La lliçó de piano

By Bea Cabezas

Una història de vides creuades marcades per la pèrdua, i una reflexió: cap on va la maternitat. 
La Sara acaba de donar a llum en un pis abandonat del Raval. Només té disset anys i va fugir de casa. En situació més que precària, accepta que l'Àlex, el pare, abandoni la criatura en un barri benestant, perquè algú altre la trobi i se n'ocupi. Amb la seva, s'encreuen altres vides marcades per la pèrdua: el Pepe és un jardiner que s'està quedant cec, la Glòria lluita per defensar la innocència de la filla morta en un accident de trànsit, mentre el seu marit s'evadeix en alcohol, la Irene paeix la defunció de la mare i intenta sense èxit quedar-se embarassada. Passats uns mesos del part, la Sara intenta retrobar la seva filla i entra en contacte amb la Marga, una professora de piano que s'està quedant sense alumnes. 

La lliçó de piano ens transporta a un futur proper que ha accentuat els contrastos entre rics i pobres i ha intensificat la virtualitat i la manca de contacte real. Combinant les històries presents i passades d'aquests i altres personatges, Bea Cabezas capgira el temps i contrapunteja els protagonistes, amb el resultat d'una novel·la fluida i emocionant, rabiosament arrelada a la contemporaneïtat, que posa en el centre les relacions de pares i fills i, particularment, la maternitat. 

• Language: Català
• Publisher: Editorial Empúries
• Release date: Sep 6, 2023
• ISBN: 9788419729095

Bea Cabezas

Bea Cabezas (Barcelona, 1976) és llicenciada en Periodisme. Ha completat la seva formació literària vinculada al món del teatre a la Sala Beckett i amb els cursos de l’Obrador Internacional de Dramatúrgia. El 2008 va publicar la seva primera novel·la, El monestir de les ombres (Ara Llibres). La segona obra, La ciutat vertical (Columna), sobre la Nova York de principis del segle XX, va guanyar el Premi Carlemany el 2010. Tres anys després va arribar la tercera, Emprenyades (Columna), on mostrava amb humor les diferents cares de la maternitat. El 2017 va publicar la quarta La nit abans (Rosa dels Vents), on explicava els inicis d'una periodista durant el franquisme. Aquestes dues darreres també s’han publicat en castellà.

Book preview

2

Abans

Les llums dansaven davant dels seus ulls com una pluja d’estrelles fugaces, al ritme de la música electrònica, monòtona, contagiosa, amb un efecte estranyament relaxant. La Clàudia es va fregar les parpelles amb la mà esquerra. Li va costar uns segons enfocar bé. Va aferrar els dits al volant com si pogués controlar-lo i es va tornar a orientar dins la nit de foscor i lluentor intermitent. Si no fos pel perfum de pi moll de l’ambientador del cotxe es pensaria que continuava dins la discoteca on havia deixat plantat el Marc.

Primer no li va regalar res pel seu aniversari. Com si cada dia es fessin divuit anys. Ja havien passat més de quatre mesos. Quants més n’hauria d’esperar per aquell penjoll que li agradava tant? Li havia insinuat clarament un munt de vegades. Segurament ja ni el venien. Havien passat l’estiu junts a la casa de Palamós i ni tan sols l’havia convidat a sopar. Ella li havia regalat l’Eyewatch X per la seva majoria d’edat. Havia estat el primer de la colla i ho van celebrar com si s’acabés el món. I ara el molt imbècil no la volia acompanyar a casa, quan sabia perfectament que l’endemà al matí ella s’havia de llevar d’hora per anar al memorial de la seva àvia. Ja feia dos anys que havia mort, però a la mare li agradaven aquestes coses. La trobava a faltar. La iaia Renata. Sempre li deia que era la seva neta preferida. Ella era conscient que li deia el mateix a la seva germana i al seu cosí, però li agradava sentir-ho de totes maneres. Quina culpa tenia ella que haguessin organitzat la primera festa del curs just el dia abans? I a Sitges? Ara que per fi tenien l’edat per alliberar-se del control parental tothom volia sortir fora de Barcelona. Però quant de temps més s’havia d’estar allà? Ja eren gairebé les cinc de la matinada, hòstia! La Clàudia repetia la baralla en silenci mentre buscava amb l’índex el botó per activar el parabrisa. Era estrany que no s’hagués engegat tot sol. Les gotes cada vegada eren més grosses i insistents, semblaven més emprenyades que ella. No entenia per què el sensor havia fallat. L’aire fred que es colava pel sostre descapotable que no acabava de tancar bé li va recordar quan de petita anaven a esquiar els caps de setmana d’hivern que el pare no havia de treballar. Eren pocs, però ella els esperava amb més il·lusió que el dia de Nadal. Podia ensumar l’olor de Marlboro. La mare li havia prohibit que fumés davant de les nenes, però la pudor de nicotina va seguir enganxada al seient del conductor per molt que passessin els anys i per molt que el seu pare canviés de cotxe.

Es va mirar la mà tacada de rímel. No es pintava mai, però aquella nit volia estar guapa. La brusa de seda, els texans arrapats, les botes altes, les arracades llargues, el cabell llis de queratina... L’estil vintage 2018 que la seva guru virtual li havia dictat. Ja feia setmanes que les coses amb el Marc no anaven bé. A l’institut eren inseparables, però des que havien començat la universitat semblava que ell l’evitava. Potser s’havia equivocat en triar la mateixa carrera, però li agradava. Ell i els estudis. No era fàcil entrar a Comunicació Visual. Era una carrera obsoleta que s’havia tornat a posar de moda entre una joventut seduïda pel passat. La Clàudia tenia nota de sobres, ell no, pels pèls. Tothom li deia que no tenia futur. Ni amb ell ni amb els estudis. Els minuts passaven i a mesura que avançava a la carretera li costava concentrar-se.

Llogarien un pis junts. Com podia ser tan estúpida. A la Maria no li havia sortit bé. Ni a la Xènia. Ni a la Carlota. Però sempre pensem que a nosaltres sí, que nosaltres som diferents, que nosaltres ens estimem molt més, que nosaltres estem fets l’un per l’altre. I una merda! El cotxe va fer un moviment brusc, però ràpidament va tornar al seu carril. L’asfalt patinava? Per sort, feia estona que no veia cap vehicle. A aquelles hores d’un dijous no hi havia ni una ànima vagant per la C-32. Tothom dormia. I el Marc? Per què no la seguia? Si la seva vida fos una comèdia romàntica la vindria a buscar amb el seu descapotable i un ram de roses vermelles. Sí, sota aquesta fastigosa tempesta i tot. Com aquella pel·lícula tan antiga que havia vist, de quan encara es feien amb actors de carn i ossos. Reconeixia que era una mica estranya. La protago­nista era la prostituta més bonica que havia vist mai —i sabia de què parlava, el carrer de darrere de la facultat n’era sempre ple—. La noia sortia amb aquell senyor, atractiu sí, però gran i a canvi de diners. Una relació il·legal entre una dona de la vida i un home ric. I la Clàudia era molt de seguir les lleis, tot i que finalment s’hagués decidit per la Comunicació Visual. El seu pare ja ho deia, que vivia en un altre planeta. Però en realitat això era el que menys li molestava d’ella. No suportava que fos tan espontània, que sempre canviés d’opinió a l’últim moment. I no li perdonava que no hagués escollit Dret, com ell sempre li havia aconsellat. Els advocats sí que tenien feina. Tot eren demandes, divorcis, herències..., sobretot denúncies, multes... Ja farien les paus. Sempre la indultava dels seus petits crims. Amb ell era més fàcil reconciliar-s’hi. L’estimava incondicionalment. En canvi el Marc... El Marc ja era història.

Les mans càlides del Marc se li van aparèixer als ulls i li acariciaven els cabells, foscos i llisos fins al final de l’esquena, com una cascada de xocolata calenta. Ell havia estat el primer. L’únic. No com la Maria. O la Xènia. O la Carlota. No l’oblidaria mai. Encara notava la seva olor de colònia i suor, sentia la seva veu que li xiuxiuejava a l’orella, veia el seu rostre com li somreia... la seva tendresa li relaxava els músculs, li donava pau, li feia caure dolçament el cap al seient... la música sonava llunyana... les mans relliscaven... però un altre moviment sobtat del cotxe la va despertar. Va comprovar el comandament del cotxe i llavors se’n va adonar. Havia canviat la ruta. «Vivian, torna a la C-32». Sense resposta. L’havia batejat en honor a la pretty woman. Envejava els seus rínxols salvatges. Amb un crit va repetir les paraules, que van rebotar a la tapisseria de color blanc que havia deixat triar a la seva germana. Taques de pintallavis i de cafè, no havia estat una bona idea. Va clicar les icones del GPS per tornar a la carretera principal, però tampoc responien; no sabia ni quan n’havia sortit; on l’estaven portant? No seria la primera noia que trobaven morta en un descampat després que li haguessin hackejat el vehicle. Només li quedava una opció, passar a manual. Els dits li tremolaven, no recordava com es feia. Havia aprovat l’examen tan sols uns quants mesos abans, però els nervis li bloquejaven la memòria. Va apropar l’índex i va prémer aquell cercle vermell amb la paraula

EMERGÈNCIA

. Res. No funcionava. Ho va tornar a fer. Res. Una altra vegada. Res. Va començar a donar cops de puny al maleït botó, insultant el cotxe, el GPS i el Marc per haver-la deixat sola. Fins que un clic li va donar el control. Va enganxar les mans al volant, però amb prou feines podia veure res sota aquella allau d’aigua. Es trobava dins d’un túnel de rentat interminable. L’asfalt esquerdat només s’il·luminava tímidament amb els seus fars i semblava el fons d’una piscina. Li costava seguir la carretera, o el camí, què era allò? On era la línia que dividia els dos carrils? No va tenir temps de respondre’s la pregunta. Unes llums la van cegar. Va pitjar amb totes les seves forces el pedal del fre mentre girava el volant, però ja era massa tard, no el va poder esquivar. Va xocar frontalment amb l’altre cotxe.

3

Pepe

L’aroma de les roses vermelles i grogues l’acomiada d’una llarga jornada. Cada vegada li retallen més els dies, però li allarguen més les hores. Una manera de pagar-li menys desplaçaments. De Pedralbes a Gràcia no s’hi pot anar caminant, tot i que igualment té un bon tros a peu des de la casa fins a la parada de l’electrobús. Sempre li ha semblat un nom ridícul. Quan finalment van reemplaçar tota la flota d’autobusos metropolitans amb vehicles elèctrics es va convocar una votació popular per batejar-los. Els ciutadans es van llançar en massa a posar el seu granet de sorra a les xarxes socials. N’hi havia de pitjors, lightbus, lightningbus, electricitybus... i nogasbus, el Pepe encara riu quan se’n recorda.

La mansió dels Blanch és a dalt d’un turonet asfaltat que el deixa sense alè cada migdia a ple sol. Quan fa calor prefereix treballar de nit. Ja són les dotze. És fosc. En Pepe palpa la reixa de la sortida. No entén com en aquest barri els carrers estan tan poc il·luminats. Potser perquè tothom es mou en cotxe i té alarmes a les portes blindades. Als seus seixanta-set anys, ja en fa un parell que li hauria agradat jubilar-se, però la feina de jardiner no dona per a gaires estalvis. Com més diners, més garrepes, això deia sempre la seva mare, que en pau descansi. I quanta raó tenia, la dona. Ja no recorda ni quant fa que treballa per a la família Blanch, però sap del cert que ha vist créixer els fills, des que tenien edat per trepitjar les plantes fins que s’han mudat a pisos del centre financer sense jardí. Ell fa quaranta anys que dorm sota el mateix sostre amb esquerdes del carrer Perill. Quina merda fer-se gran quan no s’és ric, sospira mentre es col·loca bé les ulleres que li rellisquen pel nas amb la suor, en un intent inútil d’enfocar millor.

Un soroll l’atura davant del contenidor d’escombraries. El de rebuig. Damunt de la muntanya de bosses plenes de deixalles hi ha una caixa de cartró mig oberta que sembla que es bellugui sola. De dins surt un so agut com el miol d’un gatet espantat. El Pepe s’ho mira, però no veu res. Confia en les seves orelles i el seu nas i agafa la caixa. No fa pudor. Li és difícil identificar aquella olor estranya com a suavitzant barrejat amb adob per a les plantes. Potser ve de la terra que se li arrapa sota les ungles per molt que es renti les mans. Pesa més del que es pensava, però se l’emporta. El ritme de les seves passes sembla que silencia el plor de l’ocupant. Busca a banda i banda del carrer. Res ni ningú. Sap que serà gairebé impossible trobar un taxi abans d’arribar a l’avinguda. A la Marga no li agrada gens que camini per aquella solitud d’asfalt. Els cotxes ja no fan soroll i és difícil sentir-los venir, tot i que des que no els condueixen els humans hi ha menys accidents. Llàstima que ell no se’n pugui permetre un, ni el de la gamma més senzilla.

A gairebé finals de maig no hi queda quasi ningú, només els guàrdies que vigilen les mansions dels possibles saquejadors. L’estiu cada vegada comença més aviat. És un forn. Nota escalfor a la base del cartró. Fa una nit preciosa. La lluna creixent o minvant, no ho sap mai, fa companyia a les estrelles que brillen sense cap núvol que les enterboleixi. Només es poden clissar en aquella altura de Pedralbes; a mesura que vagi baixant, la contaminació les amagarà. Demà farà un sol radiant. Quina calor. Té temptacions d’obrir més la tapa, però vol reservar l’honor a la seva dona. Ella sabrà què fer. Finalment arriba a la parada de l’electrobús nit sense trobar cap taxi.

—Soc aquí.

—On? Et porto una sorpresa. Vine —diu el Pepe sense poder amagar l’excitació a la veu mentre tanca la porta de l’entrada amb dificultat perquè no li caigui la caixa de cartró.

—Soc la silueta que està asseguda al costat del llum —respon la Marga, incorporant-se al sofà de dues places de pell desgastada com la de la seva propietària—. M’havia quedat adormida. Pepe, què farem amb els teus ulls?

—Només són sis mesos.

—Això diuen ara... i d’aquí sis mesos, potser diuen que sis mesos més i després...

—Marga —la interromp—, no vols veure què t’he portat?

—Més gats no. Amb la Sol i el Mi ja en tenim prou.

—No sé què hi ha.

—Com que...? Veus, si no hi veus!

—No. No he mirat.

—D’on ha sortit això?

—Era a terra, al carrer —menteix. Sap que a ella no li agrada que remeni els contenidors, tot i els tresors que hi troba en un barri de rics.

—I agafes una caixa abandonada sense saber què hi ha?

—Feia bona olor.

—Un dia em portaràs una rata creient que és un gatet.

—Les rates no miolen.

—Ai, Pepe... No sé si a més de la vista estàs perdent l’enteniment.

—Si vols miro jo abans.

—A mi em fa por. Saps la de porqueries que la gent deixa al carrer?

—Tranquil·la, dona, segur que és un gatet. L’he sentit miolar. Com la Sol i el Mi, també els vam recollir del carrer, o ja te n’has oblidat.

—Però Pepe, un altre?

—Si n’estàs encantada. I als teus alumnes els hi agrada jugar amb ells. La majoria a casa només tenen animals virtuals.

—Ahir vaig haver de tancar la Sol al lavabo. Va saltar al piano a mitja classe. I mira que ja està velleta... La pobra Nora es va endur un ensurt.

—La Nora és la que fa preliminar? La petita?

—Sí.

—Si està boja amb els gats! Sempre els busca quan arriba. Ja veuràs quan sàpiga que ara en tenim un de petitó.

—Hi ha qui té fills. Nosaltres tenim gats... —sospira ella fent una ganyota.

—Mi-te’ls, han vingut a rebre el nou germanet —diu rient el Pepe quan sent els dos gats enfilant-se a sobre el sofà al costat de la Marga, intentant olorar la caixa que es troba a menys d’un metre damunt la tauleta.

—Molt bé. Però t’encarregues tu de vigilar que no destrossi les cortines, la catifa, els coixins, el...

De dins de la caixa surt el mateix plor agut que el Pepe havia sentit en trobar-la, però aquesta vegada molt més fort. La Marga s’espanta i s’alça d’un bot. Assenyala la caixa sense poder articular paraula. Finalment diu:

—Pepe! Plora!

—Sí?

—És un bebè que plora!

L’home s’apropa a la caixa. La seva boca s’obre a mesura que retira la tapa de cartró i es revela el contingut. Una criatura acabada de néixer, embolicada en un mocador d’un blanc trencat per la brutícia, brama dèbilment. La Marga s’acosta al Pepe, que es treu lentament la gorra que li resguarda la calba. Ella s’aparta el serrell blanc, nerviosa, per examinar bé el que veu. El nadó és molt petit i té la pell arrugada, però a primera vista sembla sa, tot i l’esgotament que denota el seu plor apagat, com si li costés respirar.

—Déu meu, si no deu tenir ni un dia! —exclama ella, aferrada al braç del marit.

—No pesava gens.

—Pobret, deu tenir gana.

La Marga li retira delicadament el mocador brut. El nadó encara du el cordó umbilical i està tacat de sang.

—És una nena.

4

Àlex

La Sara seu davant la taula de fusta ratllada on només hi ha un plat de sopa en pols. A l’altra banda, una de les cadires de tres potes, buida. Remena el líquid amb la cullera mentre s’eixuga amb la mà la suor del clatell. Els cabells mig molls que se li escapen de la cua se li aferren a la pell com si tinguessin por de sostenir-se a l’aire. Són tan clars i fins com els fideus que neden en el caldo ple de grumolls. No hi ha manera de dissoldre aquells granets. No menja. Els llavis segellats per l’esgotament no li deixen obrir la boca. Un raig de sol que es cola per la finestra li escalfa la pell blanca pigada del braç on recolza el cap. L’Àlex entra per la porta, amb un esprai de pintura a cada mà. Ella no se n’adona, amb la vista clavada als fideus aigualits. El noi se li acosta per