Putos himnes generacionals: Relat sobre l'escena musical barcelonina

By Andreu Gomila and Marta Salicrú

Un llibre sobre l'ebullició creativa del panorama musical barceloní 
Per què es van separar els Antònia Font? Què va fer que Standstill deixés el hardcore pel rock? Què sent Sílvia Pérez Cruz quan puja a un escenari? Com és la mestra que va inspirar Roma dels Manel? Andreu Gomila i Marta Salicrú disseccionen l'escena musical catalana dels últims quinze anys per fer un retrat d'una generació que ha canviat la història de la música popular d'aquest país a través dels seus protagonistes. Són també Love of Lesbian, Hidrogenesse, Roger Mas, Guille Milkyway, Mishima, El Petit de Cal Eril, Joan Colomo, els segells BCore i BankRobber... Noms que són part de la nostra història.

• Language: Català
• Publisher: Editorial Empúries
• Release date: Sep 16, 2015
• ISBN: 9788416367221

Andreu Gomila

Andreu Gomila i Llobera (Palma de Mallorca, 1977). Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Ha publicat, entre d’altres, l’assaig literari Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca (3i4, 2019); les novel·les El port. No serà res de mi (Moll, 2010) i Continents (Empúries, 2016), l’assaig sobre l'escena musical catalana Putos himnes generacionals (Empúries, 2015) i els poemaris Un dia a l’infern dels que són (La Magrana, 2011), Diari de Buenos Aires (Moll, 2007), Aquí i ara (El Gall, 2007), Carrer dels dies (Proa, 2012) i Felanitx (Edicions 62, 2020). Li han traduït poemes al castellà, al francès, al romanès, al serbo-croat, a l'anglès i a l'hongarès. Ha traduït obres de Cioran i d'Apollinaire.

Book preview

cover.jpeg

Índex

Coberta

Posem que era Barcelona: Una introducció

Coses més rares s'han vist: Antònia Font

Una història d'amor (feliç): Mishima

Màquina, pedra, planta, animalet: Hidrogenesse

Hi ha noies més grans que altres: Sílvia Pérez Cruz

Superguay, i què?: Guille Milkyway

Els reis no moren mai: Standstill

El cantautor que va venir del hardcore: Joan Colomo

Foc a l'obaga: Roger Mas

Una gran història: Love of Lesbian

Els millors alumnes europeus: Manel

No val la pena viure a Barcelona: El Petit de Cal Eril

Tots els noms

Agraïments

Crèdits

POSEM QUE ERA BARCELONA

(Una introducció)

Això no és una biografia autoritzada, i tampoc la col·lecció d’unes quantes. No és LA HISTÒRIA dels grups que hem triat. I amb aquestes dues frases ens volem cobrir les espatlles, però també volem dir la veritat, deixar les coses clares.

Un dissabte de maig del 2015. La Marta i n’Andreu, a Gràcia. Hem menjat uns calamars amb salseta boníssims, amb na Clara, que ha vingut més tard. I hem acordat que aquells temps feliços en què la música local era qui marcava el ritme dels nostres cors ja ha acabat. No és que ens hagi deixat d’agradar la música, sinó que el gran moment de la música de Barcelona ja ha acabat. Almenys de moment. Volem dir que l’època en què les grans bandes eclosionaven forma part del passat. Parlem d’uns temps en què van publicar-se discos importants, molt rellevants. El 1999 de Love of Lesbian, Els millors professors europeus de Manel, Set tota la vida de Mishima, Adelante Bonaparte de Standstill, Lamparetes d’Antònia Font... Àlbums, amb les seves respectives gires, que havien de marcar un abans i un després. Per la quantitat de públic, per la qualitat artística, pel retrat d’un món. El nostre.

El llibre que teniu a les mans són unes memòries, les de n’Andreu i la Marta, un relat de com els autors hem viscut el que en la nostra opinió ha estat un gran moment per al pop fet i escoltat —sobretot— a Catalunya. Un testimoni que es remunta a mitjans dels noranta i que arriba fins al 2015, l’any en què el posem per escrit, i que sobretot s’esplaia en el període entre la publicació d’Els millors professors europeus (2008), de Manel, i la separació d’Antònia Font a finals del 2013, el marc que ens vam plantejar a l’hora d’abordar-lo i que hem acabat transcendint, tant per dalt com per baix.

Són uns anys en què descobrim, aprofundim en o coneixem personalment els músics que retratem i els seus projectes artístics. Uns anys en què les seves cançons ens fan feliços, tant quan les escoltem en discos com quan ho fem en directe, cosa que hem fet molt i de gust. Uns anys en què la popularitat d’aquests músics es multiplica, generant un fenomen que s’esvaeix: que crítica i públic, tant de Barcelona com de la resta del territori, estem d’acord que ens agrada el que fan aquesta gent, que els dediquem pàgines, que anem als seus concerts.

Uns quants van començar la seva carrera cantant en anglès i van canviar a la llengua materna, catalana o castellana. Un moviment que, encara que no busqués deliberadament aquest efecte, va catapultar les seves carreres. Els altres, ho van fer directament en l’idioma en què somien, alguns per influència directa d’aquells de la generació anterior que van fer el canvi, i que els van demostrar que la llengua pròpia era un vehicle vàlid, per molt que bona part dels referents musicals fossin de fora. I encara uns tercers són talents tan personals, que van tant a la seva, que no és possible establir relacions de causa-efecte en les seves decisions creatives.

A tots els coneixem més o menys, hem fet birres amb els uns, hem entrevistat diversos cops els altres. Els hem trobat al Vinil, a l’Helio, al Pròxims, al Primavera, al carrer Verdi, al Gelida, a la Confiteria... Alguns són amics propers, d’altres són gent interessant que ha passat per les nostres vides. Les seves cançons, putos himnes generacionals, que diria Flora Saura, mare dels fills de David Carabén, han marcat els nostres dies. A la feina, a casa, a l’Apolo o al metro. Ens hem enamorat amb Set tota la vida i ens hem emprenyat amb les ‘Corrandes de la parella estable’. Hem estat feliços i ens hem entristit. Així com tots els fans.

Hem triat onze grups i solistes guiant-nos per tres criteris bàsics: un, que fossin importants per a un cert percentatge del públic (massiu o minoritari, però un ‘cert percentatge’ al capdavall), que fossin populars i amb cert poder de convocatòria; dos, que la seva proposta artística fos interessant, de manera tan objectiva com ens permet establir la nostra subjectivitat, i d’acord amb un consens crític; i tres, que reflectissin la diversitat del pop que es fa a Catalunya —entès en un sentit un pèl restrictiu, sense cabuda per als fills mestissos de la rumba— , hereu de l’indie dels noranta, de l’ona laietana i/o de la contracultura barcelonina dels anys setanta, de la música popular electrònica dels vuitanta, de la cançó feta a tot el planeta durant els últims seixanta anys.

Antònia Font van obrir camí: el van mostrar, provant que era possible fer cançons guais sense ser-ho, cantant en català sobre un univers mediterrani amb connexions galàctiques, marcianets a s’hora baixa. Els el van mostrar a Manel, que se saben cançons de Sisa i versionen els herois del britpop Pulp, i que es van convertir en el grup més transversal del pop català, el que agradava als programadors del Primavera Sound i a les tietes de comarques, als de trenta, els seus pares i els seus nebots. Mishima, entre els uns i els altres, anaven inflamant cors, amb la seva èpica afrancesada, el seu pop culte digerit per a les masses. Standstill, anant més enllà de l’etiqueta de l’emocore, muntant espectacles escènics per defensar en directe les seves cançons, decidint atorgar-los transcendència poètica i espiritual. Love of Lesbian, il·lusionistes amb el poder d’evocar moments màgics a la generació que se sent part dels indies dels noranta de més enllà de l’Ebre. La Casa Azul, llar de Guille Milkyway, productor de pop a cavall entre els grups de noies dels seixanta, el disco dels setanta, el pop independent dels vuitanta i el Shibuya-kei dels noranta. Hidrogenesse, genis del pop electrònic més arty, amb un sentit de l’humor intel·ligent al llindar de l’acudit privat. Sílvia Pérez Cruz, cantant omnívora i una de les intèrprets amb més personalitat nascuda a la Península en els últims seixanta anys, capaç de desencadenar torrents d’emocions en el públic. Roger Mas, cantautor tel·lúric de veu profunda, nexe entre el segle XXI i un temps atàvic, ambaixador de Solsona a la capital catalana. Joan Colomo, el cantautor pop que va venir del hardcore, el que puja a la furgoneta els seus amics cada cop que surt de gira, el noi del Montseny, que va fitxar per BCore quan era un adolescent. Joan Pons, El Petit de Cal Eril, que un dia cantava a les patates grillades i les sargantanes al sol i l’endemà, inscripcions en cementiris, un esperit lliure de Guissona que edita discos amb BankRobber, un segell de Barcelona amb arrels a la Bisbal d’Empordà. En podrien ser més —alguns hi són, tot i que en parlem més de passada— i ens agradaria que hi hagués més dones —tampoc no hem volgut fer discriminació positiva: continua no havent-hi paritat, en el món de la música, per molt que això ens disgusti; que serveixi això de denúncia—. Però en aquesta tria hi ha els que ens ha semblat imprescindible que hi fossin per explicar la nostra història del pop català de la primera dècada i mitja del segle. La que hem viscut nosaltres i que expliquem des de les nostres experiències. Subjectives, parcials, tot i que sabem que nosaltres també formem part de la història, una història bonica d’acords majors, xiuxiuejos a cau d’orella i la suor de la nit. Sabem que no hi ha amor feliç, que hi ha marcianets a Mart, ens hem banyat al mar, ens hem traçat un pla, hem esvaït les tenebres, per fi, hem caminat pel marge del camí, hem descobert les obagues de l’Eixample, hem escoltat la tempesta, hem vist sortir el sol, hem estat fans de John Boy...

Aquesta és, en bona part, també la història contemporània d’una ciutat, Barcelona, que ha aconseguit ser autoreferencial musicalment, cosa que, poca broma, no passava des dels anys vuitanta. Tothom que surt aquí és barceloní de naixement, d’adopció o de pas. I ells són i han estat els herois del segle XXI, els que han construït la banda sonora de la nostra vida. Els putos himnes generacionals.

COSES MÉS RARES S’HAN VIST

(Antònia Font)

Dir que estan eufòrics seria quedar-se curts. Joan Miquel Oliver, Jaume Manresa, Joan Roca, Pere i Pau Debon surten gairebé en braços del Casino de l’Aliança del Poblenou. El seu mànager, Gerardo Sanz, també està exultant. «Aquesta és la meva feina: fer que sonin així», em diu. I sí, té raó, perquè els Antònia Font han sonat molt bé en la presentació de Lamparetes. De fet, mai no els havia vist en aquest nivell. Fins i tot recordo un concert al BAM, posem que era el 2006, en què a Oliver no sé què li va passar a la guitarra, que es va passar mig concert intentant arreglar-la, sense dur-ne una altra de recanvi. Un desastre. I també recordo un altre concert, durant les festivitats del desgraciat Fòrum 2004, en què devíem ser trenta al públic, potser tots mallorquins, com jo. No més. Han passat els anys i han passat moltes coses. I la història d’aquest quintet mallorquí sorgit amb les cendres del rock català, en una illa en què qui més sonava era Tomeu Penya, Fora des Sembrat i Ossifar, és ben bé la història d’un èxit no previst. Una banda que va dir adéu el 2013 i que, sense por de passar-nos de llarg, ha escrit la pàgina més memorable de la història de la música pop en llengua catalana, sobretot si tenim en compte d’on veníem, què havíem tingut abans.

Per conèixer-los, per saber com eren, els havies d’anar a veure a Palma, el seu feu, allà on es passegen i ningú no els diu res. Amb Lamparetes acabat de sortir del forn, vam posar el punt final a un gran dia a Lórien, una cerveseria del centre de Palma les parets de la qual podrien explicar la història d’Antònia Font. Pau Debon, el cantant, barbut, cara rodona, robust, panxeta, ha hagut de tocar el dos perquè la dona l’esperava per agafar un avió cap a Barcelona. Oliver, Roca, Manresa i Pere Debon aguanten. Diria que estan contents per no dir una altra cosa —ehem—. S’abracen, fan l’indi i parlen sense manies. Aquell dia de primers d’abril del 2011 que els vaig anar a veure a Palma feia catorze anys que havien començat a tocar plegats i, tot i que van estar a punt de cansar-se els uns dels altres després de la interminable gira del simfònic Coser i cantar, van tenir prou forces per oferir-nos un disc sublim, Lamparetes, un canvi de rumb en la seva constant transformació i que els va tornar a posar al capdamunt de l’escena musical local després de cinc anys sense disc d’estudi i rumors de dissolució, que en Joanmi, murri, ni desmentia ni confirmava. Després vindria Vostè és aquí, estrany punt final a una brillant carrera musical.

Tres anys després d’aquella feliç trobada, estiu del 2014, m’assec amb en Joanmi, pelat, prim com un ciclista amb moltes cerveses dins el cos, a la llibreria Literanta, a Palma, migdia d’estiu, mentre el seu fill gran fa classes de ceràmica. Fa devers mig any que van anunciar que ja n’hi havia prou i encara ara ningú no sap per què. Sembla un dels secrets més ben guardats de la història de la cultura catalana. Però la cosa és més senzilla del que podria semblar, sobretot quan parla de «ruptura estètica» i de «la crisi dels quaranta». El líder d’Antònia Font creu que corrien el risc de perdre l’espontaneïtat, que amb Vostè és aquí potser havien tancat la seva obra i que amb cinquanta-tres anys, separar-se, hauria estat un acte molt més complicat. Coses de parelles. «Ara tenc vint-i-cinc anys per davant», diu en Joanmi. I marxar amb un disc de quaranta cançons «que encara ningú no ha entès» és «una cosa guapa». No sé si creure-me’l. De vegades, se’n riu de tu. Et mira als ulls i dispara. Però ara parla amb un cert posat seriós. Deu ser veritat.

El cert és que eren ben conscients que Vostè és aquí era una cosa almenys estranya. Però és el que havien de fer. «Quan vàrem tornar amb Lamparetes ens va pegar un subidón de veure que ens havia sortit un disc molt bo, que tornàvem a estar allà dalt tot d’una, i que a la gent li agradava, que cada vegada hi havia més gent, que hi havia possibilitats d’anar a tocar a fora, i això et fa tenir ganes de seguir, i sobretot de fer feina», ens explica en Pau. I es van proposar divertir-se una mica: «Teníem ganes d’experimentar, teníem ganes de fer alguna cosa nova, i no estàvem obligats a fer un disc perquè acabàvem de fer Lamparetes. Hauríem pogut descansar, no? Però vàrem dir, va, anem a experimentar un poc, a veure què surt, si ens agrada i en podem treure alguna cosa interessant». Va ser la defunció d’Antònia Font, tot i que hem de dir que, escoltat des de la distància, aquell últim àlbum és molt més genial del que ens va semblar de seguida. Fins i tot podríem dir que resumeix quinze anys de trajectòria. És com una mena de glossari d’Antònia Font, de tots els camins que van obrir. Del pop electrònic al pop d’autor, dels estius sense fi als astronautes singulars, dels cors melòdics als riffs contundents, del pop francès a la cançó, de les llistes de la compra inspirades a les històries ‘cortazarianes’.

*   *   *

«Què creus que és més pretensiós, contar la vida d’un mateix o inventar-te una història?», pregunta. Trobem en Joanmi a setmanes de llançar la seva segona novel·la, Setembre, octubre, novembre, un relat en primera persona en el qual explica la història de l’escalador mallorquí Miquel Riera, i que li serveix per explicar-se a ell mateix, mostrar el seu univers de ciclosofia, Mallorca sense guiris, els seus amics, els barris de Santa Clara i es Molinar, allà on treballa i allà on viu. Idò, responc, contar la vida d’un mateix. I replica: «Jo crec que no. S’han escrit històries tan bones que jo crec que és més pretensiós intentar posar-te al nivell, no sé, de Joyce». D’acord, però a la novel·la diu tantes coses d’ell —mai gaire personals— que la història d’en Riera arriba a quedar en segon pla, moltes vegades. Fins i tot explica una borratxera amb David Carabén, la qual li costaria un any de retirada de carnet al cantant de Mishima i moltes discussions amb la família. A ell, de fet, el que li agrada és escriure. Si pogués viure’n, assegura, potser no el tornaríem a veure dalt d’un escenari. Això diu, però una altra cosa és que el cuquet de sortir a escena puguis matar-lo d’un cop de llibre. I si no, vegin i escoltin el seu magnífic retorn en solitari, Pegasus (2015), deu temes de baixa fidelitat on ha recuperat astronautes, històries circulars, misteris. I que connecta directament amb Vostè és aquí. Canviïn la veu d’en Pau per la seva i ja veuran. Imaginin-s’ho. A més, a aquest mai no te l’has d’acabar de creure, cosa que passa amb qualsevol mallorquí, espècimen dotat d’una alta intensitat metafòrica, encara que en Joanmi digui que els mallorquins no saben dir mentides. Un altre mite.

Quan va treure Bombón mallorquín (2009), el seu tercer treball en solitari després de Surfistes en càmera lenta (2005) i el maxi Sa núvia morta (2007), li vaig demanar com s’inspirava, un tema que sovint surt a les converses dels fans d’Antònia Font. Volia saber d’on li surten aquestes metàfores estratosfèriques que et cola a les cançons, tant a les que escrivia per al grup com a les que fa per a ell. «Això de la inspiració —em va dir— és una cosa un poc rara d’explicar. Jo faig una mescla entre música i lletra i vaig jugant. Agaf la guitarra i faig una sèrie d’acords i pens aquesta cançó podria xerrar dels viatges, de l’Àfrica colonial —el seu pare va néixer al Marroc—. Seria ‘Dins un avió de paper’. Llavors em pos a fer la lletra i m’adon que la lletra és collonuda, però que la música no em va bé. I he de fer una música nova, que em dóna peu, potser, a una lletra diferent, també. Amb una cançó com ‘Dins un avió de paper’, dius, de què xerra aquesta cançó, de quan ets petit o és una història d’amor? Potser de les dues coses». Oliver assegura que, a l’hora de crear, no pensa en ningú, i l’únic que esmenta com a referent és aquest ús sinàptic del llenguatge que feia servir Julio Cortázar. «Jo llegesc per curiositat —afegeix—, i per passar gust. Sóc molt maniàtic i sempre m’agrada fer les coses amb el meu mètode personal. No em dóna satisfacció ser capaç de fer el que ha fet un altre igual de bé. Què veus en un llibre? No veus el procés de la feina, només veus el resultat. El millor i més pràctic és que facis el que et doni la gana».

La cançó ‘Lego’ de Bombón mallorquín resumeix encara millor el seu mètode. Li serveix per explicar-se, per explicar els problemes que té amb ell mateix, l’ego de molts artistes pop: «El Lego és més modern. Jo jugava a Tente. I ara m’adon que encara estic jugant a Tente. Quan faig un disc, estic jugant a Tente, igual que quan era petit. Sempre volia quedar a ca nostra, no volia sortir. I ara, és el mateix: en lloc de jugar a Tente, faig discos», assenyala. Això de posar una peça damunt una altra i, amb un sol canvi, que un avió passi a ser un tren és, potser, un resum de la seva manera de fer, la qual no ha canviat gaire en els últims anys. Oliver mateix assegura que, d’entrada, no hi ha cap diferència entre un disc seu i un altre de la banda. «Ara, quan analitz què va ser Bombón mallorquín, m’adon que és molt personal. Per exemple, jo, amb Antònia Font, no posaria aquestes fotos de la meva família, ni faria un quadern explicant el meu mètode. El Surfistes en càmera lenta, però, que és un disc més estètic, podria ser perfectament un disc d’Antònia Font», afirma. I deixa clar que «és més fàcil xerrar de tu mateix si canta un altre que cantant tu. No és un tema que em preocupi si aquest disc en solitari és autobiogràfic. Moltes de les lletres d’Antònia Font també ho són». Ho era ‘Viure sense tu’ i ‘Me sobren paraules’. Ho és ‘Marès a radial’ i ‘Alegria’.

«La meva font d’inspiració és la realitat —assenyala—. Ho filtres cap a un llibre o cap a un disc, però al final tens la sensació de fer sempre el mateix. Mallorca, la imaginació, el Mediterrani, la vida còsmica... Sempre vaig allà mateix, són els temes que em fan feliç». En Joanmi parla així de Pegasus, el seu quart disc en solitari, en el qual amenaça de carregar-se «el personatge». «Dins les cançons hi ha personatges, o si més no sempre n’hi ha un, que és el cantant. És un personatge perquè no sóc jo, mai sóc jo. Jo no sóc el protagonista real de ‘Marès a radial’ —la que obre l’àlbum—, està basada en la meva experiència però és a un personatge, a qui li passa tot això. Possiblement té la meva edat, deu ser mallorquí... però és un personatge». Diu que ‘Flors de cactus’ és «un moment de debilitat». «És un músic de gira que veu, d’una banda, la fantasia des de les cançons, i de l’altra, la realitat de la seva vida. I arriba un moment en què es troba una mica patètic perquè tot això és una fantasmada i ell és una persona normal amb una vida molt poc emocionant». No penseu que si es carregués el personatge faria més cançons autobiogràfiques. Encara que les de Bombón mallorquín ho eren, ara diu que faria «boleros, espantosos i depriments».

*   *   *

Però tornem enrere, al 2011. En persona, amb una cervesa a la mà, els Antònia Font són fins i tot políticament incorrectes, lluny de la imatge de nens bons, tímids i tranquils que gasten. «Mai no he demanat una subvenció», diu Oliver, conscient que és ‘el tema’ de les converses culturals en les terres de parla catalana. «Posa-ho, posa-ho, ja sé que no està de moda dir-ho, però si no tens públic, per què les administracions t’han de subvencionar?», es pregunta, tot referint-se a un veí seu que es veu que li va molt bé pels cenacles polítics mallorquins, encara que ningú no vagi als seus concerts. Parla d’en Joan Valent? I això que ells no sempre han estat el grup que ha omplert el Liceu. D’això, de l’èxit, del que costa arrossegar gent, n’hem parlat molt, avui, un divendres que ha fet sol i que rematem entre parets de fusta i centenars de cerveses diferents. La gent es pensa que els Antònia Font no poden caminar sols per Palma. Res més allunyat de la realitat. A Lórien estan més que tranquils.

Al migdia, Oliver i Pau Debon, quan ens han rebut a la Taverna Nogal, just al costat del convent de Santa Clara, ens han explicat que als mallorquins, això de la fama no els agrada. Més mites: als mallorquins els agrada que parlin d’ells! L’altre dia, un paleta que treballa a prop, va reconèixer Oliver. «Pot ser que et veiés l’altre dia a la tele?», li va demanar. «Sí», va respondre el músic. «I anaves vestit de Blancaneus?», va tornar, sardònic, i tots dos van esclatar a riure. «A Mallorca, això de ser popular... El que vol la gent —confessa Oliver—, el que volem noltros, sobretot noltros, és poder seguir vivint d’una manera que no et vegin com un bitxo raro. Aquí a Mallorca, a la gent no li agrada sortir molt a la tele, perquè diuen: ‘Aquest, què s’ha pensat que és?’. I hi has de sortir, perquè la teva professió t’hi obliga. No ens agrada gens i sabem que als nostres conciutadans, tampoc. Jo mateix, quan surt al diari dient les mateixes collonades, la gent es pensa que surt al diari perquè m’agrada sortir al diari. Això, aquí, és una mica delicat. La gent no s’ha de confondre». Al Joanmi, crec, li creix el nas.

Volen ser tan anònims que ho són. Al Lórien, només els saluda el bàrman, i l’amo. Potser cap dels que són dins aquesta cerveseria rústica, petita, saben que els Antònia Font són reconeguts com els grans renovadors del pop fet a casa nostra. Cap al migdia, quan ens hem posat seriosos amb Pau Debon i Oliver, a l’estudi d’aquest, un cau petit amb dues butaques, un sofà, un Mac, una taula de so impressionant i una paret folrada amb un devessall de calaixos plens de coses més aviat insòlites, els ho hem demanat.

—Els joves us consideren els gurus del gran moment actual, els germans grans.

—Què dius? —respon Oliver— Sí, els germans grans, aquells que et posaven discos de Pink Floyd... Noltros, quan vàrem sortir a tocar, érem diferents. Estava de moda una cosa de la que noltros no hi participàvem. Vàrem rebre de per tot i vàrem estar anys sense menjar-nos una merda. I ara resulta que això que noltros vàrem proposar és el que fa tothom —riu—. I és clar, un grup que comença ara fent això, està a tope.

—El cert és que tothom parla bé de vosaltres, de Love of Lesbian a Manel. Us considereu pioners?

—Ha estat una mica per casualitat —continua Oliver—. Potser és perquè som mallorquins i els mallorquins no tenim impostura —ja sembla Pinotxo—. No sabem fer res que no sigui el que ens surt directament. No sabem vendre la moto. Ens agradaven els robots i els astronautes i pensàvem que anàvem bé. Després vàrem tenir tres o quatre anys dolents: Alegria (2002) i Taxi (2004) varen ser un fracàs. Anàvem a tocar i no venia ni Cristo a veure-nos. Pensàvem que el que noltros fèiem estava bé i que podria arribar a molta gent. Vàrem arribar a dubtar. Tocàvem en una pista de futbito, congelats de fred, davant de 35 persones. Amb Taxi! I ara resulta que Taxi és no sé què... Fins que vàrem treure Wa yeah. Record que, fent la promoció de Batiscafo Katiuscas (2006), en Xavier Grasset, en una entrevista a Catalunya Ràdio, ens va dir: «A voltros, que vos va molt bé...». I noltros: «Què va, i si no ens menjam una merda». Anàvem a tocar a un poble de Catalunya i hi havia Lax’n’Busto, Els Pets i Antònia Font. Noltros tocàvem els primers i no venia ni Cristo a veure-nos. Quan pujaven els Lax’n’Busto pareixia que havien sortit els Rolling Stones.

D’un bar a un altre, en Joan Roca, alt, ros, simpàtic, també barbut, i Oliver recorden fins i tot un concert a Sant Feliu de Codines de la gira de Taxi. Quan van entrar al poble, van al·lucinar amb un cartell com el de les curses de bicicletes que anunciava la cita,