lleva su nombre. www.lawebdebluejeans.com@FranciscodPaula

Book preview

cover.jpeg

ÍNDEX

Coberta

Residència Benjamin Franklin

Pròleg

Capítol 1

Capítol 2

Capítol 3

Capítol 4

Capítol 5

Capítol 6

Capítol 7

Capítol 8

Capítol 9

Capítol 10

Capítol 11

Capítol 12

Capítol 13

Capítol 14

Capítol 15

Capítol 16

Capítol 17

Capítol 18

Capítol 19

Capítol 20

Capítol 21

Capítol 22

Capítol 23

Capítol 24

Capítol 25

Capítol 26

Capítol 27

Capítol 28

Capítol 29

Capítol 30

Capítol 31

Capítol 32

Capítol 33

Capítol 34

Capítol 35

Capítol 36

Capítol 37

Capítol 38

Capítol 39

Capítol 40

Capítol 41

Capítol 42

Capítol 43

Capítol 44

Capítol 45

Capítol 46

Capítol 47

Capítol 48

Capítol 49

Capítol 50

Capítol 51

Capítol 52

Capítol 53

Capítol 54

Capítol 55

Capítol 56

Capítol 57

Capítol 58

Capítol 59

Capítol 60

Capítol 61

Capítol 62

Capítol 63

Capítol 64

Capítol 65

Capítol 66

Epíleg

Agraïments

Crèdits

007.jpeg

PRÒLEG

—M’estimes?

—Que ho dubtes?

En el seu somriure hi troba la resposta. Per descomptat que no ho dubta. Està segura que ell l’estima. I ella també està molt enamorada. Ho sap des del primer petó que li va fer, ja fa set mesos. Va ser després d’un concert dels Nada que Decir, on van anar junts. La seva primera cita, la primera vegada que sortien sols. Va ser com en una pel·lícula: de nit, a la llum d’un fanal, unes gotes de pluja... i va passar. El primer petó, el seu primer petó. Com es podria descriure aquell instant? Encara no s’han inventat les paraules per fer-ho.

—Les persones canvien. També et pot passar a tu i de sobte deixar d’estimar-me. No series el primer a qui li passa.

—De debò creus que mai et podré deixar d’estimar? Ho dius de debò?

Els seus ulls la traspassen, o això és el que li sembla. Com si la seva mirada li hagués traspassat la pell i fos capaç d’endinsar-se-li en el cap per esbrinar què pensa. El cor li batega molt ràpid. Tan ràpid i tan fort que li fa la sensació que en qualsevol moment li sortirà volant del pit.

—No, no ho dic de debò —respon ella, tremolosa.

—No vull que dubtis sobre això.

Ella assenteix amb el cap. Es moriria si deixés d’estimar-la. Ell s’ha convertit en el seu tot. En l’autèntic motiu pel qual cada matí es lleva plena de vida i d’il·lusió.

—Perdona. No sé per què t’ho he dit. Ja ho sé, que m’estimes molt.

—Moltíssim, no saps pas quant —li xiuxiueja el noi, mentre li aparta els cabells del front—. I sempre serà així.

—Sempre és una paraula molt forta.

—Fort és el que sento per tu. El temps no m’espanta. Ni els canvis. Estimar-te és el millor que m’ha passat mai, i res ni ningú impedirà que això segueixi sent així.

Aquestes paraules emocionen la noia, que es llança sobre el seu nòvio i l’abraça amb força. Ella també l’estimarà sempre, tot i que a ella sí que l’espanten la paraula i el pas del temps. Li han dit tantes coses sobre les relacions a la seva edat, que és normal que de tant en tant sorgeixin dubtes. Ningú no creu en els amors adolescents ni en la seva longevitat. Ella tampoc no hi creia, fins que va aparèixer ell, i des de llavors fins i tot l’infinit li sembla un interval de temps massa curt. Els seus sentiments van més enllà d’estimar-lo o de necessitar-lo. Aquest noi, simplement, és la seva vida.

Enfonsa la cara en el seu pit i nota com ell li acaricia la galta suaument. La noia tanca els ulls i sospira. Pagaria el que fos perquè aquells segons s’allarguessin eternament. Però el so d’un mòbil els interromp. És el d’ell.

—És la meva mare —diu el noi, tot apartant-se després de comprovar qui truca—. Et sap greu que contesti? Si no, després a casa es posa molt pesada.

—Esclar, contesta. T’espero allà.

La noia assenyala un banc de fusta de l’altra banda del carrer. El noi assenteix i, després de fer-li un dolç petó als llavis, prem el botó verd de l’smartphone per saludar la seva mare. Ella travessa pel pas de vianants quan el semàfor es posa verd i s’asseu al banc. Des d’allà, l’observa. No es pot treure el somriure dels llavis. Qualsevol noia el voldria tenir com a nòvio. És molt guapo, atent i divertit, i la tracta d’una manera que enamora. Quina sort, que es fixés en ella i l’escollís!

Abans de començar a sortir, no les tenia totes. Altres noies de la classe també li havien posat l’ull a sobre. De fet, sospitava que alguna també n’estava enamorada. Cap no ho havia reconegut, però aquestes coses, una noia les detecta. I el temps l’hi va confirmar donant-li la raó: dues de les seves millors amigues de mica en mica es van anar distanciant d’ella. Al principi, de manera dissimulada. Però durant les últimes setmanes ni tan sols li han dit res. És el preu que ha hagut de pagar per l’amor. No obstant això, no canviaria per res del món el que té amb el seu nòvio. I menys per l’amistat d’aquestes dues que no han sabut acceptar la seva relació.

Passen dos o tres minuts abans que el noi pengi el telèfon. Quan acaba la conversa amb la seva mare, es dirigeix ràpidament cap al banc, on ella l’espera asseguda i li fa un altre petó.

—Perdona, ja saps que la mare em truca cada mitja hora si no sap res de mi. Es pensa que tinc deu anys.

—No pateixis. La meva és igual.

—Algun dia les hem de presentar perquè es truquin entre elles i ens deixin tranquils.

La noia riu i li agafa la mà. Si els seus pares s’assabentessin que des de fa uns mesos té nòvio i que n’està tan enamorada, segurament no li donarien permís ni per trepitjar el carrer.

—Em sembla que és millor que els nostres pares continuïn sense saber res —diu ella, encara somrient.

—Sí, jo també ho penso. Tot i que algun dia bé que els ho haurem de dir. No ens n’amagarem pas tota la vida.

—T’imagines que ens casem i que avisem els nostres pares el dia abans?

—Casar-nos? Parles de... casar-nos tu i jo?

La noia es posa nerviosa. La frase li ha sortit espontàniament i, malgrat que l’estima amb totes les seves forces, sap que és molt d’hora per parlar d’una cosa tan seriosa com un casament. Ni tan sols s’ha plantejat casar-se amb ell. Per què s’ho ha de plantejar, si només té quinze anys? Que potser l’ha espantat, ara?

—Home... No vull pas dir que... —tartamudeja—. Si d’aquí a uns quants anys tu i jo... No ho sé...

—M’encantaria casar-me amb tu —la interromp el noi. El seu somriure la tranquil·litza i alhora la fa inquietar.

—Com dius?

El noi s’aixeca, però tot seguit s’agenolla. Es treu un anell de la butxaca dels texans i, molt decidit, agafa la mà esquerra de la noia.

—És increïble que hagis parlat de casar-nos precisament avui.

—Però què fas? Que és una broma, això? —li pregunta amb els ulls vidriosos i tremolant com si el banc on està asseguda s’hagués convertit en un gèlid glaciar.

—Volia fer-ho una mica més tard... però aquest moment és perfecte.

—És una broma, oi? És una broma? —repeteix ella, mentre li cauen les primeres llàgrimes de les moltes que aquesta nit li rodolaran galtes avall.

—Reina, no és cap broma —respon el noi, amb tranquil·litat—. Sé el que sento. I sé que això no ho tornaré a sentir per ningú més. És impossible. T’estimo moltíssim. M’és igual que tinguem quinze anys. M’és igual el que diguin els altres. M’és igual haver d’esperar per poder fer això de debò... L’únic que m’importa és el que sento per tu. I tot i que et mereixes un anell més bonic, més car i que brilli molt més... aquest anell és la prova que vull passar tota la vida amb tu. Nena, et vols casar amb mi?

Amb cada paraula que pronuncia el seu nòvio, ella plora més. Es nota una forta pressió al pit i li costa respirar. No és cap broma.

—De debò? Vols que ens casem? Vols que em casi amb tu? —aconsegueix mussitar mentre s’eixuga les llàgrimes amb la màniga del jersei.

—Sí, és el que més desitjo en el món. No pas ara, esclar. Però quan fem els divuit, m’encantaria.

—Estàs boig —xiuxiueja ella, amb un bonic somriure entre les seves galtes rosades.

—Estaria més boig si no t’ho demanés.

La noia esbufega amb força i intenta calmar-se. No pot assumir tot el que està passant, però mai no havia sigut tan feliç com ara.

—M’ho pots tornar a demanar? —li pregunta, al cap d’uns segons, una mica més tranquil·la—. Ho vull assaborir més bé. Abans m’has agafat per sorpresa i gairebé tinc un atac.

—Serà tot un honor —diu el seu nòvio. S’aclareix la gola i repeteix—: Nena, et vols casar amb mi?

—Sí. Esclar que vull.

I amb l’anell posat al dit anular de la mà esquerra, se sent la noia més afortunada del planeta. S’aixeca i s’agenolla davant d’ell. I es besen. Deu, vint, trenta, quaranta segons... amb els ulls tancats. Sense fred, sense calor. Sense lluna, sense estrelles. Sense alè, sense aire. Sense res. Només se senten i estan l’un per l’altre. Després del petó, tots dos tornen a seure al banc, on es queden abraçats durant més de mitja hora. Gairebé no parlen. Tenen por de trencar amb les paraules la màgia que han creat. Però el rellotge avança, passa el temps, que no es deixa commoure ni per les alegries ni per les penes, i es fa tard.

—Me n’he d’anar —diu ella, compungida—. Tot i que em quedaria aquí per sempre.

—Sempre no era una paraula molt forta?

Ella somriu i li fa un altre petó. S’aixeca i l’ajuda a ell a aixecar-se estirant-lo pel braç. Agafats de la mà, esperen que el semàfor es posi verd per travessar el carrer. Aturats a la vorera, pensen en el que acaben de viure: la nit més bonica de les seves vides. Aquest moment ha superat el del seu primer petó, el de la primera vegada que van fer l’amor, el del primer t’estimo...

El semàfor es posa verd i la parella travessa pel pas de vianants. Somrients, feliços, agraïts al destí per haver-los permès que es coneguessin. Un destí afortunat i... capriciós. Un destí cupido i botxí. Un destí que va guiar al qui conduïa esbojarradament una moto fins allà. Un crit, una frenada, una imprudència... Una tragèdia.

Dos cossos tirats per terra. Dos somnis trencats per sempre en la que es va convertir en una de les nits més cruels que una persona pot viure.

Per sempre.

CAPÍTOL 1

—Uau.

El lloc és tal com apareixia a les fotos. L’Elena intenta no perdre’s ni un detall del que té al davant. Quan travessa la reixa de l’entrada, observa l’imponent edifici principal de tres plantes, ple de finestrals, alguns amb la persiana encara abaixada. A la dreta hi veu un camp de futbol sala, amb cistelles de bàsquet als costats; i a l’esquerra, les pistes de tennis. N’hi ha tres, de ciment blau. Suposa que al darrere hi ha la piscina coberta i el gimnàs. Però el que més li crida l’atenció és una mena de llac, amb una cascada al fons, que embelleix la imatge d’aquella residència d’estudiants.

—Quina cara que tens! Jo també em vull quedar aquí! —crida al seu costat una noia rossa, amb els cabells recollits en una cua alta.

—A tu encara et queden dos anys d’institut, Marta —li diu la seva mare mentre arrossega una de les maletes de la filla gran.

—Segur que això està ple de tios guapos. No com a Toledo.

—Marta! Des de quan penses en això?

—M’ho preguntes seriosament, mare?

—Esclar que sí! Parlo molt seriosament!

L’Elena somriu per dins mentre les sent discutir. No és pas la primera vegada. Però la seva mare no s’assabenta de res. Si sabés que la petita de la família ja ha tingut quatre o cinc mitjos nòvios, s’escandalitzaria. Tot i que és normal. La seva germana s’ha convertit en una adolescent preciosa i els nois ja fa temps que la persegueixen. Ella, en canvi, ni tan sols hi ha pensat, encara, en els nois. No li interessen. Als seus divuit anys, pot presumir d’haver-se mantingut al marge de qualsevol tipus de relació i no haver tingut ni temptacions. Potser perquè encara no ha aparegut una persona que li agradi tant per preocupar-se de l’amor. Els seus interessos han sigut uns altres: estudiar, preparar-se bé durant els anys d’institut i la seva pàgina web.

—Mare de Déu! Fixa’t en això! —exclama la Marta, assenyalant dos nois amb pantalons curts que també van carregats amb l’equipatge—. Em sembla que et vindré a visitar molt sovint.

Els ulls de l’Elena es dirigeixen cap on indica la seva germana. Per una vegada, li ha de donar la raó. Tots dos són força atractius. Un és alt i moreno; l’altre, una mica més baix, amb els cabells castanys i amb pinta d’atleta. Porta una samarreta sense mànigues i du una bossa de mà, aparentment molt pesant, sense cap esforç. Entren a l’edifici abans que elles.

—Quan tornem a Toledo ja en parlarem, tu i jo, d’això —recrimina la Pilar a la filla petita.

—Ja hi tornem a ser? Au vinga, mare, que no sóc pas una nena. Ja tinc setze anys.

—Encara ets molt jove. No vulguis créixer abans d’hora.

—I què faràs? Tancar-me a casa? —la desafia la noia—. Hi ha alguna llei que prohibeixi que surti amb nois?

Cada vegada que fa alguna cosa que els seus pares no aproven, la Marta recorre a la mateixa pregunta: «Hi ha alguna llei que prohibeixi...?». I és que, tot i que tots dos són advocats, no sempre troben arguments per frenar els impulsos de la seva filla petita. Amb l’Elena, en canvi, no tenen cap problema. Mai no els dóna maldecaps. És molt responsable i pensa les coses abans de fer-les. A més, estan molt orgullosos que vulgui seguir els seus passos. Ha triat la carrera de dret i tots dos estan molt segurs que serà una gran jurista.

—A veure, continuareu discutint aquí al mig o entrem d’una vegada?

La seva mare i la seva germana aparquen la disputa momentàniament i comencen a pujar les escales de marbre que condueixen a la porta principal de l’edifici. L’Elena porta la maleta més pesant i gairebé no la pot arrossegar. Cada esglaó és un suplici.

—Però com pot ser que no hi hagi una rampa per...? —murmura.

Llavors s’adona que sí que hi ha una rampa, a la seva dreta. Havia estat tan pendent de la picabaralla entre la seva germana i la seva mare i d’aquells dos nois, que no s’hi havia fixat. Maleeix la seva matusseria amb un murmuri crispat i intenta tornar a baixar les escales per arreglar l’error. Però llavors la nansa li rellisca de les mans i la maleta va a parar a terra, colpejant en el descens tots els esglaons de marbre que ja havia pujat.

—Però, Elena, què fas! —crida la seva mare, alterada, des de la porta de l’edifici.

La noia es posa les mans al cap i, tot seguit, baixa per comprovar la destrossa. La maleta està oberta i una part de la roba, escampada per terra, com si hagués decidit muntar allà mateix el seu particular top manta. Tota avergonyida, s’ajup i comença a guardar-ho tot.

—Vols que t’ajudi?

És una veu masculina, dolça i agradable. Quan l’Elena alça la mirada, veu un noi amb els cabells curts, moreno i amb uns grans ulls verds. Un simpàtic clotet li marca la barbeta, i té un petit tatuatge al coll. Sembla una au fènix. També s’ajup per donar-li un cop de mà.

—No, no pateixis —respon, molt seriosa i tensa.

S’adona que té un tanga de color rosa a les mans i ràpidament l’amaga sota la resta de la roba. El noi somriu i s’incorpora.

—Com vulguis —diu.

Qualsevol altre segurament se n’hauria anat, però el noi decideix quedar-se al seu costat.

L’Elena continua recollint la roba i observa el noi de reüll. Per què no se’n va? Què pretén?

—Perdona, que vols res?

—Em vull assegurar que la teva maleta i tu arribeu senceres a dalt.

—Ah. No sabia que en aquesta residència t’assignaven un àngel de la guarda només d’arribar.

—Ah, sí? Jo tampoc no ho sabia. Sóc nou com tu. Però he vist que hi havia una rampa i he pujat la maleta per allà.

Li fa gràcia el que diu, però no pensa riure-li la broma. L’Elena branda el cap i s’aixeca. Ja ha guardat tota la roba a la maleta, però ara té un altre problema. No la pot tancar!

—Ei, per què trigues tant? —li pregunta la Marta, que ha baixat l’escala fins on hi ha la seva germana.

Llavors, la noia es fixa en el noi que acompanya l’Elena. És guapíssim! I aquell tatuatge del coll el fa terriblement sexi. La Marta somriu com una tonta. S’ha posat tan nerviosa que no li surten ni les paraules.

—Hola. Ets la seva germana, oi?

—Sí, és la meva germana —s’avança l’Elena, una mica molesta—. Marta, ajuda’m a tancar això.

La noia obeeix, tot i que se li ha instal·lat un somriure ingenu a la cara del qual no es pot desfer.

—Em dic David, i vosaltres?

—Ella és la Marta, i jo l’Elena —respon la gran de les germanes, mentre s’asseu a sobre la maleta per intentar tancar-la.

—Encantat, Marta i Elena...

—Igualment, David.

—Em permeteu que us ajudi? Acabarem abans.

La Marta assenteix amb el cap, sense dir res. L’Elena intenta fer força un últim cop, però sense èxit. Per tant, es dóna per vençuda i accepta la col·laboració d’en David. Les dues noies seuen a sobre la maleta i el noi ho aprofita per fer pressió i tancar-la. El soroll dels dos clics indica que l’operació ha estat un èxit. Maleta tancada.

—Per fi... —esbufega l’Elena—. Gràcies.

—De res.

I, deixant la seva germana petita amb el noi, comença a caminar cap a la rampa amb la maleta darrere seu. Quina estrena. No podia pas començar amb més mal peu! Es posa vermella només de pensar que aquell noi ha vist la seva roba interior tirada per terra. Només espera que això no sigui un presagi del que l’espera en els propers nou mesos de curs.

La seva mare la rep a la porta d’entrada de l’edifici.

—Estàs bé?

—Sí, no pateixis —respon. I mira cap al capdavall de l’escala, on la seva germana i en David parlen animadament. Tots dos riuen.

—Entrem, doncs?

—Sí, anem.

Mare i filla travessen la porta giratòria. Al fons hi ha la recepció de la residència. Els dos nois que han vist quan han arribat encara són allà. Un homenet calb i amb ulleres els acaba d’entregar una clau a cadascun. Els estudiants li donen les gràcies, agafen l’equipatge i se’n van pel passadís de l’esquerra. L’Elena els segueix amb la mirada fins que desapareixen per la porta de color verd fosc on hi posa «1B» ben gran.

—En què les puc servir? —els pregunta el recepcionista quan arriben davant seu.

—Sóc l’Elena Guillermo. Estic inscrita en aquesta residència.

El bidell es gira cap a un ordinador i tecleja el nom que acaba de sentir. Llegeix la pantalla i apunta alguna cosa en un paper. Després es torna a dirigir a la noia i li somriu amb amabilitat.

—Benvinguda a la residència Benjamin Franklin, Elena. Em dic Jesús, i sóc aquí per ajudar-te en el que calgui.

—Gràcies, Jesús.

—Has d’omplir aquest formulari —diu, mentre li entrega un full que treu de sota el taulell—. Ho pots fer a l’habitació, si vols, i me’l dónes després. És una fitxa de resident.

—D’acord, gràcies.

—A més, quan puguis, t’hauries de llegir això —afegeix, mostrant-li un petit llibret plastificat—. Són les normes de la residència.

—Ho faré de seguida.

L’homenet es gira i agafa una clau d’un plafó que té al darrere. Es torna a girar i la dóna a l’Elena, que s’ha guardat la llibreteta amb les normes a la bossa.

—La teva habitació és la 1151, al passadís 1B. És aquest de l’esquerra. Benvinguda. Espero que la teva estada aquí sigui satisfactòria.

—Moltes gràcies. Segur que sí.

L’Elena i la Pilar s’acomiaden d’en Jesús. Totes dues es dirigeixen cap a la porta que l’home els ha indicat. La mateixa que han travessat els dos nois que s’han registrat abans que ella.

—No sabia que en aquesta residència els nois i les noies comparteixen passadís.

—Jo tampoc, mare.

La noia obre la porta del passadís 1B i hi col·loca la maleta davant per evitar que es tanqui. Sent soroll de gent parlant al fons, però no veu qui és. El passadís és bastant ample i hi ha nou habitacions, de la 1151 a la 1159. Les imparells són a l’esquerra, i les parells a la dreta, excepte la 1159, que és just al mig, al final del passadís. La seva és la primera a l’esquerra.

—Espero que això no suposi cap distracció per a tu.

—El què?

—Que visquis davant per davant amb nois.

—Mare, jo no sóc com la Marta. Sé que sóc aquí per estudiar.

La seva mare no les té totes. És veritat que l’Elena sempre ha sigut molt responsable i que mai no els ha donat problemes. Però tenir tan a prop la temptació... Recorda quan ella era a la universitat i com li va complicar la carrera el fet de conèixer el que avui és el seu marit. No va ser fàcil compaginar els estudis amb la relació, va passar per mil i un alts i baixos durant aquells anys. Però finalment hi va haver un final feliç, tots dos van aconseguir el seu objectiu i van acabar casant-se.

—Bé, espero que no ho oblidis. Estudiar dret vol dir cremar-se les celles i dedicar-hi moltes hores. T’has de centrar en la carrera, si vols treure bones notes.

—Tranquil·la, mare. Ho tinc tot molt clar.

La noia agafa de nou la maleta i la deixa al costat de la seva porta. Tot seguit, fica la clau al pany de la 1151 i obre. L’habitació no és gaire gran, però sembla acollidora. El primer que fa l’Elena és seure al llit i fer uns quants saltets a sobre el matalàs per comprovar-ne l’elasticitat. Mentrestant, la seva mare apuja la persiana i obre la finestra. Entra força llum. Des d’allà es veu el llac i la cascada.

—T’agrada, l’habitació? —li pregunta la Pilar, mentre admira el paisatge.

—Sí, és com a les fotos. I m’encanta la vista que m’ha tocat.

La noia fa una ullada al seu voltant. Li agrada el color groc clar de les parets i el sostre. Sap que allà dins s’hi passarà moltes hores tancada, estudiant, durant els pròxims mesos. L’escriptori és gran i a la prestatgeria de fusta hi té prou espai per a tot el que ha portat: llibres, fotos de la família i dels amics de Toledo, l’ordinador portàtil, algun peluix...

—L’armari està molt bé. Em sembla que t’hi cabrà tota la roba —diu la seva mare, que ho inspecciona tot amb ulls de sergent.

—Que bé.

—T’has portat la planxa petita?

—Esclar.

La roba i el seu aspecte és una cosa fonamental per a l’Elena. Ha llegit en alguns fòrums de la universitat que els estudiants de dret, en general, solen anar molt ben vestits a classe. Ella no es quedarà pas enrere. Sempre li ha agradat arreglar-se i maquillar-se bé. La seva mare li va ensenyar a fer-ho des de petita.

L’Elena s’aixeca del llit i entra al lavabo. És molt senzill. Petit, funcional, amb un plat de dutxa. Es mira al mirall i pensa en el gran pas que està fent. Aquell dia suposa el començament d’una nova etapa de la seva vida.

—Es pot passar? —pregunten des del llindar de la porta, que està oberta.

—Esclar, endavant.

L’Elena surt del lavabo i observa la seva germana petita, que no ve sola. L’acompanya en David, el noi que les ha ajudat abans a tancar la maleta. Les seves mirades coincideixen un instant, fins que la noia, ruboritzada, l’aparta cap a l’altre costat.

—Marta, no te’n vagis gaire lluny, que marxarem d’aquí a poc —l’adverteix la seva mare quan sent la veu de la filla petita.

—Ja? No ens quedem a dinar?

—No podem. Tinc molta feina al despatx.

La noia protesta i deixa anar un renec en veu baixa. Li hauria agradat passar més temps amb aquell noi sevillà tan guapo i tan amable. Està cansada dels tios de l’institut, que només van pel que van i que, per acabar-ho d’adobar, són uns immadurs.

—Quina és la teva habitació? —pregunta a en David, mentre busca alguna cosa dins la seva bossa.

—La 1152. La d’aquí al davant.

—De debò? Ets el veí de la meva germana?

—Es veu que sí.

L’Elena sent la conversa i se sorprèn. Aquell noi serà un dels seus companys de passadís durant el curs. El torna a mirar sense que ell se n’adoni. Està pendent d’alguna cosa que la Marta escriu en un paperet: el seu WhatsApp i el seu compte de Twitter. No pot pas negar que aquell noi està francament bé. I sembla força agradable. Per què abans, a l’escala, s’ha posat a la defensiva amb ell? També ha aconseguit fer-la ruboritzar. Dues vegades! Això no és propi d’ella. Cap noi no ha aconseguit el que ha fet aquest en tan sols uns minuts i sense buscar-ho. Sens dubte, alguna cosa passa. Però no tindrà pas temps d’esbrinar-ho. És aquí per estudiar! Per convertir-se en una gran advocada! Els seus pares confien en ella i farà tot el possible perquè segueixin sentint-se’n orgullosos.

Els nois no li interessen. En David no li interessa. O si més no, d’això intenta convence’s aquell 10 de setembre en un lloc de la ciutat.

CAPÍTOL 2

Acaben d’arribar a la residència Benjamin Franklin carregats amb l’equipatge. En Julen i en Manu entren al vestíbul després de travessar la porta giratòria. Es dirigeixen cap a la recepció i esperen que l’homenet encarregat d’allò acabi el registre d’una noia baixeta amb els cabells arrissats.

—Has vist? —comenta el navarrès donant un cop de colze al seu amic mentre assenyala els texans curts de la noia que tenen al davant.

En Manuel es treu les ulleres de sol i observa detingudament el cul de la noia. Aquest curs promet.

—No està malament —diu, en veu baixa—. Però prefereixo la que hem vist fa un moment a fora amb les maletes.

—La gran o la petita?

—Julen, no siguis infanticida. La gran.

—Doncs la petita estava molt bé.

El jove malagueny somriu i branda el cap. Al seu amic li agraden totes. Fa més de sis anys que es coneixen i sempre ha sigut així. Qui els havia de dir que acabarien estudiant junts la mateixa carrera i vivint a la mateixa residència d’estudiants.

La noia baixeta de cabells arrissats acaba de registrar-se i s’allunya arrossegant una maleta rosa. És el seu torn. L’home baixet i calb que hi ha darrere del taulell es presenta com en Jesús, els dóna la benvinguda a la residència Benjamin Franklin i els demana els noms.

—Manuel González Miranda.

—Julen Miramón Aguinaga.

Un malagueny i un pamplonès. Amics en la distància que, fins llavors, només s’havien vist en persona un cop a la vida, malgrat que havien parlat incomptables vegades a través de les xarxes socials i del WhatsApp. L’estiu del 2008 van fer junts les proves d’accés al planter del Reial Madrid de futbol. Cap dels dos no va ser escollit per entrar a l’equip infantil; en canvi, van guanyar un amic.

—Suposo que deveu voler estar a prop —comenta en Jesús tot examinant amb cura les habitacions lliures.

—Si pot ser, sí —respon en Manu. Aquell homenet li ha caigut bé.

—A veure. Aquí —xiuxiueja el recepcionista mentre apunta alguna cosa en una llibreta—. Al passadís 1B. La 1156 per a en Manuel i la 1158 per a en Julen. Ompliu aquest formulari, sisplau. I quan us vagi bé, llegiu aquest llibret amb les normes de la residència.

Els nois l’agafen i se’l miren per sobre. Després en Jesús els entrega la clau a cadascun i els mostra cap on han d’anar.

—Mira, la que t’agrada —diu en Julen abans d’obrir la porta del passadís.

La noia que han vist arribar a la residència és a la recepció amb la seva mare. També es va a registrar. En Manu l’observa, tot i que ella no es fixa en ell. És una mica pija, però l’atreu. L’atreu molt, i això no és gaire habitual en ell. No s’encapritxa de la primera que li passa pel costat.

—Au, anem. Ja tindrem temps de conèixer-la més bé —li diu el malagueny, que es gira i entra al passadís 1B.

Tots dos es dirigeixen cap a les seves habitacions, alineades a la paret de la dreta, l’una al costat de l’altra. En Manu i en Julen entren cadascú a la seva i, a crits, comparteixen opinions.

—Se sent tot! Les parets semblen fetes de paper de fumar! —crida el navarrès.

—Això és el que voldries, que es poguessin fumar.

Una riallada traspassa a l’habitació d’en Julen. Fuma des dels catorze anys, i malgrat que ha intentat deixar-ho unes quantes vegades, mai no ho ha aconseguit. El fet que no es pugui fumar a dins de la residència potser l’animarà a abandonar definitivament el vici.

—Te l’endreces ara, la roba?

—Tens alguna cosa millor per fer? —pregunta en Manu, que ja s’ha posat a endreçar.

—Podríem fer un tomb per la residència, per veure-la més bé.

—Per veure l’edifici o les que hi viuen?

—Una mica tot —diu en Julen. En aquell moment no té gens de ganes de posar-se a endreçar les coses—. Esclar, com que tu ja t’has fixat de seguida en una... Però no em puc creure que el gran Manuel González es conformi amb la primera que veu. Per molt bona que estigui.

El malagueny somriu en sentir el seu amic mentre col·loca una camisa negra en un dels penjadors que troba a l’armari. Als seus dinou anys s’ha embolicat amb moltes noies, i només una el va enamorar. Però això ja forma part del passat. Un passat gairebé paleolític. No ha anat allà per penjar-se de ningú tot just arribar. És a la universitat, el que molts consideren la millor època de la vida. No pensa aferrar-se a cap noia, no vol compromisos.

—D’acord! Anem a fer un tomb, a veure què trobem! —exclama en Manu, accedint a la petició del seu amic.

Surt de l’habitació i la tanca. Es disposa a entrar a l’habitació d’en Julen, però s’adona que la porta de la 1157 està entreoberta. Sent algú que cantusseja i decideix esbrinar qui és. Sigil·losament, espia per l’espai que queda a la vista. És una noia no gaire alta, amb els cabells rossos amb metxes, llargs fins a les espatlles. Està dreta davant de l’escriptori, d’esquena a ell. Intenta connectar-se a internet amb el portàtil. La noia deixa de cantar i dóna un cop amb la mà sobre la taula. Sembla que no aconsegueix que funcioni. En Manu somriu i tus expressament per cridar-li l’atenció.

—Ei, tu! Qui ets? —protesta la noia, mentre es gira, en sentir-se observada.

Per fi el noi li veu la cara. No és espectacular, però té uns ulls verds preciosos.

—Hola, veïna, et venia a demanar una mica de sucre.

—Què dius! És broma, oi?

—Visc aquí, just davant teu —diu en Manu. Li costa contenir-se el riure quan veu l’expressió de sorpresa de la noia—. Així, no tens sucre?

—Vaja, ja veig que m’ha tocat un veí graciós —comenta la noia, alçant la mirada cap al sostre—. Estic molt enfeinada, què vols?

—Ets gallega?

—Sí, de la Corunya. I tu, de Còrdova?

—No, de Màlaga.

—Perdona, no sé diferenciar els accents andalusos.

—No pateixis, jo tampoc.

—Que bé, doncs. Començava a pensar que havia quedat com una idiota.

Aquella noia baixeta, amb els cabells fins a les espatlles, de seguida li cau bé. Té aspecte d’adolescent d’institut. Si la veiés pel carrer, pensaria que no té més de catorze o quinze anys.

—Sóc en Manu, de la 1156.

—Jo sóc l’Iria, 1157, però això ja ho saps.

Es miren un moment als ulls després de presentar-se i és ell qui s’hi acosta per fer-li dos petons.

—Què et passa amb aquest trasto? —li pregunta en Manu, referint-se a l’ordinador.

—No em puc connectar a internet.

—Has demanat la clau d’accés?

—Sí, me l’han donat a la recepció.

L’Iria li ensenya un paperet: hi ha escrita una contrasenya formada per diverses lletres i números barrejats. El malagueny l’examina detingudament i prova sort al portàtil. Tecleja la clau i espera uns segons.

—Ja està. Connectada.

—Què? No pot ser! Però si jo... Com ho has...?

—Has posat les majúscules?

—No.

—Doncs ja està. Les lletres de la contrasenya estan en majúscules.

—Així de fàcil?

—Així de fàcil —diu en Manu, que aprofita per clicar a sobre de la pestanya del Chrome—. No deus pas estudiar informàtica, oi?

—No, criminologia, graciós.

El noi fa una riallada i entra a la pàgina del Marca sense demanar permís a l’Iria per navegar amb el seu ordinador.

—Què passa? Que et fa gràcia?

—Una mica. No tens pinta de criminòloga.

—I quina pinta ha de fer, una criminòloga, segons tu?

—No ho sé, no en conec cap.

L’Iria fa petar la llengua i es posa les mans als malucs. Després fa un somriure sarcàstic.

—Definitivament, ja veig que seràs el graciós del passadís —diu, mentre l’aparta del portàtil i tanca la web del Marca—. I tu, què estudies? Risoteràpia?

—Físio. O sigui que quan estiguis tensa i et vingui de gust un massatge...

—Ostres! Quina cara que tens, malagueny.

La conversa no continua perquè en Julen, que ha sentit el seu amic parlant, treu el cap per la porta i els interromp.

—Ei, anem a fer un tomb per la residència o què? —li pregunta, decidit, abans de fixar-se en l’Iria, a qui es queda mirant fixament—. Hola.

—Hola —respon ella.

—Et presento l’Iria, la informàtica —diu en Manu, passant un braç per l’esquena de la noia.

—Deixa’m estar.

La gallega es desfà del braç del noi i s’acosta a en Julen per fer-li dos petons. Ell es presenta i li explica que és de Pamplona i que també estudia fisioteràpia. Tots tres parlen animadament durant uns minuts.

—O sigui que vosaltres ja us coneixeu d’abans.

—Sí, des de fa sis anys.

Entre en Julen i en Manu li expliquen l’experiència fallida en les proves d’accés al planter del Reial Madrid de futbol. Li expliquen que no els va servir per entrar a l’equip, però que gràcies a allò es van conèixer.

—I no us heu vist més fins avui?

—En persona, no. És que Màlaga i Pamplona són molt lluny! —exclama en Manuel, gesticulant.

—En realitat, vam estar uns anys sense parlar gaire. Només ens comentàvem coses i ens insultàvem pel Twitter i el Facebook.

—És veritat. Et vas ajuntar amb males companyies i vas passar de mi —diu el malagueny, fent broma.

—Sí, oi? Doncs jo crec que va ser just al contrari.

—Mira que ets mentider. Saps perfectament que va ser com dic jo.

—I tant que no! No enganyis aquesta noia!

—Reconeix que no suportaves que lligués més que tu. Per això vas deixar de trucar-me.

En Julen branda el cap. El seu amic sempre ha sigut un xulo i un prepotent. Però un xulo i un prepotent simpàtic. Molt intel·ligent i amb talent per fer qualsevol cosa que es proposi. Sap que és una persona que val la pena. Tanmateix, la primera impressió de molts que no el coneixen tant com ell pot ser negativa.

—Bé, nois —els interromp l’Iria mentre tanca el portàtil—. Per què no pareu d’actuar com Pimpinela i anem a veure com és la nostra nova casa?

CAPÍTOL 3

—És maca, la residència?

—Està bé. Encara no l’he vist tota. Té un llac molt maco... I fins i tot una mena de cascada! —escriu en Toni al seu teclat, i acaba la frase picant l’ullet.

—Que guai. I l’habitació, és gaire gran?

—Home, no està malament. S’hi cap tot just, però no és atapeïda. La vols veure?

—D’acord!

En Toni s’aixeca i amb la càmera de l’ordinador ensenya l’habitació a la Lauren, tot i que no està gaire ordenada. Només fa quatre setmanes que